|
PORTELL, s. XIII (1213-1231) |
|
|
[NOTA IMPORTANT: Quan llegim documents antics, cal tenir en copte com estan datats, perquè no és el mateix que siguen “1200 anys de l'Era” que “1200 A.D. o Anno Domini”. El primer calendari citat correspon a l’Era Hispànica i el segon a l’Era Cristiana, que és l'actual. Entre l'un i l'altre hi ha una diferència de 38 anys; així, doncs, si trobem una data referida a “l'Era”, cal convertir-la al calendari actual, restant-li'n 38. Per exemple, l'any 1277 de l'Era Hispànica (que segurament estarà escrita en números romans), es correspondria a l'any 1239 de l’Era Cristiana (perquè 1277-38 = 1239).) |
|
|
|
|
|
ANY |
REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA |
|
|
|
|
1213 |
Maig, 22. Lleida. Carta pobla de Culla. Arriba
a la nostra rambla Sellumbres o riu de les Truites!! Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, concede a la Orden del Temple la villa y el castillo de Culla, con todos sus términos, y las iglesias que se construyan en ellos, con diezmos, primicias y demás derechos, salvo el episcopal, para cuando se conquisten.
[...] (C: Donació feta per lo Rey En Pere, del Castell e Vila de Cula, al Orde del Temple) Cum omne datum optimum et omne domnum perfectum de sursum sit descendens a Patre luminum, et quidquid Regibus et Principibus acrescit a Deo provenit, ipso dicente: Per me reges regnant et potentes scribunt iustitiam, merito eorum que per eius gratiam et potentiam Regibus et Principibus adquiruntur, ad eius speciale obsequium pars debet ab eisdem utilis asignari. Et quia ipse dixit quod omnia possibilia sunt credenti, et qui confidunt et sperant in eo non fraudantur a desiderio suo, idcirco, in Christi nomine, Nos Petrus, Dei gratia Rex Aragonum et Comes Barchinone, de ipsus potentia et virtute necnon et intercessionibus gloriose semper Virginis Marie genitricis eius sperantes, et constanti animo confidentes quod per ministerium nostrum multa loca a Sarracenis possessas et ydolis dicata Dei sacrificiis et Christiano cultui referantur et reformentur, corde bono et gratuita voluntate, per nos et successores nostros donamus et cum hac presenti publica scriptura concedimus et laudamus Domino Deo et Beate Marie et vobis Fratri Guillelmo Catelli Domorum Militie Templi in Provincia et quibusdam partibus Hispanie honorando Magistro et per vos Domui et Fratribus Milicie Templi, presentibus et futuris, in perpetuum Castrum et Villam de Cullar, quam cito Deus illum dederit in manibus Christianorum, cum omnibus terminis, tenimentis, pertinentiis et appendiciis suis, videlicet a parte Cantavelle usque ad rivum de Truitis; et ex alia parte quantum extenditur Campellus siccus versus Aras, et totum locum nuncupatum Avinaçal, Ruppe de Corvo intus stante; et ex alia parte usque ad Covas de Berig, sicut extenditur et exit ad collatum de Infurcatis; et ex alia parte usque ad Xodos, et inde ad Pinnam gulosam, toto Campo de Arzeda intus stante, sicut rivus siccus ipsum dividit, monte etiam lato intus stante, et sicut inde etiam extenditur et exit ad scalerolam rivi de Truitis, et cum ingressibus et egressibus suis, cum hominibus et feminis, Christianis, Mauris atque judeis ibi habitantibus et habitaturis, cum omni iure et dominio nostro [...] [ALVIRA CABRER, Martín (2010): Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213). Documentos, Testimonios y Memoria Histórica. Tomo IV. pp.1535-1538 (nº.1511). Fuentes Históricas Aragonesas 52. Institución "Fernando el Católico" (C.S.I.C.) Excma. Diputación de Zaragoza. Zaragoza, 2010.] Alvira,2010-IV El 23 de març de 1244, els dels senyors de Culla fan una carta per a 60 pobladors, però en 1213 el pare del rei ja havia promés el castell als templers.: 23.- El 23 de marzo de 1244, Guillem de Anglesola y su mujer Constanza -hija de Blasco de Alagón-, señores del castillo de Culla, conceden carta puebla a Culla para 60 pobladores, a fuero, usos y costumbres de la ciudad de Zaragoza.
Anteriormente, el rey Pedro II el Católico de Aragón, padre de Jaime I el Conquistador, prometió en 1213 el castillo de Culla y otros territorios a Guillem Castell, Maestre de la Orden del Temple, antes de su conquista.
[GÓMEZ BAYARRI, José Vicente. Cartas pueblas valencianas concedidas a fueros aragoneses. p. 400. Aragón en la Edad Media XX. 2008] pdf en dialnet.unirioja.es |
| 1213 |
Setembre, 12. Any de la Batalla de Muret, on el mor el rei, en defensa dels albiguesos (càtars), i el Regne d'Aragó perd els seus dominis occitans. Alguns fugen cap ací com Guilhem Belibasta, que viurà en Morella. La Batalla de Muret (Murèth en occità) va ser una important batalla que va tenir lloc a Muret, al sud de Tolosa de Llenguadoc, el 12 de setembre del 1213, i que va enfrontar Ramon VI de Tolosa i els seus aliats, Pere el Catòlic, Bernat V de Comenge i Ramon Roger I de Foix contra els croats i les tropes de Felip II de França, comandades per Simó de Montfort que participaven en la Croada albigesa. [...] La mort del rei a la batalla de Muret aturà l'aventura occitana dels catalans, que hagueren de conèixer les guerres civils de la minoritat d'edat del príncep Jaume i pagar tots els deutes provocats per la política expansionista de Pere I, que havia hipotecat Roerga i Gavaldà a Ramon VI de Tolosa, cobrat el bovatge de 1205 i exigit impostos als ordes religiosos. Al llarg del seu regnat les angoixes financeres el portaren a l'emissió de diners de baixa llei que assolien aviat baixes cotitzacions. [...] El cadàver de Pere el Catòlic fou recollit pels hospitalers de Tolosa, on fou enterrat fins que el 1217 una butlla d'Honori III autoritzava a traslladar els ossos a Santa Maria de Sixena. [...] A Occitània, durant tot el segle XIII i l'inici del segle XIV, els càtars van patir una dura persecució, duta a terme per la Inquisició i dirigida pels monjos Orde dels Predicadors. Els darrers nuclis de càtars es van refugiar a les altes valls del Pirineu i molts es van escapar cap a Catalunya. Lleida, Puigcerdà, Prades o Morella es van convertir en centres de càtars occitans. A Morella hi va viure un dels darrers càtars coneguts, Guilhem Belibasta. L'heretgia càtara va ser finalment aniquilada després d'anys de croada. |
| 1213 |
Comença el regnat de Jaume el Conqueridor (Jaume I), fins la seva mort en 1276. Es fill de Pere el Catòlic i pare de Pere el Gran. Jaume I el Conqueridor (Montpeller, 2 de febrer del 1208 - Alzira, 27 de juliol del 1276), rei d'Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d'Urgell, i senyor de Montpeller (1213-1276). En aragonès: Jaime, en occità: Jacme, en llatí: (a 30 de març de 1251) "Jacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani". Començà a regnar a l'edat de 10 anys assistit pel Consell Reial, regnà 58 anys i morí a l'edat de 68 anys. És enterrat al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Fill i successor del rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" al tron de la corona d'Aragó i de Maria de Montpeller. Quedà totalment orfe de pare i mare el 1213, quan tan sols comptava 5 anys. Fou pare dels reis Pere III d'Aragó "el Gran" i Jaume II de Mallorca "el Prudent". [...) En un primer intent per trobar una sortida pacífica al conflicte [en Occitània], el rei Pere va pactar casar el seu fill primogènit, l'Infant Jaume (futur Jaume I d'Aragó), amb la filla de Simó IV de Montfort, Amícia de Montfort. A tal fi, el rei Pere entregà com a penyora l'infant Jaume, que el 1211 tan sols tenia 3 anys, a Simó IV de Montfort. Però un cop aquest tingué al nadó sota el seu poder, el reclogué al Palau Trencavel de la ciutat de Carcassona i continuà atacant els vassalls del rei d'Aragó i s'imposà finalment la via militar com a única sortida al conflicte. El 12 de setembre de 1213 es lliurà la batalla de Muret en la qual morí el rei Pere. La Corona d'Aragó s'havia quedat sense rei, amb el successor en captiveri i en una situació financera crítica a causa de la guerra. A conseqüència del vassallatge que el rei Pere II d'Aragó "el Catòlic" havia retut a la Santa Seu l'any 1204, la Corona d'Aragó era jurídicament sota la sobirania directa del Papa Innocenci III. A més, Maria de Montpeller, mare de l'Infant Jaume, també li havia encomanat al Sant Pare Innocenci III la protecció de l'Infant Jaume. Les disposicions d'aquest s'encaminaren ràpidament a la restitució de l'infant Jaume i a l'organització de la Corona d'Aragó per tal que s'establís una regència durant la minoria d'edat de l'Infant (1213-1218). Després de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Maria de Montpeller, la mare de l'Infant Jaume, anà a Roma i pregà al Papa Innocenci III que obligués Simó de Monfort a retornar-li el fill. [...] Seguint els designis fixats en el testament de Maria de Montpeller, el mestre de l'Orde del Temple, fra Guillem de Mont-rodon, es féu càrrec de l'infant Jaume quan aquest comptava uns 6 anys. Els Cavallers Templers l'instruïren com a rei al Castell de Montsó des dels 6 fins als 9 anys. Al Castell de Montsó també s'hi educava l'infant Ramon Berenguer, el futur Ramon Berenguer V de Provença, qui era cosí de l'infant Jaume. Amb pràcticament 12 anys, el 1220, hagué de fer front a la primera revolta nobiliària liderada per Rodrigo de Liçana. Davant de la impossibilitat d'aturar l'ofensiva reial, el noble Rodrigo de Liçana optà per refugiant-se a la Senyoria d'Albarrasí, un territori cristià independent enclavat entre la Corona d'Aragó i la Corona de Castella i que estava sota el domini de Pero Ferrández d'Açagra. Davant d'aquesta eventualitat, el Consell Reial i Jaume I no dubtaren d'atacar aquesta senyoria independent i iniciaren el setge d'Albarrasí el juliol del 1220. Però després d'unes setmanes de setge i atacs continuats amb dos fonèvols i un almanjanec, el rei i el Consell comprovaren que part dels nobles que lluitaven sota les seves ordes també col·laboraven amb els nobles assetjats. Davant la impossibilitat de conquerir Albarrasí, es decidí aixecar el setge i acceptar el perdó de tots els nobles revoltats. El 1221, a l'edat de 13 anys, es casà amb Elionor de Castella. En les Corts de Tortosa de 1225 Jaume I, que aleshores comptava 17 anys, proclamà la necessitat de reprendre la conquesta de noves terres als sarraïns. El rei marcà com a objectiu el castell de Peníscola, però el setge no reeixí per la defecció de la noblesa, que no acudí a la seva crida. Tot i així, el 1226 planejà una nova expedició, aquest cop sobre València sortint de Terol, però l'expedició no es dugué a terme novament pel fracàs de la convocatòria entre la noblesa. Tanmateix, el rei d'Aragó i Comte de Barcelona obtingué de Zayd Abu Zayd el compromís del pagament d'una paria consistent en un quint de les seves rendes a València i Múrcia, a canvi d'obtenir una treva. [...] Conquesta de Mallorca. [...] Sotmetiment de Menorca. [...] Conquesta de les Pitiüses. [...] Conquesta del Regne de València. [...] Quatre revoltes dels nobres. [...] Tres revoltes dels sarraïns. [...] Renúncia a Occitània. [...] Conquesta de Múrcia.[...] Croada de 1269 [que fracasa]. [...] Expedició a Ceuta. [...] També s'inicien les Corts Catalanes. Quan arribà el moment de la seva mort, al rei Jaume tan sols li quedaven dos fills vius, l'Infant Pere i l'Infant Jaume. Així, en darrer testament del 1262, deixà al seu segon fill, l'infant Pere, (futur Pere II d'Aragó), el Regne d'Aragó, el Regne de València i Catalunya, donant continuïtat a la Corona d'Aragó encara que segregant-ne els territoris insulars, nord-catalans i occitans. D'altra banda, al germà petit, l'infant Jaume (futur Jaume II de Mallorca, li deixà el Regne de Mallorca, el Comtat de Rosselló, el Comtat de Cerdanya i els territoris que conservava a Occitània, el Vescomtat de Carlat, la Baronia d'Omeladès i la Senyoria de Montpeller, donant naixement al que s'ha anomenat Corona de Mallorca. |
| 1214-16 |
En internet trobem un fragment d'un llibre que ens parla de que Olocau del Rey estava en mans navarreses. Aquest i altres documents ens donen la idea de com alguns castells fronterers anaven canviant de mans. De Portell no trobem cap pista però, seguint la pista i revisant fonts navarreses, trobem informació sobre altres llocs de la ratlla entre els regnes d'Aragó i València: Desde unos años antes de la cruzada, el mismo Sancho VII intervino en alguna acción, pues tenía unos castillos situados de cara a la frontera musulmana en el sector del nordeste de Teruel. La adquisición de tales plazas fue lograda principalmente por compras y préstamos de dinero. En 1214 Pedro Íñiguez de Araciel le dio el castillo de Alocaf, cercano a Morella. Més informació sobre aquesta peresencia navarresa -----> Dins del Regne de Navarra [DE MOXÓ Y ORTIZ DE VILLAJOS, Salvador (1984): Historia general de España y América, Vol.4: La España de los Cinco Reinos (1085-1369)] books.google.es -vista de fragments- (Morella: en 7 pàg.) De la ratlla fronterera amb els sarraïns, trobem, en diverses publicacions i diverses grafies, les següents: Castronuevo, Castillo nuevo [Castellnovo?) Alchaedo, Alchedo, Alchèdo, Alcedo, Alehedo [entre Mosqueruela, Vilafranca i Vistabella) Alocaf, Alocàf, Alocaz, castillo de Alocaf 'cerca de Murillas', Allozaz, Allocaf [Olocau del Rey) Malló, Mallo [despoblat amb carta pobla, entre Mosqueruela, Vilafranca i Vistabella) Peña de Aragon, Peña de Amos, (Peña de) Aravon, Arannon, Peña de Arannon, Peña de Aranon, Peña de Arañón [Penya Aranyonal, despoblat amb carta pobla, a la Tinença de Benifassà) Arcedilla, Arcedillo, Arcediello, Arzediello [entre Mosqueruela, Vilafranca i Vistabella, alguns la situen al Santuari de La Estrella) Evengalbon, Avengallos, Avengallon, Abengabon, Abengabòn, Abengalben, Avengalbón [Puertominbalvo) Citem també, els del Racó d'Ademús: Aymuz, Ainuz, Ademuz, Daymuz, Adimuz Castel Abip, Castilla Avio, Casi el Cabip, Castelfabib, Castellfabib
I aquests estan per revisar:
castillos de Linares y Forcas |
| 1223 |
Abu-Zayd o sàyyd Abu-Zayd (1195 aprox.-1269), conegut en les cròniques cristianes com a "moro Seit" i que posteriorment s'anomenà Vicent Bellvís, quan es va convertir al cristianisme, fou el darrer valí almohade de la taifa de València. Va arribar a gaudir d'una autonomia total respecte de l'imperi almohade, fins al punt que va gosar a atribuir-se el títol de "rei de València". [...] Fill d'Abu-Abd-Al·lah Muhammad, que fou governador de València en dos períodes, succeí a Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad, cosí de son pare, com a valí de València. Príncep almohade, era besnét del califa Abd-al-Mumim ibn Alí. [...] El 27 de gener de 1243 Abu-Zayd va rebre el vassallatge d'Eximén Pérez i del seu fill Blasco, i els concedí el castell d'Arenós, per comandar les seves forces militars i com a dot pel casament de Blasco amb la seva filla. [...] La mort d'abu-Zayd se situa a les darreries de l'any 1269. Els seus fills i parents reberen una herència important i en estar emparentats amb la noblesa aragonesa es convertiren també en senyors cristians. |
| 1225 |
L'agustí Manuel Risco, en la "España Sagrada" (llibre 42), ens dóna un parell coneixement d'un parell de documents sobre la delimitació del bisbat de Tortosa. El primer, de l'any 1178 (pàg.312): V. Ecclesia Dertusensis maxima cum celebritate dedicatur assistentibus Rege, et Regina, plurimisque Ecclesiastici, et laici ordinis personis. Anno 1178:
I a la pàg.324 del mateix volum, ens ho complementa amb una confirmació de Jaume I de l'any 1225: IX. Jacobus Rex Aragonum antiquos Ecclesiae Dertusensis terminos assignat, et confirmat, eidemque multa privilegia, et dona offert. Anno 1225:
[FLOREZ, Henrique i RISCO, Manuel -et al- (1801): España Sagrada. Tomo XLII. Contiene las antiguedades civiles y eclesiásticas de las ciudades de Dertosa, Egara y Emporias con los documentos concernientes á los asuntos que se tratan. Madrid MDCCCI. En la impresta de la viuda de D. Joaquin Ibarra.] books.google.es Almenaram: Almenara, poble de la Plana Baixa. Nulles: Nules, poble de la Plana Baixa. vndam/Undam: Onda, poble de la Plana Baixa. Bounegre: Castell de Bounegre (o Castillo de la Mola), entre Argelita y Ludiente, pobles del Alto Mijares. Son(Sou en la transcripció de J. A. Llorente): ? Alcalatem: Alcalatén, comarca del mateix nom. Meron/Mozom(Monzon en la transcripció de J. A. Llorente): Castell de Moró, al tossal del Mollet, dins del terme de Sant Joan de Moró. Cullam: Culla, poble de l'Alt Maestrat. Aras/Ares: Ares del Maestrat, poble de l'Alt Maestrat. Morell am: Morella, capital dels Ports. Matarramfa/Matarrany am (Matarranniam en la transcripció de J. A. Llorente): el Matarranya, comarca del mateix nom. Ripamrubeam/Ripam Rubeam: Riba-roja d'Ebre, poble de la Ribera d'Ebre. Flix: Flix, poble de la Ribera d'Ebre. Garciam/Carciam: Garcia, poble de la Ribera d'Ebre. Cabaces: Cabacés, poble del Priorat. Marzam/Marzan: Marçà, un poble del Priorat. Tivisam(Tibis am en la transcripció de J. A. Llorente): Tivissa, poble de la Ribera d'Ebre. Pratdip: Pratdip, poble del Baix Camp. collum de Balaguer: Coll de Balaguer, collada que pertany a Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp. villa de Adrell: és l'antic poble de Fadrell, vora Castelló. Trobem en un document molt antic transcrit per Carlos López: ADRELL, aut HADRELL (núm.500): [Al marge] Vide an Hadrell, de quo hic, sit idem quod Fradell, de quo infra in litera F. fol.136; FRADELL (núm. 1.393): 1. Vide an sit idem quod Adrell, aut Hadrell, de quo in litera A, fol.42; (núm. 1.394): 2. De coena absentiae de Fradell, vide sub Valentia, fol.287, num.62, et vide etiam quod notatur ibi num.64; 3. De loco de Fradell, vide sub Vilarreal, fol.305, num.23. Castrum Mirabeti: Castell de Miravet, dins el terme de Cabanes, vora la carretera que va a Orpesa.
Castrum Zufera: Castell de Sufera (Castrum Çufera), a l'interior del barranc de Miravet, i sobre una plataforma envoltada de penya-segats. El 27 d'abril de 1225, Jaume I el concedeix a Ponç de Torrella, bisbe de Tortosa, i al seu capítol, juntament amb els de Miravet i Fadrell, amb tots els seus termes, masies, alqueries i esglésies. Actualment està enrunat i gairebé no queden restes. (Viquipèdia) [LÓPEZ RODRÍGUEZ, Carlos (2006): Liber patrimonii Regii Valentiae. Pàg.130 i 287. Fonts històriques valencianes. Universitat de València. 2006] books.google.es |
|
1225 |
Abril. En la Carta pobla de Cantavella feta per l’Orde del Temple, en abril de 1225, apareix l’Albareda, i Martínez Calvo ens la dóna traduïda. Entre altres coses, diu: ...Yo Fray Falcó de Montpesat, humilde ministro de las Casas de la Milicia del Temple en la Provenza y algunas partes de España, una vez tomado consejo y asentimiento de todo nuestro capítulo general celebrado en Monzón, y con el asenso y voluntad de todos los freires de Cantavieja... damos y concedemos a todos los pobladores y sus sucesores Cantavieja con todas sus pertenencias, exceptuadas nuestras dominicaturas, para que la posean y retengan libre ingenuamente, con derecho perpetuo, por todos los siglos de los siglos amén: con sus ademprios, a saber: de aguas, caminos, montes, bosques, pastos, carrascales [...] Los términos de Cantavieja son éstos: del collado de la Mora [amb Fortanete, v.1414] hasta la muela Monchén, y sale a la hoya de Cornelión, se alarga hasta el collado del Barranco hondo [un altre Barranc Fondo?] sobre Mirambel, por el barranco abajo, como corre el agua que sale de la fuente Mala *, y de allí sigue hasta la torre de Sarrín, y de allí sale al Horcajo de la Cogullada, entrando al río de Las Albaredas y rio arriba hasta Nogueruelas (mas), y por la Umbría debajo de las Nogueruelas hasta subir a la fuente de la Peña, y de allí se alarga hasta la cabeza de las Carellas, y de la cabeza de las Carellas sigue hasta la Laguna Negra, y de allí sube hasta el cerro de la Dehesa, y de allí hasta el cabezo de la Mora. *'mala' podria venir de pomer: diu Plinio: "...et acer et fraxinus, nuces et mala et pira...". També sembla que hi ha una 'Fuente Mala' en Teruel. -AHN. Orden San Juan. Lengua de Aragón, carp. 651, nº 3 (Copia coetánea en pergamino de 31 x 21 cm.) -AHN, idem, leg. 231, nº 1. Códice 660-B, pp. 3-6. Códice 661 B, pp. 1-4 -Publ. Benito Ruano, E. “La encomienda templaria de sanjuanista de Cantavieja”, en “Homenaje a D.J.Mº. Lacarra en su jubilación...”, III (Zaragoza, 1977) pp. 161-163. [MARTÍNEZ CALVO, Pascual. Historia de Castellote y la comarca. Antiguo partido, La Ginebrosa y Olocau del Rey. Pàg. 80. Editorial Hechos y Dichos. Zaragoza, 1992) Marichalar, en el quart volum de l'obra que escriu amb Manrique, enss dóna pistes de com trobar documents de principis del s.XIII de Cantavella:
En el volum cinquè:
[MARICHALAR, Amalio y MANRIQUE, Cayetano (1862): Historia de la legislación y recitaciones del derecho civil de España, por los abogados Amalio Marichalar Marqués de Montesa y Cayetano Manrique. Madrid: Imprenta Nacional. 1861: I, II; 1862: III, IV, V; 1863: VI, VII; 1865: VIII; 1872: IX. 1868: Segunda Ed. corregida y aumentada de Extra (fueros de Navarra, Vizcaya, Guipúzcoa y Álava).) Ledesma, estudiant aquell període, diu el següent: [...] En el caso de Cantavieja el extraordinario valor geoestratigráfico de su fortaleza y las ventajas que esto conllevaba en orden a las cabalgadas y botín marcó el éxito de la colonización, pero sobre todo el factor decisivo fue su indiscutible riqueza ganadera, reflejada en la evaluación de los bienes de la Orden del Temple (nota 30: Vid. MIRET y SANS, J. Inventario de les Cases del Temple de la Corona d'Aragó en 1289, en 'Boletín R. Academia B. Letras de Barcelona') y en la proliferación de litigios con los concejos vecinos sobre cuestiones de términos en relación con el aprovechamiento del pastizaje (nota 31: GARGALLO MOYA, A. Documentos del Archivo Municipal de Teruel (1177-1348), memoria de Licenciatura inédita). En fecha imprecisa, Jaime I concedió a la villa la celebración de mercado. [LEDESMA RUBIO, Mª Luisa. La colonización del Maestrazgo turolense por los Templarios. pdf en https://dialnet.unirioja.es) En un article sobre l'antiga batllia de Cantavella, parla del mercat de Cantavella:
També, de la destribució te terres en masos:
Sobre fires i mercats, també diu:
[VICENTE NAVARRO, Francisco (2012): Las actividades económicas de la encimienda de Cantavieja en la frontera entre Aragón y Valencia (siglos XIII-XV). La Historia peninsular en sus espacios de fronteras: las "Extramaduras históricas" y la "Transierra" (siglos XI-XV). Madrid. pp.279-294.] medievalistas.es |
| 1225 |
Estiu. Jaume I intenta conquerir Peníscola però fracasa. Podem llegir en la viquipèdia: Per poder conèixer els esdeveniments que van portar a la batalla i la batalla en si mateixa es disposa de diferents fonts contemporànies. Jaume el Conqueridor no l'esmenta a la Crònica del rei en Jacme, però sí Bernat Desclot, al capítol 11 de la Crònica de Pere el Gran, Jerónimo Zurita al llibre 2, cap. 80 dels Anales de Aragón, Diago (llibre 7, cap. 3), Miret (1918: 56-57) i Ferran Soldevila (2007: 89, nota 256).
Finalitzades les guerres occitanes, que van durar des del seu
començament gairebé vint anys, es van iniciar les rebel.lions
nobiliàries. Jaume I el Conqueridor restava lligat de mans i peus, sense
poder prendre cap decisió i, fins i tot, va sofrir vexacions com la de
restar presoner, conjuntament amb la seva muller Elionor, a Saragossa en
mans dels nobles durant la revolta nobiliària de 1224. El 1226, Jaume I el Conqueridor va cridar els nobles d'Aragó i Catalunya per iniciar la conquesta de Balansiya entrant per Terol, però en saber-ho, Sayyid Abu Zayd li va demanar una treva que va acceptar a canvi de la cinquena part de les rendes de Balansiya i Mursiyya. Pero Ahonés, que no va respectar la treva amb els sarraïns fou mort pels cavallers del rei, en la seva primera mostra d’autoritat. La seva mort a mans del rei fou la causa que inicià la tercera revolta nobiliària contra Jaume I d'Aragó. Bernat Desclot, en la seva Crònica, a més de fer-nos una descripció de com era Jaume I, ens parla també d'aquests episodi: Aquest rei En Jacme d'Aragó fo lo pus bell hom del món; que ell era major que altre hom un palm, e era molt bé format e complit de tots sos membres, que ell havia molt gran cara e vermella e flamenca, e el nas llong e ben dret, e gran boca e ben feita, e grans dents belles e blanques que semblaven perles, els ulls vairs, e bells cabells rossos semblants de fil d'aur, e grans espatles, e llong cors e delgat, e els braces grossos e ben feits, e belles mans, e llongs dits, e les cuixes grosses, e les cames llongues e dretes e grosses per llur mesura, e els peus llongs e ben feits e gint cauçants. E fo molt ardit, e prous de ses armes, e forts, e valent, e llarg de donar, e agradable a tota gent e molt misericordiós; e hac tot son cor e tota sa volentat de guerrejar ab sarraïns. Lo rei En Jacme pres per muller la germana del rei En Ferrando de Castella, e hac-ne un fill qui hac nom N'Anfós. E sempre departi'ls hom, per ço car eren parents. En aquell temps havia un castell molt forts riba mar, de la part de Tortosa, qui havia nom Peñíscola, qui era de sarraïns. E aquí tenien frontera los sarraïns ab los crestians de la ciutat de Tortosa e del regne d'Aragó. E el rei En Jacme ajustà ses hosts e anà assetjar aquell castell de Peñíscola. Lo castell és molt forts en una roca sobre mar, que no tem null hom, per gran poder que haja, sol que hagen què menjar. Lo rei estec aquí gran temps, que no i poc res fer, que el castell era molt bé aparellat de vianda, e d'armes e de tot ço que mester havia. E quan viu que res no hi podia acabar, llevà-se'n, e tornà-se'n ab les hosts. [DESCLOT, Bernat. Crònica. Pàg. 71-72. Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 76. Edicions 62. Barcelona. 1982 (3ª edició, 1999)] |
|
1226 |
Juliol, 14. En Daroca, Jaume I dóna a Blasco de Alagón tots els castells i viles que puga conquerir en terra de musulmans (Portell, suposem que des de 1212 ja era cristià):
Arxiu Municipal de València. Pergamí original. |
|
1228 |
Com que en aquells anys de conquesta, els repobladors d'aquestes terres sembla que venien, majoritàriament de terres lleidatanes, creiem oportú deixar-vos constància d'una recopilació del dret lleidatà feta pel cònsol ijurista de la ciutat, Guillem Botet, el 1228. Són els anomenats "Costums de Lleida" (en llatí: Consuetudines Ilerdenses). No us posem més que un petit exemple perquè és un text molt llarg, però el podeu consultar íntegrament en la web de la Universitat de Castelló.
[67] De vino. Si quis per preconem venale exposuerit vinum
suum per civitatem, non vendat in grosso de illo vino alicui venditori
vini nisi duas sexdenas, vel minus potest vendere alii ad recomplendum,
nec misceat aliquid in illo vino, nec augeat precium dicti vini, nec
vendat aliud vinum nisi fuerit preconiçatum, nec teneant pollicem infra
mensuram. Super his autem omnibus cotus LXª solidorum est. |
|
1229-1238 |
En un llibre heràldic sobre els francesos a les expedicions de Jaume I per Mallorca i València, nombra algun dels nostres pobles: Les vassaux et les compatriotes du souverain aragonais ne furent pas les seus qui l'aidèrent dans ces expéditions: des habitants des provinces du centre ou du nord de la France, des Italiens, des Allemands, des Anglais se rangèrent sous ses ordres, attirés par le désir de gagner les indulgences que le Saint-Siége avait attachées à la guerre sainte, par le goût des aventures ou l'appât du gain. Jaques, en effet, distribua à ses compagnons d'armes les terres conquises sur les Maures. Les registres dans lesquels sont consignées ces distributions pour l'île de Mayorque et le territoire de la ville de Valence, et qui portent en Espagne le nom de 'Libros de repartimiento' (livres de répartition), son conservés aux archives de la couronne d'Aragon à Barcelone. Le savant archiviste don Prospero Bofarull y Mascaró, restaurateur et organisateur de ce magnifique dépôt, les a publiés dans la 'Colección de documentos inéditos del archivo general de la corona de Aragón'. [...] Il paraît que pour la répartition de Valence on ne suivit pas le procédé adopté à Mayorque. Le 'libro de repartimiento' contient une quantité de noms incomparablement plus grande, on ne trouve pas de traces d'une première division faite entre les grands barons. Le roi paraît avoir distribué directement les terres et les maisons aux chefs de premier, de second et même de troisième ordre, aussi le nombre de sous-répartitions dut-il être beaucoup moins considérable qu'à Mayorque. Aux indications extraites des documents qui précèent, nous en avons ajouté d'autres tirées de quelques auteurs tels Que Viciana, 'Crónica de la ínclyta y coronada ciudad de Valencia' (2ª partie, 'libro de las familias', 1564) et Febrer, 'Trobas Valencianas que tratan de los conquistadores de Valencia'. Ce dernier ouvrage, en dialecte valencien, se compose d'une série de strophes, les principaux exploits et les armoiries de l'un des conquérants de Valence. [...] Nous avons adopté l'ordre alphabétique sans faire un chapitre particulier pour chacune des deux conquêtes, nous contendant de désigner par la lettre M les noms qui se trouvent dans le 'libro de repartimiento' de Mayorque, et par la lettre V ceux qui figurent dans celui de Valence. (pàg.2-4) ABELLA (Pierre).- "Trois fasces virées d'argent sur champ rouge, voilà ce que en Perot Abella porte sur son écu. On sait qu'il est venu de Montpellier et a supporté travaux et fatigues en gardant Morella et en conduisant les convois de vivres qui venaient d'Aragon par les montagnes de Forcall. Le roi vit son fils Jaumet sur les murs de Xàtiva, combattant seul contre deux Sarrasins. il (Jaumet) obtint à cette occasion de grandes récompenses dans cette ville." (Febrer, troba 7). (pàg.5-6) ABELLO, ADILLAN, AGRAMUNT, ALDEBERT (provençal), ALMERIC (périgourdin), AMYELL, ANTIST, ARGILERS, ARNALD ou ARNAU, ASSALIT AVILA (Pierre de).- "En Perot Abella, sur champ rouge, porte dans son écu la petite croix que l'on appelle tau, de coluleur bleue, qu'il borde d'une ligne d'or pour la faire plus belle et parce qu'une couleur sur une autre fait des armoiries imparfaites. In vint de France avec gens de cheval quand le siége fut mis devant Buriana. Le roi votre père lui donna une grande part dans cette expédition en voyant sa valeur, et lui accorda l'autorisation qu'il avait demandée de fortifier le lieu de Forcall. Cet ouvrage fut mené à si bonne fin que rien n'y manqua." (Febrer, troba 65). (pàg.8) AVINIONE, AVINON ou AVINNON, BALDOVI, BAR, BARBERA, BARDAXI, BAS, BASTAL ou BESTAL, BATALLER, BECEDA, BELENGUER, BELMONT [Benicarló], BENACH, BENAVENT, BENEITO BERNAT (Andreu).- "Andreu Bernat porte l'écu en trois tiers: sur la plus haute partie est peint un roc (d'échiquier) d'or en champ rouge; dans le second tiers, il porte une croix de saint Antoine en champ d'or; la partie inférieure contient sur argent un chien qui marche. Il vint de Toulouse (ou de 'Tolosa') avec chevaux et gens. Il se trouvait à Morella, où il combattit si vaillamment, qu'il acquit dans tout ce pays la renommée d'homme courageux et habile. Il fut honorablement récompensé." (Febrer, trob.93) (pàg.13) BERNAU DE CASTELLET, BÉZIERS, BINNOS, BOIX [Vinromà, Alcalà, Xivert, Canet lo vert], BONES COMBES, BONIG, BORRAZ DE FOIX, BOSCH, BOSCO, BURGUNYO, CABESTANY, CAHORS, CALBET, CALVINNAC, CANET, CAPONS, CARAMANY, CARBONEL, CARCASÉS (nom qui signifie 'de Carcassone'), CARCASSONA, CARDONA, CARRIO, CASANOVA, CAUCHOLIBERO, CAVA, CERVATO, CLARET, COCH ou COQ, COLOM, COLOMA, COLOMER, CONDOM, CONILL, CONQUES, CREIXEL, CRESCHER, CUBELLS, DAUDE, DEZLECH, DOMENECH, DORILS, DURFORT, ENCLAPES, ENTENZA, ESCRIVA, ESPES, ESTANYA, EIXARCH, EXEA, FABREGES, FAIX, FENOLLET, FERI, FIGAC, FORCALQUIER, FRANCH, FUSTER, GAILLAC ou GAYLLACH ou GALLAC ou GAYAC, GARAU ou GARAUD, GARRIDELL, GARRIGA ou ZA GARRIGA, GASTON, GAUCELM ou GAUCELIN, GAYRAN ou GAERAN, GERVAIS, GIGNAC, GOMBERT, GRANULLAS, GRILLET, GUILLEM, JOFRE, JULLACH, LANGA, LAURO, LEDONZEL, LEMOSIN, LE SOL, LLANSOL, LLORET, LOBERA, LORDA, LUCIAN, MALET, MAS, MATEU, MATHEU, MATOSES, MAULEON, MAZELLER, MENGOT, MILA ou MILAN, MIRABEL, MIRAMBEL, MONCERTAUT, MONTFORT, MONTGISCART, MONTPAO (chevalier, P. e Monte-Paon, V. Il existe en Rouergue un château de Montpaon), MONTAYNAGOL, MONTBRUN ou MONBRU, MONTESQUIU, MONTFALCON, MONTORIS, MONT PEDROS, MONTPELLIER, MONTRÉAL, MONTULL, MORLA, MORLANS, NARBONNA, OLMS [Benicarló, Peníscola], ORIOLS, ORTS, PALAFOX, PAUCH, PENYA, PENYAROTJA, PERPIGNAN, PERTUSA, PEXONAT, PEYROLAS, POQUET, PORTADORA, PRADAS, PROVENZA, PROVENZAL, PUIG-GAT, PUIG-VERT, PUJATZONS, RABASA, RENALS ou RENALDI, REVEL ou REBEL, RIONTZ, RIPOLLÉS, ROCA, ROCAFORT ou ROCHAFORT, ROCAMADOR, ROCAMORA, ROIG, RONÇASVALLES, ROQUEFEUIL, ROQUETA ou ROCHETA, ROS, ROSSELLÓ ou ROSSILION, ROTGLA, ROTLAN, ROVIRA, ROY, SABATER, SALELLAS, SALINIS ou SALINAS, SALVIA, SAMATAN, SANCTI GAUDENCII, SANCTO JUSTO, SANGENES, SANT-GIL, SANZ, SARTANAS, SASTRE ou SARTRE, SEGUER, SENT-FELIU, SENT-VICENT, SERRA, SERVENT, SEVA, SIROT ou SOYROT, SOBIRAN, SOLANES, SOLER, SORESA, SPETIAYRE, TALLADA, TARASCON, TERMES, TOLOSA, TOSOSAN, TORNAMIRA, TORTOLON, VACHER, VALATZ, VALERIOLA, VALLDAURA, VALLE, VERDUN, VILAMAYNA, VILLANOVA, VILLARAGUT, VILLARASA, VILLASECA, YSARN, ZAGARRIGA, ZAGUARDIA, ZANOU, ZAPORTELLA, ZARROVIRA ZAPORTELLA (Michel).- "Un pan de muraille tombant en tuines avec une petite porte sur champ vert, ce sont les insignes dont se sert Miguel Zaportella depuis l'expédition qu'il fit à Valence avec un de ses camarades qu'il avait amené de Montpellier. Le roi, votre père, étant à Morella, attendait les troupes e Catalogne qui venaient au siége de Nules, lorsque Zaportella, attentif, aperçut une porte tandis que le combat se livrait sur les murs, il s'y engagea, beaucoup le suivirent et s'emparèrent e la ville." (Febrer, trob.552). Zaportella, en Catalogne, porte. "d'or à la bourse avec ses cordons de gueules, frangée d'or, les houppes du même". (Voy. Garma, 'Adarga catalana', t.II, p.206). (pàg.72) [TOURTOULON, Charles -baron- (1866): Les français aux expéditions de Mayorque et de Valence sous Jacques le Conquérant, Roi d'Aragon (1229-1238). Extrait de la 'Revue Nobiliaire', 1866. Librairie Héraldique de J. B. Dumoulin, Librairie de la Société des Antiquaires de France. Paris.] archive.org |
| 1229 |
Vicent Royo ens parla sobre els moments de la conquesta d'aquestes terres per les tropes cristianes. Ja hem transcrit un fragment on parla dels inicis, amb la conquesta del Matarranya i Cantavella (1168-69) i continuem, ara, amb la presa de la comarca sencera. Per a entendre millor el que va passar, cal tenir en compte el pacte de 1229 entre Jaume I i Abu Said. Els documents musulmans coetanis per a període de domini almohade són inexistents. Es pot intentar, però, fer una reconstrucció de la xarxa de poblament de la regió septentrional d'al-Àndalus gràcies a la informació proporcionada per diversos documents de l'època de la conquesta i altres evidències arqueològiques que ajuden a perfilar les dades aportades per les escriptures cristianes. Per dur a terme aquesta tasca, és imprescindible atendre el pacte que signen el 1229 Jaume I i Abu Said, últim governador almohade de València, a través del qual el segon es compromet a ajudar al primer en la conquesta del futur regne de València. [Nota: Vegeu l'edició d'aquest document en Huici i Cabanes (1976: 1, 223-226).] Consultar. Segons aquest acord, Said lliuraria la rei la quarta part de tot allò que prenga a terres valencianes -que passarà a ser sota el seu domini- i també s'encarregarà d'ocupar els castells de Peníscol, Morella, Culla, Alpont, Xèrica i Sogorb, que després deixarà sota la custodia d'un noble aragonès com a garantia de la seua promesa. Així, doncs, a banda de les clàusules concretes del document, es pot pensar que, en eixe moment previ a la conquesta cristiana, la defensa de la regió septentrional del Xarq al-Àndalus està garantida per aquest cinturó de fortaleses. A les contrades més septentrionals, caldria afegir altres castells de menor entitat, com ara els de Xivert, Polpís, Cervera, les Coves, Ares, Benifassà i Cabres, possiblement obviats en aquest acord per la seua menor importància respecte als anteriors. D'aquesta manera, l'articulació del territori descansa sobre l'estructura formada per un conjunt de castells o 'husûn'. Cadascun d'ells tenia una demarcació pròpia, segurament amb uns límits ben definits, i estava encapçalat per un castell o 'hisn', que complia funcions defensives i de refugi per a la població i que, molt sovint, estava associat a una alqueria. [Nota: Així mateix, el castell podia ser la seu eventual d'una petita guarnició militar dirigida per un alcaid nomenat pel poder central, que també podia assumir funcions fiscals en determinades circumstàncies. Aquest és el cas e Xivert, almenys segons s'estipula en el pacte de capitulació dels seus habitants al davant dels templers del 1234, on hi ha la presència d'un alcaid. [...]] Més encara, atenent a les fonts cristianes i les prospeccions arqueològiques, és possible també intentar establir una jerarquia entre les diferents peces que omplin aquest entramat de castells. En concret, es pot pensar que, a aquesta regió perifèrica del Xarq, existeix un primer nivell d'organització del territori format per un conjunt de districtes castrals menors, com ara Xivert, Polpís, Cervera, les Coves, Ares, Benifassà i Cabres; seguiria un segon nivell de castells més importants, cas de Peníscola i Culla -esmentats al pacte de 1229-; i, finalment, al capdavant de tots ells se situaria el 'hisn' de Morella com a plaça principal. En efecte, hi ha la possibilitat de pensar que aquest conjunt de castells menors ocupava una posició secundària en relació a Qal'a Mawrîl, allò que els cristians anomenaran Morella (Bazzana i altres, 1988: 53). En aquest cas, les prospeccions arqueològiques han posat de manifest l'existència d'un alcàsser al castell de la vila, possible seu d'una petita guarnició de soldats sota el comandament d'un alcaid i també d'altres delegats designats pel poder central amb la finalitat de recollir els importos. [Nota: Un alcàsser que, a banda de l'arqueologia, també testimonien les fonts escrites. El 1235, Jaume I i Blasco d'Alagó signen un pacte a través del qual el rei reconeixia Morella restava en poder del noble mentre fóra viu. El monarca es reservava, però, el 'caput castri de Morella, quod vocatur Celoquia', és a dir, la part alta del castell, que passava a ser sota la custòdia d'un delegat reial. Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA), 'Pergamins de Jaume I', núm. 643. El document ha estat editat en García Edo (2008: 193-197). Associat a aquestes funcions militars i fiscals, la presència de l'alcàsser invita a pensar també que el nucli es configurava com un centre de mercat que assumia una sèrie de prerrogatives urbanes sobre l'entorn més immediat. El districte que encapçala la fortalesa juga, a més, un important paper estratègic entre els dominis cristians i els musulmans, perquè és la demarcació més propera a les terres que comencen a dominar les viles aragoneses conquerides en la segona meitat del segle XII. Així, doncs, en tot aquest entramat, Morella té una posició estratègica cabdal, que semblen confirmar els documents cristians de l'època, com es veurà en l'apartat següent. Ja per últim, alguns passatges de la crònica de Jaume I ajuden a completar aquest esquema organitzatiu de xarxa de castells en època musulmana. Segons es conta en el dit relat, el monarca, aconsellat per Hug de Follalquer, mestre de l'Hospital, i el noble Blasco d'Alagó, decideix començar la conquesta del regne de València per Borriana perquè, a banda de les suposades facilitats militars que ofereix la plaça, d'aquest centre depenen "aquells castells qui són a les espatlles, així com és Peníscola, e Cervera, e Eixivert, e Polpís, e les Coves de Vinromà, e Alcalatén, e Morella, e Cúllar, e Ares". Més encara, es precisa que tots aquests districtes "viuen del camp de Borriana" i, doncs, una vegada ocupada pels cristians, la seua resistència serà mínima. [Nota: Consulteu aquest passatge de la crònica en Soldevila (1982: 159-160)] Segons aquestes indicacions, es pot pensar que totes les demarcacions de la frontera septentrional dependrien de la 'madîna' de Borriana, l'autèntic nucli urbà de la regió. En aquest context, Borriana seria un centre de mercat que abastiria de productes agraris i mercaderies a les poblacions rurals de més al nord. Així mateix, seria també el lloc on hi hauria una mesquita major i la seu d'un alfaquí, un cadí, un alcaid amb funcions militars i, en última instància, un encarregat de recollir els impostos estatals (Guichard, 1976). [ROYO PÉREZ, Vicent (2016): Construir i ocupar el territori. La gènesi de la frontera septentrional del Xarq al-Àndalus des de la perspectiva cristiana (s. XII-XIII). pp.6-36. Ponència presentada a les XV Jornades d'Estudi del Maestrat (Xert, 7-9 d'octubre de 2016). CEM-2017.] Consultat en Ares. |
| 1231 |
Novembre/desembre. El professor Pere-Enric Barreda ens diu que el rei
Jaume I va passar per Portell, dues vegades!! (l'altra va ser en
1249) ITINERARIO 1: EJEA - MORELLA, NOVIEMBRE/DICIEMBRE DE 1231 Este primer paso, como el segundo, se debió a la toma de Ares y de Morella. [...] Tenemos aquí la entrada del rey por primera vez en las Bailías, saliendo de Allepuz por el camino de los Pilones que, tras coronar la sierra que los separa, llega a Villarroya de los Pinares. Se presentaron el rey y sus acompañantes a cenar, pasaron la noche y salieron de madrugada camino de Fortanete (al que el rey nunca menciona). Pero al llegar encima de la sierra de La Lastra, que separa ambas poblaciones, en el puerto de Villarroya, se les presentó un ballestero de Blasco de Alagón, que le comunicó de su parte que Morella era suya (sin ningún indicio de haber sido tomada a la fuerza, pues según la tradición le ayudaron los hijos de Abú Zayd, presos por Zayyan en el castillo). El rey pidió parecer a sus hombres, y mientras Ferrando Díez le dijo que fuera antes a Morella, Pero Ferrández y Atorella no opinaron igual. Díez insistió y le repitió que fuera a Morella con tantos peones armados de Teruel y de las aldeas como le fuera posible, y el rey decidió cambiar de destino. Su camino seguiría por el mencionado azagador de Fortanete (actual GR-8) por El Rallo ('Atorella', donde se bifurca hacia Cantavieja), hasta la cruz del Camino Real junto a La Iglesuela. Aquí se encontró con una trifurcación (Cantavieja, Portell, Río de las Truchas) que al final le sería familiar, pues pasaría en otras tres ocasiones. En esta primera, por tener que ir a Morella, tomaría el camino que por las Cabrillas va hacia Portell y Cinctorres. Al hacerse de noche, cruzaba el río Calders y llegaba al Bergantes, junto a la confluencia con el barranco de la Pinella. Así llegó al pie de Morella. Al día siguiente, después de discutir y lograr su posesión frente a Blasco de Alagón, partió hacia Ares (cap. 137 de sus memorias). Nota: Els cinc itineraris es poden consultar en: Itin.1: 1231; Itin.2: 1231; Itin.3: 1233; Itin.4: 1249; Itin.5: 1259 [BARREDA, Pere-Enric. El camino de Jaime I por La Iglesuela y las Bailías. Cinco itinerarios de 1231 (2), 1233, 1249 y 1259. pp. 9-10. Edita: Centro de estudios de La Iglesuela del Cid (CEIG). La Iglesuela del Cid (Teruel). 2010.) |
| 1231 |
Novembre/desembre. El professor Pere-Enric Barreda ens diu que el rei
Jaume I va passar per la nostra zona fins a cinc vegades!!
Dos per Portell i la resta, com aquesta segona ruta, ben a prop. ITINERARIO 2: ARES - TERUEL, NOVIEMBRE/DICIEMBRE DE 1231 De Ares suponemos que volvió a Teruel, por lo tanto saldría por el Coll, bajaría a la Canada y, tras ascender la Costa y atravesar el actual término de Vilafranca por Cabestany y el Llosar se dirigiría al río de las Truchas, lo cruzaría y volvería al peirón del Camino Real. Allí tomaría de nuevo el camino hacia El Rallo y Fortanete en dirección a Teruel. La mayor parte del itinerario de Jaime I por el término de Ares del Maestrat lo recorrimos a pie en agosto de 2006 en forma circular [recorren la ruta que fa el rei en els itineraris 1 i 2]: salimos de mañana del pueblo por el camino antiguo de les Eres hasta el Coll, seguimos hasta la capilla o cruce d'en Tallat para salir al camino real de la Canada, que continuamos hasta el peiró d'en Bonet, y pasamos ante els Hostals y el pou d'en Bonanat (Emborronat). Un buen trecho después de la Bassa Verda nos desviamos a la derecha para ir a la font de la Pinella, donde almorzamos, y ya nos dirigimos hacia el pueblo rodeando la Mola, entre las masías d'en Ferre y de Vidal, ante la font de les Guitartes (Guitarres), la dels Regatxols y la Nevera, entrando en el pueblo por la font de la Vila, bajo el barrio de Montjuí, a la hora de comer. Nota: Els cinc itineraris es poden consultar en: Itin.1: 1231; Itin.2: 1231; Itin.3: 1233; Itin.4: 1249; Itin.5: 1259 [BARREDA, Pere-Enric. El camino de Jaime I por La Iglesuela y las Bailías. Cinco itinerarios de 1231 (2), 1233, 1249 y 1259. pp. 10-11. Edita: Centro de estudios de La Iglesuela del Cid (CEIG). La Iglesuela del Cid (Teruel). 2010.) En l'edat mitjana la transhumància era molt important. Les ovelles que anaven "a extrem", com díem per ací, eren considerables. Al segle XXI encara n'hi ha però ja és més testimonial que altra cosa. En un article llegim els llocs per on passava a finals del segle XX. Cita cinc rutes principals des de la serrania Gúdar-Maestrazgo fins a les pastures d'hivern de Catalunya i València: una (1) per Vilafranca direcció Castelló i sud de Tarragona; una (2) per Vistabella i direcció a la part central de Castelló; una (3) per Vistabella, Penyagolosa i sur de Castelló; una (4) també per Cortes de Arenoso i direcció al sud de Castelló; i la darrera (5) per Barracas, direcció sud cap als territoris entre Castelló i València. Aquests camins són tan antics que Jaume I, al segle XIII ja els coneixia. ---> Ruta catalana o del Llosar (comparar amb les rutes que sabem que va fer Jaume I) [GARGALLO, Eduardo (1993): La trashumancia actual. En "Cuadernos de la trashumancia", nº 14 (pp.44-65). Coord. Alex Farnós. ICONA. Madrid.] mapama.gob.es |
