PORTELL, s. XIV (1301-1319)

[NOTA IMPORTANT: Quan llegim documents antics, cal tenir en copte com estan datats, perquè no és el mateix que siguen “1200 anys de l'Era” que “1200 A.D. o Anno Domini”. El primer calendari citat correspon a l’Era Hispànica i el segon a l’Era Cristiana, que és l'actual. Entre l'un i l'altre hi ha una diferència de 38 anys; així, doncs, si trobem una data referida a “l'Era”, cal convertir-la al calendari actual, restant-li'n 38. Per exemple, l'any 1277 de l'Era Hispànica (que segurament estarà escrita en números romans), es correspondria a l'any 1239 de l’Era Cristiana (perquè 1277-38 = 1239).)

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

s.XIV-s.XVI

En un treball de Joaquín Aparici trobem notícies curioses i explicacions sobre els moviments migratoris dels pobles de Castelló a la ciutat. Ens fa una bona anàlisi. No hem trobat que parle de cap portellà però no es pot descartar perquè en aquell moment érem aldea de Morella, i podrien constar com a morellans.

La societat medieval valenciana, dins les seues estructures socials, polítiques i ideològiques, no és tan sols un món rural on la majoria de la població viu del camp. No podem negar la seua importància, però tampoc podem oblidar que el feudalisme va més enllà. Camperols i senyors, però també artesans i mercaders formen part d'aquest món feudal, matisant d'aquesta manera la dinàmica pròpia del sistema social. [...]

Açò li passà a Bernat Esteve, manyà de Morella al 1374, qui "...volgués venir ací per obrar del ofici seu e de fer-se vehí de la dita vila damanàs que provisió li fos donada... lo consell acordàs que no li fos res donat que prou ere a aquell que.s provehis en la dita vila." [... i cita altres casos, alguns dels quals amb llistat de bens ben curiosos]

Així doncs (els oficis) són: Industria textil, vestit i cuiro (23; 9 teixidors, 3 paraires, 4 sastres, 5 sabaters, 1 pellicer i 1 boter), industria del metall (4; 3 ferrers i 1 manyà), industria ceràmica (4; 4 canterers), aliments (3; ¿1 servici i 2 agraris? i altres (15; 2 ballesters, 1 fuster, 2 corders, 1 espardenyer, 1 albarder, 1 pedrapiquer, 1 moliner, 1 flaquer, 1 botiguer, 1 tender, 1 hostaler, 1 barber i 1 mercader)

Respecte al seu lloc d'origen, el Maestrat i els Ports, els pobles implicats són: Albocàsser (3), Alcalà de Xivert (3), Ares (1), Atzeneta (4), Benassal (1), Benlloc (2),  Cabanes (5), Càlig (1), Catí (1), Cervera (1), Les Coves (1), Forcall (1), La Jana (1), Morella (5), Morella o Forcall (1), Peníscola (1), Salsadella (1), Sant Mateu (4), Torre d'en Besora (1), Traiguera (5), Vilafamès (2), Vilanova (1) i Vistabella (3). [...]

Les viles del Maestrat i els Ports eren nuclis de població on hi havia un nombre important de persones dedicades a activitats no agràries, encara que possiblement posseïen terres que treballaven. Aquest model d'artesà, que també treballa la terra i diversifica la seua economia és el que trobem preferentment a Castelló. Molts d'aquests homes del Maestrat van emigrar cap ací buscant millorar la seua vida, o com punt intermedi per a la seua deficitiva ubicació a València. Alguns tingueren sort i prosperaren. Altres aconseguiren participar activament en la vida pública de la vila. D'altres sols sabem que ho van intentar. En tot cas, gràcies a l'afluència d'aquests artesans, la vila de Castelló, en creixement durant el segle XV, va arrodonir la seua capacitat de producció manufacturera i va mitigar el buidament demogràfic d'aquest segle. Al mateix temps, conèixer els oficis d'aquells artesans del Maestrat que vingueren, ens dona notícia de les indústries existents allà. Una manufactura de caire rural però bastant importantcom hem vist, sobretot en matèria tèxtil, ceràmica i treball dels metalls. La vinguda d'aquells artesans va permetre un cert transvassament tecnològic, però també cultural, així com la creació de xarxes d'atracció i socialització per a aquells que vingueren després. Finalment, hem vist també com els joves eren incorporats al món del treball atenent a certes estratègies familiars, incorporant-se al nucli d'altres famílies però sense perdre en alguns casos el contacte amb la seua família natural.

[APARICI MARTÍ, Joaquín; IGUAL LUIS, D.; NAVARRO ESPINACH, G. (1994): Emigrants del Maestrat i dels Ports a Castelló de la Plana (s.XIV-XVI). pp.63-78. 4^as Jornadas de Historia, Arte y Tradiciones Populares del Maestrazgo. Centro de Estudios del Maestrazgo. Culla. Octubre de 1994.] academia.edu

Fent una recerca pel Sistema de Información del Patrimonio cultural Aragonés (SIPCA) sobre Morella, trobem un document intrigant que no acabem d'entendre però que parla dels pobles fronterers entre el castell de Morella i la Bailia de Cantavella. Està en el Archivo Histórico Provincial de Teruel > Archivos públicos > Administración local > Comunidad de Teruel (Teruel) > Defensa y Ejército > Correspondencia:

Código de referencia: ES/AHPTE

Título: Carta de Fray Guillén de Momp(..)ho*, de la Bailía de Cantavieja, informando que pensaba reunir en Fortanete y Villarroya las tropas de su Bailea [sic] de Morella, del Maestrazgo de Montesa y demás lugares fronterizos, pero que habiendo sido informado por sus espías de que las compañías enemigas iban hacia La Puebla de Valverde, había dejado que los hombres se fuesen a sus casas.

Fecha: [s. XIV]. Fortanete

Nivel: Documento.

Volumen y soporte de la unidad de descripción: 1 folio 210 x 290 mm.

Existencia y localización de los documentos originales: Original en el Archivo de la Comunidad de Teruel en Mosqueruela.

Existencia y localización de copias: Microfilm 430/156-157

Notas: Roto y comido por los gusanos.

*Serà Mompaho, cognom habitual d'aquella època. Recordar que en 1400 tenim un pedrapiquer famòs a Portell amb aquest nom.

[Sistema de Información del Patrimonio Cultural Aragonés (SIPCA), sipca.es]

1301-1303

Navegant per internet trobem aquest document. Ens parla de la 'col·lecta del cabeçatge' dels anys 1301-1303. En un annexe cita Portell, i és curiòs com ho fa.

Les Corts celebrades per Jaume II i els estaments del regne de València en 1301-1303 han restat pràcticament ignotes per a la historiografia valenciana. Allò que hom n'ha dit fins el moment procedeix exclusivament de textos jurídics recollits en el llibre de privilegis de la ciutat de València. [...] Tanmateix, ara podem aportar noves informacions sobre el context d'aquestes Corts, les seues dates exactes de celebració i el servei que hi va ser aprovat. [...)

Les Corts celebrades al regne de València entre 1301 i 1302 responien a un mateix cicle de la política monàrquica arreu de la Corona, i, en consonància amb això, el servei aprovat compartia uns trets i objectius comuns als immediatament anteriors de les Corts catalanes i aragoneses. En primer lloc, de nou l’Església quedà al marge del donatiu, concedit només pels estaments nobiliari i reial, alhora que els diners recaptats també havien de ser destinats en exclusiva al pagament dels deutes reials al regne, és a dir, aquells deguts a valencians o obligats sobre dominis i rendes del monarca a territori valencià. Així mateix, el tipus impositiu establert, a semblança de la segona anualitat del subsidi de la sal aragonès, consistia en el pagament 7 d’un impost directe unipersonal, anomenat en aquest cas “cabeçatge” i fixat en 12 d. valencians. [...)

DOCUMENT V

Anotació pendent de 1304 del mestre racional Pere Boïl traslladada en un llibre de notaments confeccionat en 1338. Els llibres de la col·lecta del 'cabeçatge' del regne de València de 1302 són tramesos a Ponç de Soler i Ramon de Poblet, col·lectors del 'cabeçatge' de 1304, per tal que certifiquen millor la nova col·lecta. Deuen tornar els llibres quan acaben -però no ho van fer i no es va cancel·lar l'anotació.

ACA, RP, MR, Llibres de notaments comuns, 774, f. 39r

Ponç dez Soler, Ramon de Poblet

"Primerament dels libres de la cullita del cabeçatge del regne de València de l'any M CCC I, los quals trametén a·n Ponç dez Soler e a·n Ramon de Poblet, collidors de la ajuda atorgada al senyor rey en lo dit regne en l'any de M CCC III per tal que ab aquests libres sien mils certificats de la cullita que han a fer e axí deven-los-nos tornar quant se·n sien certificats.

De la cullita damuntdita reteren compte los damunt dits a·n Pere Boyl, mestre racional, e fo la cullita per tot CL millia solidos, del qual compte els fo fet albarà.

*Vicenç Rosselló, en el seu llibre "Toponímia, geografia i cartografia" que hem consultat en books.google.es, cita un topònim que sembla confirmar que "Palangues de Joncosa" és el nostre poble veí: Del domini herbaci tenim fins i tot un poble, Herbers –amb el diminutiu anòmal Herbeset-, de més a més de l’Espartosa (Castella), la Juncosa (Palanques), [...]. En una altra web, uv.es, trobem que: Hi havia població dispersa per algunes masies, com ara la de Juncosa i la de Mampel. Per altra banda, en la Crònica General de España, de 1867, també es cita com Palangues (books.google.es). També en 1919 (books.google.es) diu Palangues.

[BAYDAL SALA, Vicent (Institució Milà i Fontalals - CSIC). "El 'cabeçatge', un desconegut servei aprovat a les corts valencianes de 1301-1302". Revista d'Història Medieval, 14 (en premsa). 2008. scribd.com)

1303

Maig, 14. Vilafranca passa a ser una aldea més del castell de Morella. Monfort, en el seu llibre de Vilafranca ho documenta extensament. Simplement citem un petit frangment:

Villafranca, que hemos dicho que se agregó al citado castillo en el año 1303, en virtud de la cédula real otorgada por Jaime II en Valencia. Pero no cabe duda que solamente un olvido involuntario ha podido motivar su exclusión.

(MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid, p. 195. Ajuntament de Vilafranca. 1999)

El mateix diu Sarthou, parlant de Vilafranca:

En 1303 fué agregada á la jurisdicción de Morella, mediante cédula expedida por Jaime I [Jaume II] de Aragón.

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.718. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

Vicent Royo ens diu:

Des de 1303 Vilafranca forma part de la comunitat d'aldees de Morella, una estructura territorial i política organitzada al voltant de la vila, on la comunitat rural ocupa una posició secundària.

En aquesta estructura, els magistrats de Morella deteminen les pautes polítiques, econòmiques i socials que regeixen no solament la vila i els altres pobles del seu terme particular, sinó també a la comunitat d'aldees que composen el terme general, és a dir, Forcall, Olocau, Portell, Cinctorres, Castellfort, Catí i Vallibona, a més de Vilafranca. La composició dels termes particular i general de Morella en C. RABASSA, "Conjura econòmica i desenvolupament comercial als Ports de Morella segles XIV i XV", tesi doctoral inèdita, Universitat de València, 1996.

[ROYO PÉREZ, Vicent (2010): Elits rurals i xarxes mercantils al nord del País Valencià baixmedieval. El comerç i la manufactura de la llana a Vilafranca (1393-1412). Recerques 60 (2010) 25-26. Associació Recerques. Història, Economia, Cultura.]core.ac.uk - raco.cat

Desde que pasa a poder de los cristianos en el siglo XIII hasta su disolución en 1691, la comunidad de Morella y sus aldeas no experimentó más variaciones territoriales que la entrada de Olocau, por decisión de Alfonso III, en 1287, y la de Vilafranca en 1303. [...)

Al extinguirse el señorío de la familia de Alagón sobre este lugar, los vecinos pidieron al rey que no lo enajenara, a lo que Jaime II respondió accediendo a lo solicitado, en Daroca a 16 de julio de 1300. El rey temía, no obstante, que Vilafranca cayera en poder de la orden del Temple cuyas posesiones -Ares, Coves de Vinromà, Culla y Cantavieja- rodeaban a dicho lugar. Ante ello, y a petición de los jurados de Morella, Jaime II anexionó a la comunidad morellana el lugar de Vilafranca por documento fechado en Valencia a 14 de mayo de 1303.

Las aldeas que componían la comunidad eran las siguientes: Çorita, Palanques, Ortells, Villores, Forcall, Todolella, Olocau, La Mata, Cinctorres, Castellfort, Vilafranca, Catí, Vallibona, Herbés Jussans, Herbés Sussans y Xiva de Morella, más los lugares que constituían la Tinença de Benifaçà: Fredes, Coratxar, Boixar, Castell de Cabres, Ballestar, Bel y Pobla de Benifaçà. En total, incluidos los de la propia Morella, los términos generales de la comunidad venían a sumar una superficie muy próxima a los 1.100 km². (p.85)

[S'oblida de Portell!]

[SÁNCHEZ ADELL, José (1982): La Comunidad de Morella y sus aldeas durante la Baja Edad Media (Notast y Documentos). Estudios Castellonenses, N.º 1, pp.73-181.]  dialnet.unirioja.es (pdf)

Marichalar ens que es crea Forcall, però abans ja estava dins de Morella. Només diu:

En 1301 mandó el rey (Jaime II) se construyese al lado de Morella, una aldea que se tituló el Forcall. (T.V, p.53)

[MARICHALAR, Amalio y MANRIQUE, Cayetano (1862): Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España, por los abogados Amalio Marichalar Marqués de Montesa y Cayetano Manrique. Madrid: Imprenta Nacional. 1861: I, II; 1862: III, IV, V; 1863: VI, VII; 1865: VIII; 1872: IX. 1868: Segunda Ed. corregida y aumentada de Extra (fueros de Navarra, Vizcaya, Guipúzcoa y Álava).)

1306

Gener,6. Sobre les diferències entre Morella i les aldees. Diu Eixarch:

Poco se consiguió, sin embargo, con respecto a la administración de la justicia. Sólo quienes podían hacerlo, amparados en su autoridad y perstigio, como los Abades mitrados del monasterio de Benifassà, acudieron a Jaime I para reclamarle cierta independencia para los justiciaspor ellos designados en los siete pueblos de su jurisdicción. Accedió el monarca en 1276 a que pudieran sentenciar las causas civiles en primera instancia. Esta fue la única concesión, que en materiade justicia, registramos; porque el señor de La Todolella, que elevó en 1301 parecida solicitud a Jaime II, conoció el fracaso.

  Algunos logros de importancia cabe registrar en el campo de las relaciones políticas y económicas. Así lo prueba la Providencia dictada por Jaime II en 1292 que, aunque ‘no convenciera a nadie’, (BSCC. Vol.XXXI, 100. A. 1955. Hace mención de esta Providencia mossén Joan Puig. Se basa en el pergamino existente en el Archivo Municipal de Catí. Formaba parte del preciado ªLlibre de Privilegis de Catí”, 58 folios en pergamino, que comprenían 60 documentos referentes a los años comprendidos entre 1233 al 1409 y que trataban, sobre todo, del tema que nos ocupa. Tesoro documental desaparecido en 1936, pasto de las llamas.) prepararía sin duda el camino para llegar a la conclusión de los “Capítols concertats entre Morella i les Aldees”, en 6 de junio de 1306,

  “...para suprimir la causa de las discordias, poner fin a las disputas y gastos consiguientes y asegurar la paz entre ambas partes...”,

  según se expresa textualmente en el preámbulo. Su interés radica en ser la prueba más antigua que conocemos de las diferencias entre Morella y sus aldeas.

  Figuran, por una parte, los jurados de aquella y, por otra, sos síndicos o procuradores de estas:

  De Forcall, Antonium Lafforet; de La Mata, Raymundum de Porqueriis, sindicum et procuratorem universitatis Mate, cum instrumento de confirmación y autorización del notario Petrum Çaplana, notarium Mate (el notario matense más antiguo que conocemos); de Cinctorres, Domingo Català; de Castellfort, Ramón Coll; de Catí, Tomás de Muntalt; de Vallibona, Joan Sancho; de Herbés, Berenguer de San Esteban; y de Salvassòria, Sebastià Carceller, por este orden (archivo Municipal de Olocau del Rey. Sección Pergaminos)

[Portell no consta en el document esmentat per Eixarch. Se va sumar després? o feia tan poc que s'havia incorporat que encara no tenia perquè queixar-se?]

  (EIXARCH FRASNO, José. La Mata (Els Ports de Morella). Pàg. 47. Sant Carles de la Ràpita, Jordi Dassoy, impressor. 1988.)

Juliol, 20. Nou bisbe de Tortosa: Dalmau de Montoliu. Ho va ser fins el 29 d'agost de 1306. Abans ho era Arnau de Jardí (des de 1272 a 1306) i després, Pere de Batet (de 1307 a 1310).

[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)

Octubre, 9. Nou bisbe de Tortosa: Pere de Batet. Ho va ser fins el 1310. Abans ho era Dalmau de Montoliu (1306) i després, Francesc de Paulhac (de 1310 a 1316).

[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)

Octubre, 13. Els templers passen a estar proscrits. Segons la versió castellana de la Wikipedia, d'aquell dia és la 'Pastoralis Praeminentiae' del papa Climent V, on s'ordena l'arrest dels cavallers templers i la confiscació dels seus bens. La versió catalana, diu que d'aquell dia és l'arrest per l'ordre del rei de França:

El 13 de octubre de l'any 1307, Jacques de Molay (l'últim gran mestre de l'Orde del Temple) i 140 templers van ser empresonats en una operació conjunta a tota França, a causa de l'ordre imposada pel rei francès Felip IV de França i executada per Guillaume de Nogaret, sota acusacions de crims secrets. Se'ls va sotmetre a tortures, per les quals la majoria dels acusats es van declarar culpables d'aquests crims. Alguns van efectuar similars confesions sense l'ús de la tortura, però ho van ser per por; l'amenaça havia estatsuficient. Tal era el cas del mateix gran mestre, Jacques de Molay, que després va admetre haver mentit per salvar la vida. Portada a terme sense l'autirització del papa, el qual tenia els ordes militars sota la seva jurisdicció immediata, aquesta investigació era radicalment corrupta pel que fa a la seva finalitat i als seus procediments. No només va introduir Climent V una enèrgica protesta, sinó que va anul·lar el judici íntegrament i va suspendre els poders dels bisbes i els seus inquisidors. Tot i això, l'ofensa havia estat ademsa i romandria com a base irrevocable de tos els processos subsegüents.

Finalment, llegim en la versió francesa, que el rei i el papa Climent, que era francès, van tenir diverses reunions entre 1306 i 1308 (una d'elles, en maig d'aquell mateix any), per tractar l'assumpte dels templers. Els legisladors reials, un any més tard, van afirmar que el papa els havia autoritzat l'arrest. L'agost de 1308 emetria una butlla per a poder-los processar.

[Orde del Temple. ca.wikipedia.org] Consultat el 7/04/2024

Agost, 12. D'aquell dia tenim dos documents del papa Climent V. La versió castellana de la Wikipedia ens fa un resum de com van anar les butlles papals:

1307 (13 octubre) - 'Pastoralis Praeminentiae': Clemente V ordena el arresto de los caballeros y la confiscación de sus bienes.

1308 (12 agosto) - 'Faciens Misericordiam': Clemente V crea el procedimiento para procesar a los templarios.

1308 (12 agosto) - 'Regnans in Coelis': Clemente V convoca el Concilio de Vienne para debatir sobre los Templarios.

1312 (20 marzo) - Concilio de Vienne: Se decide la supresión de la Orden.

1312 (22 marzo) - 'Vox in Excelso': Clemente V disuelve la orden de los Caballeros Templarios.

1312 (2 mayo) - 'Ad Providam Christi Vicarii': Clemente V concede las propiedades de los templarios a los Caballeros Hospitalarios.

1312 (6 mayo) - 'Considerantes Dudum': Clemente V determina la suerte de los confesos y afines.

La versió catalana afegeix:

A causa d'aquesta investigació realitzada a Poitiers (juny de 1308), el papa, que fins llavors havia estat escèptic, finalment es va mostrar interessat i va obrir una nova comissió, el procés de la qual va dirigir ell mateix. Va reservar la causa de l'orde a la comissió papal, deixant el judici dels individus en mans de les comissions diocesanes, a les quals va retornar els seus poders. La investigació a la Corona d'Aragó fou duta a terme per Ramon Despont i Ximeno de Luna, bisbes de València i Saragossa. [...] Encara que la defensa de l'orde va ser efectuada deficientment, no es va poder provar que l'Orde del Temple, com a cos, professés cap doctrina herètica o que una regla secreta, distinta de la regla oficial, fos practicada. En conseqüència, en el Concili General de Viena, al Delfinat, el 16 d'octubre de 1311, la majoria va ser favorable al manteniment de l'orde, però el papa, indecís principalment per la pressió de la corona de França, va adoptar una solució salomònica: va decretar la dissolució, no la condemnació de l'Orde, i no per sentència penal sinó per un decret apostòlic (butlla 'Vox in excelso' del 22 de març del 1312) i va imposar el silenci perpetu. El papa va reservar per al seu propi arbitri la causa del gran maestre i dels tres primers dignataris. Ells havien confessat la seva culpabilitat i només quedava reconciliar-los amb l'Església una vegada que haguessin testificat el seu penediment amb la solemnitat acostumada. Per donar-li més publicitat a aquesta solemnitat, davant la catedral de Nôtre-Dame va ser erigida una plataforma per a la lectura de la sentència, però en el moment suprem, el gran mestre va recuperar el seu coratge i va proclamar la innocència dels templers, es va declarar disposat al sacrifici de la seva vida i va ser arrestat immediatament com a herètic reincident al costat d'un altre dignatari que va triar compartir la seva destinació i, per ordre de Felip, va ser cremat al costat de Geoffroy de Charnay a l'estaca davant de les portes del palau reial el dia de la Candelera (18 de març) del 1314.

[Orde del Temple. ca.wikipedia.org] Consultat el 7/04/2024

En el llibre "Maestrazgo, laberinto de silencio", Carlos Laliena ens parla de la dissolució de l'Orde del Temple:

La implantación de las Órdenes comenzó con la donación de Aliaga en 1163 por el noble Sancho de Tarazona al Hospital de San Juan, que se convirtió en el centro de las posesiones hospitalarias en el área meridional aragonesa, que comprendían además Miravete de la Sierra, Pitarque, Villarroya de los Pinares, Fortanete y Sollavientos [...]. Alfonso II contribuyó, en esos mismos años, a este movimiento al atribuir Alfambra a la Orden leonesa de Montegaudio y al fundar el Hospital del Santo Redentor en Teruel, al que cedió Castellote en 1168. Ambas Órdenes confluyeron probablemente hacia 1194, pero la escasa operatividad que mostraron incitó al monarca en 1196 a unirlas al Temple que, de este modo, recibió el dominio sobre estos lugares, a los que se añadieron Villarluengo (1194), Mirambel, La Iglesuela del Cid y Cantavieja (1197), con algunos pequeños lugares anexos [Podria ser Portell un d'aquests "llocs annexos"? Caldria vore els documents de totes aquestes donacions citades!!]. De las vicisitudes señoriales merece la pena retener únicamente que la Orden del Temple fue disuelta en 1308 y nueve años después [1317], sus dominios aragoneses fueron incorporados a la del Hospital.

[LALIENA, Carlos. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: Historia medieval. pàg. 56. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]

Un bon text per a que entenguem aquest món de les ordes religioses, és el que un descendent dels Matutano, en relata en el seu llibre "Historias de El Maestrazgo y Pláticas de Familia":

Las órdenes militares tuvieron su origen en las cruzadas. Cuando los cruzados ocuparon Jerusalén y los peregrinos iban a los Santos Lugares, fue necesario atenderlos y protegerlos. Fue al final del siglo XI cuando se fundaron en Oriente las órdenes militares. Éstas fueron tres: la Orden del Temple (o Templo) o de los templarios, la Orden de San Juan, llamada también del Hospital o de los hospitalarios, y la Orden Teutónica; ésta última no tuvo relación con los reinos de España. Los fundadores de la Orden del Temple eran principalmente franceses; los del Hospital, italianos, y los de la Orden Teutónica, alemanes. Estas órdenes, que en un principio eran de asistencia y caridad, cuando Saladino conquistó Jerusalén tuvieron que empuñar las armas y así aparecieron las órdenes militares. Estas instituciones dependían directamente del Papa, sin que sobre ellas tuvieran jurisdicción otras autoridades eclesiásticas. El empuje de los turcos las alejó de Jerusalén; la del Temple se retiró a Chipre hasta su disolución; la del Hospital fortificó la isla de Rodas y allí permaneció, en las fronteras del imperio turco, durante casi cuatro siglos. Naturalmente, estas órdenes, dado su carácter religioso y humanitario, tenían grandes posesiones en Occidente, las cuales les permitían sufragar sus muchos gastos en la guerra contra los infieles. [...] En cada una de ellas había caballeros y hermanos, que eran los militares, capellanes y priores [...] y además, donados, que se encargaban de los trabajos serviles. [...] Como los reinos de España eran fronterizos con los musulmanes, era natural la presencia de estos caballeros. Llegaron en el siglo XII y, a finales de éste, los templarios ya ocupaban el castillo de Cantavieja y, en tiempo de Ramon Berenguer IV, el Maestre de San Juan se estableció en las proximidades de Tortosa y fue conocido como el Castellà d'Amposta.

Con independencia de estas dos órdenes originarias de Jerusalén, en los reinos de España se crearon otras bajo el mismo patrón. Las más importantes fueron la de Orden de Santiago, la Orden de Alcántara y la Orden de Calatrava. Las dos primeras no tuvieron gran importancia en los reinos de Aragón, pero sí la tuvo la de Calatrava, que entre otros castillos ocupó el de Pulpis. La orden propia de Aragón fue la Orden de San Jorge de Alfama. En la provincia de Tarragona, a una legua del Coll de Balaguer, hubo un castillo a orillas del mar llamado de San Jorge (que fue donde fue fundada en 1201 por Pedro I de Aragón).

La Orden del Temple, que había alcanzado tanto esplendor y lograda tanta confianza de los reyes y respeto del pueblo, desapareció de un modo fulminante. A principios del siglo XIV, el rey de Francia, Felipe IV, aduciendo terribles acusaciones contra los templarios, convencía al papa Clemente V de que extendiera una bula pidiendo el arresto de estos caballeros y la disolución de la orden. Sus bienes pasaban a la Corona. [...] Tenía quince mil caballeros y gran número de miembros de rango inferior; su poder amenazaba incluso al de los mismos reyes. [...] Entre el rey de Francia y el Papa lograron aniquilarlos. Sin embargo, en los reinos de España las cosas no llegaron a esos extremos. [...] En los reinos de Aragón, el tribunal actuó en Tarragona y los declaró inocentes de las acusaciones de herejía. Atendiendo la Bula, unos pasaron simplemente al estado civil y algunos pudieron entrar en otras órdenes. La disolución de la Orden del Temple originó el problema de ocupar sus castillos de algún modo, pues eran necesarios en estos reinos para la defensa de las fronteras sarracenas y gobierno de las tierras del interior, la mayoría de ellas con población mudéjar. En el reino de Aragón y en el principado de Cataluña el asunto se resolvió cediéndolos a la Orden del Hospital, que estaba también establecida en ellos. Seguramente, con el fin de que el poder no se concentrara en una sola orden militar, Jaime II, que reinaba cuando la extinción de los templarios, solicitó al Papa la creación de una nueva orden, en exclusiva para el reino de Valencia. La petición tardó once años en resolverse. La nueva orden se llamó la Orden de Nuestra Señora de Montesa -Muntesa en los documentos antiguos-. Cuando en 1400 se incorporó a ella la de San Jorge de Alfama, se alargó su denominación. [...]

El Baylío de Cervera (Trayguera, Canet, Chert, La Jana, San Jorge, entre las villas antiguas, y San Mateo, Cálig y Rossell entre las nuevas) estaba reservado a la Mesa Maestral. Las otras pertenencias de la Orden se agrupaban en Encomiendas, cada una con su correspondiente comendador con residencia en un castillo. En nuestra comarca [es refereix al Maestrat en general] existía la de Chivert (Alcocéver, Alcalá y Pulpis [...]), la de Culla (Molinell, Torre En Doménech, Benassal, castillo de Corvó y el de Boy [...]), la de Cuevas (Salsadella, Albocácer, Tírig, Villanueva de Alcolea y Sarratella [...]), la de Villafamés [...]. Todas estas encomiendas habían pertenecido al Temple, excepto esta última y la de Cervera, que fue de los hospitalarios antes de pasar a Montesa. El castillo de Ares y el de Peñíscola también tuvieron sus comendadores.

Si consideramos la Constitución de 1812 como el fin de las órdenes militares, podemos decir que la Orden de Montesa, en esta comarca, duró cerca de cinco siglos. El poder de estas órdenes militares inició su decadencia desde el momento en que en España dejaron de existir reinos moros. Con la conquista de Granada, los Reyes Católicos comenzaron a intervenir nombrando maestres a personas de su confianza. La Orden de Montesa siguió sin modificaciones sustanciales hasta que Felipe II, en el siglo XVI, se nombró Maestre de todas las órdenes militares. [...] En tiempo de Fernando VI, en el siglo XVIII, con el cambio de las costumbres, las órdenes militares se habían relajado lo suficiente para que los hermanos obtuvieran permiso para contraer matrimonio dispensándoles de su voto, dejaran de vivir en los castillos y sólo se cuidaran de cobrar sus rentas, que por abandono iban quedando menguadas.

[BARCELÓ MATUTANO, José. Historias de El Maestrazgo y Pláticas de Familia. Parte I: Historias. pp. 30-36. Editat per ell mateix. Vilafamés. 1982]

1310

 Encara que parlant de Catí, mossén Juan Puig ens parla d'un càrrec que teníem les aldees d'aquella època:

1652. El oficio de Baile de Catí. El Baile [Batle o Batlle] era un oficial encargado de cobrar los impuestos reales o de los señores. El primero del que tenemos noticia en Catí es un tal Pedro Celóm, en 27 de marzo de 1310, que lo fue hasta el año 1321. [...] Al Baile se le daba la paz en primer lugar, en las funciones de la iglesia. El baile recibía el juramento del justicia. Los últimos que encontramos estos años, en 1652 y 1660, son Vicente Sanjuán y Francisco Sanjuán, ambos ciudadanos. (A.M. e Index, pág. 165)

[PUIG PUIG, Mossén Juan. Historia breve y documentada de la Real villa de Catí II, pàg. 34. Servei de publicacions de la Diputació de Castelló. 1998)

Abril, 6. Nou bisbe de Tortosa: Francesc de Paulhac. Ho va ser fins el 17 d'octubre de 1316. Abans ho era Pere de Batet (de 1307 a 1310) i després, Berenguer Desprats (de 1316 a 1340).

[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)

Maig, 12. El rei Jaume II passa per la comarca. No pensem que ho faça per Portell però el teníem ben a prop (en 1295 ja havia passat):

[Jaime II] Viaje 18 (1311): Morella (8/V) --> Alcañiz (9/V) -- Zaragoza (13-26/V) -- Monasterio de Sigena (28-30/V) [...] (pàg.70 i 559)

[UBIETO ARTETA, Agustín (2016): Caminos peregrinos de Aragón. Institución Fernando el Católico (CSIC). Excma. Diputación de Zaragoza. Zaragoza.] ifc.dpz.es

Març, 22. Disolució del papa Climent V de l'orde dels Templers:

1307 (13 octubre) - 'Pastoralis Praeminentiae': Clemente V ordena el arresto de los caballeros y la confiscación de sus bienes.

1308 (12 agosto) - 'Faciens Misericordiam': Clemente V crea el procedimiento para procesar a los templarios.

1308 (12 agosto) - 'Regnans in Coelis': Clemente V convoca el Concilio de Vienne para debatir sobre los Templarios.

1312 (20 marzo) - Concilio de Vienne: Se decide la supresión de la Orden.

1312 (22 marzo) - 'Vox in Excelso': Clemente V disuelve la orden de los Caballeros Templarios.

1312 (2 mayo) - 'Ad Providam Christi Vicarii': Clemente V concede las propiedades de los templarios a los Caballeros Hospitalarios.

1312 (6 mayo) - 'Considerantes Dudum': Clemente V determina la suerte de los confesos y afines.

[Caballeros templarios. es.wikipedia.org] Consultat el 7/04/2024

Marichalar, sobre l'extinció dels templers, diu:

Extinguióse durante este reinado (Jaime II) en Aragón, como en todas partes, la Orden del Temple, no sin que los caballeros dejasen de oponer tenaz resistencia en algunos puntos, como Monzón, Miravet, Cantavieja, Veguería de Osona, Peñíscola y otros. Los bienes de esta Orden se aplicaron en gran parte a la de Montesa, creada por el rey con autorización del Papa, otorgando a la nueva las mismas gracias y privilegios que a los caballeros de Calatrava, y siendo elegido primer maestre Guillen de Eril. También por entonces instituyó el rey de Portugal la Orden de Cristo, dotándola con los bienes de los templarios. (T.V, p.50)

Els territoris de la zona que es van assignar a Montesa, van ser: les batllies de Cervera, Peníscola, Xivert i Ares; i les tinences de Culla i les Coves. La batllia de Cantavella la va heretar l'orde de Sant Joan de Jerusalem, o dels Cavallers Hospitalers. 

[MARICHALAR, Amalio y MANRIQUE, Cayetano (1862): Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España, por los abogados Amalio Marichalar Marqués de Montesa y Cayetano Manrique. Madrid: Imprenta Nacional. 1861: I, II; 1862: III, IV, V; 1863: VI, VII; 1865: VIII; 1872: IX. 1868: Segunda Ed. corregida y aumentada de Extra (fueros de Navarra, Vizcaya, Guipúzcoa y Álava).)

Segons Sarthou Carreres Jaume I va donar Portell als Templers en 1234 (veure la cita en la part corresponent del segle XIII) i per Gamundi sabem que el 1259, per la il·legalització dels templers, passem a dependre del castell de Morella, passant a ser aldea. Així que sembla que vam deixar de dependre de l'orde dels templers molt abans de la seva dissolució l'any 1312. Com una aldea més del castell de Morella, com ja veiem en 1317. De tota manera, en 1306 no apareix juntament amb altres pobles de la comarca que demanen la independència de Morella; possiblement perquè encara quedava molt recent la seva incorporació.

Sánchez Adell diu:

Al ser suprimida la orden del Temple en 1312, el rey Jaime II de Aragón obtuvo del Papa Juan XXII la bula de creación de una nueva orden que, con el nombre de Santa María de Montesa, recibió todos los bienes de los Templarios y de los Hospitalarios radicados en el reino de Valencia (10 de julio de 1317). Creada como filial de la orden de Calatrava castellana y regida por la regla del Císter, recibió el hábito blanco con la cruz flordelisada negra, cambiada más tarde, en 1399, por la roja de San Jorge al ser fundida la orden con la de San Jorge de Alfambra. El primer maestre de Montesa fue fray Guillem de Erill.

En un mapa on estan representats els dominis de les ordes dels Templers i Hospitalaris, Portell no figura en cap de les dues perquè ja ens havíem desvinculat de les ordes religioses el 1259. Els dominis templers que apareixen en aquest mapa de Castelló són els d'Ares, Culla, Coves de Vinromà, Xivert, Polpis i Peníscola; i els dominis hospitalers, Cervera, Vilafamés i Onda.

[SÁNCHEZ ADELL, José. La Provincia de Castellón de la Plana. Tierras y Gente. Capítol XI: "La Edad Media Cristiana". Pàg. 317. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Madrid. 1985]

1312

Vicent Royo, parlant de la manufactura de la llana, cita una fira a Morella en el mes de juny:

Així, doncs, l'especialització ramadera es concreta amb la concessió el 1242 a Morella i les seues aldees de les deveses de Vallivana, Salvassòria, Gibalcolla, la vall de Vallibona i na Monreala, amb la creació del Lligallo de Morella el 1271 i amb la concessió de llibertat de pastures per a tots els seus habitants arreu de tot el regne de València el 1273. Amb el pas dels anys, la mobilitat de cabanes del Baix Aragó, els Ports i el Maestrat s'intensifica a través de les mallades i els assagadors que estructuren el territori i, per tal d'afavorir la circulació, el 1320 Jaume II concedeix a tos els veïns del terme general de Morella la llibertat de pastures en el terme de Cantavella i viceversa. D'altra banda, la fira celebrada durant tot el mes de setempre a la vila de Morella des de 1256 contribueix a dinamitzar la mobilitat dels ramats just en el moment del trànsit de les pastures d'estiu a les d'hivern, mentre que la (fira) que se celebra (en Morella) al mes de juny des de 1312 esdevé un punt de trobada de mercaders procedents dels diversos centes manufacturers de la Mediterrània occidental a la recerca de llana.

Així, doncs, a les ordinacions de l'art de la draperia de Barcelona de 1308, vigents fins 1387, s'estableix que la llana de Sant Mateu -on es pot englobar la matèria primera procedent del Maestrat i també els Ports de Morella -s'ha de reservar per als draps de major qualitat, juntament amb l'anglesa. M. RIU, "Aportació a la organización gremial de la industria textil catalana en el siglo XIV", VII Congrés d'Història de la Corona d'Aragó, Barcelona, 1964, II, 547-559, especialment, 556.

[ROYO PÉREZ, Vicent (2010): Elits rurals i xarxes mercantils al nord del País Valencià baixmedieval. El comerç i la manufactura de la llana a Vilafranca (1393-1412). Recerques 60 (2010) 25-26. Associació Recerques. Història, Economia, Cultura.]core.ac.uk - raco.cat

1314

Octubre, 12. (IIIIº idus octobris) fuit visitata ecclesia de Portell por el Obispo PAHOLAC. I en ella trobem coses curioses, com els noms dels pobles. Diu Portell, La Mata, Todolella, Forcall, Ares, Catí, etc. però Villefranche, Castrifortis, Quinqueturrium, Cuyla, Morelle, La Pobla de Benifaçano, Herbès Jusans, Castricaprarum, etc.

La ruta que fa el bisbe ens pot donar una idea de les comunicacions d'aquell moment. Anava el bisbe per antigues vies romanes? anteriors potser? Encara que, segurament, al contrari del que podríem imaginar-nos ara que faria un personatge tan important de l'església en aquella època, segur que no aniria en carro als pobles de la seua Diòcesi. Sembla ser que com cada dia anava a un poble, es quedava a passar la nit i, ben segur que ho deuria fer en la casa del rector o d’algun notable del poble. Com diu l'autor, per tractar-se d'una visita pastoral, és un tant atípic, ja que només fa referència a la moralitat de la moralitat del poble i no trobem res sobre aspectes materials de les esglésies.

El document s'inicia amb un breu paràgraf on diu el dia que comença la seva gira: "Anno Domini MCCCXIV et die veneris que fuit IIIº kalendas septembris" i els motius que el porten a fer-ho: "cupiens excessus subditorum suorum corrigere et quantus sibi ex alto permissum fuerit in melius reformare". A continuació, l'escriba anota el qüetionari que serà l'eix del que preguntarà en cada poble. De fet, són dos qüestionaris: un "contra clerigos" per a tractar de saber la moralitat dels clergues i del cumpliment del ministeri sacerdotal; i un segon, "contra laycos", per a saber la moralitat dels fidels, les seues relacions amb la parròquia i el compliment de les seues obligacions com a cristians.

[*L'idus d’octubre era el dia 15, però quan diu IIIIº idus vol dir que falten 4 dies per al dia 15. Així, el IIII idus octobris era el 12 d'octubre; el III idus octobris era el 13 d'octubre; una cosa semblant passa amb les "nones" i les "kalendes". Per tal d'entendre con funciona, podem mirar tot l'itinerari del bisbe Paholac: itinerari sencer)

  El document començadiu el següent:

   Qüestionari “contra clericos”:

Iº.- Si rector facit residenciam personalem.

     (sobre la residència personal del rector)

IIº.- Si est promotus et si habet literas sue promotionis.

     (sobre la documentació que acredite la seua ordenació)

IIIº.- Si fuit promotus infra annum a tempore collationis sibi facte de dita ecclesia.

     (promoció concedida dins de l’any en que va obtenir la col·laboració

IIIIº.- Si decessit aliquis sine confessione, communione, baptismo vel sancta unctione ob culpam rectoris seu vicarii.

     (si ha mort algun feligrés sense haver rebut la confessió, el bautisme o la unció dels malalts, per negligència del rector o del vicari)

Vº.- Capire ecclesie in quibus usibus expendutur.

     (A quins usos destina els ingresos econòmics de l’esglesia)

VIº.- Ecclesia si est bene parata in libris et aliis ornamentis.

     (Esglesia ben dotada de llibres econòmics)

VIIº.- Si tenet assuetos et idoneos servitores.

     (Servidors idonis i habituals que atenen al servei de l’església)

VIIIº.- Si servat hospitalitatem.

     (Deure d’hospitalitat)

IXº.- Si rector et alii clerici vadunt honeste et endecenti habitu et tonsura.

     (Honestitat en forma de vestir, us de l’hàbit talar i en mostrar la tonsura)

Xº.- Si est aliquis blasphemus, homicida, sortilegus vel sacrilegus

     (Pecats de blasfèmia, homicidi, sortilegis o sacrilegis)

XIº.- Si est aliquis hereticus vel credens hereticis vel qui eso recipiat publique vel occulte.

     (Pecats d’heretgia, creences herètiques, ocultisme, etc.)

XIIº.- Si est aliquis qui teneat publice concubinam.

     (Pecat de concubinat)

XIIIº.- Si est aliquis qui ludat publique ad aleas vel taxillos.

     (Jugador públic, de jocs d’atzar o jocs de daus)

XIIIIº.- Si est aliquis negotiator vel usurarius publicus

     (Negociant o usurer públic)

XVº.- Si est aliquis simoniacus in ordine, vel beneficio vel accipiat pecuniam pro sacramentis.

     (Simoníac amb la seva orde sacerdotal, amb el benefici eclesiàstic o negocia amb l’administració de sacraments)

XVIº.- Si fàcit bene officium suum a cantico gradum usque ad completorium.

     (Correcta celebració de l’ofici diví des del càntic del gradual fins al complert)

XVIIº.- Si vicarium qui est in ecclesia habet literas dimissorias a suo episcopo.

     (Lletres dimisòries del bisbe exhibides pel vicari)

XVIIIº.- Si per dominum episcopum est comissa cura animarum vicario illius eccleie.

     (Cura de les ànimes encomendades pel bisbe al vicari)

XIXº.- Si filius rectoris vel vicarri seu alterius presbiteri ministrat eis in altari..

     (Fills del rector, vicari u altre presbíter actuant a l'altar)

  CONTRA  CLERICOS. Ramó Vaquer, iustitia, Raimundus Vives, Petrus Altimpe, iurati, Arnaldus Balaguer, Iohannes de Campos, Guillelmus Martell, Dominicus Iohannis, Guillelmus Iohannis, Petrus Montreal, iurati et interrogati super primo dixerunt quod est in estudio. Super IIIIº dixerunt quod non. Super V dixerunt quod expenduntur in usus ecclesie.  Super VIº dixerunt quod sic. Super VIIº dixerunt quod non tenet vicarius idoneum scolarem. Super VIIIº et IXº dixerunt quod sic. Super Xº et XIº, XIIº, XIIIº, XIIIIº et XVº dixerunt quod non. Super XVIº dixerunt quod sic, excepto quod non facit pulsari ad matutinos. Super XVIIº et aliis nesciunt contrarium.

  Qüestionari “contra laycos”:

I.- Queratur si est aliquis solutus vel coniugatus qui teneat publice concubinam.

     (Estat civil i pràctica del concubinat)

II.- Si est aliquis uxoratus qui non cohabitat cum uxore propia.

     (Casats que no cohabiten amb la seva esposa)

III.- Si sunt aliqui coniuncti matrimolialiter in gradu prohibito consanguinitatis vel affinitatis, aut filiationis spiritualis.

     (Unions matrimonials en distints graus de consanguinitat, afinitat o filiació espiritual)

IIII.- Si est aliquis usurarius publicos vel qui mutuet XI per XII.

     (Pecat d’usura pública o canvis injusts)

V.- Si est aliquis maledicus, sacrilegus vel sortilegus vel qui vadat ad devinos, vel sit incortator.

     (Pecat de maledicció, sacrilegi, sortilegi, visita als adivins, etc.)

VI.- Si est aliquis hereticus vel credens hereticis vel qui eso recipiat publice vel occulte.

     (Pecat d’heretgia o creences herètiques)

VII.- Si fiunt vigilae inhoneste in ecclesiis, tripudiando vel inhonesta alia committendo.

     (Celebració de vigilies deshonestes en l’església, amb balls o reunions)

VIII.- Si festa bene coluntur et si bene ieiunia observantur.

     (Observància de les festes de guardar i dejunis)

IX.- Si legata ad pias causas bene solvuntur.

     (Cumpliment dels llegats pius)

X.- Si sunt aliqui qui male deciment vel primitient.

     (Cumpliment del pagament dels delmes i primícies)

XI.- Si sunt aliqua reformanda vel corrigenda in populo vel in clero.

     (Correccions que es farien entre el poble o entre el clero)

  CONTRA LAYCOS. Super primo, IIº et IIIº dixerunt quod non. Super IIIIº dixerunt quod non. Super Vº, VIº et VIIº dixerunt quod non, excepto quod in vigiliis fiunt tripudia inhonesta. Super VIIIº et IXº dixerunt quod competenter. Super Xº dixerunt quod bene decimant omnes.

  CONTRA LAYCOS. Super primo interrogatus Iacobus d’Orta, vicarius, dicte ecclesie, IIº et IIIº articulis dixit quod non. Super IIIIº dixit quod audivit dici quod* Guillelmus Martell mutuat diners ad usuras et audivit dici specialiter quod mutuavit Michaeli Juglar XX solidos per XXV. Super Vº, VIº et VIIº dixit quod non. Super VIIIº et IXº dixit quod competenter. Super Xº dixit quod non.

  Fuit correctus Guillelmus Martell et iuravit quod de cetero non utetur contractibus usurariis scienter et promisit et caetera.

*Michael, tatxat. Seria una confusió amb algun altre amb el mateix cognom o amb el nom d'aquell a qui li havia deixat diners?

[GARCÍA EGEA, Mª Teresa. La visita pastoral a la Diócesis de Tortosa del Obispo Paholac, 1314, p.137. Servei de Publicacions de la Diputació de Castelló. Castelló. 1993.)

1316

Maig, 14. Lletra reial adreçada al batlle de Morella en relació al tribunal del Lligalló de Morella (i aldees, Portell entre elles). Un llibret de Fernando Valls Taberner, escrit en 1926, ens dóna informació sobre aquest llibre dels pastors:

El Sr. Segura y Barreda, en el primer volum de la seva obra "Morella y sus aldeas" (Morella, 1868), en la qual tantes dades de la història morellana va poder reunir, parla d'aquesta interessant institució, que era en altre temps característica del règim pecuari de Morella i els seus tèrmens, i que va existir també en altres poblacions de la contrada. En l'esmentada obra pot hom llegir-hi, traduït en castellà, el privilegi atorgat per Jaume I el dia 16 de març de 1271, per virtud del qual va ser establert legalment el tribunal del Lligalló. Una traducció catalana del dit privilegi ha estat, ara fa poc, publicada pel Sr. J. Tuixans en un article que ha escrit sobre "El Tribunal del Lligalló a Morella (Dret foral consuetudinari)", en el qual fa una breu història d'aquesta institució fins al moment en que va ser extinguida per R. O. de 16 de febrer 1835. [...]

Valls Taberner explica en el llibret que vol trobar el text autèntic i, encara que no el troba, sí troba informació de manera indirecta, dins d'un plet del s. XIV. Concretament, una còpia treta d'un tresllat fet a 22 de novembre de 1278 [consultar aquest document en la nostra web: any 1271].

A més d'aquestà còpia, Valls troba un altre document, una lletra reial adreçada al batlle de Morella en 1316:

"Jocobus, Dei (gratia rex Aragonum, Valentie, Sardinie et Corsice ac comes Barchinone), fideli nostro bajulo Morelle vel ejus locum tenenti, salutem et gratiam. Cum ad nostrum prevenerit auditum quod aliqui infra terminos Morelle degentes a modico tempore citra renuunt observare condiciones ac statuta contenta in quadam carta per ilustrissimum dominum Jacobum recolende memorie regem Aragonum avum nostrum editam super quodam statuto contentam comitere non verendo; ideo vobis dicimus et mandamus quatenus predictas condiciones ac statuta faciatis inviolabiliter observari prout in dicta carta continentur et retroactis temporibus inveneritis usitatum, quosqumque infra dictos terminos ad servandum ipsum statutum cohercione debita complendo nichilominus penam predictam exhigatis ac habeatis ab illis quos ipsam inveneritis incurrisse. Datum Tarrachone, pridie idus madii, anno Domini M.º CCC.º XVI.º"

[VALLS TABERNER, Fernando (1926): El Tribunal del Lligalló de Morella. pp.7-8. Impr. V. Carceller. Morella.] pdf en  repositori.uji.es

1316

Novembre, 19. Carta de població de Villar de Canes.

39.- El 19 de noviembre de 1316 doña Guillerma de Montpalau y su hijo Pedro, vecinos de Albocàsser y Morella, respectivamente, como señores del lugar sigutado en el término del castillo de Culla denominado Villar de Canes le otorgan cara puebla para Domingo Matamoros y otros pobladores, a fuero de Zaragoza.

"(...) Guillerma, viuda de Bernardo de Montpalau (...) dan este lugar a poblar a Domingo Matamoros, Berenguer Segarra, Berenguer y bernardo Vilamany (etc.) qui nuncupatur Vilar de Canes (...) A diezmo y primicia 'prout terminum castri de Culla est populatum', 'et ad bonos foros, usus et consuetudines Cesarauguste'."

[GÓMEZ BAYARRI, José Vicente. Cartas pueblas valencianas concedidas a fueros aragoneses. p. 406. Aragón en la Edad Media XX. 2008] pdf en dialnet.unirioja.es

Ací, la versió de Guinot, que treu de Sánchez Gozalbo, "Castillo de Culla, B.S.C.C., t.XXV, (1949), p.313, on publica, segons Guinot, només un fragment:

...por acto dado en Morella a 19 de noviembre de 1316, Guillerma, viuda de Bernardo de Montpalau, habitante en Albocácer y su hijo Pedro de Montpalau, habitante en Morella, dan este lugar a poblar a Domingo Matamoros, Berenguer Segarra, Berenguer y Bernardo Vilamany, Berenguer Gomar, Pedro Segarra, Arnaldo Querol y Eguide, viuda de Gil Girona, et aliis populatoribus quos ibi misseritis totum illum locum nostrum qui nuncupatur Vilar de Canes, cum terminis eiusdem et quem locus nos habemus francum et quitium infra termino castri Culla, cum omni iurisdictione civili et criminali et cum mero imperio sive mixto. Quod afrontat cum termino Turris de Vinrobí, et cum termino de Benasal, et cum rambla que descendit de Vall Carbonera et cum terra mansi Philipi Magistri". A diezmo y primicia "prout terminum castri de Culla est populatum", "et ad bonos foros, usus et consuetudines Cesaraugustae

[GUINOT RODRÍGUEZ, Enric (1991): Cartes de poblament medievals valencianes. pp.477-448. Generalitat Valenciana. Servei de publicacións de la Presidència. Direcció Generala de Relacions Institucionals i Informatives. València.]

1316

Novembre, 30. Dia de Sant Andreu Apòstol. Com a tall de curiositat trobem, en un manuscrit fet per un monjo del Benifassà, un interessant inventari del convent:

Après que lo molt reverend frare Pons de Copons renuncià a l'abiat de Benifassà, i fos assumpte en lo del monestir de Nostra Senyora de Poblet, fonc elet en abat de Benifassà pel convent del dit monestir lo molt reverend senyor frare Bernat Pallarés, natural de la ciutat de Tortosa [...] Ahon se trobaren en dita elecció ab l'abat XXVI monges, e pres l'inventari de casa se trobaren X frares conversos, XX catius, entre vells i jóvens, CVI bèsties, entre vaques i jònecs e bous de llaurada, egües i pollines, someres i rucs, ab les mules de sella, i parells del tregí, i no perquè en lo dit convent se menjàs carn, sinó perpètuament observança, com en lo llibre recional, d'hon s'han tret estes coses que se va llegint, deixaven de tenir sos bestiars, així llanar com cabriu, que en tot seria en número de mil caps, pocs més.

[GISBERT, Miquel Joan. Els annals del monestir i convent de Benifassà. pàg. 71. Onada Edicions. Benicarló. 2010. (Edició d'un manuscrit de 1596)] 

Desembre, 5. Nou bisbe de Tortosa: Berenguer Desprats. Ho va ser fins al 1340. Abans ho era Francesc de Paulhac (de 1310 a 1316) i després, Guillem de Sentmenat (1340).

[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)

1317

Juny, 10. Apareix Portell com ‘aldea del castell de Morella’. Diu Monfort, citant a Puig:

  La bula de fundación de la orden de Montesa se extendió el día 10 de junio de 1317. Para fijar con toda precisión los pueblos, villas y castillos que constituían la Mesa Maestral de la nueva orden, copiaremos literalmente de mosén Puig aquellos conceptos que nos interesan:

  “El Maestrazgo comprendía los castillos de Peñíscola, Cervera, Ares del Maestre, Culla y Cuevas de Vinromá. Total, 5 castillos [no nombra el de Morella]. [...] Estos cinco castillos y sus pueblos en ellos enclavados eran pertenencia de la Orden Militar de Montesa y formaban el territorio llamado Maestrazgo [...] El castillo de Morella comprendía los pueblos de Morella, Bel, Bellestar, Boixar, Catí, Cinctorres, Castellfort, Coratxá, Castell de Cabres, Chiva, Fredes, Herbés, Forcall, La Pobla, La Mata, Olocau, Ortells, Palanques, Portell, Todolella, Vallibona, Villores y Zurita. En general, este castillo de Morella nunca ha pertenecido a orden alguna, ni a señor particular (entiéndase después que salió del dominio de la casa de Alagón), sino siempre a la real Corona, y, por tanto, ninguno de sus pueblos ha formado parte del Maestrazgo, y por consiguiente nunca ha sido Morella capital del Maestrazgo ni del Alto Maestrazgo. Así lo acreditan los documentos antiguos referentes al castillo de Morella, llamado en ellos Castell o Port de Morella, y los referentes a la orden de Montesa, en los pueblos regidos por ella, en los cinco dichos castillos. Si se quiere hablar del Alto Maestrazgo, hágase referencia a Ares del Maestre, Benasal, Culla y Vistabella, pueblos los más elevados que tenía la orden de Montesa en sus cinco expresados castillos, pero no se nombre para nada ni a Morella, ni a las que fueron sus aldeas. Rosell, Chert, San Mateo, Tirig, Albocácer, Ares del Maestre, Benasal y Vistabella son pueblos del Maestrazgo que confrontan con los pueblos del castillo de Morella, pero ni éste ni sus aldeas han conocido nunca el dominio de la célebre orden de Montesa.” (Vide: Puig, J. (1946), p. 184)

Notamos -continua Monfort- que entre los pueblos que, (según el señor Puig, cura párroco que fue de Villafranca) comprendía el castillo de Morella, no figura Villafranca, que hemos dicho que se agregó al citado castillo en el año 1303, en virtud de la cédula real otorgada por Jaime II en Valencia. Pero no cabe duda que solamente un olvido involuntario ha podido motivar su exclusión.

[MONFORT TENA, Antonio. Historia de la Real Villa de Villafranca del Cid, p. 208. Ajuntament de Vilafranca. 1999]

Com ja hem posat més amunt (disculpeu la repetició), en el llibre "Maestrazgo, laberinto de silencio", Carlos Laliena ens parla de la dissolució de l'Orde del Temple:

La implantación de las Órdenes comenzó con la donación de Aliaga en 1163 por el noble Sancho de Tarazona al Hospital de San Juan, que se convirtió en el centro de las posesiones hospitalarias en el área meridional aragonesa, que comprendían además Miravete de la Sierra, Pitarque, Villarroya de los Pinares, Fortanete y Sollavientos [...]. Alfonso II contribuyó, en esos mismos años, a este movimiento al atribuir Alfambra a la Orden leonesa de Montegaudio y al fundar el Hospital del Santo Redentor en Teruel, al que cedió Castellote en 1168. Ambas Órdenes confluyeron probablemente hacia 1194, pero la escasa operatividad que mostraron incitó al monarca en 1196 a unirlas al Temple que, de este modo, recibió el dominio sobre estos lugares, a los que se añadieron Villarluengo (1194), Mirambel, La Iglesuela del Cid y Cantavieja (1197), con algunos pequeños lugares anexos [Podria ser Portell un d'aquests "llocs annexos"? Caldria vore els documents de totes aquestes donacions citades!!]. De las vicisitudes señoriales merece la pena retener únicamente que la Orden del Temple fue disuelta en 1308 y nueve años después [1317], sus dominios aragoneses fueron incorporados a la del Hospital.

[LALIENA, Carlos. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: Historia medieval. pàg. 56. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]

Abril, 14. València. El jutge reial Alfons Sánchez dicta sentència en favor de les aldees de Teruel, representades pel seu procurador Joan Domínguez Escolano, i en contra de Joan Gil Muñoz, guardià dels ramats del regne d'Aragó, disponent que no es pague impost de borregatge de les egües, bous i vaques que ixen del terme municipal de Teruel i entren en terres del regne de València. Com que estem en la mateixa frontera amb Terol, segur que també ens afectava. Aquest document està a la web de la Universitat Jaume I de Castelló.

Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Libro de la Comunidad de Teruel. Ms. 707. Còpia simple de començaments del segle XVII, ff. 2r-3v
Garcia Edo, Vicent. "El Libro de la Comunidad de Teruel (1206-1533). Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. 1999, pp. 387-388

Aquesti és translat bien et fielment sacado de una sentencia o pronunciación, dada por el honrado et savio Alfonso Muñoz, jutge de la cort del señor rey don Alfonso, a qui Dios de sancta gloria, scripta en pargamino et seyellada con seyello pendient del dito Alfonso Muñoz, con cinteta de seda, e señal real punto por punto, palaura por palaura, alguna cosa non torcida nin alguna menguada, porque el seso en el entendimiento de la palaura non se pueda mudar, el tenor de la qual es dius la siguient forma:

En el año del Nuestro Señor de mil trezientos dezinueve [sic], es a saber, día jueves que se contava idus aprilis, en la ciudad de Valencia el muyt alto et muyt poderoso señor don Alfonso, por la gracia de Dios rey de Aragón, seyendo present en la dita ciudad, el dito señor rey, de palaura, segunt que costumbrado es de fazer als jutges de la sua cort, qui en aquella presentes son, acomendó al honrado e savio Alfonso Muñoz, jutge de la sua cort, que oýs e terminás la questión que era sobre el fecho diiuso scripto, sobre el qual por Johan Domínguez Escolano, procurador de la universidad de las aldeas de Teruel, con carta pública de procuración, de la qual de part de yuso se face mención, havía seydo dada petición en la audiencia del dito señor rey, en aquesta forma: “Señor: el procurador de las aldeas de Teruel vos supplica et clama mercé, que querades proveyr de remedio sobre tuerto et perjudicio que nos faze don Joan Gil Muñoz, procurador de las cabañas, que no.s prende borregage de yeguas et bueyes et vacas que entren en el regno de Valencia et sal.len del término de Teruel, la qual cosa, señor, nunca se usó ni costumbró, exceptado del tiempo ent.acá que Eximeno Ortiz fue procurador de las dichas cabanyas; et señor, vos mandasteys por vuestra carta, que si de aquel tiempo ent.acá se usava, que lo relexás et non prisiés res por aquella razón.”

El qual día jueves, davant lo dit jutge comparech Joan Domínguez Scolano, vezino de Mosqueruela, procurador de la universidad de las aldeas de Teruel, con carta pública de procuración fecha por Gil de Liso, notario público del officio de la baylía general del regno de Aragón, et por auctoridat del señor rey, notario público en todo el regno de Aragón, XVII días andados del mes de octubre, del año de Nuestro Señor de mil trezientos XXVIIIº, de la una part demandant; pareció otrosí el dito Joan Gil Munyoz, guarda de las cabañas del regno de Aragón, con carta a ell atorgada por el muyt alto señor don Jayme, de buena memoria rey de Aragón, seyellada con su seyello pendient, la qual fue dada en Barcelona, XIIIIº kalendas decembris anno Domini millesimo CCCº vicesimo sexto, el qual don Joan Gil era estado citado por mandamiento del dito jutge, a instancia del dito Domínguez, et fué delant los sobredichos leyda la dicha petición, en presencia del dito jutge, et de voluntad del dito don Joan Gil Muñoz, fuel assignado por el dito jutge a responder a la dita petición, a ora de cumpletas del present día. Depués de aquesto, dia viernes que se contava XVIII kalendas madii, delant lo dit jutge pareció Joan de Azuara, vezino de Mosqueruela, procurador substituydo del dit Joan Domínguez, con carta pública de substitución fecha por mí, Remón Badía, notario diuso scripto, el día et año en la primera línea contenidos, de la una part, nomine procuratorio. Pareció otrosí de la otra el dito don Joan Gil Munyoz; et el dito Joan de Azuara demandó ésser respuesto a la dita petición por el dito don Joan Gil Muñoz; et el dito don Joan Gil Munyoz dixo que ell podía et devia tomar el dito borregage justament, porque asín lo avian costumbrado sus antecessores vint años havia et más. Et el dito Joan de Azuara, procurador qui de suso, dixo que el dito don Joan Gil Munyoz, salva su reverentia, aquesto non podia nin devia fazer, porque sus antecessores en la dita guarda de las ditas cabañas, aquesto no havian costumbrado de fazer, e dixo que aquesto dexava al sagrament del dito don Joan Gil Muñoz. Et en continent el dito don Joan Gil Munyoz juró, sobre la cruz de Nuestro Señor Jesuchristo et los santos quatro Evangelios por él corporalment tanyidos; e interrogado por el dito jutge sobre las cosas contenidas en la dita petición, las quales la part dexava a su jura, dixo que havia oydo dezir a Eximén Ortiz que ell lo havia començado primerament, e después que sus hombres le dezian que a vegadas tomavan borregage e a vegadas no, mas que ell no era bien cierto que en aquell tiempo lo hoviessen recebido, sino en la manera que dicho ha. Et el dito jutge mandó de part del señor Rey al dito don Joan Gil Munyoz, que él de aquí adelant, ni otri por él, no fuerce a los homes de la universidad de las aldeas de Teruel a dar borregage por la dita razón.

Fecho fue el dito mandamiento en la ciudat de Valencia, presentes los dichos Joan de Azuara, procurador qui de suso, e et dito don Joan Gil Munyoz, XVIIIº kalendas madii anno Domini millesimo CCCº vicessimo nono. Presentes testimonios los honrados Sanç de Thovía e Gil Royz de Lihori, caveros, e muchos otros. Signum + Raymundi Badia, publici domini Regis auctoritate, per totam terram et dominacionem suam notarii, qui predictis interfuit et hec scripsit, et clausit, sigillo dicti judicis sigillavit in testimonium premissorum. Signo de mí, Joan Calvet, notario público de la ciudad de Teruel, qui aquí me scriví por testimonio. Sig+no de mí, Francisco Martínez Guarín, notario público por actoridat real por toda la tierra e señoría del señor rey de Aragón, qui aquí me scriví por testimonio. Et nos Bernal Ortiz de Sancta María, judez de la ciudad de Teruel, qui el original de la present sentencia o pronunciación en su prima figura viemos; e a d’aquesti present traslat de la dita sentencia o pronunciación, por auctoridad del nuestro officio atorgamos nuestra auctoridad e decreto, e en testimonio de verdat fiziemos esti scripto de nuestra mano, e seyellamos el present traslat con el seyello de nuestra cort. Et yo Francisco Galve, notario público de la ciudad de Teruel, qui a instancia e requisición del honrado don Sancho Ximénez de Mezquita, procurador de la universidad de las aldeas de la ciudad de Teruel, el present traslat de la original traslatar e scrivir fiz, et con aquel bien e diligentment comprové, dia viernes X días andados del mes de jenero, anno a Nativitate millesimo CCCº sexagesimo, con letras sobrescritas en la XIIª línea, do dize “don”; et en la postremera línea do dize: “et clausit”; et con aquesti mi acostumbrado sig+no lo cerré.

[jaumeprimer.uji.es] Veure un document també sobre 'borregatge' de 25 de novembre de 1394

1319

Desembre, 10. Investigant sobre la compra-venda d'esclaus en els segles XIII i XIV, trobem que existeix un document sobre una esclava "llora" (mestissa) que és comprada a Barcelona per un de Cantavella. Qui sap si serà alguna avantpassada directa nostra!!

1319, desembre, 10. Barcelona

"Venda de l'esclava Mazelda, sarraïna, llora, pel preu de 30 lliures, entre Mealleta, vídua de Guillem de Sitges, ciutadà de Barcelona, venedora, i Domingo Deàs, de Cantavella [Cantavieja, regne d'Aragó], comprador".

ACB, Guillem Borrell, Capbreu 1319, octubre, 16 - 1320, febrer, 23, fol. 58v.

Per contextualitzar-ho una mica, transcriurem una part de la intruducció d'aquest llibre:

La presència de l'esclau, fruit de tracta directa, o com a conseqüència d'aquesta, i fruit de la violència, de la mena que sigui, constitueix un dels aspectes essencials de les relacions socials i, per això, econòmiques dels segles baixmedievals. El col·lectiu dels esclaus, sobretot en les societats mediterrànies, és quantitativament i qualitativa tan important que causa sorpresa que sigui quasi ignorat, i sovint considerat com a mera anècdota, en moltes síntesis d'història social i econòmica de les societats en les quals estigueren presents. [...] La molt abundosa documentació conservada, especialment notarial, demostra la importància de Barcelona com a centre de la tracta d'esclaus molt actiu. La seva influència s'estenia tant per mar com per terra com a centre importador i exportador. [...] Esclaus de diverses nacionalitats i de diverses ètnies són objecte d'alienacions diverses a la Barcelona del segle XIV. Si durant el segle XIII els esclaus són majoritàriament, per no dir quasi exclusivament, sarraïns o de religió musulmana, originaris dels diversos regnes de la península, cristians i musulmans, i del nord d'Àfrica, durant el segle XIV la diversitat ètnica caracteritzà el col·lectiu d'esclaus. En aquest segle, els esclaus provenen de tots els indrets de la Mediterrània i de més enllà, tant pel nord com pel sud, a causa tant de la violència de tota mena, guerres i cors o pirateria, com del comerç o de la tracta pròpiament dita.

    A la primera meitat del segle XIV, a més dels esclaus sarraïns, es dóna un predomini dels esclaus grecs, presents al mercat de Barcelona en la primera dècada del segle XIV. Trobem també esclaus de pobles balcànics: albanesos, bosnis, patarins de Bòsnia, eslovencs, búlgars. Esclaus russos i de pobles del Càucas i de Crimea, com abkhazos, txerkessos o circassians, migrel·lians, uzbeks, kàzars, tàrtars. Esclaus de pobles asiàtics, com els armenis i els turcs. Esclaus negres, cristians, musulmans o de religió autòctona (animistes). Esclaus catòlics, com sards, genovesos i elements de les partides que lluiten a favor o contra França i Anglaterra.[...] Per últims, esclaus canaris, tant de la illa de Fuerteventura, com de la illa de Gomera. [...)

    El buidatge sistemàtic i exhaustiu de tots els protocols o fonts notarials del segle XIV dels arxius de Barcelona, és a dir, l'Arxiu Històric de Protocols de la Ciutat de Barcelona, ha posat al nostre abast més d'un miler de documents o instruments notarials. [...)

    AHPB = Arxiu Històric de Protocols de Barcelona

    ACB = Arxiu de la Catedral de Barcelona

    AHCB = Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

[HERNANDO DELGADO, José. Els esclaus islàmics a Barcelona: blancs, negres, llors i turcs. De l'esclavitut a la llibertat (s. XIV). p. 46. Consell Superior d'Investigacions Científic (CSIC). Institució Milà i Fontanals. Departament d'Estudis Medievals. Barcelona. 2003] books.google.es