PORTELL, s. XX (José, Herbers)

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

-MOLT BÉ JOSE. COM VOL QUE LI DIGA, JOSE, JOSÉ, JOSEP?
-José, José, com vullgues.
-POS DIGA-MOS QUAN I ON VA NÀIXER
-Herbés, la població d'Herbés, eeeeh, vaig nàixer el 26... no, el 9 del 26. El 9 d'abril del 26.
-EL 9 D'ABRIL DEL 26 [1926].
-Exacte.
-MOLT BÉ. I SE'N RECORDA VOSTÉ QUAN VA NÀIXER QUANTA GENT VIVIA A SA CASA?
-Quan jo vaig nàixer pues vivíem una germana... o sigue, dos germanes, mon pare i ma mare i jo. Tres, cinc.
-QUÈ ERA VOSTÉ EL MENUT?
-Jo el més menut, sí.
-MOLT BÉ. I ELS SEUS GÜELOS, ON ESTAVEN ELS SEUS GÜELOS?
-Los aüelos estaen aquí, però jo ja no els vaig conèixer. Estaen aquí, perquè... ja voràs, ma mare se va quedar, als dos anys se va quedar sense mare, eh?, i als quatre sense pare, però estaen los aüelos, los iaios d'ella, i ella es va quedar aquí i la van pujar pues los aüelos, hasta que es va fer major. I aixina va anar transcurrint la vida, hasta que ella es va casar i es va situar i en fin.
-AIXÒ PER PART DE MARE, NO? I PER PART DE PARE?
-Per part de pare, mon pare ere d'un poble d'aquí dalt que es diu Coratxà, Coratxar, està aquí a la Tinença també.
-AIXÒ ÉS TARRAGONA, TERUEL?
-No, no, això és Castelló.
-CASTELLÓ?
-Castelló sí, i d'ahí de l'empalme de Castell de Cabres, que veus baixant, carretera avant va a Castell de Cabres, el Boixà i Coratxà. I ell pos ere paleta i, i va baixar per aquí a treballar i tal va ser que mira, va entrar en contacte en ma mare i mira, pues es va casar, es va casar aquí. I ell ja va baixà a viure aquí, comprens?
-I ALS SEUS GÜELOS PER PART DE PARE ELS VA CONÈIXER VOSTÉ?
-No, no, no. Jo als agüelos no en vaig conèixer cap, ni per part de mare, ni per part de pare.
-TAMBÉ HAVIEN MORT ELS DE SON PARE?
-Sí, sí, sí. Quan jo vaig nàixer havien mort feie uns anys.
-DE QUÈ ES VAN MORIR ELS SEUS GÜELOS?
-De què es van morir?, ai!, això, xiquet, no ho sé. Home, entonses hi havie una enfermedat que es die el tifus, eh? que això què deu ser la tuberculosi, no? [li pregunta a la seua dona] Eh?, el tifus ere una cosa i la tuberculosi ere un altra.
-Ton iaio es va morir de tifus [diu la dona]
-Mon iaio sí.
-PER PART D'HERBÉS?
-Sí.
-De ta mare [diu la dona] Ara no se grave res vertat? ... ah, sí?. Pos ja no.
-ARA DESPUÉS M'HO EXPLICA, QUE M'HO EXPLIQUE ELL I DESPUÉS EM DIRÀ VOSTÉ... MMM, VALE ESTÀVEM PARLANT DELS SEUS IAIOS. NO MENTIRA, DELS IAIOS DE SA MARE
-Els iaios per part de mare, sí.
-ON VIVIEN ESTA GENT?, ACÍ A HERBÉS TAMBÉ?
-Sí, sí.
-I DE QUÈ TREBALLAVEN?
-Pos en aquells temps treballaven la mitad dels montes que tenien, que tenien molt poca cosa, però d'això vivien, d'això transcurrie la vida.
-LLAURADORS?
-Llauradors, en més escala o menos però llauradors. Ells pos vivien de la terra, del poc que arreplegaen.
-QUÈ ÉS LO QUE SE CULTIVAVA ACÍ?
-Aquí se cultivava blat, se cultivava pues civada [cebada], avena... això en la terra de secà, después tamé se collien cigrons, garbansos que diuen, i vàries coses, no? i después en l'horta també se cullien pataques i, en fi, cols i verdures i coses d'estes. I això tot s'aprofitae pa'ls tocinos que teníem a casa i tot això, perquè entonses tot lo que s'arreplegave pel monte tot se consumie a casa, eh? igual pa' les bèsties que pa' les persones, eh? és dir que, en eixe sentit, només se treballae pa' natres i, i, perquè claro, com són terrenos tant estrets, vertat?, no se collie en cantidad pa' podé vendre i tot això, ho necessitaes a casa per a viure, entonses.
-CLAR. I VOSTÉ SAP, ELS SEUS GÜELOS, VIVIEN ACÍ AL POBLE O VIVIEN EN ALGUN MAS O...?
-No, no, ells vivien aquí al poble.
-ACÍ AL POBLE, NO?
-Aquí al poble.
-N'HI HAVIA GENT D'ACÍ AL POBLE QUE VISQUERA AL MAS, ALS MASOS I AIXÒ?
-Síii, al terme d'ací hi ha set o vuit maseaes que vivien al mas, feen la vida al mas mateixa. Baixaen al poble quan els interessae o tingueren faena o alguna cosa, però después ells la vida normal la feen als masos.
-I ES VEEN MOLTES VOLTES LA GENT DEL POBLE I LA GENT DEL MAS, COM ERA AIXÒ?
-Síii, home, baixaen molt a sovint, particularment els domenges baixaen més que els dies laborals, no?. Perquè baixaen a missa, i baixaen pos a peu. I si no en alguna cavalleria que tenien o lo que tingueren, però particularment los domenges, casi tots baixaen a missa, a celebrar la missa aquí.
-COM EREN LA GENT DELS MASOS?
-Com eren? hombre pos eren una gent normal, com una atra gent qualquiera.
-COM LA GENT DEL POBLE? IGUAL?
-Sí, sí igual, perquè estaen en contacte molt en la gent del poble, és dir que no tenien complejo per a baixar ni per a parlar en este, ni per a parlar en l'altre, és una gent normal i avant!. En la meua recordança, abans no ho sé.
-I VOSTÉ QUÈ TROBA, QUE S'ESTAE MILLOR EN EL POBLE O EN EL MAS?
-Hombre! Mira, allí on se cria un, pos allí es trobe bé. Però als pobles jo crec que s'estae millor que als masos, perquè mitjos no n'hi havie de cap classe, però a un mas menos encara, perquè un mas que està molt apartat del poble, pos d'hivern mateixa n'hi havie problemes de nevades i coses, i si un estave mal i tot això, havie d'anar el metge al mas, i s'havie de trasladar en una cavalleria i totes estes coses. Als masos no vivien mal, però milló al poble, més cómodos al poble, per mal que es visquere, més al poble que als masos.
-I ACÍ AL POBLE TAMBÉ TENIEN ELS SEUS MATXOS DINS DE CASA?
-Síii, sí, sí. Tots teníem, cadaú per hasienda que tenie, tenie un animal més bo, més roïn, eh?, o hasta inclús algún burro, n'hi havien cases que tenien poqueta cosa, tenien un burret i avant!, i treballaem en les bèsties que teníem. Hi havia cases que en tenien dos, n'hi havia cases que en tenien una, això depén del terreno que tenien pa' treballar, pa' treballar les terres.
-I COM ES MESURAVA SI UN MAS ERA MÉS GRAN O MÉS IMPORTANT, EN QUÈ ES MESURAVA AIXÒ?
-Home, en la superfície de terreno. Pos un mas va en hectàrees això, però a lo millor si tenie 100 hectàrees, anem a suposar, pos... pos se mesurae pel terreno que tenie, i después també pel terreno cultivat, que treballaven i sembraen blat i sembraen civada [cebada] i sembraen pataques, tot al secà, perquè als masos per regla general d'hort n'hi havie poc perquè les aigües no estaven tant abundantes com al poble, però allí que vivien i encantats de la vida.
-I DINS D'UN MAS, QUANTA GENT PODIA VIURE?
-Home, això depén, n'hi havie masos que vivien molta gent. N'hi havien a lo millor masos que n'hi havien 10 o 12 persones, entre aüelos, pares i fills. Ara, hi havie masos que n'eren menos, a lo millor n'eren 4 o 5.
-VOL DIR QUE HAVIEN MASOS QUE VIVIEN ELS GÜELOS, ELS PARES I ELS FILLS, TOTS JUNTS?
-Sí, sí, sí, sí, ja ho crec.
-AIXÒ ERA COSTUM?
-Sí, sí. Tots vivien, tots convivien al mateix mas, al mateix, a la mateixa vivienda.
-ERA NORMAL QUE VISQUEREN ELS GÜELOS, NO ERA MÉS NORMAL QUE VISQUEREN ELS PARES I ELS FILLS NOMÉS?
-Oooh! però entonses les coses eren molt diferentes, la vida estae molt ajustada, i claro, allí, pos se compaginaen allí tots i allí vivien i cadaú fee lo que podie, no?. I hasta que els aüelets s'acabare la vida i avant, allí vivien.
-QUI MANAVA EN EIXOS MASOS?
-Qui manava? hombre!, mentres podie manave el majó, o sigue i después ja entrave el, el heredero, el heredero que ja se fea càrrec de tota la propietat i es fee càrrec dels aüelets, de son pare i sa mare i dels que n'hi haguere, eren les obligacions que tenien.
-PERÒ QUE NOMÉS TENIEN UN FILL, NO?
-Oi!, un, igual ne tenien un com ne tenien tres com ne tenien quatre o vuit. Això depén.
-I TOTS EREN HEREDEROS?
-No. Només hi havie un heredero, los atres eren legitimaris. Hi havie una legítima, els designaen una legítima i en això pos s'havien de conformar i en fin. N'hi havie qui es conformaven n'hi havie que els pareixie poc, i claro, n'hi havie vegades que entraven, entraen les descussions perquè, perquè nooo, perquè els pareixie que els donaen poc als legitimaris, però vamos, una immensa majoria tots s'aconformaen en lo que els donaen i ja està.
-VOSTÉ HO HA CONEGUT AIXÒ?
-Sí, sí, sí.
-I COM?, QUI ERA EL QUE HO DECIDIA? QUI ERA EL QUE DECIDIA...
-Los pares, los pares. Els pares decidien i feen la partició que havien de fer als fills, igual en lo legitimari que en l'heredero.
-I HO FEEN EN ALGUN PAPER?
-Sí, anaen per mig d'escritura, eh?, anaen al cap de partit, que és Morella, ante notari i feen lo que havien de fer, tramitaen lo que havien de tramitar i ja està.
-I ESTA GENT QUE, ELS LEGITIMARIS, QUÈ FEEN, ES QUEDAEN DINS DE, DINS DEL MAS O SE N'ANAEN FORA?
-Se n'anaen on podien. On tenien faena, a l'aventura de Déu se n'anaen casi en aquells temps. N'hi havie que tamé, que se casaen i se n'anaen a un altre mas, no?,a un altre mas també de masovers allí, de rendataris o mitgers o com li vulgues dir. Allí pues escomençaen una vida, una vida nova, no?.
I uns altres se n'anaen a una capital o a un poble i, i, en fi, se donaen la vida com podien, allí on podien minjar.
-SE'N VA ANAR MOLTA GENT A LES CAPITALS?
-Sí, ui, aquí sí, molt. Home aquí se'n va anar molta gent pos después de la guerra se'n va anar moltíssima gent. Se va aguantar molta gent, perquè aquí n'hi havie unes mines que degut en això la gent se va aguantar, però va vindre un moment que les mines se van acabar, se van tancar perquè no rendien i entonses pos se'n van haver d'anar a les capitals, on fore, per a, per a guanyar vida.
-QUINES CAPITALS VAN ANAR?
-Pos mira Barcelona, Tarragona, Reus, pos varios pobles, més que d'aquí, a la part de Catalunya se n'anaen, i a Castelló també i a varios puestos.
-I QUINES FAENES FEEN ALLÍ A LES CAPITALS? VOSTÉ HO SAP?
-Home, d'aquí ne van marxar molts que treballaen, entonses li dien la Canadiense [Barcelona Traction, Light and Power Company Limited], una empresa d'electricidad, i altres pos al ferrocarril, o sigui als trens i altres pos anaen de, de masovers a un altre mas de per allà i coses aixina. Però aquí ne van marxar molt que vaen entrar a la... es die la FECSA [Fuerzas Eléctricas de Cataluña, que es fa amb "la Canadiense" en 1951]. I els atres al ferrocarril.
-TOTS ELS QUE SE'N VAEN ANAR, VAN SER HÒMENS?
-Hòmens i dones també que se n'anaen a servir, i ja quan se feen majoretes, com que a casa no les podien tindre perquè el sustento no arribae pa' tots pos havien de, havien de marxar. Pos als 12 anys o... jo mateixa tinc una germana que als dotze anys, eh?, pos ja se'n va haver d'anar perquè, perquè no podia estar, a defensar-se lo que puguere, la mensualidad que puguere.
-I COM HO VAN DECIDIR AIXÒ EN LA SEUA FAMÍLIA?, QUI VA DECIDIR QUE SE N'HAVIA D'ANAR?
-Oi!, qui va decidir?, pos mira, los pares casi, més ben dit. Ella també tenie ganes de marxar, anem a suposar. I ja pose ella perquè estae dins de casa i recordo, i claro, com vee que aquí no n'hi havia prou pa' tots pos s'havia d'anar a un puesto o atre, a donar mitjos de vida, eh?, i aixina, entre tots se decidie tot això.
-I EN DOTZE ANYS, ON VA ANAR?
-A Tortosa.
-PERÒ CONEIXIEN ALGÚ ALLÍ O... ?
-Sí, teníem, mon pare tenie un familiar allí i penso que per mig d'això, li van buscar una casa, eh?, una casa, en aquells temps se dien rics, no ho sé, comprens?, i allí es va col·locar i va estar lo menos quatre o cinc anys, quatre o cinc anys va estar allí, sí.
-I DESPRÉS QUÈ VA FER, VA TORNAR?
-Després d'allí se'n va anar..., després va vindre la guerra ja em pareix. Sí. Va estar, mentres el període de la guerra va estar aquí i quan se va acabar la guerra se'n va anar cap a Reus, també de criada a una casa de rics i después pos se'n va anar a Barcelona, també de criada i allí ja se va fer major i ja es va casar i allí va continuar la vida, hasta ara que encara viu.
-I M'HAVIA DIT QUE TENIA UNA ALTRA GERMANA?
-Sí, una altra germana que li dien Maria, sí, que tenie 14 anys més que jo.
-I QUÈ VA FER ESTA GERMANA, ES VA QUEDAR ACÍ?
-Sí, és que ara voràs, mon pare com ere paleta pos aquí ell agarrae, agarrae gent, vamos xicons jóvens de deprenents, no?, que els ensenyave ell i va vindre un aquí, eh? i eren los dos de la mateixa edat i mira lo que passe en la vida, pos se van fer nóvios i es va casar i es va casar aquí, comprens? el cunyat meu, i això és la vida.
-I VAN FER UNA CASA ELLS NOVA, NO? NO VAN ANAR A VIURE EN ELS SEUS PARES COM ESTA GENT DE...
-Van viure una temporada aquí a casa, estaen situats aquí a casa i después al cap d'uns anys crec que, ell era d'aquí baix d'un poble que es diu Mont-roig, pos ja se'n van anar i es van independitzar i se'n van anar a viure allí baix a Mont-roig. I en allò va vindre la guerra i claro i ell, l'home se'n va anar a la guerra i después ella va tornar a pujar aquí, per a passà la guerra, va estar aquí en natres hasta que va tornar l'home de la guerra i después també van marxar, d'aquí se'n van anar, se'n van anar a Queretes a un poble que està aquí baix, i d'allí después se'n van anar a Cornellà, a un poble que està tocant a les planes de Barcelona, i allí van fer la vida hasta, hasta el final, hasta el final de la vida, i avant.
-I AIXÒ QUE M'ESTÀ DIENT ANTES DELS HEREUS, ELS QUE EREN ELS HEREDEROS, NO? DELS SEUS PARES, QUI ERA EL QUE, QUI ERA EL HEREDERO, ERA EL MAJOR SEMPRE O COM ES DECIDIA?
-Per regla general, sí. Ere el majó, però ahí mira, entraes, no sé com vols que t'ho diga? N'h havia vegades que no congeniaen los genits en lo majó i el pare i entrave el segon, eh? o a lo millor, o heredera també, comprens? Igual entrae, igual entrae per part d'home que per part de dona.
-O SIGA QUE TAMBÉ N'HI HAVIEN HEREDERES?
-Herederes també, perquè les cases que no tenien xics i tenien xiques, pos havien de nombrar una heredera, que és lo mateix pa'l cas, una heredera, pos se casave i es fee càrrec de la casa i la casa per avant!
-I AIXÒ QUÈ ANAVA EN COM ES PORTAEN EL PARE I EL FILL O QUIN FILL TENIA MÉS, MÉS D'AIXÒ PA' PORTAR LA TERRA?
-Per regla general tots pujaen en el mateix ambient, en la mateixa forma de fer les coses de treballar i de tot. Vull dir que ahí n'hi havie... n'hi havie que no en tenia tanta, però per regla general tots pujaen en el mateix los germans tots pujaen en lo mateix ambient quan estaven dins de casa.
-I EN EL SEU CAS, EN LA SEUA CASA, QUI VA SER L'HEREDERO O HEREDERA?
-Jo.
-VOSTÉ?
-Sí.
-PERÒ QUE ERA EL MÉS MENUT?
-Sí, però no té res que vore això. Ells podien elegir lo que vulgueren, els pares podien elegir lo que vulgueren ells. I claro, com jo, per regla general sempre, si podie ser, sempre feen heredero a un xic, eh?, no sé per què però devia parèixer que aniria la casa més millor o lo que fore i em van fer heredero a mi per eixes circumstàncies, comprens? i avant!
-I LES SEUES GERMANES QUÈ PENSAVEN D'AIXÒ?
-Ah, molt bé, molt bé, molt bé.
-ELS VA PARÈIXER BÉ?
-Sí, sí, elles contentíssimes que m'ocupare de la casa i que tirare la casa per avant.
-I VOSTÉ COM A HEREDERO QUINES FUNCIONS TENIA?
-Com a heredero, pos mira, me vaig fer càrrec de les propietats que teníem, ha treballat les propietats, que n'hi havien poques, eh, i d'hivern pos com que en estos terrenos no n'hi havie res a fer, pos te n'havies d'anar a guanyar-te la vida a un altre puesto, eh? Perquè aquí, si un se quedave aquí, l'única faena que tenie ere anar, anar a un tros d'erm, desenrunà un tros d'erm a vore si es podien fer allí pues què te diré jo? 200 quilos més de grà, no? per a què, per a què aniguere la casa més, més bogala i dels demés pos mira, res més ja.
-EIXOS TROSSOS ERMS, EREN SEUS O EREN DEL POBLE?
-No, no, eren propietat de casa.
-DE CASA QUE VOSTÉ ELS POSAVA EN CULTIU?
-Exacte, exacte.
-I AIXINA COM M'ESTAVA DIENT ANTES, AIXÒ DELS HEREUS QUE, QUE DELS MASOS I AIXÒ, SAP VOSTÉ SI N'HI HAVIEN ALGÚN, ALGUNA CLASSE D'AIXÒ QUE AGARREN UN HEREU I BUSQUEN UNA HEREUA PER JUNTAR-LOS, AIXINA ARREGLOS I COSES D'ESTES?
-Ah, bueno, sí. Se veu alguna vegada a lo millor, anem a suposar, suposant que en un mas n'hi haguere germans, però traien un fill d'una casa, no? i a lo millor se donaen casos que, que se casaven, eh? hasta inclús en família i tot, i n'hi havie vegades que es casaven cosins germans també, sí, i cosins prims també, però vamos, són los menos, però algún cas se donae d'això.
-AIXÒ DE CASAR-SE COSIN GERMANS ERA NORMAL?
-Havien de passar per una dispensa, havien de passar per l'obispat, no?, i havien de pagar uns drets, los drets que n'hi hagueren entonses a l'obispat.
-QUÈ ERA COM UN PERMÍS QUE DEMANAVEN O ALGO?
-Home claro, ho havien de passar... una autorització, una llicència per a poder, per a poder fer patrimoni.
-I LA GENT DEL POBLE, QUÈ DIA D'AIXÒ?, ELS PAREIXIA BÉ?, ERA NORMAL?
-Home sí, normal? normal, normal, per a dir normal del tot, no, però vamos, com s'autoritzae pos, pos s'autoritzae i la gent pos, què havien de fer, més que acceptar lo que vinguere i avant!
-EN AIXÒ DELS ARREGLOS QUE DIA ANTES, N'HI HAVIA ALGUNA PERSONA QUE FEA COM PER A ARREGLAR ELS MATRIMONIS O...
-Ah, sí, persones de bé, sí. A lo millor, si n'hi havia algo de jaleo en la família i tot això, pos procuraen buscar persones un poc capacitades, no?, pa' que, a vore si, si podia posar una mica de pau i tot això. Això sí que actuae, però vamos, això era una cosa personalment que no n'hi havie ningun, no es fea cap escrit ni es fea res.
-QUÈ HA DIT? PERSONES DE BÉ.
-Sí, los persones eren se consideraven persones de bé, i eixes persones pensaen a la seua manera lo millor que podien, per a fer bé.
-I COM, COM, COM SABIA LA GENT QUI ERA PERSONA DE BÉ I QUI NO?
-Home! es que cadascú als pobles ja mos coneixem los antecedents, de cada persona uns als altres pos mos coneixem algo, no? Perquè a n'este món no tots som igual. Un pense bé, l'altre no pense tan, l'altre pensa malament i claro se procurae buscar persones que, no sé, tingueren capacitat i pensaren bé.
-PERÒ NO ERA NINGÚN CÀRREC NI RES?
-No, no, no.
-LA GENT SABIA QUE ERA UNA PERSONA DE BÉ I...
-Ells venien a qualquiera pos este home té capacitat i compre'n les coses i sap com ha de fer les coses, no?. Pos se dirigien a n'eixa persona.
-I FEEN ALGO MÉS ESTES PERSONES DE BÉ? ES DEDICAVEN A NOMÉS AIXÒ DISPUTES FAMILIARS O...
-No, no, no. Era una persona qualquiera, una persona de la seua casa, estave a casa, treballae les seues propiedats i tot, però claro, d'estudis no en tenien res ni cap, però a d'eixa persona la tenien ja com una persona capacitada i comprenia com s'havien de fer les coses, i per això les buscaven.
-ES PAGAVEN ALGO?
-Geeeens!, nxt!, no, això no. Això és una acte voluntari de cadascú, posaven allò per a, per a fer-ho tot lo millor possible.
-I, I LI SONA QUE N'HI HAGUEREN CASAMENTERES PER ACÍ?
-Ah, casamenteres, sí, abans sí que actuave això [riu]
-EXPLIQUE-M'HO
-Xé! pues pos a lo millor: "pos tu te podies casar en Fulana, pos aniria bé, no sé quantos, perquè és molt bona xica o molt bon xic, no sé quantos, eh?" [riu]. I aixina és com, ui!, hombre! je, je, je. Ja voràs, mon pare també ere un d'estos, que li agradae, era molt casamenter, i en la meua recordança lo menos li vaig vore arreglar tres o quatre casaments, i van arribar a efecte! Van arribar a efecte, eh?, perquè ere un poquetet echao p'alante, mon pare, comprens? i estes coses eren la seua, la seua cosa. I sí, sí, pos au!, pos tirave per avant! i ja està.
-I COM ES FEA AIXÒ?, COM ES FEA AIXÒ DE...
-Ai, perquè mira, perquè a lo millor ell tenie contacte en ell i tenie contacte en ella i la gent pos tot ho pensen: "xé!, pos Fulano anirie molt bé que es casare en Fulana, no?" [riu]. I ja procurave entrar en conversa igual en la xica que en el xic i avant que anave. Sí, això sí que és verdad, i no ell sol, no, varios, varios! Pos estos xiquets, si els puguerem casar, estaríem aquí encantats de la vida i tots bé i, i, i tots bé, sí, sí i arribaen, coses que arribaen a efecte. I no havia de ser això en realitat, perquè mira, cadaú és lliure de la seua persona, i cadaú es pot casar en qui vullgue, però sí que eixa costum sí que estae sí, particularment en este poble. Els altres no sé, però suposo que igual.
-I COM DECIDIA SON PARE, ESTE ANEM A CASAR A ESTA EN ESTE, EN QUÈ?, EN QUE VEA QUE PODIEN ESTAR JUNTS O...
-Hombre, perquè miraen i per d'un i per part de l'altre i els devie vore en bon fi als dos i dedeguere de dir... deguere pensar: pos "se podien casar, estos dos se podien casar" i hasta que, hasta que no parave, que a lo millor li haguere pogut eixit malament però, però ell ho fee en bon fi, después algun casament pot sé que isquere malament però, però és igual.
-PERÒ NO ÉS QUE AGARRARA I DIGUERA, MIRA ESTE QUE TÉ ESTES TERRES I ESTA QUE TÉ NO SÉ QUANTES TERRES ANEM A...
-Home, la part de l'interés s'usave però ja no tant i tant, en la meua recordança.
-I EL SEU PARE PER FER EIXOS ARREGLOS LI DONAVEN ALGO O...
-No, no, oi!. Encà, encà els donave ell les gràcies a n'ells, perquè s'ajuntaren [riu]
-HO FEA TOT VOLUNTARI, NO?
-Acte voluntari, totes les coses que se fan per bon fi tot és acte voluntari, je, je, je.
-AIXINA COM ESTEM PARLANT DE CASAMENTERS I M'HA DIT ANTES AIXÒ, SAP SI N'HI HAVIA ALGUN OFICI AIXINA DE, DE GENT D'ACÍ DEL POBLE QUE FORA MÉS ESPECIAL, O SIGA GENT QUE ANARA A LA MUNTANYA PER EXEMPLE, A PER HERBES O ARTESANS O...
-Home, aquí a la muntanya a per herbes, aixina herbes medicinals i coses d'estes? No, perquè tots mos les collíem de casa, perquè en aquells temps les herbes que eren medicinals ja les coneixíem tots, que n'hi havie moltes! i això pos mos curave, no sé si ere bo o ere roïn l'asunto és que com que teníem fe en allò pos eren les medecines cassolanes que diem: té, poleo i varies herbes que n'hi havie, flor de saüc, que díem, i varies coses.
-I CADA HERBA SABIEN VOSTÉS PER A QUÈ SERVIA?
-Sí, sí, sí.
-COM S'HAVIEN ENSENYAT PER A QUÈ SERVIA, PERQUÈ ELS HO HAVIA CONTAT ALGÚ O...
-Home perquè los pares mos ho dien. Ma mare, anem a suposar, jo me costipava, pos "mira, t'hauràs de prendre t'hauràs de prendre unes escudelles de flor de saüc, que allò ere bo pa'l costipat", pos au!, al flor de saüc, i si ere altra cosa, el poleo pa'l mal la panxa, i el té també, i varies herbes que eren, eren, eren medecinals.
-ESTIC PENSANT JO, AIXINA EN EL POBLE, TANT DIFÍCIL D'ARRIBAR, VENIA GENT DE FORA A VENDRE COSES ACÍ?
-Sí, però venien en, en, en bèsties, en animals, bueno, en la meua recordança ja entrave algún carro, però antes, encara en tot i en això venien botiguers en uns burros carregats en un d'això, en peces de roba i tot i donaen la volta al poble, eh?, i venien i si una dona volie pos dos metros de roba, si volie un parell d'espardenyes o, o en fin lo que fore.
-D'ON VENIEN ESTOS, ESTOS BOTIGUERS?
-Aquí ne venien alguns de Sorita, que Sorita està aquí detrás, que ho deveu saber, no?, i d'atres i del Boixar també en baixaven, i de la Pobla, de la Pobla venien a portar peix, aquí, peix aquí, sardineta que diem, no n'hi havien més classe més que diem. Pos venien des d'allà, aquí.
-NO SE'LS FEA ROÏN EL PEIX?
-Home! pots contar com deguera anar! [riu], quan arribae aquí ja este, bueno [riu]. Pots contar! Dóna't conter que n'hi han, tres, lo menos cinc hores i tot a pata, s'havie d'anar en una bèstia, posaen un caixò o dos a dalt ben travessat damunt de la bèstia i cap aquí.
-QUÈ MÉS VENIEN APART DE ROBA I PEIX?
-Aquí venien sabaters, venien calderers, que portaen calderes pa' vendre.
-DE FERRO O DE...
-De zinc, de zinc, perquè entonses usaen molt per fer els mondongos de les cases quan se matae el tosino, unes calderes grans aixina i allí coïen la ceba, coïen les botifarres i tot això que es fea, eh?, i altres de més menudetes. I d'això sí, Mare de Déu, ja ho crec!. I ahí unes calderes... portaen unes calderes molt majes!
-I COM SABIA LA GENT QUAN HAVIEN ARRIBAT ESTOS COMERCIANTS?
-Ai!, pos donaven la volta al poble enseguida i la gent s'enterae enseguida, i sinó feen un pregó.
-AH, FEEN PREGÓ?
-Claro, feen pregó.
-SE'N RECORDA D'ALGÚN PREGÓ?
-Ui!, d'algún pregó... [riu]. N'hi havia un atgutzil de l'ajuntament, que estae manat per l'ajuntament, i quan venie una persona que portae algo pa' vendre anae a l'atgutzil, agarrae la trompeta i pegae la volta al poble, i els punts que tenie destinats, se parae i explicave lo que havie d'explicar i después se n'anae a un altre puesto, donae la volta al poble, sí.
-EIXE ATGUTZIL QUÈ FEA, APART D'AIXÒ DE TOCAR LA TROMPETA?
-Pos estae al servici de l'ajuntament, si s'havia d'anar, què te diré jo?, a portare un recado a un mas, eh?, l'enviaven a n'ell, o alguna faena que s'havie de fer dins del municipi pos també la fea ell, perquè tenie un sou, tenie un sou destinat a n'ell i havie de cumplir en la missió que tenie.
-ESCOLTE JOSE, ACÍ EN, EN UN POBLE AIXINA, QUAN NEVAVA O FEA AIXINA UN TEMPORAL, QUÈ FEEN ES QUEDAEN DINS DE CASA?
-Dins de casa, sí, dins de casa.
-NO EIXIEN?, COM TENIEN MENJAR PER A PASSAR...
-Per això la gent entonses, com vivíem d'aquella manera, ja procuraem tindre la casa plena de menjar, cada ú per lo que podie, igual per a bèsties que per a persones. Perquè les bèsties també, havies de treballar molt per a mantindre a n'elles, la mitad del temps havíem de treballar pa' elles, dona't compte. Havies de posar herbes, havies de tindre pienso, havies de tindre moltes coses i a la gent lo mateix. Abans de l'hivern ja procuraves anar al molí i moldre 200, 300 quilos de blat o lo que fore i tindre'l a casa retingut per a que d'hivern, en cas d'una nevada que no podies eixir, te tiraves a lo millor un mes sense poder eixir de casa.
-I NO SE'LS FEA ROÏN EL MENJAR?
-No, home, no veus que pastàem, la farina mateixa hi havie un forn del municipi i totes les dones anaen a pastar allí, quatre o cinc cada dia o les que foren. Ja tenien la farina a casa, feen la pasta les dones i anaen al forn i pastaven i això ella està farta de fer-ho això [referint-se a la dona]
-PERÒ QUE NOMÉS QUE MENJAEN PA, O QUÈ?
-Home, menjàem pa, menjàem pataques, menjàem los animalets que mos criàem a casa, que conills, que pollastres, que tocino, el tocino que mataes també a casa, eh?. Pos mataes tocino i el frito que posaem en conserva i tot això. Ara que els pernils no mo'ls els menjaem per això.
-PER QUÈ?
-Per què?, perquè els havíem de vendre. Els havíem de vendre perquè necessitàvem les perres per a comprar altres coses.
-I A QUI HO VENIEN AIXÒ?
-A qui ho veníem?. Pos el que tenie falta de comprar un pernil: "xé!, me vendries un pernil?, xé, pos sí, pos au!". En lo preu si t'agradae el preu, venies lo pernil i avant. Però ere, ja mos l'haguerem menjat, ja!, i ben bé que mos l'haguerem menjat, però és que necessitaem perres i mira, d'unes poquetes de perres d'aquí i unes altres d'allà anaes convivint la vida.
-AIXÒ QUE M'HA DIT ANTES DEL MOLÍ I DEL FORN, COM ERA AIXÒ, ERA, M'HA DIT QUE ERA MUNICIPAL?
-Lo forn sí, era del poble, vamos del poble!, de varios sòcios, però vamos, intervenie també últimament va intervindre l'ajuntament, comprens?
-I COM ES DECIDIA QUI ERA EL FORNER?
-Havien dos hòmens que portaven el forn. I havie tres o quatre arrendataris que eren los que portaen la rama, pa' donar-li foc al forn i per a posar el forn a to, n'hi havien tres o quatre i el portaen una setmana cadaú, i al que li tocae pos, entonses pos al forn pagàvem en pasta, en pasta, comprens?.
-EN PASTA COM?
-En pasta, la pasta que feen pos li passaen lo que li corresponie al [il·legible] verdad?, pos li passaven i minjave, minjave d'ahí. Però portaen un sin fin càrregues de rames, perquè un forn tant gran que se calentave en llenya, dona't compte la llenya que era menester.
-I EL MOLÍ COM FUNCIONAVA EL MOLÍ?
-Lo molí funcionave en aigua.
-EN AIGUA, VOSTÉ L'HA CONEGUT?
-Eh?
-VOSTÉ L'HA CONEGUT EL MOLÍ?
-Home! estic fart d'anar, mare meua!, oiii! no me digues el molí perquè no me'n vull enrecordar.
-QUÈ TENIA PEDRA TAMBÉ DE MOLA?
-Sí, home, mola, sí home. Anae per mig, per mig, l'aigua passae per mig d'una torbina i d'eixa torbina fee moure tot lo correatge i tota la maquinària del molí, que si no, no n'hi havia aigua pos no es podie moldre. I aquí n'hi havie molts, per aquí hi havie vuit o deu molins en poc tros, i tots anàem a moldre allí, hasta inclús... però això ja parlo a conseqüència de la guerra, vaig anar una vegada d'aquí a Sorita a moldre, en una càrrega de blat. Una altra vegada vaig anar d'aquí a Aiguaïva [Aiguaviva], perquè entonses estae tot controlat, después de la guerra estae tot controlat, si t'agarraen, te peixcaen i te feen descarregar la farina al quartell o allí on fore, no?. I eixos molins, per regla general, en aquells temps només treballaen de nit, perquè els tenien precintats, eh?. Estae precintat, de dia no podien treballar, perquè si els hagueren peixcat los hagueren denunciat, eh?. Vull dir que a lo millor eixes coses se diuen aixina, però a lo millor la Guàrdia Civil ja estae, se desiparae un poc pa' que, en fin, pa' que existira la gent. Aiguaïva vaig anar altra vegada, a Beceit vaig anar una altra vegada, eh?, degut a tot això.
-QUÈ ANAVA A DIFERENTS POBLES PER A QUE NO...
-No, perquè deien a tal puesto pos... hi ha molta aigua, allí molen molt i ho fan bé i tal i qual, pos la gent anàem allí, i no jo, pos tots los del poble, mira. I después aquí per l'alrededó també hi ha un molí aquí baix que fa molts anys que ja es va tancar i un altre més avall. Lo menos tres o quatre que vaig anar a tos los molins.
-I COM SE LI PAGAVA AL MOLINER?
-En una moltura ell, ell cobrae mira, a bulto casi. Hi havie vegaes que afondae massa la mà, perquè portaes la taleca plena que no la podies nugar i quan anaes a buscar-la ja estae més fonda [riu] I mira, aixina ere, eh?, no conto cap mentida, ere aixina, però el moliner que escomençae a fer això pos se quedae prompte, prompte se quedae sense parròquia i allí estae, passaen per davant i no n'entrae ningú, i anaen a un altre que ho feie millor, tenie més prudència i cobrae lo que havie de cobrar i per això pos, pos mira, aquell tenie faena i l'altre no.
-QUÈ ERA AIXÒ QUE HA DIT DE LA TALECA?
-Això ere una espècie de sac, sac que ere estret i tenie una altura així [fa un gest] i cabien, natres diem barcelles, quatre barcelles, cinc barcelles, eh?.
-LES BARCELLES QUÈ EREN COM A...
-Una medida, que hi havie una medida i allí hi havien pues 10 quilos o lo que fore a cada medida, eh?. I això en cas de vendre-ho o compra-ho, pos anaes i t'ho mesuraven en allò, pos una barcella de blat, per exemple, 10 pessetes anem, a suposar, pos ja està. Aixina se comprae entonses. Entonses el quilo no, no anae, anaen les medides en aquell temps.
-S'ACLARIEN SENSE EL QUILO?
-Sí, sí, ara después a medida que va anar ja progressant tot, tot això ja es va quedar de racó i anave en pes i avant! És dir que quan se venie el blat o venien les ametles o tot això pos ja bàscula i ja se pesae això en el pes.
-I TENIEN ALTRES MESURES, AIXINA COM TENIEN LES BARCELLES?
-Home, estae la barcella, estae el doble, que ere més gran el doble, ere un recipient de ferro, eh?, en una barra i después quan estae ple se passae una fusta, una raedora que dien i el que sobrae, sobrae, anae a terra i el que no és que ere legal de la medida que tenie. I mira, era aixina, i depués estave una altra medida xicoteta que li diem la mesura, la mesura que devie fer, allí vindrie a cabre sobre un quilo aproximadament o quilo i mig o dos quilos o una cosa així.
-QUÈ ERA TAMBÉ DE TELA?
-De fusta era.
-DE FUSTA?
-De fusta. Encà n'hi ha encara per allí. Això se guarde com antigüedats se guarde tot això. [Rialles].
-M'HAVIA DIT ANTES QUE VOSTÉ VA SER L'HEREU, NO? VA TINDRE QUE CUIDAR VOSTÉ DELS SEUS PARES?
-Sí, hasta última hora, aquí van morí i vam fer tot lo que vaem poder per ells, i avant!
-QUI VIVIA EN ELS SEUS PARES QUAN ELS CUIDAVA VOSTÉ? ELS SEUS PARES, VOSTÉ...
-La dona i ja teníem dos fills natres, últimament
-VAN ARRIBAR A VIURE TOTS JUNTS, NO?
-Sí, sí, sí.
-I QUI MANAVA EN EIXA CASA, EN EIXA CASA ON ESTAVA VOSTÉ CUIDANT ALS SEUS PARES, QUI MANAVA?
-Jo. Jo, home clar.
-MANAVA VOSTÉ, NO MANAVEN ELS SEUS PARES?
-Ja no, perquè ells ja ni tenien ganes de manar ni podien manar ni, ja tenien una edat que no, que les circumstàncies no ho permetien que pugueren ells dispondre si ara s'ha de fer això, si ara s'ha de fer allò. Ells no, ells vivien tranquil·lament i ja està, hasta última hora.
-I VOSTÉ EN ELS SEUS FILLS VA A FER, VA..., PENSA FER LO MATEIX O HA FET LO MATEIX?
-Hombre!, hasta última hora, això podíem fer.
-PERÒ VA A NOMENAR UN HEREU?
-És que les coses han canviat de tal manera. Mira, jo tinc dos fills, la filla està casada aquí al poble, eh? i gràcies a Déu està ben situada i bé. I el xic també. El xic, no és per dir-ho però tenim un a joia de xic, eh?.
-Xiiiitt!! [diu la dona, assenyalant que això no es diu]
-Contentíssim, contentíssim, i viu a Saragossa. Molt ben col·locat i avant!
-PERÒ PER QUÈ DIU QUE LES COSES HAN CANVIAT?
-Home, han canviat perquè no se pot actuar com entonses, perquè ara, jo si tinguera los dos fills aquí, què farien aquí en mi? No veus que no n'hi han mitjos de vida ara, bueno, mitjos de vida, n'hi ha que sí que estan, mira, tots mos vam fer unes granjes, és dir que de l'agricultura vam passar a l'avicultura, no?, i claro pos, pos entonses les terres ja es van deixar avorrides perquè no interessave treballar-les. I mira, aixina s'ha anat transcorrent la vida, eh? Van fer les granjes i sort d'això, que si nos, per aquí per estos terrenos no n'hi havie ningú, ni haguere pogut estar ningú tampoc.
-PERÒ SI QUE PODRIEN ESTAR ACÍ CUIDANT-LO A VOSTÉ, NO? NOMENAR UN HEREU I QUE EL CUIDARA
-Ooooh!, no, però no, no n'hi ha mitjos, xiquet!. No, no. Ara s'ha arribat a un extrem que per primera no actue lo d'entonses, perquè tothom agarre la seua marxa, la seua marxa de, de la vida i, i, i, i... què faríem?, anem a suposar que tinguera o bé l'un o bé l'altre, aquí a casa, pa' cuidar-nos a natres, és que no pot ser, han vingut les circumstàncies aixina i no pot ser.
-I QUÈ FARÀ, PARTIRÀ L'HERÈNCIA?
-Home, claro!
-AIXÒ NO S'HA FET MAI
-L'herència ja se l'han partida ells. Bonament se l'han partida ells. Bonament, eh?, que no m'ha calgut intervindre a mi per res, més que, més que arreglar los papers, eh?, i res més. Ells ja saben lo que és una cosa, i en fin, ahí no n'hi ha problema.
-M'HAVIA DIT ANTES QUE HAVIA ANAT A L'ESCOLA HASTA QUAN VA ANAR?
-Per regla general hasta els vuit anys, después vaig estar... ara vaig, ara no vaig, hasta els deu anys, que va ser quan va escomençar la guerra en el 36.
-I QUAN VA COMENÇAR A ANAR A ESCOLA VOSTÉ?
-Vaig escomençar, entonces, de mnuedet te portaen... pos tenies tres anyets, tres o quatre anyets, una cosa aixina, però entonses què?, què podies dependre, en tres o quatre anys no podies dependre molt.
-I HASTA ELS TRES O QUATRE ANYS QUÈ ESTAVA A CASA?
-Jo?, sí home, claro, on havia d'estar?, al costat dels pares estava. I claro, entonses vaig trancurria anar a escola pos hasta en eixa edat, i a partir d'ahí com que ja valia per a fer alguna coseta, ja em dien: "mira, avui no vages a escola", diu; "ves i fes, i fes açò i fes allò". I aixina és com...
-AIXÒ LI DIEN
-Sí, sí, senyor, sí. És dir que l'edat que és l'edat oportuna per a dependre, bona nit!. Ja no hi podies anar-hi perquè es necessitae, si uno se defensae dos pessetes pos dos pessetes, perquè estaen les coses aixina, i no jo sol, el poble en general, perquè hi havie cases que tenien molt críos i pels masos buscaen pastorets pa' guardar tocinos, pa' guardar corders i tot això i allí estaen.
-I A VOSTÉ QUÈ LI DIEN QUE ANARA A FER? QUAN LI DIEN NO VAGES A ESCOLA, VES A NO SÉ QUÈ...
-Ah, pos mira, a fer qualsevol tonteria pel camp. Sí. Ves allà i arrepreta aquelles pedres, si entonses vam anar a arreplegar fem i tot, vam anar, perquè, perquè [riu], és que te'n dones vergonya de dir estes coses. A plegar los excrements que treien els animals per eixos carrers o per eixos camins: "agarra un cartó i ves a plegar un cartó de fem", perquè se'n fee poc a la casa, pos anaves, portaves un cartó de fem i eixe fem se posave a l'hort, pa' que produïren les plantes i tot això.
-QUÈ L'AGARRAVEN DEL CARRER?
-Del carrer claro, no veus que anaven les bèsties.
-AH, I N'HI HAVIA FEM PEL CARRER?
-Claro, los excrements caien allí on caigueren, eh?. I quan se batie lo pallús quan ventaen que se marxave que es perdie, també mos feen anar a arreplega'l per a tirar al corral de l'animal, del matxo, pa' que es convertire en fem, los excrements del pallús i tot això, pos allí ho tiraven i ho tiraven als horts, a les terres. No podien tirar molt perquè claro, no se'n fea i no en podíem tirar molt.
-I QUAN VOSTÉ SE'N RECORDA QUE M'HA DIT QUE ANAVEN A BATRE, AIXÒ DE BATRE QUÈ ERA BLAT?, QUÈ ERA AIXÒ, ERA ALGO DE VENTAR-LO?
-Oi!, ahí n'hi ha una història que contar, si escomencem de la primera, per a criar, per a criar un quilo de blat, qui diu un quilo diu 100-200-300, primerament s'havien de posar les terres molt a punt, per a quan arribae el tema de la siembra, que la terra estiguere ben preparada.
-COM ES PREPARAVA?
-Ben preparada, ben preparada d'herbes, que estiguere llímpia, comprens?, perquè sinòs allò que tiraes no anae bé. I entonses pos, para compte, lo sembraes, eixie, després venien i estaen les males herbes que també mos tocae de vegades anar a llimpiar trossos de blat perquè n'hi havie moltes herbes que morie i, pos, la mala herba tirave per avant. Después venia la sega, a segar en falç.
-EN FALÇ? COM UNA CORBELLETA, NO?
-Exacte, com una cosa, i t'havies de posar un tros de fusta a l'altra mà, pa' que no te tallares la mà, bueno, estic fart de segà. Después d'això ja va vindre la guadanya, o sigue la dalla que diem natres. Ja ere una miqueta més d'adelanto, perquè ja anaves, ja no havies d'anar sempre caxo i sempre caxo. Después la dona o la filla o lo que fore, detras en un riscle i ho feie tot això a muntets a muntets. Después ja dies, bueno, ja en tinc un tros de segat, ja n'hi ha una estesa, vaig a repreta-hu, entonses feem les garbes, unes garbes que posaves pos quatre o cinc munts dels que feen, i fees un feix aixina. I això, pos claro, una volta ja ho segaves, ho posaves ordenat, de quatre en quatre o de sis en sis, per a quan venie el temps de replega-hu, d'anar a carrejar que diem, de trasladà a l'era, pos ho carregaves i en la bèstia ho portaves a l'era. Allí ho havies d'amuntonar, perquè si venie una tronà o qualsevol cosa tot se banyave i ere un desastre i quan havies d'anar a batre dies: "bueno, huí anirem a batre". Pos anaes a batre, eh? Agarraves 50-60 garbes d'eixes que dia jo i les tiraes per l'era, traies los venzills, escampaes tot, en forques, per tota l'era, bueno, ja està escampat, ja està escampat. I quan acabaes d'escampar, después mo n'anaem a esmorzar [riu], tot ho hem de dir. I después ja agarraem les bèsties, les bèsties perquè entonses feem cónjuge d'animals, no?. Hi havie cases que tenien dos bèsties i s'ho feien a casa, però hi havie que només tenia una bèstia i un dia que batie ú, l'altre dia... ho compaginàem, no?
-QUE SE LES DEIXAEN?
-Mos les deixaen i mos ajudàvem personalment un home de cada casa. I entonses au!, agarraem els animals, els posaem allí i s'havie de triturar hasta arribar a fer la palla d'un trosset aixina [assenyala un tamany més menut que un pam], hi havia de més menudeta, però per regla general era així. I allí estaves lutxant en allò lo menos dos hores o tres. Els animals corrent a tota pastilla sempre seguit, un trill detrás a rastre, per a moldre-ho, i la persona pos clar, pos allí damunt lo trill, perquè anaem damunt lo trill, no anaem... i au!. Bueno pos diem, això ja està, ja està molt, ja està triturat, au!. Entonses a recolliu, a fer una serra enmig de l'era, una serra, tot allí ben acordonat i ben d'això. I entonses a esperà a vore si fee vent o no fee vent. Si fee vent pos en un rato allò se limpiae, però si no fee vent a lo millor estaes tot lo dia, i allí estaes perquè no podies llimpià, perquè allò se llimpiae per mig d'aire, el vent, l'aire natural, i aixina, aixina se fee el blat, comprens?.
-AIXÒ DE QUE SE N'ANAEN A ESMORZAR I DESPUÉS SE N'ANAEN A BATRE, QUÈ ANAEN CONTENTETS JA, A BATRE?
-Home, pos sí... [riu] En plan de mala gana no, sí, sí... No veus que als pobles aixina, allí baix n'hi havie un tros, n'hi havien tres eres juntes, comprens?, i tots batíem alhora. I l'un tenia una cosa, l'altre que en dia una altra, i, i havia una mica de tipitia per vore qui podia treure l'erada més prompte, no?. A vore qui ho podie limpiar més prompte, i allò que passe, però tot en plan d'amistat i tot això. Sí, estae bé allò.
-EN ALGUN PUESTO MOS HAVIEN DIT QUE CANTAEN MOLT QUAN BATIEN
-Uiiii!!, estic fart, estic fart de cantar [riu]. Sí, sí.
-QUE N'HI HAVIEN CANÇONS APOSTES PER AIXÒ?
-Entonses sí, però jo ja no, jo ja no res [riu]. Allò ja no. Ja no ho vaig agarrar, allò ja no...
-M'HAVIA DIT, LO DE LA ERA, QUÈ ERA COM DE POBLE, ERA UNA PROPIETAT DEL POBLE, MUNICIPAL O ERA D'ALGÚ?
-N'hi havie molts que tenien una era particular, d'ells, per a n'ells, però aquí baix n'hi havien tres eres que eren varios sòcios cada era, en una n'érem 8 o 10, en l'altra n'érem 8 o 10 i en l'altra 5 o 6 o els que foren. I allí pos havies de batre quan te tocae, perquè no batíem sempre que volíem, perquè... quan te tocae i avant. Cada vuit dies.
-N'HI HAVIE, AIXÍ COM PARLA DELS SOCIS, N'HI HAVIA A LO MILLOR MONTANYES QUE FOREN DEL, DE L'AJUNTAMENT O ALGO AIXINA?
-No, home, allí on dic jo pos n'hi havien, pos estaven les eres, n'hi havien els puestos ben marcats per a situar una garbera per a deixar-ho allí tot arrepretat, pa' deixar lloc pa' un altre per a que l'altre que portare també tinguere lloc per a descarregà, no? Però l'ajuntament no intervenie pa' res. I el que tenie una era particular, pos eixe ere duenyo de la era i podie fer el que vulguere.
-NO, LI HO DIA PERQUÈ EN ALGUN POBLE MOS HAVIEN DIT QUE SE N'ANAEN A TALLAR LLENYA A LA MUNTANYA I QUE LA MUNTANYA ERA DE L'AJUNTAMENT I QUE TENIEN QUE FER UNA SUBHASTA O...
-Sí, quan feen les subhastes el municipi, pues entonses la llenya, pos anàem los del poble i la feem, portar-la cap a casa per al foc, perquè entonses se consumie molta de llenya.
-PERÒ QUE HAVIEN DE PAGAR COM UNA, A L'AJUNTAMENT, HAVIEN DE PAGAR-LI ALGO
-No, allò era un despojo, residus de llenya ja, pa' que no es fere malbé pos la gent anae i la portae... i la portaem a casa la llenya i se cremae, claro. No veus que entonses tot el dia n'hi havia foc en les cases, s'havie de fer menjar pa' la gent, s'havie de fer menjar pa'l tocino que també se li coïe, en una caldera.
-SE LI COÏA EL MENJAR AL TOCINO, QUE NO SE LI PODIA DONAR CRU?
-No, havie de ser... ara sí li ho donen tot cru, ja fa anys, entonses havie d'estar cuït, i ben picat, i ben picat [riu]. Tu no te'n rigues, no que... [diguent-li a la càmera] Ben picadet i después allí se tirae farina o, segó -salvado que díem- o lo que fore, una mica i au!, aixina és com se, después al migdia, i s'havia de coure de matí, a migdia i de nit, tres calderades, pa'l tocino. Mira una dona si ere desgraciada sols per a estar allí, i en ple estiu, en aquella caló que fee, allí damunt lo foc sempre. Mira, no se'n pot parlar, casi que dóna vergonya de dir-ho, però vamos, mira, je, je.
-I AIXINA COM ELS ANIMALS DEL MAS, LA GENT QUE TENIE MAS TENIEN ALLÍ LA TERRA, ELS ANIMALS QUE PASTURAREN I, ACÍ AL POBLE, COM S'ORGANITZAVA AIXÒ?
-Dels animals?
-DELS ANIMALS, ESTAEN SEMPRE AL CORRAL O ELS TREEN AL CARRER?
-Al corral estaen tot lo menos possible.
-TOT LO MENOS POSSIBLE?
-Si no treballaen ells, que no havien de treballar ells, pos los agarraem igual i els assoltem pa' que, pa' que pasturaren, pa' que menjaren ells en herba de monte, i així no gastaen en casa, comprens?
-QUE ANAEN ELS DEIXAEN ALLÍ A LA MUNTANYA I SE'N TORNAEN AL POBLE O COM ERA AIXÒ?
-No, hi havia vegades que nosatres agarraem i teballaem en la mateixa propiedad, en la mateixa finca i els tenies sempre a la vista teua, pa' que no passare res, i n'hi havie vegades que sí, agarraem i els traïem al monte i els traïem en cabestre que diem i el assoltàem to' lo dia, i per la nit anàem i els arreplegàem i avant!
-AIXÒ CADAÚ S'HO FEIA EN EL SEU RAMAT
-Exacte, a cadaú s'ho feia en la seua propietat.
-NO N'HI HAVIA NINGÚ QUE ARREPLEGARA VARIOS RAMATS I SE N'ANARA A PASSEJAR-LOS
-No, no, no. Aquí no. N'hi havia pobles que sí que ho feien però aquí no, aquí cadaú s'ho apanyava.
-QUE SE N'ANAREN AIXINA QUE FOREN PASTORS QUE SE N'ANAREN AIXINA DE TRANSHUMÀNCIA O NO?
-Com vols dir que anigueren de pastors a...?
-PASTORS QUE SE N'ANAREN A LA PLANA A PASSAR...
-La temporada en ganado? No, aquí no, no.
-I MOS HAVÍEM QUEDA'T QUE LI HAVIA PREGUNTAT JO QUE QUAN HAVIA ANAT A L'ESCOLA, VOSTÉ SE'N RECORDA DE L'ESCOLA QUÈ VA FER VOSTÉ
-Sí mira... lo què?, lo que mos feien estudiar? pos primer Les Beseroles, una llibreta que es die Les Beseroles [Beceroles o Abeceroles], que, que claro, a-e-i-o-u, aixina vam escomençar i a medida que t'anaes fent granet ja t'anaen canviant els llibres, no?.
-QUINS LLIBRES EREN?
-Ai!, això no me'n recordo.
-AH, NO SE'N RECORDA
-No, no, no me'n recordo.
-EREN EN CASTELLÀ O EN VALENCIÀ?
-En castellà.
-LI ENSENYAEN EN CASTELLÀ?
-Sí, sí, aquí tota l'ensenyança ere en castellà.
-PERÒ VOSTÉS QUÈ PARLAEN EN VALENCIÀ O EN CASTELLÀ?
-Al carrer en valencià, però a escola en castellà.
-EN EL MESTRE EN CASTELLÀ? TOTS, TOTS, TOTS, DE MENUTS I TOT?
-Tots, sí, sí, sí.
-QUÈ PASSAVA SI NO PARLAVA EN CASTELLÀ?
-Home, què passava?, no res, però com els crios ja estaven acostumbrats a n'això pos ja anaem, ja no diem res en valencià i mira, i entonses claro, l'ensenyança no és com ara, perquè hi havia uns mestres que... ensenyar, ensenyaen, perquè treballaven aquella gent, però tenien una classe d'ensenyança aixina molt brusca, saps? [fa el senyal de pegar amb la mà]. Anae però volave això [el pegar]. I claro... Es que els crios mos criàvem aixina una mica atemoritzats, degut a n'això, eh?, perquè me'n recordo que a l'hora d'entrar a escola veem que pujae el mestre pel carrer ja tots en fila, eh?, com si fore l'exèrcit, com si fore l'exèrcit però tots en fila i: "buenos días-buenos días-buenos días..." i quan entràem i pujàem per les escales: "Ave María Purísma, ¿se puede pasar?, Ave María Purísima, ¿se puede pasar?, Ave María Purísma, ¿se puede pasar?..." Això estic fart de dir-ho.
-SÍ?. I AIXÒ ERA ANTES DE LA GUERRA, NO?
-Sí, antes de la guerra.
-ELS FEEN RESAR I TOT EN CLASSE?
-Algo me'n recordo quan era més menut, però no, no, no. Lo únic que ens feen fer és cantar, el himno, aquí el himno valencià "Para ofrendar nuevas glorias a España.
-OH, TOT AIXÒ LI FEEN CANTAR?
-Sí, sí. Me'n recordo per cert, que el mestre no és per res però, se veu que ere una mica entonadet i sempre me fea escomençar a mi: "venga, Cardona, ya puedes empezar." I bueno, tots, tots.
-I SE'N RECORDA SI HAVIA ALGUN SÍMBOL AIXINA, UN CRUCIFIX O ALGUN RETRATO?
-Sí, hi havia un Santo Cristo a davant, enfrente a la paret hi havia un Santo Cristo. Sí, hi havie...

[Segona part de l'entrevista.]

-ESTAVEM A L'ESCOLA... DEL RETRATO QUE M'HAVIA DIT, DEL SANTÍSIMO...
-Ah, sí.
-ESCOLTE JOSÉ, JO TINC UN [DUBTE]. AIXINA RELACIONAT EN ELS MASOS QUE ESTÀVEM ABANS PARLANT, EN ELS MASOS QUAN UN MATRIMONI NO PODIA, NO PODIA TINDRE FILLS, QUÈ FEEN?
-Pos mira, s'aguantaven hasta el final de la vida o hasta com fore i allí estaen i venie un moment que a lo millor los recollie la família, quan ja se feen vellets que dies bueno, este matrimoni açò ja no pot ser, pos los agarraen la família.
-PERÒ I NO S'AGARRAVEN PER EXEMPLE ALGUN XIQUET D'ALGUN GERMÀ O ALGUNA XIQUETA D'ALGÚN GERMÀ O ES TREIEN ALGUN XIQUET, AFILLAMENT D'ALGUNA CASA...
-Sí, sí, algun cas se donae però eren lo menos, eren lo menos, algun cas sí, perquè, si un germà tenie dos o tres fills, anem a suposar o quatre, xé! pos, bonament a lo millor ho arreglaen. Te passarem... Tots se quedae dins de casa, diguem i a lo millor feen coses d'eixes.
-SE'LS PASSAEN D'UN ALS ALTRES?
-Sí, sí, però en família i en eixe xiquet lo feen heredero i li donaen tot lo que tenien a n'ell, si se'ls portae bé, i fee les coses s'havien de fer. Això sí se donae algun cas.
-I COM S'ARREGLAVA AIXÒ, EN DINERS?
-Bueno, home, és que si un matrimoni es propietats que tingue entren en un acuerdo d'estos d'un crio, pos ja tots los béns que tenia eixe matrimoni, tots anaen a parar a n'ell, al crio que agarraen.
-SÍ, PERÒ EL CRIO NO DEIXAVA DE SER FILL DE L'ALTRE MATRIMONI?
-Exacte, home claro.
-PERÒ ERA HEREU DE L'ALTRE
-Això és, del matrimoni que no tenia fills. I ells pos mira, li donaen tot en aquell i ja està, aixina és com de casos d'eixos sí, se'n donaen.
-I L'ALTRA FAMÍLIA, QUÈ FEA, PODIA, PODIA MILLORAR A UN ALTRE FILL, AIXINA TENIEN DOS AMILLORATS?
-Home, claro, a lo millor no estaven amillorats quan hi havie això, no n'hi havie cap d'amillorat, encà havien d'arreglar los béns que tenien, i antes d'això pos a lo millor si una germana no tenia fills, li'n passaven d'un altre, pos l'agarraen i avant, i entonses quan se feen majors los altres ja nombraen un amillorat, nombraen lo que fore, d'home o de dona.
-L'AMILLORAT ES NOMBRAVA QUAN ERA MAJOR JA LA PERSONA? O JA N'HI HAVIEN CASOS DE QUAN EREN XIQUETS JA SABIEN QUE ANAVEN A SER-HO?
-Alguns casos, segons les situacions de les cases com les veen, sí, perquè si s'havie de fer amillorat un crio que tenie set o vuit anys, eh? pos ja procuraven, ja procurae o bé l'agüelo, si havie de passar els béns de l'agüelo al fill, ja procurae deixa-ho ni más ni menos, pa' que no passare res en la família. Això sí. Però ja havia de tindre dos tudons o un tudó [vol dir "tutor"] com a representant, com atestiguar que això ere verdad, perquè el crio no tenie edat per acceptar una altra cosa, verdad?, però sí que se fee.
-I ESTOS CRIOS QUE EREN AMILLORATS FEEN LO MATEIX QUE TOTS ELS XIQUETS O ELS TENIEN UN POQUET AIXINA PER A QUE NO...
-No, igual... tots, si congeniaven tots bé, bé, vivien la mar de bé i en família i bé, bé vivien. Sí, sí, sí.
-FEEN TOTS, SI FOREN AMILLORATS O NO, TOTS ELS GEMANS FEEN LO MATEIX, NO ÉS QUE EIXE TINGUERA...
-No, no, no, no. N'hi havie que, a lo millor, guardaven rencor, n'hi havie que tenien alguna raoneta, alguna raó, però una immensa majoria tots entraen dins del límit de la raó i sabien lo que s'havie de fer.
-I EN AQUELLA ÈPOCA ELS HÒMENS I LES DONES DELS MASOS QUAN ES QUEDAVEN VIUDOS O VIUDES ES TORNAVEN A CASAR, NO?
-N'hi havie que sí, n'hi havie que sí, ja ho crec.
-I AIXÒ PER QUÈ ERA?
-Per què ere? perquè n'hi havie vegades que la necessitat ho fee això, igual per part d'home que de dona, perquè claro, venia un moment, havia un moment que les coses no estaven com ara, n'hi havie molta pobresa, n'hi havie molta misèria i a lo millor pos si se quedà un matrimoni, se morie la mare o el pare i es quedaen en quatre o cinc crios i què s'havie de fer? pos l'home mirave ere d'ajuntar-se en una altra dona pa' ajudar-li per a pujar els crios i fer to' lo que, to' lo que s'havie de fer. Això me'n recordo jo.
-AIXÒ ERA HABITUAL, NO?
-Sí, sí, sí. Això se fee.
-ESCOLTE'M I ELS MASOVERS QUAN BAIXAVEN AL POBLE, COM EREN? ABANS ELL LI PREGUNTAVA QUE COM EREN DE CARÀCTER, COM ES RELACIONAVEN EN LA GENT DEL POBLE? SEGUR QUE N'HI HAVIEN DIFERÈNCIES ENTRE ELS QUE EREN DEL POBLE I ELS QUE VIVIEN ALS MASOS
-Podie haver alguna persona que sí, pareixie que estiguere una mica fèstega [ferèstega], no, però una immensa majoria estaven com la gent del poble, com la gent del poble.
-I TROBAVEN NÓVIA RÀPIT ELS MASOVERS?
-N'hi havie que sí i n'hi havie que no. Igual hi havie qui trobave nóvio o nóvia, això depén, je, je, je. Si n'hi havia una xica molt guapa, molt guapa al mas i havie un xic molt guapo al poble i d'això, pos claro, ja procuraen, mira, lo que passe en la vida, la vida és la vida, i ja està.
-ES QUE A MOSATROS MOS HAN DIT QUE LES XIQUES DEL POBLE, NORMALMENT, EN ELS MASOVERS NOOOO, NTX! NO TENIEN MOLTES GANES DE CASAR-SE, PERQUÈ CLAR ANAR-SE'N A VIURE A UN MAS, AIXÒ ERA COMPLICAT, O COM?
-Home! sí, complicat, però no, sí, no, no anae tant recte. Jo la verdat en part, a mi tampoc no m'haguera agradat de casar-me en una masovera, perquè no m'agradae el mas, la verdad, però n'hi havie que mira, això són destinos de persona, vull dir que, no pots fer res... Però vamos, congeniar masovers i la gent del poble, la mar de bé. I els masovers pos mira, ja els ho he dit adés, baixaen a missa, el que baixae, baixae i el que no baixae no baixae, en una bèstia, darrere la bèstia i... posaen lo crio dins la sària, dins la sària, que diem amb l'animal, i allì  i cap a, cap a missa. Ai! i quan los batejaen pos igual, quan los batejaven posaen lo crio allí arregladet a una espècie de sària que diem amb l'animal, posaen una cadireta i allí, ben amarradet en cordes i en roba i tot allí i baixaen, el batejaen i se'n tornaen i avant. I els crios quan venien a l'escola pos també, pos casi tots venien dels masos al poble, si havie una hora pos una hora, lo que n'hi haguere.
-ESTOS MASOVERS QUE ES QUEDAVEN VIUDOS, QUE LI ESTAVA PREGUNTANT, EN QUI SOLIEN CASAR-SE? EN ALGUNA, EN ALGUNA DONA QUE CONEIXIEN?
-Ooh!, mira, això depén, pos claro, claro que a una dona que coneixien, claro. Mira, no s'havien de casar en una persona qualquiera sense saber qui ere, no? Pos ja tenien relacions i es coneixien, la manera de procedir d'un i la manera de procedir de l'altre, i aixina, perquè un no s'havie de casar així a la virolé, se necessite el seu temps per a coneixers, no?, i tot això.
-I SI HAVIEN DE TRIAR QUÈ TRIAVEN, PER EXEMPLE, A LO MILLOR LA VEÏNA O, O INCLÚS ALGUNES PERSONES MOS HAN DIT NO, POS EN LA GERMANA DE LA DONA
-La veïna a un poble, pos igual la veïna com allà baix del sol del poble, això depén, però claro, ja congeniaes, ja vivies més lluny al poble, i els masovers igual, perquè encara que no visqueren al poble, els del poble i els masovers mos coneixíem tots igual. Sabíem los antecedents de cada família quins eren i, i la persona i tal. Perquè les masoveres quan se feen majoretes ja, pos ja baixaven a ballar al poble, los domenges, i els xics igual i tots, i congeniaem, ja congeniaem tots com si visquèrem al poble.
-EIXOS BALLS QUE DIU, ON ES FEEN ELS BALLS?
-Ai mira, aquí n'hi havien, me'n recordo que havien dos punts
-DOS?
-Dos punts de ball, dos salons de ball, però no grans, menuts, i havie de gent que se posae el local però a tope.
-PERÒ QUÈ EREN COM BARS, COM UN BAR O...?
-Sí, espècie de bar i ball, tot.
-PERÒ EL LOCAL QUÈ ERA, UNA CASA D'ALGÚ O...?
-Sí, una casa d'algú però ja feta en un local gran que tinguere una mica d'espasio, pos allí encà que n'hi hagueren, què te diré jo? pos 70 o 80 parelles ballant o cent o això pos tots hi cabien.
-I PAGAVEN PER A ENTRAR?
-Sí, bueno, abans no. Però allí se va formar una sociedad, una sociedad, comprens? pa'l ball i cadaú havie de pagar una quota, una quota cada mes i allí pos entraven, havien d'entrar, ho permetien dels 18 anys per avant, dels 18 per avall, no. I entonses pos entraven al ball i mira, un sòcio més ja cotitzave lo que li dien i a ballar com tots i avant!
-I QUÈ I COM ERA LA MÚSICA, QUÈ ERA UNA ORQUESTRA?
-Mira, una orquestra, je, je, je, jo me'n recordo, estic fart de toca'l, los pianos [organillo?] aquells que vatres haureu vist alguna vegada a Madrid per aquells carrers, eh?, ere eixe l'orquestra que teníem.
-L'AGARRAVA CADA VOLTA UN EL PIANO?
-Sí, cada volta un per força perquè renyíem los crios que ja valíem pa' d'això, clar los majors no volien, només volíen ballar i natres, ai! pos si mos deixen tocar el piano, natres ja estem contents, ja estem aquí dins, i n'érem lo menos vuit o deu a cola, una peça cadaun, perquè allò tenie una manivela, i tic-i-tic, i tic-i-tic [riu].
-I SEMPRE ERA LA MATEIXA CANÇÓ?
-No, variaes, variaes. No, ah!, mos haguérem avorrit, dona, mos haguérem avorrit si férem sempre la mateixa cançó. Allò tenie un curro, un curro, claro, en un teclat a dins i s'estirae una cosa i baixae, fees baixar el seguro i allò no podie anar ni per avant, ni per atrás i venga i quan s'acabe, quant te donae, allò li haguera fotut tot el dia, sense parar [riu]. Però quan dien bueno, ja n'hi ha prou d'això, paraves, canviaves una altra peça i mira, aixina és com se fee, aixina com se ballave. Después ja van eixir les gramoles, que diem la gramola, eh?, que la compraria la sociedat esta, anae en llum, en altaveus i tot això, i después d'això ja van vindre les orquestres i entonses ja anaen de lujo, je, je, je.
-I EN EL BALL QUI EREN ELS QUE BALLAVEN, LES PARELLES QUÈ EREN, GENT QUE JA EREN NÓVIOS O EREN AMICS?
-Tots, tots los que volien, hasta inclús si volien uns casats anar al ball, pos anaven al ball i ballaen i ja està i nóvios i els que no eren nóvios pos ballaen i avant!, A ballar. Mira, és la única distracció que havie en els pobles entonses, la joventut no en tenie atra.
-I AIXÒ ERA TOT L'ANY O N'HI HAVIEN ÈPOQUES QUE...
-No, no, tot l'any, llevat a la Quaresma, se respetae. No mos deixaven ballar a la Quaresma, les autoritats, o siga, l'alcalde: "a la Quaresma no n'hi ha ball", només mos deixaven ballar el dia de Sant Josep, el dia de San José, que dien que no entrae en Quaresma diguéssim, i aquell dia mos donaven permís pa' ballar, però una volta venie Pasqua de Resurrecció, entonses ja agarraem la marxa altra vegada i pa' tot l'any, sense parar. [riu]
-PERÒ N'HI HAVIA ALGUNA ÈPOCA MÉS ESPECIAL DE FESTES DEL POBLE QUE ES FERA TAMBÉ BALL?
-Home, com ara, les festes majors, que es fan el 24 d'agost, Sant Bartolomé, entonses eren tres dies de festa majó, en aquells, en la meua recordança, la festa, la vespra que ere mitja festa, al santdemà ere Sant Bartolomé, el patró del poble, lo segon anaem a l'ermita que està aquí tocant, a l'ermita de la Mare de Déu del Sargar, que diem, i la darrera festa ere la dels jóvens, la dels solters, eixes tres festes n'hi havien, i es buscae una orquestra i en una orquestra passàvem los tres o quatre dies, no és com ara que cada dia una orquestra, cada dia una orquestra, mira si és diferent d'entonses a ara.
-SEMPRE HA SEGUT EL 24 D'AGOST LES FESTES?
-Sempre, sempre.
-I SEMPRE S'HAN FET IGUAL, COM EREN ANTES?
-Bueno, antes eren en aquells temps pos, què te diré jo, pos si ballaem... i algun any si no podíem trobar orquestra, perquè ere massa cara, buscaem un grup de, d'estos de la flauta.
-UN DOLÇAINER?
-Un dolçainer això mateixa, i un tabalet i en això se passaem totes les festes i encantats de la vida. Ara, si una orquestra se podie pagar i es podie soportar, pos entonses una orquestra, que ja ere més lujo i jo què sé. De totes formes en la meua recordança, casi sempre orquestra, però entonses venia l'orquestra i mos repartíem o bé els joves o bé l'ajuntament, un cada casa, estae tres dies, quatre dies, allí, i feem la vida. I es quedave i tot això.
-I APROFITAEN PER BUSCAR NÓVIA EN EL BALL?
-Home, això ja ho crec, tot lo que podíem, home, això podíem fer! Jo quan era granet pos anava aquí baix a Pena-roja que tenia una nóvia o dos, no me'n recordo.
-UNA O DOS?
-Sí, me pareix que sí bueno, sempre en elles. No sé per què, però mira, elles me devien voler, jo a d'elles també, je, je, je, i ho compartia tot lo millor possible [riu]. No te'n rigues, eh?, tu [riu, dient-li a la càmera]
-I COM VA CONÈIXER A LA SEUA DONA?
-Oh, de menudets ja mos coneixíem.
-AH, SÍ?
-Lo que va anar transcurrint, va anar transcurrint molts anys que, allò que passe, però va vindre un moment que, no sé, jo vaig mirar en ella, ella em va mirar a mi, i ja està arreglat açò [riu]
-NO VA SER UN ARREGLO, NO?
-Nooo! no, això d'arreglo res, va ser acte voluntari d'ella i meu. Però sí, de jove era molt ballador i m'agradae les xiques guapes vaja, també [riu].
-COM ES VAN POSAR A FESTEJAR?
-Però tot en bon fi, tot en bon fi.
-QUÈ VOL DIR EN BON FI?
-Home, no sé... n'hi havie de moltes maneres, a mi m'agradae ballar i m'agradaen les xiques guapes, i m'agradae esta, però en bon fi, sempre anava en...
-QUE SÍ QUE HAVIA GENT QUE ANAVE EN MAL FI?
-Home, n'hi havie de tot [riu].
-ESTA GENT QUE ANAEN EN MAL FI, COM ACABAVA AIXÒ?
-Ah, no ho sé, ahí ja no puc dir res, no sé si acabae... molt bé no podie acabar, degué quedar malament allò [riu]
-EXPLIQUE-M'HO AIXÒ, QUÈ ERA ACABAR MALAMENT?
-Eh?
-EXPLIQUE'M QUÈ ERA ACABAR MALAMENT
-Home, no es volien o que a lo millor ell sí que ere una mica descarat, aixina per dir-ho així, i la xica pos no ho admetie, però que a vore: "no, si vens per estes coses en mi no vingues que jo no", eh?, degut a n'això, mira. I és la realitat, aixina ere, dis-m'ho tu, [preguntant a la dona], no ere verdad? [riu]
-N'HI HAVIA ALGUN CAS QUE, AIXINA POS ALGÚ QUE ANAVA MALAMENT I UNA XICA QUE FORA DESCARÀ I ACABAR ELLA EMBARASSÀ SENSE ESTAR CASAT?
-També, també, sí, també se donae casos de tot, també. Que la xica ere més echada pa'lante que el xic, comprens?, "no, no vingues més que ací no n'hi ha res a pelar", "ah, pos venga, deixe-m'ho estar".
-I SI LA XICA ES QUEDAE EMBARASSÀ SENSE ESTAR CASÀ QUÈ FEEN?
-Ahí venien los problemes, ahí venien los problemes, pos mira, havien de fer lo que havien de fer i avant! Feen lo que havien de fer. No es podie fer una altra cosa més que acceptar lo que vinguere i, i, i conformitat i coneixement i ja està. Què volies què feren?
-ES QUE EN ALGUN PUESTO MOS HAN DIT QUE, QUE A LO MILLOR FEEN ALGO A LA XICA PER A QUE NO TINGUEREN EL, EL XIQUET O...
-Ai! això jo no...
-AIXÒ NO HO HA SENTIT, NO?
-No, no... Jo recordo, jo recordo que si alguna xica caïa en estado per lo que fore, pos se casaen tot lo més prompte possible i avant! I no passe res.
-NO ES DIA RES AL POBLE, NO ES DIA: "MIRA ESTA..."
-El poble, si tu vols, se feen comentaris: "mira, no sé quantos, mira, no sé què, una poca vergonya", allò que passe entre la gent i més entonses i la gent no estae mentalitzats com estem ara, però vamos, mira jo, en lo temps anae transcurrint i s'oblidae i avant!.
-ERA MOLT HABITUAL AIXÒ?
-No, no, sempre es donae algun cas, però no... jo en la meua recordança pocs casos vaig vore, pocs casos, no li puc dir una altra cosa.
-ESCOLTE'M I QUAN VA TINDRE QUE ENTRAR EN CASA DEL SEU SOGRE A DEMANAR LA MÀ DE LA SEUA DONA O LO QUE SE FERA EN L'ÈPOCA VA SER UN TRAGO AIXÒ O NO?
-Home una mica impressionant, allò és roïn.
-ALLÒ ÉS ROÏN?
-T'has, t'has de llançar, no en tens una altra.
-COM, COM VA SER?
-Ah, pos mira: "venia a vore si els pareixie bé, pos mira, anireíem en la xica i..." "bueno, pos ja està bé". "Tingueu coneixement, per l'amor de Déu", mos dien i au! [riu]
-QUANT DE TEMPS VAN FESTEJAR?
-Qui, natres?, quatre anys o cinc, tres anys, tres anys o quatre.
-AIXÒ ERA LO NORMAL O LA GENT FESTEJAVA MÉS O...?
-Oh, n'hi havie que festejaen lo menos 10 anys o més
-DEU ANYS FESTEJANT?
-A lo millor no arribaen a bé, se destorbae el casament, després d'arribar a deu anys se destorbae el casament. Hi havie qui mira, festejaen un any i a l'any pos mera, per les circumstàncies que fore pos ja es casaen i ja està.
-EIXOS QUE FESTEJAEN TANTS ANYS, PER QUÈ ERA?
-Ah, pos mira perquè se degueren trobar bé de la forma que estaen, o jo què sé.
-PERQUÈ NO VOLIEN NYIGAR-SE O QUÈ?
-Oh, perquè mira, se veu que deveien estar bé ella en seua casa i ell en seua casa i anae transcurrint lo temps i així passae, passae el temps i avant!, sí
-I COM VAN DECIDIR VOSTÉS DE CASAR-SE?
-Com vam decidir?, pos mira, home, al remat tot té un fi. Vam dir, pos bueno, mos hem de casar i avant!. Pos ja vam decidir, ella els ho va dir als pares, jo els ho vaig dir als meus, i van dir: "Pos mira, feu lo que vulgueu. Vosaltres ho heu de fer això". I mira, i això pos de quan ho vam pensar hasta que mos vam casar pos van fer a lo millor quatre o cinc mesos, una cosa aixina era, i mos vam casar i aquí estem.
-COM ERA EL, EL DIA DE LA BODA QUÈ ERA COM ARA IGUAL?
-Se feen moltes classes de bodes entonses aquí.
-QUÈ VOL DIR?
-Oi!, què vull dir!?, n'hi havie que... la casa que tenie perres, eh?, tenie parné, pos sí a lo millor feen una senyora boda, en aquell temps, a la manera d'entonses, però la gent que tenien poques perres, pos tot lo més justet. Natres, ja voràs, je, je, mos vam casar a les, a la una o les dos del matí.
-DEL MATÍ, DE MIGDIA?
-Sí, de la nit.
-DE LA NIT?
-Sí.
-I ESTAVA EL RETOR DESPERT?
-Sí, mos havíem de casar perquè mos vam anar de luna i havíem d'agarrar el cotxe de línia aquí baix a Peñarroya [Pena-roja], a un poble que, que està a cinc o sis quilòmetros. Claro, havien de baixar a acompanyar-mos en un animal o lo que fore, perquè, perquè no n'hi havien altres mitjos, compres?, i per això t'havies de casar en aquella hora, perquè el cotxe de línia eixia a les cinc del matí, i havies d'arribar, havies d'arribar a l'hora, mira, sinos no.
-I NO VAN FER NI CONVIT NI RES?
-Sí, una mica sí. Quan vam eixir de la iglesia sí, vam fer una xacolatada.
-A LES DOS DEL MATÍ?
-Sí, i tots se'l menjaen, si els hagueres vist, tots tenien gana, que no veus que en aquell temps no es té gana?, oi!, ja ho crec, va haure que no van sopar perquè sabien que venie la xocolatada esta i dien: "pos ja menjarem" [riu]
-I LES BODES QUE M'HA DIT DE LA GENT QUE TENIA MÉS DINERS COM ES FEEN?
-Pues, hombre! pos entonses les bodes no s'anae a cap restaurant, ni a cap puesto, perquè no n'hi havien entonses com ara, eh?. Pos feen lo convit a casa, a les cases o bé del nóvio o bé de la nóvia, a la casa que n'hi haguere més lloc, per a què capiere més gent. I allí mataen un corder, dos corders... i feen pastes cassolanes, havia forn i en fin, feen i feen, ja buscaen dones que sabien guisar i feen un bon dinar dins de lo que sabien. En aquell temps ere un dinar bo, i aixina se feen les bodes. Los que feem boda.
-I VOSTÉ SAP, LA GENT SEMPRE, SEMPRE S'HA CASAT O, PERQUÈ EN ALGUN PUESTO MOS HAN DIT: "NO, ÉS QUE EN LA REPÚBLICA LA GENT NO ES VA CASAR, NO ES CASAVA"
-Home, aquí durant la República me'n recordo... sempre, perquè aunque estiguere República, la iglesia estave igual.
-FUNCIONAVA IGUAL
-És dir que, això no té res que vore. Ara si un se volia casar pel civil, que eren los menos, eh?, que eren los menos, pos tots se casaen per la iglesia.
-AH, N'HI HAVIA ALGÚ QUE ES CASAVA PEL CIVIL ACÍ AL POBLE?
-Algú pot ser sí, però vamos, això ja estae autoritzat, ja estae autoritzat que es podien casar pel civil entonses, però aquí tota la gent, tots quan se casaen per la iglesia, i com s'havia de fer en aquells temps. Ara tot és diferent completament.
-I SE'N RECORDA VOSTÉ DE QUAN VA TINDRE EL PRIMER FILL, BUENO, LA PRIMERA FILLA?
-El primé fill, sí, claro que me'n recordo.
-ESTAVA VOSTÉ AL PART?, VA ESTAR VOSTÉ AL PART?
-Sí, senyora.
-CONTE-MOS, COM VA SER AQUELL PART?
-Ui, mare meua!, com va ser aquell part?. Va estar 24 hores en el part, pensant-mos que allò ere, que arribae un desastre. En aquells temps, me'n recordo que n'hi havia una nevada, més pam, un pam o pam i mig. Havie de pujar el metge de Pena-roja, va pujar el metge de Pena-roja. I, pos li vam fer vindre la família a força bruta, no?, conforme van poder perquè la cosa, pos si no l'hagueren tret, si no l'hagueren tret pos s'haguera mort, i avant! [silenci breu]. I quan la xica no me vaig estar, al cap de tres anys vam tindre la xica. I aquell part pos va ser, una mica va costar però va ser una cosa normal, oh, normal, va vindre al món pos bé. En el xic, pos va ser un part pos molt llarg i molt dur, molt perillós.
-HI HAVIA UNA COMARE EN VOSTÉS O...
-Aquí n'hi havie un practicant.
-UN PRACTICANT
-Que ho fee tot això, i quan s'havie de menester nàixer, pos pujae de Pena-roja, i en aquell temps ja circulae algun cotxe i va pujà en el cotxe. Diferent abans que havíem d'anar a busca'l també en una cavalleria pa' puja'l aquí, en una cavalleria pa' que pujare a cavall i l'havies de tornar en la cavalleria altra vegà a Pena-roja.
-ESCOLTE, I VOSTÉ NO SAP D'ALGUN BEURATGE QUE ELS DONAREN A LES DONES P'ADELANTAR EL PART O, O PA' PARIR MILLOR O...
-Home, sí que sentia que n'hi havie algo, però jo d'això no, no, no sé quina classe de cosa ere ni res. Sí, algo sí. No sé, algo me sone, algo me sone que diu que la despulla, la despulla, perquè aquí ho puc dir tot, no?.
-CLAR
-La despulla de serp, quan venie el temps que les serps se despullaen, la despulla que quedae, diu que allò bollit o no sé lo que passave, no sé on la degueren aplicar o lo que fore, diu que allò adelantae el part. Jo no sé si és vertat o mentida.
-I A VOSTÉ NO SE LI VA OCORRER ANAR A BUSCAR AIXÒ O...
-Home, en aquell temps, no, perquè això, en aquell temps això, nxt!, vas pel monte veus una despulla de serp ni cas ne fas, i més en aquell dia que va passar que no podíem eixir de casa que n'hi havia més d'un pam de neu. Allò va ser, allò va ser dur, eh?, va ser dur perquè costae, 24 hores o més i, i patint i... en fi.
-I VA PARIR AL LLIT?
-Al llit, al llit, en la força del metge.
-QUI ESTAVA DAVANT EN EL PART, EL METGE I QUI MÉS?
-El practicant.
-I VOSTÉ?
-Estava jo i estave un cunyat meu i una germana del cunyat estae, sí.
-AJUDANT O...
-Oi!, ajudant!, què havíem de fer?, mira natres allí patint i sufrint.
-QUÈ ERA QUE VENIA EL XIQUET MAL POSAT O...
-Pos sí, venie mal posat sí, sí, sí. Però...[silenci]. Eixos moments són crueles.
-EREN DIFÍCILS ELS PARTS EN AQUELLA ÈPOCA
-Ai, ai, ai!, si ho eren...
-ES PATIA MOLT, NO?
-No vos podeu donar ni idea perquè no n'hi havie mitjos. Es que... se morie una persona, eh?, per falta de necessitat, perquè no tenie lo que necessitae, eh?. I entonses pos claro, en pa... en pales o coses que tenien, en els aparatos d'aquells metges entonses, los metges els pobles rurals ja tenien a tot arreu, ja tenien coses adequades pa' d'això, pa' agarra'ls en les pales d'això i traure'ls.
-JOSE, I AIXÒ SEMPRE S'HA FET AIXINA, EN PALES, EN METGE O VOSTÉ RECORDA QUE ES FERA D'UNA ALTRA MANERA...
-Jo aquella vegada sí que ho vaig vore que ne van fer en unes pales, l'agarraen entraen per un costat i per l'altre i claro, pos [ho escenifica], però claro, pots contar, de viu en viu, això si és, si és, si ha de ser roïn això.
-PERQUÈ NO LI FICAREN RES PA' DORMIR-LA NI...
-No, no li van posar res, i com ella pos els va passà a moltes això. I algunes que te dic, se morien perquè no, no podien tindre el crio.
-I EN L'ÈPOCA DELS SEUS PARES, PER EXEMPLE QUAN DEGUERA NÀIXER VOSTÉ, AIXÒ TAMBÉ HO FEA EL METGE?
-Entonses hi havie una comare, però pots contà la comare, aixina als pobles lo que podia saber, mira, una mica de pràctica i res més, però, tu, tu dona't compte, pos en aquells temps feen lo que podien i avant!
-NO HAVIA ESTUDIAT, NO? LA COMARE NO HAVIA ESTUDIAT?
-Què va!!, no, no res, no res. Una dona que es dedicave a n'això i no tenia una altra cosa més que la miqueta de la pràctica perquè quan ocurrie una altra cosa pos la cridaven: "au!, aneu a dir-li a la comadrona que vingue", però estudi no en tenia de cap classe.
-SE LI PAGAVA?
-Casi més bé ere acte voluntari, no? perquè aixina en pobles així, pos no, bueno, a lo millor algú li agraie en lo que fore, però no, no.
-VOSTÉ SE'N RECORDA QUAN VA COMENÇAR LA GUERRA?
-Sí. La guerra va escomençar el 18 de juliol del 36. Me'n recordo com si ara fore, detalladament, tenia 10 anys.
-ES VA NOTAR ACÍ?
-Eh?
-ES VA NOTAR LA GUERRA?
-Oi!, si es va notar?!, barbaritat se va notar.
-EN QUÈ?
-En què?, pos mira, que ho van destruir tot, iglesies, aquí no va quedar res, d'esglèsia, una ermita molt maja que hi ha allà, ho van tirar tot, tot lo de dins vamos. I, i en fin...
-AIXÒ QUI HO VA FER, LA GENT DEL POBLE?
-Això, van pujar d'aquí baix de Pena-roja, però va ser manat pels d'aquí, va ser manat pels del poble, que sino, no hagueren pujat, no. Però per no, per no ser una cosa tant vista i tant llamativa els del poble, perquè no digueren que havien saltat ells de golpe, pos van pujar els altres, eh?, i después, una volta van obrir la iglesia que estae sellada, pos ja van traure del poble, i venga cap a dins i a traure més que haguere n'hi hagut!, i ho van cremar a la banda de fora de la plaça de l'esglèsia.
-HO VAN CREMAR TOT?
-Tot, no va quedar res. Avui serie una joia, una joia serie això!. De tant preciosa que ere.
-I PER ACÍ VAN PASSAR SOLDATS O AVIONS O...
-Ui!, ui, barbaritats, quan la retirada, quan van rompre el frente de Belchite, eh?, d'allà, que allà a Belchite va estar retingut lo menos any i mig o això, se pot dir que a les parets de Saragossa, pos entonses claro, ja van vindre escopetejats, en un mes van arribar de Belchite aquí, i aquí en va passar de tropa, però puuf!, però a muntonades, a muntonades. I camions, i més camions i ambulàncies i, i, i gent que avaquae per estos pobles avall que los agarraen davant, lo militar los agarrae davant, no els volien deixar quedà, perquè claro, estaen, estaen los contraris a quatre passes. Allò va ser un desori terrible.
-I VOSTÉ EN 10 ANYS COM HO VA VIURE AIXÒ?, QUÈ FEA QUAN PASSAVA UN CAMIÓ, S'AMAGAVEN O...?
-Pos mira, no, jo amagat no perquè jo, claro, les facultats meues no eren com les d'una persona gran, jo lo que volia anar a voltar el poble, i me clavava per tot arreu, a vore algo, a vore... se vee... me distraie jo en allò, je, je, i ma mare pos claro, al remat me cascave, al remat: "prova d'eixir de casa que... on has d'anar per ahí?, no veus com està tot?". I tenie raó però jo quan podia m'escapava i anava a la meua [riu]. Va passar moltíssima gent.
-VAN HAVER BOMBARDEJOS PER ACÍ?
-Van fer bombardejos però no va passar res. Van bombardejar per aquí pels pinars, sí, tot això d'aquí dalt, sí, per ahí van descarregar moltíssimes bombes, però caien al pinar, feien el mal que fore als pins però de persona no en va morir cap.
-VOSTÉS NO S'AMAGAVEN NI RES, NO?
-No, no. Llevat del dia aquell que van bombardejar sí, perquè aquell dia era jo un crio però em vaig asustar. Eixia a la porta i vea bom-booom!, unes fumarrines aquell dia sí que me vaig esgarrifar, deia: "ací ja no quedarem ningú de natres". Sí. Però és que aquí no se va retindre molt el frente aquí, perquè aquí feen, feen un circuit per aquí baix, per Alcanyís, per Alcanyís de cara a l'Ebro, i un altre que van rompre lo frente de Teruel també, eh?, per dalt, i feen, volien fer un cercat en tot este tros, perquè claro, està el mar ja, no?. I allí hagueren fet una, una embolsada però tremenda, hagueren agarrat, hagueren fet un cercat molt tremendo, dels rojos, de la part roja. Però... però de tropa per aquí en va passar, madreee míaaa! Una gentada.
-I DESPRÉS DE LA GUERRA PER ACÍ PER LES MUNTANYES N'HI HAVIEN D'ESTOS GUERRILLERS O...
-Lo que?
-GUERRILLERS D'ESTOS QUE ANAVEN PER AHÍ AMAGATS, MAQUIS O...
-Ah, maquis sí, después sí quan, quan l'època dels maquis, però açò va tardar, va tardar de la guerra, va tardar lo menos quatre o cinc anys o sis, a donar l'embestida als maquis, van estar un parell d'anys o tres o això, que això va estar molt invadit de maquis, pèr això van posar destacaments a tots los pobles.
-DESTACAMENTS DE QUÈ?
-Destacament de Guàrdia Civil, en este poble i a tots los pobles, a tots los pobles van posar un destacament degut a n'això, perquè els maquis s'estaen apoderant i tot això. I aquí mateixa mera, aquí a les mines, que n'hi han unes mines aquí que treballaen, aquí a cinc o sis quilòmetros, pos també van posar un destacament, allí encara més perquè estaen en solitari. A tot arreu, a tot arreu, al cap de tres o quatre anys o això, pos... quan ja se va acotar lo dels maquis i tot això que ja no es nomenave casi res, ja van retirar la Guàrdia Civil i el quartells i...
-QUÈ DIA LA GENT DELS MAQUIS?
-Mira, cadaú fee els seus comentaris, lo menos possible, no comentaem molta cosa perquè estae la Guàrdia Civil, només que sempre estave a l'aguait a vore què caçaen, si algú die alguna cosa, altres altra, però la gent no comentae moltes coses entre la gent, estae la Guàrdia Civil i avant!. Aquí van destinar una casa del poble, de l'ajuntament pa' posar la Guàrdia Civil i havie alguns que vivien en cases particulars. Si n'hi havie alguna casa tancada allí el Guàrdia Civil en una casa particular.
-D'ON EREN ESTOS GUÀRDIA CIVILS, D'ACÍ DEL POBLE?
-D'Andalusia, no, no, eren d'Andalusia, i eren... eren quan se posaen al Cuerpo de la Guàrdia Civil pos els destinaen on fore.
-ES VAN ENSENYAR A PARLAR EN VALENCIÀ?
-No, ells parlaen en la llengua d'ells, parlaen el castellà i nasatros parlaem valencià, i quan parlaem en ells, quan parlaem en ells també parlaem en castellà, perquè veem que ells no ho entenien; la nostra llengua no l'entenien, ells parlaen conforme, claro, com natres mos van ensenyar la llengua castellana a escola pos, pos natres també havíem de parlar aixina i ells parlaven en castellà.
-ESTOS MAQUIS QUÈ FEEN, ANAEN PER LA MUNTANYA? DE QUÈ VIVIEN?
-Casi més bé pels masos anaen.
-ANAEN PELS MASOS?
-Anaen pels masos, per això va vindre un moment que als masovers els van fer arretirar cap al poble, degut a vore si podien acabar en tot això i que no tingueren assistència per cap costat. Tots, masovers tots, ganados, bèsties que tenien i tota la gent, anaen los deixaen, los permetien anar a treballar al mas, però de nit, de nit los obligaen a, a baixar al poble.
-I ON DORMIEN?
-A cases, n'hi havien cases i... llogaven cases, alguns masos ja tenien casa d'ells, propiedad d'ells, i els que no pos llogaen una casa d'alquilé i se posaen ahí, allí viven.
-I VAN ESTAR MOLT DE TEMPS AIXINA?
-Pos no ho sé, degueren estar un parell d'anys,... degueren estar així.
-EL GANAO PER AHÍ PEL CARRER I TOT?
-Hombre el ganado, pues tenien, tenien corrals per fora del poble i els tancaen, els tancaven, els tancaven als corrals de fora del poble. Però els animals que portaven ells i tot això pos allí vivien en ells, dins de les quadres, hi havien quadres per als animals de tota la vida.
-VOSTÉ EN VA VORER ALGUN DE MAQUI?
-No, no, nxt!, nxt!. No, jo vaig sentir nomenar però jo, ni sabia qui eren maquis, ni sabia res de res. Però, i a lo millor, a lo millor degueren estar per aquí pel poble alguna nit, perquè n'hi havien en cantidad i es veu que voltaen per tot arreu, però claro, pos els masos pos anaven i manaen quimeri, i a lo millor los exigien a, quartos tamién. I si no pos los amenaçaen, los amenaçaen que els matarien i, i tal i qual. I va arribar un punt, va vindre una ordre que els masovers cap al poble.
-JOSE I VOSTÉ SEMPRE HA TREBALLAT DE, EN L'AGRICULTURA?
-Sí, se pot dir que sí. Jo quan era, quan tenia 14 o 15 anys o això vaig anar i mon pare com era paleta una gran temporada, però a lo millor en fee vindre un mes o dos i després m'enviave cap a casa ja, a treballar la terra i tal i qual. Però se pot dir que sempre he treballat en l'agricultura.
-I PALETA ERA D'OBRA, NO?
-Sí, sí.
-L'OBRA ERA COM ARA?
-Sí, home, un paleta és un paleta que treballa una obra, pos aixina ere ell.
-ES FEA EN CIMENT, ES FEA EN...
-Ui!, en ciment, ciment!, per l'amor de Déu!, si entonses casi que ni es coneixie el ciment. Bueno, sí que es coneixie però com anae car p'al nivell de vida que estae que, collons!, qualsevol comprae un sac de ciment!
-I EN QUÈ HO FEEN?
-Ho feen en arena, com dieu vatres?, arena o sorra?
-ARENA
-Arena i calç, uns forns que feen al monte, los feen en pedra i allò ho coïen en rama, ho coïen i aquella pedra i se convertie en calç i quan estave ja cremat el forn, que ja ho veen que estae i s'havie convertit en claç, pos ja lo desfeen i eixa calç pos... ne compraen tots los que volien, perquè això ho fee un particular i ho fee pa' vendre i eixa calç pos se convertie en l'arena i eixe material s'utilitzae pa' pujar una casa.
-EN AIXÒ JUNTAEN ELS TOTXOS O NO EREN TOTXOS?
-Ui! totxos!, ui!, totxos. No es coneixien los totxos.
-TAMPOC?
-No.
-QUÈ FEEN?
-Pedra, pedra. Paret de 50 a una cara i a una altra, un cordell per dins i un cordell per fora i paret de 50.
-50 CENTÍMETRES?
-50 centímetres, claro. Als laterals o sigue, a les aristes dels cantons, allò se pujave en morter de calç, en arena i calç, però tot lo centro tot ere terra, terra que feen un desmonte a qualsevol puesto, la purgaven, eh?, pa' que la pedra s'assentare bé i pedra. Ja procuraves fer la paret pa' que encaixare una en l'altra pa' que capiculare un poc una cara i l'altra pa' que no desunire, comprens?, i mira, oi, oi, oi! pos no n'hi han, no n'hi han de parets en este poble que estan fetes en terra, en terra!!.
-I EL PALETA, O SIGA, L'OBRER FEA LES CASES NOMÉS O ES DEDICAVA A ALTRES COSES?
-A tot lo que n'hi havie, si pujaen una casa, anem a suposar que pujaen una casa, pos fee les parets, fee la teulada i después es posae a dividir per dins, si tenien quatre habitacions, tres lo que foren, el terreno que hi havie se repartie i ja està, i tot lo que consistie en mà d'obra, tot ho fee el mateix paleta, no és com ara que ve el guixaire, ve este, ve l'altre, cadaú té la seua especialidad, però entonses no n'hi havia cap especialidad més que el paleta que ho fee, ho fee tot.
-PERQUÈ TOTS ESTOS MARGES, ELS PORTELLS QUE ES VEUEN PER AHÍ, TOT AIXÒ HO FEA EL PALETA, NO?
-Nooo, això ho fee gent ja una mica especiali... especialitzada en això i mira, i tornae eixes parets, comprens?
-O SIGA N'HI HAVIA UNA GENT QUE ES DEDICAVA A FER AIXÒ?
-Estic fart de fer-ne, fart i fart i refart.
-VOSTÉ EN VA FER?
-Ui!, Mare de Déu!!.
-I AIXÒ ERA UN OFICI, AIXÒ DE FER...?
-No ere cap ofici, però això s'ho fee un mateixa, hi havia qui no s'ho sabie fer, però la persona que tenia una mica de voluntat i d'això pos ja agarrae el fil, eh?, ja vea una pedra on s'havie de col·locar a què puesto i de què manera. Hi havie qui no en sabie, però n'hi havie que sí. Jo, mira tu, mare meua!, només que tinguera un milló, 10 céntims cada portell que vaig tornar per estes parets, i roques i roques que vaig xafar en les masses que n'hi havien grosses així pa' asclar-les perquè no les podies tombar, bueno!, no acabaria mai de...
-NO ES COBRAVA BÉ EIXA FAENA?
-No, com volies que s'havie de cobrar?
-SE LA FEA Ú?
-Si entonses mon pare me'n recordo que treballae de paleta en la meua recordança, cobrae sis pessetes i les hores no tenien límit. Jo que anava de deprenent me donaen quatre pessetes, però de punta de dia hasta, hasta la claror, llevat les, los ratos que perdíem pa' menjar, eh?, i desplaçat a peu, d'aquí a un poble i un altre. Mon pare va treballar molt, molt per este Aragó avall... i sempre a pata, a pata, agarrae dos o tres regles al muscle i un macuto que portave en escalpre i maceta i paleta i això i nxt!.
-EIXES EINES SE LES FEA ELL O LES COMPRAVA?
-Lo que?
-L'ESCALPE, LA MACETA I TOT AIXÒ?
-Això ho comprave. N'hi havie ja, ja n'hi havie cases que se dedicaen a vendre coses d'estes comprens? Ferrateries. N'hi havien escalpes, martells, macetes i de tota classe de ferramenteria per a, per al ram de la construcció que havie entonses.
-I DESPUÉS DE TREBALLAR DE PALETA, DESPRÉS JA AGRICULTURA SEMPRE, NO?
-Sí, sí. No sempre no, d'hivern no, perquè d'hivern quan podia marxar a un puesto o altre a guanyar-me el jornal pos me n'anava.
-ON SE N'ANAVA?
-Pos mira, vaig anar 25 anys aquí baix a un poble que es diu Horta de Sant Joan i treballava allí a un molí d'oli, una fàbrica de, i així vaig estar..., i havie anys que estava dos o tres mesos i quatre.
-EL MOLÍ D'OLI FUNCIONAVA COM EL DE BLAT, EN AIGUA?
-No, aquells ja, eixos ja naven en electricidad. En un motor elèctric, els italians, comprens?, que el muntatge és diferent completament i per mig d'unes bombes ja s'apretave la pasta de l'oliva i tot això. Ja eren hidràuliques, que dien entonses. Antiguament, jo no els vaig alcançar però abans havie una barra, havien d'apretar, havien de posar cofins, que igual havíem de pujar un peu, en una altura què te diré jo?, lo menos de dos metros o més. Cofí sobre cofí i, i, galleta de pasta sobre galleta i, i amunt, amunt. Hasta la medida que entrare dins de la prensa que n'hi havie pa' después eixes premses ja pujaven, ja pujava un pistó de baix, en ves que abans baixaen de dalt, eixes no, per mig de pressió feen pujar el pisto i ane apretant, anae apretant, anae apretant hasta les atmòsferes que vulgueres, que se li havien de donar.
-AIXÒ ERA JA MOLT MODERN
-Hombre, claro, a tres-centes o quatre-centes atmòsferes, tenies los marcadors allí i si no... i havies d'estar molt al tanto, perquè si s'haguere allò passat de la medida reglamentària, pos allò haguere volat tot, tot allò, i mira, allí estava treballant dotze hores. Hi havie vegades que tota la nit, hi haviue vegades que tó lo dia, quan anaem en turno, que ahí se feen turnos, de dotze a dotze de la nit. I allí! i destrás d'un peu un altre i fo-li oh!, allò no sabeu, i en un jornal, treballaem dotze hores i el primé any que vaig anar mos donaen 30 pessetes (per) les dotze hores, 30 pessetes!!, treballant hores nocturnes i, i... después quan vaig acabar ja últimament cobrava no sé si eren 50 o 60 pessetes, però treballant també les 12 hores. Haguera hagut de cobrar més però, estave això, i el que agarrave una cosa d'eixes encà mig se salvae perquè havia persones aquí al poble que es clavaen a dins del poble i por la senyal de la santa crus i no sabien per on venie ni un trosset de pa, ni una pesseta. Sí, senyor. Una vegada me'n vaig anar a pata, jo i un altre, d'aquí del poble, hasta allà baix, dins de la província de Tarragona, un poble que es diu Caseres a buscar faena, d'hivern. Claro, eres gran i pensaes, te claves dins de casa, i què has de fer? si aquí te menges la sopa boba i no guanyes res del món. Pos venga, mos vam anar i faena no en vam trobar en cap puesto, i cap a casa altra vegà. I a portar quatre càrreges de llenya, que no te traie de cap apuro, anaves a portar feina per fer un algo, però no és perquè fore necessitat ni te traguera de cap apuro, con que veges tu, allò com estave?. Encà diuen ara?, ara diuen del paro, allò sí que ere paro, allò. Però ara paro no és, perquè un està al paro i cobre. Entonses estaem al paro però no cobraem ni 5 cèntims ni 20, ni havie cap majar per cap costat. M'has entés ara?.
-SÍ, SÍ
-I no vos conto cap mentida, dic la realidad de lo que ha transcurrit la meua vida.
-COM LA RESUMIRIA LA SEUA VIDA?
-Home! contentíssim perquè millor ja no podem estar. La verdad, no mos falte de res, eh? en fin, bé i avant!, bé. Acostumat a totes les circumstàncies que hem passat des de la meua recordança, a tu te pareix que jo no he d'estar contentíssim?, pos estic, i com jo pos tota, tota la gent, tota la resta de la gent. I el que no està content és perquè no vol, perquè en los mitjos que n'hi han avui en dia i el benestar que no se sap aprofitar tampoc avui en dia, el benestar que es té, eh?, pos serie una altra cosa. El món serie una altra cosa, però no ho és. Si recordàrem, per això dic jo, no és per res, ni per cap mala idea, una generació haurie de passar una mica per a apreciar lo que és la vida, haurie de passar una mica de crisis, i entonses és quan se li done valor a la vida, perquè sinos no se'n done. Perquè eixa persona no se n'ha estat de res, ja dic jo de l'edat de... casi del 50 i pico cap aquí, cap aquí cap atràs... no?, per allí per atrás, quan la postguerra allò va ser cruel, va ser cruel perquè ni havie una perra, tota la moneda que teníem vella, no va valdre pa' res, la moneda que teníem en zona roja, tampoc, vam passar a la moneda nacional que aquella moneda, en diferent règim, pos la moneda ja no tenia valor, mos vam quedar sense una perra, santificada, va passar el frente, eh?, i no mos va deixar casi ni fulla verda per aquí. Jo recodo que entonses natres teníem tres matxos, tres animals i mos els van pillar, el frente, els soldats mos els van pillar pa' per a transportar materials de guerra o lo que convinguere. I después pos para compte, s'ha de minjà, s'ha d'anar calçat, s'ha d'anar vestit i no n'hi havie cap caritat per cap costat, i mira quin extrem, i com natres molts, molts no, perquè a lo millor n'hi havie alguns que tenien moneda antiga i això i collien més, més minjà de casa i ja era d'una altra manera, però el que no tenies molta propiedad que anaes més just, pos les vam passar bueno... canutes, mal, les vam passar mal. Ara que això va durar, eixa crisis tant tremenda, tant tremenda pos què dura?, un any o una cosa después ja mira, treballant pos ja... Si no trobaes... primera no n'hi havien diners, segona el, el, va vindre un temps que el blat se va posar, en aquell temps que ningú tenie cap perra, que reinae l'estraperlo, comprens?, i la gent què fee pos ho venien al que li pagare més, encara que un altre se morguere de fam, és igual això, l'assumpte és que cadaú procure per a ell mateixa. Però mira, aixina después es va anar millorant, al cap de molts anys se va anar millorant la vida i la cosa i encà hem agarrat una mica de milloria, ara últimament, una mica no, molta. Perquè de lo que conto a ara, no té punt de comparació, no té punt de comparació. Això és viure, sempre hi ha dificultats en la vida, mentres un està al món sempre hi ha dificultats i tot allò, però això és viure, però allò no ere viure... dins del treball que portaves, l'angúnia que passaves i no tenies una perra ni per, ni per anar a fer festa, se pot dir el jove. No. I en fin, tot és... Ja ho sabeu, xiquets.
-MOLTES GRÀCIES.

[MUSEU DE LA PARAULA. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Museu Valencià d'Etnologia. Diputació de València. MOH69-Herbés-H26.] museudelaparaula.es