PORTELL, s. XV (1401-1409)

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

31. Rúbrica dels jochs que són permetits. En aquell dia matex fon ordenat per los dits prohòmens que null hom strany ni privat no gos jugar a neguna natura de joch per qualsevol vocable sie nomenat, en la vila de Llucena ni en son terme, exceptat joch de scachs, de balesta, alfardo, dart, marro, jaldeta e pilota ab licència del dit honorable procurador o del honorable justícia qui és o per temps serà. [...] (pàg.59)

12. Rúbrica de declaraçions fahents a la universitat de revenedors e de mercaderies e de vins e de caçes, camins e careres [sic, carreres]. [...] Ítem, tot hom qui treballarà ab sos engeyns [sic] per a perançes o ab cans matarà raboses dins lo terme de Lluçena, que lo concell li sia tengut donar per cascuna rabosa dotze diners en continent que la mostrarà viva o morta als jurats. Et de niada de rabosins senblantment li·n sien donats dotze diners. Ítem, to hom qui matarà lop o niada de lobatons, que li sien donats si en lo terme los trobarà e matarà, per lop deu sous e per la niada dels lobatons deus sous. (pàg.48)

[GUINOT RODRÍGUEZ, Enric (2006): Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (segles XIV-XVIII). Fonts històriques valencianes. Universitat de València.] books.google.es

s.XV

Diu Gamundi diu:

La iglesia de San Marco, situada en el caserío de Las Alvaredas, junto al río La Cuba, fue construída en el s.XV. Se trata de un bonito ejemplar de ermita de la Reconquista, situada en un paraje de gran belleza, rodeada de una vegetación exhuberante y de una frondosa alameda de chopos. La ermita tiene cuatro crujías resueltas con arcos perpiñanos y cubiertade madera a dos aguas. Sobre el primer arco  se encuentra situado un pequeño coro. Se accede por los pies de la nave, a través de una puetrta con arco de sillería de medio punto. Esta fachada está rematada con una pequeña espadaña. Al fondo a la izquierda del ábside se encuentra el recinto de la sacristía (Culla Bayarri, Rafael. Catálogo del Patrimonio Arquitectónico de Portell, Els Ports de Morella y la Tenença de Benifassar. Ficha 106 **CONSULTAR**)

El empedrado del suelo está forjado con guijarros del río cuidadosamente seleccionados, que forman una hermosa flor de lis.

Desde muy antiguo en esta ermita se veneraba una imagen de El Salvador*, pero desde el siglo XVIII fue sustituída por la de San Marcos Evangelista, quedando éste como patrón del barrio.

[GAMUNDI CARCELLER, Serafín. La Comarca de Els Ports. Su patrimonio y sus gentes, p.292. Morella. 1994]

* "Els templers tingueren una especial predilecció per santa Maria, així com també pel Salvador, quant a la dedicació de les esglésies o capelles dels seus convents."

[SANS I TRAVÉ, Josep Maria. Els Templers catalans. De la rosa a la creu. Pagès editors. Lleida, 1999, pàg. 117]

En un llibre de 1918 cita un retaule que hi havia a l'Albareda. Segurament del segle XV. No ens dóna massa pistes més. Tampoc en nombra cap a l'església del poble. El nombra quan parla de "pintures", juntament amb altres obres:

PINTURAS.- Por lo que a ellas concierne, tengo ya publicado una detallada información en otra revista, sobre las pinturas góticas y del Renacimiento existentes en la provincia de Castellón. Jaime Baço, apodado 'Jacomart' (1413 a 1461), fue el fundador de la escuela valenciana de primitivos [sic]. [...] En la historia de la pintura primitiva valenciana comienza hoy a estudiarse una escuela castellonense del siglo XV, que podemos denominar del Maestrazgo, o más concretamente de Valentín Montoliu, famoso retablista, natural de San Mateo. De éste se conserva el precioso retablo de la sala capitular de Villafranca del Cid, y pintó en 1468, para la iglesia de Morella, el que pereció en el asedio de 1771. De Jacomart es el famoso retablo de Catí. [...] Unas tablas de Morella, por ejemplo, atribuídas a Jacomart, resulta que son de Creixach. [...] De San Mateo fue también otro pintor, imaginero y retablista: Bartolomé Santalinea. [...] Muchos y muy buenos retablos góticos quedan en la provincia de Castellón; pero en su mayoría nos resultan de anónimos autores, ya que nadie se ha cuidado aún de estudiar su procedencia. Asi es que los enumeraré en mera relación anónima. [...] En Villafranca, además del citado retablo que pintó Valentín Montoliu en 1445, hay tablas de su época en el altar de San Pedro: y otro retablo completo, pero menos meritorio aunque semejante, en la ermita de San Roque, y otro del año 1400, en la de San Miguel. Y otros retablos del siglo XV, guardan, en fin, muchos pueblos, como: Onda (el de las Almas, en la iglesia de la Sangre); Todolella (el de la ermita de San Onofre); Lucena (el tríptico de los Apóstoles, en la Arciprestal); Alcora; Olocáu; Benasal; Chert (el de la ermita de San Marcos); Portell (en la de Albareda); La Mata; Bel; [...] Vallibona; [...] (pàg.181)

SARTHOU CARRERES, Carlos: El arte cristiano retrospectivo en la provincia de Castellón. Museum, VI, 1918-1920, núm.5. Escanejat per la Universitat Autònoma de Barcelona. Biblioteca d'Humanitats. [ddd.uab.cat)

Dos números de la revista 'Hojas Selectas' publiquen l'article anterior de Sarthou on parla de la pintura gòtica i del renaixement a Castelló. Cita les següents obres de la zona:

Prescindiendo de los primitivos pintores cuatrocentistas, cuya técnica era pasar de la antigua pintura estática a la acción sentimental inspirada en el drama del Calvario y el martirologio, podemos afirmar que la escuela pictórica valenciana primitiva comienza con Jaime Baço (1413-14-61), apodado 'Jacomart', del que conservamos, entre otras obras probables, por lo menos una, indubitada, documentada y cierta: el retablo de Catí. En los albores del siglo XV, durante el reinado de Alfonso V (el conquistador de Nápoles), en tiempos de un renacimiento artístico cuya influencia llegó a su corte, el rey envió al valenciano Luis Dalmau a estudiar el arte de Van Eyck; y la influencia del arte flamenco, que invadió a otras naciones, vino a representarla en España, y especialmente en la región levantina, dicho Jacomart, que fue el pintor áulico de Alfonso V. Y esas manifestaciones flamencas de nuestros primitivos valencianos perduraron durante todo el siglo XV y principios del XVI.

En la historia de la pintura primitiva valenciana, comienza hoy a estudiarse una escuela del siglo XV que podemos denominar, del Maestrazgo, o más concretamente de Valentín Montoliu, pintor de retablos, natural de San Mateo. Sus obras conocidas son el retablo de la ermita de Santa Ana de Catí (tabla de gandes dimensiones trasladada por el arcipreste D. Manuel Betí a su iglesia de San Mateo); tres tablas grandes, también conservadas en San Mateo (y que quizás pertenecieron a algún retablo que pintó en 1468 para la primitiva iglesia parroquial de Morella, dedicada a San Miguel), [falta text?]

Apuntados, aunque muy a la ligera, los aritistas, procede mentar las obras, algunas de dudosa filiación, y las más, de desconocido origen, procurando seguir algún orden cronológico y geográfico en la concisa enumeración.

En Catí está la obra más interesante para este estudio, ya que se trata de un retablo, documentadamente cierto, de Jacomart (el retablo de San Lorenzo y San Pedro Mártir). El mercader Spígol, según costa en su losa sepulcral del propio templo, murió en 1452 y el retablo se encargó a Jacomart en 1460 por el albacea del fundador de la capilla y patrono Spígol, llamado Ramón Sant Johan. [...)

En Villafranca, y en su precioso templo gótico, hay tablas de los siglos XV y XVI en el altar de San Pedro. Procedente del archivo se conserva, en el salón de sesiones del Ayuntamiento, un valioso retablo gótico con buenas pinturas, obra de Valentín Montoliu (año 145), pintor meritísimo que fundó la escuela del Maestrazgo. En el lugar principal, bajo dorado doselete calado y bonita peana en forma de ménsula, vese un precioso tapiz, que sirve de dosel, pintado, para una imagen escultórica. En la espiga, el Calvario, y aprisionadas por doradas cresterías, aparecen las tablas laterales, de prodigiosa belleza. [...] [fi de la primera part)

En Alcora, en Olocau, en Benasal y otros muchos pueblos quedan retablos góticos, para cuya detallada descripción no me resta espacio aquí. En Morella admiré una buena tabla de la Piedad, o la Virgen al pie de la cruz, con más complicada composición de figuras [...].

En Chert, cerca de 'la Mola murá' y ermitorio de San Marcos, fotografié con mosén Betí un viejo tríptico de artesa, medio derrocado sobre un muro lateral y en punible abandono. En la tabla central aparece la Virgen con el niño Jesús y dos ángeles volando; en las laterales, San Bartolomé y otro apóstol. En la predela, casi borrada, la Cena. En la espiga, el Calvario, y en las polseras, el Padre Eterno, con dos ángeles arriba y los cuatro evangelistas a los lados.

En la ermita de la Albareda, del término de Portell, hay otro retablo, escapado de la venta por haberla impedido a tiempo el inspector de instrucción primaria don José Senent. [J. J. Senent sabem que tenia una col·lecció arqueològica. De Portell, tenia també un osculatori del que també parlem en aquest lloc web. Arasa diu que era un arqueòleg alacantí que. a primers de segle, va realitzar nombrosos treballs de prospecció per les comarques septentrionals del País Valencià, aprofitant que era inspector d'ensenyament.)

En La Mata existe un tríptico pequeño bastante deteriorado, en la sala capitular; y en la ermita del camino de Mirambell, además, varias tablas sueltas del siglo XV.

El retablo de Bel es de época ya decadente y carece de polsera. En la base, o rebanco, tiene cinco tablas con sendos letreros explicativos, en cintas que adornan las figuras. Al centro, dos tablas con San Miguel y San Buenaventura, arriba la Santísima Trinidad, y a cada lado, dos tablas cuadradas y otra trapezoidal por remate. [...)

En Vallibona está el retablo de Santo Domingo, así llamado por la imagen escultórica colocada en substitución de la tabla principal. Está expuesto al culto en la iglesia de la Asunción.[...)

Mucho, muchísimo ha desaparecido ya de pinturas góticas en nuestra provincia de Castellón, pero todavía queda no poco que admirar, como puede juzgarse por el botón de muestra que antecede.

De tiempos del Renacimiento y posteriores excuso decir que hay en la provincia de Castellón muchas más pinturas que del periodo gótico; pero no puedo dedicar a ellas aquí el espacio que merecen, y me limitaré a un breve escarceo, simples notas para un inventario, ciñéndome a lo más importante.[...)

En el templo gótico del Salvador, de Villafranca, el retablo principal es de los albores del Renacimiento. En las puertas del zócalo que por ambos lados comunica el presbítero con el trasagrario, se ven dos primorosos cuadros representando los apóstoles San Pedro y San Pablo, atribuídos a Ribera, 'el Españoleto' setabense. En el mismo presbíterio hay un pequeño altar con notables pinturas de la escuela de Ribera; buenas tablas representando a Santa Bárbara y Santa Polonia, y otras más pequeñas con escenas del Calvario y descendimiento de la Cruz.[...)

De Espinosa olvidé citar las pinturas del altar mayor de la iglesia parroquial de Onda, y dos cuadros muy buenos del ermitorio de San Juan de Peñagolosa, en término de Vistabella. Uno de ellos es retrato de la histórica imagen de San Juan que cubre en el altar mayor (por cierto, maltratado por el roce y perforado, en su centro, el lienzo). El otro es mucho mejor y representa a San Juan Bautista y Santa Bárbara, de cuerpo entero y tamaño natural, en un altar lateral del templo.

[SARTHOU CARRERES, Carlos (1920): Las pinturas gótica y renacimiento en la provincia de Castellón pp.387-400, en la Revista Hojas Selectas. Nº 221, Mayo 1920, Año XIX. Conclusión en las pp.513-525, Nº 222, Junio 1920, Año XIX. Salvat y Cia. Barcelona. hemerotecadigital.bne.es - conclusión)

En una web sobre les ermites de la Comunitat Valenciana, diuen, sobre aquest retaule de l'Albareda:

También se conserva una imagen antigua del Niño Jesús, aunque ya no existe, sin embargo, el valioso retablo que desapareció durante la Guerra Civil y que presidía una imagen del Salvador.

[ermitascomunidadvalenciana.com] [enllaç caigut]

Arturo Zaragozá, diu el següent:

Existen, igualmente del mismo tipo (de arcos de diafragma), tres ermitas medievales: San Pedro de Castellfort, Santa Ana de Catí y Santa Magdalena de Olocau. La primera de ellas es una antigua y fascinante construcción con interés literario y etnológico añadido; la ermita de Santa Ana de Catí reúne las insólitas circunstancias de tener perfectamente documentada su construcción (a mediados del siglo XV), haber sido correctamente restaurada y gozar de un buen mantenimiento. Las ermitas de arcos de diafragma construidas en el siglo XVI tienen igualmente una abundante representación en la comarca. Deben recordarse las de Santa Lucía de Castellfort, la Puridad y San Pedro del Moll en Morella, San Miguel de la Pobleta en Vilafranca, San Marcos y San Pedro mártir en Cinctorres y San Marcos de La Albareda en Portell. De menor interés son otros ejemplos como San Antonio de la Vespa, en Morella, por encontrarse muy transformada, San Marcos de Sorita, por ser versión elemental y rústica del mismo tipo.

[ZARAGOZÁ CATALÁN, ARTURO. Experimentación arquitectónica en la frontera medieval valenciana: Morella y Benifassà. La memòria daurada. Obradors de Morella s.XIII-XVI. Pàg. 62-64. Fundació Blasco de Alagón. València. 2003] lamemoriadaurada.com (enllaç caigut)

També de començaments del segle XV diu Gamundi que eren les TRES creus de terme ("peirons") de portell (la de la Font, la del Maset i la del Mas d’Arnal). Diu:

LA DE LA FUENTE: Era una bonita cruz de estilo gótico, perteneciente a los comienzos del s.XV, de la que todavía quedan restos. Base y caña octógona; pomo historiado. Santos bajo doseles y escudos en losange, destacándose las armas de Aragón y la cruz trebolada, también de cantería, e imágenes de Cristo en el anverso y de la Virgen en el reverso.

LA DEL MASET: Era una cruz de estilo gótico de comienzos del s.XV, atribuida al escultor cantero morellano Antonio Sancho. Basamenta gradería circular de cuatro peldaños; base octogonal; caña también octógona, con escudos en la parte superior en cartela gótica, alternando el de Portell y heráldico familiar (hojas y tallo de cardo), capitel o pomo tambor octógono esculturado, representando la Asunción, el Nacimiento y la Santísima Virgen María cobijando bajo su manto a dos personajes orantes; y la cruz gallonada, sin espigón, ostentando las esculturas de Cristo y dos angelitos en el árbol vertical superior, y de la Virgen (Manuel Milián Boix. Homenaje a mosén Milián, p.577. Diputación Provincial. 1989).

LA DEL MAS DE ARNAL: Muy cerca de la masía de Arnal había una cruz también de estilo gótico, sobre pedestal circular de tres gradas, mástil poligonal que sostenía un capitel sobre el que estaba engarzada una bonita cruz.

CREUS DE FUSTA: la del Rollet, de la Llangosta, la del Pont, de la Ombria i les creus de L’Albareda, “en esta aldea había en cada extremo del pueblo una cruz con el mástil de madera y la cruz de hierro. Hace varios años que desaparecieron”

PEIRONS:

El Peiró de les animetes, “conocido también por el peironet de la Figuereta; este ‘peiró’ está a las afueras del pueblo [c. Buenavista] y nunca se ha distribuido entre los fieles pan bendito, ni se ha celebrado romería alguna” [PER CERT, PAREIX QUE POSE UNA INSCRIPCIÓ, PERÒ COM QUE ESTÀ PICADA NO S’ENTÉN. ALGÚ SAP QUÈ POSAVA?];

el Peiró del Mas de Moles, “en la encrucijada que forman la vía pecuaria que desde Cinctorres se dirige a Cantavieja en orientación este-oeste, y la que desde Forcall sube a la Iglesuela del Cid en dirección norte-sur, todavía puede verse una piedra de sillería con moldura de perfil, que formaba parte de un antiguo ‘peiró’ que hace muchos años levantó a sus expensas el propietario de la Masía de Moles, D. Domingo Moles Barberá [foto en esta web], en honor a San Ramón Nonato para el cumplimiento de una promesa hecha a este Santo de su devoción, que se veneraba dentro de una hornacina protegida por una reja de hierro. Este exvoto desapareció en 1936. Había la costumbre de que los residentes en las masías de Camañes, Marianet, el Maset, Moles y Toni, cada año, y por riguroso turno, colocaban en la cruz del ‘peiró’ un ramo de boj del que se bendecía en la iglesia de Portell el domingo de Ramos”;

el Peiró de San Antonio de Padua, “estaba situado a la entrada de La Albareda, aunque no se daba ‘rollo’, la procesión que sealía de la Iglesia de San Marcos para recibir la romería de Portell el día 25 de abril, llegaba hasta este punto para esperarla, y después de los saludos de costumbre, entrar las dos juntas a la iglesia de la aldea”, i

el Peiró de “Nuestra Señora del Pilar”, “situado en la masía dels Ferrers de dalt, y dedicado a la Virgen del Pilar. Se construyó en el año 1943 en cumplimiento de una promesa. No se va en romería ni se reparte pan bendito.”

[GAMUNDI CARCELLER, Serafín. La Comarca de Els Ports. Su patrimonio y sus gentes, p.292. Morella. 1994]  

Parlant de "peirons", Josep Alanyà diu el següent:

La presencia materializada de tanta religiosidad, poder e influencia de la Iglesia la constituían las grandes fábricas de las iglesias y conventos, el cementerio y las numerosas y admirables cruces de término, casi todas ellas de los siglos XIV y XV, que cristianizaban por toda la comarca los espacios más significativos para la población y las vías de comunicación, reproduciendo los “peirons”, las bellas cruces procesionales de las parroquias, verdaderas joyas de plata, oro y esmaltes, realizadas unas y otras por escultores y orfebres muy sensibles, expertos en el arte y en el dominio de las técnicas, que dieron a sus obras, repartidas por toda la comarca dels Ports, Bajo Aragón, las Tierras del Ebro y el Maestrazgo de Montesa, un aire familiar.

I nombra diversos peirons, com  "las cruces de la Font y del Maset, en Portell", a més d’altres de Vallivana, Castellfort, Cinctorres, Catí, Xiva, Forcall, Herbés, La Mata, Olocau, Ortells, la Pobla del Bellestar, Vilafranca, Sorita i Morella.

Cal dir també que en aquest llibre, apareixen molts d’ells fotografiats, com és el cas dels peirons de Portell, les fotos dels quals es conserven a l’Arxiu Mas.

[ALANYÀ I ROIG, JOSEP. Morella, floreciente villa real (siglos XIII-XVII). La memòria daurada. Obradors de Morella s.XIII-XVI. Pàg. 26. Fundació Blasco de Alagón. València. 2003] lamemoriadaurada.com (enllaç caigut)

El mateix Alanyà, en un llibre anterior ens parlava d'aquests peirons:

18. La Creu de la Font, al Portell de Morella. Creu pètria de les primeries del segle XV, de la qual resten encara alguns elements. Formada de graonada, sòcol i fust octogonal, capitell historiat amb imatges de sants sota dosserets i escuts en losange amb les armes dels reis d'Aragó i creu trebolada i adornada de frondes gòtiques amb les imatges de Crist crucificat a l'anvers i de la Mare de Déu al revers. Creu enderrocada.

19. La Creu del Maset. creu pètria del Portell de Morella, d'estil gòtic, datada a les primeries del segle XV i atribuïda a Antoni Sancho, formada per una graonada de planta circular i quatre esglaons, sòcol i fust octogonals, amb capitell també octogonal, adornat d'escuts heràldics, l'un amb les armes de la vila i l'altre potser amb les de la família Ricard -tija i fulles de card- i historiat amb les escenes de l'Assumpció de Maria, el Naixement de Jesús i la imatge de Santa Maria de la Misericòrdia protegint sota el seu mantell dos personatges orants. La creu, sense espigó, gallonada i adornada amb fronda gòtica de grumolls, fulles i cardines, mostrant les imatges de Crist crucificat i dos àngels a l'arbre superior, a l'anvers, i de la Mare de Déu amb l'Infant Jesús al braç al revers. Enderrocada el 1936.

[ALANYÀ I ROIG, JOSEP. Urbanisme i vida a la Morella medieval (s. XIII - XV). Pàg. 249. Ajuntament de Morella i Associació d'Amics de Morella i comarca. Benicarló. 2000]

En un llibre conmemoratiu de l'exposició "la Memòria Daurada", es citen algunes de les pedres que hi ha a la paret de l'església, clarament reciclades de l'església anterior (o de altres edificis).  Segons aquest estudi, l'església anterior era de finals del s. XIV o inici del XV. Aquesta és la fitxa:

FRAGMENTOS ESCULTÓRICOS

ÉPOCA: Ca. 1400

MATERIAL: Piedra caliza.

LOCALIZACIÓN: El Portell de Morella. Iglesia parroquial.

El actual templo parroquial de Nuestra Señora de la Asunción de Portell de Morella, perteneciente a la comunidad de Morella y sus aldeas, conserva empotrados en sus muros diversos fragmentos escultóricos procedentes de la antigua fábrica y reubicados como parte integrante de los lienzos perimetrales exteriores del mismo. Las diferentes piezas conservadas, una ménsula, dos claves de bóveda, un florón y un jarrón, conforman actualmente un conjunto de realizaciones algo heterogéneo pero tal vez adscribirle a una procedencia única y a unas cronologías que pueden oscilar dentro de un periodo de 25 años entre finales del siglo XIV y el primer cuarto del XV.

La primera de ellas, la ménsula en sección de cuarto de círculo con la representación figurada del ángel de alas semidesplegadas y filacteria extendida, constituye la obra de mayor calidad de todo el grupo de esculturas encastadas sobre el muro. Sorprende de esta figura la calidad del tratamiento compositivo y anatómico de la imagen, con fuertes referencias a los mejores talleres escultóricos activos en la zona central de la Corona, sobre todo en el rostro e indumentaria, con toda probabilidad destinada a ser utilizada como montante o apeo estructural de una imagen de bulto de un retablo o de la misma portada, ya que, como su mismo trabajo indica, no formaba parte de la fábrica estructural del templo.

Entre el resto de piezas está una clave de bóveda con la posible representación de San Pablo de medio cuerpo, tal vez procedente de una de las nervaduras de la bóveda de la iglesia. El relieve muestra una composición donde la figura del santo se amolda torpemente al escueto espacio circular de la clave, labrada en altorrelieve. Semejante tratamiento recibe  la figura de una santa en la segunda clave de bóveda, sin que haya podido ser identificada con claridad. Una serie de características que también acompañan a las otras dos obras, el florón y el jarrón, ambas procedentes del mismo conjunto. La primera de ellas seguramente remataba una portada de medianas proporciones, quizá la principal del templo, correspondiendo a una plasmación de hojas enroscadas, alzadas sobre una pequeña banda doble, que parten de sendas molduras de sección semicircular recorridas por una pequeña cenefa decorada. Sobre ésta se ubica un jarrón que, dada su morfología, referencias mariológicas al jarro de los lirios* y dimensiones, debía formar parte de una Anunciación en relieve que, posiblemente, ornaba el tímpano de dicha portada, partiendo simétricamente la escena en dos planos.

Todos estos elementos, procedentes, como decíamos, de la antigua parroquial, fueron reaprovechados durante la construcción de la nueva iglesia entre los años 1742 y 1750. Unas obras realizadas por una serie de obradores y talleres activos vinculados a las secuencias desarrolladas en Morella (primero en la Porta de les Verges y luego en el Coro) en los epílogos de trescientos e inicios del cuatrocientos, manejando unos repertorios bastante arcaicos y secuenciados en la línea de la estela implantada por los mejores exponentes del norte del país a lo largo de todo el siglo XIV y primera mitad del XV, cuyo foco principal estuvo en la construcción de la cabecera de la catedral de Tortosa. MAFP - DMT.

* En internet llegim que: Como atributo de su misión, el ángel porta en la mano izquierda un bastón de mensajero que puede adoptar la forma de un cetro o de un tallo de lirio terminado en tres flores que simboliza la triple virginidad de María, antes, durante y después del parto. mariologia.org (pdf)

Però trobem també que: En algunas representaciones, junto a los protagonistas, Angel y Virgen, aparece una joven. Puede ser una transposición iconográfica del anuncio a Ana. A veces hilando la púrpura con la Virgen. A veces hay un jarrón de flores, que puede ser el aguamanil que llevaba la virgen al hombro o un jarrón ornamental con flores. O la imagen del elogio Akatistos "Flor de incorruptibilidad", difundido en Occidente por Bernardo de Claraval como "Lirio de castidad inviolada". es.catholic.net

ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. Morella, floreciente villa real (siglos XIII-XVII). La memòria daurada. Obradors de Morella s.XIII-XVI. Pàg. 394. Fundació Blasco de Alagón. València. 2003 lamemoriadaurada.com (enllaç caigut)

En un llibre conmemoratiu de l'exposició "la Memòria Daurada", apareixen un parell de calzes de Portell. Un d'ells del segle XV i l'altre del XVI. En la fitxa del primer, diu:

CÁLIZ O COPA EUCARÍSTICA

ÉPOCA: Ca. 1400-1425

MATERIAL: Plata en su color, dorada, cincelada, elementos de fundición y restos de esmalte.

MEDIDAS: 18,6 X 14,9 cm. Diámetro: 8,7 cm.

MARCAS E INSCRIPCIONES: Sin punzón visible.

LOCALIZACIÓN: El Portell, Iglesia parroquial.

El cáliz o copa eucarística es una tipología procedente de los objetos civiles, con la particularidad que, aunque sea de plata, su interior ha de ser dorado. Según el Decretum Gratiani: "Ut calix domini cum patena, si non ex auro, omnino ex argento fiat. Si quis autem tam apuper est saltem vel stanneum calicem habeat. De aure, aut orichalcho non fiat calix quia ob vini virtutem eruginem parit quae vomitum provocat. Nullus autem in ligno aut vitreo calice presumat missam canire (Decretum Gratiani, III, Distinctio I, XLV. Citado por Gudiol II, 1933, pp. 451).

Estructuralmente se compone de pie, el eje y la copa. Se trata de un cáliz de pie en forma de estrella de seis puntas, con caras de perfil cóncavas y lisas, excepto una representación de una cruz en el monte calvario. El astil es hexagonal de seis caras sin decoración, está dividido en dos tramos de los que el inferior es más largo. El nudo o manzana es esférico achatado, seisavado, con un rombo saliente en cada una de sus caras, que muestran una flor de cuatro pétalos y el anagrama IHS. La sotocopa con seis pétalos lisos y adorno burilado en la parte inferior acoge la copa cónica que es totalmente lisa.

La pieza debería situarse entre los años 1380 y 1400 si bien la copa parece de finales del siglo XV. El pie sigue la pauta de los modelos de finales del siglo XIV y XV procedentes del obrador barcelonés, aunque el ensamblaje es característico del taller morellano y el nudo responde a modelos de origen levantino. Milián señaló que la pieza estaba punzonada por talleres valencianos.

Como paralelo se puede citar el cáliz de la Jana (Gargallo, 1967, p. 97). El cáliz del Museo Episcopal de Vic (núm. de inv. MEV 1612) es un referente por la similitud de ambos pies (Gudiol II, 1933, p. 452). LSLL

BIBLIOGRAFIA: MILIÁN, 1952, p. 310; MILIÁN, (IMD., s/p), p. 577

ZARAGOZÁ CATALÁN, Arturo. Morella, floreciente villa real (siglos XIII-XVII). La memòria daurada. Obradors de Morella s.XIII-XVI. Pàg. 288. Fundació Blasco de Alagón. València. 2003 lamemoriadaurada.com (enllaç caigut)

1400, mayo 3. ANM, núm. 33.

Antoni Miró, vecino de Catí, confiesa deber a Pasqual Soriano, habitante en Les Alberedes, 11 florines precio de un rocín de pelo rojizo. Se canceló el 15 de junio de ese año.

[APARICI MARTÍ, Joaquín (2018): El mundo rural y el patrimonio medieval: recursos didácticos. "Massata quod dicitur de Les Alberedes" (Castelló). Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tomo XCIV. 2018. pp.339-362.] castellonenca.com

1401

Setembre, 25. Vicent Royo, en un llibre que fa sobre temes judicials de la Vilafranca entre els segles XIII i XV, troba alguna cosa sobre Portell, com aquesta dada sobre un conegut picapedrer portellà, Domingo Montpaó:

Al llarg del 1401, el morellà Pere de Brusca i el seu nebot Pericó, hereu del ric Joan de Brusca, mantenen un complex enfrontament amb el piquer de Portell, Domingo Montpaó. Segons al·leguen els primers, un temps enrere el dit Pere de Brusca havia fet un préstec de 42 sous i cinc barcelles de civada a Pere Català, mosso de Montpaó, que no li havia tornat. En eixe temps, el jove vilafranquí treballava per al piquer en el "molí serrador" que Domingo Montpaó posseïa a la vora de l'actual barranch del molí Pitarch, a l'est del terme de Vilafranca, i és molt possible que el préstec que havia sol·licitat a Brusca fóra per cobrir alguna necessitat en el casal*. Siga per aquest motiu o per qualsevol altre, el mosso no retorna el préstec i, tot seguit, els Brusca n'exigeixen la satisfacció, però, aleshores, Domingo Montpaó ix en defensa del seu treballador i pren ell les regnes de la controvèrsia amb els Brusca. Al davant d'aquesta situació, les parts recorren a l'auxili dels prohoms Berenguer Centelles, escollit per Montpaó, i Sanxo Sanç, notari elegit pels Brusca, que faran d'àrbitres. Tanmateix, les negociacions es trenquen i, llavors, signen un nou compromís en poder de Pere Borredà i Pasqual Manxó, triats per Montpaó, i Bartomeu Bonfill i Joan Alamany, cridats per Pere i Pericó de Brusca. En aquella ocasió, les negociacions sí reixen i, el 25 de setembre de 1401, els quatre àrbitres estableixen que el deute de 42 sous i cinc barcelles de civada ha de ser satisfet als Brusca a parts iguals entre Domingo Montpaó i el seu mosso Pere Català, abans de la propera festa de Nadal.

Ben mirat, som al davant d'un cas certament cridaner, però força habitual al mateix temps. El deute que causa la disputa és de poca importància i allò més lògic és que una quantitat de diners i cereals com aquesta haguera estat reclamada en la cort del justicia. Els llibres de l'oficial local degueren ser farcits d'exemples com el que protagonitzen Brusca i Montpaó. Tanmateix, en la sentència dels àrbitres no es fa cap menció a l'existència de cap plet i sembla que els contendents han pres directament la via de la negociació, mitjançant el recurs a un arbitratge. Deu haver, doncs, un conflicte més profund en el rerefons d'aquest simple contenciós, que s'ha produït per una qüestió que, fins i tot, es podria considerar menor si s'atén a la riquesa dels oponents i el volum de diners que manegen amb assiduïtat. Més enllà de la importància del préstec en si, contribueix a reforar aquesta hipòtesi de l'existència d'una relació conflictiva de fons el fet que alguns dels escollits per fer d'àrbitres siguen els dos prohoms més influents de Vilafranca en aquest moment, això és Berenguer Centelles i Bartomeu Bonfill, que precisament mantenen una dura batalla aquest mateix any pel control dels ressorts de la política local. És possible que aquest contenciós siga un episodi més de la lluita de bàndols que té lloc a Vilafranca durant aquest temps. (pàg.375-376)

* Nota 472: Domingo Montpaó detentava el domini útil d'aquest molí -satisfeia un cens anual d'una gallina al batlle reial pel seu aprofitament- i de segur que era utilitzat pel piquer de Portell per treballar la fusta que després emprava en les construccions que li encarregaven. Es tracta, a més, d'un professional reputat a Vilafranca, ja que li encomanen construir dues capelles en l'església del lloc durant la primera dècada del segle XV (Royo, 2013 c: 195-199). Mé detalls del paper d'assalariats, jornalers i mossos en les explotacions agràries i els enginys de transformació, en aquest cas, dels llauradors acomodats de la vila de Castelló de la Plana, en Viciano (2012: 144-157).

Nota 473: Tot l'episodi en AHNM, núm.76, 22/09/1401

[ROYO PÉREZ, Vicent (2016): Vilafranca (1239-1412). Conflictes, mediacions de pau i arbitratges en una comunitat rural valenciana. Col·lecció Humanitats, 50. Publicacions de la Universitat Jaume I. Castelló de la Plana.]

1402

Vicent Royo, parlant de la manufactura de la llana en Vilafranca, cita un carreter de Portell. No diu el nom. Desconeixem si està o no en l'arxiu notarial.

Propietaris de grans ramats i principals compradors de llana, alguns mercaders i paraires comencen a exercir un fort control sobre tot el procés productiu i proporcionen la matèria primera a un bon nombre de pagesos i altres artesans poc qualificats perquè apliquen les primeres fases de tractament de fibres. Només un any després de la finalització del conflicte i del monopoli municipal, Berenguer Centelles, menor, inicia la seua activitat en el mercat de teixits i el 1394 ven a un veí de l'Esglesiola certa quantitat de llana per 90 s. L'agost de 1395 són els mercaders de Catí Pons i Gonçal Soler qui reconeixen deure-li 627 s. en concepte de llana i ja el 1397 Centelles ven una altra partida a Joan Arahuet per 50 s. El seu fill Antoni també participa activament en la distribució de llana ja treballada durant aquests anys i el mateix dia que el seu pare tanca l'acord amb els mercaders catinencs ell els ven un drap per valor de 126 s., mentre que el desembre de 1394 un veí d'Albocàsser reconeix deure-li 60 s. 'ratione filate'. [...] Més endavant, Antoni continua amb l'activitat en el comerç de fibres tèxtils i draps, ja que el 1402, un carreter de Portell reconeix deure-li (a Antoni Centelles) 312 s. per certa quantitat de llana, mentre que el 1402 Guillem Centelles li deu 30 s. i Pasqual Colom altres 26 s., 8 d. per aquesta mateixa raó. AHNM, núm.107, 21 de gener de 1403; i núm.79, 3 de febrer de 1404. (pàg.50)

[ROYO PÉREZ, Vicent (2010): Elits rurals i xarxes mercantils al nord del País Valencià baixmedieval. El comerç i la manufactura de la llana a Vilafranca (1393-1412). Recerques 60 (2010) 25-26. Associació Recerques. Història, Economia, Cultura.]core.ac.uk - raco.cat

1402

Maig. En un blog molt interessant, divulgatiu, de Vicent Royo, sobre la els fraus fiscals i corrupció al món rural valencià, trobem un poderós mercader vilafranquí que demana viure a Portell. Es diu Berenguer Centelles i devia de ser ja molt major perquè no tardaria en morir. I és que quatre anys més tard, el seu fill contracta al picapedrer portellà Domingo Montpaó per a fer efectiva la construcció d'una capella que el seu pare havia deixat en el testament.

En l'última dècada del segle XIV, la universitat de Vilafranca travessa un període certament crític, ja que, a les caresties i les epidèmies de pesta que se succeeixen des dels anys setanta d'aquesta centúria, s'afegeix un creixent endeutament que s'arrossega des de la guerra amb Castella (1356-1374) i que ofega les finances municipals. És necessari, doncs, prendre polítiques d'ajust molt estrictes per reflotar l'economia local i açò passa per posar fi a la situació de privilegi que gaudeixen les principals fortunes del lloc.

El 15 de febrer de 1394, dos àrbitres resolen el contenciós que Berenguer Centelles mantenia amb el Consell de Vilafranca arran del desaveïnament del mercader i l'impagament dels impostos dels dos últims anys. Entre 1387 i 1388, Berenguer "se apactà ab lo Consell" de Vilafranca per residir al lloc almenys per vuit anys i satisfer durant aquest temps les peites corresponents per "XXV liures de moble". A pesar del pacte, el mercader no respectà el termini, ja que "se'n partí e·s desveïnà del dit loch una e dues vegades, la una al loch de Mirambell e l'altra a la vila de Morella, per stoldre e stalviar sos béns dels grans càrrechs e peytes que eren en lo dit loch", segons diu Centelles, "o per ço qui a ell plagué", com al·leguen els jurats. Berenguer deixà també de pagar la contribució dels dos últims anys, al·legant que la universitat li devia "algunes quantitats per rahó de diverses jornals per ell fets,... axí en missatgeries com en procurar lo dit loch". Finalment, els àrbitres commuten la quantitat deguda per Berenguer en concepte de peita pels salaris corresponents als treballs fets pel mercader en servei de la comunitat i, amb açò, dilueixen la tensió.

L'estratègia de Berenguer ha estat plenament efectiva. Immediatament després de conèixer la sentència, el mercader s'aveïna de nou a Vilafranca per altres vuit anys, però ara estableix que només haurà de pagar "per XX lliures de moble". És a dir, ha aconseguit reduir la base imponible sobre la que haurà de contribuir en les càrregues veïnals i, a més, queda també exempt de participar en la col·lecta més onerosa del lloc, concretament aquella destinada a manllevar els deutes municipals.

La consecució d'aquesta situació de privilegi i els negocis que manté al lloc empenen a Berenguer a romandre a Vilafranca fins 1402 i sembla que les disputes amb les autoritats locals s'aturen almenys fins 1401. Durant l'estiu d'aquest any i davant la greu carestia que assota tot el regne, els nous jurats -a l'elecció dels quals s'havia oposat Berenguer- prohibeixen al prohom vendre cereals al lloc per posar a les especulatives operacions que estava protagonitzant. Privat d'un dels principals negocis -el comerç de cereals- i finalitzat el termini estipulat al contracte de 1394, Berenguer canvia novament la seua residència i s'aveïna a Portell el maig de 1402. Uns dies després, presenta el preceptiu document a les autoritats locals i es mostra disposat a resoldre els deutes pendents amb el Consell, encara que exigeix als jurats que no el facen contribuir en les càrregues comunals perquè ell ja no és veí del lloc. [...)

Només Berenguer Centelles declina la tornada. Segurament ha aconseguit unes bones condicions per establir la seua residència a Portell, des d'on pot gestionar els seus negocis crediticis i de compravenda de llana i productes agraris, mentre que del patrimoni agropecuari de Vilafranca se n'ocupa el seu fill Antoni, que pren les regnes de l'explotació domèstica a poc a poc. Al cap i a la fi, el seu exemple és el millor testimoni de les estratègies que posen en pràctica les elits rurals per mantenir la seua hegemonia sobre la resta de pagesos, encara que això perjudique clarament els interessos col·lectius.

[ROYO, Vicent (2013): Fraus fiscals, corrupció i política al món rural valencià.] harcajmv.blogspot.com

El mateix autor, sobre la mateixa història:

Vetado por los jurados para vender grano en el lugar, a causa de la grave carestía que azota el norte del reino, y finalizado el plazo estipulado en el contrato de 1394, Berenguer cambia nuevamente su residencia y se hace vecino de Portell en mayo de 1402. [...] En plena guerra con los prohombres que ostentan los cargos de dirección comunitaria por la elección de los jurados, el veto para vender cereales y las medidas de presión fiscal, Berenguer Centelles decide no volver más a Vilafranca. A pesar de salir victorioso de este último enfrentamiento y mantener todos sus negocios en el lugar, el rico mercader muere en 1404 siendo vecino de Portell.

[ROYO PÉREZ, Vicent (2012): Negociar la paz en el mundo rural valenciano durante la baja Edad Media. II Seminario anual de la Sociedad Española de Historia Agraria (SEHA). Madrid., 23/11/2012.] seha.info

Nou bisbe de Tortosa: Lluís de Prades i d'Arenós. Ho va ser només aquell any (1404). Abans feia d'administrador Pedro de Luna y Albornoz (de 1399 a 1403) i després, va ser bisbe Francesc Climent Sapera (de 1407 a 1410).

[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)

El registro 'pro cartis' presenta una estructura simple, a modo de acta breve del nombramiento, con indicación de la fecha tópica y crónica, el nombre del notario, el lugar de procedencia, tipo y ámbito de su nombramiento, la constatación de la firma y aceptación de obligaciones: 'firmarum et obligationum notariorum', y el nombre, condición y origen del fideiusor que se presenta como aval.

[Clica damunt per ampliar]

Oriundo C: oriundus

Tipo 2: 'iam notarium' (1 per a 'noviter creatus')

Ambito C: 'per totam terram et dominationem'; D: 'per totum regnum Aragonum, per regnum Aragonum'.

Fideiussor: Se indican los nombres y su origen.

[PONS ALÓS, Vicente (2015): 'Me fonc donada la auctoritat de notari'. La consolidación de la 'auctoritas notariae' en Valencia en el reinado de Martín el Humano (1396-1410). pp.105-146. En La 'auctoritas' del notario en la sociedad medieval. Daniel Piñol Albalat Coord. Trialba. Barcelona.] datospdf.com (pdf)

En 1404 y 12 Abril, Benedicto XIII, por bula fechada en San Víctor de Marsella, concedió á Morella el derecho de recibir la tercera parte de la primicia y á Villafranca la primicia entera, sin que el Rey pudiera reclamarla para sí ni concederla á persona alguna.

[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.718. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]

[PONS ALÓS, Vicente (2015): 'Me fonc donada la auctoritat de notari'. La consolidación de la 'auctoritas notariae' en Valencia en el reinado de Martín el Humano (1396-1410). pp.105-146. En La 'auctoritas' del notario en la sociedad medieval. Daniel Piñol Albalat Coord. Trialba. Barcelona.] datospdf.com (pdf)

1405 i 1406

Vicent Royo, parlant de la manufactura de la llana en Vilafranca, ens dona el nom alguns portellans: Bartomeu Colina, Simó Just i Aparici Fabregat.

Un cas semblant al d'Antoni Centelles (un autèntic promotor del mercat local de la llana) és el del paraire de Mirambell Guillem Salvador, menor. Malgrat ser foraster, el seu pare havia iniciat ja la seua activitat a Vilafranca el 1395, quan comprà de manera anticipada tota la llana que havia de produir un ramat de 180 ovelles de Domingo Mas i altre de 100 caps del benassalenc Domingo Sala. A més, durant aquests anys Guillem Salvador, major, esdevé un dels principals factors de distribució de llana a la menuda, no sols a Vilafranca, sinó també a altres centres de l'espai rural immediat, contribuint a engegar la incipient indústria tèxtil local. Després de la mort el 1402, el seu fill continua amb els seus negocis, però ara especialitzant-se en l'adquisició de grans partides de llana i la seua distribució vers la vila de Morella. El jove inicia la seua activitat el mateix 1402, assolint un major dinamisme entre 1405 i 1406, quan efectua cinc adquisicions. En aquests anys, és a dir, entre 1402 i 1408, Guillem Salvador, menor, esdevé més actiu en la captació de la llana directament dels propietaris del ramat, ja que efectua nou compres anticipades i, a més, les partides que adquiereix suposen anualment les 25 arroves. El 25 de juny de 1402 pacta amb Aparícia, la vídua del teixidor Joan de la Viuda, l'adquisició de 20 arroves i amb Pere Tallada la compra de tota la llana d'un ramat de 120 ovelles. El 1405 (Guillem Salvador) compra de manera anticipada 20 arroves a Bartomeu Colina i altres 9 (arroves de llana) a Simó Just, tots dos veïns de Portell, mentre que el 1406 pacta amb el mateix Simó Just el lliurament de 10 arroves, altres 15 amb el veí de Benassal Ramon Albalat i tota la llana de la rabera d'Aparici Fabregat, veí també de Portell. Només en 1407 i 1408 les adquisicions estan per sota de les 25 arroves, ja que Guillem Salvador compra a Pasqual Colom 5 i 6 arroves, respectivament. AHNM, núm.77, 25 de juny de 1402; núm.81, 21 de juny de 1405 i 27 d'agost de 1401; núm.82, 5 i 10 de juliol de 1406; núm.84, 17 d'octubre de 1407; i núm.85, 9 de juliol de 1408.

El jove Salvador, com ja féu anys enrere el seu pare en relació a la distribució de petites partides de llana, ha estat capaç de teixir una xarxa d'aprovisionament de matèria primera que connecta diversos centres productors, concretament Vilafranca, Benassal i Portell. A banda de les cinc operacions que tanca a Vilafranca, Salvador contracta ací mateix altres quatre transaccions amb tres veïns de Portell i altres dues amb dos veïns més de Benassal, establint, fins i tot, una mena de clientela en els dos primers llocs, ja que efectua dues adquisicions al vilafranquí Pasqual Colom i altres dues al veí de Portell Simó Just. Ara bé, res sabem de la destinació d'aquesta llana. Durant aquests anys no ven ni una arrova a Vilafranca, almenys davant Antoni Esquerdo, perquè segurament ha acordat la venda amb els factors de les companyies italianes o la distribueix entre els artesans del lloc o altres de Morella perquè la treballen. Malgrat acordar les adquisicions en els mateixos llocs de producció, els últims estudis han posat de manifest que els mercaders locals sovint es desplacen a la ciutat de València, on resideixen els factors principals de les companyies italianes, per signar els contractes finals de compravenda de grans partides de llana, que després surten pel port de Peníscola en direcció a Itàlia. RABASSA, "Comerç mediterrani i mercaderies..." 177-204. (pag.37)

I entre altres informacions sobre preus de la llana i demés, ens parla del percentatge que aporta Portell en eixe mercat vilafranquí:

L'àmbit de procedència d'aquests ramats i, doncs, de la llana és estrictament comarcal i rarament va més enllà de l'espai quotidià dels pagesos. Amb tot, sembla que Vilafranca s'erigeix com un centre de mercat on es concentra i des d'on es distribueix la llana dels pobles del voltant, amb un pes demogràfic semblant, però amb una mobilitat econòmica lleugerament inferior. Fet i fet, només el 39% de les partides posades en circulació s'obtindran de raberes de ramaders de Vilafranca, mentre que un altre 53 % prové de cabanes de Benassal, Ares, Portell i, especialment, l'Esglesiola. Així, el 31% de la llana procedeix de l'Esglesiola, el 10% de Benassal, el 8% de Portell i el 4% d'Ares.

La resta arriba d'altres centres de l'espai rural immediat amb un pes demogràfic i econòmic semblant al de Vilafranca, com ara Castellfort, Culla i, en menor mesura, Vistabella, i també d'altres centres un poc més allunyats, com Tronchón, a causa de la intensa mobilitat dels camperols i, sobretot, dels membres de les elits rurals, capaços de teixir una espessa xarxa de contactes per tota la comarca que els proporciona informació de les millors ofertes i dels negocis més profitosos. (pàg.47)

[ROYO PÉREZ, Vicent (2010): Elits rurals i xarxes mercantils al nord del País Valencià baixmedieval. El comerç i la manufactura de la llana a Vilafranca (1393-1412). Recerques 60 (2010) 25-26. Associació Recerques. Història, Economia, Cultura.]core.ac.uk - raco.cat

Trobem en internet una dada sobre Castellfort on es diu que a les seues murades hi havia el "portal de Portell". Podríem pensar a més que si ells les reconstruïen, possiblement les de Portell també les devíem de reconstruir.

El uso indebido del término "Zuda" lleva a desorientación y confusiones. Así hallamos este texto, firmado por m. José Miralles Sales. serio investigador local (Albocácer & Salsadella) que aparece en una obra general de turismo, tomado de un trabajo suyo anterior sobre la historia de Castellfort. En él leemos:

"Reedificadas sus murallas en 1406, y en 1411 de nuevo, a causa de la guerra civil (...) ciertamente un Castro Fuerte con sus naturales muros, las altas rocas sobre las que está edificado el pueblo fortaleza, y los pocos metros de muralla construida por la mano del hombre, con sus portales, de puertas a la sazón renovadas y dotadas de cerraduras y cadenas. Los portales eran éstos: El de la Font o de Morella: el de les Eres o de Ares; el de Sanmartina o del Portell y el d'en Cabanes o de Forcall. Y dentro, en la muralla más antigua, en la zuda, el portal de la Carnisería, que fue derruido en este siglo (s. XX) al construir la carretera que va a Cinctorres."

[maestrat.com/sm3.htm] [enllaç caigut]

1406

Desembre, 13. Vilafranca. Capitols signats entre Antoni Centelles, veí de Vilafranca, i Domingo Montpaó, piquer, veí del Portell, per a la construccio d'una capella en l'església de Vilafranca per preu de 151 florins, encarregada pel difunt Berenguer Centelles, pare del dit Antoni, en el seu testament (nota a peu de pàgina: Document aportat per Vicent Royo, qui n'ha fet a més la transcripció.). AHNM, Protocol d'Antoni Esquerdo, núm. 82.

Aquestes són les condicions de la capella qui Antoni Centelles demane en la capella qui fa en lo loch de Vilafrancha, ço és, en la església del dit loch.

    Ítem, que lo ton de la capella age d'ample a tot [...] tant com ha de ample d'arch a arch.

    Ítem, que maestre sea segur del pay de la torre e que no age perill en la hobra, e si algun perill havie que·s conto a ell.

    Ítem, que·ls principals, e croes e fermes coregen senblant obra que la capella d'en Monçó.

    Ítem, que sobre·l principal corege gembrana ab son bordó e desús la gembrana corege fullateria revesada, e de I fulla altra a tot lo més qui no age sinó I pall e dos dits fins en tres.

    Ítem, que en la clau de la gembrana age I piyacle qui·s demostro en mi [...].

    Ítem, que tota la fulateria e piyacle sie tot dahorat.

    Ítem, qui en lo peu de la gembrana age a cada peu son baboy figurat de colós e daorats, alí on se pertange.

    Ítem, que dintre en la capella age VI baboyns, II a cada peu de les formes, axí matex, obrats de colós e daorats on se pertange.

    Ítem, que los represes del principal e dels croes sien totes figurades de figures e hobrades de colós e daurades on se pertaygue, e s'i age a fer les armes o sobreseyalls de Centelles.

    Ítem, que y age a fer I alter, la cuberta de pedra picada ab sa alambor.

    Ítem, que en la dita capella age a fer I carner de pedra picada, e en la losa de la boca del carner sie figurat lo seyall de Centelles e en dos lochs ses anelles.

    Ítem, que la dita capella sie reparada primerament en manera que·s puxe pintar.

    Ítem, que tota la capella sie pintada de pint[...] ab III seyalls de Centelles.

    Ítem, que lo dit maestre se age a dur tot menobra de pedra e de cal, e de tot ço que més n'aurà.

    Ítem, que·l maestre sie tengut de fer balquells de fusta entorn de la capella, e axí mateix fer grases si·s pertany al encerat de la capella.

    Ítem, que les parets de peu dret entorn de la capella sien fetes de pedra mamposta e reparades segons desús és dit.

    Ítem, nós som convenguts, Anton Centelles e yo, Domingo Montpahó, de la dita capella, segons les condicions desús escrites.

    Ítem, que aya de fer la dita capella a cent cinquanta eun florí, dels quals me faça les pages següents:

    Primerament, [...] decontinent del dit Antoni Centelles trenta florins.

    Ítem, que·m sie tengut de dar-me en l'obrar la pedra blanqua e figurar aquella d'ací al dia de sent Miquel primervinent, qui yo promet de aver acabat de obrar la dita pedra en lo dit dia me age dar vint florins.

    Ítem, los restants cent e I florí que no·m sie tengut de dar fins que la obra de la dita capella sie acabada, segons les condicions desús escrites.

    'Die lune, XIIIº mensis decembris anno a Nativitate Domini MºCCCCº sexto', en lo loch de Vilafrancha, l'onrat n'Anthoni Centelles, menor de dies, vehí del dit loch, dóna a fer la capella que en Berenguer Centelles, pare seu, manà fer en son testament en la sglésia del dit loch de Vilafranca a·n Domingo Montpahó, piquer, vehí de Portell, present, sots les dites condicions e per lo preu dessús dit de cent cinquanta e un florins d'or, sots les pagues dessús declarades, ell, dit en Domingo, fahent la dita obra, seguns dessús és declara en lo dits capítols. Et per attendre e complir les dites coses obligà a tots sos béns, 'et cetera'.

     Et lo dit en Domingo Montpahó, acceptant e rebent a fer la dita capella sots los dits capítols e per lo dit preu e dins los terminis dessús assignats, ço és a saber, d'ací al dia primervient de sant Miquel, tota la obra de pedra blancha e haver acabada la dita capella ab acabament e entregament de la festa de santa María d'agost en un any següent e complit, e si no u fahie que lo dit Anthoni la puxe fer e acabar la obra a [...] e messió del dit Domingo Montpahó, promet totes e sengles coses dessús dites per mi attenidores e complidores axí attendre e complir, sots obligació de tots mos béns, 'et cetera', sotsmetent-se expresament a for e furedicció del justícia de Vilafrancha, renunciant a meu for propi, 'et cetera'.

    'Testes, Petrus Squerdo, presbiter, et Pasquasius Mancho, Villefranche'.

 [TOLOSA, Lluïsa, COMPANY, Ximo i ALIAGA, Joan. Documents de la pintura valenciana medieval i moderna. III (1401-1425), pp. 143-145. Universitat de València. Fonts Històriques Valencianes. València. 2011]   books.google.com

Nota: Aquest mestre pedrapiquer sabem que en 1404 fa un pont al Millars, camí d'Onda. Però ja apareixia també dins el llistat de la recaudació de l'impost del morabatí  de 1397 (si més no, un tal Domingo Montpahon).

Olucha ens parla d'aquesta obra i, a més, ens fa una petita biografia de Domènec Montpaó. Consultar en el 27 de gener de 1397.

MONTPAHO, Domnènec. (1393-1423).- [...] En 1406 concertava amb el mercader vilafranquí Domènec Centelles el bastiment de la seua capella en l'església parroquial de Vilafranca (Apèndix documental nº 1). (p.409)

A l'apèndix documental, apareix el document de la capella de Vilafranca. (p.423) [revisar i comparar amb les altres fonts]

[OLUCHA MONTINS, F. (2010): Dades per a la història de l'art als Ports de Morella i el Maestrat. (Segles XIV-XIX). pp.389-434. Boletín de las Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC). Tomo LXXXVI. Enero-Diciembre 2010.] castellonenca.com

En un blog molt interessant, divulgatiu, de Vicent Royo, sobre la fusta i la construcció, llegim sobre el mateix document:

Però, a banda d'aquestes tasques dutes a terme per part de camperols que compaginen l'extracció de fusta amb la cria de ramat i la gestió [de] diverses parcel·les, la major part del procés d'extracció i del tractament de la matèria primera està en mans d'altres professionals, com és el cas del pedrapiquer de Portell Domingo Montpaó, titular del domini directe d'un molí serrador situat en el curs del barranc del Molí Pitarch, a l'oest del terme de Vilafranca. Seria ací on duria a terme la transformació de la fusta que posteriorment s'utilitzaria en les obres que realitza ell mateix i que també vendria a altres obrers. [...)

Ara bé, les obres de major envergadura i que requereixen un major nivell d'especialització se solen encarregar a professionals forasters. El 1406, Antoni Centelles, de Vilafranca, contracta al piquer de Portell Domingo Montpaó per construir la capella que el seu pare, el ric mercader Berenguer Centelles, havia manat erigir en l'església de Vilafranca en el seu testament. El salari estipulat és de 151 florins (1.661 sous) i l'obra deu estar finalitzada abans de la propera festa de santa Maria d'agost de 1408. Segons es diu al contracte, en una primera fase, abans de la festa de sant Miquel de 1407, ha d'alçar les parets de la capella amb pedra de mamposteria i fusta, mentre que entre aquesta data i agost de l'any següent deu decorar l'interior de la capella amb una membrana daurada, les figures de sis babuins i un altar amb un carner fet de pedra picada i amb l'escut de la família en la seua boca, a més d'esculpir les "armes o sobresenyals de Centelles" en les tres parets de la capella.

Al mateix article es citen altres personatges interessants relacionats:

un retor de la Jana, al Maestrat, qui l'agost de 1400 encarrega al ballester Antoni Mir, de Vilafranca, la fabricació de "dos arquibancs de pi, de VII palms e mig, bons e mercaders"

l'hostaler d'Onda Antoni Florenç li encomana al fuster Pasqual Muntanyes, de Vilafranca, la fabricació de trenta arquibancs de "pi de fasa" [...] S'indica, a més, que els mobles han de tenir "VII palms e mig de larch, e un pam (e) un forch de alt e de taula".

en 1401, Domingo Coll té arrendat el forn de Vilafranca i contracta Joan Navarro perquè li duga la fusta necessària per coure el pa

el febrer de 1397 Gil de Cabrielles i Esteve Montfort, veí de l'Esglesiola, "feren societat e companyia en e sobre lo carrill que ells tenen per portar comunament fusta a la vila de Morella" fins a la propera festa de Sant Miquel, comprometent-se tots dos a "metre sengles bèsties mullars bones e convinents, les quals sien... provehides de comú". A més, d'una banda, Cabrielles ha d'aportar a la companyia un parell de carros, que ha de mantenir "ab ses pròpies missions e despeses", i també és l'encarregat de confeccionar els taulons "que iran al carril", amb unes dimensions "de palm (e) mig d'ample e palm de long, e XXX de forch", rebent "per obrar de cascuna carretada V sous, VI diners, segons que és taxada en Morella". De l'altra, s'estableix que Montfort és l'encarregat "d'anar ab lo dit carril" fins la vila i, si no pot fer-ho, haurà de llogar un home que ho faça per ell i que "sàpie dar e don bon recapte a la un carro", pagant-li el dit Esteve Monfort les despeses de menjar i beure mentre "treballa en lo carril o en la fusta".

el maig de 1396 Pere Mir, mostassaf de Vilafranca aquest any, intervé en "una obra que lo dit Francesch (Torres, major) fa en son alberch" perquè està causant nombrosos desperfectes "en l'alberch d'en Johan Valero, que davall estave, ni en los béns mobles que en aquell són", i finalment aconsegueix que el sastre Torres es comprometa a pagar totes les destrosses originades en la casa de Valero.

el gener de 1400 els majors de la confraria de Santa Maria la Major de Vilafranca contracten a Domingo Carrascull, el seu dfill Pere i Llorenç Solsona per "fer, e obrar, e descobrir e de nou fer e cobrir la meytat de la cuberta de la casa de la confraria del dit loch, dels pilars de pedra ves lo Collado e fossar o carreró del fossar"

un any després [1401 doncs], els nous majorals de la confraria recorren altra vegada a Pere Carrascull i Joan Arahuet perquè reparen el sostre de "la casa de la cuyna de la dita confraria i, sobretot, fer-hi un bon fumeral de fulla post bona e de meliç planegada

ROYO, Vicent (2013): La fusta i la construcció a les comunitats rurals valencianes.[harcajmv.blogspot.com)

EL RÍO BERGANTES. [...] El cronista morellano D. Ramón Bruñó Escorihuela, Presbítero archivero que fue del de nuestra Arciprestal, copia en sus 'Anales de Morella', sin cita de procedencia, pero que en la mayor parte extrae de las noticias insertas en "Protocolos, Baldufaris, Libros Capitulares y papeles sueltos del Archivo Histórico Eclesiástico", los siguientes datos a este respecto interesantes: Grandes temporales de agua y salida de los ríos en 1321, 1328, 1358 y 1407. Salió el Bergantes varias veces del 20 de Noviembre al 21 de Diciembre de 1475. Hasta 1540 a 5 de octubre no consta ocurriera otra avenida, que se repite en 1546 a 1º de Marzo y 1582 a 2 de Mayo. Se desbordó el Bergantes: 7 de enero de 1826, 24 de mayo de 1853 y 1 de agosto de 1860. En 1909 [...] (pàg.136)

[Vallivana. Revista quincenal de las Fiestas Sexenales de Morella. Núm.9. Morella, 1 de Diciembre de 1945.] repositori.uji.es

1407

Abril, del 14 al 29. En 1407 fiten el terme de Portell de la seua delimitació amb l’Anglesola (o els Térmens Generals del Castell de Morella i la batllia de Cantavella). Se basen en els mollons que allí havie d’antic, fites establertes en 1217 per Pere II. És àrbrit, l’arquebisbe de Saragossa, Garcia Fernández de Heredia. Per ser un document prou llarg i interessant, l’hem copiat a part:

 [Termenals Portell - l'Anglesola)

 [GRAU MONSERRAT, Manuel. “Termenals Portell - l’Anglesola”, p. 83. Butlletí d’Amics de Morella i Comarca (A.M.Y.C.), any XI, Morella, 1989-90)

Juny, 20. Nou bisbe de Tortosa: Francesc Climent Sapera. Ho va ser fins a 1410. Abans era bisbe Lluís Prades i d'Arenós (1404), i després feia d'administrador Pedro de Luna y Cabeza de Vaca (de 1410 a 1414).

[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)

Peirón de San Juan del Barranco. Cantavieja. Casas de San Juan. Bienes inmuebles. Arquitectura religiosa. Peirones. [...] Según las características del peirón se podría establecer una datación del siglo XVIII, sin embargo, el basamento de gradas induce a pensar que en época medieval formaría parte de una cruz de término. [...] Con la misma advocación del peirón encontramos la ermita de San Juan del Barranco, cuyo origen se remonta a principios del siglo XV, cuando el arzobispo de Zaragoza, don García Fernández de Heredia, concede permiso al comendador Gonzalo de Funes para construir una ermita dedicada a San Juan, en las cercanías de varias torres fortificadas. La concesión está motivada por la necesidad de marcar los límites entre los términos de Morella y la Bailía de Cantavieja, solucionando los conflictos aparecidos desde el siglo XIII. El origen de la controversia está en 1232, cuando los términos de La Mata y Portell pasan a pertenecer a Morella, pero los límites con Portell no se establecen de forma clara. El conflicto se da por solucionado en 1407 cuando se establece una delimitación precisa a través de una sentencia y el mojonamiento del territorio. [Buscar aquests documents! Haurien de ser semblants als de La Iglesuela]

Por ello, se podría deducir que el peirón actual deriva de una construcción anterior, quizás una cruz de término, ya que el basamento de gradas tiene apariencia medieval. Así, el pilar cumpliría una doble funcionalidad: por un lado, delimitar el territorio perteneciente a cada población y, por otro, la función votiva al ofrecer a San Juan Bautista este monumento.

[museovirtualmaestrazgo.com)

1407

Setembre, 13. Morella. Venda d'un hort feta per Guillem Ferrer, pintor i veí de Morella, a Guimerana, dona de Pere de Brusca de les Albaredes, per preu de 44 sous. AEMorella, Protocol de Joan Guerau. Sánchez Gozalbo, 1943, p.27.

Die martis, XIIIº septembris anno a Nativitate Domini MºCCCCº septimo.

     En Guillem Ferrer, pintor, vehín de Morella [vol dir que era de Morella ciutat o de qualsevol aldea també? inclosa Portell?], ven a la honrada madona Guimerana, present, muller de l'honrat en Pere de Bruscha de les Albaredes, hun ort seu situat en lo prat de la dita vila, lo qual afronte ab ort de vós, dita na Gumerana, ab ferreginal* e palliça que 'quondam' fon d'en Miquel Barreda et ab via pública, lo ual és tengut a cens de sis diners reals a la almoina d'en Berenguer de Quadres pagadors a Pasqua, ab loysme e fadiga, 'et cetera', lo qual vos ven ab entrades, exides, 'et cetera', ab tots sos drets per preu de XLIIII sous reals, los quals confes haüts, 'et cetera'. Perquè renuncie, 'et cetera', donant [...]. E promès ésser tengut de evicció, 'et cetera'.

     Testimonis, en Pere Struch, çabater, major [...] en Domingo Barberà. 'Fiat apocha, et cetera'.

*Segons el DCVB d'Alcover, un ferreginal o farraginal és un lloc on hi ha sembrat farratge; tros de terra situat prop de l'era, i destinat a fer farratge

 [TOLOSA, Lluïsa, COMPANY, Ximo i ALIAGA, Joan. Documents de la pintura valenciana medieval i moderna. III (1401-1425), p. 161. Universitat de València. Fonts Històriques Valencianes. València. 2011)

Nota: Uns anys més tard, concretament el 27 de març de 1425, hi ha un altre document, que es recull dins el matix llibre, sobre la tal Guimerana. Pareix clar que no eren uns qualsevols..:

1425, març, 27. València.

     Testimoni de Domingo Atzuara, il·luminador de llibres i ciutadà de València, en la venda d'una part d'una casa feta per Guimerana, dona de Pere de Brusca, veí de Morella [abans diu que era de les Albaredes i ara "veí de Morella", però com aldea de Morella que érem, segurament, ens consideraven 'veïns de Morella'], a Caterina, vídua de Bartomeu Just, doctor en lleis de la ciutat de València.

     ARV, Protocol d'Antoni Altarriba, núm. 51.

     (...)

     Testes, Raymundus Canyelles et Dominicus Adzuara, illuminator, Valentie cives.

 [TOLOSA, Lluïsa, COMPANY, Ximo i ALIAGA, Joan. Documents de la pintura valenciana medieval i moderna. III (1401-1425), p. 696. Universitat de València. Fonts Històriques Valencianes. València. 2011)

Sobre la compra-venda de l'hort, ens parla Aparici en un article sobre l'Albareda:

1407, septiembre 13. (Tolosa et allii, 2011: 161)

Guillem Ferrer, pintor vecino de Morella, vende un huerto a na Guimerana, esposa de Pere de Brusca, de Les Alberedes. El huerto está en el prado de la villa, frente otro huerto de Guimerana, lindando con un 'ferreginal' y una 'palliça', huerto que está sometido a censo de 6 dineros a la limosna de Berenguer de Quadres.

[APARICI MARTÍ, Joaquín (2018): El mundo rural y el patrimonio medieval: recursos didácticos. "Massata quod dicitur de Les Alberedes" (Castelló). Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tomo XCIV. 2018. pp.339-362.] castellonenca.com

1407, septiembre 13. (Tolosa et allii, 2011: 161)

Antoni Miró, vecino de Catí, confiesa deber a Pasqual Soriano, habitante en Les Alberedes, 11 florines precio de un rocín de pelo rojizo. Se canceló el 15 de junio de ese año.

[APARICI MARTÍ, Joaquín (2018): El mundo rural y el patrimonio medieval: recursos didácticos. "Massata quod dicitur de Les Alberedes" (Castelló). Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Tomo XCIV. 2018. pp.339-362.] castellonenca.com

Març, 26. València. Sentència arbitral dictada pels administradors de les generalitats del regne de València, regulant les obligacions dels ramaders de Terol relatives al consum de sal, durant la seua estada invernal al territori del regne de València.

Biblioteca de Catalunya. Barcelona. Libro de la Comunidad de Teruel. Ms. 707. Còpia simple de començaments del segle XVII, ff. 9v-10v
Garcia Edo, Vicent. "El Libro de la Comunidad de Teruel (1206-1533). Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. 1999, pp. 392-393

Anno a Nativitate Domini millesimo quadringentesimo octavo, die lune vicesima sexta martii hora tertiarum. Com fos debat e qüestió davant los honorables mossén Pere Ros, prevere, baxeller en decrets, mossén Bernat Storna, cavaller, habitador, e en Pere Passadors, ciutadà de Valèntia, administradors de les generalitats del regne de Valèntia, entre lo honrat en Berthomeu de Cruïlles, comprador de la generalitat de la sal del dit regne, de una part; e en Gil Martínez, vehí de Torriges, en Joan Miquel, en Joan Martí, en Domingo de Galve, en Miquel Salvador, e diverses altres cabanyés de la ciutat de Terol e lurs aldees; e per aquells lo discret en Sanxo Domínguez, notari, de la part altra, sobre los debats e qüestions següents:

Primerament, si dels corderos devia ésser pagat general de la sal, e de quin nombre. Item, per quin temps devien pagar los cabanyers strangers que venien del stremo per exivernar en lo dit regne, com lo dit en Berthomeu de Cruïlles, comprador desús dit, demanàs que devien pagar la generalitat de la sal per sis meses, vullàs pesqués lo dit bestiar en lo dit regne més o meyns dels dits sis meses. Item, si lo dit comprador devia pendre en compte als dits cabanyés tot ço que aquells mostrassen ab albarans haver pagat en les gabelles del regne de Valèntia, per general de la dita sal. E sobre los dits debats, les dites parts fossen stades oÿdes plenerament, de paraula, e fossen stats produïts per cascuna part diverses testimonis, en especial sobre la costum al.legada sobre les dites qüestions et debats. Per tal los desús dits honorables mossén Pere Ros, e en Pere Passadors, [fol. 10r.] administradors qui desús, e en nom desús delegats del dit honorable mossén Bernat Storna; attesa la prova donada sobre la dita costum, pronunciaren de paraula que.l dit honrat en Berthomeu de Cruïlles, comprador, no podia ni devia demanar ni exhigir general algú de sal de corderos alguns que fossen menors de mig any o sis meses, però si són de més temps o maiors de sis meses, o de mig any, que aquells paguen ab altre bestiar maior, segons és acostumat. Item, més avant declararen que.l dit comprador prenga del dit bestiar lo dit dret solament per aquella part de temps la qual segons veritat lo dit bestiar haurà pescut e menjat sal en lo dit regne, e en aquella part del regne on s’acostuma donar sal. Item, més avant pronunciaren que.l dit comprador fos tengut de pendre en compte als dits cabanyés tot ço que aquells mostrassen legítimament haver pagat als gabellots del dit regne, de general de la dita sal. Manant al dit honrat en Berthomeu de Cruïlles, comprador, que si alguna cosa ha rebuda contra forma de la present declaratió, que tot allò deia restituyr a aquell de qui rebut ho haurà. Manant més avant ésser cancel.lades totes e qualsevol fermances donades per los dits pastors per les dites rahons en lur poder. E lesta de paraula la dita declaració, en la casa de la confraria de mossén Sent Jacme, de la ciutat de València, presents los dits en Gil Martínez, et en Sanxo Domínguez, de una part, e absent lo dit honrat en Berthomeu de Cruïlles, lo qual citat a la dita hora de tercia no era comparegut, ans havia dit que li plahia que fos pronunciat en sa absència, de continent lo dit en Sanxo Domínguez, requès que per mí, Bernat de Vallseguer, notari e escrivà dels dits administradors, li fos feta de la dita declaratió carta pública per [fol. 10v.] testimoni de veritat, e per memòria havedora en sdevenidor.

Presents testimonis fóren a les dites coses, lo honrat en Francesch Aragonés, lo discret en Jacme de Vallseguer, notari, e en Lorenç Pujol, ciutadans de València. Senyal de mí, Bernat de Vallseguer, per auctoritat reyal notari públich per tota la terra et senyoria del molt alt senyor rey de Aragó, qui a la promulgació de la declaració desús dita present fuy, e aquella a requesta del dit en Sanxo Domínguez, en lo dit nom, reduï en scrits et screví de pròpia mà, ab dia, any et loch dessús dits.

[jaumeprimer.uji.es]

1409

José Altaba Escorihuela, en un llibre de nom “Cantavieja y su baylía” -Madrid, 1978, pàg. 51- diu:

Así vemos que el cronísta Espés (folio 592, arch, de la Seo de Zaragoza) [escribe]: En 1409, de licencia del Arz. D. Gonzalo de Funes, el Comendador (Sanjuanista) de Cantavieja edificó la ermita de San Juan Bautista en el término de dicho lugar en la partida de Las Albaredas.

 [GRAU MONSERRAT, Manuel. “Termenals Portell - l’Anglesola”, en nota núm. 1, pàg. 88. Butlletí d’Amics de Morella i Comarca (A.M.Y.C.), any XI, Morella, 1989-90)

En un altra publicació també es parla de la construcció d'aquesta ermita, quan parla de la construcció de l'església de San Miguel de Cantavella, diu:

Casabona establece el año 1417 como fecha de su construcción. En ese año Gonzalo se convierte en castellán de Amposta. Unos años antes, en 1409, manda construir en la partida de las Albaredas, cerca de varias torres fortificadas, una ermita dedicada a San Juan. El arzobispo de Zaragoza, don García Fernández de Heredia, es mediador en un conflicto entre los términos de Morella y los de la Bailía de Cantavieja y da permiso a Gonzalo de Funes para que construya esta ermita contribuyendo así a la marcación de los límites entre ambos territorios.(Altaba Escorihuela, José, "Cantavieja y su Baylía", Madrid, 1978, p. 51). La ermita de San Juan sigue la misma tipología que la iglesia de San Miguel pero con una traza mucho más popular. En su interior se guardó hasta finales del siglo XIX o principios del XX el retablo dedicado a San Juan Bautista y a la Virgen María, financiado también por el comendador. La ermita fue decorada en el periodo barroco pero lo esencial no fue modificado. Guarda una pila bautismal gótica que, aunque bastante erosionada, parece representar escenas de la vida de San Juan. Esta ermita es más modesta que la iglesia de San Miguel, con la misma cabecera poligonal de cinco lados cubierta con crucería pero con una techumbre de madera sobre arcos apuntados, con coro de madera a los pies y con un atrio en el lado de la Epístola. No se tallan las ménsulas, el atrio no se soporta sobre airosos arcos góticos, ni la puerta tiene ningún tipo de adorno.

Pere Lembrí. Retablo de San Juan del Barranco. Desaparecido en 1936. Arxiu Mas C-71253.

[Clica damunt per ampliar]

[més informació d'aquest retaule consultant l'any 1411)

[SÁNCHEZ GIMÉNEZ, Sofía. “La muerte en la Edad Media y su plasmación en la escultura gótica de la comarca del Maestrazgo a través de dos ejemplos en Cantavieja y Bordón”, en "BAYLÍAS 4. Miscelánea del Centro de Estudios del Maestrazgo Turolense. Año 2007". Pàg. 80. Centro de Estudios del Maestrazgo Turolense. Cantavieja. 2007] academia.edu

1409

Març, 8. Perpinyà. En una recopilació de les bules del papa Benedicto XIII, apareix una cita molt important sobre la construcció de l'església antiga de Portell però, a més, ens fa saber que era una reconstrucció d'una església anterior (suposadament la dels templers). En 1388 ja sabíem que teníem confraria de "Sancte Marie" i de "Santi Dominici", a més d'una altra confraria anomenada "dels Letrats".

Perpiñán. 1409,marzo, 8.

Benedicto XIII, a solicitud de los habitantes del lugar de Portell, diócesis de Tortosa, (los cuales teniendo la iglesia parroquial dedicada a la Virgen María y Santo Domingo, se proponen reedificarla, ampliarla y ornamentarla en honor de dichos titulares y también de San Antonio), les concede que puedan cumplir su propósito sin el requisito de solicitar licencias diocesanas o locales y, por tanto, que directamente puedan aplicar cuanto reciban en nombre y honor de San Antonio, legados, limosnas y subsidios caritativos, a las obras de fábrica y ornamentación de dicha iglesia.

"Sincere devotionis..." Tasa: 20 libras.

Registro Aviñonés 333, folio 586 r.-v.

Seguidamente, en folio 587 r. del mismo Registro 333, el 15 de abril se concedían indulgencias a cuantos ayudasen a dicha reconstrucción parroquial.  (doc. 361, pàg. 194)

[CUELLA ESTEBAN, Ovidio (2009): Bulario de Benedicto XIII. IV El papa Luna (1394-1423), promotor de la religiosidad hispana. Fuentes Históricas Aragonesas 46. Institución Fernando el Católico. C.S.I.C. Excma. Diputación de Zaragoza. 2009] ifc.dpz.es