PORTELL, s. XX (Abilia, Morella)

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

[L'INICI SE SENT MOLT MALAMENT PERÒ EL TRANSCRIBIM TAMBÉ QUASI TOT]

-EN QUIN ANY VARES NÉIXER I ON?
-Vaig naixe l'any 31 i a n'esta casa.
-ACÍ A MORELLA
-Ací a Morella i a n'esta casa, sí.
-QUI VIVIEN ACÍ?
-Mon pare, ma mare i els meus germans. Som xic i xica..., dos xics i dos xiques.
-DOS XICS I DOS XIQUES. I AMB EL MAJOR SE PORTAVE...
-A muntó anys, amb el major me porto 21 anys, té 93 anys i encara viu. L'altre que se va morir ara al mes de febrer i el atre, que és una xica, que en té 86, que també viu; i el altre que va davant, que ere un xic, que se va morir al mes de febrer, o sigue que... dos xics i dos xiques nascuts en aquesta casa, amb mon pare i ma mare.
-[LI PREGUNTA SI ELS GERMANS GRANS ENCARA ESTAVEN A CASA QUAN ELLA VA NÀIXER]
-Sí, sí, sí... encà estaen en casa, encà estaen en casa. Tenia jo dos anys quan ells se van casar, quan se van casar els dos majors. Se van casar i ja se'n van anar de casa, i mos vam quedar mon pare, ma mare, l'atre xic i jo.
-[LI PREGUNTA PER LA CASA]
-Esta casa és herència de mon pare, O sigue, ere de mon pare que ere d'un mas i li va tocar esta casa [intel·ligible]... después ma mare se va quedar viuda, se'n van anar tots i jo sóc la que se va quedar a cuidar-la i...
-[LI PREGUNTA PEL MAS]
-El meu pare ere de la Rourera. Mas de la Rourera. I li van donar esta casa i li van ensenyar un ofici. Va ser el... això és interessant que no se pergue... va ser el rader aladrer. El meu pare fee aladres. Ací se'l coneixie a Morella com "l'aladrer de Rourera". Aladres, 'arados', no sé si saps tu... mira [senyala una paret] ahí dalt en tinc unos dibuixats, de fusta xicotets
-I DIU QUE AIXÒ SERVIA PER A...
-Això servia per arar, pa llaurar la terra, o sigue, això, en dos matxos i se llaurae la terra, fet de fusta.
-COM S'HERETAVA UN OFICI? COM S'HERETAVA?
-No, el ofici li'l van ensenyar. O sigue, a n'ell li van donar esta casa... esta casa de dalt a baix i un ofici. O sique que...

[TALL I MILLORA EL SO]

-SON PARE, SON PARE...
-Al primer, al primer...
-SON PARE ERE EL SEGON
-Ere el segon. O sigue, hi havien tres fills. Al primer li van donar el mas.
-EL MAS SENCER?
-El mas sancer. Sí, pa' d'aquell perquè entonses ere... els hereus, emmm... hi havie..., ara això s'ha perdut. A n'aquell que li dien Francisco li van donar tot el mas. Al meu pare li van donar esta casa i li van ensenyar un ofici, o sigue, va anar en un altre home que era artesà també i sabie això dels aladres i va dependre eixe ofici. I a l'altre, al tercer, ja no li van ensenyar cap ofici, li van donar també una casa també, que después li la va comprar mon pare i aquell ja se'n va tindre que anar a treballar a França. O sigue, d'aquelles coses que se descriminaen tant els fills... El major tot, però s'havie de quedar en els agüelos pa' cuida'ls.
-ERA UNA CONDICIÓ
-Sí, al segon li donaen una altra cosa o lo que podien i li ensenyaven a treballar, i si volie estudiar: capellà.
-SI VOLIA ESTUDIAR SOLAMENT PODIA SER CAPELLÀ
-Només. Ere això. Vamos..., en la meua família, en aquella gent. I al tercer, en aquell ja, una casa que li van donar ací i que después mon pare li la va comprar perquè ell se'n va anar a treballar a França.
-ALESHORES ELS SEUS AGÜELOS TENIEN MOLTES PROPIETATS?, O VAN COMPRAR...
-No, ere un mas gran. És, és encara, encà existix, però claro, els que ara són amos d'eixe mas són cosins, cosins meus, cosins germans, les filles ja d'un cosí germà, vull dir que estes coses que se perden.
-I EL SEU GERMÀ NO TENIA GERMANES?
-Qui?
-EL SEU PARE PERDÓ, EL SEU PARE NO TENIA GERMANES?
-No, no, només eren tres germans, ho van fer aixina, mon pare se va quedar en esta casa i a baix, on tenim la cotxera era el seu taller, mon pare treballae ací i vam comprar també terra, que después ma mare, ara t'ho contaré que és molt interessant, i ací vivíem.
-I EL SEU PARE VA TRIAR EIXE OFICI O LI VAN DIR: "TU, HEM TROBAT ESTA PERSONA QUE FA ALADRES"?
-Pues no ho sé, perquè entonses no els deixaen ni opinar: "tu això i si no vols això, això, i punto".
-QUI MANAVA EN EL MAS?
-Eh?
-QUI MANAVA, EN EL MAS QUI MANAVA?
-Home, l'agüelo, l'amo.
-L'AGÜELO
-En aquell mas i a més masos, això ho he vist jo encara quan he anat, hasta que no se posae a minjar l'amo no menjae ningú, no agarrae ningú la cullera. I quan se bevie el vi, allí en els barrals, si no escomençae a beure l'amo, no bevie ningú, bevie ell el primer i después anae voltant. O sigue, una cosa patriarcal molt... te parlo de, de fa molts anys.
-DELS PARES DELS TEUS PARES, NO?
-Muy bien, muy bien! Sí.
-I, PER EXEMPLE, LA TEUA MARE, TAMBÉ ERA FILLA DE MAS?
-Sí, la meua mare és eixa dona. [Assenyala un retrato] Deu ser la dona més bona del món. També era filla d'un mas i també era la segona. A d'ella li van donar diners i se van comprar una terra que después la va tindre que vendre pa', pa' poder menjar perquè mon pare se va morir a l'any 44, plena postguerra, els meus germans grans ja estaen casats, l'altre menut se va casar prompte, ja entonses, i ací mos vam quedar, pues ma mare i jo. S'havie mort mon pare i entonses ma mare, que va ser una dona molt valenta, molt valenta, ara parlen de les mares coraje, pos esta també va ser mare coraje, va cridar als xics i els va dir: "bueno, vaig a vendre la terra perquè nosatros hem de menjar", jo era molt menuda, i ja està. I sí... O sigue que ni vam tindre que anar a demanar res a ningú, que molta gent anae, bueno, hi havie gent... ma mare no, vam passar lo que vam poder, en lo que teníem, però no mai, no mai, no mai, ma mare ni va demanar cap favor ni va anar a ningú... Antes anaven a menjar a l'auxilio social. Vosatros no sé si heu sentit parlar d'això, heu sentit parlar?, bueno pos ma mare no, teníem terra, ho va vendre i en això vam anar fent.
Jo anava a escola nacional, perquè no podíem pagar una escola de pago, però segons la mestra pos era una xiqueta que destacava i quan se va morir mon pare pos, jo tenia que estudiar. I ma mare, d'a on?... [toquen al timbre]
-TU VARES ESTUDIAR
-Jo volia, jo volia. Bueno, vaig a fer caso omiso del timbre i ja està. Jo volia estudiar, però no n'hi havie... entonses la mestra era molt amiga de ma mare i li va dir: "mira, jo li donaré classes particulars, els llibres...", i això és fetén aixina va ser, d'una neboda que ella tenia que era un any més gran que jo, i aixina me van prepar que entonses se fee l'ingrés...[Sona el timbre altra vegada. Pausa]
-QUE LI VA DONAR
-Els llibres de la neboda de la meua mestra. Jo em vaig examinar d'ingrés i ho vaig aprovar. I entonses me diu: "tens que continuar". I entonses jo podia estudiar ací hasta quart perquè, lliure, i anava a examinar-me a Castelló. Mira, ma mare sofocadeta perquè no se li podie pagar a la mestra el repàs. Ho vaig solucionar enseguida, no n'hi havie aigua a les cases. Jo li vaig dir a la mestra: "si te porto tres o quatre cànters d'aigua cada dia, vale?". "Perfecte, pa' la teua tranquil·litat", que ella pobra no me volia cobrar res, que era una bellíssima persona. I aixina pos vaig estar hasta els 14 anys. Als 14 anys jo a classe no podia anar, però volia seguir estudiant. Ja havia escomençat, ja havia fet tercer i havia de seguir estudiant. I entonses me vaig buscar faena a una fàbrica.
-PA' PAGAR ELS ESTUDIS
-Natural.
-PERÒ EN AQUELLA ÈPOCA, LES XIQUETES COM TU FEIEN, ANAEN A ESCOLA I...
-Claro!
-I DESPRÉS FEEN EL BATXILLERAT TAMBÉ I TOT?
-Sí, sí, sí. Això ja me pareix que no n'eren més que tres o quatre, jo entre elles, però jo no podia, m'explico.
-SOLAMENT ERA LA GENT QUE PODIA?
-Era la gent que podie, però jo me vaig posar a treballar a una fàbrica, entonses jo, quan no treballava a la fàbrica, els dissabtes i els domenges, i bueno, tenia moltes hores quan eixia de la fàbrica, en ves d'anar-me'n a passeo i a jugar i tot això, jo a estudiar, i después anava de nit a casa de la mestra, si tenia alguna duda me la consultava i si... n'hi havie vegaes que die: "vaig a fer-te un exàmen a vore com estàs d'açò?". Així que pràcticament m'ho vaig fer a soles, molta ajuda de Doña Isabel.
-QUE ERA LA MESTRA
-Que era la mestra. Boníssima, boníssima, boníssima, i quan ja vaig fer quart entonses va ser ella que va dir: "bueno, xiqueta, açò és una llàstima que t'ho deixes" i entonses me van donar una beca per la Secció Femenina, i vaig fer hasta sext a Castelló, al Col·legio Menor. Entonses allí vaig fer això i vaig fer instructora d'Educación Física y de Formación del Espíritu Nacional, que se dia entonses, que els xiquets del col·lege, a la Formación del Espíritu Nacional, a la Educación Física i a la Religión li dien las Tres Marías, ho has sentit dir a algú?... bueno. I nada, jo preparada pues, pues... p'anar a fer els estudis superiors a Madrid.
-ESTUDIS SUPERIORS A MADRID!
-Però, espera, no vaig anar.
-AIXÒ QUIN ANY ERA?
-Això ere l'any 50. Sí, sí. I entonses pos jo ja festejava en el meu home, i aquell: "si te n'has d'anar i después a saber on te n'aniràs, va, queda't i mos casarem", bueno... n'hi ha vegaes que ell diu: "si el riu fore tant bo de voltà, tot el món serie horta". Jo pos, pos me vaig quedar, i no vaig anar. Però entonses me van fer el compromís, el governador que hi havie a Castelló i la Secció Femenina, que jo els tinc molt que agrair, me vaen dir: "no te'n vages, però tu donaràs les classe de Formación del Espíritu Nacional i Educación Física a Morella a les monges", perquè les altres mestres quan acabaen magisteri feen eixe curset d'instructora de joventuts, les monges no, no el tenien entonses, no sé ara, bueno, ara això ha desaparegut.
-LES MONGES QUÈ ERA UNA...
-El col·lege de la Consolació, on està ara la Residència de la Tercera Edat n'hi havie moltes monges i n'hi havie que donaen classe, que tenien escola i n'hi havie xiquetes que anaen allí pagant.
-ERA EL PRIVAT?
-Sí, sí. I entonses jo me vaig quedar ací treballant aixina. I en moltes més coses que vaig tindre que treballar perquè jo he segut una treballadora nata.
-EN LA FÀBRICA, ERA UNA FÀBRICA DE QUÈ?
-Era una fàbrica de teixits, i jo anava a treballar a la fàbrica de teixits.
-I AHÍ SOBRETOT TREBALLAVEN DONES?
-Sí, tot dones, tot dones i n'hi havie un contramestre que se die un o dos que arreglaen els telers i les màquines quan se destorbaen, però eren dones. I jo treballava i estudiava. I después...
-I LA SEUA MARE COM TREIA AIXÒ ENDAVANT?
-La meua mare... havíem venut la terra i en moltes privacions, perquè jo no anava al cine, perquè no teníem diners, jo no podia anar... però jo ho vaig viure molt bé això, ma mare ere una dona que... a ma casa jo sabia igual que ella com estàem i si alguna vegà dia: "que no podré anar a tal puesto?", i me die: "tu mateixa", jo ja vea que no. Pos no anava. Me quedava en ella, xarràvem, mo n'anàvem les dos a pegar un passeo, no passae res.
-I PER QUÈ SE VA QUEDAR VOSTÉ AMB LA CASA, PERQUÈ VA HERETAR VOSTÉ ESTA CASA I NO LA VA HERETAR EL SEU GERMÀ MAJOR?
-Els meus germans van heretar una altra que l'havien comprat els meus pares i jo com me vaig quedar a viure ací en ma mare. Els altres germans com se'n van anar, van heretar i van vendre, perquè ho necessitaen pa' comprar en altre puesto. Jo com me vaig quedar ací a Morella pos vaig heretar la casa que vivíem, perquè ací vivie ma mare i jo me vaig casar i me vaig posar a viure tamé ací en ma mare i jo me vaig quedar ací. A ma casa vam heretar tots igual.
-VAN REPARTIR IGUAL?
-Sí, sí, sí. Igual, esta casa ere de dos pisos, uno pa' la mo germana i uno pa' mi. L'altra casa del costat, que se l'havia comprat mon pare al seu germà de dos pisos, uno pa' cada germà, els xics van vendre i la mo germana després també me va vendre el de dalt a mi, però mira, això ja més cap ací.
Quan se va acabar tot lo de Secció Femenina, que se va acabar, entonses a mi me van cridar de Govern Civil i me van dir: "mira Abilia, tens una oportunitat. Tu tens base, estos pobles s'estan quedant sense secretaris, estos pobles, esta zona d'ací dalt", i s'havie quedat Vallibona sense Secretari i una mica liada.
-SECRETARI, QUINA FUNCIÓ?
-Secretaris dels ajuntaments, els que porta les conters i porta tot un ajuntament. Entonses a mi me van cridar i me van dir: "tu aniràs a unes oposicions restringides que faran a Madrid i si les aproves faràs eixa faena". Vaig anar...
-I TU VOLIES?, CANVIAR DE LO DE... L'EDUCACIÓ A SECRETARIA
-És que la tenia que canviar perquè això s'acabae, quan se va acabar la Sección Femenina se va acabar la Formación del Espíritu Nacional, a l'any 65 açò se va acabar ja, ja n'hi havie uns altres professors d'Educación Física, o sigue lo de Falange entonses se va acabar, s'anae acabant i a mi me van cridar pa' fer això. Entonses vaig anar, ho vaig fer i vaig portar 10 anys l'ajuntament de Vallibona i al cap de molt poquet temps se va quedar també vacant Herbés i van dir: "havies d'agarrar Herbés", jo vaig dir, li vaig dir al Governador: "bé, però jo no puc anar a Vallibona i anar a Herbés perquè estan molt distants".
-AIXÒ T'ANAVA A DIR, COM ANAVES TU A VALLIBONA I HERBÉS?
-No, no, jo anava una vegà a la setmana. I entonses el governador me va dir: "si els alcaldes volen, perquè han de ser els alcaldes, pots tindre el despatx a Morella, a ta casa". I vaig tindre 20 anys el despatx a una habitació que tinc ahí en finestra cap allà, hasta que la Diputació va comprar un local, però m'estic passant d'un temps a l'altre...
-NO, NO, NO IMPORTA, NO IMPORTA, TRANQUIL·LA
-Entonses jo me'n vaig Vallibona i Herbés, i quan se van quedar vacants sense secretari Villores, Sorita i Palanques
-TAMBÉ?
-Tamé me'ls van portar a mi. I después se va quedar Castell de Cabres a soles i també a mi. I claro jo...
-TOTS ELS AJUNTAMENTS ELS PORTAVES TU, TOTA LA COMPTABILITAT...
-Sí, sí, sí, tots, i estava a soles. Entonses jo com treballava ací a casa i havia segut una dona que no ixia mai pos, pos tampoc ixia, jo tenia el meu home, tenia ja dos xiquets i estae ma mare ací en mi, i ademés era feliç treballant, m'agradae, ho hai fet super a gust.
-I EL TEU HOME QUÈ LI SEMBLAVA QUE TREBALLARES TU?
-El meu home com quan se va casar amb mi jo ja ldespués sempre li dia: "jo me n'haguera anat a Madrid i haguera fet estudis superiors, però me vaig casar en tu...". El meu home en mi s'ha portat de maravilla, mira, farà 50 anys que mos vam casar al mes de d'octubre d'este any i jo me tornaria a casar en ell si... O sigue que en mi s'ha portat...
-EL TEU HOME UNA MICA VA VORE QUE TU VAS DEIXAR DE BANDA...
-El meu home ere llaurador
-AH, ERA LLAURADOR
-Que és l'amo deixe mas que hi ha ahí [assenyala una fotografia]
-AH, ÉS AMO DE MAS
-Sí, amo de mas. Bueno, amo de mas después d'haver pagat als germans, no era com antes, però és amo d'un mas. I después ací pos tenie granjes i tenie... llaurador i ganader
-ERA L'HEREU EL TEU HOME O ÉS?
-Nnnno!, nnnnoooo, ere pa' tots.
-PERÒ SÍ QUE ERA EL PRIMER FILL O NO?
-Sí, l'únic, el primer varón, sí, pràcticament ere l'hereu, però vamos, va ser una cosa que va ser repartida.
-PERÒ QUE ELS SEUS PARES NO LI VAN DONAR A ELL....
-No, no, no.
-HO VAN REPARTIR A TOTS
-Els seus pares que jo vaig conèixer a la meua sogra no, al meu sogre sí: "queda-te'l tu, no el partiu, perquè tu tens possibilitats, treballant la teua dona", pos teníem possibilitats d'anar pagant als demés i quedar-mos el mas, pa' no partir-lo.
-PER QUÈ NO VOLIEN PARTIR-LO?
-Pos perquè si se partix no se fa res, un bancalet ací, un bancalet allà no n'hi ha ningú que vulgue, en canvi una finca si se manté sancera té un valor, encà que sigue sentimental, ara en este temps, però té un valor.
-SAP QUE ALLÍ A VALÈNCIA ON MOSATROS VIVIM, SÍ QUE ES TÉ LA COSTUM DES DE SEMPRE DE PARTIR
-Però és diferent perquè a València, en un bancalet fan a lo millor quatre collites, ací no. Ací és tot secà, i hi haurà anys que hi haurà una bona collita de blat i de cebà, però n'hi haurà un altre any que no n'hi ha. I és cereals i ganao.
-O SIGA QUE PER AIXÒ HI HAVIA UN HEREU SOLAMENT, PER A NO TINDRE QUE PARTIR?
-Sí, sí. Per això se solien fer eixes coses pa' no tindre que partir perquè en un bancalet cadaú no haguerem fet res, entonses si se'ls quedae uno i tinguere que pagar als altres, eixe uno podia donar-li vida en eixa finca.
-I EL SEU HOME VA TINDRE QUE PAGAR ALS SEUS GERMANS?
-Natural, natural.
-LA PART DEL MAS DIGUEM-NE
-La part que els corresponie, pos pagà als germans lo que son pare va manar al testament
-AIXÒ SE FICAVA EN EL TESTAMENT?
-Sí, sí, sí, sí, sí, sí. Això se posava en el testament, "tu te'l quedes, però tu tens l'obligació de a Fulano, a Sotano, a Mengano pagar-los tant", els diners que son pare va dir vam pagar i ja està
-I ARA QUI TREBALLA EIXE MAS?
-Ara ahí tenim un mitger, tenim un home.
-UN MITGER, QUE ÉS UN SENYOR QUE...
-És un senyor que, que porte ganao d'ell i el ganao nostre ho porte tot junt i...
-SE LI PAGA
-Ell mos pague a mosatros un arrendament o un algo. Vamos, jo no ho sé perquè no m'hai... en estes coses jo no mai m'hai posat.
Jo he treballat lo meu que és lo que m'agradae, ademés quan me van dir açò dels ajuntaments, és que me va agradar molt perquè el Secretari d'un ajuntament entonses podie fer molt de bé, si volie.
-SI VOLIA
-Si volie.
-MOLT DE BÉ, COM?
-Pos ajudant a molta gent, portant les coses clares, el conters clars. Procurant traure totes les subvencions que podie de Castelló pa' millores pa'l poble, ahí se podie fer una faena fenomenal. El secretari era el que ho fee, no era l'alcalde, l'alcalde també però si el secretari no se menejae treballant i fent papers, l'alcalde no podie fer-ne perquè no sabie fe'ls. O sigue, ha depengut moltíssim estos pobles menuts d'un secretari, d'un bon alcalde també. Jo he tingut uns alcaldes fabulosos, però fabulosos. M'he jubilat ara fa set anys i vamos...
-I ENCARA TÉ RELACIÓ AMB ELLS?
-Hombre!, moltíssima, mira, eixa placa me la ven regalar [assenyala la paret] el dia que me vaig jubilar. I allà que també me la van donar del Ballestar que també me la van..., no ho sé, jo he estat molt bé. Ara, jo no he tingut mai, jo he tingut sempre temps pa' n'ells, m'ha ajudat l'home, eh?. Perquè com ell no anae a jornal o a una fàbrica, ni a cap puesto, jo li dia: "mira, Manolo, avui hem d'anar a tal poble", agarrae el cotxe i me portae. Els plenos de nit, Manolo agarrae el cotxe i me portae de nit. Allí ell m'esperae, ell se n'anae al bar a fer la partideta en l'altra gent, jo me n'anava a l'ajuntament, feem la faena, i hasta m'ho portava ací i ahí al despatx treballava.
-I ALS TEUS SOGRES ELS SEMBLAVA BÉ QUE TU TREBALLARES?
-Els meus sogres, no, els meus sogres se van morir molt prompte, la meua sogra no la vaig conèixer, i el meu sogre se moririe pos a l'any de... de casar-mos, quan se va morir el meu sogre pos jo fea les classes ací a Morella i el pobre home ni s'enterae, vull dir-te que no... Era una bona persona també però tenie vuitanta-i-... quasi noranta anys, o sigue que no...
-I EL TEU MARIT ERA EL PRIMER I ALESHORES
-El meu sogre se va casar..., no, quan va nàixer el meu marit, el meu sogre tenie 60 anys
-60 ANYS?!
-Sí, el primer xic, antes tenie quatre xiques, però quan va nàixer el meu home, son pare ja tenie 60 anys.
-PERÒ ENCARA AIXÍ, ENCÀ QUE HI HAGUEREN QUATRE XIQUES DAVANT
-Quatre xiques davant
-SÓN MOLTS ANYS
-Sí, se va casar molt major.
-AIXÒ ERA COSTUM DE CASAR-SE MOLT MAJOR?
-Jo no ho sé.
-PERQUÈ ÉS QUE S'HEM TROBAT MOLTA GENT QUE SE CASAVA MAJOR
-El meu sogre se va casar la primera vegà als 40 anys
-TARDAVEN MOLT EN CASAR-SE, NO?
-Sí
-SE QUEDAVEN MOLT A CASA?
-Sí, perquè treballaen a casa i, en fi... no ho sé
-I A LO MILLOR, NO SÉ, A LO MILLOR N'HI HAVIEN IMPEDIMENTS DELS PARES PA' CASAR-SE O FICAVEN ENTREBANCS O DIFICULTATS O....
-Pues sí, sí, també hi havien solien haver. A mi no me volien perquè jo era una xica que havie estudiat i no aprofitava pa'l mas. O sigue que...
-NO APROFITAVES PA'L MAS, NO T'ANAVES A QUEDAR EN EL MAS
-Noooo!, no, no!. Això no, això sent nòvios Manolo ja ho sabie que no, que jo...
-JA LI VARES DIR
-Hombre!!, Li vaig dir: "jo sí, jo me case en tu perquè te vull i no vaig a Madrid i ja està però jo..."
-A CANVI DE QUE AL MAS JO NO VAIG
-"...al mas jo no vaig"
-PERQUÈ TU QUÈ PENSAES D'ANAR AL MAS?
-Ui!, per l'Amor de Déu, no, si no sé ni donar de menjar a les gallines, no, no, no, no. No!
-NO T'AGRADAVA EIXA VIDA
-No! Ni ho haguera sabut fer, ni m'haguere agradat, ni m'haguera adaptat. Jo he segut molt feliç treballant com hai treballat i creu-t'ho, que és que hai treballat super a gust.
-CLARO
-I els meus pobles, bueno... encà dic els meus pobles com si foren els meues pobles. Tinc un poble, un d'ells, Palanques, que va ser el primer que va funcionar en régimen de Concejo Abierto.
-AHIR VAM ESTAR EN PALANQUES, NOSALTRES
-Vau estar en Palanques?
-QUÈ BONICO ÉS! ME VA ENCANTAR QUÈ BONICO ÉS!
-Pues quan jo vaig agarrar Palanques els carrers estaen com un barrental, i pa' pujar a Palanques no se pujae en cotxe, se pujae a peu, des del segon pontet que hi ha a dalt a peu.
-I AIXÒ DE CONCEJO ABIERTO, QUÈ ÉS?
-Concejo Abierto és que ahí no n'hi ha concejals. N'hi ha un alcalde i un teniente d'alcalde i un tresorero i concejals són tots els del poble, els hòmens i les dones, tots. Una vegà tenen divuit anys ja són concejals de l'ajuntament. I se fan els plenos i les reunions en tots. I ere molt bonico perquè pa' que anigueren tots nosatros es plenos es feem después de missa els domenges, que ojo, eh!. Això ara ja s'ha acabat. O sigue que...
-AIXÒ JA NO SE FA ARA?
-No, bueno sí, els concejos abiertos sí, però això d'anar el dimenge a missa allí i después de missa tots a...
-I ANAVEN TOTS?
-Tots.
-I QUÈ ANAVEN ELS PARES DE FAMÍLIA O LES DONES TAMBÉ ANAVEN?
-Les dones! les dones tamé, les que més anaven, mare santíssima, no veus que la secretaria ere una dona i allò ere nou?
-CLAR JO PENSE, QUÈ PENSARAN LES ALTRES DONES DE QUE... I ELS HÒMENS, TE FEIEN CAS A TU COM A DONA?
-Sí, creu-t'ho que sí. I que no me va faltar mai, mai, mai... i mira que entonses era jove ja. No me va faltar mai ningú al respecte, ni tinc mai res que dir de ningú. Si tinguera ho diria també: "hi havie un fulano que..." No, no, no, no. A mi de sempre en... jo quan anava als pobles els fea: "no me digueu de vosté, digueu-me Abilia, parlem-nos de tu i jo vos parlaré de tu tamé i anirem la mar de bé tots". I ere una cosa molt amigable, i encà ho és ara, o sigue, jo en aquella gent... si a Palanques, a Pilar, a la dona de l'alcalde, li haguera dit: "i esta vesprà aniré a vore a Abilia", María santíssima!!, perquè és que jo tinc amistats en tots els pobles A Sorita, l'alcalde de Sorita serà alcalde mentres voldrà viure, bueno, voldrà viure sempre, però mentres ell voldrà, perquè és que és un home que se desviu per tots, i com se desviu per tots, quan s'han de fer eleccions tots li diuen: "Manuel, tu altre camí", i Manuel: "bueno, pues altre camí". Com al de Palanques, jo al que n'hi ha ara d'alcalde a Palanques, el vaig conèixer que ell tenie 18 anys i ja ere alcalde, quan se'n va anar, el darrer alcalde que jo vaig conèixer, Antonio Borràs, que se'n va anar a treballar a Barcelona, ja va entrar Manuel i sempre serà Manuel el alcalde. Perquè als alcaldes d'estos pobles menuts els coste diners del bolsillo ser alcaldes. O sigue, no tenen..., no tenen cap..., no tenen res! o sigue, hasta els viatges a Castelló, ara a lo millor ja donen, ja n'hi ha un pressupost més gran, però jo he vist anar a Castelló i pagar-se el viatge del bolsillo, o sigue que...
-M'ESTAVES DIENT, PER EXEMPLE, QUE ELS CAMINS EREN BARRIZALS, NO?
-Eixe camí de Palanques s'havie de pujar a peu, en matxos, no pujaven els cotxes hasta dalt, i això s'ho han anat arreglant ells a poc a poc, a poc a poc. Va tindre antes aigua corrent Palanques que Morella. Ja estava jo a Palanques. I piscina, l'has vista la piscineta?
-SÍ
-Pos antes que Morella va tindre piscina Palanques.
-I HO FEIEN ELLS?
-Claro, això se deme una subvenció i "bueno en els diners que me donen", mos juntàem tots, "bueno ens han donat només estos diners", el... alcalde que ere un manetes, que ha segut sempre un obrer, un 'albañil': "bueno pos en això podem comprar tant de material si treballem tots de baes", jornal de vila que se die, entonses se compraen els... se comprae el material, treballae la gent a jornal de vila i feen una trossà... i quan venien de Castelló, de la Diputació a vore la subvenció d'aquell any en què s'havia gastat: "com heu pogut fer tant de tros?", dic: "no cobrant un duro!".
-TREBALLAVA LA GENT DE BAES
-Treballaen a jornal de vila que es die entonses, de gratis, sense cobrar, i aixina se podie fer algo.
-AIXÒ DE QUAN M'ESTÀS PARLANT, DE FA QUANT DE TEMPS?
-Això t'estic parlant pos, de... de l'any... setanta, de l'any setanta. Ne fa, ne fa la tira d'anys, pos aixina se treballae en estos pobles pa' poder...
-ERA COM UNA ASSEMBLEA DE VEÏNS I AU!
-Sí, sí, una assemblea de veïns, ahí se decidie tot per, per tots. Bueno, ere l'únic poble que funcionae en Régimen de Concejo Abierto, els altres n'hi havia alcalde i la seua corporació, concejals, però també sempre una gent tant estupenda que també se dien les coses pa' que tots les entengueren, i les entenien perfectament i quan se die, "bueno, pos s'ha de treballar de baes", pos se treballe de baes, se fa. Hasta a vore si después mos donaran algo més i anem fent. I s'anaen fent les obres a poquet a poquet perquè a n'esta gent no se'ls podie dir: "i ara cada família té que portar tants de diners pa' fer això". No perquè no els tenien, els necessitaven pa' viure. Però s'han mantingut els pobles, i mira lo bonicos que estan, eixa és la meua satisfacció. La veritat que sí.
-I EIXOS POBLES TENIEN BENS COMUNALS, TENIEN TERRA DE TOTS O SOLAMENT ERA PA' FER ESTES COSES QUE M'ESTAS CONTANT
-Mmmmm... Els que tenien béns comunals, que tenien boscos, pinàs, eren Herbés i Sorita, eixos tenien pinà, i quan autoritzae de Castelló a tallar pins pos entonses ere un respiro, un alivio, se tallaen pins, que se venien, i el distrit forestal se quedae lo que se quedare, el quinze per cent, me paix que ere... en fin, algo, i lo demés se quedae pos pa'l poble pa' fer obres, pa' fer les millores que se podien fer. Pero d'eixos n'hi havia dos, Herbés i Sorita, els altres no. Els altres no tenien... ere....
-PERÒ EIXOS PER EXEMPLE, ESTES MUNTANYES, EIXOS PINÀS DE SORITA I D'HERBÉS, EREN D'ELLS?
-D'ells, d'ells, del poble, del poble.
-EIXES MUNTANYES EREN D'ELLS. NO ERA DE CASTELLÓ?
-No no no.. d'ells, d'ells i seguissen sent d'ells, no de Castelló, com lo que hau vist a Palanques, això és del poble, com els montes d'ací de Morella, són de l'ajuntament, això no és de Castelló, no, no, no, no.
-ÉS DE L'AJUNTAMENT?
-Lo que passe que Castelló, el distrit forestal autoritze la tallada de pins, pujaen, marcaen els pins que havies de tallar... que si no t'autoritzaen no el tallaes, i vam estar uns anys que els pins se pagaen molt i entonses i estos pobles que te dic pos podien fer coses en les tallaes dels pins i el que no tenie pinar pos ho havie de fer poquet a poquet, conforme te dic Palanques, que... pos molt a poquet a poquet, però treballant tots.
-I HAVIE UNA DIFERÈNCIA IMPORTANT ENTRE ELS POBLES QUE A LO MILLOR SÍ TENIEN...
-Claro, claro, claro.
-PERQUÈ PODIEN TRAURE MÉS DINERS PER A FER...
-Muy bien, muy bien, però ells també van ser sempre amics, jo no sé quina cosa especial té la gent d'esta terra, són amics i se feen favors d'uns a uns altres.
-HI HAVIA MOLTA SOLIDARITAT ENTRE LA GENT?
-Molta, moltíssima. Mira el alcalde de Villores, el darrer alcalde que ha n'hi hagut gran, eh, no tenie cotxe, ni sabie conduir, pues el de Sorita, quan tenien que anar a Castelló anae a Villores, arreplegae a Pere i al cotxe i ala!!. Después tornaen, o el de Palanques, vull dir-li que hi havie molta, molta solidaritat que dius tu.
-I PER EXEMPLE, ELS BOSCOS, ELS PINARS TAMBÉ ARREPLEGARIEN LA LLENYA D'ALLÍ O NO?
-Sí, síiii.
-I PODIA ARREPLEGAR CADASCÚ LA LLENYA QUE VOLGUÉS?
-Els pinars pos, els pinars, els pinar, no, els pinars eren sagrats. Als boscos podia anar la gent a fer-se llenya pa' casa, però llenya pa' casa no pa' vendre-la, eh?, això ere...[fa un gest de negació]
-ELS PINARS EREN PA' VENDRE
-Els pinars ere pa' fer una tallada de pins i vendre i el benefici no ere pa' l'ajuntament, ere pa'l poble, ere pa' tots, però llenya pa' la gent de casa, pa' cremar... antes de que vinguera el butano i tot això, pos la gent anae als boscos i de carrasca pos se fee llenya, demanae permís a l'ajuntament. "Xé!, que..." "pos ves a fer-te llenya", però llenya llenya pa' casa, pa'l gasto de casa, no pa' vendre-la, ni mucho menos.
-I L'AIGUA PER EXEMPLE, COM...? L'AIGUA...
-L'aigua... pos l'aigua n'hi havie una font al carrer, que venie... a saber els anys d'un manantial i tota la gent anae allí a d'aquella font i omplie el cànter. Dispués quan ja...
-PERQUÈ AHIR ENS VAN DIR EN PALANQUES QUE ANAEN AL RIU A PER L'AIGUA
-Sí, sí.
-EN CÀNTERS
-En cànters, en matxo i cànters i... sí. I dispués quan ja se va poder fer, bueno ja va n'hi haver més mitjos, pos entonses se va canalitzar l'aigua d'un manantial i ja n'hi havia aigua per les cases.
-AIXÒ PEL MATEIX SISTEMA, VULL DIR ENTRE TOTS VAN DECIDIR?
-Entre tots, entre tots van decidir de fer-ho i les... les subvencions que te donaen a Pla de Obres i Servicis de la Diputació, pos a lo millor en tres o quatre anys de Planes d'Obres i Servicis acabaves de posar l'aigua a un poble. Sempre treballant la gent moltíssim sense cobrar un duro, eh? Quan ja la cosa estae millor pos cobraen a lo millor els, no sé, els que feen més faena, els, però no, normalment ere pa' pagar les tuberies i si venie algú pa' montar les tuberies aquell ere el que cobrae, la gent dels pobles ha treballat sempre pa'... pa' bé del seu poble i en una força que a mi m'agradarie que alguna vegà, no se'ls pot reconèixer, però que si parlant jo ara aixina se pot pensar algun puesto lo que han treballat estos pobres pa' mantindre's com a pobles... perquè mira, ací hi van haver dos pobles, Xiva de Morella i Ortells, que se van fussionar a Morella, entonses ja han perdut la identidad de poble, i això és lo que els atres no van voler i van mantindre-ho i van mantindre-ho i jo vaig ajudar to' lo que vaig poder a que se mantingueren i me van dir: "tu no te n'aniràs, no?". I se van mantindre com a pobles, perquè Xiva i Ortells se van acovardir, en fin o lo que fore o ací els van convèncer, no sé, no sé, ni m'interesse tampoc, però Sorita, Palanques, Villores... Sorita no calie perquè té un bon patrimoni forestal, però Palanques i Villores, pues pues... van dir: "no, no, no, nosatros mos mantenim ací com, com a poble com sigue", passant penúries, però ara tu saps lo satisfets que estan?, tu saps que ara molta gent d'aquella que se'n va anar a treballar a Barcelona i per ahí, perquè ere per força.
-PER QUÈ SE N'ANAVEN?
-Pos perquè la terra que tenien ere tant poqueta que no donae, els xics volien tindre més bona vida o... ací va ser un "éxodo".
-SÍ?, VA HAVER MOLTA EMIGRACIÓ?
-Moltíssima.
-TANT DE XICS COM DE XIQUES?
-Tant de xics com de xiques. Sí, ací va n'hi haver pos això, estos pobles menuts creu-t'ho que, xé!, a Palanques quan van fer Concejo Abierto ne quedaen 17
-17 HOMES I DONES?
-17 entre homes i dones, i van haver no sé quants anys sense xiquets. Ara quina ventura... n'hi ha quatre o cinc, a vore, cinc, i uno que n'ha de nàixer ara prop, sis... bueno, pos estos xics jovens, entre ells, dos fills de l'alcalde i una filla d'un altre que li diuen Leandro, que també és una bellíssima persona, pues van decidir quedar-se al poble. I estos xics treballaen en les obres que fee l'ajuntament, o sigue, l'ajuntament quan va poder donar jornals, la gent del poble; allí no va entrar ningú de fora, home!, si ere, n'hi havia coses que s'havie de buscar gent de fora, però pa' la mano d'albanyilería la gent del poble, i això va frenar, perquè estos xics se n'hagueren anat a un altre puesto. Después ara ha donat la bendita casualitat, i que el temps ha evolucionat, que els que se'n van anar, ara quan s'han jubilat, aquella caseta que tenien que casi caie, se l'han feta nova i han vingut a viure al poble. Si no tot l'any pues... a Pasqua, l'estiu tot l'estiu i claro, estos pobles en estiu estan plens de gent.
-PERÒ SE N'ANAVEN PER QUÈ, PERQUÈ EREN MOLTS A CASA, PERQUÈ TENIEN MOLTS FILLS I HAVIA NECESSITAT D'ANAR-SE'N O...
-Sí, sí, sí. A casa... a casa se podie malviure com se vivie entonses i quan vaig viure jo... a vore si m'explico, les necessitats bàsiques cobertes però sense... sense poder-se fer tres vestits cada any o cada temporà i sense poder anar de vacacions i tot això, i claro, i sentien parlar als altres que se n'anaen a treballar: "Oiii!, és que a Barcelona paguen tant i...", i ala!, tots cap a Catalunya. I sí, claro, allí la vida estae d'una altra manera. Ells se saben les penes que se van passar, però que se'n van anar d'estos pobles. I ara els que s'han jubilat, molts, molts reconeix que han tornat. Ja has vist a Palanques com està...
-MOLT BONICO.
-Molt bonico.
-I MANAEN DINERS D'ALLÍ, PER EXEMPLE, TREBALLAEN EN BARCELONA PER EXEMPLE EN QUÈ?, PER EXEMPLE?
-Pos no ho sé, en lo que podien.
-LES XIQUES SÍ QUE SE N'ANAEN A SERVIR?
-Moltes xiques a servir, moltíssimes, tampoc estaen prepares pa'... o a una fàbrica, no sé, jo de les que se n'anaen a treballar fora no sé en què treballaen. Això no ho sé, no en tinc ni idea, ni els homes ni les dones, no ho sé. Jo sí que sé que ara quan s'han fet grans han tornat molts, han arreglat la caseta que tenien al poble, i sobretot d'estiu venen ahí. Mira té aigua, té alcantarillat, té televisio, té piscina, pos si, vamos...
-QUÈ MÉS VOLS?
-Què més vols?, té una carretera arreglà super arreglà, que en un moment estan a Morella o a Forcall pa' comprà, eixos pobles ja no tenen cap necessitat ara, ara ho tenen tot cubert. A mi no m'agraen els pobles grans i no fa molts dies veníem de Vinarós del metge i li dic al meu home: "jo si mo n'ham d'anar de Morella, a Palanques", "xica: per què a Palanques?", dic: "perquè a Vinarós no! i un altre poble més gran, menos. "Tu saps lo bé que vivim ací?. La tranquil·litat que n'hi ha, com cundix el temps..."
-EL TEMPS ÉS UN ALTRE?
-Claro, claro. Jo vaig tindre una companyera..., perquè açò ja te dic que vaig tindre vint anys el despatx ací, dispués quan ja no depenien els ajuntaments de Govern Civil que ja van passar a la Diputació pos a la Diputació me van cridar una vegà i me van dir: "com ho has fet tu pa' fer tot això?", dic: "agrupant-nos, treballant molt a casa i en pau!". Entonses van comprar un local ací a Morella, davall de l'ajuntament, un local gran que s'estae fent i allí vam comprar unes oficines majíssimes. I entonses tots estos ajuntaments van baixar allí. Ja te dic, vaig estar tres anys allí, mira si, si va... poc ja. Entonses ja me van enviar antes de tindre les oficines, ja me van enviar ajuda. T'ho dic perquè la primera ajuda que me van enviar... una xica que li diuen Marta, que ara està de secretària a Godelleta, que sempre parlem moltes vegaes per telèfon i me fa: "això és una altra gal·làxia, és que, és que no te pots donar una idea la gent... tot, com és...". Ahí, vamos... anaes als pobles i com si... com si haguerem viscut tota la vida allí, en una confiança, en una tranquil·litat, en un estar tant a gust, diu: "i açò?, vamos...".
-PERÒ VOSTÉ, VULL DIR, TENIA, PER A EIXE MOMENT, LES DONES ACÍ QUE ESTARIEN EN CASA... VULL DIR, TENIEN UNA MENTALITAT AHÍ DE FER-HO TOT ENTRE TOTS I... NO?, ARRIBAVA ALS POBLES I TENIA MOLT CLAR LO DEL CONCEJO ABIERTO I...
-Moltíssim clar, moltíssim.
Jo me vaig empapar de dret administratiu tot lo que vaig poder i quan a mi me van cridar a Govern Civil i me van dir: "mira, este poble, l'has de fer, has de fer-lo, contes en tot el apoyo nostre, però t'ho has de fer". I va ser el primer poble de la província de Castelló que va funcionar en Régimen de Concejo Abierto, ara ja n'hi ha no sé quants, i vaig dir: "pos ho farem". Jo vaig parlar en la gent, els vaig explicar lo que ere el Concejo Abieto, com ho havien de fer, ho van entendre perfectament i van dir: "estaràs tu?, sí, pos entonses lo que tu digues". I ja sense problemes. I tu saps lo bonico que ere?, ere bonico i a n'ells el agradae, perquè sé que els agradae, i a més ens ho passàem pipa. A missa de tarde, venie el capellà de Sorita a dir la missa. Die la missa i después de missa hòmens,... els xiquets se n'anaen a jugar, els poquets que n'hi havie, bueno, estos que n'hi ha ara que entonses eren xiquets, i les dones i els homes, tots... al Teleclub... perquè l'ajuntament estae en ruïnes i no se podie estar, però el Teleclub estae damunt de l'ajuntament, estae allí propet...
-EL TELECLUB, QUÈ ERA?
-OH!, el Teleclub ere una institució. Fa molts anys... deu ser cap a l'any 68 o 69 o 70, que donaen subvencions a n'estos pobles menuts pa' que habilitaren un local a on els enviaen una tele i ere el Teleclub, i entonses la gent se reunie els domenges allí a vore la tele a fer la partideta... I al Teleclub feem els plenos, perquè l'ajuntament estae en ruïnes, ara està novet, que l'han fet nou també, bueno, pos tu saps lo bonico que ere allò...?
-M'IMAGINE
-És, és... Jo ja te dic, que tinc uns recuerdos de tots els pobles boníssims, però els altres pobles eren uns pobles que funcionaven com Morella, normals, se tenie Comissió de Govern, se tenie els plenos, sempre de nit después de sopar, perquè la gent llauradora havien de vindre de nit, ara después ja ho van canviar, ara ja ho fan de dia, totes les coses milloren i se feen de nit i ja està, però a Palanques van fer aixina perquè les dones de nit no podien anar, i els homes a lo millor estaen cansats, va ser lo que els vaig dir: "vos ve bé un dumenge de vesprà después d'eixir missa?", "ui!, sí, perfecte". "Pos ja està". El darrer domenge de mes, tots allí, celebràem el pleno, parlàem de lo divino i de lo humano i ja està. Jo m'enduia els apuntes que m'havia d'endur...
-TOT EL DIA EN DANSA
-Tot el dia en dansa, i bonico i bé. I dispués pues uno havia fet un coc, l'altra havia portat unes madalenes i allí vaig dependre lo que és la mansanilla bona. "Abilia, farà un trago de mansanilla", "No, que a mi...", allí n'hi ha mansanilla i una altra classe d'herba, que ara no me'n recorde com se diu
-DEL MONTE
-El poleo, que naix d'allí, del monte i jo dic: "puug!, no m'apetix però m'ho beuré..., em beuré una tasa de mansanilla". Me porten un barral i me diuen: "prova-la". "Mansanilla en barral?", diu: "home, claro"
-EN BARRAL?
-Saps que és un barral? és una cosa de cristal on posen el vi, que té, és un cuenco aixina, en una boca ací, un altra més gran ahí, i jo dic: "bueno", i vaig beure. I a la primera angolida vaig dir: "uf!, traidors!". Diu: "pos no diràs que no és mansanilla. La sidra d'on ix?, de la mansana, pos d'allí mansanilla" [riu]. I tots els domenges a la mansanilla. Era una cosa molt amistosa i molt bonica.
-PERQUÈ PARLANT D'EIXES HERBES QUE SE RECULLEN EN LA MUNTANYA, ACÍ TENEN MOLTA COSTUM D'ARREPLEGAR I FER INFUSIONS?
-Sí, sí, sí, sí, sí. El poleo ací se fa tot del que... sobretot a Palanques se cull allí a la voreta del poble, però a montonaes. El poleo és menta, muy bien, i el té, també se cull de roca, i la mansanilla també se cull del monte.
-TENIEN COSTUM DE...
-Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. De fer infusions i de comprar-ne i de secar-ne i de preparar-ne, a mi, mare de Déu, quantes vegades me'n donaen ja preparadeta en un pot de cristal: "tin, este, només te la cal posar a bollir que ja està...", però a mi no m'agrade les infusions, a mi m'agradae el café, encà m'agrae ara.
-I EL TEU HOME ERA LLAURADOR?
-Sí.
-I TENIA ANIMALS TAMBÉ O NO?
-Sí, tenie una granja de cerdos, una no, dos granjes de cerdos.
-DOS GRANJES DE CERDOS, QUANTS CERDOS MÉS O MENYS TENIA?... ENCARA ARA?, NO
-Ara les té però ja les porte un altre, ja no les porte ell. Pues a una ne cabien 700 i a l'altra no sé si 400 o 500 o algo aixina.
-PERÒ AIXÒ SÓN MOLTS CERDOS!
-Home claro, el meu home ha treballat sempre com un desesperat també.
-I QUÈ, ELS VENIA ELS CERDOS?
-Sí, sí, sí. Venie un camió d'un matadero i els carregaen i se'ls enduien, sí.
-I FEIEN MATANÇA?
-Nosatros sí, ací no. A una casa que tenim propet d'ací, del monte també, però tant prompte com ja vaig tindre els xics grans i ja se van casar i cadascú a sa casa i jo vaig dir: "pa' Manolo i pa' mi..." [nega amb el cap].
-MASSA.
-Massa, ademés és que tampoc era una cosa que me portae de cap, no... i pa' d'ell i pa' mi, pa' què necessitem matar un cerdo? Compres un pernil detrás de un altre i vas a la carnisseria i tens carn fresca sempre que la vols, no...
-PERÒ SÍ QUE HI HA MOLTA COSTUM PER AQUÍ DE FER MATANÇA, NO?
-Sí, sí, sí, sí, sí.
-I ÉS COM UNA GRAN FESTA AIXÒ DE LA MATANÇA?
-Pues la matança va estar una temporà als masos que la gent die: "més val que t'aconviden a una matança que a una boda". Perquè a una matança es menge molt bé i no te cal fer regal. Perquè els dies de la matança als masos es fee un festón.
-I VOSTÉ VA ANAR ALGUNA VEGADA PER EXEMPLE A CASA DE... BUENO, EL SEU SOGRE JA ERA MOLT GRAN, PERÒ PER PART DE LA...
-De la meua família de ma mare sí. Jo he anat al mas de Borràs molts anys a la matança de bou i gorrino. Mare de Déu, allí s'estae..., n'hi havia vegaes que tres dies fent faena. Picant la carn i embotint i...
-TU TAMBÉ?
-Jo era molt joveneta i anava en ma mare i a lo millor jo anava només un dia, noooo...
-NO T'AGRADAVA?
-No.
-PERÒ TA MARE SÍ QUE HO SABRIA FER?
-Ma mare de maravilla.
-PERQUÈ TA MARE ERA FILLA DE MAS
-Sí, sí, sí.
-I TENIA UN GERMÀ GRAN
-Sí, sí, sí.
-QUE SE VA QUEDAR AMB EL MAS?
-Que se va quedar amb el mas, sí, sí. Una bona persona, igual que ma mare.
-I A TA MARE LI VAEN PAGAR?
-Sí, sí.
-EN DINERS?
-Sí
-PERÒ NO VA SER... A BANDA VA TINDRE DOT O LI VAN PAGAR?
-El dot, el dot en diners. O sigue, a n'ella el dot de sa casa, lo que va heretar de sa casa ho va fer en diners i después pues van comprar la terra i la casa de mon tio. En fi, mon pare i ma mare eren ganancials, eren un matrimoni summament ben avengut, mon pare era un home maravillós, ma mare també. Lo únic que jo vaig tindre una infantesa lo més bona del món, en economies, naturalment que en economies, perquè no n'hi havia diners entonses, s'havie eixit d'una guerra i no n'hi havie..., però dins de la nostra economia, pos la mar de feliços. Jo sí, jo no tinc més que dir bé.
-I TU SAPS SI PER EXEMPLE, SI TA MARE I EL TEU PARE, QUAN SE VAREN CASAR VAREN FER ALGÚN PAPER PA' SEPARAR PROPIETATS O ALGUNA COSA?
-No. Ne feen, ne feen, com se dien?, cartes de pago o no sé com se dien, no ho sé, però no, els meus pares ja no en van fer. Els meus pares eren de dos masos però eren dos persones molt adelantaes pa'l seu temps, ma mare en aquell temps ella ja sabiE llegir i escriure, eh?, i mon pare no tant com ma mare però també se defensae. Així que a mi me van ensenyar a llegir mon pare i ma mare a casa. Jo quan vaig anar al col·le ja sabia llegir, que mon pare presumie entre els veïns que jo ja llegia el periòdic als sis anys. Bueno, coses de pares que estan... pos sí, jo vaig tindre molta sort, molta sort, perquè no tots els pares eren com mon pare i ma mare, els altres eren, no ho sé...
-HI HAVIA UNA DIFERÈNCIA DE MENTALITAT ENTRE ELS POBLES, ENTRE LA VILA I ELS MASOS?
-Sí, ere un altre món. Grandíssima, enorme. Ací jo encà vaig conèixer allò dels diumenges de festa grossa, a les tres de la tarde: ball dels masovers.
-I QUÈ ERA AIXÒ DELS BALLS DE MASOVERS?
-Perquè feen el ball pa'ls masovers perquè después se n'havien d'anar cap al mas i entonses no n'hi havie cotxes com ara i feen el ball i la gent del poble, si se pensaen fins i no anaen al ball dels masovers, però això més bé ho he sentit contar que ho he viscut.
-PERÒ HO HAS SENTIT?
-Sí, sí, una diferència grandíssima, la diferència entre masos i pobles se va acabar quan la desgraciada evaquà, que els masovers van tindre que vindre... hola Javier [s'adreça a hom que ha entrat]. Van tindre que vindre dels masos al poble, els maquis, tot aquell lio que... entonses va vindre el masover.
-VAN VINDRE DELS MASOS AL POBLE?
-A viure al poble perquè no estaen segurs en el mas. Bueno, jo no ho sé, no sé ben bé com va ser però he sentit parlar de l'evaquà, deixaen el masos i venien ací, anaen a lo millor només a treballar al mas, però a dormir a casa perquè se sentien més segurs ací al poble. I entonses se va acabar allò de la diferència dels xics del mas i... i fija-te, jo me vaig casar en un masover.
-O SIGA QUE ACÍ EN MORELLA ELS XICS DEL MAS ES VEIA COM MOLT RUDES O COM MOLT BRUTOS O QUÈ?, O COM ERA?
-Eeeh, pos no, perquè no ho eren realment.
-O QUE LES XIQUES NO VOLIEN ANAR-SE'N A VIURE AL MAS?
-No, i que no, sí, una miqueta més bruscos, sí.
-EIXA ERA LA IDEA QUE SE TENIA
-Sí, era la idea que se tenie, sí, perquè jo ne vaig conèixer en molta gent i después la gent dels pobles menuts no eren, no eren tant bruscos.
-PERÒ A LO MILLOR ERA EIXA IDEA QUE...
-Era eixa idea i que... entonses va estar uns anys que n'hi havie una miqueta de classisme als pobles. La filla de Fulanito, la filla de Menganito, la... jo no vaig tindre mai classisme perquè me va tocar sempre... vaig estudiar com si haguera segut de casa bona, de casa de diners, però jo ma casa la considerava més bona que algunes cases que tenien diners, m'explico?
-SÍ. I ALESHORES LA GENT A LO MILLOR SE SENTIA UNA MICA MÉS FINA
-La gent n'hi havien que se pensaen els finolis, els tontarres dels pobles... oi!, juntar-se en els masovers, en les masoveres, quan realment els que tenien diners entonses eren els masovers i les masoveres. Però sí, que va n'hi hagué una... sí. Después allò se va arreglar, gràcies a Déu i ja no s'ha vist eixe desfasse, però sí que l'ha n'hi hagut, sí. A les tres de la tarde era el ball dels masovers, a mi com no me deixaen anar pos tampoc m'enterava.
-NO TE DEIXAEN ANAR?
-No, és què jo era molt menuda, molt menuda!, jo ja tenia 16 anyets i encà no m'havien deixat anar al ball. Perquè ací vivie un germà més major, vivie ací a Morella, casat. Jo només... mon pare se va morir quan jo tenia 11 anys, però el meu germà va exercir de pare, l'altre que estae fadrí també i tenia mon pare, bueno, dos pares i dos mares i... i después és que jo tenia que emplear el temps pa' estudiar, no podia.
Jo volia, a mi m'agradae moltíssim, mira, sent menuda, molt menuda, és una anècdota que és bonica per la casualitat. Jo si tenia dos perres, d'aquelles gordes, redones, que no sé si les has vistes, me les gastava comprant-me un cuento. Anava a la imprempta, que se diu Fidel Carteller, que encà existix, a comprar-me un cuento que valie dos perres. I van batejar un xiquet d'aquella imprempta i devia tindre jo pues... 12 anys o algo aixina, i a n'aquell bateig en ves de, bé, a part de caramelos van tirar cuentos, llapissos, gomes, mareeeeee!!, jo els cuentos com una loca. Aquell xiquet que van batejar entonses, ara és el meu consogre.
-AH, SÍ?
-Fija't què casualitat!
-ÉS VERITAT!
-Què casualitat. Pues sempre ho parlem, de dir: "quan te van batejar a tu jo com una desesperà a arreplegar cuentos". Diu: "ja hi ha més gent que m'han dit que van replegar cuentos", i tot són gent que els ha agradat molt llegir, perquè jo sempre m'he tengut que gastat diners en llibres. Tinc ahí una bona biblioteca, ahí dins una altra, en fi, que m'ha agrada't sempre.
-I TU TE'N RECORDES PER EIXEMPLE DEL TEU FESTEIG, DE QUAN FESTEJAES EN EL TEU HOME
-[Assenteix amb el cap] Hombre!, claro.
-PERQUÈ CLAR, ELL ERA D'UN MAS
-I va vindre a viure ací al poble quan això de l'evaquà que te dic, sí. I entonses el vaig conèixer, però jo ací no estava més que...
-PERÒ VENIEN A VIURE A CASA D'ALGÚ O ES LLOGAVEN UNA CASA O...
-No, tenien una casa d'ells. EL meu home teníen casa d'ells ací al poble. N'hi havie molts masovers que tenien una casa ací al poble.
-SE COMPRAEN UNA CASA?
-Se compraen no, ja se l'havien compra't de pares a fills... a saber qui.
-PERQUÈ CLAR, ELS TEUS AGÜELOS LI VAEN DONAR ESTA CASA
-Muy bien, que ja ere d'ells.
-JA ERA D'ELLS I JA LI VAEN... TOT MENOS PARTIR EL MAS
-Sí, sí. Tot menos partir el mas. Sí, sí. I la majoria dels que van vindre entonses tots tenien casa ací al poble. I jo vaig conèixer a Manolo, el meu home, pos... mira, anant pel carrer, no sé, una amiga meua me paix que me'l va presentar. Però jo estava poc ací, perquè entonces ja era graneta, quan estava a Castelló... però a les vacacions quan estava i això pos anava.
-AH, QUE TANT DE TEMPS SE VAREN QUEDAR ACÍ, AQUÍ SE VAN... LO DE L'EVAQUÀ QUE M'ESTÀ DIENT
-El meu home ja no va tornar al mas, ja se va quedar i ja...
-AH, NO VA TORNAR MAI MÉS AL MAS?
-No, no, ell ja no va tornar.
-PERQUÈ QUÈ VA PASSAR, DURANT QUANT DE TEMPS VAN ESTAR FORA DELS MASOS?
-Bueno pues ells, quan això de l'evaquà, com el meu sogre ja era molt majó, ja van vindre ell i un altre germà i una germana que quedaen fadrins, van vindre ací al poble a viure i el meu home se va posar, això, unes granges i es va comprar un troç de terreno ací propet, i se va fer unes granjes, en fin, va anar a treballar, se va comprà un tractor grandíssim i anae a llaurar en el tractor, vull dir-te que ell ja se va organitzar pa' no tindre que tornar al mas. No veus que festejae en mi i jo no volia anar al mas? Ell se va organitzar ja la vida pa' treballar ací i no tindre que marxar.
-I LI VA SEMBLAR BÉ, VULL DIR, SI ELL ERA EL PRIMER I S'ANAVA A QUEDAR EL MAS, LI VA SEMBLAR BÉ DEIXAR EL MAS PER A VINDRE
-A n'ell? sí. Sí, sí, sí, sí, sí.
-PER A QUEDAR-SE AMB TU
-Sí, sí.
-I EL SEU PARE HO VA VORER BÉ AIXÒ
-Sí, sí, sí.
-NO VA HAVER PROBLEMES
-No, no, ningun problema, el meu sogre vaig estar un any, l'any que mos vam casar ja se va morir, però jo sempre vaig estar molt bé en el meu sogre, ere un home molt, molt agradable. També tenie una anècdota molt bona. Perquè entonses no s'estudiae valencià i eixe home, igual com ma mare parlae este valencià que se parle ara, die: "l'oratge". I un dia me diu el meu sogre, ja m'havia casat, me diu: "quin és el teu cognom?", jo me'l quedo mirant, una xica amb estudis, i li dic: "no en tinc jo de cognom". "Dona!, tots ne tenen!". I diu: "a vore, te diuen Abilia i dispués què?". Jo dic: "Adell Ferrer". Diu: "pos el primer cognom és Adell i el segon Ferrer". Bueno, quan jo tenia 57 o 58 anys vaig tindre que fer un curset de valencià, perquè me l'exigien.
-EN 57 O 58 ANYS
-Sí, i els ordenadors els vaig dependre en 60, no te penses que tela marinera. Vaig anar a fer un curset de valencià i allò del cognom, el oraige..., jo sempre dia 'tortilla', però ma mare die truita, i, i bueno, moltes coses que el meu sogre i ma mare parlaen i que jo dia: "bueno, açò, com són gent del monte...", pos són les coses que ara se diu. I això del cognom, als meus fills i als néts els ho he contat 50 vegaes. El iaio Manolo, que li dien Manolo, me va preguntar pel meu cognom i jo [riu] la més pita del poble, que em pensava jo que era, li vaig dir: "no en tinc jo de cognom". "Toca! Si en tenen tots, n'has de tindre tu també", vull dir-te que...
-I QUÈ PASSAVA PER EXEMPLE, VULL DIR EN EL CAS DEL TEU HOME NO, PERÒ EN EL CAS A LO MILLOR DE TA MARE O DEL TEU PARE, SI NAIXIA UNA XICA LA PRIMERA, TAMBÉ HO HERETAVA TOT ELLA, TAMBÉ HERETAVA EL MAS?
-Pos me suposo que no, me suposo que ere pa' l'home, pa'l xic que va nàixer dispués.
-EL PRIMER XIC?
-Una espècie de llei sàlica [riu]. Les dones mmmm...
-TREBALLAVEN A CASA
-Treballaen a casa i els donaen algo, però no, se quedae tot pa'ls xics. La finca ere de l'home, del xic. Jo, mira que me coneisc a gent de masos i no coneisc cap mas que haigue heretat la dona la finca, totes són hòmens
-AIXÒ NO CREAVA CONFLICTES I BARALLES ENTRE GERMANS?
-Pues bueno a lo millor sí, però a lo millor no, perquè com ja estaen mentalitzats que havia de ser aixina, la xica se casae i se n'anae a viure al mas, si se casae en un masover al mas de l'altre xic i a n'aquella xica li donaen, en fin, en diners o un altre tros de terra o una altra finca o en fin, algo..., jo en la gent que jo coneisc no.
-NO HI HAVIA PROBLEMES?
-No
-PERQUÈ CLAR, JO M'IMAGINE QUE DES DE XICOTETA O DES DE XICOTET, SI ERES EL SEGON JA VEIES QUE EL MAS NO ANAVA A SER PER A TU?
-No!, eres el segundón.
-EL SEGUNDÓN?
-Sí.
-SE LI DEIA AIXINA, EL SEGUNDÓN
-Bueno, jo no sé si i ho dien aixina o li ho dic jo, m'entens?, però el segon..., el primer ere, vamos! sí. I sobretot si ere home, perquè fija't ací a la família del meu home, davant hi havie quatre xiques iiii... i no, i no. Les xiques es donaen en diners lo que fore i, vamos lo que fore, la part corresponent que els tocae, de dot, però la finca se quedae pa' pa' l'hereu, és lo que s'estilae.
-I QUAN COMENÇAVA, PER EXEMPLE, PERQUÈ CLARO, ELS PARES, TAMBÉ VIVIEN AHÍ, L'HEREU SE CASAVA...
-Se casae i tenie que fer-se càrrec, com entonses no se cobrae pensió, els agüelos no cobraen res, pos s'havien de quedar a, al mas, a la casa que estaen i el que se quedae en el mas se quedae en l'obligació de cuidar a son pare i a sa mare de per vida, mentres visqueren alimentar-los, cuidar-los si estaen mals, vestir-los, tot. O sigue que tampoc ere gran bicoca, eh?, el ser l'hereu.
-I MANAVA L'HEREU?
-Aii, ai, ai, ai, ai, aiiii!!!
-EN EL MOMENT QUE SE CASAVA?
-Ai!, ai!!
-NO MANAVA
-No!, mentres l'agüelo tenie ús de raó, i ere bo, eh?, perquè sinos als agüelos els hagueren arraconat.
-ARRACONAT? PERQUÈ HAGUERA COMEÇAT A MANAR EL FILL I...
-Jo, a lo que jo he vist, han manat sempre els agüelos.
-FINS A QUE NO SE MORIEN NO MANAVA EL FILL
-No, no deixaen el mando.
-I SI SE MORIE, PER EXEMPLE, L'AGÜELO I SE QUEDAVA L'AGÜELA, QUÈ?
-Entonses ja ere diferent, l'agüela ja no tenie ni veu ni vot. Com ere dona, ja, ja passae al fill, però sinos eren els hòmens.
-I TU DIUS QUE SI NO S'HAGUERA, S'HAGUEREN QUEDA'T ARRACONATS
-No ho sé, no ho sé si s'hagueren quedat arraconats o no, però jo penso que ere una bona medida de que manare l'agüelo o no sé si és perquè jo sóc ara agüela [riu], pero vamos, ací, en açò no té raó de ser, però jo penso que era una bona medida que eixe respecte pa' la gent major que se tinguere eixa consideració: "a vore el pare què dirà?". Ere molt bo.
-I PASSAVA AIXÒ QUE M'ESTÀS DIGUENT, QUE FINS QUE NO COMENÇAVA A MENJAR L'AMO...
-Sí, sí, sí, jo això jo ho hai vist, no en un mas a soles, a més masos que he anat i a més puestos i a casa del meu sogre també.
-A CASA DEL TEU SOGRE TAMBÉ
-També, allí escomençae l'agüelo i quan escomençae l'agüelo tots a menjar. I el barral del vi, si no fee trago l'agüelo ja podie tindre set Rita la Cantadora que no... eren molt considerats, prompte prompte ja pos feen el trago i passava el barral a tots i bevien, però eren els agüelos els que... sí, també he vist jo alguna vegà alguns puestos i no m'agradae gens, gens ni miqueta i ho he vist, els agüelos en una tauleta xicoteta, fora de la taula dels grans menjaen els agüelos, ho he vist en algún puesto, i això...
-PER QUÈ?
-Pos no ho sé, no m'ha sabut donar ningú cap explicació.
-O SIGA PER UNA BANDA DINAVEN ELS AGÜELOS I PER ALTRA LA RESTA DE LA FAMÍLIA, ELS FILLS
-La resta de la família i criats que tenien a un mas, tots a una taula i els agüelos... a lo millor no ho sé per què, no sé per què s'ha fet, jo ho he vist, i me donae pena, i quan ho he comentat algunes vegaes en el meu home die: "bueno, pues, a lo millor ere pa' que els agüelos menjaren més còmodos i se sucaren el pa ahí a l'escudella...", se menjae no en plats, en escudelles aixina, no ho sé. Solien menjar els agüelos i els xiquets menuts en una tauleta menuda.

[Segona part de l'entrevista]

-Perquè ma mare és la que me va inculcà a mi... Ma mare tenie frases molt bones i... i ja te dic que no havie tingut estudis superiors, però sabie llegir i escriure i li agradae molt llesir. "No tot està en diners, se viu també de gestos". "Feta una persona, estudia, treballa i después podràs defensar-te en la vida".
-AIXÒ T'HO DIA TA MARE
-M'ho die ma mare i me die una altra frase que no l'he olvidat mai: "Fes bé, no faigues mal, que altre bé no te cal", i quan ja estave molt maleta, molt maleta, que se va morir de 94 anys, eh, me die: "El meu cel serà to' lo bo que sigue el recuerdo que jo deixe en vosatros". Ojo, molta filosofia, eh?, pa' una dona de monte. Jo vaig dependre moltíssim de ma mare, de mon pare també, però se va morir quan jo tenia 11 anys, n'havia de fer 12, o sigue que... però de ma mare, que, claro, vam viure sempre ací, se'n van anar tots els meus germans, només vaig quedar jo en ella, i va estar mala, i después... no és que els meus germans no la vullgueren, que tots la volien, ere ella que no se'n volie anar. Ella estave ací super ben a gust. I en el meu home, si hagueren segut mare i fill, no s'hagueren avingut més i claro, pa' mi també ere una satisfacció que Manolo i ma mare s'avingueren tantíssim. I ma mare va ser la millor mestra que hai tingut, de vertat que sí, eh?
-PER QUÈ ELS SEUS GERMANS SE'N VAN ANAR TOTS D'ACÍ?
-Els meus germans se'n van anar tots d'ací. La primera que se'n va anar, la meua germana, que se va casar en un camionero i tenie una faena a Saragossa i se'n va anar. I después, el meu germà gran se'n va anar també a treballar a Sabadell i l'altre germà meu ere decorador i se'n va anar a treballar a Castelló.
-SE'N VAN ANAR TOTS FORA COM ESTAVES DIENT
-Tots, tots, tots. O sigue, me vaig quedar jo a soles ací. Com jo, moltíssimes cases. I jo me vaig quedar en ma mare, vam viure sempre ací. I me'n recordo que die... Ma mare ere molt bona, li dien: "vius en la teua filla, 'tat?", dia: "no, no, és la meua filla la que viu en mi". Tenie tota la raó, jo vivia a la casa de ma mare. Claro. I jo vaig estar molt bé. I tots volien que aniguere, el de Castelló mateixa: "d'hivern podries baixar ací, la temperatura més bona". Se va casar de 19 anys i se va posar a viure en esta casa i se va morir de 94 anys en esta casa. Ella s'asomae al balcó i vee los montes de... ademés el mas d'ella està, bueno, d'ací no se veu, però està la terra en vista d'ací. Vull dir-te que ella ací se sentie molt bé.
-I ENCARA QUE VISQUERA ACÍ, ENCARA SE SENTIA ELLA LLIGADA AL MAS?
-Sí, sí, sí, ella va estar sempre i mentre va viure el seu germà pos anaem moltíssim, anaem molt, ja te dic que... anaem a lo millor una vegà a la setmana i... ademés és que sa mare se va quedar a viure allí en el seu germà, i anàem a vore a l'agüela, vull dir-te que ma mare estae molt lligada en la seua família, i també estave molt lligada en la família de mon pare, o sigue que la volien també molt. Quan havien de fer una matança, o una festa o una cosa o altra, a buscar a Agustina, perquè ma mare ere una dona que valie pa' tot.
-I QUÈ LI ANAVA A DIR, EL TEU GERMÀ, EL SEU GERMÀ, EL GERMÀ DE SA MARE, QUE SE VA CASAR, SE VA QUEDAR EN EL MAS? I VIVIA SA MARE ALLÍ, LA SEUA IAIA...
-Sí, sí. La meua iaia, que el meu iaio ja s'havia mort.
-I LA RELACIÓ ENTRE LA TEUA IAIA I LA DONA DEL SEU GERMÀ?
-Molt bona.
-BONA?
-Boníssima, boníssima.
-NO HI HAVIEN AHÍ TENSIONS NI RES
-No, no, no, la tia Carmen, que li dien Carmen, ere una dona, ere una dona fabulosa, ademés ere una dona que anae vestida en faldetes i portae un mocador negre, aixina per ací [s'assenyala el front] com les monges i un altre mocador per damunt, jo mai no li vaig vore el monyo. Veus? Te conte una cosa que és molt graciosa. La família del meu cunyat, de l'home de la meu germana, pos vivien a Madrid i eren tot gent super educà i una vegà va vindre la meua germana en una tia i estae la meua tia Carmen ací i li va dir: "mire, tia Carmen esta dona és germana de la meua sogra". I aquella dona pos li va donar dos besitos i l'altra s'estirae aixina [estira el coll] que no volie i diu: "bueno, si alguna vez viene a Madrid, ya sabe dónde tiene su casa". I la contestació de ma tia va ser: "lo mateix li dic jo a vosté, si no li cansa molt". Mon germana se va quedar sofocadeta, ma mare se va amagar cap a la cuina perquè no sabie... Este senyor és el meu home [entra el seu marit] és el patriarca.
-HOLA
-La meua germana i ma mare sofocadíssimes i la senyora aquella de Madrid li va dir a mon germana: "tranquila, esto es la sabiduría del pueblo. Yo a lo mejor lo he pensado y no me he atrevido a decirlo, pero ella con su naturalidad ha dicho: "yo también le ofrezco mi casa si no le resulta muy pesada". És una cosa que l'hem transmitida uns als altres perquè és una cosa molt graciosa. És...
-I VOSALTRES VAU TINDRE QUANTS FILLS?
-Nosatros? ne vam tindre tres, el major se va morir... se va morir de xicotet, això va ser una pàgina molt dura pa' d'ell i pa' mi.
-HI HAVIEN MOLTS XIQUETS QUE SE MORIEN, NO?
-Sí, ja fee tres anys que mos havíem casat i no teníem fills, vam tindre aquell i va nàixer mal del cor i se va morir. El vam batejar, el vam enterrar, bueno... I después ne vam tindre dos més, sí, però aquell sempre serà el xiquet, sigue que no està, però està.
-SÍ, CLAR. I SE TENIEN ELS FILLS A CASA?
-Sí, sí, vaig tindre tots els parts a casa. Sí, sí. Ara què sort que tenen, entonses a lo millor passaen tantes coses perquè no hi havie l'ajuda que hi ha ara, penso jo. Jo tots a casa.
-AMB MATRONA, EN MATRONA?
-En matrona...? i... sí, en matrona, en matrona i n'hi havie... estae ací un cosí meu que el van enterrar el dilluns passat, Pepe Cruz, que ara estae a València, però en fi, s'ha mort, i... i me'l va assistir ell també i la matrona. I al radé, a Jesús, la matrona i el practicant, perquè ha segut una mica costoset pa' ell difícil això de tallar i cosir i totes aquestes coses, però no, no, ací a casa, a casa.
-A CASA. I QUÈ HI HAVIA UNA MATRONA, PER EXEMPLE, QUE ERA UNA DONA QUE ES DEDICAVA A AIXÒ?
-Una matrona titulada, eh? Sí, no era una dona aficcionà, no, no, ere una matrona titulada, que en contacte en els metges d'ací o en el ATS..., n'hi havien dos ATS, Ricardo Tosca i un altre, però mosatros teníem en este Ricardo que ere un home, en fi, estupendo.
-I LA TEUA MARE TAMBÉ ELS VA TINDRE ACÍ I TOT?
-Sí, sí, sí, la meua mare els va tindre a tots ací també. Ui!, María Santíssima, quan la meua mare no hi havia matrona, ere la tia Pilareta, una dona amiga de casa que havie anat a més puestos, bueno!
-QUE SABIA!
-Que sabie, que sabie fer-ho. Jo a vegaes que li dic a ma mare: "Tu vas tindre fills igual que la Mare de Déu va tindre a Jesús: hala va!, el primer que estigue a punt pa' replegar que arreplegue". Vull dir-te que...
-I MORIEN MOLTES DONES EN EL PART EN EIXE MOMENT?
-No, no, no. Jo no me... que es morgueren dones... quan a ma mare a lo millor sí, però quan jo, no, no. Xiquet algún sí, jo tinc una amiga que també se li va morir un xiquet i un dia mos vam trobar les dos, cansaes de plorar, i diu: "Si mos haguerem vestit de negre la gent mos criticarie, però més pena que ara no en tindrem mai". És vertat. La gent, el món està fet aixina, ara pa' bé ha evolucionat a millor, sí, però entonses Mare de Déu, jo de mon pare, se va morir que tenia 11 i als 16 encara anava de negre.
-AH SÍ?!
-Ui, Mare de Déu, els dols entonses eren tremendos!
-TANTS ANYS?
-Sí, sí, sí, sí, jo sí, a lo millor és que no teníem diners p'anar vestits de color, m'entens? [riu] i aprofitaem tot lo que n'hi havie, sí.
-I TA MARE DES DE QUE SE VA MORIR EL SEU HOME...
-Sempre va anar de negre, mira, aixina com la veus ara [assenyala un retrato] sempre de negre. Sempre va anar de negre.
-ELS DOLS EREN MOLT LLARGS, MOLT LLARGS.
-Ui!, una costum, una manera de ser, un... Jo a vegaes li dia: "Podies fer-te una cosa aixina". "Ui!, no, no, no que m'asustaré només de vore-ho, no m'ho posaré", perquè ademés ma mare se cusia la roba pa' ella i pa' mi o sigui que...
-SABIA COSIR SA MARE?
-Sí. Havie deprés.
-PERQUÈ LA GENT DELS MASOS, PER EXEMPLE, LES DONES DELS MASOS, APRENIEN A COSIR I A TOT?
-Sí, sí, sí, i a tot. Sí, sí.
-QUÈ FEEN, PER EXEMPLE, UNA XIQUETA, UNA XIQUETA DE MAS COM ARA LA TEUA MARE, QUÈ ÉS EL QUE FEIA?
-Pos ajudae a casa i después a n'ella l'enviaven ací al repàs pa' que deprenguere a llegir i escriure.
-AH SÍ?
-Síii, ma mare sí, ja te dic que va saber llegir i escriure perquè venie ací a Morella, i después a una dona que també sabie una mica de corte i confecció pa' ensenyar-li a fer patrons pa' poder fer els vestits i sinòs a lo millor posaen roba estesa damunt la taula i un vestit damunt que anae bé i en un 'yeso', en un guix, se deie guix, feen unes quantes ratlles, en fi, no ho sé, ella sabie com ho fee.
-ELLA SABIA COSIR?
-Sí, sí, sí, sí. Ella mos fee les camises pa' mon pare, eh... les coses pa' nosatros i pa' n'ella, els pantalons pa'ls xics no, això el sastre, però les camises i tot això tot ho fee ella, sí, i els jarsés, tricotar pa' fer jarsés, pos també. O sigue, entonses les dones, pos claro, la que treballae a casa ja tenie molta faena i ella mateixa, quatre fills... O sea..
-I SI TENIA GERMANS, EN EL CAS DE QUE ESTIGUERA EN EL MAS TAMBÉ FEA PA' TOTS ELS GERMANS O HO FEA MÉS LA MARE?
-Pues, ella, ella, sí sí sí, la cosa de cosir ere d'ella, perquè ella tenie màquina, que la tinc jo també, a dalt, guardaeta com si fore un tresor, que no val pa' res ja.
-NO, PERÒ SÍ VAL, SENTIMENTALMENT SÍ VAL.
-Però sentimentalment pos sí, tinc la màquina.
[Entra l'home a parlar] Ja heu canviat de govern o no encara? no?
-No, home, no. No parles que eixirà... [i assenyala a la càmera]
[Pausa]
-AIXÒ, M'ESTAVA DIENT QUE LES DONES... ÉS QUE ABANS M'ESTAVA CONTANT AIXÒ QUE HAVIA VIST VOSTÉ QUE ELS AMOS, ELS AGÜELOS MENJAVEN EN UNA ALTRA TAULA
-Sí, sí.
-I AIXÒ A VOSTÉ NO LI SEMBLAVA MOLT BÉ...
-No m'agradave...
-PERQUÈ EN ELS MASOS TAMBÉ HI HAVIEN CRIATS?
-Síiiiii, mare de Déu, els masos tots tenien un criat, una criada, pastors, hi havie gent, molta gent assalariada que treballae els masos... ací són tots molt grans, no són... [fa un gest com de dir que no eren menuts] i necessitaen gent de fora que...
-QUE TREBALLARA... I VIVIEN TAMBÉ EN EL MAS?
-Que treballaren també allí... Sí, sí, sí, sí, i vivien tots allí també, sí, sí... A lo millor dormien a una pallissa o a un puesto a part, però la gent que treballae allí vivien allí o en llit si hi havien masos que tenien prou llits pa' tots. Vull dir-li que la gent que estae assalariada menjae i dormie allí.
-I TENIEN ALLÍ LA SEUA FAMÍLIA I TOT?
-No, no, no, no. No. El que tenie família la tenie al seu poble o a on fore i... i els dissabtes se n'anae a passar el diumenge en la família, açò també s'estilae ací.
-I QUÈ PASSAVA PER EXEMPLE...
-I entonses els donaen, quan se n'anaven a... que se n'anaven a la família..., però t'estic parlant de... els donaen un pa i el portaen a la casa del poble, un pa d'estos redons, grans, una fogassa que díem natros.
-PERQUÈ A EIXA GENT QUE TREBALLAVA ALLÍ, PER EXEMPLE, ALS CRIATS I TOT AIXÒ QUE TREBALLAVEN AL MAS, SE'LS PAGAVA?
-Sí, sí, sí, sí, se'ls pagava un jornal, sí, sí.
-SE'LS PAGAVA UN JORNAL
-El jornal que tingueren estipulat a l'any, o... o si eren només de temporada, que a lo millor només tenien jornalers pa'... pa' la sega i tot això, se'ls pagave un jornal, però els dissabtes se n'anaen a, al poble.
-A VORE LA FAMÍLIA
-Sí, a vore la família.
-I QUÈ PASSAVA PER EXEMPLE SI UNS MASOVERS NO TENIEN FILLS?, A QUI LI HERETAVEN EL MAS?
-Això sí que és complicat, no ho sé.
-A QUI LI DONAVEN PERQUÈ PER EXEMPLE, IMAGINE'S QUE LA DONA, PEL QUE FOS, NO POGUERA TINDRE FILLS, ALESHORES EL MAS, QUÈ PASSAVA?
-Pos no ho sé, algun familiar, no ho sé, no ho sé perquè això no ho hai conegut. Fija't això no, no, no, no ho he conegut, i clar, si no ho he conegut, no t'ho puc comentar, no ho sé. Jo tots els masos i tota la gent que he conegut, tots han tingut fills i tot s'ha fet bé i avant, vamos, en l'estil del temps que tocae fer-ho.
-HI HAVIA MOLTA GENT SOLTERA O NO, SE QUEDAVA MOLTA GENT SOLTERA EN EL MAS O NO? ÉS QUE TINC LA IMPRESSIÓ QUE HI HAVIA MOLTA GENT QUE SE CASAVA MOLT TARD O QUE SE QUEDAVA SOLTERA EN EL MAS O...
-Hi haurie de tot, hi havie gent que se quedave soltera però normalment, sobretot les xiques se casaen prompte i se n'anaen.
-SE CASAEN PROMPTE I SE N'ANAVEN...
-Sí, sí. Home..., n'hi ha excepcions que se casaen tard, però normalment les xiques se casaen prompte.
-FEEN PER A QUE SE CASAREN
-Sí, sí, sí, les dones a casar-se i a jopar [fotre el camp], i el que se quedae allí, que normalment ere el xic pos portae...
-CLAR, AJUDAVA ALLÍ EN LA...
-I portae la dona allí, no podien estar totes les cunyades juntes perquè no... vamos, era un estil de vida.
-UN ESTIL DE VIDA... I VOSTÉ AIXÒ DE... TU COM VEUS MILLOR, AIXÒ DE QUE SE REPARTISCA L'HERÈNCIA ENTRE TOTS O AQUELL SISTEMA, QUE SE'L QUEDAVA U I L'ALTRE ES QUEDAVA UN POQUET MENOS
-No, no, no. Jo que se repartisque entre tots.
-PA' TOTS IGUAL
-Sí, sí, sí.
-PA' TOTS IGUAL, HO VEUS MÉS JUST
-Home, natural. I después la càrrega dels agüelos que sigue també pa' tots igual, perquè entonces el que se quedae allí havie de carregar en son pare i en sa mare, pa' bé o pa' mal, perquè hi havie agüelos que ere una ajuda fabulosa, i n'hi havie agüelos que a lo millor se posaen mals i ere una sobre-càrrega però ell... pos l'havie de tindre. Jo sóc partidària de com se fa ara. Tot partit i a parts igual i si uno té més diners o l'interesse, que se quede la finca i sinòs pos ja...
-I TU HAS CONEGUT GENT QUE ARREGLAVA MATRIMONIS?
-Sí!!, sí!!. Sí, sí, sí,... "mira, si me busques nóvia pa'l xic, entonses no me caldrà i si té... si pot ser d'eixe mas, pos també, aixina ajuntarem les dos".
-AH, SÍ?
-Jo no ho he viscut, però ho he sentit contar de que se fee.
-DE QUE S'ARREGLAVEN
-Moltes, molts matrimonis, eh.
-I ara també [diu el marit]
-Molts matrimonis que per no perdre la...
-LES TERRES I LES...
-Sí, sí, sí. Molts matrimonis arreglats.
-ALESHORES NO SE CASAEN PER AMOR, SE CASAEN PERQUÈ S'HAVIEN DE CASAR
-Muy bien, muy bien.
-Igual que ara [diu el marit]
-IGUAL QUE ARA. EL SEU MARIT DIU QUE IGUAL QUE ARA
-Sí, sí que hi haurie que se casare perquè se volie i n'hi haurie que se casae per interés, sí. Però ara, ara no n'hi ha tant d'això, ara no. Ara no. Ara no n'hi ha tant. Ara les dones estan més preparaes i les dones se casen perquè volen i els hòmens també, però per casar-se pa' que la mantingue l'home ara això ja no s'estile. I no deu de ser!! Uno té que ser lliure i si té que ser lliure té que aportar. Vamos és un pensament.
-PERÒ ABANS SÍ QUE ERA COSTUM
-Ui!, abans, Mare de Déu!.
-I A LO MILLOR, PENSE, UN HEREU, UNA FAMÍLIA QUE TENIA L'HEREU I XIQUES A LO MILLOR SE CAS-... BUENO FEEN UN POC D'INTERCANVI A LO MILLOR QUE... BUENO TU TE QUE-... ESTA XICA PASSA AQUÍ A CANVI DE QUE ESTA XICA SE CASE AMB EL TEU FILL
-Sí, eixos arreglos solien passar, solien passar
-PA' QUE SE MANTIGUERA...
-Pa' que se mantinguere la finca unida o a ser possible un trosset més de l'altra del costat si podien acaparar, sí. Jo no sé, bueno, eren costums de..., tampoc se pot dir que siguere amor a la terra..., que s'estilae aixina i avant.
-I NINGÚ PENSAVA... ERA AIXINA I DE SEMPRE, DE SEMPRE...
-I no se canviaven les costums, s'han canviat quan el món ha evolucionat, la gent ha sabut més i... sobretot quan les xiques i els xics han escomençat a anar a classe de vertat i a estudiar i a saber més coses i dir: "senyores!..." És una altra manera de viure.
-Puc parlar? [pregunta el marit]. No és aixina, no és aixina això. Una finca si l'astrossen en set o vuit trossos no pot viure ningú i la fan malbé la finca, entonses s'arregle en diners als altres i s'ho quede uno i aquella finca se manté. Degut a astrossar totes les finques és que ara no pot viure ningú a cap finca, perquè les han estrossaes. Un trosset no pot viure, l'altre tampoc i l'altre tampoc. Això... i ara pos algú li toca que un altre ho arregle i seguix la finca intacta, perquè entonses pot viure una família en aquella finca però si l'astrossen no pot viure ningú.
-I ARA AIXÒ ENCARA SE FA?, ENCARA PASSA A UNA PERSONA SOLAMENT?
-Sí, encara [diu el marit]
-O JA SE PARTIX?
-Encara [diu el marit].
-No, ara normalment, però s'arregle bé pa que l'altre no se que de sense res. [Dona]
-Naturaaal. [Marit]
-Però se fan particions [dona]
-Però això ha segut tota la vida. Tota la vida, tota la vida s'ha arreglat en diners lo que sigue [home] Ha n'hi hagut que ho han arreglat més bé i altres més malament. Hi ha qui ho fa més bé i hi ha qui ho fa més malament, això sempre [home]
-És aixina, és aixina, jo només sabia lo dels meus pares que no va ser arreglat bé. Va ser a uno li donen tot el mas i a l'altre la casa i un ofici [dona]
-I AHÍ HAVIA UNA DESIGUALTAT
-Hombre, grandíssima!!
-PERQUÈ AL TERCER TU HAS DIT QUE NO LI VAN DONAR...
-Al tercé ja no li van donar més que una casa, que li la va comprar mon pare pa' tindre diners pa' anar-se'n a treballar a França.
-PERQUÈ SE'N VOLIA ANAR A TREBALLAR A CASA O PERQUÈ TENIA UN TREBALL O...
-No, és que ell tenie uns familiars de la dona a França i li van dir, diu: "vine, que ací tindràs un puesto de treball i estaràs molt bé". Per cert, va fer la sort, perquè va fer molts diners, ere un home també molt treballador i va fer molts diners i els seus fills viuen com a, com a marquessos, va tindre molta sort. Treballant, treballant, eh?, però a n'eixe no li van donar més que la casa, que después el meu pare li la va comprar perquè li va dir: "jo me'n vaig i l'hai de vendre perquè necessito els diners pa' marxar" i mon pare, "pos ja te la compraré", i mon pare li la va comprar.
-AHÍ HI HAVIEN UNES DESIGUALTATS MOLT GRANS?
-Entonses desigualtats grans, grans, grans, grans.
-CLAR SI HAVIES NASCUT L'ÚLTIM PER MIRA, PERQUÈ AIXÒ, POS ALA!, NO TE QUEDAVA RES
-Molt bé. Entonses quan..., jo te parlo de la casa de la meua família, de la Rourera i era una cosa aixina, ara que a lo millor el que se quedae a casa no se quedave tant beneficiat com pensae perquè havie de carregar en els agüelos hasta que se morgueren i podrien avindre's o no avindre's, podie haver diferències, no ho sé, vull dir-te que sí que se quedae la finca, però també se quedae en una obligació molt gran.
-MOLT GRAN, CLARO QUE SÍ
-Que els altres tenien, bueno l'obligació moral d'anar a vore'ls, que eren els seus pares, però... ni de cuida'ls, ni, ni... nada.
-MOLT BÉ, POS SI NO VOLS AFEGIR RES MÉS, JA HEM ACABAT.
-Ja fa prou rato de que parlem, eh?
-SÍ, SÍ...  HA ESTAT MOLT BÉ, EH ABILIA?

[MUSEU DE LA PARAULA. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Museu Valencià d'Etnologia. Diputació de València. MOH71-Morella-D31.] museudelaparaula.es