PORTELL, s. XX (Luisa, Portell)

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

- VOSTÉ ERA LA PETITA?
- Jo era la petita, que me portava en una deu anys i en l'atra dotze. O sigue que, els meus pares esperaen un nen, i tenien desil·lusió quan va sortí una atra nena. Però van ser feliços perquè els vam cuidà molt bé i ells van ser feliços.
- PER QUÈ VAN TENIR DESIL·LUSIÓ? 
- Perquè a lo millor voldrien un nen, com fan tota la gent. Quan hi han dos nenes en la casa, uno no espere un nen? Un nen, per regla general. Luego entonces, eh, jo no seria tan benvinguda, me pareix. Van tindre il·lusió, però, això estic jo pensant, que els meus pares tenien il·lusió de tindre un nen.
- NO HO VAN DIR MAI, AIXÒ? 
- No, és que van tindre tres nens, i se'ls van morir tots al nàixer. I això que diuen que al canvià de..., i les nenes vam, vam viure les tres. I res, bueno, ja mo'n vam anà entonces a Castelló, si, bueno, si, com,...
- EXPLIQUI'M EXPLIQUI'M, M'ESTAVA EXPLICANT ARA QUE VOSTÉ TOT AIXÒ QUE EM DEIA, ÉS QUE ME SEMBLA INTERESSANT AIXÒ QUE EM DEIA ARA.
- Sí, digues.
- PERÒ QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE QUE UNA PERSONA FÓS UN NEN O UNA NENA, QUE FÓS UN NEN O UNA NENA? PER QUÈ HAVIA DE SER MÉS BENVINGUT?
- No, perquè que el que té una cosa, tu, si algun dia et cases, o bueno, no sé, o tens un, un nen, o tens dos nens, te fa il·lusió si ve el tercé, que fóre una nena. És una, és una, això és una opció, una cosa molt normal en totes les persones. Estan, una vegà estan se volen a tots igual, però, allò, antes de vindre, pos li fa a uno il·lusió lo que no té. I per això ho pense.
- LLAVORS VOSTÉ DEIA, DIU, HA DIT QUE VIVIEN AQUÍ ELS PARES, I VOSTÉS TRES. 
- Sí
- NO HI HAVIEN AVIS AQUÍ EN ESTA CASA?
- Ells s'havien mort. Jo ja no els vaig conèixer.
- HAVIEN VISCUT ACÍ?
- Sí, sí, sí. També els avis, ahí tinc, detràs d'ahí, perquè vegueu i això, tinc un, un, un pergamino ahí penjat ahí, en eixa, la paret, que dic lo de esta casa. Esta casa no s'ha venut mai. Sempre ha anat de generació en generació. Esta casa té molts anys. Jo l'he anat reconstruint, i tanta la il·lusió. Jo sóc molt entusiasta de totes les coses. A totes les coses que..., a mi m'ha agradat molt la poesia, a totes les coses que jo veig, o ha amanescut un dia de sol bonico, li done en seguida una poesia, jo. O sigue que...
- M'HA DIT QUE DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ, PERÒ DES DE QUAN? 
- Des de quant? Uns tres-cents anys u [se'n va el sò uns segons].
- TRES-CENTS ANYS. 
- Sí.
- PASSANT DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ? 
- Sí.
- I COM SE FEIA, PERQUÈ CADA VEGADA EN UNA CASA GENT NEIX, NEIX MOLTA GENT, I SE QUEDAVEN TOTS A VIURE O QUÈ PASSAVA?
- No, no, dic la herència. No van ser de moltes, molta família. Se, li va tocà, o sigue que, li va tocà als meus avis, después va passà els meus, la meua mare, después ho he tingut jo, ara passarà a uns atres, jo tinc tres fills, però açò serà açò pa una casa. Pa una, però eixa una és una descendència d'ací. O sigue, no és precís que una cosa estigue, és la mateixa generació, però el, el, això sòl ho té un.
- I PER QUÈ SÒL HO TÉ UN? 
- Perquè home, això s'ho partixen. Si uno té una casa, si uno té tres fills, o quatre, o els que tingue, i tenen una casa, no se la poden partí a trossos. O se la venen de uns als altres la part, si no tenen res més pa parti-se, o si per exemple no tenen més propietats, uno se quede una cosa, atre se quede una altra, i si nos, pues n'hi ha que dí: "jo m'ho quedo, que és dels meus pares i no vull que se vengue". Entonces, o sigue, que ha passat sempre d'hereu en hereu. Mai s'ha venut a un estrany.
- MAI?
- Mai, esta casa mai.
- I L'HEREU, L'HEREU COM S'ESCOLLIA, COM S'HA TRIAT?
- Hereu, no, mira, hereu, la, la no, l'hereu és molt prompte. Com se trie? No se trie, un hereu. Vosaltres, tu tens més germans?
- SÍ, SENYORA.
- Sí, senyora. I té, la teua mare té algun pis? O casa, o algo, o alguna cosa tindran.
- UNA CASA, SÍ. 
- Bueno, pues una casa. Eixa casa, si no la voleu vendre, el dia de demà els la podeu quedar un de vosaltres, que dia de...
- NO, JO LI PREGUNTAVA...
- No quin. No es prenie el que aquella persona que tingue més, més, més cèntims pa donà o lo que sigue, si la vostra mare tinguere quatre cases i fóreu quatre fills, tindrieu una per cada un, però si soles hi ha uno i no la voleu vendre, ara no se dóna importància i els pissos avui se venen, i uno per, no s'agarre aquella voluntat. Jo a esta casa li tinc voluntat. Perquè és una cosa que és de anys i anys. Li tinc, li tinc carinyo com si fóre una, una cosa pròpia. Jo açò sentiria molt, la meua filla ja m'ha dit: açò és pa, jo tinc tres fills, dos filles i un fill. Ací teníem tres cases velles. Jo les hai reconstruides. I són noves ja. Una és eixa d'ahí, una altra al costat, tot ací propet, i la fàbrica. Entonces a mi la meua filla m'ha dit: "dic, prometo, això sí li ho prometo, que la meua generació no vendrem esta casa. Jo ho inculcaré als altres que venen, però jo no la vendré". O sigue que, la tindrà ella, jo tinc tres fills, però la tindrà ella. Sol, sol, perquè tinc tres cases, i ella ha pogut trià.
- I ELLA, I PER QUÈ ELLA I NO UN ALTRE FILL?
- Perquè s'ho han..., perquè ella, perquè els tres fills els tinc molt units, i esta casa li fea a ella perquè té tot de madera, i va dí, ma va dí: "a mí m'agradarie tindré la casa, de la mamà", i els altres dos germans van dir: bueno [es perd el sò uns segons]. Sí, la petita li va fer il·lusió esta casa, i esta casa. I, i ja s'ha fet. O sigue que, que ella suposo que estarà aquí, aquí. Ella viu a Castelló. Aquí no viu dingú. Per això t'hai dit que açò vindrà a ser una zona... rural, perquè no és Benicàssim, però, que serà per a veranejar, perquè jo i els meus fills no viuen ací, però venen... el mes d'agost venen, i quan seran més majors segurament que agarraran el juliol, quan no treballaran, el juliol i agost, i vindran ací a, a viure. Això és lo que fan moltes persones. Ací les cases estan casi totes tancaes. Sols s'obrixen a juliol i agost, perquè ací viuen molt poques famílies. Això és lo que...
- VOSTÉ M'EXPLICAVA D'AQUESTS TRES-CENTS ANYS QUE HA ANAT PASSANT DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ I QUE SEMPRE LI HA PASSAT A UNA PERSONA, A UNA SOLA PERSONA, SEMPRE. 
- Sempre ha passat... Si per exemple la casa, a lo milló eren quatre germans, i els perteneixie, sempre un hereu s'ho ha quedat, no un hereu que fóre aquell hereu, aquell ho haurà pagat, si tots són iguals.
- COM HO HAURÀ PAGAT?
- Si uno pose, si uno pose, uno té una casa, solo pa repartí, i hi han tres fills, bueno, qui diu tres fills..., i, i els dixen a tots, a tots iguals, no en deshereten a cap, tots tenen la mateixa herència. Lo que té que fer [es perd el sò] jo, jo me la quede. Pues a vore, que la valorem, per equis de pessetes, i jo us la done, a vosaltres, i aquella casa continue a la mateixa generació.
- ELS SEUS AVIS EREN ELS ANTERIORS...
- Ui, avis. Avis, reavis, i de tants anys no ho sé qui serie.
- PERÒ PER EXEMPLE, LA GENERACIÓ DELS SEUS AVIS...
- Sí.
- QUI ERA EL QUE ES VA QUEDÀ, QUANTS GERMANS TENIA EL QUE ES VA QUEDÀ LA CASA?
- Cinc o sis n'eren de germans.
- EREN CINC GERMANS O SIS?
- Sí, i una, i uno va abonà..., en, se va quedà la casa, i va abonà els cèntims. Tots eren iguals. No n'hi havie hereu, com a Catalunya, que fan a uno el hereu. No. Jo he dit hereu, però no és això.
- I COM ERA LA COSA, A VEURE. POSEM PER CAS, ELS SEUS AVIS MATERNS, QUE EREN CINC, M'HA DIT CINC, NO?
- Sí.
- QUÈ VA PASSÀ AMB TOTS ELS GERMANS? 
- Pues tots els germans, cada u, ja no ho sé, perquè, ah, se'n van anar a América. Estan, la meitat, un està a Colómbia, els altres, allà, van marxà tots, tots.
- TOTS A AMÈRICA SE'N VAN ANÀ?
- Uns van marxà a Barcelona, vivien a Barcelona. Això ere els..., els avis. I els altres van marxà a Amèrica, que ací no hi havie futur i la gent emigrave, entonces. Se van quedà per allà. Jo dic per allà, perquè encà me va vindre, ara quan la inmigració, un parent de Colómbia. O sigue que, ni sabia que vivie. Però ell sabie que els pares eren d'ací, era descendent i se va presentà i el vaig tindre que tindre de... això. Bueno, dis.
- I LA, I LA PROPIETÀRIA ERA LA SEVA, LA SEVA ÀVIA MATERNA?
- Sí, sí, sí, sí, sí. No, la materna. Sí, i la meva.
- L'ÀVIA.
- Sí, después bueno, jo...
- UNA DONA ERA LA PROPIETÀRIA.
- Sí, sí.
- I ELS GERMANS EREN HOMES, DONES AQUESTS CINC QUE EM DEIA VOSTÉ?
- Hòmens i dones, però ho van vendre, i se va quedà aquell, i ha vingut. Bueno, esta és la herència.
- DURANT AQUESTES HERÈNCIES VA SER IGUAL QUE UNA PERSONA FOS HOME O FOS DONA?
- Això és igual.
- ERA IGUAL AIXÒ?
- És igual. Si és tot a parts iguals. Si uno es quede una, una, una cosa, li done cèntims a l'altre, i tots han tingut la mateixa herència, perquè se quede en la propietat perquè la vol conservà. O sigue, esta casa, sempre hi ha hagut un que l'haigui volguda, perquè jo ho conec que moltes famílies, que moren, tenen un pis, i l'han venut, i s'han partit els quartos, i ja està.
- PERÒ AIXÒ VOSTÉS NO HO VAN FER...
- No. No ho vam fe, no ho vam fer ningú. Sempre s'ha anat de, de generació en generació. Sempre s'ho ha emportat un, un aixís. Bueno. I, i la vida d'ací, pues jo me'n vai anà, a sabé, la..., me'n vai anà a Castelló, en el meu marit.
- PERÒ ESPERI'S, JA L'HEM CASAT, ENCARA NO LA CASEM, A VEURE.
- Bueno, a vore.
- ESTEM AQUÍ EN LA CASA...
- Sí, sí.
- M'HA DIT VOSTÉ TRES GERMANES AQUÍ...
- Sí.
- LLAVORS EREN TRES GERMANES. 
- Sí, tres germanes, sí.
- I VIVIEN AMB ELS PARES?
- Vivíem en els pares, sí.
- COM ERA...?
- Cada una es vam casà...
- SÍ.
- I cada una es van marxà i es van fer una casa cada una, i jo em vaig quedà aquí amb els pares.
- I COM, LA CASA AQUESTA ON VIU VOSTÉ ARA...
- Sí.
- TÉ ALGUN NOM PARTICULAR, A DINTRE DEL POBLE O NO EN TÉ? 
- No. En tindrà algun dia, perquè li explicaré. Jo tinc ahí a la fatxada que ho tinc tapat, jo vaig fe el llibre de..., que se titule Portell, que és el que us donaré. Que és la transició del sigle, lo que ere Portell fa cen anys i lo que ere hui. En totes les coses, en tots els conceptes: igual en la maternitat, com en la vivienda, com en les coses dels costums, tot. Jo vaig voler fe lo que és, lo que ere fa anys atràs i lo que és hui. Vaig està assessorada per una gent que eren uns vells que eren listos, i me van informà de moltíssimes coses. Que, eren listos i eren vells, molt més vells que jo, i me van podé, total que vaig poder fe el llibre, que és, no té cap mentira, o sigue, que està, después me'n vaig anà a la Conselleria de Cultura, a tot pa podé fe un llibre, perquè estan tots els mestres que ha hi hagut en cent anys, tots els capellans, tots els secretaris, els alcaldes...
- M'ESTAVA DIENT DE LA FATXADA, I LLAVORS QUE...
- Pues ahí en la fatxada, jo vaig fe eixe llibre i ja no vaig cobrà res, ni res, només que vaig passà moltes hores, moltes hores escrivint, i això. I tinc un lletrero que diu: "en esta casa nació en mil novecientos veintidós [es talla el sò uns segons] de haber nacido en este pueblo". Això és que ho tinc en manises tapat, o sigue que algun dia passaran, no hai cobrat res, vaig treballar molt, però vull que tinga eixe recuerdo perquè, ja t'explicaré, eixe llibre nombre molta gent del poble, quan se va fe la llum, lo que per exemple costave, que posave uno cinc mil pessetes, era un duro d'aquella època, bueno, tot eixes coses. N'hi ha molta, i claro, la gent, tots els descendents del poble, van volé eixe llibre, perquè tots estan nombrats, i el van volé. I jo, això me va llamà l'atenció de posà això, perquè me diu, algun dia a vegaes passae, precisament a l'estiu, quan veranejaen i això, venie algú i die: "mira, eixa senyora és aquella que ha escrit aquell llibre que tenim en casa". A lo millor alguns de Catalunya, alguns de Madrid, alguns... I después vaig pensar, pues mira, alguns anys ja no estaran aquells pa di'ls-ho, ara posaré i sabran que aquí qui [vivie qui] va fe eixe llibre. Perquè és un llibre que no és un, per a conservar l'atre, jo vos el donaré a vosaltres, però ja voreu que és un llibre molt de, de, del poble, de la gent d'ací i això. Això no vol dir que ja us diré com que hi ha se diu com se fa el carbó, els quilos que entren, com se fa la calç, com ere..., a mi, a dos universitats en València van vindre a emportar-se dos llibres. O sigue, perquè volien, la Universitat per, per sapigué les costums i les coses que hi havie, perquè ahí quan explicae el Toni, li vaig di jo a Pilà: "en eixe llibre trobareu moltes coses de les que vosaltres esteu buscant".
- MOLT BÉ, PUES A VEURE, JO LI PREGUNTAVA EL NOM DE LA CASA FA MOLTA ESTONA...
- Sí.
- PERÒ L'HAVÍEM DEIXAT A VOSTÉ EE, AQUÍ PARLANT DE... VOSTÉ VA NÉIXER AQUÍ I M'HAVIA DIT QUE ERA LA PETITA? 
- Sí, sí, sí.
- DE TRES GERMANES?
- Sí, sí.
- COM EREN LES RELACIONS A CASA UNA MICA, EXPLIQUE'M UNA MIQUETA.
- Pues molt bé.
- QUINES SERIEN LES COSES, COM ES...
- Si, no, se, se dien, mira: jo, els meus pares, se'n van, jo els meus pares ja li vaig dir a Pilar, però veig que no ho porteu apuntat. Ella ho té apuntat, ho té apuntat perquè m'ho va explicà per la, per la, pel teléfono me va dí tot lo que havia escrit, i em va semblà que estave molt bé.
Bueno, però, els meus pares, els meus pares se'n van anà a, se'n van anà a Sabadell. Quan les meues germanes eren petites, ells van marxà a Sabadell.
- VOSTÉ NO HAVIA NASCUT ENCARA?
- Jo no havia nascut.
- I PER QUÈ VAN MARXAR?
- Van marxà perquè ací hi havie poc porvenir, i van marxar a Sabadell.
- ABANS DE...
- De, sí. I es van col·locà en una fàbrica, i, la meua mare, ere, no és perquè jo me vullga posà cap farol, però es semblave a mi, perquè ere molt emprendedora. I ella allò de de la fàbrica, li pareixia que tenie coneixements pa una altra cosa, per ser propietaria, diguérem, per sé... Total que ells tenien esta casa, unes terres, tenien lo que hi havie del patrimoni que ella havie heretat.
- I QUÈ FEIEN AMB ESTES TERRES? 
- Cultivaen, pues blat, patates, feen..., i se'n van anà allà, però ells ho van deixà tot aquí, i se'n van anà per provà. I van està tres o quatre anys, o cinc, allà, i va pensà que la vida sempre allí no li agradave, perquè s'estimave més vindre ací i posà una indústria. I ella va se pionera de la primera indústria que va havé a Portell. Mira, aquí al Portell, la vida que la gent guanyave, lo que dia la gent de arrere ací, ere molt mísero. Açò ere tercermundiste, eh, este poble, i qui diu este poble és la comarca. Te parlo del poble per la comarca. I ací les dones tenien totes un telé a casa, i teixien, i feen faixes, i alforges. Alforges saps lo que és? Eixes alforges que porten [mostra com es posen], que ara, com tot està, no per necessitat, antes ho portaen, ara és pa fer festa, això de l'alforja que es porte, els valencians i els castelloneros, però anys atràs, això se porte ara perquè en representació de lo que anys enradere la gent ho portaven pos pa anà al camp, i portaven la berena, i lo que portaven a detràs. Bueno, i va vindre, va deixar de vindre, i va dir, ahí tenim les terres abandonaes, tenim la casa. Entorne-mo'n al poble. I va ser quan va posar, i n'hi havie, en Sant Pedor, que és un poble de, de Girona, Sant Bedor, [inintel·ligible] a Catalunya, resulte que hi havie una fàbrica pa vendre, i ells van fe un viatge que van fe ho van vore. Una fàbrica però de telers d'a mà. Jo tinc, això ho guardo, m'agradaria ensenyar-vos-ho, pa que ho veguéreu, eh. Això ja és bonico, això és, en venen molts a gravar-ho, això. I, i res, resulte que va pensar de comprà allò i havia de fe, llançols, mocadors, però tot en telers de a mà, eh [fa l'acció de teixir]. Tot, no n'hi havie llum ací, no veies... No, però ho va portà aquí. Va portà...
- VA COMPRAR...
- Allà, i ho va portà aquí. I va ser la primera pionera que va tindre un local que vinguere una gent a treballar. Entonces no ere jornal, ere a estall. Se pagave per lo que, per lo que se produien. Però ja va tindre, a poc a poc va tindre deu o dotze treballadores, i sí, ella, ere ella, no mun pare...
- PERÒ SUN PARE NO M'HA DIT QUE VAN MARXÀ ELS DOS? 
- Sí, però, el meu pare no ere, ere de, de més de camp. El meu pare.
- PRIMER?
- No, van vindre, van vindre, van vindre, i la meua mare ere lo que, la que tenie il·lusió de fe això, i la que ho va fe, la que ho va fe. Ho va fe, és ella la pionera. Mon pare l'acompanyave, i a mon pare, si anaven a comprà a Barcelona, anaven els dos.
- PERÒ QUÈ ANAVEN A FER QUAN VAN MARXÀ CAP A...
- Se van col·locà a una fàbrica de, de, de, unes fàbriques de teixits.
- AIXÒ HO FEE MÉS GENT AQUÍ... 
- Això ho fee més gent que emigrae, i se n'anae, bueno, ells se'n van anà, i van fe això. Ací la gent, lo que fee era que, el que no podia menjar-se anave a serví. Les xiques jóvens, totes a serví a les cases de..., per regla general a Barcelona. Però bueno, els meus pares se'n van anà allà com, com uno emi..., va a un atre puesto que tu te canvies i vas a viure allà a provà a vore, com si te'n vas a Madrid a provà a vore si allí te va més bé que a València. Bueno, ells van fe això, van tornà i van posà eixa indústria, i van passà. Però va vindre la guerra.
- FINS ABANS DE LA GUERRA. I COM VAN PAGAR, PERQUÈ AIXÒ DEVIA SER MOLT CAR, NO, COMPRAR TOTS AQUESTS TELERS? COM VAN ACONSEGUIR PODER PAGAR TOTS ELS TELERS?
- No, aquells telers no, de madera molt poquet, perquè la gent, allà a Catalunya ja escomençaen a posar els mecànics, i els havien de ti..., de llançar, saps? O sigue que no, molt poqueta cosa. I encà van vindre els amos a ensenyar-li. El..., una filla de l'amo...
- D'ALLÀ?
- D'allà, que tenie poca salut, i li havien dit que tenie que canvià de aigües perquè tenie, mm una tos de no sé què, i encà la van envià aquí, i els va ensenyà, bueno, total que va anà endavant.
- I COM SABIEN ON ANAR A BARCELONA? COM ÉS QUE VAN ANAR ALLÍ?
- Perquè allí, perquè un viatge que van fer que hi havien uns amics, i van anà, i van vore aquella fàbrica, que l'estaen traent. I la meua mare va dir: "ui, pos estos telers, són pareguts als de faixes que fem a...", que hi havie ací a cada casa un telé. Ací la gent, vivie que, eixes faixes treballaen pa uns que li dien..., uns de Morella, una gent, treballaen, o sigue, treballaven per allà. I ja van vindre ací...
- QUINA GENT DE MORELLA? SE FEEN LES FAIXES PER ELLS? QUINA ERA?
- Eixe, la fàbrica Giner, eixos i els antecessors, ja i donaven faena per tots estos pobles [dibuixa un cercle que engloba els pobles de què parla].
- VOSTÉS TENIEN UN TELER A CASA? VOSTÉ RECORDA HAVER VIST UN TELER A CASA? 
- No, jo a casa, no. Quan va vindre la meua mare...
- ABANS D'ANAR-SE'N...
- Ja va portà, ja va portà, ja va portà eixos telers i ja va montà... Jo vaig nàixer, diguérem, entre mig d'eixos telers. D'eixos telers. Jo quan vaig tindre, i ere una afició tan gran a eixos telers que vaig agarrà, que ere la meta de la meua vida, segur que havie de ser sempre detràs dels telers, quan no va ser d'una forma de l'altra. Perquè quan la meua mare va posar eixos telers, jo ja anava pujant, de, de xicoteta, pues la meua il·lusió ere dependre, i quan alguna no tenie faena, jo a treballà, allí. I, i quan, i quan ja vaig ser més gran, quan jo tenia dotze o catorze anys, que anava a escola [alça un dit mentres parla], però sol anava a escola de matí, perquè de vesprada feen labors, entonces. Això de cosí, de cosí. I la meua mare, ere ja molt pràctica, i dia: cosí, quan seràs més gran ja te portaré a un puesto u altre a que deprengues a cosí, però ara vine a la fàbrica. Jo anava a l'escola de matí, i per la tarde jo ja treballava a la fàbrica de molt joveneta. És més, allò, com totes les coses, necessite un mecànic, pues jo quan tenia catorze anys, ja era el mecànic de la fàbrica. I aquella xicota, que ere més gran, i dia: "açò me se trenquen estos fils". Lo de a mà no és lo mateix que, jo els ensenyaré com se treballave a mà. Bueno, ee, va vindre la guerra, va vindre la guerra, jo tenia entonces catorze anys, i vam passar la guerra, en temó, per un costat i per l'altre, però en fi, la vam, la vam solucionà, vam passà no va faltà ningú [diu 'dingú'], no va morí ningú. I, quan se va acabà la guerra, la gent mos vam quedà sense res. A cero. Lo que havíem guanyat durant eixos anys, mos van eixí els diners ruins, lo que no var requisar, lo que no era, és igual. Desastres de la guerra. I mos vam quedar sense res. El meu pare va dir..., com havie treballat a Catalunya, va tindre, li va valé que se podie cobrà la, la, la vellesa. Per haver treballat allà. I quan se va acabà la guerra, vam recórrer els papers, i li van donar, me'n recorde que li donaven un duro cada mes. Cinc pessetes, era aixina, entonces. Però va dir: "mira, jo en això, i treballaré les terres, quatre gallines i un, i un toret, un bou que recriaré, i bueno, recrio, en això viurem". Diu: "jo no vull saber res de la indústria. Tot lo que ham treballat pa no res", perquè mos vam quedà, els cèntims mos van eixí roïns, i mos vam quedà a zero. Bueno, i mos vam posà a treballà, jo me'n record que, que, que bordava tamé, per a allò xiques que s'havien de casà, bueno, vam anà passant [tus], perquè jo al cap de..., quan tenia ja divuit anys, li vaig dir a mon pare: "jo vull se industrial. Eixos telers que té ahí, que no els fa anar pa res, vosté me'ls deixe a mi, que jo els faré anà?". Ai, i tu... Jo: "Sí, sí. Vosté deixe, deixe-me'ls, i, i,", me va dir: "vosté només cal que me digue a on se compre el fil, i que me isque a cara, la primera vegà". El meu pare ho va fe, i perres no ne tenie moltes, poques, però vamos, mos van fià, no sé. Total, que jo me vaig posà i vaig buscà tres xiques, i jo, i als divuit anys me vaig posà a ser industrial.
- TRES XIQUES?
- Tres, tres noies, tres xiques.
- NOIS NO...
- Noo, ui, nois, de cap manera.
- DE CAP MANERA, PER QUÈ?
- Perquè entonces el textil no treballaven nois, això de teixits solo eren les dones.
- I COM ÉS QUE EL SEU PARE, PERQUÈ VOSTÉ M'HA DIT QUE LA SEUA MARE...
- El meu pare no va treballà mai en telers.
- PERÒ ÉS QUE JO, PERDONI QUE LA TALLI, PERÒ HI HA UNA COSA QUE NO ENTENC LLAVORS...
- Dis.
- LA SEUA MARE ÉS LA QUE VA FORMAR LA... 
- Sí, sí, la meua mare.
- PERÒ EL SEU PARE ÉS EL QUE [inintel·ligible] ANAVA EL SEU PARE PER PORTAR...
- Bueno, qui diu el meu pare diu la meua mare. Entonces, en aquella època, qui representae era el meu pare, qui ho fee era la meua mare, eh? Representà ante d'això, bé, però la que ho fee era la meua mare. Claro, que els, els, els proveedors se donaen compte en seguida, perquè el meu pare parlae poc, i la meua mare és la que parlave, igual que un altre cas, que t'explicaré. Bueno, va se aixís. I em vaig posà a industrial. Jo vaig posà la meva indústria, i va se un temps que encà se guanyaven centimets, i n'anava guanyant. Bueno, però jo treballava tamé en aquells telers, igual que, ja els voràs ara [asenyala cap arrere], des de matí hasta de nit, eh. No te penses. Va passà aixís, i trobe el meu marit, que va se el meu nóvio, que ere fill de uns atres que també feen faixes, però les faixes eixes, també tot en teleres d'a mà [fa l'acció de teixir]. I, mos casem, i, i quan mos vam casà, mos vam empenyà, que eixe local [assenyala cap a un costat], i vam fe eixe local, eixe local mos va costà de fe cinquanta mil pessetes, tu pensa, però que entonces ere una barbaritat.
- DE QUIN ANY ESTEM PARLANT?
- Estem parlant de l'any coranta-set. De l'any coranta-set [riu], cinquanta mil pessetes, bueno. Vam fe això, eixe localet, i vam posà uns telers, però ja no els vam posà d'a mà, ja els vam posà mecànics. Uns mecànics de segona mà que havíem comprat. De nou res. Però vam posà eixa indústria, i bé, mos va anar, anavem guanyant bé [alça les palmes de les dues mans]. Però resulta que el meu home ere..., primé ell se va posà en una camioneta a vendre pels mercats, pels mercats, però jo vaig dir, bah, en la indústria guanyes més que en això, ademés, això vas a aquell mercat [fa un gest com diguent que està molt lluny] i alçar-te de matí. A mi, la il·lusió ere la indústria. I ell va di, pudé tingues raó. I va se quan vam fe, entonces vam fe la indústria esta. Però després ell va posar-se a vendre com a representant, de la seua indústria, però ere molt llest, el meu marit, i venie més que fabricàvem. Ai, venie totes i natres no podíem serví. Pos què farem? I en aquella època no se podia engrandí, el sindicat textil tenie una, una orde, havia fet un convènit que no se podie amplià el textil, perquè n'hi havie massa a Espanya. Si uno volie engrandí, tenie que comprà una patent, que me penso que en això, en els taxis o algo també n'hi ha algunes coses d'eixes, que s'ha de comprar una patent si uno vol..., si uno vol tindre, els transports, algo n'hi ha. Entonces vam pensà, pues pa engrandí no podíem anà i comprà uns telers i indústria que mos autoritzare. No autoritzae indústria. Indústria autoritzae si nosaltres portàvem una patents o matrícules, o com ho vullgues dir, tants telers que tenim [fa una palmada], ells te les autoritzaven, indústria. I tu te posaes la d'a, bé... Resulte que vam pensà, i hi havie a Castelló una indústria que se venie. I vam anà a Castelló i la vam comprà. La vam comprà que mos veem sempre empenyats, tot això ho compràvem en diners que mos deixaven.
- QUI ELS DEIXAVA ELS DINERS?
- Pues familiars, entonces no se treballava molt en els bancs. La gent estae més retrassats. Hui uno vol comprà un pis, se'n va al banc [assenyala cap a un costat] i li donen un d'aixòs [es pega uns colpets a la palma de la mà] i ja està. No, entonces la gent ere d'una altra forma. Pues aquell que havie anat a Alemania i havie tret uns diners. Tenie, me vols deixà eixos diners? Així posava.
-[inintel·ligible] ALEMANIA?
- És casi, noo, la gent emigrae, i quan venie portae diners.
- PERÒ EN EL SEU CAS CONCRET, COM VA SER? QUI LI'LS VA DEIXÀ?
- A mi qui me'ls va deixà? Pos uns que havien anat a Alemania [riu], per això t'ho he dit, i van vindre en uns cèntims, jo sabia que els tenien i diu: "si me'ls voleu deixà eixos cèntims", i van di: "pues sí". Teníem confiança, de, de, de que se'ho tornàrem, els vam amprà. Mo'n vam anà a Castelló, però resulte que teníem la ignorància de un poble. Els pobles, avui estan molt espavilats, però en aquella època ja podie ser uno llest, que com havie viscut a un poble, estae retrassat. No estave el de la capital. Comprem aquella indústria i portae setze treballadors. I natros no sabíem que aquells treballadors se tenien que indemnitzar, si tu te volies emportar la indústria. Quan vam anà a transportar-la mos diuen: ah, hau de pagà a estos setze treballadors la indemnització que els correspon. Ai, mare. Natros no sabíem res d'allò. I vam pensà [es colpeja la cama], però si a natros ja mos han deixat els diners, i ja no tenim diners pa que mo'n deixen. I el amo que ho va vore, el amo que mos venie la fàbrica va di: "mira, lo únic que puc fe és alquilar-vos el local, i se quedeu ací". Bueno, jo vaig pensà que, que pues hauríem de fe allò, perquè la teníem comprà, la indústria, havíem pagat els diners. I mos quedem en Castelló, però resulte que el meu marit ere molt venedó, ere molt llest, però de fabricació no entenie. I se'n va anà en Cinctorres va buscà un mecànic i, i se'n van anà, i van di, mira: "tu portaràs la fàbrica d'ací", eixa, eixa fàbrica que hi havie ací [assenyala cap arrere], i, i jo, el mecànic portarà la de Castelló, i jo viatjaré. I tot això, vist aixís, ere tot bonic. Però va arribà que aquell mecànic, de teler sí que entenie, però la, la, la part industrial té dos coses. Una és el fer-ho, i l'atra és la preparació. És com vosaltres[ es dirigeix a la càmera], que si no saps preparar eixa màquina, no pots fer cap... Pues la preparació es necessita per... I aquells de preparació no sabien res. Agarra aquells setze treballadors, que dels articles nostres que havíem de fer, perquè allí a aquella fàbrica sol treballaven pa l'exèrcit, caqui, pa l'exèrcit. Nosatres havíem d'anà als nostres articles dels nostres clients.
- QUÈ EREN, FAIXES? 
- No, eren mocadors [comença a enumerar amb la mà], llançols, draps de clau, ee, dee, totes les robes, volies fer els teixits, lo que li posaes fees, si volies posà, però ere el nostre mercat, havíem d'anar al nostre mercat. I arribe el meu, el meu, allí, el meu marit al cap de quinze dies, que ell se'n va anar de viatge, i va deixà el mecànic allà i tota aquella gent, i jo ací [alça les palmes de les mans], i arribe i allí una fee ganxillo [fa com si fera ganxillo], l'atra fee no sé què, l'atra es fee un corsé, l'atra fee... ai mare, allí tot parat. No estae, no tenie telèfono, no tenie telèfonos ni res, no, no vam podé parlà i hasta al cap de quinze dies que ell va arribà i allí... aquelles dones cobraven, igual, però és que aquell no se va aclarí i díem: "Pues quan vindrà l'amo veurà que no mos ham aclarit". El meu marit, que allí li van donar [balbuceja un poc] ganes de plorar, perquè va dir: "Ací anem a la ruïna". Pues si quinze dies que haveen.. que venia a pagar, però a pagà pensant que allò funcionave. Diu: "No mos... xiquet, jo de teler sí que, jo els poso, però no mos ham aclarit ni a passar els fils, ni com s'ordie, com se fea aquella altra cosa, d'això no ham sabut res". I jo pensava que les xiques ho sabien, tampoc ho sabien. Total. I allò eren, per exemple, una tarde ere, i va dir: "Ui mare, però si jo ahí venia en cèntims que ell havia cobrat de lo que anave venent..." diu: "pa paga'ls, jo els pagaré, però jo no puc pagà quinze dies més sense que me faiguen..., me, me, me treballen. Nosaltres estem empenyats i això no pot ser".
-I COM HO VAN FER
-Pues, com ho vam fer? Va dir, el meu marit: "La única que pot surtí a davant és la meva dona. Aquella ho entén". Jo sóc la que ho tenia, la que era industrial i ho entenia, però jo no havia pensat mai de marxà del poble, mai. Jo estava apegada ací, i jo a que vinguerem els telers cap ací, però marxà no. Però com ell m'ho va plantejà bé que ells ho portarien, jo me vaig quedar campante ací. I, i va dir: "Mira, la meua dona, jo me n'aniré esta nit, la meua dona no volia eixir de casa, però ella demà de matí baixarà ací". I va dir, li va dir a l'encarregat aquell: "Di-li-ho a totes les treballadores que quan vingui ací, que ella és la que mane i la que li ho diguen tot lo que, la creguen en tot, en tot, en tot". Diu: "... perquè si nos açò anirà a pique, tindrem que marxà i farem una suspensió perquè no teníem res". El meu marit va arribà ací de nit, a les deu de la nit, jo tenia un nen i una nena, un xiquet i una xiqueta, i ja estàem allà tard i es va sentà i es va posà a plorar i era un home vol valent... [s'emociona] i jo li dic: "Però què te passe?" dic: "Ha passat algo?". Diu: "Ui, què me passe...", diu: "Mos jugarem els diners que hem apartat ja, els que mos han deixat en els els pares, tot anirà a pique" diu: "... perquè allí..." me va contà el cas, diu: "Xiqueta, et tindràs que marxà i a vore aquells telers si els fas anà? Perquè allí ningú s'aclarix". Claro, vore això. Agarrem els xiquets que els teníem llitats, els nens, que estaen al llit, els portem..., els meus pares ja no vivien, però vivien els pares de d'ell; quan anem a baixar allí als pares d'ell i va dir: "Mira, jo esta nit me quedaré a fer paquets i a vore si traem cèntims de lo que hai venut", fer paquets pa, pa envià... "... i tu te'n vas a Castelló i... pos allò en marxa, si nos no tenim res a fer". Jo me'n vaig anà en el cotxe de línia, que surtíe, no teníem cotxe entonses, a les sis del matí i vaig baixà a Castelló i ja li va dir-li, jo a Castelló ni havia estat mai, no el coneixia, me va paréixer, quan vaig vore la Farola a Castelló me va paréixer com ara si veguera Nova York o siga, una cosa allò aa, me va paréixer Castelló, allò tan regran, i ere un poblet entonses. Perquè ara sí que ja s'ha fet més gran, però entonses no res. Bueno, arribe allí jo vaig baixar tot el camí plorant i pensava: "i qui mos ha fet a nosatres..., si mos guanyàvem la vida". Nosatres mos guanyàem la vida a Portell. Pa què teníem que amplià més? Això podia, això pensava. Això ho pensava baixant.
- EL SEU MARIT HAVIA SIGUT EL QUE HAVIA ANAT, HAVIA ANAT ELL A FER L'AMPLIACIÓ...
- Sí, la compra i l'ampliació, sí, el, el marit, però que de fabricació..., solo sabie vendre. De fabricació no entenie, bueno, però no li va eixir tan mal, i com aquell xicot va dir que sabie portà els telers, pos vam pensar: pos ja està tot arreglat.
- I VOSTÉ VA ANAR CAP ALLÀ, I QUÈ VA PASSAR? 
- Pues va passà...
- ARRIBA A CASTELLÓ...
- Arribo a Castelló, jo m'esperave el encarregat eixe, agarre la maleta, i me va portà a una pensió que ja me va buscà, vamos, allà, un hostal. No sé, vosatres coneixeu Castelló? [es dirigeix a l'entrevistador] No. On està el Banc de Bilbao, allà a la Plaça el Rei, allò ere una posada, que venien tots els camions dels, dels pobles. Jo vaig anà allà, perquè vaig dir, pos porta'm allà perquè que a lo millor al menos voré a algú del poble que baixe. Bueno, però vamos, deixem allí la maleta i cap a la fàbrica. I arribo allí, jo quan vaig entrar dins la fàbrica, Castelló me va paréixer molt regran, però lo, quan vaig entrar dins la fàbrica ja me va paréixer que allò ere lo meu. No me vaig sentí gens cohibida. Estí les setze dones que havien allà, les vaig saludà, els vaig fer no un sermó, no sé com dir-ho, tota l'explicació, que com estàem, en què situació mos trobàem nosatres i elles, perquè elles si nosatres anàem, no tenien res tampoc, més que marxà d'allà. Que entre totes, jo esperava la col·laboració d'elles, i la veritat, se van portà molt bé, molt bé. Me van ajudà, però me vaig posà a treballà jo, se feen les dotze de la nit, i encà estava treballant a aquella fàbrica. I les xiques, unes quantes se me quedaven. Total, que allò, allò ere apressa que ho vam organitzar.
- I ELS XIQUETS?
- Els xiquets els vam deixà a casa dels auelos [assenyala cap arrere].
- DE QUINS AUELOS?
- Dels pares d'ell. Els meus pares no vivien, i els pares d'ell sí, i jo vaig, jo els vaig deixar en els pares d'ell.
- AQUÍ, AQUÍ...?
- Aquí al poble, vivien aquí al poble.
- A QUÈ ES DEDICAVEN? QUÈ FEEN?
- Eren els que feen faixes que vos hai dit, que, que feen, això que, ells no tenien telers. Ells, a cada n'hi havia un teler, i les dones treballaven, però treballaven per ells, i ells ho comercialitzaven.
- I VA DEIXAR ELS...
- Els xiquets, allà. I...
- QUANT DE TEMPS VA ESTÀ VOSTÉ A CASTELLÓ DESPRÉS? 
- Ja voràs. Arribe a Castelló, i bueno, parlem de la fàbrica. La fàbrica me vai posar i al cap de vuit dies ja anave. El meu marit al cap de vuit o deu dies va tornà, va vindre, i diu que del carrer va sentí els telers que anaven. I va pensar: "pos ja van els telers, per avant anirem". Per avant perquè no se, se guanyava la vida, entonces, el que, el que treballave. I vaig anà, i ho vaig montà, en quinze dies, ací la fàbrica, perquè el mecànic ere entés de telers, ell un cap ja li havies posat, jo vaig ensenyà les xiques, ho vaig muntà, vaig treballà hores i hores que jo no tenia, no, i bueno. Resulte que estava a aquella fonda, aquella fonda, allí. Però m'enyorava moltíssim. No havia sortit mai de casa, els xiquets, jo, o me sentia feliç allí dins la fàbrica perquè allò ere lo meu, ere la meua vida, allí no me sentia cohibida, allí me sentia responsable de tot i bé. Però quan anava allà a l'hostal aquell..., ai senyor, vea aquells que entraven aquells carros, uns altres uns camions, i m'agarrae molta tristó. I va hi haver una família que la vaig saludà ací una vegada, que tenie la xica estudiant en una xica d'ací [assenyala cap arrere] i la vaig saludà ací a Portell, i me va dir: "mira, si nunca baja a Castellón, quiero que te saludes, baje a vernos, vivimos a la calle Alloza, al lado de un zapatero". I jo vaig pensar: "i si aniguera a vore aquella família, que me van dir que aniguere i pareixia tan simpàtica aquella dona". No coneixia a dingú a Castelló, a dingú. I me'n vaig. Ere un diumenge, i me'n vaig anar. Entonces no ere com ara, que els diumenges per amunt i per avall, i, no, jo allí, vaig a vore'ls i aquella casa, sí els vaig trobar, ere una senyora que ere viuda en tres filles. Estae en bona posició, eren del poble de Iglesuela del Cid, Iglesuela del Cid, però havien baixat perquè una filla estudiave a la Consolació. I la menuda.
- EN CASTELLÓ?
- En Castelló. I dos xiques, i això, i dos, i dos grans pues anaen a deprendre a cusí, a cultura.
- I VOSTÉ LA VA CONÈIXER AQUÍ? COM VA SER?
- Jo la vaig conèixer aquí perquè la nena petita d'ella estudiave en una d'ací de, d'ací del poble, a la Consolació.
- I VA VENIR AQUÍ?
- I va venir aquí a vore's, a vore's en aquella família, i me la van presentà, i la vai conèixer solo d'això. Vaig allà, i, i vaig saludà, li vaig dir si se'n recordave que l'havia saludat a Portell: "ay sí, me acuerdo". Que parlen a Iglesuela el castellà: "me acuerdo. Pues mira, aquí tengo las dos chicas, y aquí estamos". Bueno, em va fer l'explicació, totes allí atentes, i me, se van portà molt bé, i jo vaig explicà per què havia baixat, i que m'enyorava molt, que jo no pensava mai eixir de Portell, i que ara me trobava allí, i que a la fàbrica se portava bé, i allí estava a gust, però que jo després eixia, i me trobava a una fonda, no havia dormit mai sola, allà, una fonda que, un llit d'eixos de ferro, que te s'afondaes, una porta que no tancae massa bé, allò a mi, roc, roc, roc [fa el soroll de passar gent pel passadís] que passave gent, jo, la veritat, tenia temó, i no estava a gust. I els ho vaig explicà. Pues bueno, la gent me van di això, me'n vaig. I a la que estava allà sopant, a la fonda, me se presenten les dos xiques majors, i, i me diuen: "mire, venimos que después que se ha ido, hemos hablado con mi madre, y hemos pensado: "esta señora, con lo que se quesaría, y con el sitio que nosotras tenemos, y todas somos de allá arriba, de aquella tierra, y todo eso, mira, vamos a buscarla, y que se venga a nuestra casa". Jo si això m'ho hagueren dit allí, que m'hagueren dit, perquè jo no sóc de les persones que se done en seguida a allò, a un puesto sense..., m'hagueren dit: "ay, puede quedarse", no m'haguera quedat, jo dic, no. Però quan vaig vore aquelles xiques que van vindre a busca-me, vaig pensà: "això ho diuen de veres", perquè no hi ha ningú que se desplace a una cosa aixina, si no és de veres. Ni ho vaig pensà això después. Agarro la maleta, pago, i me'n vaig allí. I aquella casa, pues, jo, menjaven molt bé, estaven, però és que jo, si no pago, jo no estic a gust, jo ací, i me va dir: "mire, usted nos lo pagará bien, para que esté a gusto aquí, le diremos una cosa. Nosotros nos vamos a Iglesuela y nos gusta matar un cerdo y un toro, y matamos, y hacemos la conserva" [ajunta les palmes de les mans]. Saps tu lo que és la conserva?
- SÍ, SÍ.
- Dice: "y nosotros, si usted nos tuviera a la hija", perquè a, perquè anave a la Consolació, però no era interna, anave sense..., minjave a casa i anave allà. "Si usted nos la tuviera, nosotros no bajaríamos, hasta que no fuera febrero, las mayores, y usted tendría la chica. Bueno, pues si es así, cuando usted encuentre casa", perquè jo estava buscant casa, "cuando usted encuentre casa, entonces, ya bajará, entonces ya, lo pagará con creces, no se preocupe".
- I VA TROBAR CASA, VOSTÉ?
- Sí, vaig trobà casa al centro de Castelló.
- I ALLÍ JA VA ESTAR...?
- Alquilà, alquilà, claro, alquilà. Mira, enfront de la Puerta el Sol. Enfront de la Puerta el Sol, allí, que n'hi ha un, n'hi ha un, el cine Savoia, enfront del cine Savoia. Un puesto dels millors de Castelló. Una casa de dalt a baix, que passaen cucaratxes, això que n'hi ha als pous ciegos d'aquella època, entonces Castelló ere un poblet, ere un poble, no ere, no hi havie cap casa.
- VOSTÉ VA LLOGAR LA CASA?
- Jo vaig alquilà la casa. Alquilo la casa, i ja me vaig portà, i quan vaig alquilar la casa, ja me vaig baixà els xiquets, vaig posà el xiquet al col·lege, que estaen allí propet, tenia propet els Escolapios, a la xiqueta la vaig posà també a un col·lege, i ja, vam escomençà una vida, una vida nova.
- O SIGUI, BAIXEN ELLS A VIURE AMB VOSTÉ ALLÍ? 
- Els xiquets van baixà a viure, i el home és el que portae entonces la fàbrica ací. Anae a vendre, ell ací a Portell. Anae pel món, i tornae, i después venie a vore'm.
- QUANTA GENT TENIEN TREBALLANT ACÍ A LA FÀBRICA? 
- Ací a la fàbrica nosatres teníem, pues una vintena de persones, en aquella època.
- HOMES, DONES?
- Homes dos, i lo demés, sí. Bueno, va passà això. Ara t'explicaré. Això ens va passà a nosatres uns quants, van passà deu anys, treballant en Castelló, i bé, portàem una marxa prou bé. O sigue, la indústria anave, teníem, en vez de setze treballadores ja pot ser que en tinguérem vint-i-cinc o trenta, o més.
- ALLÍ?
- Allí. Bueno, nosatres anàem, també anàem cada quinze dies pujàem, vam comprà un cotxe, i jo vaig ser la tercera dona de Castelló que vaig tindre carnet, perquè necessitàem el cotxe pa pujar i baixà, i el necessitava jo pa, pa anà, que no era bona conductora, no ho vaig ser mai. Anava per obligació, però no perquè m'agradave, eh. Total, que el meu home, als coranta-sis anys, li agarre un infarto, i se mor de repentina. I jo, me vaig quedà, que entonces tenia uns setanta treballadors de nòmina, i tenia, um, més gent, a lo millor sixanta o setanta tamé, això de faena sumergida, que cosien per les cases, que venia confeccionat, i ho cosien per les cases, que allò ere, ere faena sumergida.
- I ON HO TENIA, ALLÒ?
- Allò, pues ací a Portell, a Castelló també, ací tenia cusidores, en Castelló també, allò que venen a demanar fae, que s'emportaven la faena i se la feen a sa casa quan podien.
- VOSTÉ LI PAGAVA LA FAENA A ESTALL?
- I li pagava lo que havien vingut a estall. Això se diu faena sumergida, que és faena a casa, que ara ja s'escomence a declarà, però que entonces això, no, no, ací hasta fa poc no, no se pagae res. Hasta fa poc anys, la faena sumergida no se pague, la fa una dona, quan ha fet el dinar, fa un ratet, eixes coses aixina, bueno. Total, que quedo viuda, i entonces ja tenia l'altra nena. Me quedo viuda amb una filla de setze anys, un fill de catorze, i una xiqueta, una altra nena de vuit, de vuit anys. Me quede viuda, ento..., i tenia uns setanta treballadors, que t'ho he dit, si contava els d'allà i els d'ací, uns setanta treballadors, en nòmina.
- VOSTÉ VIVIA A CASTELLÓ EN AQUELL ENTONCES?
- Jo vivia, jo vivia, nosaltres ja vivíem a Castelló, ja vivíem a un pis, ja vivíem a Castelló, ací pujàvem sol, jo tenia la casa ací tancà, ere esta casa, i jo pujava, i estàem, per exemple el dissabte, com també treballàvem dissabtes i diumenges, pujàvem el dissabte quan allà no se treballae, i ací, pues ací s'ha de fer açò o s'ha de fer lo atre. O sigue que, que manàem, i n'hi havien unes que ja se cuidaven, un encarregat, i ho portàvem aixina. Bueno, se mor el meu home i me quedo sola. Me quedo sola, en tants treballadors, i me, i vaig tindre un enemic molt gran, i saps quin ere? [es dirigeix a l'entrevistador]. La discriminació de la dona. Eixe era un enemic massa gran. Perquè resulte que una dona no se podie, para, para això [es dirigeix a la càmera, la gravació s'atura i torna a començar].
- ESTAVA DIENT QUE S'HAVIA MORT EL SEU MARIT...
- Sí, s'havia mort el meu marit. Bueno, la, ja t'he dit que...
- LA DISCRIMINACIÓ HA DIT QUE...
- La discriminació de la dona. Fa trenta-cinc anys, això. I fa trenta-cinc anys, una dona, portà una indústria textil, això, vamos, els homes ho trobaven que allò no podie ser. I jo em vaig quedà, que jo, soles l'encarregat me deie: "millor pot portà vosté la fàbrica que el que busque". Jo sé que anirà endavant, i jo li ajudaré", l'encarregat principal, diu: "i sé que vosté ho portarà". I jo dic: "però és que a vore, qui me reconeix?, els bancs, qui me reconeix el...?". Bueno, els bancs me van reconèixer molt prompte, però els proveedors..., vaig tindre que buscà un home, que em va costà cèntims, per a que me representare davant de mi. Jo anava, però aquell ere el que parlave, que ere un home, i anà un home, la dona ja no estave, e, la dona ere un zero a l'esquerra, eh, no ere res. Vaig anà aixina mig any, o això. Jo anava a Barcelona, jo anava al costat: "esta es la viuda de Marin", que em deien aixina, havia mort el meu marit.
- PERQUÈ L'EMPRESA ERA DEL SEU MARIT?
- Ere, de, és que el meu marit ere Marín.
- I L'EMPRESA ES DEIA?
- Marín, sí. Ara la continuació és Industrial Marín Textil, lo que el meu fill és, eixa indústria encà continue. Bueno. El, molt prompte els proveedors se van donà compte que detràs de l'home que anave en mi estave la que portave les coses, perquè es done uno compte que diu: "bueno, això ja ho consultaré", ho havia de consultà en mi. Bueno, que ho van comprendre molt prompte. Total, que quan jo fee dos anys que portava la indústria, i ja el home ja no estave, ja me'ls havia fet, els proveedors ja confiaven en mi, i saps què és lo que se necessite? [es dirigeix a l'entrevistador] És tindre honradés, perquè jo, ni era guapa, ni tenia tipo, ni tenia presentació, perquè avui, la presència val molt, que uno pot entrà a un puesto a lo milló important, i a penes que tinga una mica d'intel·ligència, la presència val molt. Jo això no ho tenia, però no me va calé, perquè els, els proveedors se van donà compte, i se necessite honradés i formalitat. Això ho tenia, i claro, algo d'intel·ligència. Si no hi ha intel·ligència no fas res. Que m'ho, jo demanava, ja va endavant anant, demanava un milló de pessetes, parlem en pessetes, entonces m'aclaria més, i no en tenien reparos. Ho enviaven, pagava quan podia, o quan, els tres mesos, o, i res. Total que això. Jo vaig anà, jo anava pujant, pujant per amunt. En Castelló hi havien, entonces, igual que ara estan les asulejeres, entonces lo que n'hi havie més mà d'obra ere el textil. Hi havien una trentena d'empreses que donaven faena a molta gent, però va arribar un moment que va vindre un moment que el cotó, vosatres no ho haureu conegut [es dirigeix a l'entrevistador]... el cotó no el volie ningú. Va eixí el tergal, i la gent ni comprave llançols de cotó, ni volie res, volien el tergal, i aquelles fàbriques que se dedicaen a fer cotó, cotó, cotó, pues van anà disminuint, i moltes a pique, i moltes això. I jo vaig pensar: "pues ací jo per avant, o per atràs", i me vaig llançà als estampats, quan va surtí lo de l'estampat. Me llanço jo, escolta, i me va anà bé, i solo ho portava jo. Total, que aquelles fàbriques, jo entonces necessitava engrandí, pa l'astampació se necessitave molts metros pa l'astampà, perquè costave igual, per exemple, això també passe ara, a lo millor deu mil metros que mil, i uno pa, pa, pa, paa, pa lutxar en el mercat, havies de fer. I me faltaen fàbriques. Entonces, com no se podie, encà no se podien comprà fàbriques, vaig comprà una a Cinctorres, una altra a Cuevas de Vinromà, que és un poble de la província de Castelló, una altra en Almassora, que també és de la província de Castelló, i una altra en Castelló mateix. I ahí ah, vaig fer una nave, una nau [corregeix], unes naus, que estan fetes.
- AQUESTES?
- Vaig fe, vaig fe una nau a la carretera de Ribesalbes, allà vaig comprà un terreno, dels diners que anava guanyant, jo els invertia, i d'allò no me'ls quedava ni en lujos, ni en joies, ni en res: jo al negoci. Vaig posar ací la indústria, ui... a, aquells, tenia puesto, vaig fer unes naus, unes naves, i ja tenia puesto pa posà telers, i per això vaig comprar totes eixes fàbriques. I, i eixes fàbriques me portava el personal, perquè el necessitava. Total, que va anar disminuint, i va arribà, quan jo vaig sé al cap de deu anys o això, me vaig quedà jo la primera en textil de Castelló. Unes havien, havien aparat, les altres perquè tenien un..., les altres no totes anaen a pique, uns altres ere perquè tenien la fàbrica al centro de Castelló i entonces se donaen compte que aquell local si l'abuidaven i regalaven la fàbrica, suposem, els, els tenie més a compte fe allí pissos, quan l'evolució dels pissos, que els donae més diners que d'allò. Total, que uns per una cosa, l'atra per l'atra, l'atra per l'atra, me vaig quedà sola. Solo, hi havie una altra empresa i jo. Una atra que es die Rada, que fee la mariposa de oro, de eixos, que ara ja, també ho comercialitze i ja no té fàbrica. I això. Bueno, quan va vindre que vaig tindre coranta-vuit anys, li vaig dir..., els meus fills ja els tenia grans, els vaig dir: vaig a donar-vos l'empresa, tot lo que tinc. Diu: "tot lo que serà d'avui per avant, i desde luego lo ruïn, serà qüestió vostra, el que vaigue a pique, pel que vaigue per amunt. Jo de mi, ja no me posaré en res. Hasta ara ho he portat jo, però de ara endavant ja sereu vosaltres els responsables". No allò que hi ha persones que ho donen, però encà volen dirigir, dic no, jo ja.
- PER A TOTS ELS FILLS. VOSTÉ JA NO...
- No, els fills, a tots els fills, als tres iguals, els ho vaig repartí, i vaig di: "vosaltres ja s'apanyareu, si uno li vol comprar a l'altre, o li vol, ja s'apanyareu. Jo us done açò pals tres. Ara jo no vull saber res més". I me'n vaig anà a, a Portell. Entonces jo havia de fe algo. Jo, si haguera estat allí, a lo milló haguera anat a clavà la pata, perquè jo, a lo millor ara he vist coses que no m'agradaven, o unes atres, en fi coses. Jo vaig dir: "mira, ara jo me'n vaig al poble". Ací me vaig dedicà a restaurà el..., hi havie el, com ja era vella, ja vaig començà a cobrà, i, bueno, entonces encà no cobrava, no cobrava, encà estava pagant...
-... ALTRES COSES.
- Però vaig fer. No, res de no guanyà.
- ESCOLTI'M UNA COSA, PERÒ VOSTÉ HA DIT ABANS QUE EL SEU FILL ÉS EL QUE PORTA L'EMPRESA MARÍN. QUÈ VOL DIR, QUE FINALMENT SE L'HA QUEDAT EL FILL, O COM HA SIGUT AIXÒ?
- Sí.
- COM HA ANAT AQUESTA COSA? 
- Pues sí, les atres, les filles són accionistes. Però ell és el que ho porte, el que ho porte i està..., és la primera empresa de, de la Comunitat Valenciana, industrial Marín Textil.
- I AIXÒ QUINA, EL FET QUE UNA FILLA, M'HA DIT LA FILLA PETITA, SERÀ LA QUE ES QUEDARÀ LA CASA AQUESTA?
- Sí.
- AIXÒ TÉ ALGUNA COSA QUE VEURE AMB QUE TINGUI MENOS ACCIONS O MÉS ACCIONS A L'EMPRESA?
- No li toque res d'açò, jo no, açò no li tocae res d'allò que vaig donà.
- NO TÉ RES A VEURE?
- Noo, jo les cases no les vaig donà. Jo açò, ho he dit de paraula, però jo tinc les cases totes són meues.
- [Inintel·ligible]
- No, no m'has entés. Jo l'empresa els la vaig donà en escritura, i d'ells, però lo que és estes cases i del meu patrimoni aixina, això no ho vaig donà.
- AIXÒ HO HA DIT DE PARAULA, NO HA FET, NO...
- Noo, de paraula, però ja sé jo que, jo, jo els conec als meus fills, i ja sé jo que cada uno tindrà lo seu.
- PERQUÈ NO S'ESCRIUEN NORMALMENT AQUESTES COSES, O COM HA ANAT?
- Sí, sí que s'escriu, sí que s'escriu, sí que s'escriu, però jo en ells ja saben, que una vol tindre açò, l'altra té eixa casa d'ahí enfront, i l'altra té una altra que hi ha ahí, i que això no ho volen vendre, ni ho volen, això diuen que el dia que els ho deixaré ho volen pa no partir-s'ho, i ara us ensenyaré perquè veieu que lo que us estic dient és tot veritat, perquè ahí ara vull fer com un joc, una sala de, de, de pa jocs, un futbolín, un...
- ESCOLTE, ÉS QUE ARA M'HA FET PENSAR AMB AIXÒ QUE M'HA DIT...
- Sí, dime.
- VOSTÉ M'HA DIT QUE PORTEN TRES-CENTS ANYS JA VIVINT AMB LA FAMÍLIA.
- Sí, sí.
- ELS AVIS I TOT AIXÒ.
- Sí, sí, sí.
- DURANT TRES-CENTS ANYS NO S'HA HAGUT MAI D'ESCRIURE QUIN DELS FILLS ES QUEDAVA LA, LA CASA? PERQUÈ A VEGADES HAURÀ PASSAT QUE ALGUN MOMENT...
- Sí.
- POT HAVER ALGUN PROBLEMA PERQUÈ ALGÚ S'HA VOLGUT QUEDAR UNA PART O, PER QUÈ NO? NO S'HA ESCRIT, NO S'HA HAGUT D'ESCRIURE...?
- Home, claro, en escritures. Cada uno se quede l'escritura quan se l'ha quedà. Ha donat els diners...
- PERÒ SE FAN TESTAMENTS ESCRITS...?
- Sí, home, sí, claro, tot això, però no te dic que si, jo ací, per exemple, he fet els tres fills iguals, i, i la indústria, i si uno, per exemple, diu, pos jo no la vull eixa indústria. Tu dóna'm tants diners, se quedarà aquell, i aquell altre no, aquell haurà recibit els diners que li ha donat aquell fill.
- I AMB ELS SEUS, AMB ELS SEUS AVANTPASSATS, AMB ELS SEUS FAMILIARS, TAMBÉ S'HA FET D'AQUESTA MANERA?
- Els, els antepassats?
- SÍ.
- Claro, sempre aixina.
- I COM S'AGUANTEN, PERQUÈ S'HAN DE TENIR MOLTS DINERS PER A FER UNA COSA AIXÍ, NO? 
- Pa una casa? Què va!
- PER A UNA CASA, I PER LES TERRES I TOT AIXÒ? 
- No, no tants diners. Açò val poca cosa. Ací al poble, havia molt poqueta cosa.
- PERQUÈ VOSTÉ M'HA DIT ELS, ELS SEUS...
- Mira, vaig a dir-te més prompte. Jo, esta casa me la van deixar els meus pares. Jo tenia tres germanes. Esta casa la vam judicà en coranta mil pessetes, esta casa. Jo coranta mil pessetes els vaig donà a una el, bueno, lo que correspon. Coranta, repartit pa tres, pues lo que els corresponie els ho vaig donà, i ja està.
- I COM VAN DECIDÍ QUI, QUI DE LES TRES?
- Jo, que les altres tenien casa. Elles ja tenien casa que s'havien casat, que tenien deu anys més que jo, i s'havien fet una caseta. I ja era la única que jo no tenia casa, diu: "pos queda't tu la dels pares, mos dones els cèntims, i ja està".
- I ON SE'N VAN ANAR A VIURE LES SEUES GERMANES?
- Les meues germanes ací a Portell.
- A PORTELL. 
- A Portell.
- I COM TENIEN LA SEUA CASA?
- Perquè se la van fabricà, se la van fer amb el seu marit, quan se van casà. Que tu, si te cases, o estàs, no te faràs tu un pis pel teu compte?
- SÍ, PERÒ A VEGADES HI HAURIA GENT, NO HI HAVIA GENT AQUÍ AL POBLE QUE QUAN ES CASAVEN ES QUEDAVEN A VIURE A CASA DELS PARES?
- Això, ere antes, però ara, ja, ja, jo no ho coneixia, i ja, ja, quan uno se casave, encara que fóra una caseta ruineta i feeta, se n'anaen a viure sols.
- PERQUÈ DE LA SEUA GENERACIÓ NINGÚ HO HA FET AIXÒ DE QUEDAR-SE A VIURE A CASA DELS PARES?
- No, no, no.
- NINGÚ?
- No, ni jo tampoc.
- AQUÍ AL POBLE...
- No, jo els, sí vaig està a casa, però jo no me vaig quedà aquí. Quan me vaig casà vaig alquilà una caseta i me'n vaig anà a viure. I la meua mare sempre die: "el casado, casa quiere". I me'n vaig anà a viure. Quan el, quan els meus pares van morí, vaig vindre a, entonces ací a esta casa.
- I ELS SEUS PARES?
- Sí.
- HAVIEN FET EL MATEIX TAMBÉ?
- També havien fet lo mateix. Aixina, fan aixís, i això ací, si tu ho veus en València o en Castelló, te que sé igual. Si per exemple, un té un pis, els pares, si el voleu vendre tots, que no voleu quedar-se'l ningú, i partir-se els cèntims, això és una cosa, però si voleu, voleu uno quedar-se aquell pis, pos el té que abonà aquell que se'l quede als atres, pa que siguen tots iguals, pa que tots tinguen la mateixa herència.

[Segona part de l'enbrevista)

- Sí que es fàcil, perquè ara vindrà la que fa sis [generació?], i m'ho tindrà la meua filla.
- PERQUÈ A VEURE, LA CASA, QUAN PARLA DE LA CASA, PARLA NOMÉS DE L'EDIFICI?
- Solo l'edifici, la casa.
- PERQUÈ LES TERRES I TOT AIXÒ?
- Res, tot això res a vore. És la casa, estem parlant de la casa, d'a on vivim. D'a on passem les hores.
- PERÒ QUAN UN FA HERÈNCIA, PER EXEMPLE...
- Sí.
- JO ARA SUPOSEM QUE FACI, JO SÓC VOSTÉ...
- Sí.
- I ARA FAIG L'HERÈNCIA...
- Sí.
- PER EXEMPLE, QUAN POSA L'HERÈNCIA, LA CASA NO LA POSA DINTRE IGUAL QUE POSARIA LES FÀBRIQUES, LES TERRES QUE TINGUI...
- Jo les fàbriques ja les vaig donà, allò ja no li toque res més pa lo demés, allò eren iguals, i ja està. Ara estos, jo tenia tres cases velles, bueno esta casa, i dos cases velles. Les hei fetes noves pa que no se desdiguen d'esta. Jo els ahorros que he fet, preferisc gastar-me'ls en, en, en reconstruí les coses velles del poble que jo hei nascut...
- QUE EN AIXÒ ALTRE. PERÒ...
- Que, que, que no que es quedon, en, què te diria jo? Deu milions a cada ú.
- SÍ. 
- Que al, al llarg de la vida no són res, i sin embargo, ací tindran cada ú la seua casa bonica, tindran això que els faig, això per què juguen els néts quan vinguen, i d'ací uns anys diran: açò ere de la meua bisauela, açò ere dels meus antepassats. Vindran a vore les raïls de lo que, de lo que han tingut, perquè els diners no són raïls, els cèntims se gasten, i no, tu guarda un patrimoni i allò sempre serà d'aquell.
- PERÒ PATRIMONI QUE NO ÉS EL DE LES FÀBRIQUES. LES FÀBRIQUES NO ENTREN AHÍ?
- Les fàbriques deixa-les estar ja [alça la mà]. No sé res. Mira, eixa fàbrica ja està, s'ha, s'ha acabat tot, que no n'hi ha res a dins, hi han uns trastos, que esta fàbrica la vaig alquilà a una, a una gent, que uns xicots que... I ara s'han fet una nau, però que és una fàbrica menuda, però resulte que me donaven deu mil pessetes cada mes. Ells se l'han feta i m'ho han tornat. Encà tenen trastos que per deu mil pessetes ho deixo treure, perquè no me paguen res ja, ara els dic, res. Però deixeu-me un tros que ho vullc ara edificà. Els xicots no s'han oposats, i això. Ara els dic: "bueno, ja heu acabat, quan podreu ho traureu". I ja no es, me pagueu res. Ja no me donen cap cèntim, però com tinc trastos ahí d'ells a muntó, però és igual, tant se me donae que me donaren deu mil pessetes al mes com que me donaren res.
- I ESTES TRES CASES QUE M'HA DIT QUE TENIA, COM ÉS QUE TENIA TRES CASES VOSTÉ? D'ON HAN SORTIT?
- Pos han sortit, ja t'ho explicaré. Una casa ere unes cotxeres que n'hi havien, velles, però d'aquelles cotxeres he fet una casa.
- AH, L'HA COMPRAT?
- No, unes cotxeres que eren propietat, de, de ma mare.
- SA MARE TENIA COTXERES?
- Cotxeres... Un, un edifici que era pa pallissa, pa lo que vullgues.
- AH, VALE. 
- Después eixa casa la vaig comprà, esta sí que la vaig comprà, però per dins estave vella. Ara l'he feta nova. La vaig comprà a uns, a uns hereus, a un tio, era de un tio, i es va morí, i els, els fills, els cosins germans, ho volien vendre, i vaig dir: ja us ho compraré jo. I vaig pensà: tinc tres fills, vaig a fe'ls una casa a cada fill. I ara totes estan ací juntes, i això no s'ho volen partir, perquè això si s'apujare, se venguere i s'apujare taparia el sol a totes estes cases, no serie este sol que ara mos entrave. Entonces diuen: "no, això ho tindrem ahí". Pues si és que ho voleu tindre pa no vendre-ho, jo us arreglaré una mica de jocs pa que sigue bonic i antic. Això us ho ensenyaré ara quan acabem, pa que veigues que, voràs els treballadors què és lo que estic dient. Bueno, vaig pujar ací, i me vaig posà, vaig abandonà allò, no vaig abandonà, jo baixava, baixava a l'hivern, però a l'estiu me vaig fe el anticuari eixe, i me vaig posà a escriure, els llibres.
- AH, MOLT BÉ.
- En això jo ja m'hai, ja m'hai fet. Ara ja he escrit, ja ho tinc tot. I ara és quan m'he posat, perquè jo m'ho dissenyo, jo me, encara que busco un arquitecto, però ha de ser com jo vull, perquè m'ho dissenyo jo, i jo vull tindre com jo vull.
- FA UNA ESTONA M'ESTAVA EXPLICANT, ABANS DE QUE GRAVÉSSIM...
- Sí, sí.
- AIXÒ DE QUE LA SEUA MARE DEIA QUE "EL CASADO CASA QUIERE". 
- Pues sí senyor, és veritat. Tu vols viure en els teus pares [es dirigeix a l'entrevistador]?
- PERÒ VOSTÉ HA DIT QUE ABANS NO. QUAN ÉS ABANS?
- Abans fa, quan jo escomençava, era petiteta vea que alguns se posaven a viure, perquè no hi havien prou viviendes, però que després la gent ja, això encà que anigueren a un puesto més dolent, se n'anaven a viure sols.
- I QUÈ PASSAVA SI, PERQUÈ CLAR, ELS PARES ES FAN GRANS, A LO MILLOR. QUÈ PASSA SI ES FAN GRANS ELS PARES I ESTAN...?
- No, els pares, hasta ara, els fills sempre els han cuidat. No han anat mai a residències. Han estat, els pares, ací han sigut més rics que els rics que ara n'hi han en les capitals. Perquè estaen cuidats per els fills.
- ELS SEUS PARES, PER EXEMPLE, COM VA ANAR? COM VA ANAR EN EL SEU CAS?
- Els meus, mira, els meu cas dels meus pares, jo ho diré. Va morí primer la meua mare. El meu pare, que vivie en esta casa, va di, ere molt temoric, molt, molt, tenie molta por. I als morts més que als vius. Ere això que tenie una ferea als morts, una cosa, bueno. I, i el, la meua mare ja va dir: "si mai me morc jo antes que el meu pare, que, que, vamos, que jo...", diu: "no el tragueu mai de casa, ni el tragueu, que viviu ací sempre a casa, o poseu-se algú a casa". Érem tres germanes, i vam pensà de que el pare no sortirie. Els néts que tots tenie, venien a fer-li companyia pa dormí, i quan no venien els néts, perquè havien marxat a algun puesto, la filla que mos tocave, féem, per exemple dos mesos a cada una, a fer-li la faena, i aquí veníem. Jo venia ací en els nens, quan els tenia petits, en el cabasset, aquí si havia de vindre a dormí, venia ací a dormir. El meu pare va estar sempre ací, comboiat.
- PERÒ VIVIA SOL?
- Vivie sol, però vivie sol. Vivia a sa casa, però veníem a portar-li el dinà [va enumerant], veníem a passar la velada amb ell, i de nit a dormí, perquè sol no se va quedar mai.
- VENIA A DORMIR ACÍ ELL? 
- Nosaltres, a dormí amb ell. Bueno, amb ell, a la mateixa, a la mateixa, ací a la casa. O sigue, va està ben cuidat.
- I VOSTÉS, PRÀCTICAMENT, I, I ON VIVIEN VOSTÉS? 
- Jo vivia a una casa que tenia alquilà.
- ALQUILÀ?
- Alquilà, i les atres ja s'havien fet una caseta a cada una.
- EN PORTELL MATEIX? 
- En Portell mateix s'havien fet una caseta.
- ESTAVEN CASADES EN EL POBLE?
- Totes casaes al poble. I jo no me vaig fer caseta perquè com elles ne tenien me dien: "no cal que te faigues casa, perquè tu el dia de demà la casa dels pares que sigue pa tu" pa tu pagant a ells la cantitat corresponent a que els tocave. Aixina.
- I PER TANT VOSTÉ...?
- Aixina.
- VENIEN ACÍ?
- Veníem ací, cuidàvem al pare, i això. Nosaltres vam estar molt ben cuidats. Que jo no sé si estaré aixina, perquè avui la vida ha evolucionat tant que els fills teniu, la joventut, massa fa..., massa faena, pa marxà de viatge pa d'ací, pa d'allà, i els pares, saps tu que, vella la majoria. Ara perquè estan moltes rumanes que busquen gent i ja tenen dones, per, una dona que els servisque, i si nos a la residència. I jo no espero marxar a la residència, que ja he dit que no vull anar, que no me porten, però jo sé que en quan siga, no sé quan serà més vella, que ja sóc prou vella, però encà me valc, jo. Encà no m'ha arribat eixa vellesa. Me buscaré una dona, eh, i lo que cobro, me buscaré una dona que em faigue la faena, però jo sé que els fills, uno se'n va a París, l'altre se'n va allà... Jo no vull destorba'ls la vida. És que un vell avui també destorbe la vida cotidiana d'un jove.
- PERÒ ABANS LA DESTORBAVA TAMBÉLA VIDA COTIDIANA, O NO?
- No teníem en què entretindre-mos. Ací no marxae ningú de viatge. Jo no vaig marxà mai de viatge. O sigue, és ara la vida que ha evolucionat. Vosatros eixa vida de antes no l'heu coneguda.
- I A VOSTÉ, AIXÒ QUE ESTÀVEM PARLANT ARA DE VENIR A DONAR-LI, A CUIDAR EL SEU PARE, ERA QUAN VOSTÉ NO TENIA LA FÀBRICA ENCARA A CASTELLÓ?
- Claro, no la tenia. Si havia de Castelló, com podia vindre ací? Ere quan jo tenia la fabriqueta eixa que havíem posat.
- EL SEU PARE ES VA MORÍ ABANS DE QUE VOSTÉ SE N'ANÉS...
- Sí, sí. Jo t'he dit antes que quan vaig marxà a Castelló vaig deixà els nens en els pares del meu home, que jo no tenia pares ja. Ja me s'havien mort. Sí, sí. I después ja em vaig..., después, bueno. Jo la meua vellesa, a mi, sóc independenta, però a mi m'agrade, jo et dic la meua vida, a mi m'agrade els fills, els convido a tots quatre o cinc vegaes o sis a l'any, i no m'agrae porta'ls al restaurant. M'agrae que vinguen a ma casa. Jo els guise, els cuino, lo que a ells més els agrade, els amanisc la taula com si anigueren a un restaurant, com si estigueren..., és la il·lusió de pensar que enguany, en vuitanta-dos anys que tinc, vuitanta-dos [somriu], encà els ho estic fent. Ara mateix, el dia vint-i-cinc de, de abril, ací fan una romeria, i els meus fills van pujà. I jo els vaig fe el sopà, els vaig fer tot, i dien, i també tenia uns amics, aquells de la Todolella [assenyala cap a la càmera] que us he dit que coneixia el matrimoni, i dien: "escolta, és que ta mare, este sopar que mos ha fet, que mos ha presentat ací, d'esta forma". Els vaig fer pilotes, bueno gambes primer, però después vaig fer pilotes d'estes de, unes pilotes que fan, d'eixes pilotes. Después els vaig fer conill, conill rostit, escolta, s'ho van menjar tots tant a gust aquell sopà que els vaig presentà. I diu: "però pot ser possible que a esta edat pugue presentar-mos un sopà aixina, com...?"
- VOSTÉ VA PRESENTAR EL SOPÀ? 
- Jo vaig presentà el sopà, el dia vint-i-cinc d'abril d'este mes. I a mi m'agrae que vinguen els tretze néts: "iaia!", quan arriben. És, és..., ara estic, ja he escrit lo que havia d'escriure, perquè la vista l'escomenço a perdre, si no m'opero. Ja no vull escriure. Ara estic acabant de rematar les obres. Dels ahorros que tenia, si me'ls gasto, que me'ls gasto.
- PERÒ UNA COSA QUE SIGUI...
- Però...
- ESCOLTI'M, UNA COSA LI VOLIA PREGUNTAR, PERDONI QUE L'INTERROMPI, PERÒ A VEGADES ENS HAN EXPLICAT EN ALGUN POBLE, QUE HI HA CASOS EN ELS QUE LA PERSONA QUE ES QUEDA LA CASA HA DE TENIR UNA RESPONSABILITAT ESPECIAL AMB ELS VELLS, PERQUÈ CLAR...
- Sí, això també ho féem. Això sí que ho feen ací. Això ho feen a les cas... No, no, la meva mare die que volie que foren tots iguals. Allò és que donen a un ací, als masos, les cases de camp sí que ho feen, això ho he vist jo tot. E, e, a uno l'amilloraven, li deixaven la casa de camp, però s'havien de carregà els auelos.
- I COM ERE AIXÒ AQUÍ A LA ZONA DE PORTELL?
- Sí, a la zona de Portell sí.
- I COM?
- Sí, encà estae passant.
- COM FUNCIONAVA AQUESTA COSA?
- Pos funcionave, per exemple, se quedaven els pares en el fill que destinaven. Per regla general el millor solia ser el més gran, el major, i se quedave, els demés pues se casaven i marxaven a, a la seua, i aquells se quedaven aquells, en els néts que venien, en tots. I aquells auelos se morien allí, aquell els tenia que tindre més ben cuidats o més mal cuidats, però allí tenien que morir allí en aquella casa.
- I VIVIEN TOTS JUNTS?
- Tots junts.
- PERÒ AIXÒ ERA AL CAMP. EN EL POBLE NO PASSAVA MAI?
- No, en el poble, anys atràs sí, però jo ja no ho hai conegut.
- NO HO HA CONEGUT?
- No, a les cases de camp, no, no estae passant fa, lo que ara ha ocurrit una cosa, últimament, que les cases de camp, ho feen lo mateix, i com ha evolucionat la vida tant a pressa, aquell que ha sigut millorat, se n'ha anat a viure igual a Castelló, i els pares han estat sense, desatesos, o, o no han tingut que morí al... És que aquells ere perquè aixís aquells volien morir a la casa a on ells havien...
- I CASES ARRENDADES HI HAVIA TAMBÉ PER ANÀ, PEL POBLE, PEL CAMP, PELS CAMPS?
- Sí, també. Sí, hi ha gent que no podie tindre un, no se podie comprà un mas, i hi havie persones, perquè s'havien mort, i aquell mas, pues anaen alquilats. Alquilats, pagaven un, un tant. Ja ho crec. Ací la majoria dels masos. Moltes masaes no eren propietaris. Moltes masaes eren de gent que, uns eren de València, els altres eren de Castelló, i tenien les masaes ací, i les alquilaen a la gent per, per... Tu has sentit nombrar Matutanos, que en València també hi havien Matutanos?.
- MATUTANOS? 
- Sí, Matutanos és un apellido. Una família, que provenia d'Iglesuela. I eixos dien si tenien cent masaes [alça el dit], cent.
- A ON?
- Per Castelló, per Culla, per Villafranca, per, per tot este contorno. I els tenien alquilaes totes.
- TOTES ALQUILADES?
- Totes alquilades.
- I ELLS QUÈ FEEN, A QUÈ ES DEDICAVEN ELLS?
- Eren rentistes, a què s'havien de dedicar? A cobrar les rentes. [riu] Veges tu, què te pareix, si tenien tot això.
No te cregues que és uno que va, i, com mosatros que mos féiem una cosa en diners emprats. Jo quan vai, vaig quedà viuda, ja te vaig di que vaig comprà això, i, és que nosaltres, no és que el meu home, hasta que no se va morí vam viure, vam està a la indústria d'allà baix deu anys. Entonces, ja mos anàem recuperant, però encà estàem empenyats. Jo me vaig quedà a la indústria empenyà, encara. Però después la sort me va acompanyà, que vaig pillà uns anys bons. Bons, això quan una cosa...
- FUNCIONA...
- Sí funcione.
- CLARO. 
- I, i vaig fe aquelles naus, vaig comprà l'apartament en Benicàssim, en fi, vaig...
- PERÒ EN CANVI, VOSTÉ A LA SEUA FAMÍLIA, APART DE LA CASA, QUÈ MÉS TENIA? PERQUÈ ELS SEUS PARES...
- Els meus pares res més. Finques, però finques, sí tenien les finques que ells vivien, que també mo les vam repartí.
- PERQUÈ ELS PARES DEL SEU, DEL SEU PARE, ELS SEUS AVIS PATERNS... 
- Sí.
- PERQUÈ HEM PARLAT TOTA L'ESTONA DELS MATERNS, QUE SÓN ELS D'AQUESTA CASA, PERÒ QUE ELS HI PASSAVA ALS AVIS PATERNS?
- A qui? Els de paterns? Ai, jo ja no els vaig conèixer.
- JA NO VA CONÈIXE'LS. 
- Jo no els vaig conèixer. Ja van morí...
- A QUÈ ES DEDICAVEN?
- Es dedicaven a, ere sa, feen sabó. Eren fabricants de sabó, que allà ho va apuntà aquella Pilar.
- SABONERS?
- Saboners. I el meu pare quan se va casà, també va continuà en l'ofici.
- AH SI? ERA SABONER?
- Sí. Feen sabó d'aquell moll.
- I VIVIA EN ESTA CASA I TREBALLAVA AMB EL SABÓ?
- Sí, treballava en el sabó allà, ere un pati, una... un trosset que hi havie, però va ser poc temps perquè allò deixave poc, i no guanyave res.
- I QUÈ VA FER DESPRÉS, A QUÈ ES DEDICAVA? 
- Después, com no guanyave se'n van anà a, a Barcelona. Van marxà allà perquè no se guanyave.
- PERÒ ERE PERQUÈ NO GUANYAVE EL SEU PARE?
- Claro, quan uno se canvie de puesto, per regla general se canvie perquè no guanye. Això és el..., perquè va a buscà, entonces perquè no se guanyave res, i van marxà a buscà.
- I LA GENT ENCARA NI TELERS NI RES, A CASA. 
- No res, la meua mare no tenie res, però, per això va marxà, a vore si traïa algun cèntim, perquè no en tenie de cèntims, i allà pos treballaven i en feien. Encà van ahorrar allà ells quatre o cinc anys en Sabadell. Anaen a jornal, però van ahorrar.
- VA MARXÀ MOLTA GENT AQUELLS ANYS?
- Molta gent.
- PERQUÈ DE QUINS ANYS ESTEM PARLANT MÉS O MENYS? 
- Estem parlant...
- VOSTÉ NO HAVIA NASCUT ENCARA?
- De l'any, de l'any vint-i-dos.
- NO HAVIA NASCUT ENCARA, SÍ. 
- No, jo, no. Jo quan van marxà ells no. Per això parlo de l'any vint-i-dos.
- I VA MARXÀ MOLTA GENT DEL POBLE? 
- Molta gent del poble, sí, marxave.
- I A ON ANAVEN LA GENT QUE MARXAVE D'ACÍ DEL POBLE? 
- Pues marxaven a on podien, a Barcelona ne marxaven molts. Entonces va pegar com ara, que baixen, ací n'hi ha coranta famílies vivint en Castelló, fills de Portell. Però entonces marxaven tots a Barcelona.
- QUÈ FEEN, TANCAVEN LA CASA?
- Tanca la casa, i la venien. Molts la venien i se n'anaen.
- I, I, PERÒ ELS SEUS PARES NO LA VAN VENDRE.
- No, no.
- PER QUÈ? 
- No.
- PER QUÈ NO LA VAN VENDRE?
- Per què no la van vendre? Perquè la meua mare és com jo, jo vendre lo últim. Que ven, mira, hi ha un refran: "el que ven, acabe, el que compre, herete". Tu no l'has sentit mai ningú eixe refran?
- NO.
- Pues mira. El que compre, tu compres una cosa, i perju, quan ha costat? Pues fes compte que l'has d'heretà, perquè allò ho tindràs, i els cèntims no. I el que ven, ha acabat, allò, aquells cèntims se n'han anat, i allò ja no ho té. Ací, els que han marxat i han venut les cases, ara venen els néts, que què més voldrien de tindre una caseta, per poder vindre ací a l'estiu. I tenen que anà a, alquilats allà a un, perquè ací els que alquilen són casetes que no valen la pena, perquè el que la té bé, no l'alquile, perquè se l'ha feta pa, pa tindre el seu recreo. Jo, encà que me'n vaiga, esta casa no l'alquilaré. La meua filla tampoc l'alquilarà, encà que puge sol un mes a l'estiu.
- I AQUESTA GENT QUE DIU QUE MARXAVA, I S'HO VENIEN?
- I s'ho venien, i ja no, ja venen, la vida ha evolucionat, venen els néts, i, i no poden, i no ho tenen. I diuen: "això ere de ma uelo, eixes cases, tan bé que estaríem, i ere de ma uelo, mira, no ho tenim".
- CASA I TOT QUE ÉS...
- Entonces, jo no vull que passe això. I la meua mare ja tenie eixes manies [alça el dit].
- VA HAVER GENT DEL POBLE QUE NO VA MARXAR?
- Después ací lo que fee la gent del poble, lo que va fer la gent del poble, la joventut també marxae de criada a serví. Tot eren minyones.
- EN AQUELLA MATEIXA ÈPOCA. 
- En aquella època no n'hi havie ningú que estudiare. Tot eren minyones.
- DE CASA SEVA?
- Minyones, mira, nosatres, no, a casa meua no. Quan ma mare, la meua mare va posà allò, pensa que se va buscà dotze empleaes, dotze que se van privà [alça el dit] de marxà de minyones a Barcelona. Aquelles ja se van quedà aquí, que ja guanyaen el, pa viure, i ja no van tindre que marxà de criades, que també els donaen molt poca cosa de minyones. Que no guanyaven casi res, eh?
- QUANT DE TEMPS ESTAVEN DE MINYONES?
- Tota la vida. Hasta que es casaven, o, tornaven pobres noies, donaven una llàstima. No, ací, ací ere molt mísero, i la emigració i, t'estic parlant de Portell, Todolella, Cinctorres, La Mata, Castellfort, si te parle de Portell te parle de tots els pobles. Perquè ere la mate, ere, ere la mateixa vida. Tot açò dels Ports...
- I EMIGRAVEN TANT LA GENT DELS MASOS I DELS, COM ELS DELS POBLES IGUAL?
- No, els dels masos no emigraven.
- AH, NO EMIGRAVEN?
- Els dels masos vivien, ja, ja tenien un cerdo, podien menjar, no tenien lujos, no podien surtí, però anaven a lo millor, ere l'amo, els amos el que tenie una masada, i els vees en uns socs, o en un, mal vestits, però vivien, i menjaven. Podien menjà patates, podien menjà, però és que molts no podien menjà.
- I ELS FILLS DELS MASOS NO EMIGRAVEN?
- Els fills dels masos no solien emigrà.
- ENCARA QUE FOS NI UNA TEMPORADA?
- No, els fills dels masos se posaen, si no tenien res se posaen d'inquilinos a un atre mas. Eixos per exemple, marxaven tots de masovers a uns atres que no eren, no eren propietaris, però eren...
- I SE POSAVEN A UN ALTRE MAS?
- I se posaven a un atre mas.
- PERÒ LES FILLES NO MARXAVEN A FER DE CRIADES TAMPOC, DELS MASOS?
- No. No. Les filles dels masos, no. Els masos, e, ere, diguérem, la part milló, la que te, els del poble, molta gent, se n'anae de criaets als masos.
- AH TAMBÉ?
- Sí, les masaes eren les que eren més potentes. Les que minjaen més bé, les que tenien cerdos, mataen cerdos, se matae un toro, i els que tenien més menjà.
- I QUÈ TENIEN ELS MASOS? QUÈ PRODUïEN? 
- Ai, pos blat i patates, però claro, tenien algo de granja, tots. Encà que només foren quatre cerdos, pues pa' casa tenien.
- I RAMAT?
- Negoci poc. Sí. I ovelles.
- PASTOR?
- I pastó sí.
- I OVELLES?
- Sí, ovelles ne tenien tots. Tots els masos.
- I AQUÍ A LA POBLACIÓ NO EN TENIEN?
- No, ací al poble no. Als masos tots tenien ovelles, i ara les masaes que queden, encà tenen ara més, perquè ara, el que, el que està de masover, aquell avui també se fa ric, el que està allí.
- I M'ESTAVA DIENT PER TANT QUE EN EL POBLE SÍ QUE LA GENT EMIGRAVA MÉS QUE ALS MASOS. 
- Sí, més, emigrave.
- HI HAVIA ALGÚ DEL POBLE QUE NO EMIGRÉS? NINGÚ DE LA CASA, QUE ES QUEDESSIN, ALGÚ ES QUEDARIA, NO? 
- Ai, sí que quedaen, però molt miserablement. Sempre hi ha gent covarda que no vol marxà, i aquella gent, pues ho passave estretament. Si no se cullien patates, pos..., jo he vist, això ho he conegut jo. Jo he vist una sardina partida pa tres persones. A tall, una sardina pa tres. Tu pensa, com podia està aquella casa.
- I COM ÉS QUE VOSTÉS VAN HAVER D'EMIGRAR? PERQUÈ AIXÒ QUE M'EXPLICA VA SE AL VINT-I-DOS ÉS UNA QÜESTIÓ DELS SEUS PARES, PERÒ...
- Van emigrà perquè no, ells no tenien.
- NO TENIEN, PERÒ AIXÒ TAMBÉ ELS HI VA PASSÀ ALS SEUS AVIS, O NO ELS HAVIA PASSAT? QUINA DIFERÈNCIA HI HA? COM ÉS QUE VA PASSÀ AQUELL?
- Aquells avis, no què va passà? Pos que aquells, els avis aquells, pues uno fee sabó, i en allò se guanyave la vida. I els altres tenien moltes terres, i en les terres també vivien.
- I SI TENIEN MOLTES TERRES, COM ÉS QUE DESPUÉS NO SE...
- Perquè aquelles terres se van repartí ja, mira. Ja eren pa, pa tres. Ja no valie la pena.
- COM PA TRES? QUINS TRES? TRES GERMANS?
- Claro. O pals fills. Una cosa, mun pare té un, ne té deu, per exemple, que mun pare té deu, deu pessetes, anem a parlà. Si les repartís pa tres o quatre fills, el dia de demà són molt poques pessetes que queden.
- PERÒ QUÈ TENIA EL SEU PA, EL SEU, EL SEU AVI EN ESTE CAS?
- Ere agricultura, pa repartí.
- I VA REPARTÍ LES TERRES ENTRE ELS TRES? 
- Ell sí, va repartí les terres.
- TENIA TRES FILLS I VA REPARTIR LES TERRES ENTRE ELS TRES?
- Les terres, sí. Sí, però entonces pa, pa tres ja quede poca cosa.
- NO M'HA DIT QUE... AH SÍ, PERÒ TÉ TRES FILLS. 
- Sí.
- O SIGA, EL SEU PARE TENIA DOS GERMANS. 
- Qui, el meu pare?
- LA SEUA MARE, PERDONI. 
- La meua mare, sí.
- TENIA DOS GERMANS O GERMANES?
- La meua mare? En tenie dos o tres ne tenie, sí, però elles van, també són de les que van marxà a Barcelona.
- TAMBÉ VAN MARXÀ A BARCELONA?
- També van marxà.
- LES GERMANES.
- Van emigrà. Solo se va quedà ma mare pa cuidà els vells. I, i va cuidà els vells, i se va quedà la casa. La meua mare, la meua mare és d'eixos que per cuidà, per cuidà els vells li van donà la casa. A la meua mare.
- AH, LA SEUA MARE? 
- Sí.
- PERÒ QUINA, QUÈ ERA? LA GERMANA GRAN, LA PETITA, LA SEGONA, COM ERA?
- Me pareix que era la petita.
- LA GERMANA PETITA.
- I van marxà totes i es va quedà la petita. I li va dir: "te deixarem la casa si mos cuides ací", i es va quedà.
- I LES TERRES, LI VAN DONÀ TERRES O NO LI VAN DONÀ...
- Sí li van donà terres, també tenie terres, que mos vam partí ara les..., jo també tinc alguna terra.
- CLARO, LI QUEDA...
- Això mateix. Que poc, poca cosa, una terra que ni la miren els meus fills ni l'han vista, perquè no, inclús moltes estan, moltes estan ermes, unes atres, no res. No, això no... Les terres no valen cap perra. Ací ara solo val aquell que té tractor i té molta terra. Però si nos no, no valen.
- I TENIEN ESTES TERRES LA SEUA MARE, DIU, LA SEUA MARE TENIA TERRES D'ESTES?
- Sí. I això, ells vivien de la terra, i bueno, vivien el meu pare cultivave la terra. La meua mare era industrial.
- I QUÈ VA FER? VA PAGAR, VA HAVER DE PAGAR ALGUNA COSA ALS ALTRES GERMANS?
- No, la meua mare no. Perquè aquelles se'n van anà i no van cuidà els pares. I aquella va dir, ells, els pares, van di: "si mos cuides, que te quedes en nosatres i mos cuidaràs", i els va cuidà de vells.
- AH, PERÒ ÉS QUE M'HA DIT ABANS QUE A VEGADES QUAN ES, QUAN ES REPARTEIX LES COSES S'HA DE PAGÀ...
- S'ha de pagà.
- I COM ÉS...
- Però entonces aquelles van, aquelles van emigrar, van marxar. Jo no estic parlant dels meus fills, estic parlant dels meus pares.
- SÍ, SÍ, L'ENTENC, L'ENTENC, SÍ. 
- Sí, entonces aquelles van, van marxà ja per les seues. Una se'n va anar a Amèrica, l'atra es va quedà a Barcelona, es va casà, i dels pares ja no es va preocupà. I la casa li la van guardà pa, els donarien la llegítima, que un fill no se pot desheretà, però [tus], un fill no se pot desheretà.
- I LA LLEGÍTIMA QUAN ÉS? QUAN ERA?
- Lo que és ara. Llegítima sempre és una llei. Això, un fill no se pot desheretà. Li han de donà una llegítima, no sé si és el tres per cent, no és molta cosa, però aquell fill té que recibir allò. I, la meua mare, se va quedà ací en els pares, i li van deixà la casa.
- PER ELLA?
- Per ella. I per això ha anat tot continuant. Jo l'estic guardant, i, i la meua filla suposo que la guardarà. Ella, s'ha acabat o no, encara? [es dirigeix a la càmera].
- NO, NO, EXPLIQUI.
- Pues això. Bueno, tot això.
- D'UN AMB ALTRE. 
- Això mateix, bueno, tot això. Ara resulte que jo, la meua, la meua il·lusió ara, te parlo de ara, la meua il·lusió ere escriure, i vaig escriure tot això. Quan jo era, quan jo era ja jove, tot lo que, a mi, la meua il·lusió de la meua vida era escritora. Eren moltes coses. Quan jo era jove, totes les coses que se feien ací en, en festes, que havien de dir poesies, o han de dir presentacions, sempre he sigut l'autora, sempre hai tingut que ser jo, i encara ara, encara ara tinc ahí pa l'aplec, que enguany és aquí, me venen els jóvens: "escolte, mos va a fer la presentació de l'aplec?" Dic: "escolta, no compreneu que vatres teniu més estudis, que esteu ja més d'aixòs, si esteu ja més preparats, jo de l'aplec, què sé jo de l'aplec?"
- L'APLEC QUIN DIA ERA?
- L'aplec és, aquí, els últims dies de juliol. Em pareix que el dia trenta de juliol.
- I QUÈ ES FA PEL DIA DE L'APLEC?
- Ai, ací acudeix moltíssima joventut. Açò als Ports, se diu l'aplec, i igual venen deu mil persones.
- OH.
- Sí, sí, sí, sí.
- I SE DIU L'APLEC SENSE MÉS?
- L'aplec sense més.
- ÉS UN DIA QUALSEVOL O ALGO, O...?
- No, això està, no. Ara fa deu anys que ací se va fer. Açò per, ací als Ports fan l'aplec, jo no sé això, farà això que se fa, pos farà uns quinze o vint anys.
- AH, NOMÉS QUINZE O VINT ANYS.
- Sí, solo. Jo em penso que això, a mi em van dir si això ere per asunto polític, que volien reunió de joventut, em penso que les primeres vegades era això que feen com uns mítins, però ara d'això no n'hi ha...
- QUAN VOSTÉ ERA PETITA NO HO FEIEN?
- No, no, no. Això ha sigut ara. Jo no ho havia conegut, ni de gran tampoc. Això farà uns vint anys que se fa l'aplec, per ací pels Ports. Jo penso que va se, no sé si ara quan la democràcia o algo això. I ara resulte que això ho fan, i ací fa deu anys que se va fer, i enguany ja li toque atre camí. Se, se van repartí. A la Mata va ser l'any passat, bueno, estos xicots me van portà, pues si jo ha anat, li portarem lo que als altres puestos han dit, pa que comprengue de què se trate.
- A VOSTÉ LI VOLIEN FER ANAR PER L'EXPLICACIÓ.
- No, l'explicació no, escriure. Escriure, i ho he escrit, ahí tinc jo escrit lo de l'aplec, ahí, ja voré. I, o sigue que, totes les coses de, d'això hem passat de, una vegada vaig vore lo que ere vaig vore que no tenie cap substància. Cada uno pose lo del seu poble, no? Però ja vaig comprendre, és que no tenia cap noció, perquè jo no havia anat a cap aplec.
- BUENO PERÒ...
- Vaig vore el d'aquí fa deu anys.
- ALMENYS ELS HI SEMBLARIA QUE S'HA FET TOTA LA VIDA, I [riu].
- Tota la vida i después això, i re, mira.
- ESCOLTI'M, M'ESTAVA...
- Què?
- PERDONI QUE LI TORNI A INTERROMPRE UNA ALTRA VEGADA, PERÒ M'ESTAVA EXPLICANT DE LA SEVA MARE QUE HAVIA CUIDAT ELS SEUS PARES, I QUÈ, AMB EL SEU PARE COM VA FUNCIONÀ AIXÒ? QUANTS GERMANS TENIA?
- Ui, si eren germans. Se'n van anà, aquells van marxà tots a viure a Sabadell, per això va anar el meu pare també. Aquells se van quedà a Sabadell. I vivien allà, sí.
- QUANTS GERMANS EREN ALLÀ? 
- Cinc eren germans.
- CINC GERMANS?
- Cinc germans.
- I NOMÉS TENIEN L'OFICI DE SABONER?
- De saboner. Res, i se'n van anà, com havien de viure?
- NO TENIEN TERRES NI TENIEN RES?
- Ntx, poca cosa. Jo el meu pare no sé si té, va recibir una terra, és que això de les terres ara, donem tan poca importància, que a lo millor hi ha un terreta a un puesto, que allò no val re, saps pa què val ara? Alguns que no els valia re, ara diu que van a posà això de les pilones de la llum [vol dir 'els Parcs Eòlics'], i ara resulte que aquelles terres no valien res, a lo millor valen diners. Jo pense: bueno, no les hem venudes, si ara vullc jo qui em fa dir que si posen alguna pilona, però si nos no valen res, perquè estan ermes, i no, no. O sigue, que no se li done importància.
- I LLAVORS QUÈ S'HI FEIA EN ESTES TERRES?
- Llavors, pues sembraen, sembraen patates, sembraen blat, i s'anae allà, pff, però és que avui, és que, no, no ere rentable. Entonces la gent no s'havie donat compte. Per això que eren un poc més llest se n'anaen a capital. Catalunya, que és on, on eren els americans d'Espanya, entonces. Fa uns anys, a Catalunya, tot lo món trobave faena. I, i se n'anaven allà, i ja formaven una família, i vivien ja.
- AIXÒ ÉS LO QUE VAN FER ELS GERMANS DEL SEU PARE. 
- Clar, els del meu pare, sí.
- PERQUÈ AQUÍ EN EL POBLE, TENIEN L'OFICI DE SABONER...
- Sí.
- ALGUNES TERRES...
- Ja està.
- TENIEN TAMBÉ UN HORT O ALGUNA COSA AIXÍ, O NO? 
- Horts, ací no hi havia aigua entonces.
- PERQUÈ LA, L'ENCIAM I AQUESTES COSES NO...?
- No res, no se'n criae.
- NO SE'N CRIAE?
- A penes.
- QUÈ MENJAVA A CASA? QUÈ ES MENJAVA?
- Molt poca cosa. Tots els dies pa dinà patates. Això tota la gent del poble. Ja senties que die la dona: "escolta, ja has posat les patates a l'olla?" Algú posarie carn, i algú no res, patates, perquè ací ere terreno de patates. I a lo milló res més detràs, eh? Ací no se minjave, se minjave molt malament.
- QUÈ VOL DIR, M'HA DIT QUÈ SENTIES QUE DEIE LA DONA? COM...
- Que se, que se menjave molt malament?
- AH, SÍ, SE MENJAVA, SÍ. 
- Mal, se menjave malament.
- NO SE TENIE UN HORT PER TENIR MÉS COSES? PATATES I...
- No, no, no, no. Veus, sin embargo, a Castelló i tot això, que hi havie horta, encà que hi haguere misèria, però la gent tenie menjà, però és que ací dalt, ademés que eren míseros, per això t'hai dit que les cases de camp són les úniques que a lo milló tenien una font i tenien un hortet, i collien. Però la gent del poble no res.
- NO VENIEN A VENDRE RES DELS MASOS DEL POBLE? NO HI HAVIA UN MERCAT PER VENDRE FRUITA, PER VENDRE COSES?
- Però si, ací a lo millor portaen unes man..., unes tarongetes, però és que resulte, claro, algo, però és que tampoc hi havien diners. El poble este ere molt mísero. Ere mísero.
- BUENO, TORNEM ALS GERMANS. M'ESTAVA DIENT QUE ELS GERMANS DE SON PARE VAN MARXÀ, I...
- Sí.
- I EL SEU PARE VA, VA, VA TREBALLAR DE SABONER, JA, O NO?
- No, no t'he dit que se'n va anar a Sabadell?
- AH, I JA VA MARXÀ?
- I ja ho van marxà, quan va vore que allí no se guanyave, se'n va anà a Sabadell, i quan van vindre, la meua mare ja va posà la indústria, i ja, pues mun pare dins de lo que no ere, també li ajudave lo que podie. Mon pare, dins de això, va ser un bon marit i un bon pare, i jo, la veritat que vaig tindre una infància molt bona. Una, una infància que vaig ser molt volguda dels pares, molt volguda de les germanes, i jo, ja no..., después que nosatres ja mos apanyàrem, en això de la indústria, ja guanyàem i podíem comprà. Ara, teníem gallines, ara, que a pesà de ser empresaris [alça un dit], i de ser amos, jo me'n recorde que la meua mare die: "en Carnestoltes, si ponen les gallines, farem pilotes. Si no ponen les gallines, no". O sigue, no anàem a comprà ous. Pensa, si nosatres ere aixina [mostra la palma de la mà], com ere aquella gent que estaven baix de nosatres?. Això ere una cosa...
- I QUI CUIDAVA LES GALLINES?
- Hombre, consevol, mira, la primera que hi havie.
- SON PARE?
- Oi les gallines, les gallines. Te parlo de cinc o sis gallines, que te pareix que ere una granja [alça la mà, com dient que l'entrevistat exagera]?
- PERÒ PER EXEMPLE, ELS OUS, QUI VA A BUSCAR ELS OUS? 
- Ui, això, jo mateixa si tenia set anys. En lo bonico que és anà a buscà ous.
- SON PARE ANAVA A BUSCÀ OUS, TAMBÉ? 
- També, és que, primer, el que primer que venie, pues anem a donar minjar a les gallines.
- PERQUÈ A CASA...?
- El meu pare, después, lo que tenie eixa afició era tindre un toro, un bou. I de lo que traïe de les terres, els di..., el donave de menjar als, al toro. De, si posae civada, ordi d'eixe, aquella farina els la donave. I quan venie al mes de..., al, que se feen les matances, pues entonces mos quedàem un, un quarto saps lo que és? Un quarto del bou per nosatres, i lo demés ho veníem. Saps? A lo milló aquell quarto és lo que mos havie quedat de ganàncies de tot lo que havíem tret, i mos hi surtie de gratis. Aixina era la vida d'entonces.
- I ON EL TENIA? TENIA UN CORRALET O ALGO? 
- Tenia un corralet, sí. Açò de corralets hi havien molts.
- I DE PORC, DE PORC NO EN TENIA?
- De qui?
- DE TOCINO?
- De tocino també, també en solíem tindre.
- AH, I MATAEN TOCINO TAMBÉ?
- Tamé matàem tocino.
- FEEN MATANÇA DE TOCINO?
- Sí, sí, féem matança de tocino.
- COM ERA? ME POT EXPLICÀ ALGUNA COSA DE LA MATANÇA? QUI VENIA?
- De les matances? Te done el llibre, que al llibre va com se diuen les matances. Jo, com va dir aquella [es refereix a Pilar, la captadora] tot lo que preguntae, dic, però si este llibre explique lo de cent anys, i com és això. Tot això de, de, tot això tot està. Les matances.
- PERÒ TAMBÉ EXPLIQUEN, ALLÍ TAMBÉ EXPLICA, QUI VENIA? A QUI INVITAVEN A UNA MATANÇA?
- A tota la família. Allí no ere nadal. Igual que ara celebrem navidad i convidem als familiars més propis, pa passar els nadals junts, entonces, nadal no coneixíem. Féem la matança, s'alçae de matí, a convidar a tots, tota la família, i ja mig cerdo ja mo'l minjàvem, però mira, ere aixina. Un dia minjàvem a una casa, l'atre dia a una altra, nosatres, pues ui, mos convidàvem tots, i ere una festa. Una festa.
- QUI ERA TOTA LA FAMÍLIA?
- La família? Pues els germans, els fills dels germans, algun veí, jo què sé?
- ALGUN VEÍ?
- També, també. Si ere molta amistat, el dia que mataven el cerdo te convidae, i tu també els convidaes, aquell dia, pos se fee la minjà del cerdo, de vesprada se feen les, les botifarres, xoriços, llonganisses, se fee de tot. O sigue que, ere la matança, la matança dels cerdos ere una cosa molt bonica, que això s'ha perdut, i ho escric al llibre. Lo que ere una matança.
- I VOSTÉ HO RECORDARÀ DE QUAN VOSTÉ FEA ALGUNA...
- Sí, sí, sí.
- PARTICIPAVA, FEA ALGUNA...
- Sí, sí, sí, no. Les matances encà han durat hasta això del matad..., ací encà en fa algú de matança, eh...
- PERÒ TOTES LES CASES DEL POBLE EN AQUELLA ÈPOCA, DIU VOSTÉ?
- Totes les cases. Totes les cases feen la matança.
- TOTES TENIEN PORC?
- Totes tenien, un porquet a lo millor tenien. Però n'hi havie persones que no tenien cèntims pa comprar el porc pa l'atre any, i venien els pernils. Els venien. Dels cèntims dels pernils, compraen el porc pa l'atre any, i ells se quedaen en, menos els pernils, pos tot el porc.
- I ARA QUE EM PARLA DE CÈNTIMS, I L'ADMINISTRACIÓ DELS DINERS A CASA, COM ANAVA? COM FUNCIONAVA AIXÒ? QUI PAGAVA LES COSES, QUI, QUI ERA L'AMO, EL QUE PORTAVA ELS DINERS?
- A cada casa serie un món. Però saps que te dic?
- COM ANAVE LA SEUA CASA?
- La meua casa solo hi havie una bossa. Solo hi havie un puesto on se posaven els diners, que teníem, lo que se cobrave, i allí hi havia un puesto, allí teníem els cèntims, i igual ho sabie el home que la dona, i s'havia gastat allò, pues s'havie comprat allò. O sigue, que.
- I SI S'HAVIA DE, EH...
- Jo crec que, atres cases, no podria dir lo que feen, perquè cada casa és un món.
- CLARO QUE SÍ, EM PODRÀ DIR DE LA SEVA, CLAR.
- Sí. Nosatros vivíem bé, bé dins de... Jo amb els meus pares vaig viure... ells van passà més misèries, però jo ja no en vaig passà de misèries. Jo les misèries les vaig passà quan se va acabà la guerra, que no teníem res i vam escomençà de zero. Saps lo que és passà una guerra i escomençà de zero? Entonses ojo.
- UNA ÚLTIMA COSA QUE LI VOLIA COMENTÀ TAMBÉ ERA EL TEMA DEL CASAMENT. HEM ESTAT PARLANT, A VOSTÉ L'HEM CASAT, I DESPRÉS ENS HEM QUEDAT A CASA. 
- El casament.
- EXPLIQUI'M UNA MICA COM... 
- Com me vaig casà? Ui, a t'explicaré el casament.
- I COM VA CONÈIXER A, A...
- El marit vivi, el marit vivie ací, érem tots d'ací, mos vam casà, però a t'explicaré. Com jo me vaig posà a la indústria, i els meus pares no tenien cèntims, la indústria, aquells tres telers [fa l'acció de teixir] que em va donà el meu pare, me va di: "tu tin eixos telers, i amb les ganàncies tot és per tu, però quan te casaràs te pagaràs la boda"[alça el dit]. Clar, jo... mos vaig casà, mos vam pagà la boda, allí la boda és, ací és, de matí rotllo i aiguardent p'almorsar, de matí [enumera], a migdia [diu 'mesdia'], això a les cases, eh? Ací no hi havia restaurants. A migdia se fea un dinà, arròs, bueno, un dinà. I de nit, atre camí a sopà. La veritat és que la gent, en ve de que entonces s'aconvidae, s'aconvidae a tota una casa, si n'hi havien amics que ara convideu i anae la nóvia, i aquell, ah no. Uno de cada casa.
- UNO DE CADA CASA.
- Uno de cada casa.
- COM ES DECIDIA AIXÒ?
- Ai, com se decidie? Pues aconvidarem a l'home o aconvidarem a la dona, però uno de cada casa.
Has de pensà tu que els regals que a mi me van fe, els regals que a mi, jo vaig recibí en aquella època, eren: te regalaen lo mateix una pitxera [enumera], una sucrera, que ni feen joc ni res [somriu]. Ne vaig ajuntà en deu o dotze pitxeres, i en no sé quantes, i el dia que me vaig posà la meua casa, quan vam anà a dinà, pues no tenia culleres, i vaig tindre que anà a comprà culleres, que les vaig comprà d'alumini, de lo més barato que n'hi havie, per poder menjà. I quan me'n vaig anà a menjà, com ma mare em va di: "el casado casa quiere", a casa dels, dels, de mun pare, me va donà una espala de bou, no la cuixa, l'espala [dibuixa la forma en l'aire], de toro, i a la casa dels pares d'ell mos van donà una espala de cerdo. Ja teníem eixes dos coses. I después, pues alguna gent me va donà un litro d'oli, a un altre..., i aixina vam escomençà, i jo pensava: esta botella d'oli, quan l'acabaré, tindre diners per poder comprar-ne una altra?
- CLARO, PERQUÈ A MÉS A MÉS VOSTÉ PAGAVA EL LLOGUER, NO? 
- Jo pagava lloguer, però un llogué molt... Un llogué, jo casa llogà, però jo estava treballant. Eh, i ja treballava en els telers.
- AH, CLARO, SÍ. 
- Claro, jo ja anava guanyant. Vaig pagà la boda. Però tu saps la meua boda? Me vaig casà el dia nou de giner, i, el dia de San Antoni, que és el dia dèsset, vam fer San Antoni ací, mos vam esperar a San Antoni, i aquell, el sendemà, el meu marit se'n va anà a vendre faixes, pa guanyar-se algo. Eixa era la vida dels faixeros. Se'n va anà per Catalunya, i em va di: "mira", mira tu quines misèries, això els ho conto als meus fills, que avui se viu de, tant diferent, tant diferent, però eixe món se va viure, se va viure eixe món. És el que vosaltres voleu sabé ara. Mira, el meu marit me va di: "me vull traure el carnet, que el meu pare no me va deixar traure, el carnet de xòfer, perquè jo la meua vida vull que siga una altra, i no tenia carnet". I se'n va anà a viure, a vendre faixes per la part de Girona, i em va di: "si em trac el carnet, i tinc uns cèntims, tu vindràs", luna de miel no en vam tindre, "tu vindràs a buscar-me a Girona", per Pasqua, ere, allò va ser el set, a, a, al Giner, i se'n va anà i hasta Pasqua no va tornà, jo no vaig vore home. I vam està cinc dies o sis casats, o sea... del dia nou al dia dèsset, i se'n va anà de viatge. I va dir: "pa Pasqua, pa setmana santa, jo ja deixaré de vendre, entonces vens". I jo, me va dir: "ja pots vindre que tinc el carnet, m'hei tret el carnet, i ja tinc uns cèntims replegats, que m'he guanyat. Véns?". I jo també tenia uns cèntims que me guanyava jo en la indústria que estava portant, la petita indústria. Me'n vaig en el tren, que no havia estat mai a Girona, ni per allà, però ell m'esperave. Me'n vaig anà allà, a la Font de l'Arnet, es deie, allà a Girona. Vam està aquell dia a la fonda, que mos va amaní un llit, perquè era jove, que bé. Bueno. Molt simpàtics, i molt bé, però después mo'n vam anà de luna de miel, però no vam anà, vam anà a casa d'uns familiars, uns que teniem a la Puebla de Híjar, i uns atres a Saragossa, i vam vore, que no me n'aniria jo avui, o els meus fills a un puesto de, de, de famíila [assenyala a un costat]? Te'n vas a un hotel, o si nos ja no surts de casa.
- PERÒ QUAN VOSTÉ...?
- Ah, però entonces no, no. Natros vam anà amb la família.
- I TENIEN FAMÍLIA ALLÍ EN AQUESTS PUESTOS?
- Teníem sa família en la Puebla de Híjar, i família en Saragossa. Vam anà a visità el Pilà, i vam anà i vam tornà. I eixa va ser la nostra luna de miel. Pensa. I bueno, aquí els meus fills que, que se n'apassen quan no estan... ara, jo de gran he estat a Estats Units, ara ja de ben gran. Ara, ara.
- EN AQUELLA ÈPOCA NO.
- Ui, ui, ui, ui. Ni mai.
- ESCOLTE, I LI VOLIA FER, ARA QUE M'EXPLICAVA COSES DE CASAMENT...
- Sí.
- UNA COSA, M'ESTAVA DIENT DE LES COSES QUE ES DONEN. I AIXÒ DE LA DOT, I AQUESTES COSES, COM FUNCIONAVA TOT AIXÒ?
- Ui dot, a mi no me'n van donà.
- NO LI'N VAN DONÀ?
- No, claro. No té el que no té, com me n'ha de donà? Pues gràcies que quan se van morí els pares lo que va quedà mos ho vam partí com a bons germans. Això se diu com a bons germans, mos vam repartí l, l, lo que va quedà. Lo que va quedà, pos, jo me vaig quedà la casa, ells unes terres, i lo que valie més la casa que les terres, ho vaig abonà, i tot això. Aixís. Això ere la vida d'entonces. Però i el llibre llegiu-lo que us dirà, també estan les matances, i també estan les bodes. I està tot, perquè jo vaig fe la transició, lo que ere Portell fa cent anys, que és lo que vatres busqueu ara. I lo que és ara.
- I LO QUE ÉS ARA QUE ÉS MOLT DIFERENT. 
- I lo que és ara que és molt diferent.
- I UNA ÚLTIMA COSA. EN AQUESTA QÜESTIÓ DELS CASAMENTS, EH, A VEURE, COM FUNCIONAVA AIXÒ, PERQUÈ VOSTÉ COM EL VA CONÈIXER AL SEU MARIT? COM ÉS QUE ES VA CASÀ AMB ELL I NO ES VA CASÀ AMB UN ALTRE?
- Perquè vivia aquí, vivíem ací al poble i mos coneixíem.
- PERÒ COM VA ANAR? COM?
- Ai com va anar? Pues érem, pues mira, ara t'explicaré una altra cosa, ja que dius com va anà, érem, jo tinc una fotografia que quan ell i jo quan teníem sis anys vam anà a casar-mos els dos. Teníem sis anys.
- AMB SIS ANYS, COM ÉS AIXÒ?
- Sis anys, perquè vam fe una boda, i, això que juguen els nens, i vam anà a casar-mos. Vam anà a ca'l capellà, i vam di, ací se die el retó. Nosaltres: "tio retó", diu, "venim a casa-mos". Mos surt la casera, entonces, la crià que tenie: "el senyó retó està dormint la siesta, i fa molta caló. Quan sereu més grans ja se casareu. Ara no està ell, ala". I jo tenia una tia que quan baixàvem cara a la plaça, allà tots nosatres davant [assenyala cap a un costat], i tot el rebocat de xiquets detràs de la boda, pues va tindre el gust de un fotógrafo que havie d'aquells que..., d'aquells antics [mostra com el fotògraf es posava el cap dins la càmera] que ere allò blanc i negre, mos va fe una fotografia, li va fer il·lusió i li va dir: tira-li una fotografia a estos que venen de casar-se. I mira per a on, quan vam ser més grans, mos vam casà. Això és una cosa, això és un destino. Que allò no ere que, pues mos volíem, i mos, i mos vam casà. No sé, uno pa l'atre... Mira, allà estem [es gira i assenyala cap arrere], mira-te'ls allà ens tens als dos, el meu marit i jo. Estàem els dos en aquella època.
- A VOSTÉS NO ELS DEVIA PASSÀ, PERÒ VOSTÉ CONEIX CASOS DE, DE GENT QUE ES CASAVA PER ARREGLOS?
- Ui, d'això sí. Ui, ahí a eixe llibre tinc un casament per arreglos, ja t'explicaré. Eixa dona ja tenie, ere vella, jo sabie que havie sigut un casament d'eixos buscats, que te done tants diners, i jo done tants diners, i ja me case als fills. I me va dir: "pues sí, jo te l'explicaré". Me va explicar tot, i va dir: "però ho has d'escriure tot al llibre que estàs escrivint".
- I VOSTÉ HO VA ESCRIURE.
- I li vaig dir: "jo li ho escriuré". I allí està escrit. Que per cert, eixa uela és, la que m'ho explicae, és, a Marie Claire ho heu sentit a nombrar? Marie Claire, la firma Marie Claire? Pues és la uela d'uno d'ixos de Marie Claire. Eixa és la que se va casà, que van fe un convènit que van arribà al casament. I ho tinc escrit al llibre. El casament.
- LES SEUES FAMÍLIES AMB LA FAMÍLIA, NO VA PASSÀ AIXÒ?
- No, no, no. A mi no. A mi no. Això ere una cosa que també ere gent. Als masos sí que n'hi havien molt que se casaen, tu t'has de casà en, en este. Anys enradere també ocurrie a les capitals, eh, també n'hi havie que, que es buscae el casament, i s'havien de casar.
- PERÒ ACÍ AL PORTELL? 
- Ací al poble de Portell sí que passave, també passave. Eixa que vos he explicat, que m'ho va dir, diu: "jo te contaré el meu casament, però l'has d'escriure", i jo dic: "l'escriuré". Està escrit al llibre. I después, què més?
- I, JO PENSO QUE JA CASI QUE... LI FAIG L'ÚLTIMA PREGUNTA DE TOTES. 
- No, no, tu ves dient.
- NO, ESCOLTI'M, SI NO ESTARÍEM FINS A LES TRES AQUÍ.
- No, ves dient, ves dient. No, que us vull ensenyà això.
- I DESPRÉS...
- I us vull ensenyà l'antiquari que tinc.
- SE M'HA ACUDIT UNA PREGUNTA...
- El antiquari.
- VOSTÉ, VOSTÉ, SI JO LI DIC QUÈ ÉS UNA CASA, VOSTÉ QUÈ EM DIRIA QUE ÉS? UNA CASA, PERQUÈ VOSTÉ PARLA MOLT DE CASA, I CADA CASA ÉS UN MÓN, PERÒ QUÈ ÉS UNA CASA?
- Una casa és com una nació. Si està ben portada, el cap de famíia la porte bé, aquella casa va endavant, viuen, els ensenye bona educació, tots viuen bé i en harmonia. Quan un matrimoni no funcione i estan els fills que l'un va per aquí, l'atre va per allà, l'atre, avui en dia tamé, te parlo d'avui en dia, que uno es drogue, l'atre, a lo milló toque perquè no ha vist el carinyo, o la cosa que ha vist. Se veuen moltes coses, entonces, allò, això és una casa ben portada, o mal portada. Una nació ben portada, o mal portada. Segons el que ho dirigeix. Per a mi, això és una casa.
- JO NO SÉ, JO PENSO QUE JA ESTÀ, JA ESTÀ, PERQUÈ SI NO ESTARÍEM AQUÍ PARLANT TOT EL DIA.
- No, no, no.
- PODRÍEM PARLANT UNA MICA MÉS, PERÒ NO SÉ SI CAL QUE SEGUIM FENT-HO. 
- No, si algo heu de dir, i això...

[Fi de l'entrevista]

[MUSEU DE LA PARAULA. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Museu Valencià d'Etnologia. Diputació de València. MOH68-El Portell-D22.] museudelaparaula.es