Ara he redescobert el concepte d'aquest primer sermó en
una maleta vella que fa dècades que dorm tranquil·lament
sota les golfes. Les pàgines ja comencen a posar-se
grogues, però m'han estimat encara més els continguts.
Perquè cada sacerdot té les seves primeres “cartes
d'amor a Déu”, que guarda amb cura.
Aquí teniu el primer sermó, fet a Innsbruck fa 37 anys:
.Parce, Domine – Perdona, Senyor, perdona el teu poble,
que has redimit amb la teva Preciosa Sang!”
Els meus estimats cristians!
Contemplem avui la majestuositat de la Preciosíssima
Sangper decidir-nos a una veneració cada cop més gran.
El meu sermó està dividit en els següents pensaments:
1. La Preciosíssima Sangés l'objectiu i el mitjà del
Redemptor.
2: El seu vessament va costar al Salvador els sacrificis
més grans.
3. Tots els fruits de la nostra salvació provenen de la
Preciosa Sang.
Els meus estimats cristians!
Els grans homes sempre tenen un objectiu principal en
ment i persegueixen aquest objectiu a tot arreu, perquè
és el seu principal propòsit, el treball de la seva
vida.
Un té en ment una noble idea de l'estat, l'altre somia
amb els castells a l'aire d'un magnífic espectacle que
crearà un monument etern al seu nom. Un persegueix una
única invenció enginyosa, l'altre troba l'obra de la
seva vida en la conquesta del món pagan per a Jesucrist,
el seu Senyor.
Però, quina és la tasca de la vida del més gran de tots
els grans? Quin objectiu va fer que el millor de tota la
bona gent s'incansés dia i nit? – Ah, va ser l'acte que
va saber expressar tan encertadament en la seva paràbola
del fill pròdig: la redempció de la humanitat mitjançant
el vessament de la seva Preciosa Sang. Aquest va ser el
pla de la saviesa divina des del principi de
l'eternitat. La Redempció a través de la Preciosíssima
Sangva ser el crit Emmanuel dels pobles des de la seva
caiguda en el pecat. Però la humanitat alegre ha oblidat
que el vessament de la Preciosíssima Sangera el propòsit
màxim de l'Encarnació de Déu. – El que semblava més
important al Déu etern no ha d'aparèixer com una qüestió
secundària a l'home.
En segon lloc, hi ha una altra raó per la qual la
Preciosíssima Sangés l'objecte més venerable de la
nostra devoció. La redempció no només és el pla més
profund de la Trinitat, sinó que també va requerir els
majors sacrificis del Fill de Déu.
21
Qui pot mesurar la pena que va suportar des de l'hora
alegre del seu naixement fins al dia ombrívol a la
muntanya de les Oliveres! Però mentre passava per la
fosca nit de la Passió, la sang li correva pel front i
pels ulls com un vel vermell. Sota la corona salvatge
d'espines lluïa una banda de perles de color vermell
robí. Un mantell brodat amb sang envoltava els membres
sagrats allà a la Columna de les Plagues. L'odi i la ira
van clavar els claus a les mans i als peus: l'amor del
Salvador va treure allò que més estimava, allò que tenia
més bonic per donar: la seva Preciosa Sang. No va ser la
traïció de dos apòstols, ni la profunda ingratitud dels
homes el que va fer que el cor diví s'aturi, no: la vida
de Déu estava lligada a la Preciosa Sang, de la mateixa
manera que amb el seu vessament un Déu va morir en la
mort.
Oh dolç Cor de Jesús, què t'ha fet el centre de tot amor
humà? Era la teva sang, la sang del teu cor, que
brollava de la ferida oberta com a signe del teu amor
infinit.
Quan la vinya divina estava sagnant fins a la mort sota
el prems de la fúria humana, el crit de terror, sí, el
crit d'alegria, va tremolar per l'aire: "És acabat!" I a
partir d'aleshores continua sagnant, cada dia, cada
hora, des del tron de Déu cap a la gent i l'altar. No
és també per això que la Preciosíssima Sangés tan digna
de veneració? perquè exigia els sacrificis més grans i
dolorosos del nostre estimat Salvador? Per tant,
estimats cristians, estigueu convençuts: si es vol
preservar l'ordre de preferència desitjat per Déu, la
devoció a la Preciosíssima Sangha de ser i seguir sent
la més alta.
Tercer: Ara també és evident que de tot el que el mateix
Fill de Déu va lluitar en el sacrifici de la seva vida,
aquest va ser el més gran. Gràcies, sí, totes les
gràcies flueixen.
Conec una imatge als Alps en una petita església de
roca. Aquesta pintura representa la terra, i a banda i
banda dos sants s'agenollen, agafant les mans suplicant,
fins i tot a la defensiva, sobre aquesta terra. A dalt,
es veu com el Déu enutjat emergeix dels núvols per
destrossar el món pecador amb un triple llamp. Però a
sota hi ha les paraules: "Parce, Domine... Perdona,
Senyor, perdona el teu poble, que has redimit amb la
teva Preciosa Sang!" I el Senyor va salvar la terra per
amor de la seva preciosa sang; encara la salva avui per
amor de la seva sang.
Però les criatures de Déu no només estan estalviades de
la corrupció, sinó que fins i tot estan cobertes de bé.
Qui pot comptar els raigs que brillen cada dia des del
sol de l'altar als cors foscos dels pecadors per
portar-los a la conversió, i a les ànimes alegres dels
justos per portar-los a la perseverança? I una sola gota
de la sang del Redemptor hauria estat suficient per
adquirir totes aquestes gràcies per a nosaltres. Quin
valor, quin valor tan alt!
Per tant, és massa dir: La Preciosíssima Sangés
1. el propòsit principal de l'encarnació de Crist;
2. li va costar els majors sacrificis, fins i tot la
seva vida,
3. Només ella és la font inesgotable de la qual brouen
totes les gràcies.
22
Què hi pot haver més venerable que la Preciosa Sang?
Podria donar-vos testimonis sobre la majestuositat de la
Sang de Crist, des del seu màxim devot, el seu herald,
Sant Pau, fins al segle passat, fins al fundador dels
Missioners de la Preciosa Sang, el beat Gaspar de
Bufalo.
Avui, malauradament, l'alt preu de compra de la nostra
salvació s'ha restablert més o menys. La gent preferiria
seguir el Salvador triomfal que el que pateix. Esperar
només coses bones del bon cor del Pare, esperar massa,
és una cosa que preferim fer que agafar la creu de la
nit del sofriment i seguir el rastre sagnant de
Jesucrist, que en última instància porta a l'alba d'un
dia sense fi...
(Tant per això, el meu primer sermó. Malauradament, la
pàgina amb la conclusió, que va ser el clímax del sermó,
m'ha perdut després de tots aquests anys. Quina
llàstima!) – -
També alguns poemes. d'aquells temps que vaig descobrir
a la maleta vella.
Que estranyament es pensa en la joventut! El desig de
vestir les idees de les formes més estranyes possibles
porta a molts a muntar el Pegàs per escriure poesia. Els
versos amb exageracions, ironia lleugera i coses
vençudes es converteixen en rimes de pal. Com més curiós
i divertit, millor. Així és la joventut, així quedarà
sempre. Jo també era així.
Un d'aquests poemes, per exemple, anava dirigit als
éssers estimats de casa.
Tan amb prou feines tornat de grans esforços,
mentre creixen prop de les altes xemeneies de Sarre,
el treball dur comença a primera hora del matí
amb mi, pobre, com amb el príncep de Saxònia.
I també és l'últim dels semestres,
com l'última força després d'un dia calorós,
Així que la dita de ferro diu: ho agraeixo,
qui sap quant més et pot aportar
Així que vaig anar a fer l'últim pas,
al semestre més jove que acaba d'entrar;
de què serveix ser feliç o queixar-se:
cal, s'ha de lluitar per això!
I al meu voltant, rugeix i flueix
del savi d'Alma mater Höhn
el corrent de la saviesa, mentre l'aranya gira
la seva web tan artística i tan bonica.
"Què t'importa el treball de l'aranya?
ella fa la seva feina tal com l'ha ordenat Déu...!
Recolliu el gra d'or de la saviesa,
aquesta habilitat t'uneix al teu costat!"
23
Aviat serà un adéu per sempre,
Oh Alma mater, orgullós merlets,
que t'hauria de deixar ara...!
Oh deixa que t'estimi encara des de lluny.
Així que ara és el moment de reunir totes les nostres
forces!
I cada racó del temps
hauria d'ajudar a dibuixar l'arc,
que els flaixos d'inspiració porten lluny!
23
<Imatge amb clergue agenollat i llegenda: "Vull anar a
l'altar de Déu, a Déu que m'ha alegrat des de la meva
joventut!" >
24
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 36è any, número 5/6,
novembre-desembre 1961, pàgs. 25-27 (9a continuació).
… i després em vaig convertir (9a continuació)
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
El moment més bonic de la vida d'un futur sacerdot és el
moment en què se li permet pujar els set graons de
l'ordenació sacerdotal. El més crucial d'ells és el
subdiaconat, ja que és el pas més vinculant del
sacerdoci.
Mai he dubtat de la meva vocació al sacerdoci. Però la
vigília de la meva ordenació com a subdiaca el meu cor
bategava tan violentament; Perquè avui ets lliure, demà
estàs lligat per sempre! Llavors vaig dir que sí amb una
decisió ferma i mai m'he penedit.
Les ordenacions al Tirol i Vorarlberg van ser
realitzades pel bisbe Waitz.
El bisbe Waitz, originari del Tirol, era un home de Déu
d'alçada. Però mai va poder abandonar completament el
seu dialecte local; Sempre pronunciava "ü" com "i". A
causa de la seva pronunciació es van explicar moltes
anècdotes. Per exemple, va dir als actors catòlics: "Jo,
el vostre bisbe, m'agradaria parlar avui de l'"escenari
catòlic". Però els oients van entendre: "Jo, el vostre
bisbe, m'agradaria parlar avui de l''Abella Catòlica'".
Va dir als estudiants de Feldkirch: "... i el fill va
portar la cabra del seu pare". El que es volia dir, per
descomptat, eren "els trets del seu pare". – I tanmateix
el bisbe Waitz era un orador popular.
Les següents ordenacions que vaig rebre d'ell, el
diaconat i el presbiterat, van ser finalment l'anhelat
objectiu de molts anys i gran esforç.
Una de les coses més commovedores de la nostra església
és sens dubte l'ordenació de sacerdots. Un cop més, tot
el cel s'assalta a les Lletanies de Tots Sants, mentre
el candidat a l'ordenació es llença al terra de
l'església. No hi ha una posició d'oració més íntima.
Després s'aixeca, s'acosta al bisbe, s'agenolla davant
d'ell i rep el sagrament de l'ordenació sacerdotal per
imposició de mans. Ara vénen tots els altres sacerdots
presents i li imposen les mans. – Les cerimònies són
d'una bellesa commovedora i l'oficina incomprensiblement
alta! Ara m'havia convertit en un missioner de la
Preciosa Sang.
El mateix bisbe demana la primera benedicció.
Això sí, ja havia enviat les invitacions a la primera
missa amb antelació. Primer l'ajudant del prevere.
Aquest despatx era naturalment del nostre estimat Deddi,
el P. Provincial Jussel. Aquestes van ser sempre les
seves majors alegries a la vida. Després el primer
predicador de missa. Això sí, em vaig dirigir al pare
Pau, que uns anys abans havia celebrat la seva primera
missa al mateix altar. Era un bon orador. Els meus pares
no el coneixien; després de tot, va anar a l'escola amb
el meu pare durant un temps. (Per cert, un altre
missioner de la CPPS, el pare Willi, va ser alumne del
meu pare; i jo vaig ser el tercer a completar el
trèvol.)
25
El pare Paul tenia una vena lírica, li encantava
escriure poesia i proclamar. Barrejat amb sàtira subtil,
tenia una inclinació per les expressions dràstiques.
Quan els dos compatriotes ens vam escriure una carta,
eren poemes "horribles" basats en el principi! Els que
s'estimen s'han de burlar. En la conversa, hem preferit
fer servir els dialectes una mica aspres de la nostra
terra. Sempre hem gaudit d'això.
Aquest to alegre també prevalgué en la nostra
correspondència, que sovint es forjava, quan era
possible, en versos dràstics i bombàstics. Així, per
descomptat, va ser la meva invitació per fer el primer
sermó de missa.
En aquella època, el pare Paul vivia en un turó prop de
Mellatz, prop de Lindenberg. De tant en tant baixava a
les terres bavareses per fer algun tipus de discurs de
celebració o per participar en un retir o alguna cosa
semblant. Mentrestant, es va enterrar als seus llibres i
així va créixer en edat i grandària. Ja li havia
insinuat diverses vegades sobre el primer sermó de
missa. Però mai va voler “sortir del seu cau”, així que
al final vam haver d'utilitzar un poema al nostre estil
per convidar-lo a venir una altra vegada. Així que el
poema deia:
No gaire lluny de Mellatzens Höh'n
es pot veure un talp. Dins viu amb una ment alegre
una cosa realment esplèndidament rodona.
Un dels set savis,
que viatgen per tot el país,
un de la camarilla negra,
aquest és tan gros, gros.
Si mires als forats del talp
amb una vara picava,
o, llavors escoltes un brunzit sord,
un soroll terrible:
"Deixa'm en pau, deixa'm en pau,
en cas contrari, oh estimat, quan surti,
hi ha un estrèpit, un xoc
i qui sap quines altres coses!”
Però vull tornar-ho a provar
i pregunta al gran rei;
amablement presta'm la seva orella,
això és el que destaca al cap:
En un bol platejat-or
- avui és probablement la setena vegada,
Gairebé em fa vergonya suplicar així...
Us porto dos bons papers.
A la primera hi ha escrit:
“Estrella daurada, d'aquests set
savis d'Occident,
escolta el que t'he confessat!"
I el segon porta en lletres,
brillantor daurat; com quan el temps,
brillant en colors maragda,
llamps i llampecs de foc brillen:
"Salutacions des de lluny,
Oh noble estrella del vespre,
brilla a l'escala del cel,
brilla fins a Friedrichweiler!"*
Gran Rei, si fos convenient i segons Diferten vindria,
a les xemeneies negres del Sarre
se li va oferir el camí.
*) Friedrichweiler, la seva ciutat natal, és una branca
de Differten, el lloc on va néixer.
Allà, amb potents trompetes,
hauria de xiuxiuejar paraules de foc!" – 1 000
salutacions El vostre NN
26
Però, com vaig sospitar des del principi, sempre va
dubtar a predicar a la seva església d'origen. Per què
és això? - No ho sé. – I així va romandre fins a la seva
mort.
Així que vaig convidar un altre germà, un missioner no
menys eloqüent, també compatriota, el pare Felip. Va
acceptar amb molt de gust aquest honor. Però l'alegria
més gran -a part de mi- la va sentir el nostre pare
provincial Gregor Jussel, que ara va poder conduir un
altre sacerdot a l'altar i unir-se al petit grup inicial
dels seus missioners. Vaig enviar una invitació molt
càlida –encara en tinc una còpia a les mans avui– al
pare Hermann, que aleshores era prefecte de la
Xaveriushaus. Tampoc he oblidat el nostre teòleg de
Suïssa d'aquella època, el meu amic Albert. Així que vam
anar junts a la meva ciutat natal.
Hi haurà mai un viatge més bonic a la vida?
Al poble encara se sentien molts cops i martells als
arcs de triomf. El meu millor record de la recepció a
casa dels meus pares és que la meva mare em va abraçar
tan fortament que gairebé vaig sentir com si m'estaven
aixafant. Com a primer agraïment a Déu, de seguida em
vaig asseure al piano i vaig tocar i cantar el meu Te
Deum més sincer. Fins i tot anys més tard, el pare
Gregori em va parlar d'aquest Te Deum.
Quan vaig estar sol durant una hora, vaig agafar la
ploma i vaig escriure el següent poema per al meu àlbum:
Les campanes sonen alegrement,
La cançó de celebració ressona jubilosa
A través dels amplis espais de la nau de l'església.
El cor de la mare gairebé té tanta por
Els somnis per fi s'han fet realitat.
portes ben obertes,
Multitud feliç al lloc sant,
I els sorolls forts de l'orgue
Els cors s'emporten gairebé al cel
A través de les meravelloses cançons de celebració.
Dolça Pau, Dolça Concòrdia
Queda't sempre en aquest lloc!
Àngel de Déu, missatger feliç,
No us aparteu mai de nosaltres!
Per on els sacerdots temen Déu
Caminar fins a l'altar,
Allà la gràcia de Déu és amb ells,
Ofereix-li sacrificis.
Per això, germans, pregueu amb fervor,
perquè el meu sacrifici agrada a Déu,
Que el poderós accepti
El meu sacrifici i tot el vostre!
Així que vaig donar gràcies a Déu que m'havia convertit
en missioner de la Preciosa Sang.
27
… i després em vaig fer missioner de la Preciosa Sang,
a: Herold 36è any, número 9/10, març-abril 1962, p. 21s.
(10a continuació).
… i després em vaig convertir (10a continuació)
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
Havia après el que significava la paraula Primiz anys
abans per casualitat. Vaig entrar a l'aula del meu pare,
no hi havia ningú. A la pissarra hi havia una
explicació: “Primiz = prima missa = primera missa”.
També es dibuixaven els emblemes del sacerdoci: calze i
estola. En aquell moment no tenia ni idea que aviat
arribaria també a aquests. I, tanmateix, aquell dia
havia arribat ràpidament.
Era el diumenge del Bon Pastor. Un dia ple de sol i
campanes festives. Al portal de l'atri es van reunir
pares, germans i familiars. Ara venia la llarga
processó. Al capdavant hi ha el sacerdot amb el seu
ajudant amb túnica cerimonial. Benvinguda, poema, cançó,
com és la cerimònia de cada primera missa. Després em
vaig agenollar al costat de la meva mare, que em va
col·locar la primera corona de roses blanques al cap i
em va donar la seva silenciosa benedicció maternal.
Després vam anar a l'església, passant banderes i flors.
Al camp, els arcs de triomf són sempre un afer
especialment festiu. Una certa competició sagrada. En un
arc hi havia "àngels" vius amb ales amples com a
decoració. Vaig admirar molt el fet que aquests nens
poguessin aguantar tant de temps a les seves altes
altures. Un petit desacord havia sorgit sobre un altre
arc de triomf. Va passar així: anys abans, a mi,
l'estudiant, m'havien demanat que pintés un gran eslògan
per a un arc de triomf per a la primera missa del pare
Pau. Aquest escut, encara en força bon estat, s'havia
d'utilitzar ara per al gran arc de triomf. – Per
descomptat, no podia haver-hi una sorpresa més gran i
una alegria més inesperada per a mi. Però a causa d'uns
quants petits punts van decidir no fer-ho.
Malauradament!
Ara la processó va entrar a l'església. L'orgue tocava
variacions de la cançó "Ein Priesterherz". Després em
poso les noves vestidures (un moment inoblidable per a
cada nou sacerdot!). Les mans treballadores de la meva
germana i les seves germanes del monestir el van brodar.
Les monges de la Divina Providència sempre poden fer
providències agradables. A la vestimenta hi havia
simbolitzat la nostra pregària d'indulgència: "Beneït i
lloat sigui el Sagrat Cor i la Preciosíssima Sang de
Jesús". Per això va ser el doble de valuós per a mi i
havia de servir totes les vacances a partir d'ara. Però
cap al final de la guerra, aquesta vestimenta
malauradament va desaparèixer sense deixar rastre a
causa d'una força d'ocupació estrangera.
Les dues hores d'aquesta celebració van passar
ràpidament. I així és tot el dia. La serenata a càrrec
del cor de l'església al vespre va marcar la cloenda
musical.
De la segona missa de l'endemà encara recordo que la
nostra
21
El provincial, el pare Jussel, dempeus al meu costat com
un pacient instructor de conducció, m'acompanyava amb
una calma sorprenent, fins i tot amb una devoció alegre.
També era molt comprensible, perquè cada nou sacerdot
ordenat i cada nou estudiant era la seva esperança. Ell,
i tots nosaltres, havíem de preocupar-nos pel futur.
Els dies següents van passar ràpidament, i aviat vam
haver de pensar en el viatge de tornada. Però encara hi
havia una tasca que ens ocupava: aquesta primera missa
no havia despertat també una nova vocació al sacerdoci?
perquè d'ell en surti un altre missioner i no es trenqui
la “cadena missionera” del nostre poble? I vet aquí, la
propera generació del C. PP. S. es va presentar
ràpidament: Willi i Bubi. I va passar així: Willi era el
nostre veí del costat. Per tant, de seguida va trobar el
coratge i la manera de parlar amb els reverends senyors.
"Per descomptat que pots venir!" Alegre, li va dir a la
seva mare, al seu pare i al seu mestre. Aquest últim li
va dir: “I n’hi ha un segon que també vol venir, el noi.
Vés immediatament al seu pare, fes-li posar els
pantalons nous al nen i després envia'l al primer
capellà". Willi immediatament va esprintar. "Haurien de
posar els pantalons al nen i després enviar-lo al
capellà!" (A Sarre, però, l'expressió "posar-se els
pantalons" vol dir alguna cosa com "estirar-los", és a
dir, superar-los, però en la seva il·lusió per viatjar,
el petit Willi havia sentit o oblidat que es tractava
dels nous pantalons, és a dir, de planxar i no de
colpejar). La persona trucada semblava alegre i
orgullosa amb el seu nou uniforme. "Jo també vull ser
missioner". Les consultes ràpides amb el sacerdot i el
professor ens van dir: en Bubi és un nen brillant, pot
arribar a ser un bon predicador. – El nostre acord el va
fer feliç.
Aviat es van fer les maletes, es va dir un breu adéu i
vam marxar, els tres, cap a un futur preciós. En la seva
viva imaginació, els meus dos protegits ja es veien
missioners amb la gran creu i la cadena d'or. El llarg
viatge a Feldkirch va oferir temps suficient per a
somnis juvenils.
Finalment arribem a Feldkirch, entrant a la
Xaveriushaus.
Aquí tots dos van començar a pujar els graons difícils
dels seus estudis. Malauradament, no vam poder mantenir
el nostre nen amb nosaltres durant molt de temps, perquè
segons la voluntat de Déu, estava predestinat a una
altra professió, a una carrera política. Així va ser com
finalment va assolir un alt càrrec al govern.
Willi, per la seva banda, havia acabat amb èxit els seus
estudis per al sacerdoci i onze anys després de la meva
primera missa ell també es va poder acostar al mateix
altar per oferir sacrificis a Déu i donar gràcies pel
seu objectiu feliçment aconseguit. Les campanes també
van sonar per a ell, i així va ser la tercera primera
missa d'un Missioner de la Preciosíssima Sanga la nostra
església de casa.
I quan la seva mare gran avui llegeixi aquestes línies,
segurament pensarà i dirà: "... i llavors ell també es
va convertir en missioner de la Preciosa Sang".
22
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 37th year, número ½,
juliol-agost 1962, pàgs. 22-24 (11a continuació).
... i després em vaig convertir (11a continuació)
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
Els Missioners de la Preciosíssima Sangporten la creu en
una llarga cadena de llautó com a símbol d'ordre. Va ser
pels voltants dels meus primers anys com a sacerdot que
va sorgir una nova manera de portar aquesta cadena a la
nostra província. Fins aleshores, simplement s'havien
posat al coll, com fa cada nen i cada bisbe.
Un dia ens va venir a visitar un germà de la nostra
província americana. Ens va parlar de la manera com els
missioners nord-americans porten la creu i la cadena
–els americans sempre són molt pràctics–: primer es treu
la cadena per una botonera i després es col·loca sobre
les espatlles. Aquest estil va trobar immediatament una
gran popularitat i imitació.
Des d'aquell dia, també hem estat "connectats per la
cadena d'honor" amb els nostres germans americans.
La primera missa és bonica i inoblidable. Però també
serà inoblidable la primera confessió que el nou
sacerdot pugui escoltar.
La meva primera feina temporal va ser a Dalaas am
Arlberg. Ja de camí, vaig pensar bé en els ànims que
volia donar a les diferents confessions. Assegut al
confessionari per primera vegada com a "confessor" i,
tanmateix, encara us sentiu tan horriblement jove! Ara
va venir la meva primera confessora, una bona mare
vella. Quines coses va haver de confessar! I després va
venir el meu ànim: crec que la bona vella mare devia
quedar meravellada per l'entusiasme i la urgència amb
què aquest capellà li va parlar i li va explicar que
havia de "caminar sempre pel camí del bé". Avui ho sé:
per a un pecador dur i tossut, aquestes moltes paraules
sagrades haurien estat més adequades. Però va ser la
meva primera confessió.
Llavors va venir una jove núvia. Encara recordo que li
vaig descriure la futura felicitat familiar amb colors
tan brillants, que li vaig prometre un futur ple de
roses i moltes benediccions de Déu i dels nens.
22
M'agradaria que pogués... oh, llavors vaig sentir a
través de les reixes com el jove va començar a plorar.
Em vaig adonar que ja era hora de frenar la meva
tempesta juvenil i acabar la meva confessió amb els tres
Pares Nostres com a penitència. – Potser els altres
germans ho van sentir igual quan va començar el seu
llarg i bonic camí de vida sacerdotal.
Però tota vida sacerdotal també té les seves dures
proves. Després de tot, provar i ser provat és el destí
de totes les persones. Per mi va començar molt ràpid.
Vaig venir a Viena a una església d'emergència de nova
construcció. Els vienesos són ara un poble feliç, però
també carregat d'un entusiasme optimista. Em van parlar
d'aquest i d'aquell jove sacerdot que només van poder
conservar-hi el seu ideal amb molta energia.
L'església d'emergències antigament era una antiga
fàbrica. Cada vespre hi havia una devoció, durant la
qual, si no hi havia sermó, almenys es feia alguna
lectura religiosa; La ignorància religiosa era molt
gran. Al final de l'ofici, quasi cada vespre cantaven
amb autèntic entusiasme la cançó estimada “Bona nit,
Salvador!”.
Però un vespre no anava a passar una bona nit: el meu
sagristà havia desaparegut. Era un home pobre, molt
pobre. I dir-ho de seguida: era un capellà equivocat.
Això ningú ho sabia excepte jo. Va atribuir la seva
desgràcia a la seva mare, que el va obligar a entrar al
sacerdoci sense tenir una vocació interior. Però qui pot
jutjar això? El gel ràpidament es va tornar relliscós
per a ell. Però es va tornar a aixecar i va anar al seu
bisbe, quasi mig desesperat. Ens el va enviar per a un
cert període de prova i proves. Així es va convertir en
el nostre sagristà. Quan va apagar les espelmes
lentament i deliberadament al vespre i després es va
agenollar a l'últim banc, sempre vaig sentir una
profunda llàstima per aquest pobre germà. – Ara havia
desaparegut de sobte. On? Així que busca'l, ajuda'l! De
seguida, juntament amb un teòleg, el vaig anar a buscar,
als pubs i cafès, als bars i discoteques, és clar només
fins a les portes i de seguida vaig tornar a marxar.
"Home, estic fart d'aquestes coses!", ens vam girar i
vam anar cap a casa. Vam haver de deixar la resta al seu
bisbe. – Les estrelles vénen, les estrelles van.
Em va agradar molt estar a Viena i conèixer el "cor
daurat vienès". L'únic que no podia suportar va ser el
seu enamorament pels joves sacerdots. Per això he
anunciat públicament des del púlpit que mai més em
besaré la mà en salutació; el petó és l'únic privilegi
de la meva mare.
Sovint s'ha preguntat si seria molt difícil per a un
sacerdot catòlic obrir-se pas en aquestes situacions.
La teologia catòlica parla en el seu ensenyament de la
"gràcia de l'assistència, la gràcia de la crida". Quan
era estudiant, només ho havia pres com una mena de
saviesa escolar. Ara havia d'aprendre per mi mateix, i
en més d'uns pocs casos, com pot funcionar aquesta
gràcia professional de Déu. Per dir-ho sense embuts:
sovint m'ha sorprès com
23
Just en el moment en què la intrusivitat s'atrevia a
acostar-me amb força i descarat, una estranya aversió
cap a aquesta persona em va apoderar de sobte, de manera
que fins i tot vaig tenir problemes per no ser groller o
insultant. Aquesta aversió, aquest fàstic interior no és
altra cosa que la mà protectora de Déu, la gràcia de la
professió.
La lluita contra la temptació en la vida sacerdotal fins
i tot pot augmentar fins al punt de complicacions
externes. Això és el que em va passar una vegada, de
manera força dramàtica. Ho hauria de dir? Sé que tots
els sacerdots han viscut prou d'episodis d'aquest tipus
de "venjança de l'amor rebutjat".
Va ser en un sanatori on vaig aconseguir la meva primera
feina fixa com a capellà de casa. Al principi no podia
entendre gens la xerrada i el comportament estranys de
certa gent. Per disfressar-se, una d'elles va demanar un
rosari consagrat. Quan finalment es va aclarir,
immediatament la vaig rebutjar. Ara es va acostar al
cap, i com vaig sentir, amb més "èxit". (Malauradament,
aquesta no era la primera vegada que era culpable d'abús
d'ofici.) Aviat va venir un advocat del govern estatal a
investigar l'assumpte i també va parlar amb mi. "No
acabarà culpant-ho a la histèria?" - "Els registres
mèdics diuen 'no hi ha histèria'". "Però això es podria
canviar amb la tinta incorrecta". - "Primer li faré una
foto". I així vaig fer fotos durant tot el matí. Quan,
tres dies després, el carter va lliurar la citació al
cap per a l'expedient sancionador, aquell dia hi va
haver una tempesta a tot l'edifici. Les portes van
tancar, es van cridar amenaces, ja ningú pensava en el
deure. Això sí, tota la ràbia es va centrar en el
capellà de la casa. El cap havia deixat l'església molts
anys abans. Com que se sabia que era una persona molt
temperada i tenia diverses armes a la seva habitació
-era un apassionat caçador-, la Mare Superiora estava
molt preocupada per mi, la capellà de la casa. Em va
portar una targeta de pregària titulada "El penediment
perfecte en perill de mort". Per calmar-la, vaig haver
de tancar-me a la cambra del darrere tot el dia. Quan
vaig sortir de l'habitació només un minut, hi havia un
rosari esquinçat i un ganivet afilat a terra. Era el
rosari que jo havia regalat en aquell moment. Aquest bon
visitant havia entrat a la meva habitació en el mateix
moment en què estava absent. Vaig donar gràcies a Déu
perquè m'havia salvat de la tragèdia de nou. L'endemà
dilluns va tenir lloc l'expedient sancionador a
l'edifici governamental de la capital. Tothom va ser
interrogat allà. Va ser una lluita calenta. Però
l'habilitat dels seus dos advocats va salvar el cap de
l'acomiadament, almenys per aquesta vegada. Ja no
m'importava el seu destí posterior, ja que en les
circumstàncies preferia evitar aquest entorn tan
perillós per a un jove sacerdot. El meu successor, el
pare Paulus, va viure més tard el final d'aquest drama,
perquè Déu no es deixa burlar.
Això és el que també he viscut: la vida de sacerdot
sovint pot ser una vida difícil.
24
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 37th year, número 5/6,
novembre-desembre 1962, pàgs. 16-22 (12a continuació).
••• i després em vaig convertir (12a continuació)
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
Quan penses en Liechtenstein, t'imagines un país de pau
tranquil·la i tranquil·litat medieval. Avui,
Liechtenstein també s'ha modernitzat. Però en aquella
època, quan el Pare Provincial Jussel em va nomenar
pastor de Schellenberg (Liechtenstein), les velles
tradicions i costums encara eren els distintius de la
vida quotidiana.
Vaig aconseguir posar fàcilment les meves pertinences,
una sola maleta, al petit carro de llet del
Xaveriushaus, arrossegat per dos àgils ponis. (Com a
missioner, és a dir, com a “gitana voladora de Déu”,
sempre s'alegra de tenir molt poc llast.) El germà
s'asseia davant del carruatge, i el pare provincial
Gregor Jussel i jo ens vam asseure al darrere. Així que
el "nou pastor" va conduir a l'Schellenberg. Què
aportarà la següent fase de la vida? Dies foscos - dies
brillants? Vam conduir cap al futur.
Un cop al capdamunt, la presentació del nou ofici va
començar de la manera més senzilla i silenciosa
possible. Però el que deia venia encara més del cor. Em
va lliurar les claus de l'església i del tabernacle en
nom del bisbe suís de Chur. Ara havia de treballar on el
Pare Brunner, el gran fundador de la nostra província
americana, va treballar i pregar, aquí on aquest
missioner inquiet va trobar el seu darrer lloc de
descans. Ara em vaig posar a la seva tomba davant de
l'altar major de "la meva església" per desxifrar els
antics escrits i símbols en el marbre negre. El pare
Jussel em va dir que allà dalt de la sagristia, aquesta
petita cambra d'escombraries plena d'estris de
l'església, havia estat el dormitori del pare Brunner.
De veritat, els nostres primers pioners C. PP. Aquí, al
Schellenberg, no només hi havia grans oracions, sinó
també grans penitents. Ara hauria de fer-me càrrec del
seu llegat i portar-lo endavant.
<Imatges: P. Brunner, làpida>
16
<Imatge: Mission Hospice i Rectory Schellenberg>
Les pregàries s'han mantingut, però les víctimes ara
estan alleujades: això era el que s'havia preocupat el
pare Gregori. Fa anys, quan ell mateix encara era pastor
de Schellenberg, va comprar aquí una casa còmoda i la va
convertir en casa parroquial. A un costat la vora del
bosc, a l'altre els arbres fruiters i al tercer costat
la vista dels penya-segats de les muntanyes suïsses, el
panorama aquí és d'una bellesa única. És per això que la
inscripció a la paret del porxo de vidre encara diu:
“Montes et omnes colles laudent nomen Domini” (Tots
muntanyes i turons, lloeu el nom del Senyor). – “Ligna
fructifera et omnes cedri laudent nomen Domini” (Que
tots els arbres fruiters i els cedres lloin el nom del
Senyor). – Des d'aquest porxo de vidre es té una vista
meravellosa de la vall superior del Rin. Sobre el jove
Rin hi ha la llarga cadena de les primeres muntanyes
suïsses: el Hohe Kasten, el Staubern, el Kreuzberge i
finalment el Tote Bischof, com anomenen els habitants
d'aquesta serralada. De fet, la silueta d'aquesta serra
s'assembla, sobretot al cel del vespre, a un bisbe
estirat en estat amb mitra i pectoral. – A la vall del
Rin es troba el poble de Gams, l'única ciutat catòlica
d'aquesta part de Suïssa. De vegades ens arriba el so de
les seves campanes. Es diu que en el moment de
l'apostasia, les autoritats de Gams també van anar a la
capital per anunciar la seva retirada de l'Església
catòlica. Durant el camí van arribar a un santuari amb
una imatge de Maria parada al costat del camí. "Homes",
va dir un, "agenollem-nos aquí una vegada més per
pregar: si estem realment pel bon camí". A l'últim Amén
es van aixecar i se'n van anar a casa. "No, seguim sent
catòlics, com sempre ho hem estat!"
17
La vista des de la finestra de la nostra rectoria puja
cap al sud fins a la llarga i salvatge paret de muntanya
de les “Tres Germanes”, sobre la qual transcorre la
frontera d'Àustria. Aquestes germanes llegendàries
petrificades encara es troben avui aquí exposades.
Liechtenstein es troba entre aquesta serralada i el Rin.
Schellenberg, Vaduz i Balzers, cadascun amb el seu
castell, formen l'inici, mig i final del país. Tot i que
el castell de Schellenberg fa temps que està en ruïnes i
el llinatge dels seus comtes només subsisteix a l'antic
Scharteken, avui ha ocupat el seu lloc un patrimoni més
espiritual, és a dir, el magnífic monestir de les
Germanes de la Preciosíssima Sangi els missioners a
l'hospici (parsoneria), d'on va néixer la nostra
província alemanya.
La feina en aquest petit poble de muntanya no va ser
massa difícil per a un jove sacerdot. Tots els diumenges
anaven a missa, excepte un que estava malalt. Abans de
l'ofici, el “Pare celestial” va començar a recitar el
rosari, i tothom, especialment els homes, va continuar
resant-lo en veu alta. La recepció dels sagraments no
deixava res a desitjar; Era un vell costum, un vell
costum realment bo. Al "Stutz" hi vivia l'home més gran,
que havia estat monaco del pare Brunner. El geperut
Gottlieb i el geperut Zens, la seva germana, es
guanyaven el sou diari agafant ratolins, mentre que un
dels dos hostalers també feia passejades en cotxe a més
de servir cervesa. Oh, aquell primer cotxe de
Schellenberg!
Era el carro més antic que havia vist mai. Un Ford vell,
encara amb una biela i llums de carbur. El drap del
sostre es va estirar amb dues corretges que es van unir
a la part davantera del radiador. Baixada, de
Schellenberg a Feldkirch, aquest veterà de l'automòbil
va córrer molt bé i ràpidament. Però de tornada a la
muntanya, de vegades havíem de sortir, prémer el botó,
potser seguiria corrent! Aleshores va sortir vapor de la
part davantera del radiador com si fos una màquina de
vapor. No obstant això, tots els usuaris estaven
contents amb això, i finalment la gent de Schellenberg
va poder dir amb orgull: "Connexió de cotxe a
Schellenberg".
La primera ràdio del poble, la que primer va alçar la
veu per les ones, la va construir el nou pastor. Després
de comprar les llavors necessàries a Feldkirch i de
pagar els drets de duana necessaris, vam anar a casa i
vam començar a serrar i foradar, soldar i encolar, tal
com deien les instruccions. L'alta antena externa de la
tija de la mongeta del nostre estable indicava als
transeünts que aviat “les melodies més boniques
s'arrancarien de l'aire. Ara per fi s'havia acabat la
tan esperada caixa. Era mitjanit, faltaven 2 minuts per
a les 12. Al meu costat hi havia assegut el pare
Johannes Rinderer (avui ja descansa a l'ombra de les
palmeres del Brasil). "Vés amb compte, ara l'estic
activant. O un cop o música!" – i al mateix moment vam
sentir l'última frase de l'himne alemany i després les
paraules: “Bona nit, estimats oients! No us oblideu de
posar a terra l'antena i tancar l'aixeta del gas. Molt
bona nit!” Llavors va estar tranquil. Aquests van ser
els primers sons i paraules que van arribar a les ones
d'Europa.
18
lluny a Schellenberg. A partir d'aquella hora, els
convidats venien diàriament a escoltar aquesta música
del cel.
Una altra peça de la música de Schellenberger mereix
esment. Com que feia temps que no hi havia cor de
l'església, ara ens vam posar a fundar-ne un de nou. Amb
motiu d'un concurs de cant a Vorarlberg, també hem
volgut participar-hi. Així que vam formar un quartet
doble entre els nois, vam practicar amb diligència i vam
guanyar un premi al concurs de cant. Més tard vam
convidar altres homes a unir-se al quartet i es va
fundar el cor de la nostra església. Per a la primera
actuació vam practicar la missa composta pel nostre
bisbe de Coira. Tothom estava emocionat de veure què
podíem fer. A la primera actuació, el nostre cor va
cantar amb tanta il·lusió que quan se'ls va preguntar a
les germanes com els va agradar, van respondre: “Aquesta
missa s'ha escoltat a tot arreu”. -. L'entusiasme es va
mantenir i el cor s'havia convertit en un dels millors
del país. Així que avui li desitjo un feliç “Jubilate
Deo!”.
A més del cor de l'església, es va iniciar una altra
nova fundació: la Congregació Mariana de Joves. Tothom
va participar amb entusiasme. Aviat ens vam poder
mostrar en públic. Va ser a la Diada Catòlica a Schaan,
que es va celebrar per a tot el país i per als catòlics
veïns de Suïssa. Nosaltres, els “comtes marians de
Schellenberg”, no ens ho podíem perdre. Cada jove
posseïa una bicicleta ràpida i al manillar cadascun hi
havia muntat el magnífic banderín de la congregació,
blau i blanc, amb el monograma de Maria en groc daurat.
Així que vam navegar en files de quatre per tota la
terra baixa, acollits per tothom. Fins i tot el ponent
principal de la Diada Catòlica va elogiar públicament
els nostres acèrrims cavallers de Maria en el seu
discurs.
Avui, de la família de l'antic president ha sorgit una
vocació sacerdotal (per tant, la benedicció de Maria no
ha faltat), i espera ser aviat missioner de la Preciosa
Sang.
Un altre Schellenberger també va dirigir el seu camí de
vida cap als missioners i, segons la llei de l'església,
fins i tot es va relacionar espiritualment amb mi. Com
és que? Era un bonic dia de primavera de principis de
febrer quan em vaig posar davant de la pica baptismal de
la nostra església i, abocant l'aigua, vaig dir: "Hugo,
et batejo en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit
Sant". No recordo si el nostre Hugo estava plorant o
somrient aleshores. Però avui sé que s'ha convertit en
un molt bon missioner que compleix amb els seus deures
de manera exemplar i es manté fidel a la congregació.
El Corpus Christi es va celebrar sempre a Schellenberg
de la manera solemne tradicional. Però en aquells anys
volíem fer alguna cosa més; després de tot, tots els
joves tenien sang àgil a les venes. Aquesta vegada, es
van aixecar diversos arcs de triomf i es van col·locar
una sèrie de poderoses banderes als cims exposats. Tot
estava dins
19
estat d'ànim més alegre. Només en faltava un, el cel.
Sí, el cel va ploure tant durant tota la processó que va
ser lamentable (autèntic temps penitencial com a
Fàtima). Vaig marxar sota l'altre cel, el baldaquí, es
podria pensar, protegit de la pluja i la humitat. Però
tot el contrari. Aquest vell dosser, aquest drap humit i
humit, recollia l'aigua com un paraigua cap per avall
per deixar-la fluir pel mig per on jo caminava. Quan vam
tornar a l'església, de seguida vaig pujar al púlpit:
“Els meus estimats amics! El cel ha parlat. Ara ja sabem
què més vol; Necessitem un nou cel, un nou dosser, el
vell ha complert el seu propòsit! Tothom va estar
d'acord i va ajudar. I abans que s'acabés el mes, vam
tenir una bonica nova marquesina. – Si avui la gent de
Schellenberg encara està orgullosa del seu cel, té els
xàfecs d'abans per agrair-ho.
No hi ha cinema a Schellenberg. Tampoc en cal, perquè la
natura mateixa és tan entretinguda i variada que
substitueix amb sobra qualsevol ximpleria
cinematogràfica. Només cal ser capaç de percebre el
meravellós idil·li que ens ofereix la naturalesa de Déu.
– Un petit exemple: un dia, des de la meva finestra,
vaig veure un magnífic picot tacat a la vora oposada del
bosc, ocupant-se al formiguer. Estava excavant un túnel
per arribar als ous de formigues subterranis. "Germà
Gebhard, vinga, agafem-lo!" Vam esperar fins que el
túnel fos prou profund perquè el noi de colors hi
desaparegués. Arrossegant-nos en silenci, li vam posar
un sac per sobre i ara teníem un “picat en un sac”. El
vam tancar al corral que es va fer per als pollets. Tant
grans com petits estaven encantats amb l'animat hoste. I
que bonic que era! Déu devia estar d'humor molt alegre
en el moment de la seva creació quan va començar a
tenyir el pelatge del picot gran. Com que el nostre jove
no podia escapar pel filferro, va provar la seva força a
la taula fina. Vam decidir: si ho aconsegueixes, hauries
de recuperar la teva llibertat! Martellava i martellava.
I quan vam comprovar l'endemà al matí, estava de nou amb
les seves estimades formigues. Després vam clavar un
tauler més gruixut al forat que havíem fet, vam tornar a
arrossegar-nos amb el nostre sac, el vam tapar
ràpidament i vam esperar que sortís. Però no va venir.
Probablement s'havia tornat més intel·ligent i més
prudent a hores d'ara. El germà Gebhard va empènyer a
poc a poc la mà, cada cop més profundament, fins que tot
el seu braç s'hi va enfonsar. De sobte, va sentir uns
quants cops de martell a la punta dels seus dits i amb
un fort "Ai!" tornava a estar fora. Així que ara ho
havia de provar. Ho va aconseguir, malgrat la forta
resistència. Un cop tancat de nou a la gàbia,
immediatament va tornar a picar el tauler. "Quan surtis,
hauries de tenir llibertat!" Quan vam comprovar l'endemà
al matí, el nostre nen havia marxat de nou. Només va
deixar enrere un gran forat, tan gran com
20
<Imatge Monestir>
una boca ben oberta rient-se de nosaltres. Aquesta
vegada, el Sr. Hammermaster Specht no ens va voler
desafiar de nou amb tanta valentia. Així que se'n va
anar a terres estrangeres i mai més va ser vist.
Déu ens dóna moltes alegries, les petites sovint són les
més belles.
Però si hagués d'esmentar el més bonic d'aquí dalt,
hauria d'esmentar el monestir.
Schellenberg és impensable sense el monestir. És la meta
i la corona de tota la muntanya, el Castell del Grial a
les portes de Suïssa. Qualsevol que encara tingui un
sentit del que és noble i veritable entén el poder d'un
castell tan diví. .
Les Germanes de la Preciosíssima Sangtenen aquí un
monestir d'Adoració Eterna, fundat pel nostre primer
pioner, el Pare Brunner. Quan la campana d'adoració, que
sona tan íntimament, sona hora rere hora, una germana
comença l'Adoració Eterna una vegada i una altra. Només
a la nit la campana calla, però la pregària continua
sense interrupció. Una festa al monestir és sobretot el
dia de la indumentària i de la professió. Encara avui,
moltes noies encara aconsegueixen el vel de núvia de
Déu. Mentre escric aquestes línies, el missatger em
porta una petita carta d'aquest monestir: “Ara estic al
final del meu noviciat i estic fent els meus sants vots.
Estic esperant aquest dia; és el matrimoni amb el meu
diví nuvi...” Aquesta novicia també té una germana
biològica al mateix monestir, que també viurà aviat el
seu bonic dia. Tots dos estan fets de llenya de
Kufstein.
Tanmateix, els sants sants i desconeguts no només
existeixen al monestir, sinó també a tot el món. – El
meu cuiner a la rectoria, el
21
La beata Notburga era sens dubte un d'aquests tranquils
fills de Déu. Només Déu sap quant va resar darrere les
seves olles. "Notburga, per què sempre estàs tan plena
d'alegria?" – “Pare, m’agradaria ser una d’aquelles
verges que canten la cançó que ningú més pot cantar”.
Llavors vaig conèixer el secret de la santedat
desconeguda i l'alegria sincera. -
Amb els anys, l'antiga església parroquial s'havia fet
petita aviat. A poc a poc la gent va haver de pensar en
ampliar-lo, reconstruir-lo o construir-ne un de nou.
Així que vam començar a buscar els nostres
"capitalistes", primer els rics estrangers que havien
comprat Schellenberg i després el governant local. Així
que vaig pujar amb cotxe per l'Arlberg, on vivia un
d'aquests "grans", vaig trucar a la porta i al cor, i em
va prometre la seva part. Però va ser llavors quan algú
altre va trucar a la meva porta de casa, és a dir, el
pare provincial Jussel: "Necessito urgentment un
sacerdot per a una nova parròquia a Klagenfurt, la
capital de Caríntia". Em va descriure la situació
d'aquella diòcesi d'Àustria amb menys sacerdots, com li
havia demanat el bisbe amb tanta urgència, com tanta
gent s'allunyava de la fe a causa del “Diluvi vermell”
perquè no hi havia sacerdots, i, tanmateix, la gent
d'allà tenia un cor tan voluntari i amable. La meva
resposta natural va ser: “El teu desig és el meu
manament, tu ets el meu superior... Si el bisbe aquí em
deixa anar, estic encantat de fer-ho”. Quan això es va
saber al poble, la gent va lluitar. Però la seva petició
al bisbe amb les signatures de tots els Schellenbergers
va ser un gest amable d'aquesta parròquia agraïda, però
va arribar massa tard, perquè el bisbe ja havia acceptat
la petició del Pare Provincial. Així que era hora de fer
les maletes i dirigir-nos a Annabichl, el suburbi de
Klagenfurt a Caríntia!
En cotxes de Feldkirch decorats amb flors, el capataz i
els nois em van conduir pel Schellenberg fins al següent
capítol de la meva vida.
Aquest va ser el meu adéu a Schellenberg.
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 38è any, número 9/10,
març/abril 1963, pàgs. 16-22 (13a continuació).
… i després em vaig convertir (13a continuació)
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
En els primers temps de la nostra província, sempre que
s'havia d'obrir una nova delegació, sempre hi havia
molta activitat els dies anteriors a la nostra Casa
Xaveri, seu de la Provincial en aquell moment. Tothom
estava interessat en el nou projecte, tothom hi va
participar activament, perquè tothom se sentia part de
la “província”. Fins i tot la infermera de cuina darrere
de l'olla va tenir un segon pensament al cap, a més de
la sopa: la branca nova.
Ara va ser el torn d'Annabichl, un suburbi de
Klagenfurt, la capital de Caríntia.
Aquesta vegada no havia d'estar sol en marxar cap a
l'encara fosc, però per això mateix un futur
interessant, però érem el bell nombre de 12 apòstols el
pare Hermann i jo com a sacerdots i els nostres deu
teòlegs, és a dir, Kle i 0, Ka i Ko, Ma i Ro, Ja i Wi,
Er i Ger (Kle és probablement ben conegut, és a dir,
Klemens Gei).
Així que ens vam asseure tots contents al menjador de la
Casa Xaverius sopant, el nostre darrer àpat, i en la
nostra ment ja estàvem fent els plans més agosarats.
Aleshores, la porta s'obre i el consell municipal de
Schellenberg entra per reclamar el seu pastor del
provincial. Volien que tornés a trobar-los a
Schellenberg. Aquesta va ser realment una queixa
d'última hora, ja que ja eren les 8 i el nostre tren
havia de sortir a les 9. Això sí, el Pare Provincial no
va poder respondre a aquesta petició del consistori
municipal, per ben intencionada que fos. Així que van
haver de fer el llarg viatge de tornada a Schellenberg
aquella mateixa nit, i fora plovia molt.
Sortida cap al tren, el ,,2. Legió" va marxar a la nit.
El nostre equipatge era lleuger i els nostres passos
encara més lleugers. Probablement ningú a l'estació
d'allà era més feliç que nosaltres. Ara, finalment, el
que estàvem esperant va arribar rugint, i els ports de
la seva locomotora ens miraven interrogants. El tren ens
va empassar ràpidament i, amb la seva primera empenta,
vaig dir el meu vell cant: "Déu no ho vulgui!", com
m'havia ensenyat la meva mare.
Ara vam pujar per l'Arlberg, passant per pendents
vertiginosos. Però no els vam veure perquè era de nit.
Aleshores, la tènia de ferro es va menjar pel cor del
poderós Arlberg. Però gairebé no ens ho vam adonar,
perquè érem joves parlants. Baixant per l'altra banda
aviat arribem a Schwarzach-St. Veit, on el tren d'enllaç
ens va portar pel Tauern. Va fer un petit descans a
Badgastein. "Salsitxes calentes, llimonada, cafè,
caramels" van passar per davant nostre
16
més enllà de les finestres. Però tots érem només unes
pobres ànimes. El nostre Karl encara tenia -com em va
dir més tard- 20 Pfennig a la butxaca. Això seria
gairebé un parell de salsitxes. Però hauria de
sacrificar aquests dos cèntims? El va agafar
convulsivament a la mà, lluitant contra la temptació
fins que finalment el tren que marxava el va deixar
anar. – Ara el túnel de Tauern. Quan vam sortir a
l'altra banda, estàvem a Caríntia. I vet aquí, la pluja
torrencial s'havia convertit en un matí lluminós de
tardor. La divisió meteorològica dels Tauern ha portat
sol i alegria a molts.
Sí, Caríntia, l'estat més al sud d'Àustria, és una terra
de felicitat i somriures. De tots els austríacs, els
carintis tenen el temperament més suau i també la
llengua més suau. El sol càlid i els nombrosos llacs han
donat forma a aquest país. Aquesta havia de ser la
nostra nova llar.
Al migdia el nostre tren va arribar a Klagenfurt;
l'objectiu es va aconseguir feliçment. Sortim
ràpidament. Ara ens vam asseure a l'andana sobre les
nostres caixes i maletes com els “emigrants al
Paraguai”. Llavors va aparèixer el capellà responsable
per donar-nos una càlida benvinguda. A continuació, puja
al tramvia i, passat el Lindwurm i el Landhaus, travessa
tota la ciutat. Finalment vam arribar al nostre destí.
Annabichl, la milla prohibida de Klagenfurt,
salutacions!
La primera visita va ser a la nostra església, ja que
havia de ser el centre de la nostra feina, i després vam
pujar al nostre apartament. Després d'una breu salutació
i un àpat ràpid, vam fer una ullada a la nostra vila.
Era una casa particular que ens van llogar. No obstant
això, com que aquest edifici residencial en si no era
prou gran per acollir tanta gent, el propietari havia
convertit el seu veí estable en un dormitori. Aquesta
"Villa Roßstall", com aviat es va anomenar, era una
Sibèria. Quan travessàveu el terra, sentiu el gorgoteig
de l'aigua a sota. No hi havia calefacció fins i tot a
l'hivern, i els cristalls de gel brillaven a les parets.
Durant la primera nit, ningú va dormir gaire, i encara
es van inventar més acudits sobre la "Villa Roßstall".
L'endemà va ser la primera marxa cap a l'església, tots
amb túnica llarga. Plena de sorpresa, la gent va
exclamar: "Tant pastors, molts pastors!" Aquesta bona
gent no estaven acostumades a veure tants abrics negres.
En aquella època, Caríntia patia la major escassetat de
sacerdots de tota Àustria. Els suburbis de ràpid
creixement de les grans ciutats eren majoritàriament
sense pastors propis i, per tant, malauradament estaven
alienats de l'església. El bisbe de Klagenfurt ens va
dir que quan va passar per Annabichl un any abans, els
nens d'allà el van insultar. "Aquí no hi ha cap
església!" es va dir a si mateix, i així va disposar que
aquest graner de fenc fos comprat i convertit en
església, que després ens va confiar a nosaltres, els
Missioners de la Preciosa Sang. (Quatre anys més tard,
el mateix bisbe informava: «Enlloc em reben més
cordialment els nens que a Annabichl.») El fet que
aquesta transformació s'hagi produït en part els devem
als sacrificis fets,
17
que els nostres teòlegs havien de portar aquí. Eren
temps de necessitat. Vam prendre Riebel sec per al
nostre cafè del matí, i la caminada fins a les
conferències va durar més de mitja hora. També allà a
l'antiga “casa del sacerdot” hi havia una secció
anomenada “Sibèria”. A més d'un estudi intens. Per tant,
prou sacrifici.
A la mateixa parròquia, de seguida va començar a sorgir
una notable benedicció de Déu; les estadístiques diàries
que teníem ens ho demostraven. A la primera missa no hi
va assistir cap de les persones de la parròquia. El
segon dia van venir uns nens de l'escola curiosos. A
partir del tercer dia, tota una manada d'aquests nens
ens esperava cada dia davant de casa per acompanyar els
“molts capellans”. – Oh, aquests nens! En primer lloc,
van ser ells els que ens van estar al costat dels
sacerdots a través de les aigües. Per exemple, la petita
Erna (7 anys, el seu pare un comunista acèrrim) em va
dir: “El dissabte el meu pare em va pegar perquè sempre
vaig amb tu. Però això no em molesta! Avui m'ha tancat
perquè no pogués venir. Llavors vaig saltar per la
finestra. Em tornarà a colpejar. Però això no em
molesta!" – Això sí, aquests molts nens també van donar
via lliure a la seva il·lusió a casa i es van convertir
així en els nostres millors propagandistes, fins a les
famílies més allunyades.
Però els nens també eren els nostres millors reporters
sobre malalties, penúries i misèries a la parròquia.
Com va sorprendre la gent que els sacerdots poguéssim
localitzar i visitar tots els malalts tan ràpidament.
Simplement no coneixien els nostres joves gossos de
recerca i sniffer, que amb autèntic entusiasme ens
informaven cada dia abans de classe de tots els malalts
i moltes de les misèries de la parròquia. Quants malalts
greus van poder rebre els sagraments per això, que
d'altra manera haurien mort sense Crist! Només un
exemple.
El petit Hansi em diu: "Pare, hi ha un home a Heidenhof
que està molt malalt, però no vol saber res de
l'església". – El Heidenhof és un gran complex
d'edificis, construït en forma de ferradura, que
antigament acollia els "pagans" de les barraques
properes. Ara s'han anat aquestes papallones, però el
que va quedar enrere era més un pagan que un cristià. –
De seguida vaig visitar el malalt, i després de moltes
reticències finalment va acceptar confessar-se. "I demà
us portaré la Sagrada Comunió i la Unció dels malalts!"
Estava decidit a forçar aquest home dur a mostrar la
reverència necessària pel Sant dels Sants. – "Nens, demà
després de l'escola veniu a l'església per acompanyar el
estimat Salvador a Heidenhof!" No calia dir-los dues
vegades; Vaig donar a cadascun d'ells una espelma encesa
i la llarga processó a la llum de les espelmes es va
avançar, resant en veu alta, cap al Heidenhof. Fins i
tot el tramvia va haver d'esperar fins que el nostre
llarg tren hagués creuat el carrer. És fàcil imaginar
amb quina il·lusió pregaven i cantaven els meus petits
apòstols. Quan finalment vam arribar al
18
gran plaça de l'edifici i les veus dels nens van
ressonar al pati, les portes i les finestres es van
obrir i la majoria dels curiosos van pregar. Aleshores,
l'habitació del malalt es va omplir de la resplendor de
les espelmes i amb les cares radiants que resaven per
"ell". No hauria hagut de tenir un esperit caríntia per
continuar resistint aquest embat amorós. Les llàgrimes
brillants van sortir dels seus ulls i, una vegada més,
Crist va triomfar.
El carinti, com el vienès, és una persona a qui li
encanta cantar. Al nostre cementiri d'Annabichl està
enterrat el conegut compositor Koschat, la cançó del
qual “Abandoned, abandoned I am, like the stones on the
streets... . .” és àmpliament conegut. També nosaltres
dotze de seguida vam deixar sonar les nostres veus i
aviat se'ns van unir altres homes de la parròquia que
gaudien cantant. El primer va ser el mestre ferrer, un
home fort i poderós. Amb quina freqüència em vaig posar
més tard a la seva forja i vaig veure les espurnes
brillants que ell sabia treure de les ferradures. Però
també va saber donar-me pistes i consells sobre com jo,
com a sacerdot, podia tornar a clavar les espurnes de
Déu a les ànimes de la gent. La seva dona, un d'aquests
tants sants desconeguts, em va revelar un dia: “Pare, de
vegades, quan em desperto de nit, sé que m'he oblidat de
resar per tu aquella nit. I només quan m'hagi agafat
podré tornar a dormir". Sí, la gent sovint té més d'un
àngel de la guarda.
Així que ara aquest mestre ferrer havia vingut a
nosaltres. Els dies feiners tocava l'enclusa a la seva
farga, i els diumenges tocava el seu baix profund a la
nostra església. Immediatament s'hi van unir diversos
altres; el nostre cor d'homes va ser tot un èxit. El
pare Hermann va dirigir i jo tocava l'orgue. Encara no
teníem un orgue real, només un harmònium. – Així que
vaig construir un pedal al taller d’un fuster, vaig fer
que l’orgue em proporcionés les veus necessàries i vaig
instal·lar una aspiradora cap per avall com a motor de
vent. Així, tot això podria haver estat anomenat un
òrgan real. Però només tenia un problema, i aquest era:
no funcionava, no feia cap so. La potència de la nostra
antiga aspiradora era massa feble. Així que va quedar
només un harmònium. Però els tenors van cantar amb més
alegria i els nostres baixos van grunyir. Per exemple,
el nostre Karl va aconseguir fàcilment l'alta A. La B
també era passable. Però el Do agut - oh, com li hauria
agradat arribar-hi! – ho va haver de deixar a Caruso.
Així que cantàvem tots els diumenges durant els oficis i
devocions, i poc a poc l'església s'anava omplint de
cristians creients.
Però també ens van desitjar el millor en altres
ocasions. Per Nadal vam fer un concert al personal de la
gran institució mental estatal, i la nostra cançó
"Winternächt'ges Schweigen" va haver de repetir-se
diverses vegades. En una altra actuació en un teatre, la
nostra cançó del cor "Un germà Kellermeister que vivia
al Rin" va tenir molt bona acollida.
19
Per tant, és fàcil d'entendre que la gent que en aquella
època tenia la fama de ser un bastió comunista, a poc a
poc es va formant una opinió diferent sobre el sacerdot
catòlic.
Sí, fins i tot vam convertir l'escenari del teatre en un
segon púlpit. Els meus durs nois de la "Reichsbund
katholischer Jugend" i també els fills de la recent
fundada "Jungkärnten" van ser els millors actors.
Després vam afegir cançons populars carínties i escenes
amb un toc religiós a les obres de teatre en els punts
adequats, perquè el segon púlpit era, al capdavall, el
més important per a nosaltres i una alegria per als
nens. És per això que la roba i les ales d'àngel de la
Verge Maria sovint volaven per l'escenari. Així els
estimaven els carintis, ja que se sap que tenen una gran
estima per Maria. A la peça missionera "Caonabo, the
Dark Moon" vaig interpretar jo mateix el missioner. Ja
havia fet aquest paper una vegada en la meva joventut.
Però ara era joc i realitat junts.
Vam fer les nostres reunions de grups de joves a la sala
de sota de l'església. Al principi aquesta sala era un
forat miserable. Vam passar moltes hores reparant-lo. El
mateix bisbe ens va subministrar les taules per al
terra. Ara també hi havia molta activitat aquí sota
l'església. Durant l'Advent hi va haver un anada i
vinguda especialment concorreguda perquè havíem
organitzat un concurs per a l'exposició del pessebre.
Molts pares comunistes, volgués o no, van haver de
pintar un Betlem assolellat i evocar una Madonna vestita
de manera fantàstica perquè la seva descendència, que
estava tan decidida a guanyar un premi, no el deixaria
sol fins que no fos. – I aquest va ser el nostre tercer
púlpit.
Per saldar els deutes que encara tenia l'església, vam
organitzar festes populars a més de col·leccions i
representacions de teatre. Ara hi havia parades de tot
tipus amb una gran varietat d'atraccions. Per exemple,
hi havia una parada amb la inscripció: "Dues dones
Annabichler, més de tres metres de llarg. Preu de
l'entrada 2 xílings." Els que van sortir estaven plens
d'alegria i van mostrar als seus amics dins. Què hi
havia dins? Dos canalons, canalons Annabichler de més de
3 m de longitud, pintats de colors, decorats amb flors.
Fins i tot vam iniciar una campanya de campanelles en
benefici de la nostra església. Hi ha moltes d'aquestes
campanes de neu blanques i cremoses a les Karawanks.
Envasats en boniques caixes, els vam enviar a tots els
casaments i celebracions les adreces de les quals vam
trobar als diaris. Al Röslein hi havia una sol·licitud
de donació per a la nostra pobra església. – D'aquesta
manera a poc a poc hem pogut saldar els deutes pendents
de la nostra església i aquest antic antic estable s'ha
convertit en un Betlem de renovació religiosa.
A Klagenfurt, com a tot el país, l'època de Setmana
Santa no és només una època de dejuni, sinó també una
època de celebració, amb vells costums populars que
provoquen força enrenou, sobretot el Dissabte Sant.
20
Dissabte Sant, el dia abans de la Resurrecció i la Festa
de la Benedicció de la Carn. – L'església està plena a
esclatar, i noves multituds encara s'obren pas per la
porta amb les llargues cistelles sota els braços. El que
porten és una barreja colorida de totes les coses bones
que un estómac famolenc desitja després d'un llarg
dejuni, o almenys desitjaria si hagués dejunat. El
pernil, la cansalada i el rostit envolten els ous i la
fruita. El pa casolà i el Guglhupf ricament decorat,
anomenat aquí "Reindling", estan envoltats festivament
d'enciam i espinacs, amb taronges brillants pel mig. Les
pastanagues i els tomàquets també són imprescindibles.
Tot això està envoltat de l'aroma d'un "Krän" (rave)
picant, que se suposa que farà encara més picant la sal
a consagrar. Tots aquests regals estan ara envoltats per
una cadena d'embotits apetitosos. I el drap més bonic
que guarda la pau de la casa pot cobrir tots aquests
esplendors.
Sí, la benedicció de la carn és una celebració de primer
nivell en els rituals de l'any litúrgic de Carintia.
L'església seguirà fent olor d'aquesta santa consagració
durant molt de temps.
Després ve la "resurrecció". – L'alegria que
s'expressava a casa a la taula dins les quatre parets
ara vol abocar-se també al món exterior. Això passa a la
processó de la resurrecció. Per al carintià, aquest
“Umgang” no és, certament, només un passeig amb caràcter
i pompa religiosa, sinó també una expressió exterior
d'agraïment a Déu, la bondat del qual també vol sentir
fora de la natura; un agraïment a qui havia parat la
seva taula tan ricament. Per això li encanten les
processons.
Per assegurar-se que la seva alegria es pot sentir i
esclatar arreu i arreu, munta els seus petards més
grans. Així que vam anar amb creu i bandera, cantant i
pregant a la bella naturalesa de Déu. Al capdavant
desfilava un dels nostres teòlegs, portant l'alta creu
processional. Quan giràvem una cantonada, un d'aquests
trets de canó li va esclatar amb un tron i un llamp
tals que la creu se li hauria relliscat de la mà si els
seus dos ajudants no l'haguessin rescatat ràpidament. La
processó va continuar al son de la música i amb banderes
onejant, el cor de l'església cantant cançons i els nens
amb cares d'alegria. Només els bombers van intentar
posar la cara més seriosa sota els cascs, que sovint no
va sortir bé per a tothom. Lloant i glorificant Déu,
finalment vam tornar al nostre lloc de culte. Aquesta va
ser la nostra primera "interacció".
També vam comprar una nova marquesina a Annabichl.
El ritu de Pasqua es va acabar amb el terraplè a Maria
Saal el dilluns de Pasqua. – Però per a nosaltres va
tornar a començar la grisa quotidianitat, l'època de la
feina seriosa i tranquil·la, del qual no hi ha escrits
ni informes de cronistes. I, tanmateix, és precisament
aquest esforç silenciós i silenciós el que és el més
important en qualsevol obra de Déu.
Així passaven dia rere dia, passaven els mesos, anaven i
venien els anys, fins que vaig tornar a buscar la meva
maleta per seguir una nova trucada.
21
per seguir, aquesta vegada a la bonica regió de Bohèmia.
Sí, jo, missioner de la Preciosa Sang, sóc una eterna
gitana de Déu.
Doncs, visca la llibertat, cap a Bohèmia! Però Caríntia
segueix sent inoblidable per a mi.
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 39è any, número ½, juliol/agost
de 1963, pàgs. 22-26 (14a continuació).
… i després em vaig convertir (14a continuació)
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
Quan era nen, m'encantava cantar la cançó sobre el bosc
de Bohèmia. Aleshores no tenia ni idea que algun dia
aquesta regió bohèmia amb tota la seva bellesa natural
m'abraçaria. Com hem arribat a aquest país tan
sobtadament? Uns quants estudiants que estaven prenent
classes privades del degà al poble bohemi de Lindenau
ara volien unir-se a la nostra congregació. Un nou
seminari C. PP. S., el nostre primer seminari de missió
estrangera, s'havia d'obrir. El P. Provincial Jussel em
va encarregar aquesta tasca.
Així que vaig tornar a marxar amb les meves dues
maletes, però sense diners: el pare Gregori gairebé mai
no tenia diners, i només amb un "Per l'amor de Déu,
només ho prova, funcionarà!" va enviar el seu poble al
món. – La pel·lícula més bonica per a mi sempre va ser
quan em podia parar a la finestra oberta del tren exprés
i gaudir de la colorida pel·lícula panoràmica de Déu.
Només una cosa era la meva preocupació: la llengua
estrangera desconeguda. Però aviat va arribar la
trucada: "Leitmeritz, surt!" Jo havia arribat al meu
destí. Aquesta interessant ciutat dels Sudets havia de
ser la meva nova llar durant els propers anys. – Què és
Leitmeritz, o millor dit, què era Leitmeritz abans que
esdevingués una flor defoliada per l'expulsió dels
alemanys dels Sudets allà? M'agradaria descriure
breument els aspectes més essencials d'aquest petit
poble.
Qualsevol que s'apropi a aquesta ciutat amb tren des de
Praga pot veure la catedral que s'alça sobre el mar de
cases des de lluny, i els rius Elba i Eger flueixen cap
a ells i es fusionen aquí. Litoměřice va ser el centre
de tota la vida catòlica alemanya dels Sudets a Bohèmia
del Nord i la seu de l'únic bisbe alemany a les terres
de Bohèmia. Pel que fa a la seva extensió espacial, la
diòcesi era una de les més grans del món catòlic, perquè
enlloc hi havia grans ciutats on la població visquessin
molt juntes, sinó que els habitants estaven repartits
per molts pobles petits i innombrables pobles i
caserius, que s'estenia des de la plana i el paisatge
muntanyós fins a les muntanyes, fins a les zones més
allunyades. Dels antics 1,8 milions d'habitants totals,
1,3 milions professaven la fe catòlica. La diòcesi de
Litoměřice va ser l'única de tot el país on els catòlics
alemanys representaven més de tres quartes parts de la
població catòlica total.
Envoltada de til·lers cruixents, s'alça al mig de la
poderosa plaça del mercat l'altíssima Columna Mariana,
símbol de tantes ciutats catòliques de Bohèmia, que
domina tot aquí, i al voltant de la base de la qual
s'alcen quatre imatges de pedra de sants en les quatre
direccions cardinals. Mentre a Praga la magnífica
Columna Mariana de la plaça de l'Ajuntament va ser
destruïda pels infidels en el caos de la postguerra,
aquí queda com abans, tot
22
Esdeveniments supervivents, il·lesos al cel. A la zona
es troben esglésies, monestirs, edificis i cases
memorables.
Al mig de la ciutat hi ha un estrany edifici de l'època
de les primeres lluites religioses bohèmiques:
l'anomenada “Casa del Calze”. Es tracta d'una casa amb
una torre alta, en forma de calze, que ens recorda com
els hussites de Litoměřice predicaven l'Utraquisme, la
recepció de la comunió sota ambdues espècies. Però al
costat d'aquesta casa calze també hi ha el seu homòleg:
el “Antic Castell Reial”, que era el refugi dels
catòlics.
En un grup solitari de turons, l'església catedral de
Sant Esteve s'alça majestuosa al cel. A Kapuzinerplatz,
una mica més lluny del centre de la ciutat, s'alça el
monestir dels caputxins amb l'església de Santa
Ludmilla. La famosa església de Tots Sants amb les seves
magnífiques piràmides és una de les esglésies més
singulars de Bohèmia; S'aixeca al costat de la torre del
poble, que al seu campanar té espai per a set campanes.
Al costat de la Jesuitengasse ens trobem amb l'església
barroca dels jesuïtes, enfilada en una terrassa. Com un
guàrdia a l'entrada de la ciutat, al costat hi ha la
principal institució teològica de la diòcesi, el
seminari, on aviat els nostres alumnes missioners van
poder començar els seus estudis. No gaire lluny del
centre de la ciutat hi ha l'Església Dominicana. El
monestir dominic adjacent ens va obrir les seves portes
hospitalàries i ens va proporcionar una dependència per
a la construcció del nostre “Seminari Missioner de
Leitmeritz”.
Érem pare, germà laic, el nostre cuiner i vint-i-quatre
teòlegs, set dels quals eren de Txecoslovàquia, un de
Suïssa i la resta tots d'Alemanya. Els nostres ingressos
eren molt baixos perquè la llei de divises d'aleshores
només permetia que algú li enviés 10 marcs al mes. Déu
ens havia d'ajudar i obrir noves fonts. Però és
precisament aquesta pobresa la que ens ha unit per
ajudar-nos i entendre's. Ens vam convertir en un sol cor
i una sola ànima.
La nostra relació amb l'entorn estranger es va convertir
ràpidament en amistat. La música va ser la nostra
pionera. Vam formar un cor d'homes notable, que fins i
tot la gran església dominicana va gaudir. P. Sadok o
Praed. Fins i tot em va portar un violoncel, amb el qual
havia de practicar amb diligència i acompanyar les seves
Missae solemnes els dies de festa major. En els serveis
de l'església infantil, sovint acompanyava les
melodioses cançons txecs a l'orgue. Per cert, el "svaty,
svaty" per al Sanctus té la mateixa melodia que el
nostre "sant, sant". – Les llengües divideixen els
pobles, però la música els uneix de nou.
Com que el bisbe també havia anunciat la seva visita al
nostre petit seminari missioner, vam practicar càntics
de benvinguda festius i vam coronar la nostra porta.
Però probablement per consideracions polítiques i
cautela, mai va tenir lloc una recepció. La posició del
bisbe en aquesta terra de cinc pobles era precària.
Ja que als primers temps no hi havia possibilitat per
als nostres teòlegs
23
<Foto de grup amb sacerdots>
per assistir a conferències al gran seminari, vam
establir aquestes classes al nostre propi seminari
missioner. Dos sacerdots dominics, que abans havien
estat professors a les seves pròpies escoles religioses,
estaven encantats de reprendre la seva antiga afició i
ens donaven diàries conferències de filosofia i teologia
amb un esperit de servicialitat fraternal. A més, hi
havia dos professors del Seminari Episcopal que, d'una
manera igualment cortès, ens feien conferències per
l'amor de Déu. I si em permeto esmentar el cinquè
professor del nostre professorat: era un missioner de la
Preciosa Sang, que els lectors de l'Herald poden
endevinar per si mateixos. Les assignatures que impartia
eren la moral, la història de l'església i l'homilètica
(estudi de la predicació). La nostra "petita facultat
teològica" va funcionar excel·lentment. D'aquesta
manera, els futurs sacerdots, missioners i predicadors
ja podrien madurar.
Els exercicis de predicació es feien a la sala buida del
teatre del monestir, on molta gent va poder donar via
lliure al seu talent oratori.
El programa diari estava, per descomptat, regulat amb
precisió. Quan els despertadors van sonar al matí, al
cap de vint minuts tots van anar al pati del monestir
per fer una mica d'exercici al matí. Vam bombejar els
pulmons amb força, ja que aquella nit vam haver de
dormir tots junts en un espai força reduït. Després vam
anar a la nostra capella. El degà de la ciutat va fer
pintar i decorar especialment per a nosaltres aquesta
capella de la Santa Creu. Els benefactors van donar
cibori i missal. (Tots dos encara s'utilitzen aquí a
Kleinholz avui).
A Leitmeritz hi ha una famosa esglesiola dedicada a sant
Adalbert. Aquest sant va ser un dels bisbes més grans i
famosos de Praga. Sovint ens convidaven a aquesta petita
església, sobretot els dies de festa, per fer sermons i
fer devocions. Sempre vam estar contents d'atendre
aquesta petició.
24
Però els germans Kolping també van trobar el camí cap a
casa nostra. Em van demanar que fos el seu president i
director espiritual. El seu esperit familiar alegre era
extraordinàriament bo. – Així que no em va faltar una
feina interessant. Sí, finalment també em van demanar
per les autoritats superiors de l'església que assumís
el paper de ponent de l'“Associació d'Escola
Catòlica-Alemanya”. (El que no s'espera ni espera d'un
missioner!) Finalment, un canonge de l'Ordinariat em va
demanar que fes presentacions de diapositives sobre la
missió a l'Amazones a la vasta regió de Bohèmia. La
“Missió Catòlica” havia convidat un missioner estranger
del Brasil i ja havia fet anunciar la seva conferència
en molts llocs a través de púlpits i cartells. Ara
aquest missioner es va emmalaltir de sobte. Per això em
van demanar que em fes càrrec d'aquestes conferències,
sobretot perquè també tenim la nostra missió a
l'Amazones. Com que el Seminari Episcopal havia obert
mentrestant les seves portes als meus teòlegs, vaig
haver de complir aquesta petició i acceptar l'oferta.
Vaig reunir ràpidament els coneixements que recordava de
l'Herald sobre serps, micos i vida índia, i la gira de
conferències sobre la nostra missió al Brasil podria
començar. – Un cop més Déu ens va obrir una nova font
d'ajuda financera i fins i tot va encarregar al llunyà
Xingu que ens ajudés a posar la taula aquí a Bohèmia. .
Perquè els teòlegs també poguessin conèixer la bellesa
del país, vam fer diverses excursions. El més bonic va
ser probablement la caminada per la vall de l'Elba.
Aquesta excursió de Leitmeritz a Ústí nad Labem a través
del Ludwig Richter Trail durant la temporada de flors de
cirerer fins i tot atrau vaixells plens d'excursionistes
de Dresden. – Vall de l'Elba, una vall preciosa.
<Foto feta amb motiu de la visita del Pare Provincial
Jussel>
25
Però el més bonic per a nosaltres va ser quan els cinc
primers dels nostres teòlegs aconseguien finalment el
seu noble objectiu i van rebre la santa ordenació,
perquè després poguessin celebrar la tan esperada
primera missa a la seva terra natal. Els esforços i les
preocupacions dels joves sacerdots havien donat els seus
primers fruits i les alegries de l'èxit estaven
justificades.
Però, malauradament, les perspectives de futur van
començar a enfosquir-se. Les tensions entre les cinc
nacionalitats de Txecoslovàquia empitjoraven cada cop
més, i el sol de la pau als Sudets s'esvaïa visiblement.
Però Déu ens va salvar a temps d'aquesta explosió
política.
Després de l'últim semestre del curs, el bisbe va
proposar que acabéssim els estudis dels teòlegs restants
a la nostra pàtria alemanya. Hem seguit el seu consell.
L'any següent, els Sudets s'havien convertit en un
calder de bogeria política.
Però vam donar gràcies a Déu que ens havia guiat i
beneït, ja que finalment havia sortit setze joves
sacerdots d'aquest primer petit seminari missioner.
Va començar per Déu, i amb Déu es va completar.
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 39th year, número 5/6,
novembre/desembre 1963, pàgs. 15-17 (14a continuació del
segon!)
••• i després em vaig convertir (14a continuació)
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
Els orígens de la nostra missió al Brasil són, sens
dubte, d'interès particular per a la història de la
nostra província alemanya. Malauradament, avui dia amb
prou feines queden dues o tres persones que encara van
viure els primers inicis d'aquesta idea missionera.
El pla de missió "Brasil" es va crear de la següent
manera:
Cada dia arribaven diverses cartes a l'oficina
provincial del pare Jussel. Un dia també hi va haver una
carta del bisbe franciscà Bahlmann del Brasil. Tenia
previst separar la meitat de la seva diòcesi, la part de
Xingu, i confiar-la a una altra cooperativa. Roma dóna
suport al seu pla. "La meva triple benedicció", va dir
el Papa, "a qui hi vagi!" Així doncs, el bisbe Bahlmann
va buscar al món catòlic més ampli una ordre o una
congregació que s'apoderaria d'aquesta part de la conca
amazònica. També ens va escriure, tot i que encara érem
una província petita i jove. Aleshores tot just érem 18
sacerdots i cadascun de nosaltres estàvem totalment
compromès. Però el pare Prov. Jussel, fidel al seu
principi: “Mir kommen alles bruche” (ho podem fer servir
de tot), va acceptar el bisbe.
Quan va anunciar la seva decisió, ens vam quedar tots
bocabadats. Les missions a l'estranger no estan
previstes a la nostra congregació, i només aquells que
ho desitgen voluntàriament hi poden trobar el seu camp
de treball. Els pares vam començar a sospesar els
avantatges i els contres d'allò que en aquell moment
encara semblava una empresa molt fosca i agosarada. Des
dels mosquits als cocodrils, dels remolins als caps
indis, des de totes les malalties fins a la solitud,
tots aquests eren els nostres grans dubtes, les nostres
preguntes sense resposta. Ens van dir que tenia un dels
climes més delicats del món i per això ningú volia
assumir aquest camp de missió. I nosaltres, una petita
província que fa poc que havíem començat les nostres
missions a l'interior (la tasca real de la nostra
congregació), hauríem de morir de sang tan ràpid a
l'infern verd de l'Amazones?
Ara el pare Markus Schawalder va ser el primer voluntari
a aquesta missió estrangera. Aquest havia estat el seu
desig secret des de la seva joventut. Però qui hauria de
viatjar amb ell, qui voldria participar en aquesta
agosarada aventura? Aleshores, aquesta nova idea
semblava realment una aventura.
Com vam saber més tard, se suposa que el Pare Provincial
ja havia de suggerir, si era possible, algú que després
assumiria el càrrec de bisbe. "Pots convertir-te en
bisbe, seràs bisbe!" Amb aquestes paraules va intentar
persuadir-me per fer aquest “viatge al desconegut”. Fins
i tot es va referir al discurs que vaig pronunciar el
dia de la meva primera missa. jo
15
li va dir que estudiés el tema. Vaig comprar una obra
rellevant sobre el nord del Brasil, escrita per un
sacerdot franciscà. Però mira, no hi havia res de bo:
gairebé la meitat dels missioners franciscans d'allà
havien mort prematurament a l'Amazones. I jo, un jove
sacerdot, amb prou feines ordenava – - “Qui hi vagi pot
tenir el certificat de bateig a una butxaca i el
passaport a l'altra. "Porta el seu certificat de
defunció a la bossa" va ser la meva resposta resignada.
I, de fet, tenia raó. En aquella època, la medicina
disposava de molts menys recursos que els actuals.
El pare Gregor va continuar buscant un company. I vet
aquí: el nostre pare Hans va ser cridat a ser el segon
missioner estranger. La seva crida era força estranya.
Va passar així:
El pare Johannes era una persona bastant divertida; Les
bromes sorprenents eren els seus passatemps preferits.
"Allà on estigui permès, feu sempre el contrari!" - va
trobar que era un esport emocionant i emocionant. Ell
volia, per exemple, B. prendre un bany un dia. "Un
grapat de flors de fenc", va ser la instrucció. Però va
engreixar diversos quilos. I així els seus llavis i les
orelles es van tornar verds d'herba i el seu cor
bategava amb força. Gairebé va morir per això. Però
tenia un bon cor. – Però també tenia bon cor per als
altres Un dia de camí a Saxerried (Suïssa) es va trobar
amb un captaire que li va demanar uns pantalons. El
nostre pare Hans va desaparèixer ràpidament darrere d'un
matoll i quan va sortir, va lliurar al captaire els seus
pantalons, mentre aleshores va marxar amb la seva
túnica, rient, perquè sabia: Ara el pare provincial m'ha
de comprar uns pantalons nous. (I el pare Gregori sempre
va tenir una gran necessitat econòmica a causa dels seus
molts nois famolencs!) - Poc temps després va arribar un
captaire a la Casa Xaveri (potser fins i tot era el
mateix d'abans). "Vols pantalons?" li va preguntar el
pare Johannes. - "Encantada". – I el nostre Hans va
passar desapercebut a l'habitació del pare Provincial,
va obrir l'armari, va treure els millors pantalons que
hi va trobar i els va donar al captaire. Dos dies
després, el pare Jussel va haver de marxar urgentment.
Quan es va voler posar el vestit de diumenge, no va
trobar els pantalons tot i buscar amb diligència.
Llavors va sentir una rialla a la cantonada del
menjador, i això el va portar al bon camí del culpable.
Ara plovia expressions reals del Vorarlberg sobre aquest
dolent. Però volia pensar en la seva següent broma,
somrient.
Però aleshores el pare Jussel (impressió Jusses) va
tenir la veritable il·luminació: “Ara no em faràs més
bromes; t'enviaré a aquelles persones a qui ja no pots
robar els pantalons. Vas als indis a la selva". – No més
aviat dir que fet.
Així, el reverend pare Johannes Rinderer es va convertir
en el nostre segon missioner de la selva al Brasil.
Mentrestant, el mateix bisbe Bahlmann havia arribat a
Feldkirch. Els pares teníem tot un catàleg de preguntes
per fer-li. Però a molts d'ells, simplement va
respondre: "Vine i ho veuràs tu mateix". I va marxar de
seguida.
16
<Imatge: Esquerra: P. Schawalder, mig: P. Jussel, dreta:
P. Rinderer>
Després d'una càlida celebració de comiat a la Casa
Xaverius, els nostres dos missioners de la selva van
marxar cap al Brasil el 29 d'octubre de 1929. Ara
estaven completament sols, i un vast nou territori els
hi havia davant; Llengua i costums completament
desconeguts. Al Brasil, hi ha prop d'un centenar de
normes sanitàries, que comencen per les paraules "Faz
mal" ("No cal que"), que tots els brasilers coneixen.
Per exemple: B.: "És agradable collir plàtans de l'arbre
en un dia de calor i menjar-los de seguida". És per això
que als europeus inicialment els costa navegar per
aquest laberint de normatives sanitàries. La vida sota
l'equador és diferent de la que és aquí; és monòton i
alhora esgotador, és perillós, sovint sorprenentment
perillós.
I aquesta sorpresa ens va arribar a tots massa
ràpidament: després de quatre mesos, el pare Johannes
Rinderer va morir al Brasil. Així que, per desgràcia,
tenia raó després de tot. Ell, el segon més jove de tots
els Pares, va ser el primer a ser pres per mort de la
província alemanya. – Brasil és realment un infern verd.
Però el pare Markus va ser durant molts anys l'àngel de
la guarda de la gent més pobre del Brasil, els leprosos.
Només Déu sap les moltes coses bones que va poder fer
per aquest home en profunda misèria, i així va ser
durant molts anys, fins que el Totpoderós va recompensar
la seva pobresa terrenal amb riqueses celestials.
Així doncs, aquests van ser els nostres dos primers
pioners en la gran obra de Déu a la selva.
17
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 39è any, número 9/10,
març/abril 1964, pàgs. 24-26 (15a continuació).
••• i després em vaig convertir (15a continuació)
MISSIONARI de la sang de Kostharen
<Bild: El nostre premi a St. Corneli>
El meu camí com a missioner de la Preciosíssima
Sangtambé m'ha portat a un lloc molt idíl·lic: St.
Korneli (Vorarlberg).
Què és Sant Korneli? Si voleu imaginar-vos un passeig
per un país de contes de fades, aneu des de Feldkirch
fins a la carena de Schellenberg, on la "línia vermella"
discorre al mapa, la frontera entre Àustria i
Liechtenstein. Just en aquesta línia hi ha l'antiga
església de pelegrinatge de Sant Korneli.
Des de lluny ens reben les ruïnes d'un antic castell de
cavallers, del qual només ha sobreviscut la fortalesa
desafiant fins als nostres dies. El camí que puja a la
muntanya serpenteja a través d'un bosc de pins fragants,
passant per roques cobertes d'heura. Un cop al cim, som
rebuts per un poderós teix que porta centenars d'anys i
l'escorça del qual es diu que té poders llegendaris. A
prop hi ha l'antiga església de pelegrinatge a la Mare
de Déu de Lourdes. Aquí hi ha la casa pairal amb una
fonda i els estables entremig. Una petita font bull al
costat de la carretera.
La casa estava en un estat lamentable quan ens la vam
fer càrrec. Per tant, la nostra primera tasca urgent va
ser substituir el seu sostre de teula. Per descomptat,
aquest treball de cobertes va ser un canvi agradable per
als nostres alumnes de la propera Xaveriushaus, i un
canvi que no es volien perdre. – St. Korneli es va
adquirir principalment com a unitat econòmica de la
Xaveriushaus. L'antiga casa aviat va brillar amb una
nova disfressa, i l'escut de la congregació es va
col·locar a sobre de la porta. Ara els nostres xaverians
també tenien el seu propi camp de futbol, fora al
prat, envoltat d'alts avets. Però el més important,
encara que el més discret, a part de l'església era
l'economia, l'antic estable, que acollia una sèrie de
magnífics “productors de llet”. Eren la feliç
preocupació dels nostres germans, els nostres germans
bons i laboriosos.
24
St. Korneli sempre va ser un lloc preferit per als
caminants dels diumenges a la tarda de Feldkirch i els
voltants. A les tres va sonar la campana de devoció,
rosari i benedicció. Els dies de festa es feia un sermó
durant el qual els missioners recentment ordenats podien
encendre el seu primer foc. Després de l'ofici, la gent
va anar a la fonda per gaudir d'una mica d'alimentació
física. Davant de la casa de la tanca hi havia un
magnífic exemplar de paó, a qui li encantava mostrar la
seva meravellosa roda, sobretot quan els nens l'admiren.
Dins de la casa de l'habitació contigua, els pares ens
vam asseure juntament amb el pare provincial i vam
gaudir d'una bona conversa i d'embotits calents. Sempre
eren hores feliços. Però just després d'aquestes hores
de felicitat, el pare Jussel ens va portar a l'església
i ens va ensenyar el lloc que havia escollit per al seu
«gran descans en Déu»: allà fora, al costat de la paret
de l'església, al tranquil nínxol cobert d'heura. Al
costat hi havia la tomba d'un missioner, C. PP. S., de
P. Lejeune. Aquest sacerdot era de la Província
americana, havia estudiat a Roma, s'hi havia emmalaltit
i després ens va venir a la casa de Xaveri, on finalment
Déu el va alliberar del seu sever sofriment.
Mentrestant, però, Sant Corneli s'havia convertit en el
signe visible de l'Ora et labora (pregar i treballar)
dels nostres germans. Però jo havia de ser el "assessor
econòmic", el gestor de la finca. Amb un "Déu no ho
vulgui!" Vaig anar. al meu nou treball. Els retirs de
tres dies per als germans pretenien assegurar-nos la
benedicció del cel. Llavors vaig mirar per la petita
església a la recerca de noves obres. Mentre pujava a la
torre i a través de les antigues bigues del terrat, va
cobrar vida entre la tímida multitud nocturna de
ratpenats, noctànies i àguiles. Vaig descobrir un vell
rellotge de torre que havia acabat aquí per problemes
circulatoris. Volia tornar-ho a la vida. Què bonic, vaig
pensar per a mi mateix, quan la tranquil·la solitud de
la nostra petita vall ara fa ressò hora rere hora amb el
famós so de les campanes. Però l'òxid de les rodes del
rellotge era més fort que les meves habilitats. Així que
la gent tímida de la llum es va reunir de nou per
continuar grunyint i arrollajant a les seves nits.
Sí, St. Korneli té les seves nits de fantasmes. Almenys
això és el que afirmava un dels nostres germans. Però no
m'ho vaig creure. Però un dia un policia de fronteres va
venir de la frontera propera i ens va advertir que
estiguéssim en guàrdia a causa d'una gentada ombrívola
que rondava a prop. Per a nosaltres va ser un canvi
benvingut de la monotonia de la nostra solitud del bosc.
Diversos germans ja bullien amb ganes d'aventura. El
nostre consell de guerra va decidir ara portar els dos
gossos als llocs més importants: el gran a l'estable, el
petit a la fonda, les portes interiors del qual vam
aixecar les frontisses per tal de barricar la sortida.
La nit següent, el gran ens va despertar amb un lladruc
poderós. Vam saltar, cap a l'estable, i a la llum dels
nostres fanals tot el fenc es va girar. No es trobava
res, res de res! – Només la lluna reia entremaliadament
entre els núvols.
25
L'endemà vam pujar al caçador per veure si seria tan
amable d'ajudar-nos. Va agafar el seu vell trabuc de la
paret, el va carregar amb dos cartutxos en blanc i el va
penjar al meu coll. – Quina sensació de seguretat pot
donar un petard com aquest! Ens va explicar unes quantes
històries de lladres més de por, és clar que era la
història del seu caçador, i ens va regalar un fuet de
bou, i animats pel poder protector d'aquestes coses, vam
baixar. Ja s'havia fet fosc. Així que vam continuar
esperant que vinguessin coses.
A la mitjanit següent, van trucar a la meva porta:
"Pare, alguna cosa està passant aquí dalt a l'àtic!"
Vaig sortir immediatament, i amb el ganxo agut a la mà
vam pujar per la trampilla. Arrossegant-se en silenci i
buscant d'on venia el cop. Les llanternes parpellejaven
fantasmals. Què era? Potser un fantasma dels vells
habitants del castell d'allà de les ruïnes? Els cops van
continuar rítmicament. Eren els tàlers no pagats d'una
ànima fantasma ara penitent? Què era? – Bé, res més que
un corc de fusta, que martellejava incansablement amb
els seus companys a les bigues velles i seques. "Quina
llàstima", vaig dir, "quina llàstima!" - "Però almenys
colpeja-ho per la finestra d'allà, això farà un ressò
meravellós a les parets de roca allà dalt en aquesta
mitjanit!" Però a l'últim moment em vaig controlar,
perquè un sol tret segurament hauria activat el nivell 1
d'alarma a tots els llocs fronterers austríacs i
suïssos. En aquells dies tots ells mateixos estaven a
l'aguait. "Llàstima", vaig tornar a dir i vaig anar al
llit. Però vaig estrènyer el teló per no veure la lluna
que riu.
La nit següent, la dona de l'únic veí va cridar: una
figura fosca s'arrossegava constantment per la casa. Ara
vam tornar a tenir una gran alarma perquè finalment
poguéssim aconseguir un èxit tangible. Però malgrat la
recerca més diligent, no es va trobar res; No vam veure
ningú corrent o marxant de pressa. – Només la lluna, que
passava tan tranquil·lament pels núvols del vespre.
L'endemà al matí, mentre anàvem enganxant els nostres
dos ponis al camió de la llet -era diumenge- un home va
sortir dels arbustos, salvatge i tímid. Quan ens va
veure, es va girar ràpidament. "Aquí està! Va! Allà va."
Quan vam instar els nostres cavalls a perseguir-lo, va
desaparèixer a la mata més propera i mai més va ser
vist. – Així que el malson s'havia acabat, la nostra
aventura s'havia acabat.
“Ens vam lliurar les armes, vam tornar a penjar les
portes i la rutina de la vida diària va continuar com
sempre. Només el paó continuava cridant durant el dia i
els mussols i els mussols de nit.
Benvolguts lectors d'Herold. Per què estic explicant
aquest episodi essencialment sense sentit? Ho vaig dir
amb força veritat. Per què? Potser per entreteniment?
Això bé pot ser. Però també per demostrar-te que la vida
de monjo no només consisteix en rosari i treball
monòton, sinó que els dies i fins i tot les nits d'un
consagrada poden estar plens de romanç i vivències.
26
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 39è any, número 11/12,
maig/juny 1964, pàgs. 23-25 (16a continuació sense
numeració).
••• i després em vaig convertir
MISSIARI de la Preciosa Sang
Per què realment volia ser missioner? Bé, m'interessava
especialment una missió popular a la meva terra. Volia
ser el mateix, i això és el que em vaig convertir.
El primer cap de missió de la nostra província va ser el
pare Pau. Sempre li ha agradat treballar en sermons. No
seria d'estranyar que els més joves no ens haguéssim
contagiat també per l'art de predicar! Ens vam tancar a
la petita església de la Santa Creu de Feldkirch i vam
deixar que el Salvador que escoltava el nostre
entusiasme. El meu primer sermó públic va ser el dia de
l'Epifania mentre treballava com a temporal a
Montlingen, a la vall del Rin suís. Però vaig començar
el meu primer sermó missioner a la veïna Koblach de
Vorarlberg l'any 1927. Primera missió: per a mi m'ha
quedat inoblidable. Érem tres: el pare Pau, el pare
Felip i jo com a petit. Em van donar el tema: "Estima
com un nen, pateix com un nen, penedeix-te com un nen".
És una llàstima que aleshores no hi hagués una
gravadora. Però el començament s'havia fet, el desig
s'havia complert i havia començat la vida com a
missioner de poble.
Els missioners, els “gitanos de Déu”, tenim tota la zona
de parla alemanya com a camp de viatge. No coneixem
fronteres nacionals. Ens han anomenat els "eterns
viatgers de la companyia de Jesús". Estem constantment
fent les maletes: fent, desempaquetant, tornant a fer
les maletes... i ho fem des de fa molts anys. Per
facilitar-me les coses, vaig fer una llista de totes les
coses que sempre he d'empaquetar, des de la creu de la
missió fins al calçador, perquè no es pot oblidar res.
La meva llista té 46 punts, una quantitat increïble i
increïblement difícil.
23
I, tanmateix, hi ha alguna cosa increïblement meravellós
quan començo: "Germana, si us plau, poliu la meva creu!"
Demà tornarem a fer una missió!” Aleshores brillen la
cadena i la creu, perquè tot ha de ser per a la glòria
de Déu. I després hi ha les missions en si!
Malauradament, no ho puc descriure; Déu mateix ho escriu
amb lletres invisibles a les pàgines de les ànimes
humanes. Només puc dir una cosa: hem d'estar molt
agraïts a Déu per les nostres belles missions. .
Així que els anys de l'obra de Déu van passar volant i
en aquells anys també es va desenvolupar la història de
la nostra província alemanya. En els seus alts i baixos,
també va provocar un canvi en la nostra alta direcció.
En totes les comunitats religioses, els superiors són
elegits només per un període de temps determinat. Així
que ara s'havien de celebrar noves eleccions per a la
nostra província. Va tenir lloc al nou edifici escolar
de Schellenberg. Tots els nostres pares, fins i tot el
Rev. Havia aparegut el Pare General de Roma. L'elecció
va recaure en un germà suís. D'una banda, això era
favorable per la tensió política que s'estava amenaçant
poc abans de l'ocupació d'Àustria. Però d'altra banda,
el Pare no podria ser elegit vàlidament per al càrrec de
Provincial, sinó només de Vicari, ja que la nostra regla
requereix 10 anys de pertinença. Roma també ho ha
confirmat.
Poc després va esclatar la voràgine política a Àustria.
Qui hi hagi participat mai ho oblidarà. En aquell moment
estava a la Casa Xaverius per preparar un viatge a
Espanya i Portugal, les oficines del C. PP. S. havia
estat traslladat de la província italiana a l'alemanya.
Fins a la meva marxa vaig aprofitar el temps per
aprendre la llengua estrangera. Com que no trobava cap
llibre de gramàtica, vaig agafar un llibre d'oracions
portuguès que em va regalar un dels nostres germans, que
l'havia comprat al Brasil.
Fora de la ciutat, havia començat l'agitació política.
Un espectacle de motos i cotxes va rodar cap a la
frontera. Tots els monestirs i escoles monestirs de la
ciutat van ser immediatament ocupats, amb una excepció:
la casa de Xaveri. Potser va ser perquè la majoria de
nosaltres érem alemanys del Reich i suïssos? Però
d'aquesta manera, cadascú de nosaltres podria revisar
totes les seves coses i cremar qualsevol cosa que no
estigués escrit perquè el vegin els estranys. El 5è dia
va sonar el telèfon amb un timbre molt curt. Ens vam
enlairar i vam sentir una estació de la Gestapo donar
l'ordre a una altra: "Demà anem a Xaveriushaus!"
Segurament una telefonista havia escoltat aquestes
converses i ens va donar un consell. – Però vaig
continuar submergint-me tranquil·lament en l'estudi de
la llengua al meu llibre d'oracions. Vaig escriure les
paraules portugueses i alemanyes en un paper per
aprendre-les de memòria. Així que acabava d'escriure les
paraules següents: "Miquel, defensa, lluita, contra
l'assetjador, el mal enemic, enderroca Satanàs, etc.".
Quan sortia de la meva habitació per un moment, la
Gestapo va entrar, va veure la nota i, segons em van
informar més tard, es va dedicar una bona estona a
estudiar-ne el contingut, que van trobar tan sospitós.
Un codi secret estranger, si aquest contingut no es
sospita d'espionatge, és el
24
no és una societat secreta amb un tal Michael? I qui és
aquest nou "líder" de les hostes celestials? És una
llàstima que jo mateix no hi fos. Però potser m'hauria
cremat la boca. En qualsevol cas, no es va poder
descobrir res especial a tota la nostra casa. Per això,
al cap d'uns mesos, ens van requisar casa, tothom va
haver de marxar, i tots els nostres edificis, inclosa la
impremta i St. Korneli, es van perdre. També van robar
la nostra universitat preparatòria de Salzburg i un
Himmler hi va niar. (És la casa de la famosa família
Trapp. Pel·lícula "The Trapp Singers' Family".)
A Kleinholz, aquesta policia "neta" havia llençat una
metralladora per una finestra oberta a un edifici remot
i mig en ruïnes de casa nostra una nit. Unes hores més
tard, a mitjanit, van venir i van despertar tots els
capellans: “Tens armes a casa? cerca de casa!" … I així
tots els pares i germans van ser empresonats i la casa
va ser confiscada. – La injustícia va créixer i es va
fer més i més gran.
Un arbre volia créixer cap al cel. Però després va venir
Déu.
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 40è any, número ½, juliol/agost
de 1964, pàgs. 15-19 (17a continuació).
••• i llavors va ser
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
17a Continuació
Els nostres germans C. PP. S. de la província italiana
ja tenia una sucursal a Espanya, a Càceres, des de feia
molts anys, i més tard també a Portugal, al petit poble
de Vila Viçosa.
Ara el Generalat a Roma havia decidit traslladar
aquestes branques a la Província alemanya. Per a aquest
nou vicariat de la península Ibèrica s'havia de nomenar
un vicari provincial que ocuparia el seu escó a Vila
Viçosa (Portugal).
Així que ara era el moment de tornar a fer la maleta per
viatjar a la llunyana terra de palmeres i taronges. Va
ser una aventura deliciosa per a mi, l'ocell errant de
Déu. Déu sap amb quina freqüència en aquells dies
cantava la cançó: "Lluny al sud hi ha la bella Espanya",
així com l'altra: "Coneixes la terra on floreixen les
llimones, les taronges daurades brillen en el fullatge
fosc, un vent suau bufa des del cel blau, la murta
s'atura i el llorer s'alça alt..." El meu estat d'ànim
era de lluita!
Vaig tornar a casa una altra vegada per acomiadar-me de
la meva mare, els meus germans i la meva germana. Allà
em van comprar un abric nou i altres articles de primera
necessitat, perquè era l'època de la congelació de la
moneda, quan només et permetien portar 10 o 30 marcs.
Això era poc preciós. Però des de Liechtenstein es va
enviar una carta amb diners addicionals de viatge a
Handai, l'última estació francesa abans de la frontera
espanyola. Només vam rebre el nostre bitllet fins aquell
moment. Hi va anar un altre germà, un segon pare Pau.
Ara un sincer "Adéu, fins aviat!" tots els éssers
estimats a casa, i ens vam endinsar en un món ample i
llunyà.
França. Es notava una certa reserva cap a tot allò que
venia del Tercer Reich. Aquí i allà també es podien
veure les entrades amagades i les espitlleres de la
Línia Maginot. Em semblaven les urpes d'un tigre amagat.
De nou, van sorgir noms coneguts de la Primera Guerra
Mundial. Ara va aparèixer París, l'esperada interrupció
del nostre llarg viatge.
París s'anomena la "Ciutat de la Llum". Però una gran
part de la seva població desapareix cada dia al sòl, al
ferrocarril subterrani, el famós “Metro”. És el
principal mitjà de transport de París. Pràcticament no
hi ha tramvies al centre de la ciutat. Mai es pot perdre
en el mar de cases: només cal anar sota terra al següent
rètol de "Metro". Allà veu en un gran punt vermell en un
mapa de la paret on es troba i on porta aquest metro,
15
<Imatge: Vista de París>
i ara pot escollir l'estació a la qual vol ressorgir a
la xarxa de catorze línies que travessa el metro de
París. – Quan vam sortir de les sortides mole del metro,
ens vam arrossegar a les altes altures de la Torre
Eiffel. Aquesta torre de fama mundial era fins fa poc
(1930) l'edifici més alt del món (300 metres). Hi ha
1.792 graons que condueixen a l'observatori
meteorològic. Va ser construït l'any 1889 per a
l'Exposició Universal de París. La vista panoràmica des
de la Torre Eiffel és magnífica. Quina visió commovedora
contemplar l'interminable mar de cases de París des de
l'alçada de la torre oscil·lant! Inevitablement, es
pensa en el lema de la ciutat: “Fluctuat nec mergitur”,
“Ella trontolla, però no va
16
sota". No menys de 2000 anys d'història d'aquesta ciutat
ho han demostrat.
El gran món parisenc passeja, sobretot al vespre, pels
magnífics Camps Elisis, que s'estén des de la plaça de
la Concòrdia fins a l'Arc de Triomf. Fonts molt
il·luminades animen els parcs a banda i banda del
bulevard. Ens vam posar davant d'aquest Arc de Triomf a
la tomba del "Soldat Desconegut" (veure imatge). Dotze
grans carrers (bulevards) es bifurquen en cercle des
d'aquesta porta de 50 metres d'alçada, sota l'arc de la
qual es va enterrar el "Soldat Desconegut" l'any 1920, i
on la flama d'advertència ha cremat dia i nit des
d'aleshores.
Però el que més ens interessava a dos pelegrins
sacerdotals eren els dos centres de la vida catòlica de
París, la catedral de Notre Dame i la basílica del Sacre
Coeur. Ens interessen tant als catòlics que els he de
dedicar aquí articles separats.
Al vespre vam sortir de la “Ciutat de la Llum” i la
nostra següent parada va ser Lourdes, l’enyorança de
tots els fills de Maria. El santuari estava desert. Vam
preguntar si podíem celebrar-ho a la gruta. L'única
pregunta que ens van fer va ser: "De quin país sou?" Vam
respondre resignats: "Nous venons d'Allemagne". Al cap
d'un minut va arribar la resposta: "Impossible!" -
"Impossible!" Va ser precisament aquell any, un any
abans de l'esclat de la guerra, quan tots els francesos
temien que tots els alemanys, fins i tot un sacerdot,
fossin un presumpte nazi. Així ho vam celebrar a la
Basílica del Rosari. A la tarda el
<Imatge: París, Tomba del "Soldat Desconegut">
<Imatge: Càceres, Monestir C. PP. S. després del
bombardeig>
17
Multitud de gent en una processó de malalts, i nosaltres
també vam cantar amb entusiasme el cant eternament bonic
de la Mare de Déu de Lourdes.
I el nostre viatge va continuar cap a la frontera. També
era el moment, perquè els nostres 30 punts es van
esgotar gairebé completament. Així que a Handai,
l'última estació francesa, vam anar feliços a l'oficina
de correus per recollir la nostra carta de diners postal
restante. Gràcies a Déu va arribar a temps. Tenia la
meva adreça amb el meu nom i cognoms. Però de les 19
lletres del meu nom, faltaven les dues últimes. I això
va ser motiu suficient perquè aquest funcionari francès
no em va donar la meva carta de diners. I així van
començar els dies de fam en el nostre viatge posterior.
Vam passar pel famós pont internacional d'Handai a Irun
i ara estàvem a Espanya per primera vegada. Control
estricte: encara hi havia una guerra civil al país.
Primer ens van revisar les empremtes dactilars, després
ens van fer fotografies per tots els costats; però no
van escorcollar les nostres maletes: va ser educació
espanyola. Un nen jove va fer d'intèrpret. "Tens una
càmera?" Vaig dir que sí. Però ell va dir: «No, no en
tens; Només has de parlar com et dic!” Em vaig adonar
que volia guanyar una bona propina. També ens la va
demanar a la foscor del pas inferior del ferrocarril i
la va rebre.
Quan vam pujar al primer tren espanyol, vam ser els
únics passatgers, i els nostres botons quasi van saltar
de riure tan fort que quasi vam esclatar a riure: a
causa de la guerra civil, els vagons havien arribat a
tal estat que cap historieta ho hauria pogut retratar
amb més dràstica. El cuir de tots els seients va ser
tallat; així que les fonts tortes destacaven per tot
arreu entre el fenc i la palla que havien servit de
farciment, com elfs borratxos en un prat sec. Totes les
finestres estaven trencades, totes les corretges de cuir
tallades, les restes dels últims àpats i les burilles de
cigarrets sempre presents eren a terra. Es tractava, es
podria haver dit, d'un porc mòbil sobre quatre rodes.
Quan finalment el tren va començar a moure's, va córrer
a una velocitat tal que vaig dubtar si hi havia un motor
de veritat al davant o algun tipus assegut a la màquina.
La nostra primera estada a Espanya va ser a Sant
Sebastià. Vam visitar la ciutat i primer ens vam comprar
una boina, perquè el barret de ciutadà al cap del nostre
capellà era massa inusual per als espanyols, massa
“espanyol”. Sovint ens consideraven predicadors d'una
secta protestant. Quan vam entrar a la catedral, estava
completament plena. I, tanmateix, aquí hi havia un
silenci com no havia viscut mai abans en una església.
Després de l'ofici, quan tothom havia marxat, vam poder
veure el tipus més esplèndid d'espanyoles del País Basc:
la mantellina, el vel negre o blanc sobre el cap,
donaven als seus rostres aristocràtics una noblesa tan
elegant que cap princesa o comtessa no hauria pogut
mostrar millor. Si algú diu: El millor catolicisme és
aquí al País Basc, jo afegiria: I les belleses més
elegants són aquí a Sant Sebastià.
18
El nostre viatge posterior va ser una petita gesta; El
tren estava ara superpoblat, excepte l'estrella. Vam
passar les maletes per la finestra del vàter (prefereixo
no descriure com era la maleta després). A poc a poc vam
poder endinsar-nos al cotxe. Ens van oferir amablement
un seient. Quan el tren va començar a moure's, tothom va
fer el senyal de la creu. Assegut al meu costat hi havia
un enginyer alemany que feia molts anys que treballava a
Espanya. "Bé, coneixeu bé els espanyols: sang calenta,
probablement sang una mica exuberant, no?" Va entendre
el que volia dir. "Reverend", va respondre, "us ho puc
assegurar: quan un jove porta la seva núvia a l'altar,
sap del cert que no és una 'rosa sense fulles'. Això és
el que l'espanyol, tant ell com ella, s'enorgulleix
molt". De sobte vaig entendre el sentit estrany i
profund de la cançó: "Estomo orgullós a l'espanyol".
Així que el vapor ens va portar dia i nit per la
península ibèrica fins que finalment vam arribar a
Càceres. Allà ens van trobar els nostres germans
italians, que des de fa molts anys tenen aquí una
sucursal del C. PP. S. tenen. Fins i tot abans d'entrar
a la casa, la imatge de Sant Gaspar ens va rebre entre
les ruïnes d'un mur lateral: quina salutació més alegre!
Una bomba aèria comunista havia enderrocat un mur
exterior del nostre monestir. Una càlida benvinguda, i
ara estàvem de nou a casa nostra amb estimats germans
que no havíem vist mai, però que feia temps que estaven
connectats amb nosaltres a través del vincle de la
unitat en Déu. La nostra conversa amb ells va ser, per
descomptat, una barreja d'anglès, francès i espanyol.
Després de dos dies vam continuar viatjant perquè el
nostre destí era Vila Viçosa a Portugal. A la frontera,
torneu a controlar. L'home de l'uniforme espanyol va
ensumar les nostres maletes durant una estona
notablement llarga, va obrir totes les capses, va olorar
cada ampolla, sense dir ni una paraula ni una síl·laba.
Per la nostra banda, vam afegir els nostres propis
comentaris com més clavava el nas a les caixes, llibres
i roba. Les nostres bromes sobre ell es van fer més i
més divertides. Però ens va entendre, perquè era un
agent secret alemany, un SS disfressat; Això només ho
vam saber més tard. Va ser aquí per esperar els últims
refugiats del Tercer Reich. Quan es va cansar de la
nostra burla, aquest mut "baixí d'uniforme" va donar el
senyal per seguir endavant.
En sòl marià. A l'oficial portuguès vam conèixer per
primera vegada la simpatia portuguesa, aquella
“delicatesa” (cortesa) que ens va fer tan agradable la
vida en aquest país al llarg dels anys. Davant de
l'estació hi havia un autobús nou i poderós. Era una
gran diferència amb Espanya, tan empobrida per la
guerra. Així que ara estàvem a la “Terra de Nostra
Senyora”, “Terra da Santa Maria”, tal com la batejaven
oficialment els reis portuguesos. Ara estàvem a prop de
Fàtima, i durant els anys vinents la paraula Fàtima ens
acompanyaria i ens donaria forma.
Una altra hora de viatge amb autobús i vam arribar al
nostre destí, Vila Viçosa.
19
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 40. Jg., H. ¾, setembre/octubre
1964, pàgs. 16-20 (continuació 18).
… i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
18a Continuació
“Vila Viçosa!” havia cridat el conductor, i vam baixar.
Refrescats, vam respirar el primer aire de la nostra
futura casa. Vila Viçosa significa “La ciutat forta, la
ciutat poderosa”. Tant si és fort pel seu castell amb
les seves gruixudes muralles, com si és fort pel seu
palau reial, o fins i tot fort en Déu per les seves
esglésies i capelles, en tot cas és només una ciutat
rural d'estil portuguès. Però encara és famós i conegut
a tot Portugal.
El centre de la ciutat és una gran plaça oberta
envoltada de quaranta tarongers. En aquell moment, els
seus fruites temptadores penjaven tan baixes que hom els
toca el cap. Però cap d'ells va ser robat, sinó la
mateixa mà hauria hagut de pagar 20 escudos per cada
peça a favor de l'hospital. Al mig de la plaça del poble
hi ha un pavelló de música que ens recorda els vells
temps feliços. Qualsevol persona amb imaginació pot
imaginar l'enrenou alegre i colorit de la festa quan el
rei, que venia de Lisboa, va passar les seves vacances
aquí. Llavors la reina va regalar mocadors de seda,
mentre el rei rebia l'homenatge dels seus "forts
habitants". Avui, aquí ja no hi toca cap banda, només
una cigonya que es va pavonejar pel pavelló, ens va
rebre amb un soroll de fusta i em va picotejar quan m'hi
acostava massa.
Un nen que estava assegut al banc ens va reconèixer de
seguida com a estrangers. De seguida es va oferir a
portar-nos als Pares. Dos minuts i estàvem davant de
casa nostra: “Colegio de Nossa Senhora de Fàtima”. Una
casa com totes les altres, estretada a la filera de
cases. El nen va entrar a la finestra de la porta i va
obrir la porta des de dins, després va picar de mans
(aquesta és la tradicional trucada de salutació aquí).
Llavors va cridar alguna cosa pel passadís, que és clar
que no vam entendre. De seguida va aparèixer un sacerdot
per saludar-nos.
<Imatge: Muralla de la ciutat vella. fort>
<Imatge: Església de Sant Bartomeu i pavelló de música>
16
Vam entrar a l'oficina. A les prestatgeries altes hi
havia llibres antics que potser no s'havien obert des
del segle passat. Davant d'ells hi ha un piano antic i
desafinat. Tenia el so d'una espineta i confonia a amb
c, fis amb cis. A l'escriptori hi havia la màquina
d'escriure més antiga que havia vist mai: per escriure,
s'havia d'apuntar amb un punter a la lletra que volia i
després prémer un botó. A la cantonada hi havia un cofre
amb moltes misses de quatre parts escrites a mà.
(L'antic capellà va compondre ell mateix totes les seves
misses. Eren al grandiós estil barroc del segle passat.
Per exemple, en una d'aquestes misses vaig comptar ni
més ni menys que 19 Amens per al credo. – Oh, aquella
gent dentada del passat que ho suportava amb calma i
admiració!)
Vam anar al pis superior. Allà hi havia el grup dels
nostres portuguesos
Alumnes plens d'expectació del nou vicari provincial
d'Alemanya. D'aquest petit grup van sorgir més tard dos
pares, els primers Missioners Portuguesos de la Preciosa
Sang. Per descomptat, la nostra salutació s'havia de
traduir a la seva llengua.
Una salutació a Portugal té diferents graus de calidesa.
Quan dos bons amics es troben, les coses són, per
descomptat, una mica diferents del que són per als freds
del nord. La salutació es converteix en una abraçada
mentre tothom es dona una palmada a l'esquena. (Encara
recordo vívidament una escena on dues dones gitanes van
fer una autèntica dansa d'alegria i es van tocar el
ritme de l'altra.)
L'última però no menys important persona que es va
presentar va ser Donna Constanza, la cuinera de la casa.
Ja no era la més jove de la línia de belles portugueses.
No sabia llegir ni escriure. Quan més tard li vaig
demanar que repetia una frase lentament i clarament, no
ho va fer, ni tan sols sabia com sonaven les paraules i
les síl·labes. Els alumnes aviat em van ensenyar una
rima portuguesa: “Não ha festa, não ha danza, onde não è
presente a Donna Constança – no hi ha festa, no hi ha
ball on no hi ha.
<Fitxa: Enllaços: Donna Constanza>
<Imatge: Dreta: Creu de Missió a Elvas Missió P. Carinci
C. PP. S. >
17
Donna Constance." Però la nostra senyora va fer una
excepció. Per cert, no hi havia ni una sala de ball a
tota la ciutat de Vila Viçosa.
Els nostres alumnes eren tots del nord de Portugal, la
millor part del país. El nostre germà italià P. Luigi
Carinci C. PP. S. els va descobrir durant els seus
nombrosos viatges missioners.
El pare Carinci es va convertir en un dels missioners
més famosos de tot Portugal. No només és un geni
lingüístic –va predicar en sis idiomes a Porto, per
exemple–, sinó que també és un sacerdot realment humil i
pietós. Per això, Déu li havia donat un gran èxit. Per
exemple, va fer encendre un gran foc davant de la
catedral, i es va cremar públicament tota una muntanya
de “brutaries i escombraries” que la gent havia portat.
En una altra missió al sud pagan, va tocar les campanes
fins que es va trencar la corda. I tanmateix la gent no
va venir. El pare Luigi va inventar ara una altra manera
de posar-se en contacte amb la gent, perquè l'hostilitat
cap a l'Església hi era massa gran. Va veure un grup
d'homes parlant al carrer. Per descomptat, intentar
apropar-s'hi hauria estat inútil per la seva hostilitat
innata cap als sacerdots. Però el nostre missioner també
coneixia la voluntat innata dels portuguesos per ajudar.
Ho va aprofitar: quan s'acostava als homes, va
relliscar, és a dir, es va deixar caure deliberadament.
Tothom va saltar per ajudar-lo a aixecar-se, i vet aquí
que s'havia trobat el punt de partida de la bona missió.
El pare Luigi també va gravar recentment alguns dels
seus sermons missioners perquè poguessin ser útils per a
l'editor de l'Herald durant la seva tasca pastoral per
als treballadors estrangers italians a Alemanya amb
motiu de les missions.
A Portugal ens vam haver d'adaptar immediatament als
nous àpats. El primer sopar consistia en pasta, carn i
melons. Els nostres nois van menjar dos pans i van beure
molta aigua; Això és la moda del sud. La bona aigua té
un paper important aquí. Com que no hi havia
subministrament d'aigua a tota la ciutat, els
“aquadeiros” van tenir una importància encara més gran.
Des de la “Fonte das castanheiras” l'antic portador
d'aigua portava cada dia el deliciós líquid amb el seu
ruc a la ciutat i el venia. Els pous d'extracció que hi
ha darrere d'algunes cases normalment només han recollit
aigua de pluja. El nostre vell pou del jardí també va
cruixir i va gemegar alarmantment quan se suposava que
havia de donar una galleda plena. – Al seu costat hi ha
el seu gran amic ombrívol, el taronger. És un fruiter
ocupat i, curiosament, donava flors noves al mateix
temps que els fruits madurs. Quina olor més meravellosa
que tenen! (Qui sap si el temptador fruit daurat d'Eva
no era en realitat una taronja?) I què em va sorprendre
encara més: aquestes flors són exactament com les del
ram de cera que porta el nen el dia de la seva primera
comunió.
El nostre taronger tenia un altre amic ombrívol: a la
cantonada hi havia el magraner, un nom que ja coneixia a
la Bíblia. Amb quina ganes esperàvem els seus primers
fruits! I quan el vaig tallar, els seus sucosos glòbuls
vermells brillants brillaven com rubí
18
en contrast amb. Vaig fer una mossegada, i tota la
glòria s'havia acabat: un glop de grans durs i un glop
d'aigua, res més. Però després de tot, amb aquesta
calor, cada glop de llimonada segueix sent una beguda
agradable.
La capella del nostre seminari no tenia finestres. Les
cases de l'Alemtejo tropical tenen poques finestres
perquè l'ombra és més desitjable que la llum. – Les
taules de fusta es troben principalment a les cases dels
rics. En el nostre cas, també, el terra dels passadissos
estava pavimentat amb maons vermells. Té l'avantatge que
pots abocar-hi una regadora plena d'aigua per
refredar-la i l'"aire condicionat" està llest.
La rutina diària de la nostra petita comunitat estava
regulada per normes domèstiques precises. Primer la
Santa Missa, després l'esmorzar i després la sortida cap
als estudis de batxillerat al seminari de nois, on
estudiaven més de 60 seminaristes de la diòcesi. Cada
hora del dia de treball entre la salutació matinal i la
“Boa noite!” la vesprada es va omplir. Vam haver de fer
una vida frugal perquè no cobràvem cap sou, tot i que
també érem els rectors de la gran església de Sant
Bartomeu. Els ingressos principals provenien dels
peatges i de les beques massives (fins i tot la meva
mare me n'enviava fins a l'esclat de la guerra) i dels
regals d'alguns benefactors. – Encara avui em sorprèn
que ho hem pogut aconseguir. La vida del capellà, i
sobretot de l'estranger, no està beneïda amb luxe a
l'Alemtejo. Per què va passar això?
Al segle passat, en aquesta zona s'imposava una vida
completament catòlica. Diversos monestirs van donar
forma al petit poble de Vila Viçosa en aquella època.
Les clarisses estaven a Chagas, que és el seminari de
nois, els franciscans a Santa Cruz i a Esperanza, els
agustins a Agostinhos, els caputxins a caputxins, els
paulistes al convent que ara és fàbrica, els jesuïtes a
l'edifici que ara és presó i comissaria, i els beatas,
una mena de carmelites, també hi tenien els seus
convents. Però avui tot això s'ha esvaït, allunyat i
destruït per la revolució. Només la bellesa de les
esglésies que ens han passat testimonia la vida centrada
en Déu d'aquella època. Com que ara hi ha una gran
escassetat de sacerdots, hem hagut de cuidar no només
l'església parroquial sinó també cinc esglésies i
capelles més, així com la branca de São Romão, que queda
a dues hores.
Ara vaig començar amb un recorregut acurat per
l'església de Sant Bartomeu que m'havien confiat. El més
estrany és que aquesta església és exactament la mateixa
que l'església de Sant Xavier a Belem a la regió
amazònica del Brasil. L'altar major està molt ricament
tallat i daurat. Es poden trobar ressons de l'art de
l'Índia recentment descoberta. L'altar del sagrament
està tancat per una gran reixa. Es remunta al període
jansenista quan el Sant dels Sants s'amagava a la gent
de la manera més misteriosa possible. – Ara el vell
sagristà em va mostrar els seus tresors ben guardats.
Aquí hi havia el calaix de Sant Antoni de Lisboa. – En
primer lloc he de notar que segons els portuguesos no hi
ha Antoni de Pàdua, sinó només un Sant Antoni de Lisboa.
I en realitat, Sant Antoni era un portuguès, nascut a
Lisboa a l'actual cripta darrere del
19
catedral – Així que era en aquell calaix on el vell
Johannes havia guardat llençols tan estranys. Em vaig
permetre fer broma i vaig dir: "Sembla roba interior
antiga!" – "Això és exactament el que són", va confirmar
el sagristà, "això és la roba interior de Sant Antoni".
– Em vaig quedar sense paraules per un moment.
maig. Per entendre millor ara m'agradaria afegir el
següent:
Per entendre correctament el pensament i les accions
dels portuguesos, cal conèixer el seu caràcter bàsic, la
seva ànima nacional. Els portuguesos són amorosos i
humils, no poden ofendre, són gairebé massa compassius
i, sobretot, servicials. Per tant, ell mateix dedica la
seva cura útil a les estàtues, ja que no pot servir ell
mateix el sant corresponent. Heus aquí un altre exemple:
vaig haver de fer un bateig a la segona església
parroquial. Quan hi vaig arribar, totes les portes
estaven tancades; El sacristán també va ser tancat. Em
va explicar: "No hi pot entrar ningú perquè l''Aia'
(dama de companyia) de la Mare de Déu i la seva criada
són a dins per vestir a Nossa Senhora amb els seus
llençols i roba de festa". – El pobre poble portuguès
s'havia quedat sense sacerdot com a conseqüència de la
revolució de fa cinquanta anys, la majoria de les
esglésies de la meitat sud estaven tancades, i tanmateix
el poble conservava un cert anhel de Déu i sobretot de
Maria. Per tant, va caure en el parany de cerimònies
purament externes, algunes de les quals s'havia inventat
ell mateix. I, tanmateix, la raó més profunda de les
seves accions -i aquesta és la clau per a la
comprensió-, la raó més profunda d'aquestes cerimònies
estranyes és l'amor sol, ajudar a l'amor. Tot es basa en
la convicció interior: “Vostè, Nossa Senhora, sou la
nostra mestressa, i volem servir-vos com podem. Perquè
som la teva nació mariana, Terra da Santa Maria!”
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 40è any, número 5/6,
novembre/desembre 1964, pàgs. 14-20 (19a continuació).
••• i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
19a continuació
El globus terraqüi amb una creu, sol sobre un pilar: què
vol dir? És el símbol breu d'un gran passat.
La imatge mostra la nova avinguda de Vila Viçosa Tres
èpoques sorgeixen: l'antiguitat, l'edat mitjana i
l'època moderna. La columna solitaria es va alçar en
temps de Cèsar en un temple pagà que les legions de
l'emperador romà van construir per al déu Endovelicus.
Però aviat l'antiguitat es va extingir i la creu va
triomfar sobre el món. – L'edat mitjana està
representada per la muralla desafiant de la ciutat, que
ara s'ha tornat completament negre. – L'església de
Nossa Senhora da Conceição (Immaculada Concepció)
destaca fins als temps moderns. Fins i tot abans que
Roma proclamés aquest dogma, la gent de Portugal ja
creia en la Immaculada, es van construir esglésies per a
ella (aquesta és la primera Església de la Immaculada de
tot Portugal i Espanya) i els professors de la
Universitat de Coimbra van jurar creure-hi i
defensar-la.
<Imatge amb columna>
14
Les cases dels pobles i ciutats rurals portugueses tenen
el seu propi estil. Tots estan pintats d'un blanc
enlluernador a causa de la calor intensa. És per això
que les finestres es mantenen el més petites possible.
Però una xemeneia molt ampla indica que la llar és el
centre de la casa. No hi ha fogons de ferro enlloc,
només un foc obert, com els fogons dels nostres vells
ferrers. Als portuguesos els encanta aquest foc
crepitjant i parpellejant. Hi ha un foc a terra sota
l'ample xemeneia. A poc a poc, s'afegeix un registre
rere l'altre. A sobre, sobre un trípode, hi ha l'olla de
ferro. Així que tota la família s'asseu al voltant
d'aquest racó de foc i es deixa escalfar i il·luminar.
Tot i que molts nens petits han caigut al foc obert en
un moment sense guàrdia -quants n'he vist amb les mans o
els peus mutilats-, és precisament aquí on s'encén
l'ànima de la gent amb entusiasme. Si voleu entendre
realment el portuguès, seueu amb ell al voltant d'aquest
foc de la llar. És interessant que la paraula “0 lar”
signifiqui tant “fogar” com “llar”. Mil cançons ressonen
a aquest Lar, i la gent l'anhela de lluny. Probablement
ha modelat més profundament el caràcter emocional de la
gent. Al costat del foc parpellejant, el pare parla de
l'antiga glòria del seu país. I la imaginació del nen
viatja pels mars tempestuosos per descobrir els nous
mons de Madeira, les Açores, Cap Verd i fins i tot
l'Índia per rutes marítimes desconegudes. Aquesta
fantasia escolta parlar de la gran illa xinesa amb el
sonor nom portuguès "Formosa" (La Bella); s'alegra del
primer or que els exploradors van portar amb ells i van
forjar a la santa custodia del Santíssim Sagrament; Puja
al vaixell balancejant amb Cabral per tornar a l'Índia,
però es desvia de rumb i acaba al Brasil recentment
descobert, donant a aquest gran país la seva llengua
portuguesa nativa. ” Així que el nen sent al foc de casa
que “Portugal ha donat al món nous mons” (Camoes). És
per això que Portugal té a la seva bandera el globus
terraqüi amb les ratlles que representen els camins dels
seus descobridors. Per això els portuguesos estan tan
lligats a les seves colònies, que no són colònies per a
elles sinó casa.
<Imatge amb pont>
15
<3 imatges amb gent>
Camoes, el poeta més gran de la nació portuguesa,
anomena la seva terra natal "El jardí a la vora
d'Europa, a la vora de l'oceà". El mar és la meitat de
la vida de la gent. No obstant això, Portugal, almenys
les seves parts del sud, és un país calorós i sec a
l'estiu. Però allà on flueix un degoteig d'un rierol, es
converteix en un petit paradís. L'aigua és el líquid
deliciós per a tota la natura. Els àrabs, antics
governants del país, van construir grans canonades
d'aigua, els arcs poderosos dels quals encara porten
aigua avui dia (foto). En aquell moment encara no
coneixien la llei del tub de comunicació. que l'aigua
també pot fluir muntanya amunt si es canalitza en una
canonada tancada.
A les terres planes, són els transportistes d'aigua els
que guanyen els seus diners amb aquesta professió. El
ruc porta els cantaros de llauna al marc de fusta
(foto), i encara que se'n diu “ase estúpid”, sap gairebé
per si mateix el camí cap a la millor font d'aigua.
Però també el nostre petit Joãosinho amb la seva
carretilla (foto), on ha carregat els seus petits
cantaros, ofereix la seva aigua fresca amb un somriure.
– Però sobretot és la preciosa Celeste (Celeste), que
amb el seu gran porró als malucs va presentar la imatge
més bonica del dia. Sempre m'ha agradat parlar amb
aquests nens. Per a qualsevol persona com jo que hagi
d'aprendre un nou idioma trobarà aquests petits com els
seus millors professors. Parlen clarament i lentament i
les formes més senzilles de la seva llengua.
Les tres gràcies de la següent imatge –Annita, Hyacinta
i Maria–, però també tot el grup d'altres noies i nois
van ser els meus fidels companys. Vam passejar pel
“barri de la classe obrera” i entre les nombroses
oliveres i alzines sureres fins als poderosos eucaliptus
alts i amb una forta olor. La majoria dels nens anaven
mal vestits, diversos
16
tanmateix eren més feliços i més despreocupats que molts
amb les butxaques plenes.
El president Salazar va fundar l'Estado Novo. Abans
d'ell, Portugal s'havia convertit en el país més
depravat d'Europa. Salazar va començar a construir de
baix a dalt, amb les escoles. Avui veiem els edificis
escolars més bonics i els alumnes de primària amb la
seva pròpia roba intel·ligent (imatge). Els escolars
també porten una mena de davantal, que els dona un cert
respecte per l'escola.
Qualsevol que conegui el poble lusità sap què significa
per a ells la paraula "processió". Per a la gent del
sud, que té pocs sacerdots, segueix sent l'activitat
religiosa més forta que coneixen. Com que la ignorància
en matèria divina ja havia arribat a límits extrems, la
processó anual era l'última línia de vida, a banda de la
veneració de la Mare de Déu. El eclesiàstic i el secular
sovint es fusionen entre ells. (Al Brasil, per cert, és
molt semblant a Portugal.) – Com es fan les processons?
Un mes abans del festival en qüestió, es forma una
comissió d'organitzadors de festivals (festeiros) a
partir dels homes de la ciutat Després van a les cases,
cadascuna amb una llista, a recollir diners. Així
s'ordenen les “coses” més importants: bous de la
capital, coets del poble del districte i capellans del
barri; però la major part s'utilitza per a les bandes de
música.
Així que la meva família va venir a mi com a pastor amb
el programa ja imprès. Vaig llegir: “Festa de Nosso
Senhor dos Aflictos com 3 bandes de música”. (Festa de
Nostre Senyor a la Misèria amb tres bandes de música.)
Vaig riure ben fort: "Et crec, que amb tres bandes de
música el nostre Senyor està en misèria!" -
Després va venir la celebració. Primer la gran missa amb
l'assistència solemne dels pastors veïns designats. Cap
dels propis Festeiros enfeinats era a la fira, perquè
els bous ordenats havien de ser ben cuidats. Va tocar un
harmònium i unes noies van cantar la Santa Missa. (Aquí
estan prohibits els cors mixtes. D'acord amb la
normativa obsoleta, fins i tot l'organista ha de ser una
dona. Com a alemany, vaig ser l'única excepció i, per
tant, vaig ser convidat a molts festivals com a
organista.) El predicador de festivals especialment
designat va intentar celebrar el sant del dia amb
paraules de foc, només per tornar-se més i més silenciós
cap al final al final, abans d'haver-se disculpat amb el
seu costum portuguès, abans d'haver-se disculpat amb les
seves poques paraules.
<2 imatges amb nens>
17
Ara comença la processó. Tot està de peu. Els
organitzadors del festival i els homes de la confraria
inunden la sagristia per vestir els seus “avi”. Es
tracta de llargs voladissos vermells a l'estil de la
roba dels mocs d'altar. Després tothom agafa el seu
bastó llarg i surt amb passos mesurats. Mentrestant,
totes les estàtues de sants de l'església han cobrat
vida i es balancegen sobre les seves lliteres daurades
per sobre de la massa de gent. El personatge principal
d'avui és "Nostre Senyor en Misèria" (Crist, amb una
capa porpra, portant la creu). Només els poden portar
els sacerdots. El marc de suport és de ferro i, per
tant, és molt pesat. Com que els meus germans
portuguesos eren tots més petits que jo, vaig haver de
portar el pes de la càrrega. Com em fan mal les
espatlles! Al costat i darrere nostre caminaven aquells
que tenien una promesa de complir. A Portugal aquestes
promesses (promeses) tenen un paper molt important. Fins
i tot al llit de mort, moltes mares amb malalties
terminals van demanar al seu fill que complissin una
promesa que encara no s'havia complert. Alguns van
descalços, d'altres de genolls, d'altres amb els cabells
solts i amb peces antigues de penitenció, i tots
gaudeixen del màxim respecte i prioritat. Els músics
toquen les seves cançons, però gairebé no es fan
pregàries, llevat potser de la “Joventut Catòlica”, que
ja ha estat reeducada en el veritable esperit eclesial.
Al capdavant de la processó desfilen una dotzena
d'angelets, connectats amb la Mare de Déu per cintes
blanques (foto). Després els nens segueixen amb
disfresses de diversos sants; En primer lloc, Sant
Antoni (de Lisboa) amb túnica marró i un llibre
d'oracions gruixut sota el braç, després Sant Josep de
gris amb destral i martell, etc. Després segueix la
Mocidade Portugesa amb les seves nombroses banderes i
amb elegants uniformes. Finalment el poble i entre els
altres sants. – Després de dues hores de marxa ja és
migdia.
<Imatge amb processó>
18
<Imatge amb els pares>
La segona meitat del dia està dedicada a les
celebracions seculars, especialment taurines. Hi ha una
gran diferència entre les Touradas d'Espanya i les de
Portugal. Mentre allà el toro és assassinat en una
baralla sagnant, aquí està prohibit. Cada ciutat té la
seva sorra. Al camp, s'introdueixen vagons i carros,
s'instal·len en una gran àrea i l'arena està a punt.
Això passa any rere any.
El dia del patró de la meva branca de São Romao, pujo al
"cotxe de l'Alentejo", el carro dels rucs (foto).
Vehicle de dues rodes amb el sostre a dalt, l'espelma
del llum desfeta per la calor i el nostre “motor” de mig
cavall al davant, ens asseiem a dins als bancs i
trontollem al ritme del trot de l'ase. "Anda, burro,
anda!" "Corre, ruc, corre!" i cap endavant anem per la
muntanya i el val.
Un cop hi arribem, primer celebrem la Santa Missa,
seguida d'una quinzena de batejos. "Afanya't, pare, els
toros ja són fora esperant-nos!" Una prova de paciència
per a tots nosaltres. m'afanyo.
La corrida comença amb un senyal de trompeta.
“A la batalla, torero!
Confiat de la victòria, orgullós al pit!"
A cada animal es posen premis: mocadors de seda,
corbates, etc., per animar la manada de nois. La idea és
agafar el toro per les banyes i penjar-hi una estona.
Aleshores es considera derrotat. Alguna ànima valenta
s'aixeca per darrere. Un petit moviment de l'animal, i
fuig de tornada a la manada. "Covard, tu!" fa ressò cap
avall. Ara els nois intenten donar-se coratge udolant i
fer que el bou sembli un “bou estúpid”. Un empeny
l'altre
19
però ningú mossega. "Et donaré cent escudos!" crida el
patró. Aleshores un home valent empeny per darrere i
agafa l'animal per la cua. El toro es gira amb ràbia,
però l'altre aguanta perquè només això el pot salvar. Li
encantaria sortir d'aquesta dansa salvatge de salts i
empentes amb la pell intacta, però com? … Aleshores, el
seu amic li ve en ajuda d'un instant, i d'un salt
elegant vola sobre el cap del toro entre les seves
banyes i s'hi aferra. Ara ell també està sent sacsejat i
colpejat amb força de coll de bou. Però al moment
següent, tota la manada de nois està penjada de les
banyes, i els que han arribat massa tard intenten saltar
a l'esquena de l'animal per, almenys, mostrar el seu
coratge tardà. Un coet s'aixeca amb un soroll. Una
fanfàrria de la banda i el toro torna a la seva cabana
avergonyit.
Però l'home no sempre és el guanyador, perquè de vegades
el salt salvador ha d'anar en sentit contrari (imatge),
i el valent és feliç quan cap banya l'agafa per les
costelles, sinó només on té el millor encoixinat. Amb
quina freqüència va bé, amb quina freqüència va
malament?
Algunes persones estan contentes quan s'acosta la tarda
i un poderós castell de focs artificials dels coets
anuncia el final feliç. També vam estar contents amb
això després d'aquest emocionant partit.
Abans que es pogués el sol, vam pujar als nostres cotxes
i vam marxar ràpidament cap a casa. “Anda, burro, anda!
Corre, ruc meu, corre!”
<Imatge: Corrida de toros>
20
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 40th year, número 9/10,
març/abril 1965, pàgs. 9-12 (20a continuació).
••• i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
20a continuació
Sovint em vaig quedar llargs períodes a les amples
escales del port de Braça do Comerico, les escales més
baixes de les quals estaven envoltades d'aigua de mar.
"El mar rugeix en silenci el seu antic cant".
Sí, és aquest mar immens al qual la cosmopolita ciutat
de Lisboa deu la seva grandesa. – Així que sovint em
vaig quedar a la seva riba, mirant l'anar i venir de
tants vaixells, vaixells de guerra i vaixells mercants.
Però sobretot, sempre he admirat la posta de sol.
Com vaig acabar de sobte a Lisboa, la capital de
Portugal?
Un dia van trucar a la porta de la meva habitació del
nostre col·legi de Vila Viçosa, enmig del calent
Alemtejo, i va entrar un visitant de Lisboa, un mossèn.
Va ser el pastor de tots els alemanys de Portugal. Era
una època en què a Espanya esclatava la guerra civil,
que havia alliberat la torxa contra les esglésies i les
dagues contra els sacerdots. És increïble que en aquest
segle s'hagin pogut assassinar milers de sacerdots i
religiosos. (Per tant, ens agradaria commemorar aquests
herois en un article especial.) Els països occidentals
també havien creat les seves pròpies unitats de
l'exèrcit per contrarestar els exèrcits mercenaris dels
comunistes estrangers. La "Legió Cóndor" alemanya va
lluitar al costat de Franco. Ara es va demanar un
capellà militar separat per als soldats catòlics.
"Pare", va dir aquest monsenyor de Lisboa, "m'uniré a la
Legió Còndor. Puc demanar-te ara que siguis el meu
adjunt a Lisboa per aquesta vegada? Tots els alemanys de
tot Portugal són els vostres feligresos”.
9
Després de consultar amb els meus altres germans, aviat
es va prendre la decisió. Vam fer les maletes, vam pujar
al cotxe i vam anar a tota velocitat per tot el país cap
a l'oest, cap al mar, fins a la ciutat de set turons de
Lisboa. Mirant per les finestres, la bellesa d'aquest
país se'm va revelar per primera vegada. Vaig veure
l'esplendor floral de la primavera portuguesa, que
s'havia desplegat sobre els brucs del calent Alemtejo,
cobert de ginesta, cistus, romaní i acolorides plantes
bulboses. A més d'arbres de cítrics, oliveres, figueres,
garrofers i ametllers, també vaig veure les amples
vinyes i camps d'hortalisses, envoltats de figueres,
bardisses de cactus, atzavara i palmeres. Com més ens
acostàvem al mar, més abundant es feia el creixement
dels arbres.
Finalment, Lisboa va aparèixer davant nostre. 0, aquesta
colorida ciutat a l'extrem occidental d'Europa! Què no
ens va poder explicar de la seva vella i nova història!
Lisboa, Ulisipo dels lusitans, s'anomenava "Felicitas
Julia" (felicitat juliana) a l'època romana. Després van
venir els alans, després els visigots i finalment els
moriscos (mahometans), que l'anomenaven “Lischbona”. La
lluna creixent governava a Europa. Però en una lluita
conjunta amb els espanyols i els croats alemanys, aquest
enemic del cristianisme va ser derrotat. Els portuguesos
encara avui estan orgullosos d'aquesta victòria. Una
vegada i una altra els vaig sentir parlar d'aquells
vells temps gloriosos quan van expulsar el Creixent de
terra i continent, quan eren una de les nacions més
agosarades que van creuar els mars i així van descobrir
nous mons. Lisboa es va convertir en una de les ciutats
més riques d'Europa en aquell moment. (Per tant, una
broma crítica diu: els portuguesos tenen la cara a la
part posterior del cap perquè sempre miren cap enrere al
passat.)
Els terratrèmols de 1531, 1575 i sobretot el de l'1 de
novembre de 1755 van donar al poble una certa tendència
a la malenconia i a la resignació fatalista. "No hi ha
res que puguis fer, és el destí!" és una psique nacional
que encara té un efecte paralitzador fins i tot al seu
país filla, el Brasil. Aquest fatalisme és en part una
resta d'aquell modern
Període Hammedan. -
Així que vam acabar a Lisboa, Rua do Quelhas. En aquella
època, aquesta ciutat cosmopolita era una de les ciutats
més sorollosos que havia viscut mai. Des del port,
sobretot quan hi havia boira, grunyien les botzines i
les sirenes dels vaixells i les barcasses. Els cotxes
eren sorollosos als carrers; el meu conductor també va
haver de fer volar el seu cotxe per la carretera abans
de cada revolt. – De nou, van ser els innombrables nois
dels diaris els que van cridar els seus diaris de la
manera més intrusiva. (Fins i tot hi ha un monument
dedicat a aquests nois de diaris de Lisboa.) Els
molinets de tisores tenen el seu propi senyal. La
melodia de la seva flauta de cinc parts sona a l'altra
banda del carrer. Però segurament les més sonades eren
les dones dels pescadors, aquells personatges típics
dels afores de la ciutat del Tejo. Equilibrant amb
habilitat la cistella plana al cap, anuncien els seus
peixos tan fort que s'obre una finestra al cinquè pis i
la cistella i els diners s'abaixen amb una llarga corda.
Aquestes peixeres fornides estaven totes descalces al
principi a causa dels carrers costeruts. Però després,
després d'una dura baralla, la policia els va prohibir
fer-ho. -
10
Aviat em vaig integrar a la tasca de la pastoral urbana.
La majoria dels alemanys viuen a Lisboa i Porto.
Sobretot, les lliçons diàries de religió a l'institut
alemany local van requerir molta feina i temps.
L'esperit d'aquesta colònia catòlica alemanya era bo.
Però de vegades un orador ambulant del Tercer Reich
apareixia a Lisboa, procedent del Reich, i pronunciava
les seves diatribes polítiques contra l'Església a
l'ajuntament. Per tant, em vaig dirigir al cardenal de
Lisboa per cridar la seva atenció sobre aquests “ocells
migratoris”. Com que el cardenal Cerejeira és amic del
primer ministre Salazar (tots dos vivien junts al mateix
"residència d'estudiants" que els estudiants de
Coimbra), una queixa des de dalt es podria produir
fàcilment. A partir d'aleshores, els traficants d'odi ja
no van aparèixer.
Però poc després vam rebre una visita encara més bonica
de casa: un esquadró alemany d'aigües profundes va
entrar al port, encapçalat pel famós i orgullós creuer
blindat "Admiral Graf Spee", seguit del creuer "Köln" i
una nau mare submarí amb una flotilla de submarins. Com
a representant oficial dels catòlics alemanys, vaig ser
convidat a la recepció. Vam intercanviar targetes de
visita i, entre altres coses, vam fixar l'hora de la
missa de camp per a la tripulació catòlica dels
vaixells. – L'endemà van marxar, aquests nois
intel·ligents, 90 homes. La Santa Missa va ser al parc
davant de la meva rectoria. "Aquí es troba davant vostra
Majestat..." - un cor d'homes com es voldria. Que lluny
devia sonar!
El sermó del cuirassat em va donar una gran alegria.
A la tarda hi va haver una visita i una festa a bord.
Tanmateix, d'aquesta petita i feliç celebració a "Graf
Spee" recordo un episodi estrany que era típic d'aquella
època. Unes quantes dones van buscar i van demanar una
cabana: “On és el llit en què el Führer
<Imatge d'un embolic amb mariners, Lisboa>
11
dormit? Aquest és el llit?" I aleshores s'amuntegaven
reverentment i silenciosament al llindar, els del
darrera de puntetes, els de davant en sagrada devoció
davant el llit on havia dormit el Führer. Però el
vaixell gairebé es va convertir en el seu taüt.
Això m'ho va dir el capità de corbeta Stummel del "Graf
Spee", amb el qual vaig viatjar l'endemà per veure els
llocs d'interès de Lisboa. Era un oficial elegant i un
catòlic fins i tot elegant de Berlín. Em va dir el
següent: "Hamburg, hi havia una alarma important a
coberta, el Führer estava inspeccionant el creuer
blindat. Quan la barcassa amb ell a bord s'acostava,
"Graf Spee" de sobte va fer una maniobra equivocada i
gairebé va embolicar i enfonsar la barca. Això va
provocar una gran emoció a bord. ,Sabotatge! Atac al
Führer! Qui és el traïdor? Què havia passat? Un drap, un
drap d'oli senzill i brut, havia caigut als engranatges
de la direcció... i gairebé enviava el pilot als
taurons".
Quan ens vam acomiadar i em va regalar un llibre
preciós, "La marina alemanya", com a record, li vaig
preguntar: "Capità, per què el vostre comandant
d'esquadró no va venir a la missa de camp diumenge? És
catòlic o protestant?” - "Era catòlic, però
malauradament va abandonar l'església". – “Així que un
d'ells també... Aleshores no li veig cap futur. Ell, el
comandant suprem, quina llàstima que el destí de la
resta de la tripulació estigui tan estretament
relacionat amb ell! – Massa aviat em van donar la raó.
Uns dies més tard, l'esquadra va salpar l'àncora i ens
va abandonar, cap a un futur fosc. Poc després, va
esclatar la guerra i va segellar el destí d'aquest
orgullós vaixell i el seu comandant.
(PD: si algú de l'antic equip s'apodera d'aquest Herald,
li demanem que es posi en contacte amb l'editor de
l'Herald, P. Adalbert.)
<Imatge: Entrada del port de Lisboa>
<Imatge: En conversa amb els oficials de la marina>
12
… i després em vaig fer missioner de la Preciosa Sang,
a: Herold 40. Jg H. 11/12, maig/juny 1965, pàgs. 23-27
(continuació 21).
••• i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
21a Continuació
La capital espiritual de Portugal és el petit poble de
muntanya de Fàtima. Gairebé no hi ha cap poble a la
terra que hagi aconseguit tanta fama mundial com aquest
petit poble d'unes poques cases allà dalt, a les
muntanyes d'Aire.
"Pare, vens amb mi?" – em va parlar un dia el nostre cap
de bombers – era una setmana abans del 13 de maig.
"Marxo a Fàtima a peu". – “Quant ha de durar la marxa?”
- "D'aquí a cinc dies serem allà dalt". – El sol del sud
cremava calor, i la calor brillava i lluïa als carrers.
Oh, aquest sol portuguès sobre el fons de vellut blau
fosc clar! "A peu, impossible!" – Va anar sol.
Quan vaig arribar allà dalt amb autobús cinc dies
després (aquell dia hi havia vingut mig milió de
persones), algú em va parlar de sobte. Ja no el vaig
reconèixer, s'havia tornat tan marró i els trossos de
pell se li desenganxaven de les galtes. Però brillava
d'orgull i felicitat. – A casa, el nostre bomber feia
temps que no rebia els sagraments (com, per desgràcia,
la majoria de gent de l'Alemtejo en aquella època). Però
aquí dalt, a Fàtima, el va agafar. Sí, aquí s'agenollen
els qui ja no volen inclinar-se a casa. I aquests, es
diu, són els miracles més grans de Fàtima.
Mentre parlàvem, algú em va donar un suau cop a
l'espatlla per darrere: "Senhor, Padre, faz favor,
confessare!" (Pare, si us plau, vull confessar-ho.) Al
braç portava un embenat amb la inscripció "Doctor". (A
Fàtima, tots els metges estan disponibles per a totes
les persones de manera gratuïta, i per tant
<Imatge: Fàtima>
23
es van identificar com a tals.) Em vaig asseure a les
escales de pedra de l'hospital, ell es va agenollar
davant meu, em va posar els braços còmodament sobre els
genolls, com és costum al país, i va començar la seva
confessió. A la nostra dreta i a l'esquerra, centenars
de peus es van precipitar amunt i avall. Així que
aquesta va ser la meva primera confessió a Fàtima. Tan
bon punt ens vam aixecar, va començar a escriure de nou.
Em vaig asseure en una de les moltes pedres que hi havia
per aquí durant la construcció de la basílica encara no
acabada. De nou, un parell de braços es van recolzar
sobre els meus genolls. I quan vaig aixecar la vista
després de l'absolució, ja hi havia tota una fila
d'homes esperant davant meu, enmig de l'enrenou de la
gent que s'acostava. Fins i tot vaig haver de parlar
francès i anglès. Sí, quants blocs de pedra s'han
convertit allà en el meu confessional! Aquesta era una
confessió com en temps apostòlics. -
No hi ha cap crepuscle a Portugal; el dia es converteix
ràpidament en nit.
Processó a la llum de les espelmes a Fàtima. Des de
l'alçada de l'entrada fins a la basílica, on s'aixeca
l'altar del camp, miro cap avall l'ampla plaça,
antigament la vall de l'Iria. És el doble de la plaça de
Sant Pere de Roma. Ara s'encenen milers, desenes de
milers, centenars de milers de llums. La processó
nocturna puja lentament per la rampa dreta i després
torna a baixar en un ampli arc a l'esquerra. Els
altaveus canten i resen, i la pregària i el cant de
l'Ave sembla que no s'acaben mai. Els reflectors
militars il·luminen l'alta església, i l'esplendor
estrellada del cel del sud competeix amb el mar de llums
aquí a la vall d'Iria.
A mitjanit s'esvaeix lentament i comença el culte
nocturn a la basílica, l'església més gran del país.
Però la majoria dels pelegrins han vingut de lluny; Mort
de cansats, s'estiren a l'herba per descansar un breu
moment
<Imatge: Fàtima>
24
<Imatge: Creu>
fora de. És un veritable campament de Déu. Aquí i allà
encara es pot veure un foc tardà on algunes famílies
fregeixen les patates i es fan daurar l'última cansalada
per sopar.
A dalt de la torre de l'església, una gran creu alta
brilla a la nit sobre una enorme corona de bronze (vegeu
la imatge). A la mateixa torre hi ha un carilló que toca
cada hora la cançó de Fàtima, fins i tot ara a la nit, i
fins i tot en els seus somnis el adormit continua
cantant la cançó de la Mare de Déu.
Al matí el sol torna a sortir ràpidament i sense
crepuscle. És el 13 de maig. Les nombroses misses són
finalment seguides per la missa oficial pels malalts,
que aquesta vegada és a càrrec del cardenal Masella com
a emissari del Papa. Però abans vivim un espectacle
únic: la coronació de la Mare de Déu.
Durant la guerra, les dones i nenes del país van fer una
promesa: si Portugal s'estalviava de la guerra, donarien
una corona a la Mare de Déu de Fàtima en agraïment. El
país es va salvar, i una corona feta totalment d'or i
decorada amb més de 3.000 pedres precioses va ser el
regal d'agraïment de la nació portuguesa. El cardenal va
fer la coronació en nom del Papa. —Aquell matí
25
<Imatge: Madonna amb la preciosa corona de la pau>
la meva càmera no s'havia pogut aturar perquè estava
molt a prop.
Després de la missa pontifícia, va seguir la benedicció
dels malalts.
He de confessar que ningú pot descriure això amb tanta
veritat com passa realment. És el clímax del
pelegrinatge a Fàtima. Milers de pelegrins també vénen a
Lourdes; però també molts excursionistes, viatgers i
espectadors. A Fàtima, però, són sobretot els sectors
simples, fins i tot pobres, de la població els que estan
més representats. Aquí, la pregària i la penitència són
el lema de tot pelegrí. No oblidaré mai, per exemple:
Per exemple, la mare de Porto, de 70 anys, mal vestida.
Va estar quinze dies a la carretera –va dormir en un
graner de fenc a la nit– i després quinze dies més a peu
en el seu viatge de tornada, i aquest ha estat el sisè
any. Això és pregària i penediment!
Us hauria de dir com la gent prega aquí? Els portuguesos
no tenen por de l'home. Com el seu cor desitja, prega i
suplica Déu i Maria. És segur dir que enlloc del món
s'ofereix la pregària amb tanta sinceritat i una súplica
infantil tan sincera com aquí a Fàtima.
Amb una espelma encesa a la mà, vaig poder acompanyar el
cardenal durant la benedicció dels malalts. Es troben
allà en llargues fileres, esperant el seu miracle. La
custodia s'eleva lentament sobre cada individu per a la
benedicció eucarística; és el moment de la seva màxima
expectació. Durant la benedicció, els avions circulen
sobre aquesta vall i llancen roses i flors
26
cap avall. – A la primera fila dels molts malalts vaig
veure una noia, tan callada, tan dolça, tan simpàtica
als seus dotze anys. No sabia que era cega; Tampoc sabia
que era una princesa de la família reial espanyola. A
petició del metge, el cardenal li va donar la seva
benedicció per segona vegada. Però la dolça princesa es
va mantenir impasible, va romandre cega. Al seu costat
hi havia una granja. En el moment de la benedicció, es
va aixecar d'un salt: es va curar. Era la voluntat de
Déu. (Els guarits són enduts immediatament perquè no hi
hagi multitud ni desgràcies.) – Després de la benedicció
dels malalts hi va haver una breu acció de gràcies.
processó de comiat. En acabar, la Mare de Déu, que
durant tota la celebració s'ha aixecat a l'altar de
l'entrada de la basílica, és portada de tornada a la
seva capella en processó solemne. Centenars de milers de
persones acomiaden amb els seus mocadors a la Madonna.
Aquesta salutació final ha rebut el nom de "processiu de
coloms" perquè s'assembla a la vista d'innombrables
coloms voladors. Però el més bonic i sublim d'aquesta
demostració final és la cançó de comiat, que tothom
canta amb molta il·lusió, i tanmateix amb profunda
emoció. Aquest “Adeus de Fatima” és una de les cançons
més boniques que he sentit mai. – I ara hi havia una
sorpresa especial per a mi personalment: a mi, la
Missionera de la Preciosa Sang, em van donar l'honor de
tocar l'orgue d'aquest “Adeus”. Qui s'imagina la meva
alegria quan deixo rugir tots els registres en comiat i
l'últim himne d'aquest pelegrinatge mundial! Mig milió
de persones van cantar, i les ràdios nacionals afiliades
la van portar per terra i mar, la cançó immortal: "Oh
Fàtima, adéu, mare meva, adéu!"
<Imatge: The Healed>
<Imatge: “Colombia”>
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 41. Jg., H. 5/6,
novembre/desembre 1965, pàg. 18-24 (22a continuació).
••• i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
22a continuació
Amb la victòria de Franco sobre la revolta vermella a
Espanya, les tropes alemanyes de la Legió Cóndor també
van tornar a casa. El seu capellà de camp, monsenyor W.
de Lisboa, el representant del qual jo havia assumit el
càrrec a Portugal, també havia tornat. Així que vaig
poder tornar a casa a Vila Viçosa,
Ara el nostre arquebisbe –que vivia a Èvora– em va
demanar que em traslladés al seu seminari de Vila Viçosa
per ocupar el càrrec de mestre i director espiritual. És
el seminari dels estudiants de batxillerat, mentre que a
Évora és el de filosofia i teologia. Vaig poder acceptar
aquest nou àmbit d'activitat amb més facilitat perquè
els meus propis alumnes ja estaven estudiant a Èvora. .
Es diu que si un pare té un fill en estudis superiors,
li costa tant com el manteniment d'un cotxe. Ara tenia
tres "cotxes" d'aquest tipus en funcionament i com a
pagament. Les cartes que rebia a finals de mes quasi
sempre començaven (com comencen totes les cartes dels
estudiants): “Mande me... Envia'm...” Els meus companys
ja es burlaven de les meves cartes: “Has tornat a
escriure els teus 'Mandemes'? – (Avui els meus alumnes
han estat durant molt de temps missioners entusiasmats
al nostre vicariat espanyol; el tercer d'ells,
malauradament, ja ha mort com a teòleg.) Fa poc un
d'aquests dos em va dir que també rep cartes dels seus
actuals alumnes,
<Imatge: Seminari i església, exterior>
18
<Imatge: Seminarhof, a la part superior dreta de la meva
finestra>
que comencen amb “Mande me… – Send me…” – els alumnes
són sempre els mateixos en totes les generacions.
El seminari de Vila Viçosa té una història interessant.
Es troba just al costat del palau reial i antigament era
un convent de clarisses. La torre contigua té nombroses
mirillas des dels quals les monges també podien
perseguir la seva curiositat femenina durant les
processons reials. L'arquitectura del pati interior és
romànica. Al centre hi ha un taronger (foto). Al voltant
de la columnata floreixen roses enfiladisses i heura.
La crònica explica que la reina de Lisboa va venir aquí
un vespre per visitar-la. Quan va veure el pati del
monestir amb el seu arboretum salvatge i romàntic, va
quedar tan encantada que va expressar el desig de pintar
el pati ella mateixa i va demanar als seus servents que
aportessin pintures i pinzells per l'endemà. L'abadessa
ho va sentir. "La reina vol pintar el nostre claustre",
va exclamar, "tot s'ha de netejar el més aviat
possible!" I aquella mateixa nit, va perseguir les
germanes per les escales a la llum de les espelmes per
treure i netejar les "vinyes salvatges". Fins i tot va
intentar fregar la pàtina daurada de les columnes fins
que quedés brillant. Al matí, l'última fulla d'heura i
fins i tot la més petita espina de rosa havien
desaparegut. Quan la reina va tornar, va quedar
profundament sorprès i decebuda. On
19
<2 imatges: Palau Reial amb estàtua eqüestre de Joan IV,
dreta Boscas das damas i església>
eren roses i heura, on havia anat la natura verda
florida? Les vint-i-vuit columnes nues van ser testimoni
de l'esplendor desapareguda, raspallades i erizades la
nit anterior. El bell pati ara s'aixecava com "en roba
interior". – La reina ja no el volia pintar. –
La vida d'un governant és sovint com la vida d'una rosa:
avui vermella, demà morta.
El 20 de febrer de 1908, la família reial va passar la
seva última nit al palau de Vila Viçosa Quan van arribar
a Lisboa l'endemà, el rei i el príncep hereu van ser
assassinats per una camarilla de conspiradors
revolucionaris. Amb el seu gran ram de roses, la reina
va poder evitar l'assassinat d'un altre fill.
Així va començar la decadència del país. Portugal va ser
declarada república, els monestirs van ser confiscats i
saquejats, moltes esglésies van ser tancades i alguns
dels sacerdots van ser empresonats. Això va fer que tots
els monestirs de Vila Viçosa passessin també a mans de
l'Estat. La meitat sud del país es va convertir
gradualment en una "Àfrica pagana". L'ateisme que odia
Déu va regnar i va triomfar.
Així va romandre fins que l'aparició a Fàtima va
provocar un canvi sobtada. A tot Portugal va començar un
despertar religiós i un renaixement entusiasta. Entre
els bisbes del país, va ser sobretot el nostre
arquebisbe d'Evora, Dom Manuel da Conceição Santos, qui
-amb el seu brillant do oratori- va haver de pronunciar
cada any el gran sermó de la festa a Fàtima- i amb la
seva vida santa, va portar de nou a Jesús els
portuguesos seduïts per mitjà de Maria. Mai va fer un
sermó sense esmentar com a mínim a Maria al final.
Aquest arquebisbe també va ser un amic especialment gran
dels missioners de la Preciosa Sang. Durant els seus
estudis a Roma va conèixer i apreciar la nostra
congregació; era un devot de sant Gaspar del Bufalo.
20
Per tal de restaurar la seva diòcesi abandonada, aquest
bisbe va obrir primer un nou seminari a Vila Viçosa,
posant així les bases per a la formació d'un nou
clergat.
Quan va prendre possessió, es va enfrontar a la ruïna
total del seu clergat. La camarilla revolucionària que
va assassinar el rei a Lisboa ara va intentar
"exterminar la religió també a Portugal" (el primer
ministre Alfonso Costa). Malauradament, a la part sud
del país, el clergat era massa feble per suportar la
pressió i les tentacions del govern. Els sacerdots
havien esdevingut més funcionaris que servidors de
Crist. Havien oblidat les veritables virtuts
sacerdotals. Quan el nou arquebisbe va prendre
possessió, el Sant Pare li va dir: “Deixeu a cada
sacerdot la possibilitat d'escollir: o –o...” I així la
majoria d'ells van ser destituïts del càrrec; A canvi,
l'estat els va oferir posicions governamentals
temptadores. Amb prou feines una dotzena s'havien
mantingut fidels als seus deures sacerdotals. És, doncs,
el gran mèrit d'aquest bisbe haver format un clergat que
avui és exemplar i fa una feina excel·lent. El mateix
arquebisbe (malauradament va morir fa uns anys) feia
retirs anuals amb tots els seus sacerdots a Fàtima.
Sovint es notava la benedicció de Déu.
Per exemple, Per exemple, un civil "de gris i corbata"
també va participar en un d'aquests cursos de retir. El
quart dia no es va presentar. Aleshores el líder de la
retirada ens va dir: “Senyors, potser us heu adonat que
hi ha un civil entre nosaltres. Però no és un civil,
sinó un germà, un sacerdot, un desgraciat.
Malauradament, va deixar el càrrec fa 20 anys. Ara vol
tornar. El cardenal de Lisboa, a qui va dirigir-se, el
va enviar primer aquí a Fàtima. Així va ser com ens va
arribar. Durant les conferències sovint veia llàgrimes
als seus ulls. Aquest germà nostre va morir sobtadament
ahir a la nit. Nosaltres
<Foto: Dreta arquebisbe Don Manuel amb el cardenal
Garcias>
21
pregueu per ell. Va tornar a trobar el camí a casa,
encara que només després de 20 llargs anys". – Una hora
més tard estava estirat a la llitera davant nostre, el
capellà mort vestit de civil – i a la cantonada una dona
de negre estava parada i plorant. Ningú va preguntar qui
era.
“Bons sacerdots, sants sacerdots”, era el lema del
seminari de Vila Viçosa, tothom aspirava a això,
sacerdots i estudiants. Érem un bon nombre de professors
per a una gran varietat de disciplines. el títol de grau
mitjà. Em van assignar les següents assignatures:
alemany, matemàtiques, física, dibuix i música; també
l'oficina de director espiritual. És una bella professió
ser professor per a estudiants sacerdots. – Durant les
classes de dibuix tothom va participar amb entusiasme
devot; silenci profund, només s'escoltava el cruixit
silenciós dels colors. – Les matemàtiques sempre han
estat una de les meves assignatures preferides. Sempre
he esperat aquestes hores. – El nostre gabinet de física
s'havia enriquit amb uns aparells del palau veí, que vam
adquirir allà en una subhasta. Finalment, es va afegir
un dispositiu estrany. Un vespre, gent de la ciutat em
va portar una capseta estranya, que portaven amb cura a
les mans. Va volar per l'aire i finalment va quedar
atrapat en un àlber alt. Potser podria ser una màquina
infernal de les parts en guerra o alguna cosa més
perillosa, potser fins i tot d'Alemanya? El sacerdot
alemany podria ben saber-ho. Per això em van portar
aquesta cosa. Només van desmuntar el globus i el
paracaigudes i els van quedar. Vaig agafar feliçment la
misteriosa màquina i la vaig portar feliçment a la meva
habitació. Aquest rastreig físic sempre ha estat "el
meu". Una capsa, de la mida de dues caixes de sabates,
amb diverses inscripcions angleses -no d'Alemanya- que
em deien que la cosa havia vingut d'Amèrica i havia
volat per l'oceà. El vaig obrir amb cura i vaig veure,
entre l'embolic de cables i cargols, una bateria
elèctrica que alimentava un transmissor de ràdio. Era
gairebé mitjanit abans que ho hagués explorat i entés
tot. Què era? Bé, no una màquina infernal militar, sinó
una radiosonda que va ser llançada per una estació
meteorològica nord-americana. Havia de baixar per ràdio
altitud, pressió de l'aire, humitat, velocitat i
direcció de l'aire. A una altitud d'uns 20.000 peus, el
globus esclataria i el dispositiu flotaria sobre un
paracaigudes. Però el globus no va rebentar aquesta
vegada, així que tota la "màquina infernal" finalment va
navegar cap a Portugal i finalment va aterrar a la meva
habitació. – Per a mi va ser una cordial salutació des
d'Amèrica. -
Per descomptat, com a professor de música, també vaig
tocar les nostres cançons populars alemanyes més
boniques, sobretot a les acadèmies festives de la festa
major, al pati del nostre claustre. (Les roses i l'heura
ja tornaven a verd.) Tots els benefactors i autoritats
de la ciutat estaven convidats. Hi va haver obres de
teatre, discursos, poemes recitats i actuacions de cors
musicals. El cor de quatre parts “Am Brunnen vor dem
Tore”, que un company va traduir al portuguès, va rebre
un aplaudiment particular.
Diumenge el meu camí em va portar fins al Palau Reial,
on vaig fer el servei d'orgue durant la Santa Missa. – A
Portugal els orgues són poc populars i per tant quasi no
hi ha organistes formats. De la mateixa manera, no saben
realment com manejar les campanes. El seu timbre és
senzill
22
Tocant, perquè el claquer és massa curt i colpeja la
campana amb la mà o el peu, com fem amb una alarma
d'incendi. Fins i tot hi ha un antic poema satíric sobre
les campanes de la Vila Viçosa. "Puc ensenyar-te com
tocar les campanes correctament?" Vaig preguntar al
Sineiro. Em vaig asseure al genet corresponent, vaig
agafar una corda de campana en una mà i dues a l'altra,
i vaig posar els peus als estreps de la quarta i
cinquena corda de la campana. Quan va sonar el rellotge,
vaig començar a tocar el timbre. Cinc campanes i només
un home! Va ser molt més difícil del que em pensava.
Vaig estirar i vaig donar puntades tan fort com vaig
poder, no em podia permetre el luxe d'avergonyir-me.
Vaig intentar imitar el ritme de les campanes de la
nostra terra.
Quan vaig acabar i estava a punt de baixar, vaig tenir
palpitacions tan terribles i batecs del cor tan
terribles com no havia sentit mai abans. Però fins i tot
als carrers va començar una cacera: "On crema, on ha
esclatat un foc...?"
A partir d'aleshores, em vaig alegrar de deixar els
portuguesos a la seva gemec. — Cada país té els seus
costums i hàbits. Els que no els coneixen sovint paguen
més.
Potser hauria d'explicar un altre incident com aquest?
Un dia ens van convidar a una primera missa. Nosaltres,
els Pares (a Portugal tots els sacerdots es diuen
"Pare") i el nostre cor de seminaristes vam anar-hi en
un gran autobús. Després de la primera missa hi va haver
un sopar de celebració en un hotel. – En primer lloc he
de remarcar el següent: la principal virtut del
portuguès és la seva gran modèstia. Per exemple,
esmenta: Per exemple, en un banquet al qual convida,
ofereix modestament només un “copo d'aigua”, és a dir,
un “got d'aigua”. Fins i tot el president és convidat a
un "got d'aigua" després d'una celebració.
El nostre primer programa de masses també va incloure
una invitació a tal cop d'aigua. Així que vam anar a
l'hotel i vam entrar al gran vestíbul. Al mig hi havia
taules llargues, carregades de multitud de delícies
diferents, que anaven des de simples entrepans de
pernil, galetes de caviar i altres delícies, fins a vi
de porto i xampany, que començaven a fluir a rierols.
Però ningú es va asseure, tampoc no hi havia cadires.
Tothom es va parar al costat de les parets i va escoltar
el primer elogi. Llavors va començar l'àpat. Cadascú va
agafar el que volia de les llaminadures amuntegades. La
gent va prendre això, ho va agafar, ho va provar de tot.
Entremig, les noies van servir constantment una varietat
de vins i licors. La gent encara estava parada al llarg
de les parets, mastegant i xerrant. Em va sorprendre una
introducció tan magnífica a una festa. Em vaig dir: com
serà un cop s'asseguin i comenci la part principal de
l'àpat? En qualsevol cas, em vaig retenir sàviament. El
meu interior tenia més ganes de patates que d'aquest got
d'aigua picant.
La segona part de l'àpat va trigar molt a arribar.
Finalment, el capellà va donar les seves gràcies, tothom
va esclatar en un animat “Viva”, va deixar els gots
buits i van desaparèixer. Em van donar la mà en
agraïment i després vam marxar. Però tenia gana, molta
gana. De camí cap a casa li vaig demanar al conductor
que parés a la fleca més propera. Vaig comprar quatre
rotllos i els vaig devorar amb més gana.
Havia adquirit una experiència: qualsevol que s'acostumi
als hàbits estrangers
23
Si no saps què estàs fent, adapta't als altres i
pren-te'l, encara que sigui només un "got d'aigua".
Sí, mentre visquem, els desitjos i les experiències
sempre s'alternaran. Ja en la meva infantesa i joventut
tenia tres grans desitjos: veure la Lourdes, volar una
vegada i escoltar un rossinyol cantar.
El primer desig es va fer realitat en el meu viatge a
Portugal. El segon només es va fer realitat de nit en
somnis bonics en què em vaig elevar cada cop més alt
sobre camps i boscos. I el tercer? Feia temps que havia
oblidat aquest darrer desig. Què més podria desitjar en
aquest país, la gent noble del qual em va fer gairebé
completament feliç! Els dies estaven plens de treball
satisfactori i a la nit dormia el son dels justos. Oh,
aquestes nits silencioses aquí amb la seva pau solemne!
Cap persona, cap cotxe ens va molestar.
Només una vegada em vaig despertar del meu son molest.
Això em va sorprendre.
"Quina mena de noi descarat xiula tan fort enmig
d'aquesta nit silenciosa?" Em vaig queixar amb
impaciència i vaig tirar la manta més amunt. Aleshores,
de sobte, el canalla va tornar a xiular i xiular. “Mal
creado – naughty brat” Ja estava pensant a quin policia
em podia queixar al matí. Llavors em va sonar la tercera
cadència: al principi molt tranquil·lament, com un to
planyós, després crescendo, cada cop més fort. Vaig
començar a escoltar. Els tons llargs i prolongats es van
convertir en un tril bombolla. Després, els terços i
quarts menors i majors brillaven, cada cop més forts,
cada cop més brillants. Em vaig aixecar d'un salt, vaig
anar a la finestra i vaig escoltar per primera vegada:
el cant del rossinyol. Les altes parets del Pati de
Marbre van amplificar l'eco. El tercer desig s'havia fet
realitat en aquesta bonica nit de maig. Em va quedar
inoblidable. A les denses “Boscas das Damas” del palau
cantava la seva cançó d'amor, la cançó del rossinyol.
… i després em vaig fer missioner de la Preciosa Sang,
a: Herold 41. Jg., H. 9/10, març-abril 1966, pp. 18-25
(23a continuació).
••• i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
23a continuació
Els Missioners de la Preciosíssima Sanghavíem vingut a
Portugal amb una doble tasca: en primer lloc, difondre
també aquí l'especial devoció a la Preciosa Sang, i en
segon lloc, per ajudar a controlar la terrible
escassetat de sacerdots fent-se càrrec de les
parròquies. Hem intentat fer justícia a ambdues tasques
en la mesura que hem pogut.
Com que els missioners hem de tenir un horitzó el més
ampli possible i no quedar-nos limitats a la nostra
pròpia pàtria, vaig enviar els nostres teòlegs
portuguesos del seminari d'Èvora a Espanya, a la
mundialment famosa Universitat de Salamanca i més tard
també a la Universitat de Friburg a Suïssa. Augmenta les
competències lingüístiques i amplia els horitzons. Les
opinions dels meus nois em van mostrar com d'estrets
eren els seus horitzons al principi. Un dia em van dir
amb plena convicció i un orgull radiant que només van
ser els portuguesos els que van guanyar la Primera
Guerra Mundial. "Com és?" ho volia saber. – “És ben
senzill: un llarg tren alemany carregat de menjar volia
anar al front. Llavors va venir un avió portuguès i va
llançar una bomba al tren, i això va ser tot, els
soldats del front van haver de morir de gana. I després
els francesos van caminar sobre els morts i van anar amb
els portuguesos i els anglesos a Berlín, i així es va
guanyar la guerra".
Tots els meus contraarguments en aquell moment no podien
refutar aquesta convicció meravellosament patriòtica
dels meus nois. Els he deixat a la seva opinió, perquè
s'ha de permetre un patriotisme innocent, almenys en els
més menuts, perquè l'esperit heroic en la infantesa de
vegades produeix un sant després. La santedat és
heroisme.
Portugal també té els seus propis sants?
Sí. – Sobretot és sant Antoni de Pàdua o, millor dit, de
Lisboa. – I fa poc és el pare Dr., que va morir (1948)
amb fama de santedat. C ruz (foto), del qual vaig tenir
el plaer de conèixer. Qui escriu sobre Portugal no ha
d'oblidar aquest “Apòstol de Portugal i Nostra Senyora
de Fàtima”. Dr. Cruz va néixer la mateixa setmana (29 de
juliol de 1859) que va morir John Vianney, el curat
d'Ars. Va ser un dels primers a entrar en contacte més
estret amb els visionaris de Fàtima. Els primers anys de
la República va ser empresonat perquè no va renunciar a
sortir al carrer amb la túnica. Però va ser a la presó
on va començar la seva obra, encara que d'amagat i
encara més sinistre "És un sant", deien els presoners, i
aviat tot el país hauria de dir el mateix. Quan va
tornar a estar lliure, totes les companyies ferroviàries
li van donar un bitllet gratuït per a tots els trens
durant tot l'any. Així que ara va poder emprendre els
seus viatges pastorals, on creia que podia fer alguna
cosa per Déu. Allà on anava, la gent va córrer junts per
veure "el Sant". La vora de la seva capa ja estava feta
a trossos, ja que tothom intentava tallar una relíquia
del sant.
La figura d'aquest home sant és poc visible: un home amb
a
18
<Imatge: Pare Dr. Creu>
Un home petit encorbat, amb el breviari gruixut sota el
braç i un rosari llarg a l'altra mà. Aquesta és la
figura que tothom coneix, el model del sacerdot
perfecte.
Quan ens va venir a Vila Viçosa, vaig poder caminar
alegrement del braç amb ell pels llargs passadissos del
seminari. – La visita d'un sant és senzilla i planera.
Però el seu missatge era l'amor audible de Déu. La
devoció preferida d'aquest sant home, a més del Rosari,
eren les Estacions de la Cruz. A cada poble i a cada
poble on va arribar, el primer que va fer va ser: "Anem
a l'església a resar el Via Crucis!" – Així que ell
també era un gran admirador de la Preciosa Sang.
Molts estan convençuts que les aparicions de Maria a
Fàtima es deuen, sobretot, al mèrit d'aquest sant
sacerdot. No en va se l'anomena "Apòstol de la Mare de
Déu de Fàtima". – I d'altra banda, és precisament Fàtima
a qui tot el país deu la seva prosperitat,
l'enderrocament del govern ateu i el “Nou Estat – estado
novo” sota Salazar.
A l'antic estat, a més dels suborns quotidians, la
mandra interior també estava a l'ordre del dia. El temps
de penúria (Primera Guerra Mundial) va ser aprofitat per
dedicar-se a la major especulació. Ara Salazar ha posat
fi a aquest esperit. Quan va esclatar la Segona Guerra
Mundial, es van formar comandaments de policia volant,
la principal tasca dels quals era controlar el
subministrament d'aliments. Fins i tot les persones més
riques van ser controlades de prop. – En aquella època,
la gent no passava de contraban or i plata, sinó
tungstè, un tipus de mineral de ferro. Als alemanys els
agrada
19
Els anglesos necessitaven aquest metall per endurir els
seus tancs. El preu va augmentar cent vegades en aquell
moment. De sobte es van descobrir noves mines de
tungstè. Molta gent va remenar pels seus jardins per
veure si estaven beneïts amb una mina així. Els caçadors
del bosc i dels camps ja no miraven cap amunt cap a la
becalina i les perdius, sinó cap avall cap a les “pedres
negres”. Fins i tot els vagons de ferrocarril van ser
controlats, perquè moltes bosses de mà i cistells de
teixit inofensius s'havien fet pesats: sota la llana hi
havia un tros de mineral, que els agents secrets
alemanys i anglesos van intentar robar.
Portugal s'havia fet ric de sobte. Això significava que
es podien construir edificis escolars nous i moderns
(molt poca gent gran sabia llegir o escriure). Els béns
robats a les esglésies van ser retornats, es van
construir noves carreteres i es van construir els ponts
més atrevits. També es van reconstruir els antics forts
i castells.
Entre altres coses, el nou monument monumental davant
del palau de Vila Viçosa, el monument al rei Dom João IV
de Braganz, és un bell testimoni de l'estat emergent.
Qui era aquest Dom João IV?
El 1580, amb el rei Enric, la família reial borgonya de
Portugal es va extingir. La corona portuguesa va caure
en part pel matrimoni i en part per la força de les
armes als reis d'Espanya. Una gran part de les seves
colònies es van perdre posteriorment als holandesos. La
insatisfacció amb el domini espanyol va portar a
l'elevació del duc Dom João IV a rei el 1640. I així va
començar el regnat de la Casa de Bragança fins a
l'assassinat de l'últim rei, Dom Carlos (1908). A aquest
primer rei de la Restauració es va aixecar el nou
monument.
Amb un interès comprensible, havia seguit cada dia la
construcció d'aquest monument, que es trobava al costat
del nostre seminari. Fins i tot vaig pujar a la bastida
per capturar les diferents escenes de la muntanya amb la
càmera. (Imatges)
Fins i tot una vegada vaig tenir una estreta relació amb
un descendent de la Casa Reial de Braganza: era la
Infanta, que ara viu al Brasil. Un dia havia anunciat la
seva visita i va venir acompanyada d'alts dignataris de
Lisboa i de l'arquebisbe d'Evora. Ara tots els pares de
la ciutat i tots els empleats de palau es van fer cua
davant de l'entrada per saludar-lo. Jo també, com a
organista de l'Església del Palau, vaig haver
d'intervenir. Quan vaig veure tothom (excepte
l'arquebisbe) besant la mà de la noble dama com a
salutació, la sang em va córrer a la cara. Mai a la meva
vida he besat la mà d'una dona excepte de la meva mare.
I ara que m'he fet sacerdot, ho hauria de fer aquí?
Estava realment en un lligam. Què fer? Però ja era el
meu torn. La infanta em va allargar la mà i la vaig
agafar; Em van presentar i vaig fer una reverència, però
no vaig fer un petó. Van posar un nom a la meva
professió. – Aleshores la infanta es va ajupir i em va
besar la mà. En aquell moment vaig sentir com mai la
grandesa del sacerdoci.
20
<3 Imatges: Construcció de monuments>
21
vegades abans a la meva vida. Aleshores vaig tornar a
agrair a Déu que m'havia donat aquesta professió, que és
la més alta de la terra.
I ara ja he parlat prou de reis i de sang reial.
M'esvaeixo en una altra imatge, una imatge dels bons
moments de la infància.
El meu pare, professor superior, tenia una cançó
preferida: “A l'últim sopar”; però també una segona: “A
la bonica riba del Sarre, hi ha la meva pàtria”, perquè
estava molt lligat a la seva pàtria. La història local
era un dels seus temes preferits. .
Un dia, mentre els nois estàvem jugant als soldats i
cavant una trinxera profunda, ens vam trobar amb una
pedra poderosa. El meu pare va desxifrar a partir dels
símbols gravats (a un costat hi havia l'àngel llop i a
l'altre la doble creu de Lorena) que era una pedra
fronterera entre Alemanya i França. Nosaltres, els meus
dos germans i jo, estàvem molt orgullosos d'això. Però
encara més: em va donar una "ratxa especial" per a
investigacions i excavacions antigues.
Aquesta vena tornava a ser agitada a Portugal quan vaig
saber que s'havien descobert antigues troballes de
l'època romana a la zona de Rotundo. Vaig tenir dos nens
petits a classes particulars, els fills de l'alcalde,
que un dia em van explicar que molt lluny, al turó d'un
dels camps del seu avi, s'havien desenterrat coses
interessants. Hauria de venir a veure tot això.
Excavacions: descobriments, aquest va tornar a ser "el
meu temps". Immediatament em vaig penjar la meva Agfa
Isolette al coll i vaig pujar al carro de mules, i
"hüh!" vam galopar per l'ample camp fins al turó en
qüestió. En el camí, algú em va dir: "És una 'villa
romana' que s'ha descobert". Quan hi vaig arribar, de
seguida vaig veure que devia ser un romà ric qui vivia
aquí i es sacrificava als seus déus. També devia ser una
casa magnífica; Així ho demostraven les columnes que es
van excavar (foto). Es podia veure l'impluvium, una mena
de vestíbul (vestíbul noble), al mig del qual hi havia
una conca d'aigua a la qual entrava la pluja per la
teulada oberta (in-pluere). Tres grans sitges de l'ala
econòmica adjacent encara estaven completament intactes
(o podrien haver estat grans contenidors d'oli o fins i
tot bótes de vi?). Sembla que els antics romans ja
havien descobert l'ús de les nostres modernes sitges fa
temps. El terra de la vil·la estava decorat amb un bonic
mosaic. Uns gerros negres petits i delicats de Grècia,
amb la marca de l'autor a la part inferior, suggerien un
mestre de família educat. També es va trobar una pedra
de pes (equivalent al nostre kg). Per descomptat, també
es van descobrir una sèrie de plata i or. monedes de
coure. Potser va ser un general romà qui va manar les
cohorts que passaven per aquí. Prop d'aquí, a Bencatel
(que més endavant vaig a conèixer millor), encara avui
es conserva el fort i desafiant pont romà. El riu que hi
havia abans és ara només un petit degoteig. (El món
sembla que s'està assecant.) I es diu que la via romana
passava per la veïna Serra Dossa (“Muntanya dels
Ossos”).
Sí, fins i tot molt abans dels romans, nacions molt més
antigues havien conreat blat
22
<Imatge: Base de la columna de la vil·la romana excavada
– Pare Stummbillig assegut>
i el raïm i les olives de Lusitània van ser tastats i
apreciades. Qui els coneix tots, aquests pobles que van
venir i van tornar a desaparèixer? L'alba de Portugal es
troba en el passat fosc i llunyà del segle XII aC. Els
ibers van ser els primers pobles coneguts per nosaltres
i van donar al país el nom de “Península Ibèrica”.
Aleshores els fenicis van baixar del Líban i de Tir i
Sidó. Al segle VI aC els celtes van envair. Aleshores
Anníbal va enviar els seus cartaginesos, però van ser
expulsats pels romans l'any 200 aC. Així els soldats i
colons del Cèsar romà van començar a construir els seus
edificis, els seus temples i vil·les per tot el país.
D'aquí les moltes antiguitats a Portugal que encara
estan latents i esperen ser descobertes fins als nostres
dies. – De veritat, Portugal és un somni terriblement
bell des de l'antiguitat. .
Dues setmanes després d'aquell descobriment, em va
visitar un senyor de la capital. Es va presentar com a
director de l'Institut Arqueològic de Lisboa. Havia
sentit parlar de les noves excavacions i havia vingut a
visitar-les personalment. Va ser una feliç casualitat
que em va trobar primer. Primer li vaig ensenyar les
meves fotos de les excavacions, que va demanar per
publicar-les al seu diari. Després vam tornar cap allà
amb cotxe. Va descobrir que, a més de la vil·la romana,
hi havia existit un assentament celta molt abans.
23
deu. Aleshores també li vaig cridar l'atenció sobre un
dolmen proper d'època preromana. Però ja havia conegut
aquest monument natural arqueològic. --
Però ja n'hi ha prou de remenar als foscos forats
d'antic! Tornar a principis del segle XX, aquesta vegada
a una celebració de la victòria i la seva conclusió
menys que heroica.
Vam viatjar a Évora dues vegades amb tots els
seminaristes, en dos grans autobusos, carregats fins al
terrat. La primera vegada va ser per a la celebració de
l'aniversari del nostre arquebisbe Dom Manuel da
Conceição Santos. Per a aquesta celebració, un germà
havia escrit un poema en honor al jubilari, i el
sacerdot alemany n'havia de compondre un himne. Quan
aleshores vaig tocar el preludi d'entrada a l'orgue de
la catedral per a la missa pontifícia d'Èvora, aquest
vell orgue produïa sons que no hi pertanyien segons les
regles del contrapunt (tot i que segons l'art musical
actual es diria: “Moltament modern!”). Grunyia i
miaulava en quintes i setenes estranyes. Vaig intentar
tapar-ho jugant amb força. Però aleshores va venir un
canonge que acostuma a tocar aquest vell orgue i, per
tant, ho sap bé. Va córrer cap als registres i va
empènyer tres d'ells de pressa. "M'he oblidat de dir-te
que aquests tres registres estan completament
desafinats". I així es va aturar el miull a la cúpula. I
va començar el pontifici.
Per segona vegada, vam anar a Evora amb els nostres
grans autobusos per celebrar una gran victòria,
concretament la victòria de Salado, que els portuguesos
havien guanyat juntament amb els espanyols contra els
moros (mahometans). Fins i tot Nicolaus Franco, germà
del generalíssim Franco, va assistir a aquest acte
pontifici a la catedral. (Encara conservo la seva
targeta de visita, que em va regalar a Lisboa com a
ambaixador espanyol.) Vam interpretar la “Missa
Pontificalis” de Perosi. Les melodies superiors (soprano
i contralt) les cantaven les nostres veus platejades de
Vila Viçosa, les baixes (tenor i baix) les veus daurades
d'Evora, el mestre de cor de la qual també tenia la
batuta del director. A les parts més difícils hem
realitzat per parelles. El nostre cor de més de 80
cantants va ser tot un èxit. I Ràdio Lisboa també hi
era.
El banquet que va seguir aquesta celebració de la
victòria va romandre inoblidable per a nosaltres.
El xef del seminari havia demostrat les seves millors
habilitats. Vam trobar les seves mongetes especialment
picants, ja que els havia preparat el dia abans i els va
donar un deliciós gust àcid. Tothom va lloar la gran
habilitat del savi cuiner, perquè finalment l'estat
d'ànim de les commemoracions fins i tot de les més grans
victòries patriòtiques es decideix a l'olla. Cap al
vespre vam pujar de nou als nostres autobusos feliços
per tornar a casa. Però vet aquí, durant el camí, la
nostra jove companyia va experimentar una estranya
commoció en els seus cors. "Conductor, atureu-vos
ràpidament!" – i una dotzena dels nostres homes van
sortir en tempesta a la nit i aviat van tornar. Al cap
de 10 minuts vam veure els semàfors de l'altre autobús
davant nostre i una multitud negra com un raider.
24
mando es llencen als arbustos. Al cap de 20 minuts, la
següent dotzena de persones es van queixar amb
nosaltres. I així els dos cotxes van continuar circulant
i frenant alternativament, com si competissin entre
ells. – L'endemà vam trucar per saber com estaven els
grans seminaristes d'Èvora. "Tot el seminari s'està
rient del mestre de cor", va ser la seva resposta. En la
seva desesperació, s'havia amagat en un carreró lateral
mentre estava de servei de camp: era fosc. Però just al
moment següent un cotxe va donar la volta a la cantonada
i en ple con de llum va aparèixer "el conillet de la
carretera". Però va saltar a la foscor del racó de la
casa per salvar la seva vida i el seu honor...
Vam riure una bona estona de la Batalla de Salado i la
seva amanida de mongetes àcides.
Sí, fins i tot una vida de seminari de vegades pot estar
plena de drama i romanç. – El temps passa i constantment
fa un nou disc. Va ser durant aquells dies que vaig
rebre una visita molt amable de Roma, un company germà:
el vice-general, el pare Flück. Ja ens coneixíem com a
estudiants; també és un de la “vella guàrdia” de la
Xaveriushaus. Com que inicialment no tenia visat
d'entrada a Portugal, tots dos ens vam trobar a la
franja internacional entre les duanes espanyoles i
portugueses i vam fer la nostra primera conferència
allà, asseguts en una paret. "No vols venir a Espanya",
em va preguntar, "a fer-se càrrec de la nostra causa
allà?" - "Molt de gust. Però recordeu: porto vuit anys
aquí en aquest país de gran cortesia. En tots aquests
anys no m'han parlat ni insultat ni una vegada amb
duresa. Ja veus, estic mimat per això. Però en qualsevol
cas, pensaré en el teu suggeriment. Ens retrobarem demà
passat a Vila Viçosa.”
Quan l'arquebisbe va saber que probablement em faria
càrrec del Vicariat espanyol, va venir a Vila Viçosa, em
va convocar i em va dir: “He sentit que ens volies
deixar. Vosaltres, Missioners de la Preciosa Sang, ja
heu fet tant de bé aquí en aquesta arxidiòcesi tan pobre
de sacerdots”. I aleshores, agafant-me en el meu punt
més vulnerable, em va dir, literalment: 'I per això us
demano, en nom i en honor del vostre beneït fundador,
Gaspar del Bufalo, quedeu-vos amb nosaltres i continueu
ajudant-nos!'
No estava preparat per a paraules tan poderoses d'aquest
bisbe sant; Va invocar l'honor del nostre sant: vaig
quedar fascinat, sense paraules. Així que només vaig
poder dir una cosa: "Eo fico - em quedo", em vaig
agenollar per rebre la seva benedicció i després en
silenci vaig tornar a la meva habitació.
Em vaig quedar a Portugal.
25
"Si el món s'acaba avui, llavors vull ser trobat en el
meu deure a la fi del món".
Franz von 5ales
… i després em vaig fer missioner de la Preciosa Sang,
a: Herold 41. Jg., H. 11/12, maig-juny 1966, pàgs. 11-17
(24a continuació).
••• i després em vaig convertir en .
MISSIONARI de la sang de Kostharen
24a continuació
Només aquells que han explorat els monuments antics i
famosos del país, en els quals perdura la memòria del
seu gran passat, han vist i experimentat Portugal.
Portugal va ser una vegada una potència mundial. La
meitat del país és ara un museu, o millor dit: un llibre
d'història d'aquells temps antics i interessants.
També vaig començar a fullejar aquest llibre. Durant les
vacances, em va agafar l'error de l'excursionisme i vaig
fer "viatges d'exploració" a la terra dels veritablement
grans exploradors.
Els homes erudits afirmen que el desig portuguès de
llocs llunyans i el seu anhel d'aventura per terra i mar
provenen dels seus primers avantpassats, els fenicis.
Els romans, per la seva banda, van afegir un tret nou i
més dur: el respecte per l'ordre i la voluntat de
colonitzar i civilitzar terres llunyanes. Els celtes els
havien donat com a herència
11
l'amor per la música i la poesia i els moriscos de
Mahoma una gran tendència a la malenconia.
D'aquesta mescla de sangs diferents va sorgir el
caràcter dels portuguesos actuals. És una barreja feliç
que es revela molt agradablement, sobretot als
desconeguts. Mai he trobat la paraula educació tan
pronunciada a cap altre país com aquí a Lusitània. Un
escriptor holandès també informa: “Durant molts segles
l'expressió 'tan educat com un portuguès' es va
utilitzar a Europa per descriure la educació perfecta. I
és cert: enlloc no trobareu gent més educada, però també
més hospitalària que a Portugal”.
Així que vaig pujar al tren exprés per al meu viatge pel
país de les Lusíades. Davant meu hi havia assegut una
mare amb el seu fill. "Mare, tinc set!" La dona pela una
taronja sucosa i la lliura a la nena, que l'agafa
precipitadament. Però la noia em lliura primer la fruita
dolça i em pregunta amb gràcia infantil: "É servido?" -
"Puc oferir-te?" Per descomptat, vaig rebutjar
educadament. Ara ho ofereix amablement a tots els altres
passatgers. Només després de l'últim, la petita
portuguesa agafa la seva taronja i se la menja amb
orgullosa satisfacció, perquè s'ha mostrat “bem creada”,
una persona “ben educada”. Sí, fins i tot el captaire de
la vora del camí ofereix el seu pa demanat als
transeünts abans de començar el seu “àpat”: “É servido?”
Al cap d'una hora de cotxe ens vam canviar a un bus i
aviat vam ser a S intr a. A les seves altures alegrement
escarpades, ens van rebre els dos castells: el Castelo
dos Mouros i el de Pena. Abans va ser un castell
desafiant, i darrere de la doble paret irregular els
moriscos van defensar amb tenacitat la seva darrera
posició a Europa fins que la bandera de Mahoma finalment
va donar pas a la bandera de Crist.
Davant del castell morisc hi ha el C astelo da P ena,
l'antiga residència d'estiueig de la família reial. Vaig
pujar al turó i aviat hi havia un anell de boscos
preciosos amb una vegetació exuberant davant meu. Al
parc del castell hi ha més de 400 espècies diferents
d'arbres i arbustos. Des de la torre es pot veure fins a
Lisboa, fins a l'oceà, on es pot veure el punt més
occidental d'Europa, el Cabo da Roca, anomenat
"Promotorium magnum" pels romans, entre la boira blava
del mar. Vaig saludar aquesta "última salutació des
d'Europa" des de lluny. – Castelo da Pena va ser
construït per l'esperit alemany (el coronel von
Eschwege) en estil medieval. El rei Manuel va esperar
aquí dalt –va ser en temps de Colom– el retorn de Vasco
da Gama, qui, en nom seu, va trobar la ruta marítima cap
a l'Índia al voltant del cap de Bona Esperança el
1497-1499. L'últim rei de Portugal també es va asseure
aquí amb l'últim emperador alemany i va gaudir dels
jardins i les fonts, del silenci de l'ampli panorama i
de la frescor de la brisa marina.
Vaig tornar a baixar, perquè em va cridar la crida
d'altres obres mestres potser més belles.
Si puc anomenar Sintra el petit paradís de la natura,
llavors Batalha hauria d'anomenar-se el paradís de
l'art. De fet, hi ha molta bellesa a Portugal, creada
per artistes talentosos. Després de victòries o
descobriments feliços, els reis expressaven el seu
agraïment a Déu a través d'esglésies i monestirs
monumentals més que a través de monuments ostentosos.
<Imatges pàg. 13: Sintra: Castell dels Moros ~ Castell
de Pena, vista superior i frontal.>
12
pressionat. Així és com, per exemple, Per exemple, el
Convent d'Alcobaça, un dels convents més grans del món,
i el Monestir de Sant Jeroni de Lisboa, que és un
monument de pedra als descobriments dels mariners
portuguesos. Però la Gloria més gloriosa és probablement
B atalha. Es diu que és un dels edificis més magnífics
de la cristiandat.
Una obra d'art només es pot entendre si se'n coneix la
història. Per tant, puc tornar el llibre d'història al
segle XIV?
En aquella època, els portuguesos havien passat sota
domini espanyol. Ara van intentar alliberar-se amb
l'ajuda del seu nou rei elegit, Joan I. Es va produir
una batalla i els 7.000 portuguesos van derrotar als
30.000 homes dels seus oponents. En agraïment i
commemoració d'aquesta victòria, el rei va fundar el
"Monestir de Nostra Senyora de la Victòria", anomenat
Monestir de Batalha.
Aquest Mosteiro té alguna cosa peculiar: és la “Simfonia
Inacabada” de l'art de la pedra. – Vaig entrar i vaig
arribar primer a la “Capella del fundador”. Al mig de
l'octàgon, recolzat per vuit lleons, s'alça el sarcòfag
de Joan I i la seva dona Filipa de Lancaster. Al costat
sud dels nínxols hi ha les tombes dels seus quatre
fills, inclòs el príncep Enric el Navegant. Un home la
vida del qual seria una novel·la d'història marítima.
Quan vaig entrar al passadís esquerre, el Claustre Real,
em vaig sentir com si estigués en un castell de conte de
fades. És una obra mestra de l'arquitectura gòtica
portuguesa, des de l'ornamentació més senzilla fins a la
més exuberant. Dos motius ornamentals es repeteixen en
la traceria quasi oriental i opulenta de la finestra: un
entrellaç de fullatge, al centre del qual es col·loca
diverses vegades l'«esfera armil·lar» (esfera amb els
cercles celestes per a càlculs astronòmics), el «devise
parlante» del rei Manuel; d'altra banda, la doble creu
de l'Orde de Crist, envoltada de tiges de lotus i flors,
símbols dels viatges de descoberta a l'Extrem Orient. El
racó de la font, una estructura del claustre en forma de
capella, té al mig una gran i quatre petites conques
d'aigua de formes fantàstiques. Des d'aquí es pot gaudir
d'unes vistes delicioses, sobretot a ple sol.
La “Capella Inacabada” (Capela Imperfeita, perquè no
tenia sostre) havia de ser el mausoleu de la família
reial. Però no es va poder acabar mai perquè després de
la mort de l'arquitecte no hi va haver successors que
haguessin pogut construir la cúpula de l'atrevida
estructura. Mostra el desenvolupament final de l'estil
ric i colorit del període gòtic tardà. És una magnífica
peça virtuosa, inigualable en la seva audàcia i
genialitat. En aquella època, quan les riqueses d'Orient
encara omplien el tresor estatal, res no era massa car
per a Portugal.
Les decoracions estan executades al més ric estil
Emmanuel. El material de tot l'edifici és una pedra
calcària blanca semblant al marbre de les pedreres
properes, que va ser tallada amb una diligència infinita
en uns treballs de cisell.
14
<Imatges: Batalha: “Capella inacabada” – Font del
claustre – Interior de la capella.>
15
<Imatge: Porto: Monument al príncep Enric el Navegant>
es va transformar en formes de contes de fades. Encara
avui, encara es pot sentir la melodia de la victòria
dels antics portuguesos en aquesta meravella. .
I el meu viatge pel país i la història va continuar.
Aquesta vegada amb el tren exprés, direcció nord.
Allà vaig haver de fer el casament d'una família
alemanya. Així que vaig arribar a Porto, la segona
ciutat més gran del país. El bisbat i la universitat
subratllen la importància d'aquesta ciutat. El nom de
tot el país prové de Porto, perquè el proper assentament
romà "Portus Cale" es va expandir a l'actual Portugal.
El vi de Porto, que creix a la vora del Douro (“d'or”),
també es va estendre arreu del món, de manera que aquest
petit riu s'ha convertit realment en un petit riu d'or.
Un punt de referència de la ciutat és el pont Ludwig,
que va ser construït l'any 1881 per l'enginyer francès
Eiffel. Aquí, el trànsit roda sobre el Duero en dos
carrils amb una llum d'arc de 17,2 metres. La calçada
inferior es troba a 10 metres sobre el nivell de
l'aigua, mentre que la superior té l'alçada elevada de
60 metres.
16
La meva visita preferida a Porto, però, va ser a la
tomba d'aquella dona alemanya que va néixer a Westfàlia
i que la gent de Porto l'anomena simplement "una santa
Alema": és la germana Maria del Cor Diví, de soltera
comtessa Droste zu Vischering. Poques vegades he trobat
un nom alemany esmentat amb tant respecte com el
d'aquest "Sant de Porto". La ciutat del Duero també
conserva la memòria d'un príncep que gairebé anomenaria
“l'astronauta de l'edat mitjana”. No va arribar a les
estrelles, sinó als mons desconeguts d'aquesta terra. És
el príncep Enric el Navegant (1418-1460), que va néixer
aquí a Porto. Sota ell com a Gran Mestre, l'Orde de
Crist va viure el seu apogeu. El príncep Enric va ser
sens dubte el motor i el model a seguir dels mariners i
exploradors d'aquell segle.
El seu monument a Porto el representa amb la mà alçada,
apuntant cap al mar, que es troba a només 5 quilòmetres:
"Portuguès, el teu futur està al mar!" Van seguir la
seva crida: el 1470 es va descobrir la costa de Guinea,
el 1487 Bartolomeo Díaz va arribar a l'extrem sud
d'Àfrica, el cap de Bona Esperança, el 1498 Vasco da
Gama va trobar la ruta marítima cap a l'Índia, el 1500
Pedro Alvares Cabral va prendre possessió del Brasil, i
el 1519 va succeir la terra sencera de Ferran Magallanes
a la primera circumnancia de Ferran Magallanes. – Els
noms de Porto, Portugal i Lisboa s'havien estès pel món.
--
El meu viatge per les terres de Lusitània ha acabat.
Només he pogut esmentar aquí algunes coses sobre la
riquesa de la història portuguesa. En aquella època era
una potència mundial perquè “la dilatació de la fe”
(“dilatando a fé”) era el motor i l'objectiu de les
seves accions. Així, Camoes va poder escriure a les
seves Lusíades que Portugal, “el jardí d'Europa, ha
donat al món nous mons”.
1 7 <Imatge: Porto: riu Duero amb Ludwigsbrücke (Foto:
AS)
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 42. Jg., H. ¾, setembre-octubre
1966, pàg. 19-23 (25a continuació).
••• i després .da va ser
MISSIONARI de la Preciosíssima Sang25. Continuació
Si no m'hagués fet sacerdot o missioner, segur que
m'hauria convertit en físic o enginyer.
Sovint m'he preguntat per què Déu em va donar aquesta
segona professió a més del meu sacerdoci. Perquè sempre
em va agradar molt llegir llibres de ciències naturals,
i els grans inventors van ser sempre els meus ideals.
Per què aquesta estranya dicotomia? Però avui entenc
molt bé aquesta doble crida de Déu. Avui estic convençut
que fins i tot podria haver perdut la meva vocació
sacerdotal i missionera si Déu no m'hagués donat aquesta
segona crida alhora. - Com és? – Vull explicar-ho.
Qualsevol que hagi nascut per a les ciències naturals
mira tot el que passa a la natura amb uns ulls molt més
interessats. Em fascinaven tant els llamps com la
resplendor de les cuques de llum. Fins i tot com a
estudiant, volia resoldre el gran problema, el misteri
de la llum freda. És clar que no l'he trobat. Així que
vaig intuir i buscar altres problemes. De sobte va venir
al cap una patent meravellosa i alhora pràctica: un
cotxe sense gasolina i electricitat, la màquina de
moviment perpetu de la carretera. L'invent era
sorprenentment senzill: un cotxe que tenia una gran
hèlix al davant en comptes d'un motor per conduir el
cotxe. Aquesta hèlix està connectada a les rodes del
vagó per una relació de transmissió més o menys gran.
Durant el primer viatge, vaig deixar que tot el vehicle
rodava per un petit turó. Si el cotxe està en marxa,
l'hèlix està en marxa, i si l'hèlix està en marxa, el
cotxe està en marxa. La invenció es va acabar i va poder
començar el viatge interminable i gratuït. Amb aquesta
lògica, ja em veia accelerant per totes les carreteres
d'Europa. Em va emocionar molt. Se sap que els goigs de
la invenció es troben entre els més purs que hi ha.
L'únic problema que encara havia de resoldre era: Quina
mida ha de tenir la transmissió dins del cotxe? Aquest
problema
19
Vaig calcular i reflexionar cada dia, al vespre abans
d'anar a dormir, al matí després de despertar-me, durant
molt de temps, durant anys, durant tota la meva
joventut.
Per què et dic això?
Bé, avui ho veig com una providència i una guia de Déu
que em va voler fer missioner. Si aquests pensaments no
m'haguessin agafat amb tanta força i entusiasme, sens
dubte hauria estat capturat i atrapat pel món del sex
appeal. D'aquesta manera vaig poder superar qualsevol
pensament de temptació amb el pensament que era molt més
gloriós per a mi: convertir-me en un gran inventor i un
home famós. Totes les crides de les temptacions i de les
temptadores (n'hi havia bastants) van ser rebutjades, i
només va quedar la "Apel·lació de Déu", la crida de Déu:
Segueix-me! – I el vaig seguir – i així em vaig
convertir en missioner de la Preciosa Sang.
Sí, sóc missioner, i Déu m'ha conduït (no el vehicle
dels meus somnis) per les carreteres d'Europa, per tots
els perills i proves d'aquesta vida.
T'he de dir més?
Portugal. Un dels meus amics, un pastor del país, em va
demanar que el representés allà. Vaig estar allotjat a
casa d'un desconegut. I vet aquí que aquell vespre
m'esperava una gran temptació. Però totes les oracions
semblaven massa febles. Què hi pot haver més fort que
aquest estúpid atac? Però de cop i volta, en tot just
tres segons. em va passar pel cap una idea, un problema
meravellós, un invent magnífic: una defensa aèria eficaç
mitjançant l'efecte Doppler. – El vell entusiasme
juvenil havia tornat explosivament. Fins a mitjanit em
vaig lliurar a la meravellosa idea de reflexionar sobre
com esbrinar l'invent en detall. Totes les temptacions
van desaparèixer en un instant, es van esvair i es van
esvair. Em va sorprendre la prompta bondat i ajuda de
Déu. Agraint-li de tot cor, em vaig adormir.
L'endemà vaig posar-ho tot en paper. Vaig dibuixar i
escriure unes 20 pàgines, les vaig grapar i les vaig
enviar al meu amic de Lisboa. El va portar a l'ambaixada
alemanya, que el va enviar a un consorci d'enginyers
alemanys a Madrid per a la seva inspecció i avaluació.
Després d'una setmana vaig rebre una còpia de la seva
resposta: "L'invent del Sr. NN és destacable per
diversos motius i, per tant, recomanem que s'enviï al
Ministeri d'Aviació de Berlín per a la seva avaluació".
I així, amb la següent maleta secreta de l'ambaixada
alemanya, els pensaments silenciosos d'un missioner de
la Preciosíssima Sangvan anar a les màximes autoritats
d'Alemanya a Berlín. La primera resposta d'allà va ser
la confirmació: "Demanem que expresseu el nostre
agraïment a l'inventor". – Però poc després la guerra es
va esfondrar i la lluita esbojarrada va acabar en
confusió.
El que ara us estic a punt de dir-vos, ningú no n'ha
sentit a parlar mai; i si ara ho he comunicat aquí, és
només per mostrar l'amable guia de Déu en a
20
vida sacerdotal i donar-li les gràcies que es mereix. —
Després d'aquesta estada amb el meu amic al país, vaig
tornar al seminari. La vida quotidiana normal va tornar
a continuar.
Però després d'un altre any al seminari, em vaig tornar
a atreure a la tasca de la pastoral pública. Estrany: De
tots els llocs, volia fer-me càrrec de la parròquia més
deserta i més pobre de tota la zona. – A la meva vida,
sempre m'ha atret ser on “la brutícia és més espessa i
les coses són més interessants”.
Havia sentit diverses vegades la dita entre els
portuguesos d'aquella zona: "Toto o mal vem de Bencatel,
tot el dolent ve de Bencatel". Per això m'interessava
aquest petit poble de tan mala fama. Va ser realment un
"petit llimb de tots els mals"? Si avui hagués de donar
la resposta més breu, hauria de dir: Bencatel és el
poble que ha deixat la impressió més profunda i
inoblidable a la meva ànima”.
Així que vaig anar a l'arquebisbe i li vaig demanar que
em confiés la cura pastoral d'aquell lloc. - "Encantada.
Però la gent d'allà també s'ha de comprometre a
proporcionar el seu propi mitjà de vida".
Quan els bencatelites van saber que el Pare Alemany
estava interessat en ells, van fer circular ràpidament
una llista de recollida en què els donants voluntaris es
comprometien a fer una donació mensual. El manteniment
es va assegurar ràpidament i la meva mudança podria
començar.
Bencatel es troba a uns 4 km de Vila Viçosa. Entre els
dos pobles hi ha una muntanya completament coberta
d'oliveres. La muntanya en si proporciona el marbre més
bonic en tots els colors i fibres i, per tant, és la
riquesa del lloc.
Així que vaig tornar a agafar les maletes i, juntament
amb el rector del seminari, vaig pujar fins a Bencatel
amb un carro de mules de dues rodes. El poble es trobava
tranquil davant nostre, incrustat en el vestit gris verd
d'innombrables oliveres. Amb el nostre motor d'1 cavall
de potència hem avançat bé, almenys en baixada. Però
just abans de la primera casa vam perdre una roda de
carro. Com un mariner encallat, vam aterrar just a la
vora de la rasa. Però no li va passar el mateix a sant
Gaspar del Bufalo en els seus viatges missioners? Aviat
el nostre vehicle va tornar a estar a punt i amb orgull
vam entrar en aquesta terra no promesa.
On viure ara? La rectoria, una miserable barraca d'un
pis adossada a l'església, feia anys que estava ocupada
per alguns. Eren pobres, tan pobres que quan van fer la
bugada dissabte, els seus fills no tenien una segona
camisa per posar-se. – Així que ràpidament em vaig
instal·lar a la sagristia. Però "instal·lar" és realment
massa per dir, perquè només vaig posar les meves dues
maletes contra la paret i el trasllat es va completar.
No era jo el "presoner de Déu" aquí? Com una presó: el
terra no és de taulons de fusta, sinó de maons crus. El
sostre és una volta de pedra com en els antics cellers.
En
21
A la paret, que es va emblanquinar ràpidament, hi havia
una petita finestra quadrada reixada amb pesades reixes
de ferro. A la cantonada hi ha un llit, al mig hi ha una
taula amb un llum de querosè i a l'altra cantonada hi ha
una cadira. No hi havia armari ni forn. El lavabo era
com a la selva. – Amb aquest equipament, no podria
dir-me “un presoner de Déu”?
I, tanmateix, potser era la persona més despreocupada de
tota la parròquia. Quan vaig anar al llit a la nit, la
resplendor vermella de la Llum Eterna em va caure a la
cara per la porta oberta. Aquí podria haver cantat:
"Estimat Salvador, bona nit!"
El meu predecessor, l'últim rector de Bencatel, era
igual de feliç? No ho sé i, per tant, no puc fer un
judici. L'únic que sé és que va haver de marxar de la
parròquia fa uns 20 anys i se'n va anar amb totes les
seves pertinences, la seva dona i el seu fill.
(Malauradament, no era l'únic sacerdot en aquestes
circumstàncies en aquell moment.) Quan anys més tard va
morir la "seva" dona, el vaig visitar el mateix dia.
Però no va tenir la gràcia: "Més tard, potser més tard!"
va ser l'única resposta. I les seves filles ploraven
amargament. -
Vaig anar al pub cada dia a menjar. Sovint havia de
teixir el meu camí entre la multitud borratxo. Tothom
amablement em va oferir la seva copa. Aquest contacte
més aviat íntim amb el poble, però, tenia un avantatge:
el poble, que feia 20 anys que estava tan abandonat,
estava -no se'l podia culpar- profundament convençut que
tot sacerdot tenia una dona, ja fos obertament o en
secret. "I jo", li vaig preguntar, "també tinc seguidors
tan secrets?" – “Això és impossible amb tu, perquè
sempre et veiem de dia, fins i tot quan estem dinant al
nostre restaurant, i de nit ningú s'atreveix a anar a la
teva església, perquè (i aquí és on va entrar la teva
ingènua superstició) a la nit les figures dels sants de
l'església cobren vida, així que allà seria massa
perillós”. Així que estava sota la doble protecció dels
sants, i això amb l'ajuda d'una superstició ineludible.
– La superstició i l'escepticisme cap als sacerdots eren
les característiques especials dels meus feligresos.
Eren gairebé com els pagans en qüestions religioses. Amb
prou feines mitja dotzena encara es podrien considerar
cristians reals i actius. Van ser els meus millors
ajudants per al futur.
Com que gairebé cap dels altres venia amb mi a
l'església, vaig haver d'anar-hi. I així vaig anunciar
com el meu “primer sermó”: .Trucs de bruixeria
realitzats al gran Lagar. ”
L'home més ric del poble tenia una gran sala on es
trobaven les seves premses d'oli. Va estar content de
posar aquest lagar a la meva disposició, em va construir
un escenari (el meu primer púlpit), i el diumenge
següent al vespre tot el poble es va reunir a la sala de
màquines. Encara recordava deu dels trucs que havia
conegut des de la meva joventut. Hi havia les cartes de
salt, el tauler de càlcul, el cigar en marxa, els daus
eteris, etc. La conseqüència final del meu estrany sermó
va ser que
22
totes les bogeries de bruixes i supersticions són una
tonteria. – Havia començat el primer sermó de fe. A poc
a poc l'església també s'hauria d'omplir.
Va ser una dura lluita per a les ànimes d'aquelles
persones abandonades. Cada diumenge, una hora abans que
comencés la santa missa, corria pels carrers i carrerons
convidant a la missa a tothom que coneixia. Tothom va
prometre, però pocs van venir. També era fàcil
d'entendre.
Ara una altra peculiaritat d'aquest poble va venir en
meu ajuda. Aviat em vaig adonar que tenien un amor
especialment gran per la música. Això em va anar molt
bé.
A l'església hi havia un petit orgue vell. Els seus sons
van romandre en silenci, fins i tot sota la pressió del
vent més forta. Els rovellons de plom estaven doblegats
i les canonades de fusta s'omplien de corc. Em vaig
posar mans a la feina i, nota a nota, a poc a poc vaig
tornar al camí. Però sobretot només feia les meves
manualitats a les nits, quan tothom tornava a casa i els
nens, nenes i nens ballaven al carrer a la fresca del
vespre. Cada so que els arribava era, en definitiva,
propaganda de Déu. A través de la porta entreoberta de
l'església, els tres bessons i les síncopes dels meus
tons es van traslladar ara a la meva petita ovella, i
lentament les ovelles van reconèixer aquestes veus del
seu pastor i van començar a seguir-lo. “El sacerdot
alemany està reparant el nostre orgue! Potser fins i tot
ens donarà un concert!" – Sí, vaig donar un concert.
Però primer un molt estrany i petit, juntament amb un
ocell gris senzill i discret. Un vespre, mentre
sintonitzava ben entrada la nit, de sobte vaig sentir
els tons platejats d'un rossinyol. (La segona de la meva
vida.) She had come very close. Vaig obrir suaument la
porta de l'església i va començar el primer concert a
l'orgue de nou so. Vaig escoltar els sons del meu petit
solista: van sonar fort a la nit silenciosa. Vaig
intentar xiular-lo per entendre el cant del rossinyol,
sobre el qual ja s'han escrit llibres. Estava, i això és
fàcil d'entendre, molt feliç d'aquesta competició
musical entre jo i aquest cantant. Ràpidament vaig
escriure les seves modulacions, els seus trins i les
cadències finals en un paper. Però no vaig poder captar
la majoria de les seves melodies amb el meu orgue. No sé
si i quants dels meus ramats de fora ens escoltaven,
perquè la llum del meu solitari llum de querosè amb prou
feines arribava al portal.
En tot cas: l'orgue va tornar en el temps. Vaig
anunciar:
“Concert d'orgue diumenge vinent. Tothom està
cordialment convidat!”
23
“Lloeu el Senyor, sol i lluna, lloeu-lo, estrelles
brillants. "Vosaltres animals salvatges i tots els
domesticats, reptils i ocells voladors, lloeu el
Senyor". (Salm 148.)
… i després em vaig fer missioner de la Preciosa Sang,
a: Herold 42. Jg., H. 5/6, novembre-desembre 1966, pp.
13-21 (26a continuació).
••• i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
26a continuació
El poeta Reinhold Schneider escriu sobre Portugal:
"Potser l'experiència de Portugal només es pot expressar
en la música, perquè aquí tot és melodia, matís, el
matís més fin i alhora més decisiu".
Una emissió de ràdio alemanya va informar: "La música
popular rural de Portugal és una de les més riques de
tota Europa". – El portuguès és una persona amant del
sol que li encanta cantar.
La cançó del "fado" és la cançó dels habitants de la
ciutat. Aquest fado està impregnat per l'única idea
portuguesa de "saudade", aquella paraula que no es pot
traduir a cap idioma. Saudade és "0 gosto de ser triste:
l'alegria d'estar trist". És l'enyorança de
l'inabastable, l'amor, la tristesa, la solitud. És el
fons del comiat, és més que nostalgia. S'han escrit
volums sencers sobre "Saudade". Quan els meus amics de
Portugal m'escriuen avui, sempre acaben la carta amb:
"Com muita saudade um grande abraco - amb molt
d'enyorança, una gran abraçada..."
Les cançons de Fados s'acompanyen amb els sons de la
guitarra i la “viola” o el “cavaquinho”, una guitarra
petita i rodona amb només quatre cordes. A les muntanyes
de Tras-os-rnontes toquen la “Cornamusa”, una mena de
cornamusa, a la província de Beira Baixa toquen
l’”Adufé”, un tamborí quadrat, i a la vora del Duero
toquen la flauta de pan. Aquí, on flueix el vi de port,
les cançons són en honor al vi i les vinyes, mentre que
a la costa atlàntica els pescadors arriben a la platja
cantant les seves pròpies barques.
Al camp es poden veure danses riques en figures i
melodies, la “Vira” (vivare = filar) o la peculiar
“Brinca” (brincare = tocar), l'antiga dansa dels
pescadors. Gairebé totes les províncies del país tenen
el seu propi estil de ritme i melodia. -
Els meus feligresos de Bencatel tenien un interès
especial per la música i la dansa. Fins i tot els nens
de l'escola van cantar i ballar als carrers fins poc
abans de mitjanit. La calor miserable durant el dia
obliga a la gent a quedar-se a les seves cases, la
frescor de la nit els fa vius.
Una nit, encara era a l'església, un home begut de vi
13
<Imatge: Bencatel: Grup de ballarins al carrer. Nen amb
disfressa de nena.>
passat la porta oberta de l'església i va cantar la seva
cançó per beure. De sobte em va passar pel cap la idea
d'escriure un sermó en forma d'obra per als meus
benvolguts feligresos, que no s'oposaven a beure, amb el
següent contingut: Un pare borratxo ve a les portes del
cel. El títol era “El Concurs”.
L'endemà, el llapis s'havia escalfat a la meva mà i les
línies de l'obra van passar volant. Vaig teixir una
sèrie de cançons populars conegudes i desconegudes. Quan
vaig acabar, vaig triar un grup de nens que pensava que
serien les millors estrelles. La meva habitació, és a
dir, la sagristia, era l'estudi. Hauries d'haver vist
l'habilitat i l'habilitat que va desenvolupar aquesta
jove banda. Durant les escenes dels grans balls de
ronda, ballaven i imitaven les onades del mar amb les
mans i els peus mentre cantaven la “Cançó del pescador”:
“No vagis a la mar, Toni, el mar s’equivoca, Toni...”
Després van tornar a filar una Vira amb garlandes de
flors a les mans. Sobretot, era el cant dels segadors de
blat, que cantaven en el remolí del ball amb cabells
voladors i entusiasme deslumbrant. Bencatel era el poble
dels segadors de blat. Finalment tot va sortir
perfectament. Tot el poble ja estava esperant
l'actuació, perquè
14
Feia més de 20 anys que a Bencatel no s'havia
representat cap obra, tot i que disposaven d'un teatre
propi.
Per què?
Us dic: Fa dècades, a Bencatel hi havia un club de
teatre per a nois. En concret dic: només entre els nois,
perquè mai cap noia havia acceptat actuar juntament amb
nois. Ella hauria estat sota sospita i desprestigi;
Aquest és el costum a tot el país.
Però els nois sabien com ajudar-se. Entre ells hi havia
un jove que tenia una cara delicada i una veu de noia
brillant. Ara sempre havia de fer el paper femení. El
teatre va florir.
Però quan la barba del jove va anar creixent a poc a poc
i van aparèixer els tons greus d'una veu retardada, es
va haver d'aturar tot el teatre. Des d'aleshores, només
els ratolins i els noctàmbuls han estat els únics que
han pujat a l'escenari.
I ara, de sobte, ve el missioner alemany i torna a obrir
les persianes i els llums, encara que només de petroli i
dos de carbur, tornen a encendre. Aquest missioner ara
tenia els seus propis nens del poble ballant a través de
les taules amb magnífics vestits de seda i cintes
decoratives. Va ser realment un dia de celebració per al
tranquil Bencatel.
Em pregunto si els meus feligresos van entendre aquest
sermó cantant i giratori: "El pare borratxo a les portes
del cel"? Crec que va ser el meu millor sermó contra la
seva borratxera.
15 <Imatge: Nenes i nens amb el vestit tradicional de
l'Alemtejo.>
I amb la recaptació vam comprar una bonica catifa per a
l'església.
Durant els dies següents, les meves actrius van caminar
de bracet en àmplies fileres amunt i avall pels carrers,
cantant. Durant cinc dies van dominar l'escena del
poble.
Però quan vaig plantejar representar una obra de pastor
per al Nadal vinent i vaig voler contractar-hi tres
joves, tot el grup de joves es va rebel·lar contra ella:
"No juguem amb mossos!" Van fer vaga”, i el Nadal es va
quedar sense joc. Al principi em va molestar, però
després em vaig sentir orgullós d'ella. -
Era una època en què s'havia de celebrar una gran festa
nacional a tot el país. Les autoritats del barri de Vila
Viçosa em van demanar que constituís un grup de cant i
disfresses per representar la ciutat a la gran desfilada
patriòtica de Lisboa. La ciutat va proporcionar els
vestits populars d'Alemtejan corresponents.
'Ara havia de tornar a ser el mestre de ball. Els vaig
assajar a l'aire lliure en una era rodona en dos grups,
un amb nois i l'altre amb noies. Em vaig sentir tan
estrany amb mi mateix: enmig d'un
<Imatge: Pintors treballadors.>
16
<Imatge: Segadors de blat.>
Jo, el missioner amb túnica llarga, em poso davant d'un
grup de nois i noies i dono ordres i els mostro els seus
propis balls populars al ritme de l'acordió. Però els
meus alumnes ho van entendre ràpidament i va funcionar.
Quan va arribar el dia del festival i van anar a Lisboa,
vam escoltar a casa la ràdio que anunciava la gran
cercavila de l'emissora nacional de Lisboa: “I ara
arriba el grup de ball amb el vestit tradicional
d'Alemtejo de Vila Viçosa-Bencatel. Canten i ballen
incansablement per tota l'avinguda da Liberdande...”
Quan van tornar a casa aquell vespre, ja no podien
parlar, tots s'havien tornat completament roncs. Però la
va fer molt feliç. "Nens, tots heu de venir a l'església
el diumenge!" Ho van prometre solemnement. -
Tanmateix, la feina més exitosa que vaig poder fer va
ser amb les dones del poble. Aquestes dones i noies són
un grup treballador. Són especialment incansables durant
la collita del blat, malgrat el sol ardent
miserablement. La seva roba és força estranya. Amb
quatre passadors de seguretat, dobleguen les faldilles
com uns pantalons de manera que semblin dones turques.
Un mocador per protegir el coll de les cremades solars,
i sobre ell el barret més vell del seu germà, a la mà
dreta una falç (es desconeixen les dalles), i els dits
de la mà esquerra enganxats en pals de bambú buits per
protegir-se, així són els segadors de blat de Bencatel.
Mentre treballen, canten les cançons dels Seifeiras, els
“segadors”.
Sobretot, els meus bencatelites van ser exemplars pel
que fa a la neteja i l'ordenació. Encara que no hi havia
subministrament d'aigua, els seus pobres
17
Apartaments sempre nets i brillants. Cada dissabte la
façana de la casa es tornava a pintar i emblanquinar. No
crec que hi hagi cap altre lloc del món on les dones
pintin tant com les del meu poble de muntanya. Presten
la mateixa atenció a la bellesa de les seves teules que
a l'encaix de les seves enaguas.
I, tanmateix, em lamentava que a la majoria encara els
costava tant anar a l'església.
No obstant això, curiosament, les dones més respectades
i riques de la ciutat van ser les que millor van
conservar la seva fe catòlica. Amb ells vaig poder
atrevir-me a fundar un apostolat de pregària. Perquè
només Déu podria ser l'únic salvador d'aquesta gent bona
i tanmateix tan abandonada. Van ser molts els que es van
oferir voluntaris per a aquest apostolat, tot i que
alguns van deixar minvar el seu zel inicial. Si ara
Bencatel ha millorat davant Déu, és sobretot gràcies a
l'apostolat de l'oració. El mateix sacerdot, encara que
sigui un missioner de la Preciosa Sang, és només un
instrument a la mà de Déu.
Però la pregària més important era, per descomptat, el
rosari. Portugal, Fàtima i Rosari són tres paraules i,
gairebé diria, un sol concepte.
Quan arribava el vespre, de vegades m'asseiava amb els
nens a la vora del carrer i començava a resar el Rosari
amb ells. Llavors es van obrir les portes i van venir
els adults i es van unir. Però, per descomptat, el
millor moment perquè preguessin va ser durant les
processons de Fàtima el 13 de maig. – Per als meus
feligresos, però, aquest dia hauria de ser especialment
inoblidable.
13 de maig: tothom està d'humor solemne per a la santa
processó. Tothom hi era, excepte un comunista que no era
local sinó nouvingut d'un suburbi de Lisboa. Va ser
mestre de volades a la gran pedrera de marbre prop de
Bencatel. Quan la processó va passar per casa seva, va
sortir i va començar a burlar-se i a blasfemar, per a
gran disgust de tota la gent. Però els portuguesos, com
són de bon humor, no van dir res i van deixar la
resposta a Déu.
Van passar els dies, les setmanes i els mesos i ningú ja
no pensava en el que havia passat. Fins i tot el
comunista feia temps que havia oblidat les seves
blasfèmies durant el seu treball diari de voladura. Ara
un dia va haver d'esclatar un bloc de marbre
especialment gran. Ja havia carregat amb pólvora tots
els sondeigs i encès els fusibles i ara caminava
pausadament cap al seu refugi, ordenant als altres
treballadors que es posin a cobert. Havia caminat uns 60
metres quan de sobte va sonar el tret, abans del previst
i en direcció equivocada. Els treballadors van cridar al
blaster que s'ajugués ràpidament. Però va girar la cara
cap enrere i, al mateix moment, una pedra de marbre
irregular de la mida d'un puny el va colpejar a la cara
i li va destrossar tota la boca i la mandíbula inferior.
Cobert de sang, va caure a terra. L'ambulància el va
traslladar a l'hospital de Vila Viçosa –i
18
<Imatge: Bencatel esperant la Mare de Déu de Fàtima.>
Abans que es pogués el sol, estava mort (el mateix dia
la seva filla també havia donat a llum un nen. Però el
cuc era mort.) Aleshores la meva gent em va dir: “Pare,
avui torna a ser 13 de maig, i d'aquí una hora passarà
la processó de Fàtima per la casa d'aquest blasfem. Però
no hauria de burlar-se de la Mare de Déu per segona
vegada, com va fer avui exactament un any". – Era un
signe de Déu, i tothom ho va entendre.
Poc després, el nostre arquebisbe va fer una missió a
tota la seva gran diòcesi. Es feien sermons missioners a
cada poble i poble. La conclusió solemne va ser una gran
processó de la Mare de Déu des del Santuari de Fàtima
per totes les parròquies. Va durar un mes sencer.
Havíem aixecat un magnífic arc de triomf a l'entrada del
nostre poble. Es van enfilar garlandes pels carrers i
gairebé totes les cases estaven decorades festivament.
Fora de l'Arc de Triomf vam esperar l'arribada de la
dona alta. De sobte, una cosa daurada va lluir sobre la
carena de la muntanya: era el santuari daurat del primer
cotxe amb la imatge miraculosa. Una llarga processó de
carruatges, amb l'arquebisbe al capdavant, acompanyava
la Mare de Déu. No puc descriure l'alegria que va agafar
el meu Bencateler quan la Mare de Déu va ser portada
pels carrers per homes i dones al seu torn. Però el més
cridaner va ser la "cort d'acompanyament" de la Mare de
Déu: els quatre coloms que s'asseien als seus peus sota
la seva capa. Quan els vas agafar, van fugir ràpidament
a l'altre costat. Aquests coloms havien estat
acompanyant l'estàtua durant tres setmanes, dia
19
i de nit, fins i tot dins el cotxe, fora del cotxe, es
van quedar i res els va poder allunyar. No es van
espantar pel soroll dels molts coets, ni per les
nombroses bandes, ni pels crits “Viva” d'entusiasme de
sang calenta. Quan un dels coloms va volar a l'altar
major durant l'adoració nocturna, el vaig expulsar
d'allà. Immediatament va tornar als peus de la Mare de
Déu i s'hi va adormir. – Així que tot el mes va ser una
llarga processó triomfal de Maria pel sud de Portugal. -
La meva vida sacerdotal diària va ser una vegada molt
agradablement interrompuda per una doble celebració. Els
meus dos teòlegs portuguesos, que havien estudiat primer
a Vila Viçosa i Evora i després a les universitats de
Salamanca (Espanya) i Friburg (Suïssa), havien estat
feliçment ordenats sacerdots amb l'ajuda de Déu. Ara
havien tornat a casa per celebrar la seva primera missa
a casa. Com que vaig poder sentir-me com el seu pare
espiritual, la meva alegria el dia de la seva primera
missa va ser especialment gran. Així doncs, van ser els
primers missioners del nostre vicariat espanyol. El
principi s'havia fet, ara Déu havia d'ajudar. Ha ajudat,
perquè fins ara un nombre considerable de joves
missioners ja han sortit de la mateixa Espanya. La
benedicció de Déu és evidentment sobre els nostres
missioners hispano-portuguesos de la Preciosa Sang. Feia
deu anys que Déu m'havia enviat aquí com a primer vicari
provincial, i ara ja havien madurat els primers fruits.
Però Déu no només dóna dies d'alegria, sinó també dies
de patiment. Mai oblidaré aquell darrer dia a Bencatel.
Acabava d'encendre el llum de querosè de la meva
sagristia quan van trucar a la porta de la meva cel·la
santa i el carter va entrar i em va lliurar un
telegrama. Em vaig espantar. Amb molta il·lusió el vaig
obrir: venia de casa. El vaig llegir tres o quatre
vegades per entendre el contingut una mica confus: “La
mare va tenir un greu accident. Vine a casa."
Havia caigut un llamp. No vaig dormir aquella nit.
L'endemà al matí vaig fer les maletes, em vaig acomiadar
de la gent i de les autoritats i vaig anar al tren.
Sortida.
Després de 10 anys feliços, l'hora del comiat havia
sonat de sobte, de manera inesperada. Durant aquest
llarg temps vaig conèixer un poble a qui havia de
respectar moltíssim. En tots aquests anys no havia
viscut mai un insult o una paraula dura. – Vaig conèixer
Portugal i les seves grans ciutats Lisboa i Porto. Vaig
parlar amb bisbes i autoritats laiques. Havia vist les
barques de pesca de l'home petit i els vaixells de
guerra i submarins de les nacions més grans d'aquí. Aquí
vaig escoltar les ones de l'oceà així com el so de les
cançons de l'ànima popular portuguesa, ja fos en les
cançons sinceres de Fàtima o en els balls nocturns de
l'Aldeia. Ara tocava dir adéu a tot això!
Però tota la bellesa que ara vaig deixar enrere s'ha
condensat en una sola paraula, la paraula que només ara
vaig entendre i que em va captar completament i que no
m'ha abandonat des d'aleshores: és la paraula:
"Saudade!"
20
<Imatge: Madanna amb els seus coloms. > Foto: AS
Bencatel
Oh Fàtima, leb' wohl -
Mare meva, adéu!
(Cançó de comiat a Fàtima)
21
… i després em vaig convertir en missioner de la
Preciosa Sang, a: Herold 43. Jg., H. ½, juliol-agost de
1967, pàgs. 21-23 (27a continuació).
… i després em vaig convertir
MISSIONER de la Preciosíssima Sang
27a continuació
D'acord amb el desig de molts, continuarà la meva
xerrada sobre la vida missionera de la “gitana de Déu”,
la Missionera de la Preciosa Sang. Bé, que així sigui!
A Portugal, de sobte durant la nit, després de deu anys
llargs i meravellosos, havia sonat l'hora del comiat. La
meva mare malalta m'esperava impacient. Mentre feia la
maleta, vaig tararear la cançó "Vull tornar a casa...",
que gairebé sempre em venia al cap quan feia la maleta
al final de les missions.
Així que ara el missioner de la Preciosíssima Sangva
tornar a casa. Vaig apagar el meu llum de querosè, vaig
tancar la petita finestra de la meva “cel·la de presó”,
vaig girar la clau de la porta vella i em vaig agenollar
per darrera vegada davant l'altar, davant el meu Crist,
a qui havia cridat aquí tantes vegades. Després em vaig
acomiadar de tots els meus amics i coneguts amb un Gran
abraç. L'arquebisbe d'Èvora, aquest gran devot de Maria
–sempre l'he considerat un sant– em va donar una petita
carta molt amable amb el seu sincer agraïment per tots
els serveis prestats aquí. Després vam anar a Lisboa.
Aquí vaig obtenir un permís de viatge, cosa que va ser
extremadament difícil per a un alemany immediatament
després de la guerra. Ara només em faltava una cosa, i
per trobar-la vaig caminar gairebé a mig camí de Lisboa,
és a dir, una preciosa estàtua de la Mare de Déu de
Fàtima. Havia de ser el meu record més bonic i també el
regal més estimat per a la meva mare. Finalment el vaig
trobar i el vaig portar fins a l'Ordinariat, on el bisbe
me'l va consagrar. -
(Vaig donar a un sacerdot portuguès una quantitat de
diners per un segon, que em podria enviar. Un any més
tard, un grup de pelegrins de Portugal des de Viena fins
i tot em van portar dues estàtues més. Ambdues havien
estat beneïdes pel bisbe de Fàtima. Quan el cardenal
Wendel, el cardenal acabat de crear procedent de Roma,
va passar la seva primera nit amb nosaltres a Kufstein,
i li vaig demanar les tres estatues a Kufstein El bisbe
de Salzburg, el doctor Rohracher, també va arribar a
saludar el cardenal, li vaig fer la mateixa petició -qui
em culparia i qui no ho hauria fet-: Així que les meves
estàtues de Fàtima estan realment "altament consagradas,
una està a la capella del retir de Kufstein, l'altra a
la nostra església de Traunstein (a la meva habitació) i
la tercera". totes les famílies de la terra l'anomenaran
feliç".
A Lisboa m'havia facturat les maletes al cotxe de
l'equipatge. L'únic que no vaig deixar anar va ser la
meva gran companya, la Madonna de Fàtima. Ella havia de
ser la meva ajudant i protectora. La vaig col·locar amb
cura a sobre del meu seient a la xarxa de l'equipatge,
per poder sentir-me segur i protegit. Sí, ella em va
protegir.
El llarg tren exprés va sortir lentament de l'estació de
Lisboa i travessa Portugal. El control a la frontera
espanyola va ser sorprenent
21
veure simplement. Ara passem per davant dels pobles i
pobles d'Espanya. Però totes les belleses del país ja no
m'interessen. Tot va anar tan bé amb el temut control
fronterer francès. Així que ara estàvem a França. Aquest
dia també va passar ràpidament, el tren va córrer
ràpidament per la foscor silenciosa. Ara era mitjanit.
Al carruatge fosc –només cremava una tènue llum blava–,
tothom ja dormia, menys jo. L'aire espès i dolent em va
impedir dormir. Vaig intentar obrir la petita finestra
superior i vaig buscar la maneta de la finestra. Quan
per fi el vaig trobar i el vaig estirar, al mateix
moment la locomotora va udolar, tots els frens del llarg
tren exprés van xisclar i tots els dormitoris es van
despertar: havia tocat el fre d'emergència. Jo,
l'estranger, aquí a França, jo, un sacerdot! Què fer
ara? Immediatament em vaig arreplegar de nou al meu
racó, marcant el dormient tranquil i desprevingut.
Ara la Maria havia d'ajudar. Ella ha de ser la meva
ajuda en aquests moments crítics. "Oh Mary, és hora..."
Però la sirena encara va udolar a la nit profunda,
cridant demanant ajuda. És terrible escoltar aquest udol
culpable. El vapor va xiular fora de la meva finestra.
Els conductors van venir corrent, però van passar per
davant de la nostra porta. Després van tornar corrents,
sempre per davant de la nostra porta. I a fora, el fre
d'emergència continua fent vapor. Tot el tren estava
alarmat: Accident? Perill? Què passa? L'emoció i córrer
dura deu minuts. Portes obertes i tancades. Però
curiosament: en el nostre cas "Entrada prohibida!"
Aleshores, finalment, el tren va començar a moure's de
nou. Gràcies a Déu! M'havien aixecat un pes de les
espatlles. En això. Aquella nit el rosari no m'havia
deixat mai de la mà.
París, tothom surt! Ja era plena de dia. Hi havia molts
trens allà, buscava la meva connexió. De manera
inesperada, em vaig trobar davant del cartell
"París-Saarbrücken". No puc expressar amb quina alegria
em va agafar aquesta paraula, aquest nom de sobte. Va
ser, per dir-ho així, la meva "primera salutació".
Qualsevol que hagi passat deu anys a l'estranger
entendrà com és descobrir el primer trosset de casa de
manera tan inesperada. Vaig entrar ràpidament, em vaig
posar còmode i després de cinc o sis hores finalment
vaig arribar al meu destí, per fi vaig tornar a casa!
Saarbrücken, tothom va sortir. L'estació ja estava en
una foscor profunda. Aleshores, tres anys després de la
guerra, encara no hi havia llums per a l'enllumenat
públic. Segur que aquí m'esperaven els meus germans.
Però, com hem de trobar-nos en aquest fosc eixam de
gent? Llavors, de sobte, vaig sentir un xiulet: el
xiulet del nostre vell des de petit, amb la melodia de
“A la batalla, torero!”. Un xiulet amb llaços difícils.
Per a mi, això va ser més bonic que l'himne nacional més
bonic a "Visita d'estat amb gran celebració". No cal
descriure l'alegria amb què ens vam saludar. Després de
canviar a l'últim tren per a l'últim viatge a Saarlouis,
aviat vam ser a casa.
22
L'endemà al matí vaig visitar la meva mare. El meu regal
per a ella va ser la Mare de Déu de Fàtima. "Ella em va
ajudar, ella també us ajudarà". Sí, la mare aviat va
tornar a estar sana. Encara que ja no podia caminar el
llarg camí fins a l'església; però com el seu fidel
“capellà de casa” sovint li portava la Sagrada Comunió.
En aquest, el seu darrer any, vaig poder oferir-li els
actes d'amor més meravellosos.
Vaig haver d'esperar un any sencer a casa perquè em
fessin el passaport. Vaig ajudar a la pastoral i vaig
fer presentacions de diapositives sobre Fàtima en molts
llocs. Em van convidar a pobles i pobles perquè en
aquella època la idea de Fàtima encara era una novetat
relativament desconeguda. Això finalment em va animar
fins i tot a fer una emissió de ràdio. Per això vaig
escriure una obra de ràdio titulada “Imatges d'àudio
d'un pelegrinatge a Fàtima” (durada gairebé 1 hora). Les
cançons portugueses corresponents, la lletra de les
quals no era fàcil de traduir a la poesia alemanya,
conservaven les melodies autèntiques. He intercalat
cançons populars i de pelegrinatge. Finalment, després
d'un treball dur, em vaig dirigir al director de la
ràdio, que, després de comprovar-ho, ho va acceptar amb
molt de gust. Ara calia. ni l'hora de l'emissió encara
està per determinar. El senyor va mirar el seu
calendari: "Malauradament, tot el febrer ja està
reservat, i també març!" Va continuar fullejant. “Tampoc
hi haurà una hora lliure a l'abril. Al maig, sí, encara
és possible: el vespre abans del 13 de maig, a les 20 h,
encara seria una possibilitat. Us és convenient aquesta
hora?" Vaig quedar sense paraules. Va ser una
casualitat? Però amb Déu no hi ha casualitats. Si hagués
desitjat, no hauria desitjat cap altre dia o hora. És
exactament el moment en què comença la gran celebració a
Fàtima amb una poderosa processó a la llum de les
espelmes. Immediatament vaig afegir la introducció:
"Mentre estem asseguts aquí a la nostra ràdio, a aquesta
mateixa hora a Fàtima els focus estan enceses i els
altaveus comencen a cantar les cançons que ara escoltem
aquí a la nostra emissió..."
Altres poden dir-ho una coincidència, però per a mi va
ser una confirmació que és la voluntat de Déu glorificar
Maria sempre i arreu. Qui elucidant me, vitam aeternam
habebunt: els qui em glorifiquen tindran vida eterna
(Rev. BV Mariae).
L'obra radiofònica va tenir una bona acollida i es va
haver de repetir més tard.
Postdata:
primera benedicció
T'agenolles davant meu, ell fa el primer pas
Fet al Sant dels Sants de Sió.
Oh, pensa en Aquell que va patir per tots nosaltres!
Que Ell et beneeixi!
La bandera de la creu en el camí de la vida!
23
… i així em vaig fer missioner de la Preciosa Sang, a:
Herold 43. Jg., H. 5/6, novembre-desembre 1967, pp.
21-24 (final).
••• i així em vaig convertir
MISSIONARI de la Preciosíssima Sang(Fi)
Després d'haver donat a conèixer a través de les
emissions de ràdio sobre Fàtima, van arribar invitacions
de pobles i pobles per fer presentacions de diapositives
sobre aquest lloc de pelegrinatge. A tot arreu la gent
estava ansiosa per escoltar el missatge de pau de
Fàtima. Com a resultat, nosaltres, els Missioners de la
Preciosa Sang, també ens vam donar a conèixer arreu.
Finalment, va arribar el meu passaport per continuar el
viatge i podria començar l'última part del viatge de
tornada al nostre monestir de missió. Un últim "Adéu!"
la mare -va ser l'última per sempre- i vam marxar a
ritme ràpid cap a l'est, de tornada al punt de partida
del meu llarg viatge. Els pobles cremats i les ciutats
bombardejades van ser els tristos senyals de la fúria de
la guerra que va passar per aquí. Aleshores van
aparèixer les zones del sud de Baviera que s'havien
estalviat de la guerra i finalment les roques massives
dels Alps, el Wilder i el Zahmer Kaiser – Kufstein.
Ja era vespre quan vaig tocar el timbre a la porta del
monestir. Les cares i les veus conegudes i alegres van
donar un càlid "Grüß Gott!". Ara per fi tornava a casa.
Després de la guerra, les missions populars van tornar a
florir arreu. Ara podia continuar el que ja havia
començat l'any 1927 i havia hagut d'interrompre en un
període trist. Així que vaig tornar a ser missioner del
poble. Aquesta bella professió, que m'havia fascinat des
de la meva joventut, m'encantava, la vaig viure. Tot va
començar per a mi amb una missió a la meva terra, fa
molts anys, quan encara era un jove estudiant. L'home de
la creu gran es va aixecar al púlpit. Això em va
agradar. Per a la benedicció final, vaig lligar-ne una
de semblant sota la meva brusa. – És ben sabut que als
joves els agrada imitar allò que els impressiona. Però
aleshores no tenia ni idea que només uns anys més tard
en portaria un en públic amb orgull. Ràpidament es va
fer realitat. -
Des del Tirol, els missioners vam sortir a les terres
alemanyes. El nostre grup era petit, però això el va fer
encara més elit. Per tant, havíem establert el principi
entre nosaltres: "La llei de missió número 1 és: el
màxim amor fraternal i cortesia els uns amb els altres".
I així mai hi va haver una paraula dura ni un personatge
incontrolat entre nosaltres. I Déu ens va donar la
resposta immediatament: el cardenal Faulhaber va dir als
seus sacerdots en aquell moment: "Si voleu tenir un grup
missioner especialment bo, trieu el de la Preciosa
Sang". El zel ens va portar al més alt. Escoltant
confessions i adoració durant tota la nit. Dones fins a
mitjanit, nois i homes després de mitjanit. Ens vam
asseure al confessionari, lluitant en una terrible
batalla amb el son i el cansament. Molts penitents poden
haver-nos perdonat si les nostres declaracions ja no
sonaven del tot lògiques. Però quan va arribar una
d'aquestes nits de Nicodem: "Perdoneu, pare, que ja no
sé res de confessió, perquè la meva última va ser fa 20
anys o més", llavors et vas despertar de nou, llavors
vas saber què.
21
ens vam convertir en missioners. alegries professionals!
Però la majoria de vegades el mateix confessor tenia la
major alegria. Per exemple, Per exemple, una dona que
vivia en un matrimoni invàlid va anar al confessionari a
última hora del vespre. Llavors, de seguida va anar a
casa i va despertar el seu marit que ja dormia. S'havia
d'aixecar immediatament i venir amb nosaltres. "Pare,
avui ens volem casar!" —Però, estimada senyora —va
respondre el capellà—, són dos quarts de deu de la
mitjanit! – “El missioner em va dir que tan bon punt ens
casem podrem rebre la Sagrada Comunió. Ens agradaria
molt ser-hi demà".
A part del confessionari i del púlpit, ens ocupava
principalment la “missió de la casa”, és a dir, visitar
famílies individuals. Vam pentinar carrers sencers a les
grans ciutats i pobles sencers al camp.
L'índex de la fitxa parroquial, curosament preparat, ens
mostrava cada casa i cada persona. El color, els
números, les lletres i els nostres propis símbols
especials a les cartes ens van permetre reconèixer d'un
cop d'ull amb qui estàvem tractant. Aleshores, els
“nobles cristians” es van sorprendre molt de no poder
explicar-nos cap conte de fades. Els apòstats, els
marginats o els endurits d'una altra manera eren els
nostres preferits. La primera trobada a la porta, per
descomptat, sempre va ser el moment més crític. Entrar,
això era l'art. Teníem un mitjà aprovat per a això, és a
dir, la màxima amabilitat i bona voluntat sincera.
Bona part de la incitació contra l'església prové de la
vessant política. Però encara més, és el lloro sense
reflexions de frases que realment no es creu, però que
semblen ser útils per a excuses exteriors. El meu
principi era: primer escolteu aquesta xerrada amb molta
paciència i després deixeu-ho acabar. Només llavors
prenc l'ofensiva jo mateix, cada cop més fort, cada cop
més enèrgic. Sempre he de vigilar el meu amic molt de
prop: si una frase l'ha colpejat massa fort –hi puc
veure a la cara– he de
22
parar enrere. Després segueix un altre atac. És un duel
de ments; però m'agrada molt lluitar per la causa de
Déu. Quan el debat es feia més acalorat, inesperadament
posava la mà a l'espatlla del meu homòleg i deia amb un
to sorprenentment tranquil, tranquil i amable: "Ja saps
què, aquest vespre entres al confessionari, a l'esquerra
al darrere, al costat de la porta, continuarem la
conversa allà". Molta i moltíssima gent es va sentir
aclaparada per aquesta amabilitat. De vegades només una
breu reticència: "Aquesta nit no, però demà segur que hi
seré". – I la gràcia de Déu ha tornat a triomfar.
Vaig a la porta del costat ~ i tot torna a començar.
El que he observat durant totes aquestes moltes visites
domiciliàries és que les acusacions que se'ns fan són
molt poques, amb prou feines mitja dotzena; La mateixa
xerrada de porta en porta a tot arreu. La monotonia
cansada d'aquesta "lletania del diable" ens posa tant
dels nervis que gairebé n'hi ha prou per portar a la
desesperació. Però de tant en tant entren altres
acusacions, la il·lògica de les quals és gairebé una
broma. "Per què vas deixar l'església?" – “Perquè per
Nadal la caritat catòlica només ens va donar quatre
metres de tela, però el nostre veí ens va donar sis
metres”. Un altre em va dir: "Vaig deixar l'església
perquè l'impost de l'església era massa per a mi". –
“Quant has pagat?” - "2,50 punts". .. – Mentre deia
això, va entrar un magnífic gat Angora, ronronejant. "Un
noi guapo!" vaig dir. – “També em va costar molts
diners”. - "Quant?" - "Vaig pagar 90 marcs per això". –
“Així, 90 marcs per res, pots pagar això, però 2,50
marcs per a l'església, això és massa per a tu!”
Una vegada vaig conèixer un home que estava estirat en
un bressol a terra i semblava malalt. Quan em va veure,
va fer escuma a la boca i va jurar terriblement. La
paraula dimoni apareixia en gairebé totes les frases.
Per tant, estava convençut que d'alguna manera estava
posseït pel dimoni. Tranquil. El vaig mirar. Després
vaig plegar les mans, vaig recitar l'exorcisme i li vaig
donar la benedicció. Després d'això, es va calmar
notablement.
Sí, tota la vida missionera no és, en definitiva, res
més que la batalla visible de Déu amb l'inframón. I els
sacerdots podem ser els representants de Déu. És una
lluita meravellosa, potser la més honorable que una
persona pot emprendre. Per això em vaig convertir en
missioner de la Preciosa Sang.
***
Benvolgut lector d'Herold!
Feia molt de temps que vaig començar aquesta sèrie
d'articles. Les meves intencions eren: 1. Volia fer una
breu cronologia dels primers inicis de la nostra
província alemanya, tot segons la veritat i de la manera
més descriptiva possible. 2. Era la meva silenciosa
intenció mostrar a tots aquells que potser creuen
cridats al sacerdoci la bellesa
23
aquesta vocació i sobretot en la vida missionera el camp
de treball divers i sovint tan interessant. 3. Era el
meu deure com a redactor de l'Herold –i amb això jo, el
pare Adalbert, m'he revelat ara com a autor d'aquests
articles– oferir a tots els meus estimats lectors unes
agradables hores d'oci. 4. I finalment, com a darrera i
més important motiu, em vaig veure obligat a expressar
el meu més profund agraïment a Aquell que em va cridar
al sacerdoci: «Al Rei de l'eternitat, Déu immortal,
invisible i únic veritable, sigui honor i lloança pels
segles dels segles!» (1 Tim 2.)
Ara, per fi, desitjo a tots els estimats lectors a
bon Nadal
i
La benedicció de Déu en l'any nou
<Imatge Adalbert Stummbillig>
El vostre editor
Tota la comunitat Herold envia desitjos igualment càlids
Els Missioners de la Preciosa Sang
