PORTELL, s. XX (Gracieta, Cinctorres)

ANY

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA

-SEÑORA MARIA GRACIA, SI LI PAREIX COMENÇAREM PEL PRINCIPI, SÍ? I EL PRINCIPI ÉS A ON VA NÀIXER VOSTÉ I QUAN VA NÀIXER
- Pregunta, sí. A Cinctorres, a Cinctorres, que és este poble -açò és que estan fent un bando de l'ajuntament [referint-se a un so del carrer], que ahui és mercadillo, i fan per altaveu-.
-I QUANTS EREN EN SA CASA?
-En ma casa...
-EN LA CASA EN LA QUE VOSTÉ VA NÀIXER
-En la casa en la que jo vaig nàixer, fills de mon pare en vam ser-ne set.
-FILLS DE SON PARE SET
-Set, però mon pare se va casar en una germana de ma mare, quan ma mare se va morir i vam tornà a ser tot una família. Se va morí ma mare quan jo tenia dos anys.
-I DE QUÈ ES VA MORIR SA MARE?

-Pues mira, de coses que passaen entonses, que va agarraen una anèmia... Vaig nàixer jo, i enseguida va quedar en estat i al caure en estat va perdre la gana, i al perdre la gana, com que no n'hi havien medicaments com ara, pos a ella li va agarrar una anèmia, i al nàixer l'altra germaneta meua, al mes se va morir ella. Com que vivíem juntament en els meus aüelos pues, els meus pares vivien juntament en ells, perquè portaen totes les terres i ho portaen tot junt, treballaen tot junt. Entonses, al cap d'un any que s'havie mort ma mare, els meus aüelos li van dir-li: "per què no et cases en l'altra germana?", que ja ere la padrina meua. I li va parèixer bé.
-AIXÒ LI HO VAN DIR ELS SEUS AÜELOS...?
-Els meus aüelos al meu pare.
-ELS PARES DE SA MARE O DE SON...?
-de sa, de ma mare.
-DE SA MARE
-Sí, perquè... ja es coneixíem i ja sabíem qui érem, tots anaem bé, pues: "per què no et cases en ella que estae soltera?".
-I AIXÒ ERA COMÚ EN L'ÈPOCA?
-Sí, ací solie passar algun camí, no molts casos però alguno sí. I vam tornar a seguir tota la família com havíem estat antes, sí. I entonses vam... fills de ma mare que diguéssim del primer matrimoni ja ne vam ser-ne quatre, quatre que no vivia més que jo al final, i eixa germaneta que va quedà d'un mes, però a l'any també va morí eixa xiqueta. Per què no n'hi havien els adelantos d'ara, allò que diem: "se'ls ha retirat la baba". No sabeu que els xiquets quan trauen les dents, trauen baba?
-SÍ
-Pos se li va retirar i se li amanèixer un tumó aquí [s'assenyala la mandíbula] i es va morir la criatureta.
-I AIXÒ PER QUÈ ERA?
-Pos mira, suposo que és com una fortó que portem la gent de dins, en temps antic se deia aixina, i eixia per ahí i ja no s'inflamae, no agarraem cap enfermetat els crios, però si no podien traure la baba es veu que agarraen enfermetats. I d'eixa enfermetat ell va morí, d'un tumó al coll, però va ser de la retiració de la baba, primé en tenia i después ja no en tenia. I entonses va ser quan el meus aüelos li van dir: "per què no et cases en Maria Gràcia?", que li dien a la meua segona mare, i ja ere padrina meua. I ho van acordar aixina, i a l'any pos se van casar.
-I LA SEUA SEGONA MARE, A LA QUE ERA SA TIA, LI VA PARÈIXER BÉ?
-Bé del tot, ere soltera... Mira si ere bé que estae en una altra cosina germana que anae de casera en un retó, que antes no se'n recordeu que portaen una criada les caseres, els mòssens?, conforme ara se'n van als hotels pos entonses tenien sempre una dona de companyia, i sempre ere pos un familiar de casa. I aquella estae en un germà de son pare, aquella cosina d'ella, i estae la meua tia també en ells, la germana de ma mare. I estan entonses va passar tot açò i li ho van dir-li-ho i va dir: "pos sí, jo torno a casa". Va tornar a casa i se va casar en mon pare. I d'ahí ne van nàixer tres més.
-ESCOLTE'M MARIA GRÀCIA, I ON QUEDAVA, ON QUEDAVA L'AMOR EN EIXOS...?
-És que entonses no ere amor, entonses eren arreglos, però com que ja estaen... tots vivint junts, com convivíem junts ja es coneixien tots i vivien i bé, s'entenien, s'entenien, baix del manto dels aüelos vells.
-QUE EREN ELS QUE MANEVEN
-Que eren els que manaen.
M'aüelo va tindre un cas que als 30 anys ell se va quedà del reuma, de la ciàtica no va poder treballar casi que més, va quedar-li una cama malament, li van fer tots els medicaments que n'hi havien entonses bé, no li podien traure el reuma de cap manera i en lo únic que va traure una mica d'alivio va ser anant als banys.
-QUINS BANYS?
-Als banys de Vilavella, que ara seguisco anant jo, ja fa nou anys que vaig jo també. I en això trobae una mica d'alivio, pero pa' treballar el camp en molta faena ell ja no podie, necessitae el gendre a casa pa' fer anar la casa, i vivien junts.
-A VORE, PERQUÈ SI RECONSTRUÏM EIXE NUCLI DE FAMÍLIA EREN: S'AÜELO, S'AÜELA, QUE TENIEN A SA MARE...
-A ma mare, a la meua tia eixa que es va casar, un altre germà que ere capellà i una altra xica que ere monja.
-O SIGA QUE EREN QUATRE
-Quatre, sí.
-S'AÜELO I S'AÜELA TENIEN QUATRE
-Quatre sí, però a casa ja només que quedae que ma mare, perquè l'altra ja estae en eixe altre capellà que te dic de criada, com aquell que diu. No de criada, d'acompanyant, perquè ja ere tota una família també. I al tornà a casa, pues va ser quan..., bueno, va tornà a casa perquè s'havie de casar, eh! perquè van acordar que es casare i aixina les xiquetes que entonses, que encà vivie la menuda, i jo, pos ella les governae, perquè m'aüela pa' tot pos ja ere massa faena, perquè eren una gent de camp, que teníem molt de camp i molta faena.
-TENÍEN MOLTA TERRA?
-Molta terra.
-PERÒ TENIEN... TENIEN MAS?
-No, vivíem al poble. Descendíem de mas, igual l'aüelo com l'aüela, pero ells se van ficà a viure al poble i des del poble feen anar les terres, perquè entonses feen hereus als masos.
-COM ES QUE SI DESCENDIEN DE MAS NO ES VAN QUEDAR AL MAS?
-Pos perquè hi havie un hereu davant. Hi havie un hereu davant i ells ja eren els segons, perquè l'hereu sempre ere el primé. I m'aüelo ja es va casar en la dona que tenie, en m'aüela, perquè... no, no, el meu aüelo per part de mare, se van casar molt jove, perquè la xica que festejae, son germà s'havie de quedar el mas i els aüelos volien partir els terrenos ja. I digueren: "tu te cases, i aixina ja quede l'hereu ací i tu te donem el terreno que has de tindre", i tenie una part d'aquell mas. I ell també descendie d'un altre mas i de l'altre mas pos també tenie, la seua part.
-PERQUÈ AIXÒ DELS MASOS, NATROS ALLÍ PER VALÈNCIA CONEIXEM MOLT POQUET PERQUÈ LA MANERA DE REPARTIR-SE LES TERRES ERA DIFERENT, PERQUÈ AIXÒ DELS MASOS COM ERA? COM ES REPARTIEN L'HERÈNCIA?
-Pos es repartia l'herència mira, una part, diguéssim mig mas pa' l'hereu i l'altre mig, si n'hi havien dos, tres o els que n'hi havien, se'ls repartien la terra. En m'aüela, m'aüelo, en m'aüela que estem parlant, van donar-li mig a l'hereu i l'altre mig pa dos germans que eren, pa' ella i pa' l'altre germà. Encà els va quedar bon tros. No és que ere molt gran, però encara ere granet, com d'ahí tenie eixa part i per la part d'ell, si vols ficar el nom del mas també se podie, mas de Gasulla.
-SÍ, DIGUE'M, DIGUE'M
-Mas de Gasulla per part de l'aüela, i el mas Roig per part de l'aüelo, i entre els dos trossos que van fer, pos ells vivien ací en el poble, però feien anar tot, però com entonses no n'hi havie maquinàries com ara, pos tenie que portar molts hòmens a jornal, i els portae molt a gust, perquè ell va ser un home que ja que vos diem que tenie un fill capellà, una xica monja, pos ell va deixar fer als fills lo que ells van voler, però ell també ere bo de cor, ere bo de cor. Hi havie molta gana ací en el poble, entonses hi havie molta gana i famílies molt grans, de set i vuit fills a cada casa i més.
-COM ÉS QUE TENIEN TANTS FILLS?
-Perquè no n'hi havie controls de res. Tot anae aixina al natural.
-PERÒ SI HI HAVIA GANA I MOLT POC DE MENJAR
-Tampoc n'hi havien teles pa' distrau-se, diuen [riu]. És això. La qüestió que n'hi havie això, i portae ell els jornalers i com ell tampoc no tenie diners pa' pagar en metàl·lic els done al cap de la setmana, dotze quilos de farina, pa' que pugueren pastar i fe pa pa' la setmana.
-EN AIXÒ ELS PAGAVA?
-En això els pagava. I estaen contentíssim i tants com ne volie ne tenie, a vegades ne portave catorze, hòmens, tots a treballar per poder fer el pa pa' la família.
-DIGUEM-NE QUE S'AÜELO ERA UN POC UN HOME QUE TENIA UNA SITUACIÓ BENESTANT
-Pos benestant, però l'aüela sempre el rebollie perquè li die: "tot lo que el guanyes tot t'ho gastes perquè tot ho dones, no tindràs mai un duro" [riu]. Aixina li ho die.
-ESCOLTE'M, GRÀCIA, TORNEM A AIXÒ DE L'HERÈNCIA QUE MOS INTERESSA AIXÒ DE COM ES REPARTIA L'HERÈNCIA EN ELS MASOS
-L'hereu era mig mas.
-L'HEREU QUI ERA?
-El primé xic.
-I SI ERA XICA?
-Pues sempre se donae que ere xic segur.
-SEMPRE SE DONAE QUE ERA XIC?
-Que jo sàbia se donae que ere xic. Perquè ahí ere xic.
-PERÒ LA MAJOR PODRIA SER UNA XICA, NO?
-També podria ser una xica la major, però jo no conec els casos en ma casa eren eixos, eren xic.
-I AIXÒ NO FEA, PERQUÈ CLAR, SI UNO S'EMPORTAVA MIG MAS I L'ALTRE, ELS ALTRES L'ALTRE MIG SE'L TENIEN QUE REPARTIR...
-Después quedaen els aüelos a càrrec d'ell. Ell se quedae a la casa i la faena que li donen els vells, diguéssem, l'havie de respaldar ell. Sí, els altres els traien fora de gastos, donaen la part que los perteneix i fora de gastos, l'altre s'havia de carregar de tots los gastos i mantindre el mas.
-I SI ELS ALTRES GERMANS NO VOLIEN ANAR-SE'N DEL MAS?
-Sí, sí, es casaen, es casaen i marxaven tots. Contae m'aüelo sempre que quan se quedaen dos persones majors, un xic i una xica i ja no sabien què fer, no se casaen per amor, dien: "vols que mos casem i estarem junts?", i ja està. Aixina s'arreglaen.
-I PERÒ SI...
-Perquè no ixien a fora tampoc, no ixien a fora, después ja va vindre que ja eixien més la gent, ja se vaen fer, marxaen a França, però això ja en la meua època o una miqueta antes, antes de la guerra, primer no marxaen més que a vendre faixes que açò és un terreno de faixes, no ho heu sentit dir mai? la zona de Portell, Cinctorres, encà n'hi ha fàbriques. I eixos eren els faixeros que marxaen, que marxaen a vendre a València i Alzira i tot això, encà n'hi han descendents d'ací d'Alzira perquè son pare anave allí a vendre faixes.
-EN EIXA MANERA QUE TENIEN DE REPARTIR-SE LES TERRES O EL MAS O LO QUE FÓRA, NO N'HI HAVIEN PROBLEMES ENTRE GERMANS? NO S'ENFADAVEN?
-No, no, mai no ne van haver en natros.
-PERQUÈ UNO ES QUEDAVA...
-En més l'altre en menos, no. Estae establit aixina, era una llei que portaen antigament, ja venie d'antic, ja venie d'antic i se fee aixina, ja te dic que m'aüelo se va casar jove, que tenia només 17 anys.
-17 ANYS TENIA
-I m'aüela en tenie 22. Ell ere més jove que ella, però com on volien parir l'herència ere al mas d'ella pos ala!: "casem-nos i en pau", es van casar.
-O SIGA QUE AMOR EN AQUELLA ÈPOCA...
-No, no n'hi havie gens!! Uii!, [riu]
-AIXÒ VENIA DESPRÉS, NO?
-T'hauria de contar un cuento, però no sé si us cabrà ahí.
-CONTE'M, CONTE'M
-Quan van quedar de casar-se, el meu aüelo anae a vendre el blat a Morella, el blat que collie ací a Morella, en cavalleries i, i a la que...  estae el sogre mal, i a la que va vindre de Morella, en ves de vindre pel camí que venie sempre, pos va trencar per un altre camí i se'n va anar a portar-li uns coloms que havie comprat pa' recuperar-se. Entonse no n'hi havien ni vitamines ni havie res, pos s'havien de recuperar en caldos de carn i aquestes coses. Ell va comprar dos coloms i va anar a dur-li'ls al sogre. Mira quin amor i quina cosa ere allò entonses de ganes de vore's, que va trobar a la nóvia a la font, que tenien una font una miqueta antes d'arribar al mas, i li va dir: "pren, ahí te porto els coloms pa' que li feu caldo a ton pare". Li'ls va donar, se van saludar soles i va vindre, ell cap al poble, ella se'n va anar cap al mas a portar-li els coloms al seu pare i ja està [riu]. Això sempre ho contae ell, mos fee riure, és que ademés ere molt bo... no va poder estudiar...
-NO VA PODER ESTUDIAR
-No va poder estudiar perquè tenie altra història, tonteries d'antes que diem.
-QUINES TONTERIES?
-Va tindre cinc o sis germans, i quan encomençaen a anar a classe, se morien. Se morien els germans, bueno els germans, va nàixer uno, quan va arribar el temps d'anar a escola pos als dos mesos o quatre que anae a escola, se morie, per la enfermetat que fore i se morie, no per anar a escola, sinó perquè li havia d'entrar-li l'enfermetat. Però se li'n van morir-ne dos o tres, i a la que va vindre a entrar ell a escola pos el metge li va dir-li a son pare, al meus re-bisaüelo: "si fiques el xic a escola, ja saps lo que te passarà, tots te s'han mort". Mira tu quines mentalitats.
-PERÒ I EIXA EXPLICACIÓ LI LA VA DONAR EL METGE?
-El metge, diu, "tu ja saps lo que te passarà" i entonses el meu re-bisaüelo va pensar de no envia'l. I ell no va anar a escola, i tenia un alé sempre per poder saber llegir o escriure, sempre va tindre eixe remordiment de no haver estudiat, perquè ell... li agradae ser tratant, i tratae de gorrinos i tratae... però li havien de portar els contaers un altre. Com li havie de portar els conters un altre, sempre va dir que li van enganyar i a ell el van ruinar, sí, el van arruinar que va tindre que vendre una finca per traure l'empenyo que li havien fet els comptables. Ell no entenie. I quan mos agarrae a les netes, entonces un llibre i a llegir-me, i "a vore què diu ahí, a vore què diu allà". I van començar a eixir els arradios entonses, però natros encà no en teníem, perquè natros erem llauradors però diners bogals no n'hi havien.
-DINERS BOGALS?
-Bogals, pa' gasta'ls com ara que diem: "me fa goig açò, me fa goig allò", se fee pa' pagar les escritures, pa' pagar els jornalers i pa' pagar les contribucions, és lo únic que se mirae de tindre. I a la que natros vam començar a poder llegir, pos ell només volia sempre que li llegirem i arradio encà vam tardar a tindre'n però hi havia un familiar... un veí al nostre carrer, que eren moliners que tenien més poders, i tenien arradio i ell baixae sempre a sentir les notícies, a casa d'ells, que els veïns s'ajuntaen antes molt i anae.
-I ESCOLTE'M, GRÀCIA, EN EL MAS, QUÈ ES FEA, DE QUÈ ES VIVIA?
-Es vivie pos de cereals i vinya.
-DE CEREALS I DE VINYA
-Lo únic que hi havie entonses. En aquella època ja van començar a plantar ametlers. En aquella època que t'estic contant jo, ja van començar a plantar ametlers, perquè n'hi ha alguns de molt antics pel poble, però molt poquets. Después ja va ser d'eixa època que te conto jo, que entonses ell quan va heretà totes eixes finques, n'hi havie molt de tros que ere bosc de carrasca i va buscar uns carboners de Vallibona, van tallar la llenya i van fer carbó.
-DE LA CARRASCA?
-De la carrasca se fee el carbó, com que ara mateixa també se fa si és que d'això. I quan va tindre ja limpio el bosc d'això, entonses ere quan portae tots eixos hòmens a arrancarar-ho en gantxos, perquè tot ere a mà, tot ere a mà i portae 14 o 15 hòmens, ja t'ho dic jo, i va començar a plantar ametlers i mentres creixien els ametlers, entonses ell sembrae blat i cebà i eixes coses. Però encà tenia que anar a vendre-ho a Morella, perquè ací al poble no hi havie ningú que vinguere a comprar-ho. Amb les cavalleries que tenie pa' llaurar els bancals, pos agarrae la càrrega i se n'anae a Morella, i allí la venie. I d'aquells diners que traie, pos és lo que pagave als jornalers i a totes eixes coses, però pa' molt tampoc no donae, només té que mentrestant li creixien els arbres, que ací el porvenir ere els ametlers que dien, ja ho dien entonses. Però passe ara que mos trobem que és terreno d'ametlers, però d'ametles poques, perquè enguany mateixa no n'hi haurà ni una, l'any passat només va haver mitja colita, perquè es va gelar, i passe, perquè en estos terrenos passen estes coses. Però bueno, ja anaen de cara a poder fer ametles pa' poder vendre, perquè sinos lo blat uno tenie dos bancals, l'altre en tenie quatre, perquè se repartien les herències d'eixa manera i finca gran no n'hi havie cap. Pos tots tenien un bancalet o dos pa' poder fer pa, pa' casa. Si topete en tenien pa' mig any, i l'altre mig any havien de mirar de guanya'l conforme fore.
-COM HO GUANYAVEN?
-Pos se n'anaen a vendre faixes. Els faixeros que vivien ací al poble, que feen faixes, pos ells se n'anaen pel món, a vendre-ho i portaen diners a casa.
-PERQUÈ EN UN MAS, PER EXEMPLE, L'HOME ES DEDICAVA...
-L'home i la dona i tots.
-TOTS
-Tots.
-I APART D'AIXÒ QUINES FEINES MÉS FEEN?
-Pos feen... no feen més que... ja voràs, un gorrino pa' casa o dos, fer ovelles, però entonses també se pagaen a molt poc preu, no n'hi havie subvencions, n'hi havie res, si t'aguantae la cria venies el corder i ja està, a baix preu. Tot en misèries, pa' passar el any. I l'altre any, si venie mala collita pos aquell any ja ere quan patie la gent.
-QUAN VENIA MALA COLLITA?
-Pos entonses mira si ere serio, que van haver anys que li sentia jo dir a m'aüelo, que ficaen una manta, com si fóra una alfombra d'estes als bancals i com havie n'hi hagut seca, no s'havie collit, el balt s'havie mort, però creixie una herba que se die catxurros, i replegaen els catxurros i d'allò feen pa.
-DELS CAXURROS, D'EIXA HERBA QUE EIXIA...
-Als bancals perquè s'havie mort de la secà el blat. I la herba, com ere més roïna, creixie una mica més, no es fee alta, no es fee aixina, però es fee llavoreta i aquella llavor era aixina llargueta com si fore un cacau pelat, no en clasca, en pell solo, però tu saps la faena que n'hi havie pa' traure'ls de la manta uno, uno...
-PERÒ NO ENTENC AIXÒ QUE DIU DE LA MANTA, QUÈ FEEN FICAVEN UNA MANTA EN EL BANCAL?
-Sí, i l'arrastraen per tot el camp, si tenie un quilòmetro, un quilòmetro, si en tenie mig, mig. I allò s'arreplegave a la manta, perquè sinos no se podia arreplegar de cap manera més. Ere, ere tot pla en terra, només creixie un trosset aixina [fa un gest com si no fora més gran de dos dits], però ere aquella... misèria, ja t'ho dic jo, que m'aüelo els pagae en farina pa' que pugueren menjar pa a la setmana i encà no en menjaen tot el que volien, els ficaven ja contat una llesqueta damunt de la... conforme ara que no volem menjar-ne, [riu], entonses ere a vore el pa que me toque, i si podie ser dos trossos, millor que uno.
-PERÒ APART D'AIXÒ TAMBÉ N'HI HAURIEN ANIMALS, NO?
-Pos sí, n'hi havien conills i n'hi havien gallines, perquè com hi havie camp sempre procurave pos tot de fer-se, però tot ere sense res de rantxo. Tot ere el grà que se collie de casa i en herbes que collien i pa'ls gorrinos anaen al camp i collien... sembraen cols i remolatxes, però si un any no plovie, pos entonses lo únic que prosperae eren cards, era una herba que ere punxenta, i anaen a collir els cards aquells i bollien el caldero... el feen en foc... i bollien el caldero i els donaen a menjar això, i a les gallines... allò era tot natural, eh?, perquè allò sí que ere carn bona, no la d'ara.
-JA, JA, JA. ALLÒ SÍ QUE ERA NATURAL
-I les dones pos tenien eixa faena. Si topete, anar a buscar el menjà este, els cards estos que diem al camp, mentres els hòmens tenien prou faena en treballar lo demés pa' fer els cereals de les ametles i totes les coses que n'hi havien que fer, perquè el camp porte molta guerra.
-I BORREGOS I VAQUES I AIXINA, RAMAT?
-De corders el qui podie tindre'n, però al poble no hi havia més que dos o tres cases que en tinguera, lo demés, pues jo a ma casa no n'ha patit mai de gana perquè teníem camp i mos feem un bou.
-UN BOU?
-Un bou, i el mataem pa' casa, un gorrino i conills, i ous, els pollastres i els ous pa' menjar a casa. Però si havies d'anar a comprar algun camí encà anaem a canvi. Ous per abadejo, a les tendes ho feen aixina i avant, replegaen els ous, dels masovers o dels que tenien gallines a casa, que tots no en tenien però tots procuraen tindre dos o tres gallinetes a casa per poder tindre els ous i fer-se una llocaeta i després els pollastrets pa' mata'ls, pa' Nadal, i això ho conservaen en oli, el frito que díem, que ara encà n'hi ha que ho segueixen, però ara com estan els congeladors, ja se fique més al congelador que en frito. Però entonses se procurae tindre carn a casa, però natros a la taula mos n'assentàem nou.
-NOU?
-Nou a la taula cada dia, que se feen uns putxeros aixina de grans [posa la mà a uns dos pams d'alt de la taula].
-I A VORE, DIGA'M, EIXOS NOU, QUI EREN?
-Pos mira, m'aüelo, m'aüela, mon pare, ma tia o ma mare, quatre, un criat que teníem, cinc.
-UN CRIAT?
-Un criat que teníem, un home pa' que mos vinguere contino tot l'any pa' treballar a ajudar-nos a la terra.
-DE DILLUNS A DIUMENGE?
-De dilluns a diumenge, sí, sí.
-VIVIA ALLÍ EN VOSTÉS?
-Vivie a casa sos pares però mos venie a treballar cada dia, a les vuit o les set del matí, o les sis o a l'hora que fee falta i el teníem tó lo dia treballant allí, li pagaen un sou, menut. Entonses encara no n'hi havien ni seguros, que t'obligaren a tindre seguros. I ja al cap d'uns anys, ja van encomençar a demanar seguros i entonses a eixe criat el vam tindre que traure perquè ja no se traie pa' pagar-li el seguro. La terra, mira tu si era justa. Tot això. I teníem una cosina germana, que era eixa que estae en la meua segona mare, quan se li va morir el capellà, pos entonses ella va tornar a casa nostra, que també mos fee falta a casa, pa' la faena que n'hi havie, perquè plegaem les ametlers i teníem, sis i les tres xiques.
-VOSTÉ...
-I dos germanes més que vam quedar. Dels set que vam ser de menudets, vam quedar-ne només tres.
-DOS GERMANES MÉS QUE EREN JA DE SA TIA?
-Sí, eixes altres dos ja eren del segon matrimoni, que se'n va morir encara una germana d'elles, van tindre tres.
-I LES RELACIONS FAMILIARS COM EREN?
-Bé del tot.
-COM ES PORTAVA VOSTÉ EN SA MARE, QUE ERA SA TIA, QUINA RELACIÓ?
-Mira, ma mare ere ma mare.
-ERA SA MARE
-Sí, perquè havíem estat sempre juntes, jo me vaig criar en ella, perquè jo quan se va morir ma mare tenia dos anyets i ja vaig pujar en ella, i en m'aüela que ja no vaig eixir mai d'allí i estaen junts ells també. I l'altra germaneta també, quan se va morir, se va morir i ja van nàixer les altres i ja vam ser totes iguals, i ara mateixa pos encara mos tratem bé, encà que forem una de cada mare, però som germanes, perquè erem del mateix pare i de mare, germanes, mare germanes.
-I SI SON PARE PER EXEMPLE NO S'HAGUERA CASAT EN SA TIA, QUÈ HAGUERA PASSAT?
-Allò haguere anat malament. Pos no ho sé, si haguera tingut que anar mon pare i haguere agarrat una dona que no haguere segut de la família, pos a saber si aquella dona mos haguera portat bé o mos haguere portat mal, perquè en temps antic, com que no n'hi havie, on n'hi havien madastres sí que patien més, perquè cadaú ja ere pa'l seu raconet, si sobraen dos cèntims a lo millor la madastra se'ls amagae i a lo millor no els donae menjar tant a la taula quan havien de..., venien eixes coses en temps antic, però natros vam portar-ho sempre molt bé tot això.
-CONTE'M LA SEUA INFANSIA, SENYORA GRÀCIA
-Pos la meua infànsia al camp tota la vida. Als set anys ja vaig encomençar a anar al camp.
-ANAR AL MONTE
-Al monte, al monte. Al monte que se diu en valencià, al monte.
-I QUÈ FEA?
-Què fea?, jo tenia només set anys, però com el meu pare i l'altre criat que portaen, pos tenien faena molt en el camp, pos teníem els matxos, que els havies de tindre... les cavallaries.
-PERQUÈ UN MATXO QUÈ ÉS EXACTAMENT?
-Un matxo és un matxo, i una mula és una mula.
-PERÒ UN MATXO ÉS UNA BARREJA D'ALGUNA COSA
-És matxo i mula és lo mateix.
-UN MATXO I UNA MULA ÉS LO MATEIX.
-Naixen, naixen, uno és matxo i l'altre és hembra, naixen de burra o de cavall, sí. I, jo els guardava, els parava compte pa' que pasturaren i que no mos fugiren de la finca. Perquè els del costat també tenien sembrat i si fugien pos potser feen mal, al veí. I això és lo que fea jo primer, però jo me vaig criar molt forta, ja de joveneta em vaig criar molt forta i quan n'hi havie tanta faena, els hòmens treballen al monte collint pataques, collint panís que sembraen, i veremant o fent... collint les ametles i a mi me carregaen els matxos, això quan tenia de set o vuit anys, eh?, mira tu si era menuda, i eren molt bons també eixos matxos que portaen tot càrrega a bast [vol dir, repartida als dos costats]. Una l'enviava davant, perquè aquella sabie on havie d'anar ja, i a l'altra segona la portava jo del ramal, i en dos cavalleries i cap al poble, i ací al poble entre els veïns i la meua aüela i el meu aüelo que estaen a casa descarregaen la càrrega.
-SET ANYS, NO?
-Set anys, sí senyora. De set o vuit anys això ja vaig fer-ho jo sempre hasta que van ser, hasta que van ser 16 o 17 que ja van vindre les fàbriques i no me volien deixar anar perquè fea falta a casa.
-A VOSTÉ NO LA VOLIEN DEIXAR ANAR A TREBALLAR A LA FÀBRICA...
-A treballar a la fàbrica perquè teníem molta faena a casa, fea falta jo a casa, però la segona mare esta, la meua madastra, que jo li he dit sempre mare, pues eixa va dir, diu: "si totes les xiques del poble van a la fàbrica, deixa-la anar", li va dir a mon pare: "deixa-la anar". I entonses n'hi havia una època que donaen el cotó als fabricants en... per cupo, l'Estat els die, tants telers teniu, tant podeu treballar. Els donaen el cotó en cupo. I este amo que teníem natros ací, tenia una altra fàbrica ficada a Barcelona, a Rubí, i va ficar ací uns quants telers i ho fee per agarrar cupo de cotó i ho fee teballar allà, perquè si ho treballae ací li costae molts gastos el transport. I fee treballar ací només una mica per tapar lo que eren els revisors d'Hacienda, perquè ere aixina, ara se pot dir perquè el pobre ja ha mort. Pues i, i, treballae allà. -Açò, si topete, no ho havia d'haver explicat-.
-NO, NO, SI ÉS COM ERE...

I mos va vindre molt bé, perquè jo vaig entrar a la fàbrica, mos van assegurar, mos van ficar-ho tot, i com ací molt dies no treballaem, pos jo anava al camp igual. Tenien l'ajuda a casa i jo estava assegurada i treballaem dos dies a la setmana o quatre o lo que sigue, però mos fee treballar els dies justos i lo demés ere pa' poder-ho treballar allà a Rubí que no li costae tants gastos de transport, que ací se van tancar les fàbriques pel ditxós transport, va ficar-se el transport molt car i ja no els interessae als amos, que ací n'hi havien moltes fàbriques...
-LES FÀBRIQUES COMENCEN A INSTAL·LAR-SE ACÍ EN QUIN ANY?
-Pos mira, jo tenia 17 anys. Antes ja n'hi havia una altra, però ere molt petita. 17 anys i ne tinc...
-ACÍ EN EL POBLE?
-Sí a Cinctorres. A Cinctorres se'n va ficar-ne una que treballaen cent persones.
-CENT PERSONES!!
- 100 persones. 100 xiques.
-LES DONES VAN DEIXAR TOTES DE TREBALLAR AL CAMP I VAN ANAR-SE'N A...
-I sinós tenien que treballar a casa en uns telers fent faixes o marxant de criades a Barcelona o fent lo que pugueren, pos al vindre les fàbriques tots se van quedar en el poble. A eixa fàbrica ne treballaen un centenar i avant, a la que treballava jo en treballaen 70. En això estaem tot lo poble, dos fàbriques al poble grans i una altra que en treballaen una trentena. I después n'hi havien dos o tres familiars, que eren estos que feen les faixes. Les altres ja eren teixits de peça.
-I QUÈ VA PASSAR ENTONSES EN EL CAMP?
-Entonses en el camp pues treballaen els hòmens i ja no marxaen fora. Treballaen els hòmens el camp i les dones a la fàbrica.
-JA NO MARXAEN FORA QUÈ SIGNIFICA?
-Marxaen uns a vendre faixes, els altres marxaen a França, a les temporades a la verema a Catalunya, tot lo que podien era per portar diners a casa, ara com els diners ja els portaen les dones entonses es van quedar els hòmens a treballar les terres i al poble, se va quedar més ací en el poble. Mira, ara si aneu pel poble, trobareu totes les cases tancaes i entonses estaen en unes cases xiquitines que no valien pa' res i vivie una família, tots apretats però vivie una família que ere un matrimoni i dos o tres fills que tingueren i tot lo que tenien.
-EN ELS MASOS PER EXEMPLE D'EIXA ÈPOCA QUE M'ESTÀ PARLANT, L'HERÈNCIA ES REPARTIA DE LA MATEIXA MANERA?
-Entonses? Sí, sí, sí.
-I ELS QUE NO PODIEN HERETAR?
-Se n'anaen a treballar allà on pogueren. Tinc una amiga jo ara encara que n'eren set a casa, set xiques a un mas, set xiques i un xic me pareix, i eixes totes van marxar als altres masos de criaes, una a guardar corders, l'altra a buscar lo que fore, lo que siguere. Una ja s'havia casat, una germana major se'n va anar-se'n amb la germana a l'altre mas... i set masos que n'hi han a este poble van ser totes filles del mateix mas, el Mas de Clara.
-O SIGA QUE EN ESTE POBLE N'HI HAN SET MASOS...
-Set masos que van anar del mateix mas. I ara ne queden dos o tres encara.
-QUE VAN ANAR CASANT-SE
-Casant-se.
-EN ELS HEREUS DELS ALTRES MASOS?
-Sí, dels altres masos o sense hereus. Entonses el que no ere hereu, pos se casaen també i agarraen un mas d'alquiler. Algun mas que els amos estaen jubilats o lo que fore. Bueno, jubilats no sé si hauria ningú entonses, però se retiraen al poble, pos aquells masos els alquilaen i entonses estos dos que no eren hereus d'un mas agarraen aquell mas alquilat. Aixina vivien.
-I ES DONAVA VEGADES QUE ES CASARA UN HEREU D'UN MAS EN UNA, EN UNA XICA...
-Hereva d'un altre? pos, si topete, també, tamé, i entonses com no en podien portar només que uno, pos l'altre l'alquilaen. I a eixe se ficaen uns altres que no eren hereus i volien fer casa, pos se buscaen uno d'eixos...
-I LA GENT DEL POBLE, PER EXEMPLE, QUE NO TENIEN MASOS, ENTRE ELS GERMANS, COM ES REPARTIEN...
-Pos lo que n'hi haguere, si havie un bancal com esta taula i n'hi havien quatre, se feen quatre parts, que tingueren tots un trosset. I ahí se sembraen pataques o se sembraen fessols o se sembrae lo que fore pa' poder minjar.
-O SIGA, UNA COSA ERA LA MANERA QUE TENIEN D'HERETAR EN EL MAS I ALTRA COSA ERA LA MANERA QUE TENIEN...
-D'heretar en el poble, sí.
-ÉS CURIÓS QUE ACÍ FICA QUE LA SEUA MARE TENIA UN GERMÀ CAPELLÀ I UNA GERMANA MONJA, DE TRES QUE EREN
-N'eren quatre, la meua mare i seua germana i els altres dos.
-I AIXÒ ERA COMÚ, PER EXEMPLE QUE ELS GERMANS QUE NO ANAVEN A HERETAR AL MAS SE N'ANAREN A L'ESGLÈSIA?
-No, no, no, no. No, perquè el meu tio, diguéssem, que és el capellà, aquell, m'aüelo com no havie pogut estudià, ell tenie eixa obsessió i ell li va llamar que el xic si podia estudiar que estudiare, ell treballarie o lo que fore pa' que el xic poguere estudiar, perquè ell no havie pogut, i quan el van ficar-lo a estudiar tenie onze anys. I al cap de dos o tres anys, bueno, al cap de anys quan ja acabae la carrera va vindre el superió a casa i li va dir-li, diu: "vosté, el xic el necessite pa' que el mantingue a vosté?" entonses els capellans que anaen pel poble pos cobraen una miqueta i s'emportaen els pares en ells, en ells. I, i sinós, eixa era l'ordre dels capellans que tenim ara pels pobles. I estae la ordre...
-COM, QUE COBRAEN UNA MIQUETA...
-Els capellans cobren, tenen un, una paga, menuda o gran però tenen una paga. Pos entonses també, tenien un pagueta i d'eixa pagueta pos ja podien agarrar els pares a casa i estaen en el capellà; la mare li ajudae al capellà a fer la faena i ells el recollien i vivien d'allò. I el superió d'ells va vindre a casa i li va dir: "vosté necessite el xic pa' que el mantingue a vosté?". I va dir: "no, no, jo del xic no he de viure, jo de lo que jo tinc, buscaré gent o faré lo que tinga que fer, però jo puc viure de lo meu". Diu: "pos entonses l'agarrarien pa' operari", que els operaris, els jusepets de Tortosa. No els has sentit nomenar mai?. A Mossén Sol?, va ser el fundador. Quan se va morir mossén Sol, va ser l'any que va entrar mon tio a, a capellà. Pos eixos, els professors eixos van vindre a casa i entonses van ficar-se als jusepets, i els jusepts eixos no..., treballen en comunitat, eixos no cobren cap perra, lo que aquella casa és d'ells, si els fa falta un medicament, si els fa falta lo que sigue, ells se fan càrrec de tots los gastos i este tio se va morir de 102 anys, sent capellà, operari, que no fa més de sis anys que s'ha mort i sempre va estar als jusepets perquè m'aüelo va dir que ell no el necessitae pa' pa' viure del fill. Diu: "pos entonses el ficaren a l'orde dels jusepets, que aquells no cobren". No cobren, només estan allí.
-I L'ALTRA GERMANA?
-L'altra germana, monja, clarissa, franciscana de Vall d'Uixò, va estar sempre a Vall d'Uixò, i aquella se va ficar als 14 anys. Ja se'n va anar de casa.
-ALS 14 ANYS, COM VA PRENDRE LA DECISIÓ...?
-Pos mira, la decisió, sempre va dir que ella d'home ja coneixia prou a son pare, perquè ere molt re-bó, ere molt re-bó, però tenie un gènit que, ere valent, ere valent, i s'havie de fer això, pos s'havie de fer això i s'havie de fer allò, pos s'havie de fer allò, i tots feen lo que ell manave i la casa aixina va bé, no? Aixina va bé. I ella quan va dir que volie anar de monja, però ere perquè ja esta altra germana que tenie, que anave en el capellà, estaen de capellans a Vall d'Uixó, i anaen molt allí a vore'ls i va vore les "hermanes" i mira, que llame això, i ella va dir que se volie quedar allí i va morí de 84 anys, tamé...
-ESCOLTE'M GRÀCIA, EN EL MAS, PER EXEMPLE, SON PARE I S'AÜELO QUE NO EREN DE SANG, SINÓ QUE EREN PARE I GENDRE, TENIEN CONFLICTES A L'HORA DE PRENDRE DECISONS O...
-Sí, pos sempre n'hi han en totes les coses, sempre n'hi han.
-PERQUÈ L'AMO, L'AMO SERIA S'AÜELO
-L'amo, l'amo, el dia de que m'aüelo ja no va poder treballà li va dir-li a mon pare: "tu ahí tens les terres, treballa-les conforme tu vullgues, jo no vull més que 10 pessetes a la butxaca perquè si ve un pobre i li les vull donar, que no tinga que anar a demanar-te-les a tu". I después minjaen de lo que n'hi havie a casa: "tu fes i desfés lo que vulgues". Quan n'hi havia un any una collita d'ametles, que ere de lo que se traien les perres, li die: "te pots guardar-te els cèntims que te fan falta pa' la contribució, pa' pagar la contribució a l'Estat -diu- pa' dos o tres anys, perquè les ametles no són sempre segures i lo demés ja t'ho pots gastar quan vulgues". Ell sabie que havie de mantindre-lo i tots menjaem a casa junts, però de lo demés ja li va donar tot el mando a mon pare.
-O SIGA QUE EL MANDO ES PASSAVA DELS PARES ALS FILLS...
-De l'aüelo als fills
-QUAN, QUAN L'AÜELO...
-Quan l'aüelo die: "jo ja no el vull, ja no vull passar pena de res, tu maneja-t'ho com vulgues i ven i compra i fes-ho tot com vulgues". Però després tots treballaem junts i tots feem lo que podíem a casa.
-I EN LA CASA PER EXEMPLE, S'AÜELA I LA FILLA, QUÈ TAL?
-Bé, bé del tot.
-NO TENIEN PROBLEMES?
-No cap. No cap ni un.
-QUE L'AMA FÓRA SEMPRE L'AÜELA?
-Bueno, sempre tens un respecte, sempre tens un respecte, sempre... i, perquè ara no, ara no no se respeten els pares, ara cadascú se'n va cap ací cap allà i fan cadaú lo que volen perquè també tenen una altra manera de fer. El món està canviat, però entonses el referent sempre ere ell. Mon pare sempre li demanae permís a m'aüelo: "què farem?, farem açò o farem allò o farem lo altre...". I algun camí, si alguna cosa de lo que die mon pare a m'aüelo no li pareixie bé també li ho die, die: "això no, això no te convé per açò, per allò o per allò altre", i a lo millor s'enfadaen per alguna cosa, perquè a m'aüelo li agradae moltíssim d'abonar les terres, molt, abonar-les. I mon pare a lo milló li suposae molt de gasto i com ere ell el que tenie els diners li fee: "xé, pos no cal ficar-ne tant, no sé quantos", "pos si no fiques guano no colliràs, pos si no fiques això no sé quantos". En això tenien alguna trifulca, però lo demés res.
-TORNEM A L'ÈPOCA DE LA FÀBRICA, COM VA CANVIAR EL POBLE QUAN DE SOBTE ACÍ VAN APARÈIXER TRES FÀBRIQUES, QUE VAN CONTRACTAR A 100 PERSONES, L'ALTRA 70...
-Pos va ser en dos o tres anys això. Primer va vindre una, si topete... -o cinc anys-, una primé i al cap de 6 o 7 anys va vindre l'altra i antes d'eixes ja n'hi havie una altra que n'hi havie 30 treballadors.
-QUÈ ES VA NOTAR?
-Es va notar pos mira, un auge moltíssim re-gran, moltíssim gran perquè tots vivíem moltíssim re-bé. Molt. Teníem els diners pa' poder gastar lo que volguerem, ja van començar les tendes, que no n'hi havie més que una tenda petita, després aquella ja se va fer gran, aquella tenda, i primé anaen tots i: "avui me fa falta això, avui me fa falta allò, ja t'ho pagaré, que no puc pagar-t'ho". Feen la llista. I quan podien anaven i pagaven, pos quan van vindre les fàbriques això se va acabar. Un tender que n'hi havie, que fa ben poc que s'ha mort, die: antes ací lo únic que venien a comprar eren farinetes, i ara lo únic que venen a comprar és xocolate pa' esmorzar" [riu]. El canvi que havie n'hi hagut.
-I ESCOLTE'M, VAN CANVIAR LES RELACIONS ENTRE ELS HOMENS I LES DONES DEL FET QUE LES DONES, CLAR, AL ANAR A TREBALLAR A LA FÀBRICA, ELLES JA PORTAVEN DINERS A CASA, ES VA...
-Sí... Una mica sí que van canviar perquè sinos havien d'estar sempre diguem, "he de comprar unes espardenyes, mira a vore si tens perres", "ara no sé què, no sé quantos". Pos ara si tenien els diners pos compraven lo que fea falta i a l'home ja no li demanava res.
-MANAVEN MÉS LES DONES QUAN VAN COMENÇAR A TREBALLAR
-Síii, bueno manaen, disponien de més, perquè sinos estaven baix del domini d'aquell perquè l'home havia de governar la casa i no havie de faltar-li ni pa' contribució ni pa' si havie de pagar-li a un jornaler, ni si se morie un matxo, que l'havies de tornar a comprar pa' poder treballar, que si nos, és lo mateix que ara, si te se trenca un cotxe, te l'has de comprar, perquè el necessites també, pos era això. I una vegà les dones ja van guanyar pos aquelles dones pos ja compraen, podien anar més ben vestits, podien anar més ben calçats, ja van començar, ja van ficar un cine, ja la gent anaen al cine, va canviar pos del cel a la terra, va canviar moltíssim.
-I LO DE QUE LES DONES SE N'ANAREN A SERVIR, O SE N'ANAREN A TREBALLAR EN AMO, DE CRIAES, AIXÒ...
-Això tot ere antes, després ja no n'hi have ningú que va marxar.
-QUAN LES DONES SE N'ANAVEN A...
-I mira tu los anys que va durar això, no va durar molts anys no, perquè jo vaig entrar i tenia 17 anys i als 30 anys, que tenia 30 anys, ja la van tancar, la que vaig entrar jo.
-JA LA VAN TANCAR, I COM ES DIA?
-Esta fàbrica se die la de Boldó.
-BOLDÓ?
-Boldó, que ere l'apellido, Ricardo Boldó. I l'altra encà va aguantar uns anyets més i la van ficar-la antes, aquella se die dels Crespins.
-VOSTÉ QUÈ FEIA EN LA FÀBRICA?
-Jo ordidora.
-QUÈ ERA SER ORDIDORA?
-Pues quan fas una peça d'esta roba [agafa la cortina], estos fils que van aixina [de dalt a baix], passen tots per l'ordidor i fas, si has de fer una amplada de dos metros, de quatre, dels que siguen, tot ple de filets aixina i el que va al través, és la trama i l'ordidó és tot el que fique els fils estos, i fas un rotllo ben gran, que té mils de metros i d'allí ho fiquen al teler, i després encomencen a teixí, les teixidores, jo només fea això, ficà els fils i fica'ls en una roda.
-ES LO QUE VA DINS DE LES BALES?
-L'ordidó és un aparato, que és molt gran, té una roda ací gran i detrás un plegadó, pa' quan has de traure el roll i a detrás, com diguéssem ací comença això, i ací a l'alte cantó és com un cavallet que va tot ple de rodets de fil, i si n'has de ficar 40 pos 40 fils a la vegà. Deprés tornes a fer una altra faixà en 40 fils més, hasta donar-li tota l'amplada que vulgues, i si és doble ample, pos doble ample, si ne té només mig pos mig ample. I ahí fan després en unes pintes, -això pel poble encara n'hi han de telers ací- i tixen [teixissen]; la llançadora passe i és quan fa la peça de la roba. Jo era la que preparava pa' fer la roba. Jo sempre vaig tindre eixe ofici.
-COM VA CONÈIXER AL SEU HOME?
-Mira, perquè estàvem al poble tots [riu]. Tots estàvem al poble.
-PÈRO I QUÈ MÉS, COM VA SER LA COSA, COM VA SER EL FESTEIG?
-No, el festeig va ser molt curt perquè com a mon tio el van destinà -el capellà-, el van destinà a Amèrica, a Arequipa [Perú], i se n'havie d'anar-se'n al mes de maig i natros feem la intenció encara de casar-mos l'altre anys segon, però al tindre que marxà, ja no tenia mare, l'aüela també me s'havie mort, quedae mon pare i ma tia, la que ere segona mare, però l'aüelo va dir: "si se'n va ton tio també allà, quina boda ham de fer?", diu: "si ja no tenim més que la meitat de la família, per què no us caseu antes?". Mos coneixíem tots,erem del poble tots, i ells eren de la mateixa rama que jo.
-DE LA MATEIXA RAMA?
-Llauradors, llauradors.
-PERÒ LLAURADORS BENESTANTS O LLAURADORS MÉS BÉ POBRES?
-Bé perquè ere fill únic, ere fill únic i ells vivien bé, vivien de la terra i en pau. No gastaen res d'extraordinari, però vivien de la terra.
-I VAN TINDRE MAS?
-No, és fill del poble. I va ser això, i mos vam casar un mes antes. Em vaig casar que tenia 19 anys.
-19 ANYS TENIA
-19
-I EL SEU HOME?
-El meu home ja ne tenia 24, mos portem cinc anys, ja havia fet la mili, ho havie fet tot. Vam fer eixe acuerdo i mos vam casar i ja està.
-I COM VA SER EL FESTEIG?
-El festeig molt curt. Ja t'ho he dit, un any.
-PERÒ COM ERA?
-Oi!, com era el festeig?, mira, ací es festejae dimarts, dijous i dissabte.
-UI!
-Eixos dies venien els novios a casa. Venie el nóvio a casa la nóvia, quan ja vam dir, ho vam donar a conèixer a casa que érem novios i no sé què, venien a casa i aquell dia pos estaes a casa un rato, xarrant junts i ja està. I el diumenge, el diumenge eixies a voltar. A mi no me van deixar mai a ballar.
-NO LA VAN DEIXAR MAI ANAR A BALLAR?
-No me van deixar anar mai al ball.
-PER QUÈ?
-Pos mira, perquèe... com havie passat tota la guerra i d'una època se va passar a una altra, que primer ere tot més oprimit i després se va donar un auge tot molt ample, a ma casa com eren més de catòlics, pos no els pareixie bé d'anar a, que anaguerem a ballar. No vaig anar mai, i a mi m'agradae, i si m'escapava un dia, després mon pare me rebollie [riu].
-QUÈ RECORDA DE LA GUERRA, GRÀCIA, ARA QUE DIU LO DE LA GUERRA?
-Ui!, la guerra coses molt fees. Coses molt fees. Van fer molt de mal als capellans, van cremar la iglèsia i van fer molta cosa.
-PERQUÈ ESTA ZONA ERE DE ROJOS, NO?
-Sí, vam estar en els rojos i natros estaem refugiats, uns a uns masos, els del poble van marxar casi que tots. M'aüelo no va voler eixir de casa.
-DEL POBLE VAN MARXAR CASI QUE TOT, ON?
-Oh!, a les masies o a on fore, del temor que tenien, perquè bombardejaven els pobles, bombardejaven els pobles, ací a l'esglèsia van ficar una explosió a cada, una caixa de dinamita a cada columna de la iglèsia que la volien tirar, però va aguantar.
-EIXA ESGLÈSIA TANT BONICA QUE TENEN ACÍ?
-Va rebentar tota la bòveda, ho va rebentar tot, i a la capella de Sant Vito va caure una bomba i va trencar el "techo", però no va passar res més.
-PERÒ VOSTÉ D'AIXÒ NO SE'N RECORDARIA PERQUÈ ERA MOLT MENUDA
-Jo només tenia cinc anyets, cinc anyets sols. Me'n recordo molt bé el dia que van entrar els nacionals, que estaem al carrer jo i m'aüela, i m'aüela vinga a plorar i aquells homes li feen: "no ploro dona, no ploro, que ja ha passat tot, açò ja ha passat tot". Però és que ella va patir molt, ella va patir molt perquè el capellà el tenie, pos estave cap allà a al nord, a vore a on ere? a Segovia, que allí no va passar, allí no van passar els rojos, però no sabien on el teníem. I a la que va passar molt de temps mos va poder escriure una carta, que voltae per França pa' arribar a casa. Entonces mos va dir que estave bo. I la monja la teníem a casa.
-PERQUÈ CLAR, VOSTÉS HO PASSARIEN MOLT MAL, LA SEUA FAMÍLIA EN CONCRET...
-Patint, patint per això, patint per això perquè ací en van mater-ne molts, no sol capellans, sinó gent pagesa que només perquè ere religiós el van matar.
-I LA POSTGUERRA, PERQUÈ TOTA LA GENT DIU QUE LA GUERRA VA SER DURA, PERÒ LA POSTGUERRA HO VA SER MÉS
-Més! Va n'hi haver moltíssima fam.
-MOLTÍSSIMA FAM
-Fam!!, cases que no podien ficar-se res a la boca. Però m'aüelo com era tant re-bo, que ja t'ho dic jo i natros encà collíem, collíem molt, quan van entrar els nacionals, ell se va ficar ací, a la porta del carrer en una banasto que díem...
-UN QUÈ?
-Un banasto
-QUÈ ERA UN BANASTO?
-Un banasto era una canasta molt re-gran, que és lo que empleaven pa' portar el, les coses que collíem al camp, pa'l poble, un banasto. I a tots los soldats que passae, estava ple de pataques, els anae donat pataques, els anae donant pataques. Van vindre contents, ja tenien pataques pa' menjar. Es que ni els soldats tenien pa' menjar, pobres!. I allí a casa nostra va estar sempre el quartell del comedor pa'ls soldats i m'aüelo com no va voler eixir de casa sempre va menjar en ells, el rantxo que menjaen els soldats, menjae ell. Després passaen els que venien a llevar-t'ho tot. Si tenies matxos pa' treballar la terra mos els van endur, que els necessitaen pa' la guerra pa' fer el transport d'armes i totes eixes coses, pos ne teníem dos entonses. I teníem també, si tenies animalets pos també te'ls agarraen i se te'ls emportaen, i teníem una gorrina que teníem una gorrina pa' criar cerdos, la feem criar, feem una cria i veníem els animalets, mira lo que ere de la terra, vivies de lo que n'hi havie de la terra, i aquella gorrina també la volien, però van entrar a la soll i tenie, la soll és la quadra, però se diu soll [riu]
-DIGA-M'HO PERQUÈ ÉS QUE EL VOCABULARI TAMBÉ EL TENIM QUE...
-Sí [riu], se diu soll, per això t'ho dic. Van entrar i van vore que tenie a la pell unes platxes, i això ere una enfermetat que els entrae, que después se'ls passae, però era com una fogonà de fiebre i se'ls va quedar la pell tota tacada, taques, unes ronxes, i al vore-la aixina no se la van voler emportar. I eixa mos va salvar, perquè va fer la cria, vam vendre aquell gorrinets i ja vam tindre aquells cèntims. Però después, que dius de la postguerra, pa' tornar a encomençar a treballar, que s'havien emportat els matxos, pues no teníem diners pa' comprar-los, i ne van portar, l'Estat ne va portar als pobles a vendre pa' en aquells que els feren falta. Ho va fer l'Estat això. I no teníem els diners, però natros vivíem juntament en el quartell de la Guàrdia Civil, i teníem molta amistat en els Guàrdia Civils, que van entrar dimpués, i ells com ja cobraen tots los mesos, pos ja tenien diners i van fer un tracte en mon pare, un Guàrdia Civil va fer un tracte en mon pare. Diu: "jo te donaré els diners que te facen falta pa' comprar els matxos i tu em dones gènero del que culls", perquè ells no sabien tampoc anar a comprar-ne, perquè no n'hi havien tendes, ni n'hi havie res entonses ací al poble. I van fer eixe tracte. I sempre mos va durar l'amistat en aquell guardiacivil, perquè mos va salvar d'eixe compromís. Vam comprar dos matxos i una burra, i la burra després la vam fer criar i van fer una altre matxo i formaren dos parelles, perquè necessitàem quatre animals pa' treballar la terra. Però això tot coste uns anyets pa' tornar-se a reconstruir. Natros fam no en vam passar gens perquè enseguida vam tornar a sembrar els bancals i ja vam tornar a collir. I aixina vam anar bé.
-I DELS MAQUIS QUE SÍ QUE DIUEN QUE EN ESTA ZONA N'HI HAVIEN MOLTS MAQUIS
-També n'hi havien. Va haver una emboscada ahí dalt, allà a un mas, damunt del pinar, ara no recordo on va ser... [baixa el to de veu] Que allí se van trobar els maquis en la parella de la Guàrdia Civil i va n'hi haure un tiroteo i en va morir un.
-UN MAQUI?
-Un maqui, me pareix que un maqui, sí, però después pos sí, se va sentí molt per ací, que n'hi havien hagut.
-VOSTÉ EN LA SEUA FAMÍLIA NO EN CONEIXIA
-Jo no en vull ni parlar-ne.
-NO VOL NI PARLAR-NE
-No, perquè vaig passar més temor... Jo [inintel.ligible] perquè era menuda, anava al camp i joveneta i dien: "per qualsevol puesto te pot eixir un maqui", allò que te feen...
-LA POR LI LA FEEN...
-Qualsevol del poble, perquè estaen tots amedrantats, perquè se presentaen a un mas i els demanaen tot lo que tenien i aquella gent pos ho havien tingut que treballar pa' ells. I els demanaen pernils, els demanaen pataques, els demanaen de tot i s'ho emportaven tot. Sí. Teníem temor.
-I DESPRÉS DE LA GUERRA EL POBLE ESTAVA DIVIDIT ENTRE ELS VEÏNS?
-Sí, sí, sí, sí, uns eren de dretes i els altres d'esquerres, perquè normal, si van matar molt capellans, l'altre ere pare, l'altre germà, l'altre cosí, l'altre no sé què, pos va n'hi haver moltes, molts que van estar una mica dividits, sí.
-TOTS SABIEN QUI ERA QUI?
-Sí, tots se coneixien, perquè eren els mateixos del poble, encà que foren manats d'un altre que anaen a ta casa i te'l llevaen, un capellà d'eixos va tindre que saltà de nit per les teulaes i va marxar i del poble va marxà. Anaven a busca'l.
-I EIXES RELACIONS AIXINA ENFRONTADES ENTRE ELS VEÏNS DEL POBLE, QUAN COMENCEN A CANVIAR?
-Pues entonses n'hi havie molts que es van tancar a la pressó, després de passar la guerra, molta gent del poble, perquè dien que sí, que si havien participat en la guerra, perquè si havien segut açò o allò, però m'aüelo ere de dreta, sempre va ser de dreta, i els que van tancar eren d'esquerra. Però ell va firmar molts avals pa' que después pugueren eixir. No tenie cap càrrec m'aüelo, no en tenie cap, per part de mare, per part de pare m'aüelo per part de pare, va ser alcalde, el primer alcalde després de la guerra, de dretes. I va tindre moltes enfrentacions.
-MOLTES?
-Enfrentacions en els altres, sí, va tindre discussions.
-I VOSTÉ SAP PER QUÈ S'AÜELO ERA DE DRETES?
-Perquè de tota la vida, dels pares i del aüelos d'antes i tots, no havien canviat mai.
-O SIGA QUE LI VENIA D'HERÈNCIA?
-D'herència ja, d'herència i hem seguit sempre.
-LI VENIA D'HERÈNCIA COM, COM...
-Com una finca, sí, com una finca, sí, sí, aixina va ser, aixina.
-TORNEM A LA SEUA VIDA AIXINA MÉS FAMILIAR, EH, COM VA SER LA SEUA BODA?
-Maja, maja, va ser apressurada per eixe motiu, però va ser maja, perquè per això la vam fer apresurà, perquè volie m'aüelo que estiguere mon tio, que mos casare ell i que férem festa. Pos entonses ja vam ser 70 invitats que pa' entonses eren molts, eren molts. Natros tenim una família extensa, que per part de ma mare teníem moltes cosines germanes, d'ahí del mas eixe que estàvem dient, que es die Mas de Gasulla, i tots, els van invitar a tots, i amics dels meus pares i, bueno i les amigues meues, que entonses ja treballaem totes a la fàbrica, ja vam fer moltes amistats, bueno, van vindre tots, elles i els novios, 70 persones. I la vam poder fer dins de casa que la casa era gran. I van cuinar pos ma mare i ma tia, esta cosina, l'aüela, l'aüela no, que ja no vivia, un any, fee un any que s'havie mort. Tots ells van cuinar i vam fer una festa molt maja [riu], coses de poble, coses de poble, ere la vespra de Reis, quan eixen els reixos, pos tots els del banquete, els més jovens se'n van anar a ballar, van anar al ball, però els més vells se van quedar tot a casa, allí a fer la sobremesa i tot allò, i a la que se va fer tardet que ere quan havien de passar els Reixos a repartir els regals, dos dels que anaven a la boda que eren molt re-xansosos, que diem, amics de mon pare, se van vestir de Reis i a repartir regals pa' tots els que n'hi havien al banquete [riu]. Sí, va estar molt bé.
-VA TINDRE VIATGE DE NOVIOS?
-Sí, una setmana, vam estar entre València i Vall d'Uixò i vam voltar una miqueta.
-I UNA VEGADA ES CASEN, FORMEN UNA NOVA FAMÍLIA I ON ES POSEN A VIURE?
-A casa apart, una casa de mon pare que mos la va deixar. I mos vam ficar sols.
-PERQUÈ ANTES LO NORMAL ERA QUE ELS FILLS ES CASAREN PERÒ ES POSAREN A VIURE EN ELS AÜELOS
-Els aüelos, alguna casa que només eren un o o dos sí, però sinos també tenien que marxar, també, i casar-se i a fer la seua vida. Cadaú a buscar-se la vida conforme podia.
-I COM HO FEEN, EN QUÈ TREBALLAVEN VOSTÉS?
-Pos el meu home al camp i jo entonses encà anava a la fàbrica.
-O SIGA QUE VOSTÉS ES VA CASAR PERÒ NO VA DEIXAR D'ANAR A LA FÀBRICA
-Ui!, no, no, no, lo bé que anaen aquelles pessetes que guanyaes, je, je, je. Hasta... quant vaig treballar després de casar-me? pos si em vaig casar als 19 i la van retirar quan en tenia 30, pos 11 o 12 anys després de casada encara. Que ja tenia...
-ES VA CASAR ALS DÈNOU, VA EIXIR DE LA CASA ALS 30 I A QUINA EDAT VA TINDRE EL PRIMER FILL?
-Als 21, el primer fill el vaig tindre als 21. I entonses el fill eixe pos el donaem a cuidar a ninyeres, xiquetes que n'hi havien menudes d'escola, pos els pares els tenien durant l'hora que tenien els xiquillos a escola, pos els cuidae la mare a casa i els, i a la que eixien pos ja se'ls emportaen les xiquilles pel poble a jugar o a distraure als crios, però ja ere poder cobrar unes pessetes, perquè a totes les cases feen falta els diners. Pos el qui tenia un crio menut pos agarrae un altre crio perquè anaen totes a la fàbrica, pos tots els crios que teníem els donaem a ninyera. Molt de treball mos costae, perquè entraem a les 8 del matí, a les 8 del matí entraem a la fàbrica, pos a les set t'havies d'alçar, pa' arreglar el crio, pa' arreglar-te tu i deixar una mica el dinar fet perquè entonses no teníem butanos, feem foc a terra pa' coure el minjar. A migdia eixíem en una hora de temps, fes el menjar, replega el crío, dóna-li a menjar, torna'l a la ninyera i marxa a treballar.
-FINS A QUINA HORA?
-Hasta les set de la tarde, quatre hores de matí i quatre hores de tarda, o cinc, si n'hi havie molta faena a lo millor encà feem més hores. Pos bueno, les hores eixes mos les cuidaven en les ninyeres i natros pagaem un sou que vam acordar i au! Que per cert, vaig discutir en una altra mare perquè jo pagava un duro més a la setmana que les altres, i saps per què pagava un duro més a la setmana? Perquè allí on me'l cuidaen li rentaen la robeta que portae.
-AH
-Me dia: "jo si vols, jo te rentaré la roba, tu me dones un duro més i tu aniràs més descansà" perquè no teníem llavadores a casa ni res, tenies que anar a la font. Roba tampoc no n'hi havie molta pa' canviar als crios. No els canviaem com ara, eh? [riu]. Però per damunt sempre portaen com un delantalet, com un babi i això sí, ne tenies més i quan estaen a casa sempre anaen en el babi els crios. Pos eixe babi me'l llavae sempre la ninyera. I una altra que també li cuidaven el xiquet diu: "ara tindre'm que pagar totes un duro més, perquè tu el pagues, i perquè no sé quantos". Bueno, érem amigues, no?, però vam discutir una miqueta. I jo no sé si li'l van pagar o no li'l van pagar perquè jo li vaig dir, jo a mi me fan eixe favor. Com me fan eixe favor a mi no m'és més cobrant poder-li donar un duro més. Ella guanyae un duro més i sense perdre temps fee la rentaeta del meu babi del xiquet.
-COM VA SER EL SEU PART?, QUANTS FILLS VA TINDRE?
-En vaig tindre tres.
-TRES. COM VAN ANAR ELS PARTS?, EL PRIMER PART QUÈ TAL?
-Moltíssim bé.
-MOLTÍSSIM BÉ!
-El segon dia de Pasqua, vaig estar tota la tarde al carrer. A les deu de la nit mos vam anar perquè al carrer ací acostumaem a fer rogles. A fer rogles per los carrers i estaes allà xarrant en els veïns i bueno, passaes el dia que ere festa al carrer. I a les deu de la nit vam anar a sopar, vam sopar, me'n vaig anar a dormir i només ficar-me al llit ja vaig trencar aigües. I a la una de l'altre dia ja estae a casa.
-VA PARIR A CASA, I QUI LA VA ASSISTIR?
-Una comadrona que n'hi havia sempre. Comadrona aficionà, no res de carrera.
-AFICIONÀ
-Aficionà, una senyora que se dedicae a d'això i avant, i assistia tots los parts que venien.
-I METGE?
-Metge no.
-NOMÉS LA COMARE?
-Només la comare i prou. I mentres el part no t'anaes a visitar-te a cap puesto ni res, mentres estaes en l'embaràs.
-COM, QUÈ NO?
-No anaes a visitar-te a cap puesto. Tot natural, tot natural.
-I EL SEU HOME VA ESTAR PRESENT EN EL PART?
-Sí, tots, tota la casa.
-I QUÈ DIE?
-Oi!, mira, s'amagaen [riu]. Els hòmens no volen saber-ne res [riu]. L'home no, ma tia, la que ere mare i la comadrona i...
-I NO VA HAVER NINGUNA COMPLICACIÓ?
-Ninguna complicació. I va pesar 5 quilos el primer. Majíssim, i aixina és ara d'alt, està alt i gros.
-EN NINGÚ DELS TRES?
-En ningú dels tres, el darrer ja era més majó i el meu fill ja ere amic del metge, perquè jo el darré el vaig tindre als 44 anys. I el meu fill que ere amic del metge, que ere un xic jove que havie acabat la carrera també i estae ací al poble, se portaen anys, però anaen sempre junts, li va dir-li: "A ma mare no me la tingues ací, que és molt majó i porta-la a un hospital o a un puesto o atre". I aixina van fer-ho. Però el dia que havie de nàixer, ell estae a caçar, que ere molt caçador, el metge este, i tenia ací de sustituta la nóvia que també ere doctora, que ere, estae entonses a Castellfort, la nóvia. I nada a la que me vaig ficar de parto vam anar a avisa-la. I va vindre i diu: "Pues, com aquell que diu, encara no corre pressa". Com ja era més major o lo que sigue ja anava una miqueta més asplai tamé. I me va dir: "Pos allà a tal hora arribarà Miguel, el metge, i vindrà ell i a vore què te diu". I quan va vindre me va enviar a Vinaròs. Vaig anar a Vinaròs.

[Segona part de l'entrevista]

-M'ESTAVA CONTANT LO DELS PARTS. I LES COMARES, COM S'ENSENYAVEN?
-En la pràctica.
-QUI ERA COMARE?
-No ningú... Ere eixa dona que te dic jo.
-SÍ, PERÒ QUINA DONA DE REPENT...
-Pos una dona majó, ja ere majó entonces, tenie 60 anys o una cosa aixina; n'havie portat molts al món i sabie lo que se tenie que fé.
-PERÒ... I COM ES TRANSMETIA LA... L'OFICI DE COMARE, COM?
-Después d'eixa no sé si en va haver cap més. Me paix que des d' entonses ja van escomençar a enviar-les totes fora, sí. Després de que va acabar eixa comare, no després de tindre el meu part, després de acabar eixa comare ja no va agarrar ningú cap ofici més d'això i avant.
-PERÒ HAVIA DE TINDRE ALGUNES CARACTERÍSTIQUES AIXINA ESPECIALS UNA COMARE O...
-No, no, no, no, una dona qualsevol, com si jo haguera volgut fer-ho això, res. És la pràctica de que n'havie portat molts al món i ja està. I el que anae malament pos patie una mica més, i també en temps antic va n'hi haure que se van morir, perquè no les traien del poble. La meua sogra mateixa se li va morir un xiquet per no traure-la del poble al nàixer. Al nàixer pos ere massa gros o lo que fore, va patir ella molt, però el crio va nàixer mort.
-I EN ELS MASOS PER EXEMPLE?
-Pos lo mateix.
-PARIEN SOLES?
-Soles, soles, soles, sense comare, sense res. Els pares, la mare, el que n'hi haguere o el que fore, i avant, allí estaen. Ho feen conforme, natural també.
-NATURAL
-Tot natural. Entonses sí que no n'hi havie cap impediment de res.
-ESCOLTE'M GRÀCIA, VOSTÉ VA DONAR DE MAMAR AL SEU FILL?
-A tots.
-PERÒ COM HO FEA? ANAVA A TREBALLAR...
-Mo'ls portaen a la fàbrica, teníem un dret.
-AH, TENIEN UN DRET!
-Teníem un dret que a tal hora havien de portar els crios i podíem estar mitja hora en ells, i en aquella mitja hora els donaem a mamar. Donaem antes d'entrar a les vuit i a les onze que mos els portaen i después a les dos quan estaem a casa ja. Sí. Despres, de tarde, atre camí, a mitja jornada mo'ls tornaen a portar les ninyeres i els donaem de mamar, en una sala expresa pa' d'això.
-I QUANT DE TEMPS VA ALLETAR ELS SEUS FILLS?
-Mira, el majó 11 mesos i l'atra tamé, si topete, 10 o 11 i la menuda, encà vaig donar-li 4.
-4 MESOS
-4 mesos.
-I QUAN DEIXAVEN DE DONAR-LI DE MAMAR A LES CRIATURES, QUÈ FEEN?
-Pos entonses els feem una papilla de casa.
-UNA PAPILLA DE CASA QUE PORTA QUÈ?
-Portae farina de blat, tostada al forn i en lleit.
-EN LLET?
-En lleit i una mica de sucre i se die cusset.
-CUSSET?
-Cusset [riu]. Els donaem cusset i quan ja van encomençar a posar-se una mica més grandets pos ja vam començà a mesclà el minjà de casa, lo que feem, lo que feem a casa, pos diguem... sèmola de blat que se feen entonses sèmoles de blat, però eixes eren més aspretes, però sèmola d'arròs no n'hi havie entonses, no la feen, lo que passe es que nosatros, a les cases que teníem blat i coses d'eixes, n'hi havie un senyor al poble que fee pastes, tenie una maquineta i fee pasta, fee fideus, fee sopa, fee macarró, però la farina la ficaem els mateixos de casa. Ell només tenie la màquina en diferentes moldes i t'ho fee, i enseguida que el buscaes pos fees equis quilos i els guardaes a casa i ja està. Ara, ara tot se mire que això se contaminarà, que allò no sé què... pos entonses no se contaminae res, mira, el que se ficae mal se morie a lo millor i au!, ja estae, per avant!
-DE QUÈ ES MORIEN ELS XIQUETS QUAN EREN XICOTETS?
-Ai, de moltes coses.
-TENIEN TEMOR SOVINT?
-Pos no, jo no, jo com era tant jove i era el primé jo no pensava en res, tot bé, tot natural, tot bé. Vaig fer una truita en pataques pa' sopar, mos la vam menjar i a dormir [riu]
-PERÒ SÍ QUE ES MORIEN MOLTS XIQUETS EN AQUELLA ÈPOCA
-Sí, però no al nàixer, después. Agarraen com un constipat i ja no sabien curar-lo, pos ja se morie i mira... A mi se me va morir una germaneta..., avui se va morir ella i demà vaig nàixer jo.
-AVUI ES VA MORIR ELLA I DEMÀ VA NÀIXER VOSTÉ?
-I demà vaig nàixer jo, que tenia dos anyets i va agarrar el garrotillo que diuen. Que el garrotillo és com una angina forta que el ofegue. I la va atendre un metge, però era molt jove entonses, havie acabat la carrera de poc, que ha segut després una eminència, però aquell se li va morir perquè no va saber lo que fer-li. Diu: "és una angineta, és una angineta, això li donarem...", no sé què li va manar, i no sé quantos. La visitae allà a les vuit de la nit i a les dos o les tres del matí s'havie mort. Es va aufegar del garrotillo. I el primé, el primé se va morir que tenie dos o tres mesets, jo no sé per què, d'una coseta o atra, el primé de ma mare, no sé què li va agarrar, però als quinze dies se va morir.
-I ESPERAVEN UNA TEMPORÀ PA' BATEJAR AL XIQUET O LA XIQUETA?
-No, al santdemà.
-ENSEGUIDA
-En ser demà. Naixie avui i ensendemà a bateja'ls.
-I AIXÒ PER QUÈ ERA TANT RÀPIT? PER POR A QUE ES MUIGUEREN?
-Segurament que serie per cosa d'eixa, però en ser demà els batejaen. Entonses si no estaen batejats no els feen enterro, es ficaen al cementeri igual, però en un altre puesto apart que n'hi havie destinat pa'ls que s'havien mort sense ser batejats. Pos en ser demà..., i en eixa xiqueta va passar això, va morir-se del garrotillo i això. Després, ja t'ho dic conforme va ser, de retirar-se-li la baba, però ja després de morir-se ma mare. I dimpués, una altra que se va morir de la segona mare meua, aquella se va morir d'una descomposició. Mira tu si és senzill que ara ho tallen tot de seguida, pos entonses se'n van morir-ne cinc.
-NO HI HAVIA REMEI?
-No. Una diarrera... Un virus que va entrar en crios i d'una diarrera no la van poder tallar i als dos o tres dies li se va morir, però se van morir-ne cinc ací al poble. I una altra encà ho va salvar, i el mateix medicament d'aquella que se va salvar li'l van donar a la meua germaneta i la meua germaneta se va morir i aquella se va salvar, perquè no se tirae res. Si en aquella xiqueta que ha estat mala, s'ha apanyat i n'ha sobrat pos pa' l'altre que es ficae mal detrás. No se tirae res.
-I ESCOLTE'M, EH... LA RELACIÓ EN ELS ALTRES POBLES DELS PORTS, DE LA COMARCA, COM ERA?
-Bé, bé.
-TENIEN RELACIÓ O NO EIXIEN DEL POBLE?
-Eixíem molt poc, però aixina quan havien festes i aixó sí que anaem, a peu d'ací a Morella. Mira si està lluny, tres hores, però el que volie fer festa, d'ací a Morella a peu. Això ja no ho he conegut jo, eh? Jo ja no he anat mai a peu. Quan mos vam casar encà vam anar a Morella a trià els mobles, que sí que vam anar en cavalleria, però el únic camí que hai anat; sempre hem anat en cotxes. Però quan van començar a ficar el cotxe de línia ací al poble, ere un cotxe petitet, que ne cabien, si topete, 30 i ne portae 60, però no sol a dins, perquè a dins no cabien, a dalt a la baca. A dalt a la baca i tots cap a Morella. Quan venien les festes de Morella el sexennari, entonses aquell cotxe se'n fee un fart de fer viatges, tots amunt i avall, amunt i avall.
-I A QUIN HOSPITAL ANAVEN, PERQUÈ ACÍ DALT QUAN ES POSAVEN MALALTS, QUAN CAIA ALGÚ MALALT
-Quan caïe algú malalt pos... s'ho havie de passar-ho a casa.
-A CASA?
-A casa. No eixie dingú a cap hospital. Hasta dimpués ja que mos vam ficar pos Castelló, lo més prop que teníem ere Castelló, hasta que van fer el de Vinaròs, que fa, no fa molts anys això. Mira, jo vaig caure... a la neu, i la primera visita, per no marxar a Vinaròs, que entonses fee poquet que l'havien obert, ja vaig anar a metge particular, a Morella, que ere este Miguel que havie estat ací, però ell ja tenie "rayos" ahí a Morella i anaem pagant per no tindre que marxar de viatge per ahí n'avall. I me van donar després rehabilitació i vaig tindre que anar un mes sencer a Traiguera, que van ficar un gimnasio, un gimnasio, un centro d'estos, allí a Traiguera i me portaen un dia la filla i l'altre dia el fill; desplaçar-te, tots.
-ES QUEDAEN SEMPRE...
-Al poble, al poble, ara si ere una cosa molt grave pos a lo millor ja te... un cunyat meu se va morir, però ja, això ja parlo de, total fa 10 anys, o 12... Pos aquell ja li van diagnosticar que tenie càncer, més de 12 anys ja, la primera vegà que van entrar els socialistes ací, aquell mateix dia, va ser el dia que se va morir la monja, vam anar a l'enterro de la monja però primer eren les votaes i vam voler anar primer a votar. Dimpués mo'n vam anar, vam llogar un taxis i entonses el van portar a València ja, a que el miraren, i ja li van diagnosticar que tenie càncer i allí el van visitar, ja se va quedar allí, ja pa' fer-li les visites allí, però havie de ser una cosa grave. I sinòs anaem a Castelló.
-VOSTÉS QUE ESTAN ACÍ EN LA COMARCA DELS PORTS DE FRONTERA...
-Sí, sí, a Teruel i Catalunya i tot.
-TERUEL I TOT, COM SE SENTEN? SE SENTEN VALENCIANS, DE TEROL, CATALANS?
-Natros valencians, natros valencians, valencians. Ara que parlem tot. Jo vaig estar vuit anys a Catalunya i també parlo català.
-I COM ÉS QUE VA ESTAR 8 ANYS A CATALUNYA?
-Pos vaig seguir a la fàbrica. Quan se va... (és que no ho hem parlat això) quan se van tancar les fàbriques, igual que n'hi havie un apogeo molt gran al poble, pos va quedar el poble mort, perquè al no entrar diners pos els hòmens tenien que fer una cosa o altra. Entonses les dones se van quedar ací a casa, algunes, però uns van anar-se'n a Alemània, que era quan se reconstruïe Alemània. Uns altres van anar-se'n a França a la greda, els altres...
-A LA QUÈ?
-A la greda, al talco, a la fàbrica del talco, de la greda, ahí van treballar molts, molts. I al cap d'un temps lo que van pensar va ser d'anar-se'n a viure tots a fora. D'ací van anar-se'n dos matrimonis a Alemània, i allí van estar uns anys, aquells. Molts van anar-se'n a Catalunya, uns altres van anar-se'n a València i, i els altres van aguantar uns anyets més encara a la greda i quan van poder fer unes pessetes pa' poder-se comprar un piset a Castelló, se'l van comprar.
-O SIGA QUE ELS QUE EIXIEN JA NO TORNAEN?
-Ja no tornaen de cap manera. Com havien de tornar? I natros vam ser dels que entonses vam anar-mo'n també. I vam estar vuit anys a Catalunya, i tornar a fer la mateixa faena, una fàbrica...
-QUANTS ANYS TENIA VOSTÉ QUAN SE'N VAN ANAR?
-Pues mira uns..., jo entonses? a vore? tenia trenta... quan se va tancar la fàbrica ací pos 32 o 33 o...
-JA ESTAVA CASÀ, TENIA FILLS?
-Sí, sí, ja tenia la segona, la segona filla ja la tenia.
-I SE'N VAN ANAR TOTA LA FAMÍLIA?
-Sí, el xic ja estae estudiant, ja estae estudiant a Barcelona, perquè jo volia que estudiare també, i la xica... entonses tenie 4 anyets... con que tenia 34 anys. Ja mos la vam emportar allà, a Catalunya.
-COM VA SER EIXE CANVI, D'EIXIR DEL POBLE, D'HAVER ESTAT EN UN POBLE QUE... I LA DECISIÓ TAMBÉ, NO?
-Pos mira, ja fee dos anys que el meu home anae, com s'havia tancat la fàbrica ja, pos anae a la verema, a la verema a Catalunya, pa' portar uns cèntims a casa. I ja va agarrar allí amistat i vam pensar de marxar els dos. Vam marxar a Catalunya però vam marxar els dos, allí en l'amo que treballae: "Ja vos buscarem faena ací, ja". Jo primer vaig entrar a un restaurant, a treballar a un restaurant, a limpiar i a cuinar i a tot lo que sigue, perquè també va ser un matrimoni que l'havien obert entonses, necessitaen gent, que per cert encà mantenim l'amistat. I allí, primer eixe restaurant, però no me necessitaen tots los dies, pos anava dos dies a la setmana a un altre restaurant, entre setmana aquell anava a fer-li la limpiesa de la casa i a un altre, també. I en allò ja va vindre que van obrir esta fàbrica. I al obrir esta fàbrica allí no havie hagut mai fàbriques, al tros eixe, que ere a...
-I VOSTÉ COM SABIA...
-Jo ja sabia i van començar a entrar gent i jo vaig entrar pos de les primeres, i sí, jo vaig ensenyar-li a dos o tres a urdí.
-ON ERA EIXA FÀBRICA?
-A Torrelles de Foix.
-A TORRELLES DE?
-De Foix. Propet de Villafranca, entre Sant Martí i Torrelles vaig estar.
-I ESTAGUÉ ALLÍ QUANTS ANYS?
-Vuit anys.
-VUIT ANYS I DESPRÉS SE'N TORNA?
-Després vam tornar aquí al poble, perquè se va morir mon sogre i l'aüela no va voler eixir del poble.
-I VAN TORNAR PER LA SOGRA?
-Vam tornar per la sogra [riu]. "No hai eixit mai de casa, i ara hai d'anar-me'n allà a viure en vatros? Ara no sé quantos...", que haguerem fet la sort perquè ja estaem a un puesto més gran, pos no va voler eixir de casa i vam tornar.
-VAN TORNAR?
-Vam tornar a treballar al camp. Entonses lo que vam fer va ser una granja de cerdos, pa' poder-mos ajudar. I un poquet de lo que traies dels cerdos i un poquet del camp, no feem cap riquesa, però vivíem.
-I VOSTÉ, EN TOTS ESTOS CANVIS, ARA ACÍ ARA ALLÀ DEPENENT DE LA NECESSITAT I DE LA CIRCUMSTÀNCIA, QUINES COSES PENSAVA ALHORA DE...
-Jo d'allà no haguera vingut.
-ELS XIQUETS...?
-Bueno, el xic entonses ja el teníem allà estudiant, ell ja fee anys que se n'havie anat de casa, se'n va anar ben jovenet a estudiar. I bueno... lo que les circumstàncies portaen.
-VOSTÉ NO HAGUERA VINGUT?
-No, jo no haguera vingut perquè allí estaes més bé, vees més porvenir, més porvenir que ací, però van voler vindre ací pos mira, d'alguna cosa o altra treballarem també, ací. Després jo, totes les faenes que ha n'hi hagut les hai fet totes.
-I LA SEUA RELACIÓ EN LA SEUA SOGRA COM ERA?
-Pos bueno, de vegades una mica tirant perquè, en lo que més vaig discutir va ser en el fill.
-EN EL FILL?
-El fill que el tenie ella i me'l malcriae. Li deixae fer tot lo que volie, jo després estava a casa que només tenia dos hores de temps p'atendre-li i pa' marxar a la fàbrica i tot i havia de cumplir els gustos que el xiquet volie, i vivie molt prop i quan sentie que li rebollia al xiquillo ja la tenia allí: "per què li dius res al xiquet per no sé què". I un dia li vaig dir-li: "mire, quan el tingue vosté a sa casa li deixo fer tot lo que vullgue, però quan estarà a ma casa farà lo que jo voldré", li vaig tindre que dir aixina
-PERQUÈ ÉS QUE AIXÒ DE CASAR-SE EN UN FILL ÚNIC?
-Sí, pos ja no mos vam ficar junts perquè és un problema si te fiques junts. I han de manar sempre els aüelos, sí, i entonses, i això mon pare sí que ho va tindre una mica en compte de dir: "fiqueu-se a casa vostra i vosatros fareu i desfareu, ell que vaje a treballar en son pare igual". I anae a treballar en son pare a la terra d'ell i avant, i jo a la fàbrica i després de nit pos tots a casa. Ai, pos alguna refrega i de tot n'hi havie, però és igual, és igual, però lo que díem, ja manaen més les dones. Entonses com teníem diners ja manaem més les dones, ja no dependíem d'ells, sinos jo ho haguera passat malament, perquè ells collien minjar, però de cèntims ni uno, ells no, en tenien molt poquets d'ametlers ells, només tenien terra de gra, de lo demés no, ni tenies rabera, ni tenien res, pos justet pa' menjar haguere segut.
-COM VA ANAR DESPOBLANT-SE EL POBLE?
-Pos mira va quedar despoblat del tot perquè lo que te dic jo ara, mira ara estem en l'època de tots aquells que van marxar entonses allà i ara se jubilen.
-I TORNEN?
-I tornen però només a l'estiu. Ací a este hogar [referint-se a la llar de jubilats on es fa l'entrevista], pa'l poblet menut que som, hem arribat a ser 250 sòcios i ara ja no ne quedem més que 190, perquè tots els que van marxar entonses que se van jubilar entonses pos estan a un altre terreno i ja estan allà, viuen allà. Llevat a l'estiu que estan ací o Setmana Santa o eixes coses, ací el local este ja no s'ompli mai i quan estaen encara l'època d'antes dels nostres..., n'hi ha 11 taules ací, i ha n'hi hagut vegaes que ham tingut que ficar eixa altra ahí al mig pa' poder jugar tots, més de 60 persones ací dins. Ara eixos s'han anat morint tots i ara quedem pos els de la meua època, que com se'n van anar-se'n i no estan ací més que a l'estiu, pos ací, si topete, ne som 17, 18. Ja no som més...
-SENYORA GRÀCIA, VOSTÉ HA SEGUT TREBALLAORA TOTA LA VIDA, NO?
-Ha segut i seré.
-NO HA DEIXAT DE TREBALLAR MAI?
-Mai, encà treballo ara.
-ENCÀ TREBALLA ARA?
-Ara encà estic fent cordons pa' les faixes que tenim al poble. Perquè no sé estar sense fer res, no sé estar aixina [creua els braços]. aixina de cara a la tele, no, i me fa mal la vista, me fa mal tot i jo me canso, i això ho tinc com un entreteniment. Quan ne faig, ne faig i quan no ne faig, no ne faig. De matí, que vas a comprar, que fas la faena de casa, que fas lo que sigue, i el que calgue.
-I TOTS ELS HÒMENS VOLIEN QUE LES DONES TREBALLAREN A LES FÀBRIQUES O N'HI HAVIEN HÒMENS QUE NO...
-No, no, tots, tots. Tots, tots. Ui! la mar de bé.
-TOTS ESTAVEN COTENTS?
-Molt poques van quedar-ne al poble sense anar a la fàbrica, molt poques perquè anae moltíssim bé.
-I QUAN ES CASAVEN NO NECESSÀRIAMENT DEIXAVEN D'ANAR A LA FÀBRICA
-No, no, dingú.
-CONTINUAVEN TREBALLANT?
-Tots continuaven, no va n'hi haver ningú que puguere tindre la dona a casa per lujo. Tots tenien que treballar.
-N'HI HAVIEN MOLTES DIFERÈNCIES ENTRE RICS I POBRES?
-Però si és que de rics no n'hi havie, perquè eren rics de terra, i els rics de terra eren els que tenien menjar, però de rics, rics no n'hi havie cap. N'hi ha... si pegeu la volta pel poble, ahí pel carrer del mig hi ha una casa o dos que són molt majes, que són... mira les primeres que se van fer al poble és eixe carrer meu, que van encomençar per ahí. Després van anar pujant, i al carrer del mig que se diu el carrer Sant Roc, ahí n'hi han dos o tres cases molt majes que se van fer dimpués. És que ahí n'hi ha la història de quan se van partir que Cinctorres se va quedar villa i lo demés és tot Maestrat. Açò és villa de Cinctorres però va ser tot una lutxa que se va partir tot. Pues ahí tancae un portal, que encà se diu: El Portal, sí. Pos ahí se van fer unes cases molt majes, peirals, però eixes famílies...
-PAIRALS?
-Peirals, mmm.
-QUÈ VOL DIR CASES PAIRALS?
-Que eren ja de rics, eren de rics i ahí pel carrer que hau baixar vatros, hau vist que n'hi ha una casa molt maja? pos eixe és un palau, i un palau que volen fer-lo de museo ací, però això ho va comprar la Diputació.
-VAJA QUE RICS, RICS NO N'HI HAVIEN, ELS RICS QUE N'HI HAVIEN EREN RICS DE TERRA
-Rics de terra.
-I VOSTÉ ERA RICA DE TERRA?
-Jo sí, rica de terra, menjar i treballar i au!, i ja està. Natros érem una casa de rics, després n'hi havien molts que patien gana. Natros no ne patíem.
-BUENO Mª GRÀCIA, VOL CONTAR-ME ALGUNA COSA MÉS QUE NO M'HAJA CONTA'T I TINGA GANES DE CONTAR-ME?
-Jo no.
-NO? DONCS ANEM A DEIXAR-HO ACÍ.
-Molt re-bé, me pareix moltíssim bé. Pos mira, ara lo que sóc és la presidenta d'ací dels jubilats...

[MUSEU DE LA PARAULA. Arxiu de la Memòria Oral Valenciana. Museu Valencià d'Etnologia. Diputació de València. MOH79-Cinctorres-D32.] museudelaparaula.es