Segle VIII aC: de l'1 de gener de l'any 800 aC fins al 31 de desembre de l'any 701 aC
Segle VII aC: de l'1 de gener de l'any 700 aC fins al 31 de desembre de l'any 601 aC
Segle VI aC: de l'1 de gener de l'any 600 aC fins al 31 de desembre de l'any 501 aC
Segle V aC: de l'1 de gener de l'any 500 aC fins al 31 de desembre de l'any 401 aC
Segle IV aC: de l'1 de gener de l'any 400 aC fins al 31 de desembre de l'any 301 aC
Segle III aC: de l'1 de gener de l'any 300 aC fins al 31 de desembre de l'any 201 aC
Segle II aC: de l'1 de gener de l'any 200 aC fins al 31 de desembre de l'any 101 aC
Segle I aC: de l'1 de gener de l'any 100 aC fins al 31 de desembre de l'any 1 aC
Segle I dC: de l'1 de gener de l'any 1 fins al 31 de desembre de l'any 100
*Els documents que trobeu escrits en blau són els que s'han afegit a la secció recentment.
[NOTA IMPORTANT: No hi ha "segle zero" entre el segle I aC i el primer segle dC. A més, no hi ha 0 dC El calendari gregorià "salta" d'1 aC a 1 dC. El segle I abans de Crist inclou l'any 100 aC fins a l'1 aC. D'altres segles abans de Crist segueixen el mateix patró.)
ANY
REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA
Regne romà (o monarquia romana).
El Regne de Roma o Regne Romà o Monarquia Romana (del llatí: Regnum Romanum) va ser el govern monàrquic de la ciutat de Roma i els seus territoris des de la seva fundació. D'acord a la llegenda romana, la ciutat es va fundar el 753 aC per Ròmul i Rem. El regne va acabar amb l'expulsió de Tarquí el Superb el 510 aC i l'establiment de la República de Roma.
Allò que esdevindria l'imperi Romà va començar com un petit assentament prop del riu Tíber a la Itàlia central, un riu navegable fins a aquest lloc i per tant un important encreuament pel tràfic i el comerç de la regió. Les muntanyes que l'envoltaven eren una defensa natural de les planes fèrtils de la vall. Aquestes característiques físiques van contribuir a l'èxit i desenvolupament de la ciutat. [...] Abans dels emperadors i dels cònsols, Roma era governada per un rei, representant de la institució monàrquica, al qual corresponia tot el poder (imperium) i dictava les ordres (dictator). Era elegit entre el poble com a cap d'una gran família política (magister populi). [...] El poble percebia al rei com a mediador entre ells i els déus, la qual cosa el convertia en el cap de la religió nacional i el cap executiu. Amb el poder sobre el calendari romà, el rei encapçalava totes les cerimònies religioses i designava als oficials menors.
Segons Titus Livi al Llibre I d'Ab Urbe Condita a Roma se succeïren set reis:
Ròmul
Numa Pompili
Tul·li Hostili
Anc Marci
Tarquini Prisc
Servi Tul·li
Tarquini el Superb
Nota: Els romans comencen a comptar els anys des d'aquesta data. Comença així l'Era de la fundació de Roma (ad urbe condita). Més tard, l'any 38 aC, comença l'Era Hispànica (era l'any 716 de l'Era de Roma); no queda clar el seu orígen però es creu que està relacionat amb la conquesta i pacificació de la península Ibèrica pels romans. Finalment, aquesta va ser substituïda per l'Era Cristiana (anno Domini), que va ser establerta en el segle VI per un monjo anomenat Dionís l'Exigu, per encàrrec del papa Hormisdes I (any 525), i aquest va fixar el naixement de Crist el 25 de desembre de l'any 753 de la fundació de Roma fent coincidir, per tant, el primer any de l'era cristiana amb l'any 754 de Roma. Aquesta nova manera de fixar els anys es va extendre, primer per Itàlia i Anglaterra però en Espanya no va quallar fins a l'any 1.000. La qual cosa crea una certa confusió.
República romana.
La República de Roma o República Romana fou el període de la civilització romana en què la forma de govern era la república. Aquest període va començar amb l'expulsió de l'últim monarca el 510 aC i va acabar amb la subversió, per mitjà de guerres civils, i la instauració de l'imperi Romà. La data precisa de la fi de la república és subjecta a interpretació; algunes propostes són la designació de Juli Cèsar com a dictador vitalici (44 aC), la batalla d'Actium (2 de setembre de 31 aC) i la data en què el Senat Romà va atorgar a Octavi el títol d'August (16 de gener de 27 aC).
Una característica del canvi va ser que l'administració de la ciutat, i els seus districtes rurals, va quedar regulada en el dret d'apel·lar al poble (ius provocationis) contra qualsevol decisió d'un magistrat concernent a la vida o a l'estatut jurídic (asput). L'administració executiva va quedar dotada d'Imperium o poder omnímode el qual tenia un origen religiós que arrencava del propi déu Júpiter.
Els cònsols en nombre de dos van assumir les funcions de l'antic rei, és a dir, de cap executiu. Les seves funcions podien ser exercides per un magistrat únic anomenat "dictador" (en el sentit originari de la paraula llatina dictator, aquell que dirigeix).
Per a més informació sobre les funcions administratives de la República Romana, hi havien els següents càrrecs:
Cònsol romà
Dictador romà
Llegat romà
Qüestor romà
Procònsol romà
Pretor romà
Propretor romà
Publicani
Sabem que hi havien municipis romans en l'Anglesola, concretament a l'ermitori de la Mare de Déu del Cid, i també en Forcall, a la Moleta dels Frares. Diu Arasa:
L'arribada dels romans a la península Ibèrica al final del segle III aC obre un nou període caracteritzat, en una primera fase, per la continuïtat en el poblament. La presència de productes de procedència itàlica en diversos assentaments ibèrics, com àmfores vinàries i ceràmiques de vernís negre precedents majoritàriament de la Campània, és bona prova de la continuïtat en l'ocupació al llarg dels segles II-I aC. També la presència de monedes romanes republicanes i provincials serveix per documentar l'ocupació en aquesta fase inicial de l'època romana. [...)
Finalment, fragments d'àmfora itàlica s'han trobat al Tossal del Beltrol i al Mas de Carceller (Morella), el Mas de Rafael (la Todolella) i la Llometa del Mas de Pau (Portell). [...]
D'altra banda, coneixem troballes soltes en alguns assentaments ibèrics i fins i tot anteriors. La primera apareix en l'obra de Segura y Barreda que esmenta dues monedes, un denari de Tiberi i un bronze d'Antoní Pius, trobades a les ruïnes del poblat ibèric del Beltrol (Morella). Altres troballes semblants, que poden datar-se de manera general en els segles I-III dC s'han efectuat a la Llometa dels Planassos de Vilafranca, la Serrada del Mas de Martí, la Mola del Mas d'Aguilar, el Campament del Mas de Valent i la Roca de Migdía de Morella, la llometa del Mas de Pau (Portell), etc.
[ARASA I GIL, Ferran. La comarca dels Ports des de la Prehistòria fins a l'alta Edat Mitjana. Actes de la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos Morella. Volum I. Pàg. 23-25. Serveis de Publicacions de la Diputació de Castelló. Castelló. 2000.)
Primera Guerra Púnica: Sicília.
Las Guerras Púnicas fueron una serie de tres guerras que enfrentaron entre los años 264 a. C. y 146 a. C. las dos principales potencias del Mediterráneo de la época: Roma y Cartago. Reciben su nombre del etnónimo latino "Pūnicī" nombre usado por los romanos para los cartagineses y sus ancestros fenicios (de la formas más antiguas Poenicī < Poinicoi) [Phoenici]. Por su parte los cartagineses llamaron a estos conflictos "guerras romanas". Conflicto que se debió de gran manera a la anexión por parte de Roma, a la Magna Grecia, de tal manera surgieron conflictos sumamente graves entre ambas potencias. Aunque los romanos lograron crear grandes tropas; sobre todo navales, no le aseguraron el poderío y el control en las Guerras llevándolos a caer en la confianza. La causa principal del enfrentamiento entre ambas fue el conflicto de intereses entre las existentes colonias de Cartago y la expansión de la República de Roma. El primer choque se produjo en Sicilia, parte de la cual se encontraba bajo control cartaginés. Al principio de la Primera Guerra Púnica, Cartago era el poder dominante en el Mar Mediterráneo, controlando un extenso imperio marítimo, mientras que Roma era el poder emergente en Italia. Al final de la Tercera Guerra Púnica, tras la muerte de centenares de miles de soldados en ambos bandos, Roma conquistó todas las posesiones cartaginesas y arrasó la ciudad de Cartago, con lo que la facción cartaginesa desapareció de la historia. La victoriosa Roma emergió como el estado más poderoso del Mediterráneo occidental.
Segona Guerra Púnica. Abans d'aquesta guerra, la nostra comarca estava sota el domini dels Cartaginesos; després, dels Romans.
La Segunda Guerra Púnica es el más conocido de los enfrentamientos bélicos acaecidos en el marco de las Guerras Púnicas entre las dos potencias que entonces dominaban el Mediterráneo occidental: Roma y Cartago. La contienda se suele datar desde el año 218 a. C., fecha de la declaración de guerra de Roma tras la destrucción de Sagunto, hasta el 201 a. C. en el que Aníbal y Escipión acordaron las condiciones de la rendición de Cartago. [...]
Tras la guerra de desgaste que había supuesto la Primera Guerra Púnica ambos contendientes habían quedado exhaustos. Pero la peor parte se la habían llevado los púnicos, que no sólo habían sufrido amplias pérdidas económicas fruto de la interrupción de su comercio marítimo, sino que habían tenido que aceptar unas costosas condiciones de rendición. Junto a ello, además de tener que renunciar a cualquier aspiración sobre Sicilia, tuvieron que pagar a sus enemigos una indemnización de 3.200 talentos de plata. [...] Cartago necesitaba una gran solución para mejorar su debilitada economía, tras recibir un duro golpe con la pérdida de Sicilia sus finanzas se debilitaron. La solución la traería Amílcar Barca y sus seguidores que organizaron una expedición militar para obtener las riquezas de la península Ibérica. Los pueblos de la zona meridional de Hispania fueron sometidos por Amílcar. Tras su muerte, su yerno Asdrúbal toma el mando. Asdrúbal establece alianzas con las tribus del este de la Península Ibérica gracias a sus habilidades diplomáticas. Funda Cartago Nova (actual Cartagena) y sitúa la frontera (con la colonia griega de Massilia [Marsella]) en el río Ebro. Fue asesinado en el 221 a. C., tras el cual se nombra a Aníbal Barca caudillo cartaginés. Aníbal cambia la política de Asdrúbal. Los conflictos entre los turbolitanos [zona de Teruel] (aliados de Cartago) y Sagunto (aliado de Roma), empujan a las dos potencias a un guerra inevitable. [...] Reabre las hostilidades con los romanos conquistando en el 219 a. C. la ciudad de Sagunto que era aliada de Roma pero estaba en los límites de influencia cartaginesa. Este es el inicio de la segunda guerra Púnica.
Los cartagineses no podían enfrentarse a los romanos por mar dada la superioridad naval de estos últimos. Sabiendo esto, parte desde Hispania hacia Italia atravesando los Alpes. Aníbal condujo un ejército de 70.000 norteafricanos e íberos a través del sur de Francia (la Galia Narbonense) y cruzó los Alpes en invierno. Su invasión de Italia se produjo por sorpresa. No había construido una flota y se creía imposible que pudiera cruzar la cordillera. Ciertamente, las bajas fueron importantes, tanto que afectaron también a sus elefantes de guerra, de los que sólo sobrevivieron tres. Sin embargo, en primavera llegó al norte de Italia con un ejército de 26.000 efectivos, desbandando a la tribu de los taurinii y tomando sin lucha su capital, Turín. [...] Escipión, comprendiendo la superioridad de la caballería cartaginesa, rechazó la batalla. [...] A pesar de la victoria y las peticiones de sus generales, Aníbal no procedió al asedio de Roma, dado que, aparte de que carecía de equipamiento de sitio adecuado y no poseía una base de aprovisionamiento en Italia central, contaba con debilitar la fuerza de resistencia de Roma destruyendo vez tras vez lo mejor de su ejército. Por lo tanto, se dirigió hacia el sur de Italia con la esperanza de incitar una rebelión entre las ciudades griegas del sur, lo que le permitiría contar con mayores recursos económicos para vencer a los romanos. [...] En Roma, después de tantos desastres, cundió el pánico. Ya no había familia en la que alguien no hubiese muerto en combate. Se pensó que Aníbal atacaría inmediatamente la ciudad, por lo que se tomaron severas medidas para la defensa, entre ellas el reclutamiento general de todos los hombres de más de 17 años de edad aptos para las armas, así como la compra de 8.000 esclavos jóvenes por parte del estado, con el fin de formar 2 legiones, y el uso de las armas custodiadas como trofeos de guerra. [...] Desde el año 211, Roma empieza a resurgir de sus cenizas. [...]
En Hispania, los hermanos Escipión (Publio y Cneo) habían conseguido importantes logros, distrayendo a un gran número de tropas cartaginesas y poniendo en peligro el dominio cartaginés en ese país, pero el hermano de Aníbal, Asdrúbal Barca, finalmente los derrotó por separado y les dio muerte. Roma comprendió que era necesario desalojar a los cartagineses de Hispania para evitar una nueva invasión cartaginesa, por lo que envió a Publio Cornelio Escipión, el futuro Escipión el Africano, quien tenía ya 25 años de edad. Éste, aprovechando que los cartagineses estaban diseminados por toda la zona sudoriental de Hispania, toma Carthago Nova (actual Cartagena), base principal de los cartagineses en Hispania, en una audaz y brillante maniobra estratégica en el año 209 a. C., y derrota en Baecula [prop de Bailén, Jaen] a Asdrúbal quien, con los restos de su ejército, se dirigió a Italia siguiendo los pasos de su hermano Aníbal, a fin de reunirse con él. [...] Al salir Asdrúbal de Hispania, envió mensajes a Aníbal en los que le expresaba su deseo de reunirse con él en la zona de Umbría, en Italia central. Sin embargo, los correos cayeron en manos del cónsul romano Claudio Nerón, quien se encontraba en el sur de Italia enfrentando al cartaginés. [...] Asdrúbal contaba con 30.000, por lo que Nerón decidió llevarse a los 20.000 hombres más selectos de su ejército para reunirse con Livio. De esa manera, los romanos sumaron 40.000 hombres, que derrotaron totalmente a Asdrúbal en la Batalla del Metauro, donde este último perdió la vida. Aníbal, enterado de la muerte de su hermano cuando los romanos le arrojaron su cabeza, comprendió que no era posible recibir más ayuda desde Hispania, viendo reducido su sector de operaciones.
Una vez que Asdrúbal salió hacia Italia, Escipión atrajo a sus filas a las diversas tribus hispanas. Esto le permitió derrotar vez tras vez a los cartagineses, hasta que en el 206 a. C. los expulsó de Hispania tras la Batalla de Ilipa [Alcalá del Río, Sevilla]. El hermano menor de Aníbal, Magón, una vez fuera de Hispania, se dirigió a las islas Baleares (aún bajo el control de Cartago), y los romanos se apoderaron de las últimas ciudades hispanas bajo el control cartaginés. Sin embargo, Magón trató de ayudar a su hermano desembarcando en la Italia septentrional, pero los romanos le derrotaron, infligiéndole heridas graves que le condujeron a la muerte meses después. [...]
El propio Aníbal decide llevar a cabo las negociaciones de paz con Roma, pues comprende que es inútil seguir resistiendo. Las duras condiciones impuestas por Roma son:
- pérdida de todas las posesiones de Cartago ubicadas fuera del continente africano;
- prohibición de declarar nuevas guerras sin el permiso del pueblo romano;
- obligación de entregar toda la flota militar;
- reconocimiento de Masinissa como rey de Numidia y aceptación de las fronteras entre Numidia y Cartago que éste determinase;
- pago de 10.000 talentos de plata (aproximadamente 260.000 kg) en 50 años;
- mantenimiento de las tropas romanas de ocupación en África durante tres meses;
- entrega de 100 rehenes escogidos por Escipión, como garantía del cumplimiento del tratado.
Aníbal aceptó las condiciones, a fin de que los romanos le dejaran en paz mientras ayudaba a Cartago a reconstituir su poderío. El tratado fue ratificado por ambos senados, el cartaginés y el romano, en el año 201 a. C. Al conocer el fin de la guerra, los romanos celebraron una gran fiesta triunfal y a Escipión se le empezó a llamar El Africano. En el caso de Cartago, las durísimas condiciones impuestas por Roma, aunque la dejaban como un estado independiente, la redujeron a una posición de segundo plano en la escena internacional, lo que cortó de raíz cualquier intento de Aníbal y de otros por recuperar su antigua gloria. Todo lo opuesto fue para Roma. La costosa victoria en la Segunda Guerra Púnica, lograda a base del heroísmo y disposición romana al sacrificio, hizo posible que en el transcurso de 170 años la pequeña ciudad del Tíber [Roma] se transformase en el centro de la más grande potencia mundial de la antigüedad, cuya influencia cultural, artística e incluso política se percibe aún en nuestros días.
És entre aquestes dates quan els romans conquereixen les nostres terres. Potser en aquell moment ni van passar per ací per Portell però presumiblement ja s'havien fet amb el domini del nostre territori, admistrat fins a aquell moment pels Ilercavons, que així es dien els íbers de per ací. En un mapa esquemàtic de les fases de la conquesta romana (218 aC - 19 aC), veiem que abans de la Segona Guerra Púnica l'imperi romà només arribava des de Rhode (Roses) i Emporion (Empúries) fins a la mateixa Tarraco (Tarragona). En canvi, l'any 197 aC ja havien ocupat tot el que molt més tard seria la Corona d'Aragó i quasi tota Andalusia.
Passem en aquell moment a formar part de la Hispania romana, que administrativament estava organitzat així: En quant a la divisió militar, en el 197 aC, formem part de la Hispania Citerior, com tot el centre, nord i est de la península (la resta de península es la Hispania Ulterior). En quant a la reorganització d'August (24 aC - 14 dC), formem part de la província de la Tarraconensis, que en aquell moment es grandíssima i coincideix amb la divisió militar, i més concretament, del convent jurídic de Tarraco. Però la frontera d'aquest passa massa a prop com per a estar segurs de que és aquest el nostre "convent" o estem dins del de Cesaraugusta, en el que està la resta de l'actual País Valencià, Aragó, i fins a Guadalajara i La Rioja. Més tard, quan la reforma de Dioclecià, encara que la Tarraconensis es redueix al nord-est de la península per la creació de la Gallaecia i la Carthaginensis, continuem estant dins.
Es també important en aquella época, sinó una mica més tard, la ciutat de Dertosa (Tortosa) que, igual que Tarraco i Saguntum, té una ceca hispano-romana.
[DEVOS W. & GEIVERS R. Atlas Histórico Universal. pàg. 29. Editorial Bruño. Madrid.)
Hispania romana. El desembarco romano en Emporion (Ampurias) en el año 218 a.C., durante la segunda guerra Púnica, dio inicio a la conquista del área mediterránea hispana, la más civilizada, que concluyó en 197 a.C. Hispania fue dividida entonces en dos provincias: Citerior, hasta el cabo de Gata, y Ulterior. La conquista de la Meseta se realizó en la segunda mitad del siglo II, tras duras guerras con lusitanos y celtíberos. Cántabros y astures fueron sometidos un siglo más tarde. Bajo el imperio, la Península quedó dividida en cinco provincias, a las que se sumaba la insular Baleárica. Roma dotó a Hispania de una red de calzadas, la principal de las cuales era la Vía Augusta que, procedente de la Galia, llegaba hasta Carthago Nova.
[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]
Primer nom que és anomenada Hispania:
El nom apareix per primer cop el 200 aC i ve dels fenicis. Sembla que voldria dir "ocult" o "terra de conills" (un animal abundant a la península i desconegut a Àfrica aleshores). La paraula fenícia i hebrea per conill era "tsapan" i la primera vocal s'eliminava al dialecte parlat al sud de la península, el que deixava de fet "span". A una medalla d'Adrià, Hispània es personificada en un conill.
Als textos de l'època hi ha confusió amb el terme Ibèria, emprat pels grecs, i que sembla derivar del riu Iberus (Ebre). Hespèria fou el seu nom grec utilitzat pels poetes, equivalent a Occident en la divisió del mon en quatre parts (Líbia o sud, Àsia o est; Europa el nord i Hespèria el oest).Cèltica fou el nom donat a les regions occidental i en especial a Hispània poblada pels celtes. Ephorus anomenà Cèltica al oest de la península i Ibèria al est. Finalment també es va dir Tartessos a la part sud a la vora de l'Estret, en contraposició a Ibèria per la resta.
[Hispània. ca.wikipedia.org)
Trobem a la Viquipèdia:
Los romanos realizaron diversas divisiones a la península a lo largo de la historia de su imperio: División de 197 a. C. (sus límites no eran precisos, ya que sólo el litoral estaba dominado):
- Hispania Citerior: Valle del Ebro y litoral mediterráneo.
- Hispania Ulterior. Valle del Guadalquivir.
Primera división de Hispania en dos provincias: Citerior y Ulterior.
[Historia de la organización territorial de España. es.wikipedia.org)
Tercera Guerra Púnica i el fi de Cartago.
La Tercera Guerra Púnica fue el último conflicto militar entre Roma y Cartago, desarrollado entre los años 149 a 146 a. C., que se saldó con la completa destrucción de la ciudad y la venta de los supervivientes como esclavos, desapareciendo para siempre el estado cartaginés, cuyos territorios fueron absorbidos por Roma.
Tras la Segunda Guerra Púnica, el tratado de paz consiguiente establecía que los cartagineses no podían tener una flota armada, ni tampoco hacer la guerra sin permiso de Roma, aparte de reconocer el reino númido de Masinisa como independiente. Por eso, cuando Catón el Viejo visitó Cartago en el año 152 a. C., creyó que iba a encontrar una diminuta y mísera ciudad situada en una península africana: nada más lejos que la realidad. Los cartagineses, no pudiendo emplear su dinero en guerras, y con una enorme capacidad comercial que les hacía convertir lo que tocaban en oro, habían hecho de su urbe una ciudad esplendorosa, sobre todo comparándolo con el inmenso barrio de chozas que era Roma en esta época de su historia. Ante esta situación, Catón volvió a Roma bramando contra Cartago, diciendo que si dejaban que ésta se recuperase, volvería a entablar una guerra contra Roma, y que por tanto, y por razones de seguridad, Cartago debía ser destruida. [...] El comercio cartaginés por todo el Mediterráneo hacía la competencia, con sus productos agrícolas (los famosos higos, el vino, etc), a los ricos latifundistas de Campania (Italia), y este competidor comercial les estaba arrebatando pingües beneficios. Por tanto, la aristocracia latifundista apoyó la idea de Catón, y ésta finalmente fue aprobada en cuanto se encontró una excusa adecuada para iniciar la contienda. [...] Escipión Emiliano ordenó a las legiones destruir totalmente la ciudad hasta los cimientos y, después de maldecir eternamente el emplazamiento de Cartago, hizo que un arado marcara surcos sobre él durante 17 días y sembrado con sal, para que nada volviera a crecer allí. Las demás ciudades del norte de África que apoyaron a Cartago en todo momento corrieron la misma suerte. Las que se rindieron desde el comienzo de la guerra, como Útica [prop de Tunis], fueron declaradas libres y conservaron sus territorios. [...)
Cartago fue reconstruida por el emperador romano Octavio Augusto, siguiendo una idea de su padre adoptivo Julio César, que le vino de un sueño. En el siglo II hubo incluso un emperador, Septimio Severo, que procedía de las cercanías de Cartago (específicamente de Leptis Magna), y hablaba el latín con un fuerte acento púnico. Cartago, que durante el Imperio fue una de las ciudades más esplendorosas del mundo romano, sobrevivió hasta el siglo VII, cuando fue destruida por la invasión árabe del norte de África. Actualmente, Cartago es un suburbio residencial de la ciudad de Túnez, capital de la república norteafricana del mismo nombre.
Guerres civils romanes:
Entre el 135 aC i el 71 aC van tenir lloc tres 'Guerres Servils': aixecaments d'esclaus contra l'estat romà. La tercera, la més seriosa, va involucrar al final a entre 120.000 i 150.000 esclaus revoltats. A més, en el 91 aC, va esclatar la Guerra Social entre Roma i els seus anteriors aliats en Itàlia, coneguts col·lectivament com els socii, per l'oposició entre els aliats a compartir els riscs de les campanyes militars romanes però no les seves recompenses.
La Primera Guerra civil romana:
La Primera Guerra Civil de la República de Roma fue el primero de los grandes conflictos militares políticos de la República Romana acaecidos durante el siglo I a.C. que la conllevarían a la desestabilización, propiciando su final y la instauración del Imperio romano, con César Augusto como primer Emperador Romano.
La guerra tuvo lugar cuando los líderes de las dos facciones enfrentadas en el senado los Optimates y Populares, Lucio Cornelio Sila y Cayo Mario respectivamente, competieron por los honores de liderar la guerra contra Mitrídates VI rey del Ponto, quien había invadido la provincia romana de Asia y asesinado a miles de romanos. Inicialmente Sila obtuvo el respaldo del Senado para liderar la guerra, pero los populares anularon esta decisión recurriendo directamente a la decisión de la asamblea popular, otorgando el mando a Mario. Sila marchó sobre Roma con sus legiones, haciendo huir a Mario y reotorgándose el mando. Ya en Roma el senado romano declaró enemigo de la República a Mario y Sila embarcó hacia Grecia sin contratiempos. Lucio Cornelio Cinna un cónsul electo popular, ante la ausencia de Sila propició el retorno de Mario desde su exilio y juntos marcharon sobre Roma, se hicieron nombrar cónsules y establecieron una sangrienta represión contra los Optimates, pero tras unos pocos días en su cargo Mario murió. Sila tras terminar la guerra en oriente con el Tratado de Dárdanos, regresó a Italia donde derrotó a los populares y se estableció como dictador, reformó la Constitución Republicana cediendo más poder al Senado, recortó el de los tribunos y el de las asambleas populares. Finalmente Sila renunció al poder absoluto y se retiró de la vida política.
Hacia mediados del siglo I a. C., Dertosa aparece documentada como colonia romana, fundada por los legionarios que habían obtenido propiedades en el territorio de Hibera después del triunfo de Julio César en Ilerda (Lérida), ya en época de Augusto.
http://www.redjuderias.org/es/rv/miembros/tortosa/texto/ciudad.htm [enllaç caigut]
Lluites entre Pomeu i Sertori
[...] Llavors el senat va demanar a Pompeu de llicenciar el seu exèrcit, però amb diverses excuses va eludir aquesta orde. Esperava obtenir el comandament de la guerra contra Sertori a Hispània que repetidament estava derrotant a Metel Pius. L'augment de poder de Sertori va decidir finalment al senat a donar a Pompeu el comandament que reclamava amb títol de procònsol.
En 40 dies va fer els preparatius i va sortir d'Itàlia amb 30.000 homes a peu i 1000 cavallers (començament del 76 aC). Pel cami va construir una via militar als Alps Cotis. Va desembarcar al sud i va avançar per la costa, sense trobar gaire resistència. La ciutat de Lauron [Lliria?], prop de València, es va declarar al seu favor, però de sobte es va presentar Sertori i el va fer recular. Lauron va caure en mans de Sertori i fou incendiada.
Pompeu va passar el hivern a la Citerior al nord de l'Ebre i al començament del 75 aC va creuar l'Ebre cap al sud on eren Herenni i Perpenna, llegats de Sertori, als que va derrotar prop de València, i va buscar el combat amb Sertori, que avançava des de l'oest, perquè no volia compartir la gloria amb Metel que encara era a Hispània; Sertori, tanmateix, volia lluitar abans de la unió dels dos exèrcits romans. La batalla es va lliurar a la vora del Sucro (Xúquer) i no va tenir un guanyador clar; l'ala dreta de Pompeu (dirigida per aquest) fou posada en fuita, però l'ala esquerra sota Luci Afrani, va vèncer a l'ala dreta de Sertori. L'arribada de Metel l'endemà va obligar a Sertori a retirar-se.
L'exèrcit romà unit va patir llavors la manca de provisions. Els romans es van haver de separar i Sertori va atacar a Pompeu i el va derrotar però aquesta derrota fou compensada per la victòria de Metel sobre Perpenna. Finalment Pompeu es va retirar per passar el hivern al país del vacceus, i va demanar subministraments de menjar i homes al senat.
Lluites entre Pomeu i Sertori
Roma, decidida a reconquistar Hispania, creó un ejército especial y pidió a los cónsules que se hiciesen cargo, pero se negaron a emprender esa campaña. El deseo de Pompeyo de lograr la gloria militar y su desconsideración hacia una carrera política convencional[17] continuó cuando, después de reprimir la revuelta de Lépido, exigió el imperium proconsular para ir a Hispania a luchar contra Quinto Sertorio, un general partidario de Mario. La aristocracia, sin embargo, comenzaba entonces a temer al joven y exitoso general, y se mostró renuente a proporcionarle la autoridad necesaria. Pompeyo respondió rechazando licenciar sus legiones hasta que se le concediera su petición. [...] A lo largo del año 73 a. C., Pompeyo, sin la ayuda ya de Metelo, llevó a cabo una intensa campaña de conquistas en la Celtiberia, lo que obligó a Sertorio a hacerse fuerte en el valle del Ebro (especialmente en las ciudades de Ilerda, Osca y Kalakorikos). Las plazas fuertes de Sertorio en el Levante (Tarraco, Dianium) también cayeron durante estos meses. Pompeyo permaneció en Hispania entre cinco y seis años, del 76 al 71 a. C., pero ni él ni Metelo fueron capaces de lograr una victoria clara o ganar ninguna ventaja decisiva en el campo de batalla sobre Sertorio. Pero cuando Sertorio fue asesinado a traición por su propio oficial, Marco Perpenna Veiento en 72 a. C., la guerra llegó rápidamente a su final. [...] Toda Hispania quedó sometida en la primera parte del año siguiente, el 71 a. C. [...]
Pompeyo dividió el Mediterraneo en trece regiones separadas, cada una bajo el mando de uno de sus legados. En cuarenta días expulsó a los piratas del Mediterráneo occidental, y restauró la comunicación entre Hispania, África e Italia.
Els romans comencen a comptar els anys des de la fundació de Roma (753 aC). Comença així l'Era de la fundació de Roma (ad urbe condita). Més tard, l'any 38 aC, comença l'Era Hispànica (era l'any 716 de l'Era de Roma); no queda clar el seu orígen però es creu que està relacionat amb la conquesta i pacificació de la península Ibèrica pels romans. Finalment, aquesta va ser substituïda per l'Era Cristiana (anno Domini), que va ser establerta en el segle VI per un monjo anomenat Dionís l'Exigu, per encàrrec del papa Hormisdes I (any 525), i aquest va fixar el naixement de Crist el 25 de desembre de l'any 753 de la fundació de Roma fent coincidir, per tant, el primer any de l'era cristiana amb l'any 754 de Roma. Aquesta nova manera de fixar els anys es va extendre, primer per Itàlia i Anglaterra però en Espanya no va quallar fins a l'any 1.000. La qual cosa crea una certa confusió.
Imperi romà.
L'imperi Romà, successor de la República Romana, va controlar el món mediterrani i bona part de l'Europa occidental a partir del segle III. L'últim emperador de la part occidental de l'Imperi va ser deposat el 476. La part oriental va anar perdent territori, però va subsistir ininterrompudament fins el 1453, quan els turcs otomans van prendre Constantinoble.
Lema nacional: SENATVS POPVLVSQVE ROMANVS (SPQR), que vol dir: "El Senat i el poble romà".
L'imperi romà com sistema polític va sorgir després de la guerra civil que va seguir a la mort de Juli Cèsar, el primer home que es va fer mandatari absolut en Roma, fent-se anomenar dictador, gosadia que no va agradar als membres del senat romà, que va conspirar contra ell per assassinar-lo i restablir la república. El precedent no va passar desapercebut per al fill adoptiu de Cèsar, Octavi August. [...] Durant els regnats de la Dinastia Júlio-Clàudia, Cèsar August, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró, que van governar l'Imperi fins el 68 dC, quan Neró, va suïcidar-se, només l'imperi Part, establert a Mesopotàmia, s'oposava al seu domini universal. L'imperi es va tornar a unir i separar en diverses ocasions seguint el ritme de guerres civils, usurpadors i repartiments entre hereus al tron fins que, a la mort de Teodosi I va quedar definitivament dividit. Finalment el 476 Odoacre va deposar al darrer emperador d'Occident, Ròmul August.
Trobem a la Viquipèdia:
División en el Alto Imperio romano en tres provincias divididas en conventos jurídicos:
- Hispania Ulterior Bética.
- Hispania Ulterior Lusitanica.
- Hispania Citerior Tarraconensis.
División provincial entre el 27 a. C. y el 298. Hispanica queda dividida en tres provincias.
[Historia de la organización territorial de España. es.wikipedia.org)
August decideix que la Tarraconensis fóra província imperial. Portell en formava part, així com del Convent jurídic Tarraconensis:
Por un acuerdo de Augusto con el Senado en 27 a.C., la Tarraconensis fue una provincia imperial, al igual que la Lusitania, mientras que la Bética fue provincia senatorial; la Tarraconensis tenía rango consular, mientras que las otras dos provincias eran de rango pretorio.
Al frente de la Tarraconensis se encontraba el Gobernador de la provincia -legatus Augusti pro praetore provinciae Hispaniae Citerioris Tarraconensis-, quien, dado el carácter consular de la misma, era un senador de rango consular, cuya sede se encontraba en la capital provincial, la colonia Tarraco. En época de Augusto y Tiberio, según también indica Estrabón, tenía como subordinados a tres legados al frente de tres legiones, que fueron reduciéndose a dos bajo Calígula y a uno a partir de Nerón.
Las grandes dimensiones de la provincia determinaron que, en algún momento entre Tiberio y Claudio, el gobernador recibiese como auxiliares en la administración de justicia a siete legados, llamados legati iuridici (sing. legatus iuridicus), que fueron puestos al frente de sendos conventus juridici. Estos legati eran nombrados directamente por el emperador. Los siete conventos jurídicos de la provincia, de este a oeste, y comenzando por la capital, fueron:
El Tarraconensis, con capital en la Colonia
Tarraco (Tarragona).
El Carthaginensis, con capital en la Colonia
Carthago Nova (Cartagena).
El Caesaraugustanus, con capital en la Colonia
Caesar Augusta (Zaragoza).
El Cluniensis, con capital en la Colonia Clunia Sulpicia (Coruña del Conde).
El Asturicensis, con capital en el Municipium Asturica Augusta (Astorga).
El Lucensis, con capital en el
¿Municipium? Lucus Augusti (Lugo).
El Bracarensis, con capital en el Municipium Bracara Augusta (Braga).
[...)
Según los geógrafos antiguos Estrabón, Plinio, quien fue procurator de la provincia, y Ptolomeo, el número de ciudades de la Tarraconensis era considerable, sobre todo en el valle del Ebro y la costa del mar Mediterráneo, reduciéndose su número a medida que se avanzaba hacia el Norte, hacia la costa del Cantábrico, y hacia el Oeste, hacia la futura Gallaecia.
Sin contar las comunidades que existían en las Islas Baleares, Plinio (27dC-79dC) afirma que:
"nunc universa provincia dividitur in conventus VII, Carthaginiensem, Tarraconensem, Caesaraugustanum, Cluniensem, Asturum, Lucensem, Bracarum. accedunt insulae, quarum mentione seposita civitates provincia ipsa praeter contributas aliis CCXCIII continet, oppida CLXXVIIII, in iis colonias XII, oppida civium Romanorum XIII, Latinorum veterum XVIII, foederatorum unum, stipendiaria CXXXV." C. Plinio Secundo. Naturalis Historia III, 18
Esto significa que en los 7 conventos jurídicos que integraban la provincia Tarraconensis existían 293 ciudades, aparte de las comunidades o ciudades contributas (sometidas a otras), de las que 179 tenían un núcleo urbano -oppida-, y éstas, a su vez, estaban divididas en 12 colonias, 13 ciudades con pleno derecho de ciudadanía -oppida civium Romanorum-, 18 municipios de derecho latino antiguo, 1 ciudad federada -aliada sin derecho de ciudadanía- y 135 ciudades tributarias o estipendiarias. Las otras 114 eran civitates o comunidades sin oppida, como la mayor parte de las de los conventos del Noroeste y del Cluniense.
Las comunidades privilegiadas de la provincia Tarraconensis de origen cesariano, triunviral o augusteo, colonias y municipios, fueron adscritas a la tribu Galeria, excepto Caesaraugusta, que lo fue a la Aniense.
Consolidació de la província Tarraconense, sota el nom de Hispania Citerior Tarraconensis. La nostra comarca en formava part.
Antecedentes: La provincia Hispania Citerior Tarraconensis de época augustea nació como directa sucesora de la provincia Hispania Citerior de época republicana. Sus antecedentes, como el de toda la reorganización augustea de Hispania, hay que buscarlos en la división entre los tres legados de Pompeyo en Hispania en el momento final de la República, inmediatamente antes de la guerra civil con César. Aunque el gobernador de las dos provincias hispanas era Pompeyo, como resultado de los acuerdos del primer triunvirato con César y Craso, prefirió permanecer en Roma controlando los asuntos de la Vrbs, por lo que delegó el gobierno de Hispania en tres legati de la siguiente forma:
Lucio Afranio en la Hispania Citerior tres legiones
Marco Petreyo en la parte oriental de la Hispania Ulterior con dos legiones
Marco Terencio Varrón Lúculo en el occidente de la Hispania Ulterior con dos legiones.Terminadas las guerras civiles, esta división ensayada por Pompeyo, fue consolidada por Augusto en el año 27 a. C., que estableció formalmente las tres provincias con los nombres de Hispania Citerior Tarraconensis, Hispania Vlterior Lusitania, y Hispania Vlterior Baetica. Las dos primeras eran provincias imperiales mientras que la tercera era una provincia senatorial.
Arasa ens parla de Lesera, ciutat romana que hi havia a la Moleta dels Frares, en Forcall. Fa una repassada als resultats de les excavacions que s'han anat fent allà en aquests darrers anys, a més d'il·lustrar-nos sobre el que ja es coneixia, a més de citar un munt de bibliografia al respecte. Per exemple, pel que fa als orígens de Lesera, diu:
En conclusió, podem dir que molt probablement Lesera va ser privilegiada amb el status jurídic de municipi en la segona meitat del regnat d'August, és a dir, entre el 10 aC i 14 dC. [...]
Tornant a l'obra de Plini, podem recordar que no estan documentades les tribus d'un total de 14 comunitats privilegiades de la província Tarraconense que aquest autor esmenta, entre altres, Bisgargis, que segueix sent una ciutat perfectament desconeguda. El cas de Lesera -que com hem vist, no figura en la seua obra- és justament el contrari: coneixem la tribu a què estaven adscrits els seus ciutadans però no la categoria jurídica de la ciutat.
[ARASA, Ferran. La ciutat romana de LESERA. Les excavacions de 2001-2005. Miscel·lània en homenatge a José Eixarch Frasno. Pàg. 53-97. Ajuntament de Forcall i Editorial Antinea. Vinaròs. 2006.]
Pressumpte naixement de Jesús. El cristianisme surgiria uns anys més tard. Encara que no queda clar si va nàixer justament l'any zero, el Nadal de l'any 1 aC o en alguna altra data. En aquest tema es fa complicat saber què va passar realment perquè, en crear-se tota una religió al voltant de la figura de Jesús, costa destriar els fets purament històrics i, sovint, el fanatisme religiòs ho acaba magnificant tot de tal manera, que acaba perdent la credibilitat. De tota manera, ni el calendari julià ni el gregorià, pel qual ens regim en l'actualitat, tenien any zero i passaven de l'any 1 aC al 1dC. en.wikipedia.org
S'inicia una nova religió, el cristianisme. Primer perseguit pels romans. Més tard d'expandirà i serà adoptada com a pròpia.
Fitxa F008348 (sense foto), i inscripció HD026795. [enllaços caiguts]
Inscription Database: Epitaph from Lesera - El Forcall (Hispania citerior). Find spot: Mas de Sebastiana.
Majuscule:
[]S P F
[]PANVS
[]A G F
[]VXO[]
[
Transcription: "[---u]s P(ubli) f(ilius) [---]panus [---]a G(ai) f(ilia) [---]uxo[r] [-----?".
Chronological Data: 1 AD - 100 AD
Literature: AE 1986, F. Arasa & J. Vicent 1986, CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: tabula (height: 25 cm, width: 28 cm, depth: 9 cm, letter size: 5 cm)
Commentary: Z. 2: am ehesten [Cam]panus oder [His]panus. (Z. 2: molt probablement [Cam]panus o [His]panus.
People:
Person 1: Name: [---u]s P.f. [---]panus (Praenomen: [-], Nomen: [---u]s, Cognomen: [---]panus)
Person 2: Name: [---]a G.f. [---] (Nomen: [---]a, Cognomen: [---])
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable)
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, però no la foto: eda-bea.es
[MELA, Pomponi. De situ orbis. Transcripció del s. XIX.] books.google.es
I altres també tenen informació...
[CORTÉZ Y LÓPEZ, Miguel. Diccionario geográfico-histórico de la España antigua, Tarraconense, Bética....] books.google.es
COMPLETAR: books.google.es (llatí)
Transcripció de Miguel Cortez y López:
[...]
De los Vascones:
- La ciudad Oiaso 15.6::45.5. {Nota a pie de página: La latitud en el cod. de Mendoza es más exacta, 15.6, mejor que 15.30; Oyarzun, distante del Salto 'Oyarso', y del promontorio del mismo nombre.}
- El promontorio del Pirineo llamado Oiaso 15.10::45.50. {A tres lugares distintos aplicaron los antiguos el nombre 'Oiaso': a una ciudad; a un salto o puerto, por donde se subía y bajaba el Pirineo; y a su promontorio. Éste se llama hoy Cabo de Hiquer. El salto o puerto lo menciona Plinio, y también los dos promontorios del Pirineo, el oriental y el boreal.}
El costado de la Tarraconense que mira al oriente estival, tiene por límite al Pirineo, desde el promontorio dicho hasta los montes que tocan con nuestro mar, en donde está el templo de Venus, cuya posición es a los 20.20::42.20. Mas el Pirineo forma una curvatura como quien se mete en la España; y el medio de esta inflexión en la Tarraconense está a 17::43. Los otros costados de la Tarraconense que tocan con la Lusitania y con la Bética ya quedan descritos. Pero el lado que está tendido a la orilla del Baleárico y forma el Oriente invernal se describe así:
Después del término de la Bética que estaba a los 12::37.15. {Es claro que en vez de 12 debe corregirse a 11, pues la España Bética se terminaba en Barea, según Plinio. Tolomeo le dio hacia el Oriente invernal algo más de extensión, a saber, 15 minutos.}
Entra en la costa de los Bastitanos en:
- Urce 12::37.20. {Urce estaba en el despoblado que hoy se llama "ciudad del Garbanzo", junto al río Almanzor}
La costa de los Contestanos:
- Lucentum 12.30::37.30. {Sïendo 'Lucentum' litoral, claro es ser 'Alicante', y no 'Luchente'. En T. Livio 'Loguntica'. La longitud 12.20 de Erasmo y de la Argentina es más exacta que 12.10, puesto que 'Lucentum' está más oriental o a mayor longitud occidental que Cartagena.}
- Carthago nova 12.15::37.55. {Cartagena.}
- El promontorio Scombraria 12.30::38.10. {Así en la Argentina, más exacto que en las demás, 12.55::38.5.}
- La boca del río Stabero 13.30::38.30. {'Stabero' se lee en la Argentina, y 'Tadero' en Plinio, y 'Terebo' en Erasmo. Combinadas todas estas variantes resulta el nombre 'Staderus', sinónimo de 'Seguro' o 'Segura'; se ha trocado la 'd' en 'b'.}
- Alona 12.40::38.35. {Guardamar, corruptela de 'Guadiamar', 'aguas saladas', nombre tomado de los árabes; en griego 'alos', 'la sal'.}
- Serabis y su boca en el mar 13::38.45. {Aunque sé que en todos los códices se lee 'Saetabis', corrijo con Mela 'Serabis', que por sí solo entra en el mar junto a Murviedro; pero ningún río 'Saetabis' entra con su propia boca en el mar, puesto que el Játiva se une al Júcar, y pierde su nombre, de modo que la boca es de Sucro, como se va a ver, y no de 'Saetabis'. 'Serabis' o 'Serapis' quiere decir 'río del Toro Apis'; 'Scarabis', por metátesis, hoy 'Peña Scarbia'. De aquí Xérica se llamó 'Serabica', y los árabes la pronunciaron 'Xerica'.}
- El puerto Illicitano 13.30::38.45. {'Illicitatus' se lee, pero es claro ser 'Illicitanus'. El puerto de Elche estaba en 'cap. de - Aljup', según Mayans en su 'Illici', pág.43.}
- La boca del Sucro 14::38.50. {Hoy Júcar.}
La costa de los Edetanos tiene a:
- La boca del rio Pallantia 14.40::38.55. {La Contestania finaba en el Sucro, según Plinio; y entraba la Edetania en Valencia y su río Turia. Mas éste tenía tres nombres: 'Turia', por pasar por los 'Turoletas'; 'Pallantia', por pasar por 'Pallancia' o Valencia la vieja; y 'Cano', como lo llama Avieno, hoy río blanco o 'Guadalaviar'.}
- La boca del Turulios o Turulis 15::39. {Turulis se llamaba en tiempo de Tolomeo el Millares por nacer junto a un castillo llamado 'Turulius', hoy Torrijas; en cuyo castillo se estableció una casa de Templarios, y hoy es un pueblo debajo del cual nace el Millares, que en el Bavor recibe al río 'Idubeda', que nace en Linares, en la falda occidental de este monte. Por lo tanto, tiene dos nombres por sus dos fuentes: 'Turulis' o 'Turulias' e 'Idubeda'.}
- Dianium 15.40::39.30. {Por más que Tolomeo ofreció en su lib.I cap.18 describir las costas marítimas 'quodam in ipsis servato ordine', tanto en esta costa como en la de Galicia se observa el mayor desorden. Isaac Vosio quiso coordinarla en sus 'Observaciones in Melam', pero ni aún guardó rigurosamente el orden topográfico. En todo rigor, es como sigue: 'Carthago nova', 'Scombraria', 'Staberus', 'fl. Alonae', 'Illicitanus portus', 'Lucentum', 'Dianium', 'Sucro', 'Pallantia', 'Serabis', 'Turulis'. Aquí entran los ilercaones. En el cod. Coislin, se lee 'Lianium' por 'Dianium'.}
En la costa de los Ilercaones están:
- El promontorio Tenebrio 15.55::39.40. {El cabo 'Oropesa'. Este nombre le ha quedado del hebreo 'Erop' o 'Erob', 'locus tenebriocosus', 'locus vesperascendi'. De aquí mismo tomó su nombre la 'Eoropa' o 'Europa'. v. Thomas Hyde: 'in itinera mundi. De Erop, Orop y Oropesa': la 'Tenebricosa'.} [el promontori tenebròs?]
- El puerto Tenebrio 15.30::40. {El puerto de Oropesa}
- La boca del rio Hibero o Ibero 16::40.30.
- El medio de su curso 14::42.
- Sus fuentes 12.30::44.
De los Cosetanos son:
- Tarracona 16.20::40.40.
- Subur 16.50::40. {En Erasmo, esta población se coloca en los 'laletanos', con los que se alindaba; pero en todos los demás códices e impresos se aplica a los cosetanos; pues 'Subirats' está a la derecha del Rubricato, que era el término de la Cosetania.}
De los Laletanos: {En Erasmo 'Laietanos', porque los copiantes de 'l' hicieron 'i'.}
- Barcinon 17.15::41.
- Rubricato y su boca 17.30::41. {Primero debió poner la boca del Lobregat que a Barcelona, como lo hizo Plinio. La longitud está errada; al río se debe dar 17.15; a la ciudad, 17.30.}
- Betulon 17.50::41. {Badalona. Mela.}
- El promontorio Lunario 18.30::41. {Palamós, llamado 'Lunario' por la figura de media luna que presenta.}
- Dilurum 18::41.4. {En Plinio se llama 'illuro', en Mela 'eluro'; la voz 'diluros' parece tener sus raíces en 'dis-leos': un pueblo que está dividido en dos. Por la longitud se ve que estaba al oriente de 'Blanda'; así parece que debe fijarse en 'Arens' de mar que preenta la figura de dos pueblos. No puede ser Mataró, porque se llamó 'Foenicularia'; más bien debe reducirse a Pineda.}
- Blanda 18.15::42. {Blanes.}
De los Indigetas son:
- La boca del río Sambroca 18.30::42.10. {Los 'laletanos' finaban en el río Tordera, y desde allí hasta el Pirineo los 'indigetes'. El Samboca era el Ter, llamado 'Sambroca' o 'Cambroca' por nacer cerca de 'Cambrocon', pueblo de los antiguos indigetas, que hoy se llama 'Camprocon', y por corruptela Camprodon; su etimología e a 'Sambroca' o 'Sambroda', y mudada la 'b' en 'p', Samprodon. Ni por sueños la trae de 'campus rotundus'.}
- Emporias 18.45::42.20.
- La boca del Clodiano 19::42.30. {Se llama también 'Alba'; a su boca estaba 'Emporias', y se servían de ella los emporitanos como de puerto.}
- La ciudad de Rhoda 19.30::42.30. {Estaba donde hoy Rosas, y junto a ella desaguaba en el mar el río 'Tichis', según Mela. Por lo tanto, no podía estar en el sitio que ocupa el monasterio de San Pedro, donde no pasa río alguno.}
- En pos de esta viene el templo de Venus ya nombrado 20.20::42.20. {Es decir, que desde Rhoda al Promontorio había la distancia de diez minutos. En Plinio, once millas. Los diez minutos en el sistema de Tolomeo hacen dos horas y media, igual a 11 millas.}
Los montes insignes de la Tarraconense son:
- El Vindio, cuyos límites tocan en partes de los grados 9::45 y de los 11.30::44.15. {Habiendo Tolomeo concluido la descripción del costado baleárico de la España, se mete en lo mediterráneo, y nombra los montes más señalados, comenzando por el más occidental, que es el Vindio o montañas de León hasta Galicia.}
- Y el Edulio, cuyos términos tocan parte de los grados 14.40::42.15 y de los 16.43. {El menos occidental que el 'Vindio', es el 'Edulio', que debe corregirse 'Ebulio', Cantabria hasta 'Urbion'; nombre vascongado que significa 'monte que arroja agua, como cuando hierve una olla'. Así salen las lagunas donde mana el Duero.}
- Y el Idubeda, cuyos límites tocan en parte de los grados 14::41.30 y de 14.20::39. {Más oriental que el 'Urbion' o 'Ebulion' está el 'Idubeda', que se extiende desde 'Moncayo' por Peña Colosa a Sagunto. Su falda oriental es 'edetana', la occidental 'celtíbera'. En el cod. Coislin. 'Gdubeda'.}
- Y el Orospeda, cuyos límites tocan en parte de los grados 12::37.40; y del 14::39.40. {'Orospeda' es voz griega que significa 'fin de las llanuras', como lo es este monte donde se acaban las llanuras de la Mancha. El Orospeda tarraconense se extendía desde el puerto de 'Almansa' hasta el de la 'Mala Muger', al occidente de 'Cazlona' [En Cazlona, Linares (Jaén) estan les runes de Castulo.]. Estrabón le extendió hasta Gibraltar por un lado, y hasta Ayamonte por otro. Pero tales ramales del Orospeda son montes de la España Bética, llamados por Tolomeo 'Marianus é Illipula'.}
La comarca que está vecina al promontorio Nerio la poseen los ártabros. {Los ártabros, según Mela, estaban en el punto desde donde comenzaba la costa boreal de la España 'in ea primum artabri sunt'. Por lo tanto, deben ponerse en el Ferrol.} Y son ciudades suyas:
- Claudiomerium 5.45::45.10 {Estos son los que Plinio quiso que fuesen llamados 'Arrotrebas', extendidos desde la Coruña hasta el cabo Ortegal. Claudiomerium es 'Mera'.}
- Novium 6.30::44.45 {De Novium se ha quedado con el nombre 'Neda', no lejos del Ferrol.}[...)
[CORTÉZ Y LÓPEZ, Miguel. Diccionario geográfico-histórico de la España antigua, Tarraconense, Bética....] books.google.es
Fitxa F006934 (foto), i inscripció HD004541. [enllaços caiguts]
Inscription Database: Epitaph from Lesera - El Forcall (Hispania citerior). Find spot: La Moleta dels Frares (La Moleta de Liborio).
Majuscule:
C []VLIO GAL
[]RONTONI AN XIIX
C[]
[
Transcription: "C(aio) [I]ulio Gal(eria) [F]rontoni an(norum) XIIX C[---][------?".
Chronological Data: 51 AD - 100 AD
Literature: AE 1979, G. Alföldy 1977, CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: stele (height: 57 cm, width: 52 cm, depth: 26 cm, letter size: 5,5-5 cm)
People:
Person 1: Name: C. [I]ulio Gal. [F]rontoni (Praenomen: C., Nomen: Iulius+, Cognomen: Fronto+, Tribus: Galeria, gender: male, years: 18)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, però no la foto: eda-bea.es
San Ruf de Tortosa, bisbe de Tortosa (64-94?). Diu la llegenda que era un deixeble de Sant Pau de Tars i que va ser el primer bisbe de Tortosa, però, en realitat, pareix que no va existir. De fet, no aparexeran referències documentals al bisbat de Tortosa fins al 516, amb un tal Ursus, que acudirà a un concili a Tarragona.
Entre el legendari San Ruf i Ursus es citen els següents bisbes:
Macià (s.II)
Quart (c. 156)
Eustorqui (s.III)
Exuperanci (?-369)
Heròdot (s.IV)
Liriós (364-399)
Heros (c. 400)
Ervici (s.VI)
Ursus (516-525)
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
En una Exposició que es fa a Morella en motiu d'un Sexenni, hi ha una peça molt interessant procedent del poblament romà del Cid:
N.252. Lamparilla romana que Mosén Segura Barreda hace referencia en su obra "Morella y sus Aldeas" y que regaló a D. Manuel Martí, Pbro. Procede de una sepultura de la Iglesia de Nuestra Señora del Cid de la Iglesuela del Cid (Teruel). Tiene a Mercurio de medio cuerpo, sombrero alado, su caduceo y bolsón en la mano, en el anverso; y la inscripción L'MVNSVC en el reverso. (pp.36-37)
[MILIÁN BOIX, Manuel -Junta de Fiestas- (1928): 1ª Exposición Morellana de Arte. Morella. MCMXXVIII] google.es (pdf repositori.uji.es)
Investigant sobre aquesta inscripció, trobem el següent:
EL CERAMISTA MVNSVC.- El hallazgo, en Herrera del Pisuerga, de un fragmento de lucerna con la marca de ceramista MVNSVC da pie a replantear la presencia de sus productos en la Península Ibérica. Es posible que L.MVN.SVC., Lucius Munatius Succesus [sic], estuviera unido por vínculos de parentesco a algunos de los Munatii cuyas marcas de lucernas [...]. Con respecto al emplazamiento del taller de L. MVN. SVC la documentación señala dos áreas de notable comercialización, Roma-Ostia-Agro Romano y Africa Proconsular. [...] Gran zona productora de aceite el Africa romana, independientemente de una producción propia que cobra su más clara expresión durante el siglo II d.C., importó lucernas de Italia [...]. (p.190)
[BALIL ILLANA, Alberto (1984): Estudios sobre las lucernas romanas (IV). Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología. pp.190-195.] dialnet.unirioja.es (pdf)
Per internet hem vist algua "lucerna" similar al descrit abans, però també publicacions amb dades cronològiques d'aquesta marca:
LMVNSVC, L.MVNSVC, L.MVN.SVC. Italic; with African branches; end of Flavian to Trajanic. (p.473)
[BUSSIÈRE, Jean et al. (2017): Ancient Lamps in the J. Paul Getty Museum (Los Angeles). Getty Publications. Los Angeles.] books.google.es
Consultem en quines dates trobem aquestes dinasties i veiem que la FLAVIA va de l'any 69 dC al 96 dC. És una casta d'emperadors romans que pertanyen a la gens dels Flavii. Els emperadors són: Vespasià (69-79 dC) i després els seus dos fills, Titus (79-81 dC) i Domicià (81-96 dC).
En quant a la dinastia ANTONINA, va del 96 al 192 dC. amb set emperadors que començaran amb Nerva (96-98 dC) i, a continuació, Trajà (98-117 dC), que és el que ens ocupa per tal de datar la ceràmica de la que parla Milián Boix. La llàntia romana, per tant, caldria situar-la cronològicament entre els anys 69 i 117 dC.
Wiki: Dinastía Flavia Wiki: Diinastía Antonina (la de Trajano)
Sembla que podria haver estat fabricada en algun taller de Byzacium (Tuníssia):
Estampille: L.MVNSVC
Nom du potier: Lucius Munatius Successus
Autres estampilles: MVN
Activité: entre la fin du Iº et le début du IIº [finals del s.I dC i principis del s.II dC)
Région: Bysacène (centre) [Bizacena -BYZACIUM- era una regió romana en l'actual Tuníssia]
"La gens MUNATIA est ainsi une importante famille de l'Italie centrale où ils semblaient être poitiers. Une partie de ses membres s'installa en Tunisie centrale pour perpétuer cette activité à partir de circa 70. Elle fit souche sous différents cognomen: Adiectus, Successus, Philemon, Threptus."
Fitxes F006935 i F012318 (foto), i inscripció HD016937. [enllaços caiguts]
Inscription Database: Epitaph from Lesera, aus [voltants] - La Iglesuela del Cid (Hispania citerior).
Majuscule:
G DOMITIVS G F
GAL PROCVLVS AN XX
H S EST
G DOMITIVS GAL PROCVLVS
AELIA L F SVPESTA
L AELIVS ASIATICVS
VALERIA NYSA
V F
Transcription: "G(aius) Domitius G(ai) f(ilius) Gal(eria) Proculus an(norum) XX h(ic) s(itus) est G(aius) Domitius Gal(eria) Proculus Aelia L(uci) f(ilia) Supe(r)sta L(ucius) Aelius Asiaticus Valreia Nysa v(ivi) f(ecerunt)".
Chronological Data: 71 AD - 130 AD
Literature: AE 1977, G. Alföldy 1977, CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: tabula (height: 46 cm, width: 52 cm, depth: 19 cm, letter size: 5-3 cm)
People:
Person 1: Name: G. Domitius G.f. Gal. Proculus (Praenomen: C., Nomen: Domitius, Cognomen: Proculus, Tribus: Galeria)
Person 2: Name: G. Domitius Gal. Proculus (Praenomen: C., Nomen: Domitius, Cognomen: Proculus, Tribus: Galeria)
Person 3: Name: Aelia L.f. Supesta (Nomen: Aelia, Cognomen Supersta*)
Person 4: Name: L. Aelius Asiaticus (Praenomen: L., Nomen: Aelius, Cognomen: Asiaticus)
Person 5: Name: Valeria Nysa (Nomen: Valeria, Cognomen: Nysa)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció en dues fitxes diferents: la fitxa 13727, amb la inscripció, però sense foto; i la fitxa 13750, amb dues fotos, inscripció i traducció: "Aquí yace Gaius Domitius Proculus, hijo de Gaius, inscrito en la tribu Galeria, muerto a los veinte años. Gaius Domitius Proculus, inscrito en la tribu Galeria, Aelia Supersta, hija de Lucius, Lucius Aelius Asiaticus, Valeria Nysa hicieron (la sepultura) en vida". I afegeix: "Apareció enel territorio de La Iglesuela por la acción de la reja de un arado".
Francisco Beltrán, de la Universitat de Saragossa, diu sobre aquesta "Aelia·L·f·Supersta":
ERT 15 (lám.VIII,13). La Iglesuela del Cid. Sobre piedra figura Aelia·L·f·Supe-VACAT 1-sta (es decir Supe<r>sta), y no Supe·sta -la interpuncuión no se observa con claridad- ni Supe[r]sta, pues la letra R nunca se escribió. No hay constancia de tal cognombre (I. Kajanto, "The Latin cognomia", Helsinki, 1965, pp.93-94 y 274), que parece la forma femenina de Superstes. Sobre esta inscripción y ERT 16-19, cf. ahora CIL II, 14, 776-779. [Corpus Inscriptionum Latinarum] (pàg.302)
[BELTRÁN LLORIS, Francisco (1996): La epigrafía latina de Teruel. A propósito de un nuevo corpus provincial (revisión crítica del corpus de M. Navarro, "La epigrafía de Teruel". Teruel, 1994). Archivo Español de Arqueología (AEspA),69. 1996, págs.295-306.] aespa.revistas.csic.es
En relació a aquest comentari de Beltrán, sobre "cognominia", trobem un diccionari online on es poden buscar noms i cognoms romans que apareixen en textos clàssics.
[SMITH, William (1849): A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Proyecto Perseus (online). perseus.tufts.edu
Fitxa F006931 (sense foto), i inscripció HD026777. [enllaços caiguts]
Inscription Database: Epitaph from Saguntum-Dertosa, inter [entre Sagunt i Tortosa] - Albocàsser (Albocácer) (Hispania citerior). Find spot: Mas de Boix, Grundstück [propietat].
Foto: db.edcs.eu
Majuscule:
C AEMILIO C F
GAL RESTITVTO
ANN XX
CAECIL C F PROCVLA
FILIO PIISSIMO
SE VIVA FECIT
H M H N S
Transcription: "C(aio) Aemilio C(ai) f(ilio) Gal(eria) Restituto ann(orum) XX Caecil(ia) C(ai) f(ilia) Procula filio piissimo se viva fecit h(oc) m(omentum) h(eredem) n(on) s(equetur)".
Chronological Data: 71 AD - 130 AD
Literature: CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: tabula (height: 58 cm, width: 71 cm, depth: 7 cm, letter size: 8-3 cm)
People:
Person 1: Name: C. Aemilio C.f. Gal. Restituto (Praenomen: C., Nomen: Aemilius, Cognomen: Restitutus, Tribus: Galeria)
Person 2: Name: Caecil. C.f. Procula (Nomen: Caecilia*, Cognomen: Procula)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, però no la foto: eda-bea.es
Hace ya muchos años (en su visita del 15 de Septiembre de 1781) el Príncipe Pío descifró una piedra de mármol pardo de más de dos pies de altura por uno de anchura, sirviendo de peana á una cruz del cementerio. Su inscripción es la siguiente: "GNAEO BAEBIO, GNAEI FILIO, GALERIA, GEMINO, ET PAPIRIAE, QUINTI FILIAE, FESTAE, GNAEUS BAEBIUS PAPIRIUS PARENTIBUS OPTIMIS" [i en una nota a peu de pàgina ho tradueix com: "Gneo Bebio Papiria dedicó esta memoria a sus excelentes padres Gneo Bebio Gemino hijo de Gneo, y Papiria Festa, hija de Quinto"]
Nota 1: La família Baebia també deixa rastre per Oriola: "P. BAEBIVS VENETVS / P. BAEBII VENETI. F. / P. BAEBII BAEBISCERIS / NEPOS ORETANVS, &c." Que quiere dezir, Publio Bebio Veneto, hijo de Publio Bebio Veneto, y nieto de Publio Bebio Veneto natural de Oreto, &c. (col.22) [Escolano,1611)
Nota 2: La família Baebia també deixa rastre en Alacant: "L. BAEBIAE / ROMANAE NOBILIS. / PARDVS SAGVN- / TINVS AMICISS. / AMICAE, OPTIMEQVE / DE SE MERITAE. / F. C." Que quiere dezir, A Lucia Bebia, Romana nobilissima, Pardo natural de Murviedro, su gran aficionado, procurò que se pusiera esta memoria por tener con ella estrecha amistad y obligaciones. Autores hay que dizen que esta piedra estuvo primero en Ademús, donde hay otra de Bebios. (col.86) [Escolano,1611)
Nota 3: La família Baebia també deixa rastre en Sagunt: "DIS. MAN. / GEMIN. MIRINES. ANN XXX. L BAEBI. PARDVS OMNI BONO DE SE MERITAE FECIT." Y quiere dezir: Dedicacion a los dioses de los finados. Esta sepultura la hizo Lucio Bebio Pardo a Gemina Merina, que murio de treynta años, y se lo tenia merecido por mil caminos.. (col.86) [Escolano,1611]
Nota 4: I encara un altre rastre de la família Baebia, aquest cop trobada en Ademús "que se hallo en Adeymus, pero fue trasladada al monasterio e frayles geronymos de Gandia": "BAEBIAE QVI ----E AE / EX TESTAMENTO SVO". En Romance: Sepultura labrada, para el entierro de Bebia, por haverlo ordenado assi en su testamento.. (col.169) [Escolano,1611]
I Escolano, ens dóna molts exemples més d'aquesta família en Sagunt, i ens diu: "Respecto al cavallero Bebio, que puso la primera dedicación, solo nos queda advertir, que los que deste linage trasmigraron de Roma a nuestro Reyno, fueron tantos, que apenas se halla letrero de aquellos siglos, que no sea de Bebio, mayoritariamente en Murviedro. Porque como fue Quinto Bebio uno de los Embaxadores embiados por Roma a Carthago, a pedir emienda de aquel desmán cometido en Sagunto por Anibal, parece que se hallò prendado y obligado a su reparo, de que no pudo dar mayores muestras que haziendo venir los de su nobilissima familia a avezindarse en ella. (col.489) [Escolano,1611)
I afegeix que:
Ya en 1876 se hicieron importantes descubrimientos de antigüedades romanas en la Moleta dels Frares, sita entre los barranquillos dels Llops i de la Menadella. El rector de la Universidad de Valencia Dr. Ferrer y Julve, D. Teodoro Lorente y algunos arqueólogos que la han visitado, sustentan la opinión de que allí debió asentarse alguna población romana, quizás la Bisgargis de Ptolomeo. Entre los cimientos de un derruido portal aparecen en la peña los surcos de una calzada. La situación estratégica de la montaña, que se alza entre barrancos, sirviendo por Mediodía de foso al río Cantavieja; la prolongación de su meseta sobre un elevado cuerpo de rocas; la infinidad de escombros, barros, objetos y antigüedades encontradas, etc., etc., hacen sospechar fundadamente en la certeza del anterior aserto. Se han extraído de la primera meseta de dicha mola, barros saguntinos con grecas y marcas de fábrica, cristales, clavos, objetos de metal, argamasas con pinturas murales y utensilios domésticos, monedas íberas y romanas, teseras, camafeos y otros objetos de la civilización latina. A flor de tierra asoman cimientos de edificaciones domésticas, y á poniente, un zócalo de sillerías, restos de muro de más de cuarenta metros de longitud. La segunda meseta sostuvo, al parecer, importantes construcciones, en cuya acrópolis vense aún cimientos de una gran torre cuadrada construída con enormes sillares de piedra arenisca. Ya Cortés, mucho antes de descubrirse los restos que acabamos de describir, colocaba en esta población la antigua Bisbargis (que, según opinión general, se cree que en la antigua Morella). Sea de ello lo que fuere, es lo cierto que nadie duda de la remota antigüedad de Forcall, aunque con distinto nombre y emplazamiento.
[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.692. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]
En una base de dades alemanya anomenada Epigraphic Database Heidelberg [EDH], trobem diverses inscripcions romanes del nostre territori.
Inscripció HD010760. [enllaç caigut]
Inscription Database: Epitaph from Lesera - El Forcall (Hispania citerior). Find spot: -
Foto alternativa: db.edcs.eu
Majuscule:
CN BAEBIO
CN F GAL
GEMINO
ET PAPIRIAE
C F FESTAE
CN BAEBIVS
[]AVRVS PA
RENTIBVS
OPTIMIS
Transcription: "Cn(aeo) Baebio Cn(aei) f(ilio) Gal(eria) Gemino et Papiriae C(ai) f(iliae) Festae Cn(aeus) Baebius [T]aurus parentibus optimis".
Chronological Data: 71 AD - 200 AD
Literature: AE 1977, AE 1979, ALFÖLDY 1977, CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: altar (height: 94 cm, width: 608 cm, depth: 35 cm, letter size. 5-4 cm)
Comment: (B): CIL II 4053: Z. 7: [---]rus.
People:
Person 1: Name: Cn Baebio Cn.f. Gal. Gemino (Praenomen: Cn., Nomen: Baebius, Cognomen: Geminus, Tribus: Galeria)
Person 2: Name: Papiriae C.f. Festae (Nomen: Papiria, Cognomen: Festa)
Person 3: Name: Cn. Baebius [T]aurus (Praenomen: Cn., Nomen: Baebius, Cognomen: Taurus+)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, però no la foto: eda-bea.es
En un article de Ferran Arasa publicat en 2014, es fan públiques diverses inscripcions ibèriques i romanes i ens en recorda alguna altra trobada prèviament:
En les campanyes d'excavacions realitzades a la ciutat romana de Lesera entre els anys 2001 i 2009 i en prospeccions superficials es van trobar diverses peces que presenten grafits. En aquesta nota en presentem quatre, un d'ibèric i tres de llatins, els suports dels quals són: ceràmica (comuna i TSH), pedra (téssera) i metall (anell de plata). [...)
Les inscripcions incises en alfabet llatí eren conegudes a la Moleta des que es van donar a conèixer el jaciment l'any 1876, quan van començar a trobar-se tésseres amb breus textos que majoritàriament van passar a formar part de la col·lecció arqueològica de la família dels propietaris amb un notable grup d'entalles (Arigó 1879: 10, làm. nº 8; 1880: 5; Ferrer 1888; CIL II [Corpus Inscriptionum Latinarum] 6246-7; Mateu 1981; Arasa 1987: 22-23, làm. XXII; 2009: 122-123, fig. 87; IRPV II 85-87). Posteriorment, en el sondeig que Pla va realitzar l'any 1960 a l'esmentada 'domus' va trobar un pivot d'àmfora Dr. 2-4 amb un grafit precocció en posició invertida que possiblement correspon a un nom abreviat: "Op(---)" (Arasa 1987 [...]) i una téssera de pedra amb el numeral "XXV" (Arasa 1987 [...]); i en el tercer sondeig obert a l'extrem N de la plataforma inferior, va trobar dos fragments de TSH [Terra Sigillata Hispanica] amb esgrafiats incomplets (Arasa 1987 [...]). Algunes de les troballes que ací presentem provenen també de l'esmentada 'domus', que va ser totalment excavada en les campanyes realitzades entre els anys 2001 i 2005, i la darrera es va trobar en un dels sondeigs oberts en la zona on se suposa podia estar emplaçat el fòrum del municipi, en la terrassa central del sector NE de la plataforma inferior, a prop del tercer sondeig de Pla.
2) Text incís sobre la superfície exterior d'un bol ('catinus'/'catillus') de ceràmica comuna de cocció oxidant (LM-03-1037-1), trobat en la campanya del 2003 de les excavacions de la citada 'domus' (Arasa 2006 [...]). Presenta una carena marcada en el terç superior del cos que el separa de la vora còncava, amb el llavi sense diferenciar, i pertany al tipus IV.3.1.3, amb capacitat per a una 'hemina', que data del període flavi (Escrivà 1005 [...]). Les seues dimensions són 15,5 cm de diàmetre i 6,5 cm d'altura (fig.2). Va aparèixer a la UE 1037, els materials més recents de la qual poden datar-se cap al final del s. I dE. El grafit es troba incoplet en el seu inici i s'hi poden llegir tres lletres corresponents a la terminació "-uru"; davant es veuen dos traços que poden correspondre a altres dues lletres, dels quals el segon i més complet deu ser una "S", mentre que el primer -que normalment hauria de ser una vocal- només es veu l'extrem inferior inclinat de dreta a esquerra, de manera que la seua lectura sembla "[---]"+"suru", que possiblement és la terminació d'un nom personal en ablatiu, quelcom no molt freqüent en aquesta mena d'epígrafs. Quant a l'onomàstica, el cognom 'Surus' és molt freqüent per tot l'Imperi i està documentat en sis ocasions a Hispània (Abascal 1994: 519), una de les quals a 'Saguntum' (CIL II [...]) en el nom d'un 'ostiarius'. Tanmateix, la presència d'un altre signe davant de la 'S' fa pensar que es tracta d'un altre nom amb aquest amateixa terminació, que podria ser 'Casurus', documentat a les Gàl·lies o 'Visurus', a Verona; el fet que el primer signe es trobe tan incomplet impedeix decidir-se per alguna d'aquestes opcions.
[ARASA, Ferrán (2015): Noves inscripcions ibèriques i romanes de Lesera (la Moleta dels Frares, Forcall-Castelló). pp.219-223. En SAGVNTVM. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia. January 2015. València. researchgate.net (pdf)
"L(ucius) DOMI[tius ---?] / Cresce[ns ---?]". [No la tradueix.)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, però no la foto: eda-bea.es
En un article de Ferran Arasa publicat en 2014, es fan públiques diverses inscripcions ibèriques i romanes, com aquesta:
En les campanyes d'excavacions realitzades a la ciutat romana de Lesera entre els anys 2001 i 2009 i en prospeccions superficials es van trobar diverses peces que presenten grafits. En aquesta nota en presentem quatre, un d'ibèric i tres de llatins, els suports dels quals són: ceràmica (comuna i TSH), pedra (téssera) i metall (anell de plata). [...)
3) Part d'un bol hemisfèric de TSH [Terra Sigillata Hispanica] de la forma 8 de les produccions de 'Tritium Magallum' (fig. 3), que es va trobar en les excavacions de la mateixa 'domus', també en la campanya de 2003, a la UE 1050 de l'habitació 4, que és un paquet d'enderrocs que segella la tercera fase constructiva que pot datar-se en la primera meitat del s. II dE (LM-03-1050-8). Està format per dos fragments que encaixen i corresponen a la part inferior de la paret i la base. El text es troba incís en la part inferior de la paret, al voltant de la base, està sencer i consta de quatre lletres ben conservades que poden llegir-se sense dificultat: "Pota". Sobre el supòsit més usual que es tracte d'una marca de propietat, la primera opció és el propi cognom 'Pota', fins ara no documentat en les províncies hispàniques, però sí en algun cas a Àfrica ('Geminia Pota', de Constantina [...]). Tanmateix, no pot descartar-se la possibilitat que estiga abreviat i es tracte d'un cognom d'origen grec de la família de 'Potamius' (Solin 2003 [...]), que trobem en algun cas a la península (Abascal 1994: 464). Fóra més estrany que es tractara del present d'imperatiu del verb 'poto' (beure), amb la traducció de 'Beu!", que seria acord amb la seua presència en una copa, però que suposaria un coneixement avançat de l'ús del llatí.
[ARASA, Ferrán (2015): Noves inscripcions ibèriques i romanes de Lesera (la Moleta dels Frares, Forcall-Castelló). pp.219-223. En SAGVNTVM. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia. January 2015. València. researchgate.net (pdf)
En un article de Ferran Arasa publicat en 2014, es fan públiques diverses inscripcions ibèriques i romanes, com aquesta:
En les campanyes d'excavacions realitzades a la ciutat romana de Lesera entre els anys 2001 i 2009 i en prospeccions superficials es van trobar diverses peces que presenten grafits. En aquesta nota en presentem quatre, un d'ibèric i tres de llatins, els suports dels quals són: ceràmica (comuna i TSH), pedra (téssera) i metall (anell de plata). [...)
4) Anell de plata amb aló circular trobat en la campanya de 2005 a la UE 1037 del sondeig 1 de la trinxera oberta a la zona central del sector nord de la terrassa central. Es tracta d'una UE [Unitat Estratigràfica] de sedimentació situada per davall del nivell agrícola, amb materials majoritàriament romans. Dimensions màximes: 17,2 mm de diàmetre exterior, 14,9 mm de diàmetre interior, 6 mm d'amplària màxima i 1,4 mm de grossària; el xató té 5,6 mm d'amplària i 1,7 mm de grossària (fig. 4). El reduït diàmetre interior fa pensar que estava destinat a un infant. L'anell es fa més ample cap a la part superior per tal d'abraçar el xató, que queda a major altura i diferenciat mitjançant una motlura. Pertany al tipus 3 que Guiraud va establir entre els anells gal·lo-romans, que es caracteritza justament perquè el xató es troba més alt que la línia de l'anell; s'aproxima al subtipus 3c, encara que no és exactament igual. Segons aquesta autora, el tipus 3 apareix en la segona meitat del s. II i es desenvolupa durant la major part del III (Guiraud 1989 [...]). Presenta dues lletres incises, "AE", que poden llegir-se sense dificultat i deuen correspondre a les inicials del nom del propietari o propietària (Arasa 2009 [...]). Les inscripcions que apareixen sobre els anells corresponen normalment als noms dels seus portadors, en ocasions acompanyats d'altres expresions (Gimeno 2012 [...]). Així, doncs, deu tractar-se del cognom del/la portador/a que per estar abreviat deixa obertes diverses possibilitats (Abascal 1994 [...]), de les quals la més normal seria 'Aemilianus/-a', que en la forma femenina trobem a la població castellonenca de l'Alcora sobre un epígraf funerari (CIL II [...]).
[ARASA, Ferrán (2015): Noves inscripcions ibèriques i romanes de Lesera (la Moleta dels Frares, Forcall-Castelló). pp.219-223. En SAGVNTVM. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia. January 2015. València. researchgate.net (pdf)
Nou bisbe de Tortosa: Macià. Abans està Sant Ruf de Tortosa, el primer dels bisbes de la diòcesi (des de l'any 64 fins al 90 aprox.) i després, Quart (c. 156).
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
Geografia. Claudio Ptolomeo (circa 100 - circa 170), conocido como Tolomeo, fue un astrónomo, matemático y geógrafo de origen griego que vivió y trabajó en la ciudad egipcia de Alejandría. En su 'Geografía', Tolomeo reunió el conocimiento geográfico disponible en el mundo greco-romano. Utilizó un sistema de líneas de la cuadrícula para representar la latitud y longitud de unos 8.000 lugares en un mapa que abarcaba el mundo conocido en el apogeo del Imperio romano. La obra de Tolomeo era desconocida en Europa en la Edad Media, pero, alrededor de 1300, los eruditos bizantinos comenzaron a introducir copias de sus mapas y escritos en Italia. En 1406, el italiano Jacopo d'Angelo tradujo el original al latín. La primera edición impresa apareció en Roma en 1477 seguida, un año después, por la edición que aquí se presneta, que contiene algunos de los primeros y más finos grabados en cobre. El alemán Konrad Sweynheym comenzó a hacer los grabados en Roma; [...] La 'Geografía' de Tolomeo tiene datos inexactos serios, atribuibles en parte al error en el cálculo del tamaño de la Tierra, que él creía más pequeña de lo que es. [...]
(full 144)
Fem un extracte dels llocs que cita per la nostra zona. Primer, els topònims des del punt de vista mariner (full 32):
[...] Post Betice finem. Bassitanorum / Baestitanorum / Bastianorum qui in ora ipsius pelagi sunt. [Omitim les coordenades, ja que presenten moltes errades]
Urci / Urce [per Murcia]
Contestanorum qui in ora maritima etiam sunt
Lucentum
Carthago nova
Scombraria / Scombraia Promont.
Staberis / Terebris flumen ostia
Alone / Alonae
Setabis / Saetabis flu. ostia
Illicitatus portus
Sucronis flu. ostia [desembocadura del riu Xúquer)
Edetanorum
Pallantie / Pallantiae flu. Ostia [riu Palància]
Turulis / Turis flu. Ostia [riu Turia]
Dianium
Ilercaonum / Illercaonum littus [litus o littus significa 'costa']
Tenebrium promont.
Tenebris / Tenebrius portus
Iberi / Liberi flu Ostia
Medium ipsius fluvii
Fontes fluvii
Cosetanarum / Cossetanorum / Cosetanorum littus
Tarracon
Subur
Leitanorum / Laetanorum litus
Barcinon
Rubricati flu. ostia
Betulon / Baetulon
Lunarium Promont.
Diluron
Blanda
Indigetorum litus
Sambroce / Sambrocae flu. Ostia
Emporie / Emporiae
Clodiant / Clodiani flu. ostia
Rhoda Civitas
Post hanc dictum Veneris templum / veneris dictum Templum [significa "temple de Venus"]
Montes in Tarraconensi insignes sunt.
Unindius / Vindium / Vindius cuius fines [...)
Edulius mons. / Edulion cuius fines [...]
Iubeda / Egdubeda mons. cuius fines [...] [sembla la Serra d'Espadà]
Ortospeda mons. cuius fines [...]
Tenent autem circa Nerium / onerium promont. Artabri Quorum Oppida [ja per Finisterre i la costa gallega] [...)
Ciutats 'insinges' i altres que situa per la nostra zona (fulls 34-35):
Post hos versus mare habitant Contestani. Quorum mediterranee civitates.
Menlaria
Valentia
Setabicula / Saetabicula
Setabis / Setabia / Saetabis
Illicis / Illicias
Iaspis
Iis et Bassetanis / Bastitanis / Bassitani atque Celtiberis magis orientales sunt Edetani. Quorum civitates mediterranee insignes.
Cesarea augusta / Caesarea augusta / Caesaraugusta
Bernava / Bernaba
Ebora
Bellia / Belia
Arsi
Damania
Leonica
Osicerda / Osicorda
Etobesa
Lassira
Edeta que etiam leria dicitur / Edeta & Leria
Saguntum
Iis magis orientales sunt Ilercaones. Quorum civitates mediterranee
Carthago vetus
Biscargis
Theava
Adeba
Tiariulia
Sigarra
Lercosa / Lertosa / Dertosa
Inter Iberum fluvium et Pyrenem partem autrigonibus [Autrígons, a l'actual país basc] quos medios interluit fluvius adiacent versus solis ortum Caristi. Quorum mediterranee [al nord, vora vàrduls -Varduli- i vascons -Vascones-, que enumera a continuació] [...]
Més endavant (fulls 35 i 36), nombra els de l'altra banda de l'Ebre, la nord:
Et post hos etiam Ilergetes. In quibus civitates
Bergusia / Bergousia
Celsa / Celea
Bergidium / Bergidum
Erga / Eraga
Succosa
Osca / Oscha
Burtina
Gallica flavia
Oreia / Orcia
Ilerda
Sub us maxime orientales sunt Cerretani / cerritani. Quorum civitas
Iulia libica / Iulia libyca [sembla que és Llivia, al Pirineu)
Iis ab occasu herent authetani. Quorum civitates
Aque calide / Aquae calidae
Ausa
Becula
Gerunda
Post hos Castellani / Castelani. Quorum civitates
Sebellunum / Sebevunum / Sebendunum [Sabadell?)
Bassi
Egosa
Beseda
Iis magis etiam occidentales sunt Accetani / Aecetani. Quorum civitates
Lesa
Udura
Ascertis
Setelsis
Telobis / Tebolis
Cerressus / Ceressus
Bacasis
Iessus / Iespus
Anabis
Cinna
Indigetum Civitates mediterranee
[..]ana / Detiana / Deciana
Iuncaria
Leitanorum Civitates mediterranee
Rubricata
Insule adiacent Terraconensi. In Cantabrico quidem oceano que nominantur scopuli Trileuci insule. [...)
(full 150)
[PTOLOMEO: Geografia. Claudii Ptolemaei Alexandrini Philosophi Geographiam Arnoldus Buckinck e Germania Rome tabulis ae neis: In picturis formatam imparessit. Sempiterno ingenii artificii que monumento anno dominici natalis M. CCCC. LXXVIII (1478). VI idus octobris. Sedente Sixto IIII Pont. Max. Anno eius VIII.] loc.gov Versió de 1507: books.google.es Versió de 1584: books.google.es
En el segle XV trobem una altra interpretació d'aquest mapa de Ptolomeu:
[ANGELI, Iacopo: Descriptio Secundae Tabulae Europae (Claudius Ptolomaeus). s.XV.] bdh.bne.es
De que los caminos -por llamarlos de alguna manera- que atravesaron Aragón eran malos no cabe la menor duda. Todos los testimonios directos son contundentes como ya se ha visto. ¿Qué ha sido de la magnífica red de calzadas romanas que recorrieron el valle del Ebro en el siglo II, por ejemplo?
Desde la crisis del Imperio Romano iniciada en el siglo III hasta el siglo XI (cuando la peregrinación a Santiago toma cuerpo en Europa y en la Península) ni visigodos ni musulmanes hicieron nada por conservar la herencia romana; se limitaron simplemente a utilizar las calzadas pero no a conservarlas, excepto en casos contadísimos entre localidades colindantes, falta de visión política y comercial que acabó por arruinarlas hasta convertirlas en meros caminos de herradura en la mayor parte de su trazado. [...)
Si durante la Edad Media sólo se echaron parches al sistema de comunicaciones heredado de los romanos, la dinastía de los Austria -aún en sus mejores momentos, cuando fue dueña de medio mundo- no mejoró absolutamente nada. La infraestructura vial estaba, al iniciarse el siglo XVIII, auténticamente inservible; sólo se podía andar a pie o en caballería, excepto en casos contadísimos. Para hacerse una buena idea de los caminos aragoneses en la Edad Moderna, se puede acudir al magnífico y documentado trabajo de Eliseo Serrano Martín.
Sólo la savia francesa aportada por la nueva dinastía borbónica produjo un cambio lento pero notable, tomando como modelo los logros de la ingeniería gala, de modo que, en 1718, Felipe V de Castilla promulgaba la primera de una serie de Ordenanzas sobre la construcción y mejora de los caminos españoles, hasta culminar en el Real Decreto que Carlos III firmara en 1781, que supuso la renovación de la red que, partiendo de Madrid, debía conducir a Andalucía, Valencia, Cataluña, Extremadura y Galicia, una renovación que significó la primera pavimentación que se hacía en España desde la época romana, cuando surgieron las calzadas. Así es como vieron la luz los llamados "caminos reales". [...]
Las mejoras del firme y del trazado, que obligaron a levantar puentes, a acondicionar puertos de montaña con pendientes más suaves y a realizar variantes, motivaron la aparición de vehículos nuevos sobre ballestas, destacando la 'diligencia' y el 'coche', del que 'landós' y 'calesas' fueron sus variantes de mayor lujo para el transporte de viajeros, mientras que para el de mercancías subsistió el 'carro', adelanto del siglo XVI, y la 'carreta'.
[Clica damunt per ampliar]
Trobem en la Gran Enciclopèdia Aragonesa, en la entrada "Víás romanas" alguna de les correspondències:
Bilbilis (Calatayud)
Colonia Celsa (en Velilla del Ebro)
Sermonae (Venta Vieja, Cariñena)
Beligio, Auci, Iologum (encara per identificar)
Leonica (Mazaleón)
Carae (Venta del Cuerno, Cuencabuena), Agiria (Calamocha), Albonica (Fuentes Claras), Urbiaca (Cella)
Molt interessant també l'article de Mª Ángeles Magallón Botaya: "Organización de la red viaria romana en el valle medio del Ebro". ifc.dpz.es consultar
(pàg.345-348)
[UBIETO ARTETA, Agustín (2016): Caminos peregrinos de Aragón. Institución Fernando el Católico (CSIC). Excma. Diputación de Zaragoza. Zaragoza.] ifc.dpz.es
Fitxes F006937 (foto), F012319 (foto), F036797 (foto) i F036798 (foto), i inscripció HD026804. [enllaços caiguts]
Inscription Database: Epitaph from Lesera - La Iglesuela del Cid (Hispania citerior). Find spot: Nuestra Señora del Cid, Kirche [església], sekundär verwendet.
Majuscule:
D M S
M D PROCVLVS
AN XVII H S E
M D SERANVS PA
TER FILIO PIISSIMO
FECIT ET SIBI
Transcription: "D(is) M(anibus) s(acrum) M(arcus) D(omitius) Proculus an(norum) XVII h(ic) s(itus) e(st) M(arcus) D(omitius) Seranus pater filio piissimo fecit et sibi".
Chronological Data: 101 AD - 150 AD
Literature: CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: block (height: 60 cm, width: 96 cm, depth: 42 cm, letter size: 4 cm, decoration: present)
People:
Person 1: Name: M. D. Proculus (Praenomen: C., Nomen: Domitius*, Cognomen: Proculus)
Person 2: Name: M. D. Seranus (Praenomen: M. Nomen: Domitius*, Cognomen: Seranus)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, amb foto: eda-bea.es
Just a la vora, i en la mateixa paret de l'ermita, se'n troba una altra que sembla tenir el mateix text, amb una frase més al costat esquerra.
Fitxes F006938 (sense foto), F012320 i F036799, i inscripció HD026807. [enllaços caiguts]
Inscription Database: Epitaph from Lesera - La Iglesuela del Cid (Hispania citerior). Find spot: Nuestra Señora del Cid, Kirche [església], sekundär verwendet.
Majuscule:
HAVE
PROCLE
D M S
M D PROCVLVS
AN XVII H S E
M D SERANVS PA
TER FILIO PIISSIMO
FECIT ET SIBI
Transcription: "Have Procle. D(is) M(anibus) s(acrum) M(arcus) D(omitius) Proculus an(norum) XVII h(ic) s(itus) e(st) M(arcus) D(omitius) Seranus pater filio piissimo fecit et sibi".
Chronological Data: -
Literature: CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: block (height: 52 cm, width: 70 cm, depth: - cm, letter size: 6 cm, decoration: present)
Commentary: 2 nebeneinanderstehende Inschriften, von denen sich nur die rechte innerhalb eines gerahmten und seitlich mit Voluten verzierten Inschriftfeldes befindet. Die Buchstabenhöhe bezieht sich auf die linke Inschrift; Buchstabenhöhe der rechten Inschrift: 4. Rechts fehlt heute ein Teil, der im 18. Jh. noch erhalten war und handschriftlich überliefert ist. Autopsie G. Alföldy. (Dues inscripcions situades una al costat de l'altra, de les quals només la dreta es troba dins d'un camp d'inscripció emmarcat decorat amb volutes al costat. L'alçada de la lletra fa referència a la inscripció de l'esquerra; alçada de la lletra de la inscripció dreta: 4. Avui falta a la dreta una part que encara es conservava al segle XVIII i que ha estat transmesa amb lletra manuscrita. "Autòpsia" G. Alföldy.)
People:
Person 1: Name: Procle (Cognomen: Procle)
Person 2: Name: M. D. Proculus (Praenomen: C., Nomen: Domitius*, Cognomen: Proculus)
Person 3: Name: M. D. Seranus (Praenomen: M. Nomen: Domitius*, Cognomen: Seranus)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, amb foto: eda-bea.es
Inscripció HD026792. [enllaç caigut]
Inscription Database: Epitaph from Lesera - El Forcall (Hispania citerior). Find spot: -
[BUSCAR FOTO O DIBUIX]
Majuscule:
]
[] EST
[] F PAVL[]
Transcription: "-----] (?) [--- hic sit-] est [---] f(ili-) Paul[---]".
Chronological Data: 101 AD - 150 AD
Literature: CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Commentary: Das Stück ist heute verschollen. (La peça ara està perduda.)
People:
Person 1: Name: [---]f. Paul[---] (Praenomen: [-], Nomen: [---], Cognomen: Paul[---])
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, amb la vairant "/--- hic situs(?)] est/ [---] f(ilio?) Paul[---]", però no la foto: eda-bea.es
Fitxa F006936 (sense foto), i inscripció HD026798.
Inscription Database: Epitaph from Lesera - La Iglesuela del Cid (Hispania citerior). Find spot: Nuestra Señora del Cid, Kirche [església].
Foto: db.edcs.eu
Majuscule:
C CAECILIO PA[]
AN XXX[]
IVLIA PATE[]
FIL PIISSIMO
Transcription: "C(aio) Caecilio Pa[terno?] an(norum) XXX[---] Iulia Pate[rna] fil(io) piissimo".
Chronological Data: 101 AD - 200 AD
Literature: AE 2005, J. Corell 2005, CIL 02. [Corpus Inscriptionum Latinarum]
Type of inscription: epitaph. Language: Latin.
Type of monument: block (height: 56 cm, width: 77 cm, depth: 24 cm, letter size: 4.5-4 cm, decoration: present)
People:
Person 1: Name: C. Caecilio P[aterno?] (Praenomen: C., Nomen: Caecilius, Cognomen: Paternus?+, gender: male, Age/years: 30)
Person 2: Name: Iulia Pate[rna] (Nomen: Iulia, Cognomen: Paterna+, gender: female)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable]
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció, amb la vairant "C(aio) Caecilio Pa[terno(?)] / an(norum) XXX[---] / AI[-]I[-]I[2 P]ate[rna fil(io) / pi]entiss[imo]", i també la foto: eda-bea.es
Nou bisbe de Tortosa: Quart. Abans està Macià (s.II) i després, Eustorqui (s.III).
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
Nou bisbe de Tortosa: Eustorqui. Abans està Quart (c. 156) i després, Exuperanci (fins a 369).
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
Reducció de la província Tarranconense:
Hacia 210, el emperador Caracalla decidió modificar los límites de la provincia Tarraconense, para lo cual desgajo los dos conventos jurídicos del noroeste, el Lucense y el Bracaraugustano, para crear una nueva, y efímera, provincia, la Provincia Hispania Superior Gallaecia, mientras que el resto de la Tarraconensis pasaba a denominarse Provincia Nova Hispania Citerior Antoniana, con la intención de reactivar las explotaciones auríferas del noroeste, prácticamente agotadas a finales del siglo II. La provincia desapareció nada más morir Caracalla, aunque sirvió como precedente para la futura provincia Gallaecia del Bajo Imperio.
Alföldy, en una publicació del 2000 fa aquesta afirmació basant-se un una inscripció trobada a Pratica dei Mare (Itàlia) que diu:
CAIO SERVILIO QUIRINA DIODORO VIRO EGREGIO
PROCURATORI CC (DUCENARIO) PROVINCIARUM HISPANIARUM
CITERIORIS ET SVPERIORIS ITEM
PROCURATORI C (CENTENARIO) MOESIAE INFERIORIS ET REGNI NORICI
ITEM PROCURATORI LX (SEXAGENARIO) RATIONIS PRIVATAE PRAEFECTO
ALAE I TVNGRORVM FRONTOMIANAE
TRIBUNO LEGIONIS XIIII GEMINAE, PRAEFECTO COHORTIS II AVRELIAE
NOVAE (MILIARIAE) EQVITATAE [---]
LAURENTI LAVINATI DOMO GIRBA EX AFRICA
CONIVGI INCOMPARABILI
EGNATIA SALVIANA
EIVS
L'any 212 després de Crist es concedeix ciutadania romana a tot l'imperi. Així que, a partir d'aquell moment, ja érem ciutadans romans i se suposa que amb tots els drets i obligacions que això comportaria.
[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]
Ja ho hem citat abans, quan parlàvem d'inscripcions romanes en general, però com que Arasa ens dona una data, repetim el fragment ací: Inscripció romana trobada a Forcall (en realitat, a la Vespa, terme de Morella) on està escrit el nom de la ciutat romana de LESERA:
L'única inscripció que esmenta la ciutat -però no el seu rang com a municipi- pertany a una època notablement posterior [al moment en que va ser privilegiada amb el status jurídic de municipi, 10 aC - 14 dC] és de l'any 212 dC. En ella figura com res publica Leserensis, és a dir, amb una expressió freqüent en els segles II-III per a designar una comunitat urbana, seguida del gentilici. [...] Aquest és justament l'únic document epigràfic que tenim sobre el topònim de la ciutat, que a partir del gentilici podem restituir com Lesera, topònim que presenta una forma molt semblant a la que figura en la Geografia de Ptolomeu, l'única obra literària que l'esmenta i que data de la meitat del segle II dC, en els manuscrits de la qual figura amb les variants Lessira i Lassira. Aquesta inscripció formava part d'un monument -un altar- que per la seua naturalesa devia estar situat amb seguretat al fòrum de la ciutat, tal vegada al mateix Capitoli o molt pròxim a ell: era una dedicatòria de la ciutat a la màxima divinitat del panteó romà per la salvació de l'emperador. [...]
I afegeix, a continuació:
Segons hem vist, probablement amb August, LESERA va entrar a formar part de la llista de ciutats hispàniques que va obtenir la categoria de municipi i els seus habitants van ser inscrits en la tribu Galèria.
[Més dades sobre aquest article una mica més amunt, quan parlem de les inscripcions romanes trobades per a zona.]
[ARASA, Ferran. La ciutat romana de LESERA. Les excavacions de 2001-2005. Miscel·lània en homenatge a José Eixarch Frasno. Pàg. 53-97. Ajuntament de Forcall i Editorial Antinea. Vinaròs. 2006.]
Sarthou la cita en el seu llibre:
Entre las varias inscripciones grabadas en piedra halladas en distintos tiempos y lugares, se conserva una lápida en el ángulo de la casa Piquer (plaza del Estudio) de tiempo de los romanos. Se conserva también otra dedicada al emperador Antonino, en cuya época se fortificó esta plaza con castillos montanos. Del mismo Emperador se encontró una moneda de cobre en la masía del Betrol, junto con otras de plata de César Augusto, muy bien conservadas (el hallazgo fue en 1861). En 1886 se halló, en el Collet del Vent, una figurita de bronce del dios Marte, y arte romano. [I en una nota, ens diu com eren aquestes inscripcions] Nota: En tiempo de Marco Aurelio Antonino se colocó una lápida en uno de los fuertes avanzados (partida de la Vespa) de Bisgargis, que copia de Escolano: "JOVI CONSERVATORI// OB INCOLUMITATEM// M.A.A.// HANC. ARAM. POSVIT.// ET D.D.". Parece que esta piedra debe encontrarse abandonada en alguna de las masías de la partida de la Vespa. Y la otra piedra de jaspe, mal labrada, se conserva en una de las paredes de la casa propiedad de D. Manuel Piquer, plaza de Colón, cuya inscripción nos demuestra ser una memoria consagrada por los bisgargitanos a su Emperador. Dice así: "IOVI CONSERVATORI// OB INCOLVMITATEM// M. AV RE... ANTONINI// AV... ERE B... LISE// SI... C ARAM POSVIT// ET DEDICAVIT."
[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.657. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]
Sarthou quan parla d'Ares la torna a citar però diu que la veu a Ares:
Beuter vió en Ares del Maestre una piedra con la siguiente inscripción: "IOVI CONSERVATORI OB INCOVMITATEM M.A.A. HANC ARAM POSVIT ET D.D." Ve Beuter el nombre de Marco Aurelio Antonio y presume que la inscripción sería grabada seguramente para dedicarla al emperador.
I afegeix:
Esta villa [Ares] se cree de fundación romana, y al ocuparla los moros la destruyeron, redificándola á su manera; la fortificaron de murallas y torres y construyeron en el cerro ó colina que la domina el castillo
[SARTHOU CARRERES, Carles. Geografía general del Reino de Valencia: Provincia de Castellón. p.672. Barcelona. Ed. Alberto Martín. 1913; edició de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón. Sant Vicenç dels Horts (Barcelona). 1989]
I també repetim la foto i extracte de la fitxa que trobem en una web alemanya, a més d'un blog on apareixen més dades i fotos: oppidaimperiiromani.blogspot.com Foto alternativa: oppidaimperiiroman
A Júpiter Conservador, por la incolumitat de Marc Aureli Antoni August Pius, la república Leserense ha reigit i dedicat aquesta ara. [Traducció en books.google.es)
En una base de dades alemanya anomenada Epigraphic Database Heidelberg [EDH], trobem diverses inscripcions romanes del nostre territori. Possiblement, la més important és aquesta amb el nom de la ciutat de 'Lesera'.
Fitxes F006932 (foto), F006933 i F004541 (foto), i inscripció HD016931.
Inscription Database: Votive inscription from Lesera, aus [voltants] - Morella (Hispania citerior). Find spot: La Vespa.
Majuscule:
IOVI CONSERVA
TORI OB INCOLV
MITATEM M A[]
RELI ANTONIN[]
AVG P F RES[]
BLICA LESER[]
SIS ARAM
POSUIT ET DE
DICAVIT
Transcription: "Iovi Conservatori ob incolumitatem M(arci) A[u]reli Antonin[i] Aug(usti) P(ii) F(elicis) res[pu]blica Leser[en]sis aram posuit et dedicavit".
Chronological Data: 212 AD
Literature: AE 1977, G. Alföldy 1977, J. Corell 2005, CIL 02 [Corpus Inscriptionum Latinarum], HEp 1991.
Type of inscription: votive inscription. Language: Latin.
Type of monument: altar (height: 54 cm, width: 40 cm, depth: - cm, letter size: 5 cm)
Historical relevant data. Religion: name of pagan deities. Geography: present.
People:
Person 1: Name: M. A[u]reli Antonin[i] (Praenomen: M., Nomen: Aurelius+, Cognomen: Antoninus+, gender: male, Status: emperor / imperial household), External IDs: Caracalla)
[EPHIGRAPHIC DATABASE HEIDELBERG. Heidelberg Academy of Sciences and Humanities.] edh-www.adw.uni-heidelberg.de [contingut inestable)
En Hispania Epigraphica trobem també la inscripció i foto: eda-bea.es
Traducció que trobem a la Viquipèdia en un nota treta de CIL II 4052 [Corpus Inscriptionum Latinarum]:
La inscripció diu així: "Iovi Conservatori ob incolumitatem Marci Aureli Antonini Augusti Pii Felicis res publica Leserensis aram posuit et dedicat", és a dir: "La república de Lesera va col·locar i dedicar aquest altar a Júpiter Conservator amb motiu de la incolumitat de Marc Aureli Antoní Agustí Pius Félix".
Josep Corell ens la posa en context:
L'emperador en qüestió és M. Aurelius Antonimus, és a dir, Caracal·la. Atenent només a la titulatura, hom podria pensar també en Ëlagàbal. [...] Per altra banda, com bé observa Alföldy, la dedicatòria a 'Iuppiter Conservator ob incoluminatem' al·ludeix sens dubte al conegut episodi del fingit atemptat que hauria sofert Caracal·la. Segons la versió oficial, Geta, coregent i germà de Caracal·la, hauria ordit un atemptat contra aquest. Caracal·la se n'hauria sortit indemne, mentre que Geta hi hauria perdut la vida. Així ho va difondre per tot l'Imperi la propaganda oficial. Monedes i diverses inscripcions celebren la salvació prodigiosa de Caracal·la (CIL VI 1063; CIL VIII 2619; CIL XIII 7587) [Corpus Inscriptionum Latinarum].
Pel que fa a la titulatura imperial, només cal remarcar que els sobrenoms honorífics 'Pius', 'Felix', aplicats a Caracal·la, apareixen a partir del 200. Tanmateix, 'Felix' falta bastant sovint fins l'any 211, i també, encara que esporàdicament, després, com és el cas de la present inscripció.
Quant al dedicant de la inscripció, es tracta d'una comunitat, la 'res publica Leserensis'. Entre les ciutats que PTOL.2,6,63 esmenta en la 'regio Edetania' es troba ['Lassera' escrit en grec]. Aquesta, en el mapa del geògraf, figura precisament entre 'Saguntum' i 'Dertosa'. Com afirma Alföldy, la conclusió resulta evident: la 'res publica Leserensis' que dedica la inscripció no és altra que la esmentada per Ptolomeu. La ciutat, amb la categoria de 'municipium', com suggereix la designació 'res publica', ha estat identificada amb el jaciment de la Moleta dels Frares.
Es pot datar entre l'any 212 i el 217. Segons Alföldy, 1977a:12, la inscripció hauria estat dedicada probablement en els primers mesos del 212. (pàg.161)
[CORELL VICENT, Josep (2005): Inscripcions romanes del País Valencià, II: 1. L'Alt Palància, Edeba, Lesera i els seus territoris. 2. Els mil·liaris del País Valencià. Universitat de València. Fonts històriques valencianes.] books.google.es
El mateix Corell, ens diu que si el jaciment ibero-romà de Forcall és Lesera, el de l'Anglesola és Edeba, però el llibre només es pot consultar parcialment, per la cual cosa, seguim buscant i trobem un article sobre el tema:
Para dilucidar las cuestiones que nos planteamos aquí solamente contamos con un texto literario y tres inscripciones encontradas a lo largo del s.XX en lugares muy distantes entre sí. En el texto literario, la ciudad recibe el nombre ['adeba' escrit en grec]. Esta forma, transliterada a la latina 'Adeba', es la única que conocieron los comentaristas antiguos y siguen usando todavía no pocos estudiosos modernos. En cambio, según las inscripciones, el nombre era 'Edeba', que sin duda responde mejor a su origen etimológico. Empezaremos por la fuente literaria. PTOL.2,6,64, después de mencionar las ciudades de los contestanos y de los edetanos, se refiere a las de los ilercaones [en un quadre, posa en grec el que llegeix que escriu Ptolomeo, que ve a ser, així per damunt: Cartago Palaia (sinònim de 'vella'), Biscargis, Theba, Adeba, Tiarioulia, Sigarra i Dertosa, amb unes coordenades lleugerament diferents a les que llegim en altres fonts, però que també semblen errades]. Desgraciadamente, de todas estas ciudades, solamente se ha podido identificar con plena seguridad 'Dertosa'. Esto ya representa una dificultad para la localización de 'Edeba'. Por otro lado, los límites del pueblo ilercaón, que fueron variando a lo largo del tiempo, tampoco son bien conocidos. [...)
A principios del siglo XX (hay un hallazgo) en Torrenueva (Ciudad Real). Se trata de un peso de bonce, en el cual figura el nombre de la comunidad a la que pertenecía: "r(es) p(ublica) Edebensium". [...] No se encontraría en la 'Ilercaonia' sino en la 'Oretania'. [...]
En el año 1970 se encontró en Puertomingalvo (Teruel) el epitafio de una tal "Sulpicia Sex(ti) f(ilia) / domo Edeba", atribuido a la primera mitad del s.I.
[...]
Finalmente, en 1984 apareció cerca de Tortosa el epitafio de un tal "C(aius) Porcius / Seranus / Edebensis", que se atribuye a finales del s.I dC. [...]
Que Ptolomeo localice Adeba en territorio ilercaón es, a nuesto entender, un dato relevante que hay que tener en cuenta. Esta localización, lejos de mostrarse errónea, parece ser confirmada por diferentes indicios. Por un lado, tanto la actual población de Puertomingalvo, en que apareció la inscripción con la indicación 'domo Edeba', como Tortosa, donde se encontró la inscripción en que figura un 'Edebensis', formaban parte del territorio ilercaón. Por otro lado, el mismo topónimo 'Edeba' se enmarca mejor en la 'Ilercaonia' que en la 'Oretania'. De hecho, algunos autores afirman que hay relación etimológica entre 'Edeba' y el hidrónimo 'Uduba', identificado generalmente con el Mijares. [...] El uso de 'res publica', en Hispania, es corriente en las zonas más romanizadas, mientras que resulta rarísimo en aquellas que conservaron mejor la cultura y las estructuras sociales y de hábitats autóctonas.[...] El yacimiento estaba comunicado por medio de vías secundarias no sólo con 'Lesera', de la que dista unos 20 km, sino también de la costa y con la cuenca del Ebro.
A todo esto hemos de añadir que las mencionadas inscripciones de Puertomingalvo y de Tortosa parecen corroborar nuestra hipótesis. La primera apareció en un punto que, en línea recta, apenas dista unos 30 km del Morrón. Su destinataria es Sulpicia Sex(ti). Este gentilicio resulta muy significativo. En efecto, no sólo no vuelve a aparecer en la provincia de Teruel sino que, además, en toda la parte septentrional de la provincia de Castellón, únicamente se encuentra en una inscripción de Alcalá de Xivert, distante sólo unos 48 km del Morrón. Por consiguiente, es probable que hubiese lazos de parentesco entre ellos.
En la ciudad de Tortosa figura como destinatario un tal C. Porcius Seranus. Ahora bien, el cognomen 'Seranus' resulta igualmente muy significativo, pues aparece también en dos inscripciones del Morrón. Por lo tanto, no hay duda de que la onomástica favorece la localización de 'Edeba' en el Morrón. Contrariamente, ni el gentilicio 'Sulpicius' ni el cognomen 'Seranus' se documentan en la epigrafía de la provincia de Ciudad Real.[...)
Si el peso de bronce, como creemos, procede del yacimiento del Morrón, éste no sería un simple 'pagus', sino una 'res publica', es decir, una comunidad privilegiada. De hecho, en Hispania, se usa 'res publica' generalmente como sinónimo de 'municipium' o 'colonia'.
Sobre la diferència entre 'pagus' i 'vicus', diu en una nota: "Dificilmente pudo ser un 'pagus', dado que en Hispania los 'pagi' solo se hallaban en las zonas más romanizadas y más ricas agrícolamente. No es éste precisamente el caso del Morrón. Se podría pensar, en todo caso, en un 'vicus'. Efectivamente, los 'vici' eran generalmente centros rurales indígenas en las zonas menos romanizadas".
Si, como proponemos, el yacimiento del Morrón del Cid corresponde a 'Edeba', ésta estaba inscrita en la 'tribus Galeria'. Por consiguiente, debió de obtener el rango de comunidad privilegiada antes de la dinastía flavia, ya que, en Hispania, esta tribu solamente se da en comunidades que habían conseguido el privilegio de ciudad autónoma con anterioridad a los emperadores flavios. [...]
[CORELL VICENT, Josep et al. (2004): Localización y estatuto jurídico de Edeba / 'Adeba' [escrit en grec] (PTOL.2,6,64). Una nueva propuesta. Sylloge Epigraphica Barcinonensis V. 2004, pp.65-79.] raco.cat
El professor Arasa diu:
L'única inscripció que esmenta la ciutat -però no el seu rang com a municipi- pertany a una època notablement posterior [al moment en que va ser privilegiada amb el status jurídic de municipi, 10 aC - 14 dC] és de l'any 212 dC. En ella figura com res publica Leserensis, és a dir, amb una expressió freqüent en els segles II-III per a designar una comunitat urbana, seguida del gentilici. [...] Aquest és justament l'únic document epigràfic que tenim sobre el topònim de la ciutat, que a partir del gentilici podem restituir com Lesera, topònim que presenta una forma molt semblant a la que figura en la Geografia de Ptolomeu, l'única obra literària que l'esmenta i que data de la meitat del segle II dC, en els manuscrits de la qual figura amb les variants Lessira i Lassira. Aquesta inscripció formava part d'un monument -un altar- que per la seua naturalesa devia estar situat amb seguretat al fòrum de la ciutat, tal vegada al mateix Capitoli o molt pròxim a ell: era una dedicatòria de la ciutat a la màxima divinitat del panteó romà per la salvació de l'emperador.
Un emplaçament semblant podia haver tingut la inscripció dedicada a Cn. Baebius Cn. f. Gal. Geminus i la seua esposa Papiria C. f. feta pel seu fill Cn. Baebius Taurus, encara que no expresse en el seu text la preceptiva autorització decurional que hauria de tenir per tractar-se d'un monument de caràcter privat. [...] El que sembla segur és que ambdós n'eren ciutadans destacats. Els pedestals dedicats a particulars eren finançats per les pròpies famílies i en ocasions amb diners públics per decisió del senat local. [...]
A través d'aquestes inscripcions coneixem tres de les famílies més destacades de Lesera: Baebia, Iulia i Papiria. Els avantpassats dels personatges que apareixen en aquestes inscripcions podien haver estat ciutadans itàlics emigrats o, més probablement, podien haver adquirit la ciutadania per ser membres de l'aristocràcia indígena local i haver-la rebuda per privilegis personals de líders de la política romana destinats a Hispania en època republicana o a principis de l'Imperi. Justament un dels privilegis més importants dels municipis amb dret llatí era que els membres de les élites de la comunitat que acomplien les magistratures municipals rebien per això la ciutadania romana. tal vegada siga el cas de la família Iulia, el gentilici de la qual permet considerar la possibilitat que el seu avantpassat rebés la ciutadania en temps de Cèsar o August. Pel que fa a Baebius, és un gentilici mlt freqüent a Hispània i particularment en la zona oriental de la província Tarraconense, on a ciutats com Saguntum és el d'una de les famílies més destacades i també un dels més nombrosos (Alföldy, 1977). Quan al gentilici Papiria, és l'únic que coneixem al País Valencià, però està ben documentat en general a Hispania (Abascal, 1994).
D'altra banda, el material de què estan llaurades aquestes inscripcions és majoritàriament calcària, però el monument dedicat a Cn. Baebius Cn. f. Gal. Germinus ho està en jaspi de la Cinta (Tortosa). També d'aquest 'marmor' dertosense està llaurada una inscripció del segle I dC conservada al Morrón del Cid (La Iglesuela del Cid, Terol), important jaciment situat a uns 20 km en línia recta de la Moleta (Navarro, 1994). El brocatello, com es coneix entre els marmoristes i erudits italians pel seu paregut amb un brocat d'or sobre fons roig, és una pedra calcària colorejada que s'explota a les pedreres de la Cinta i els Valencians i s'utilitza en el període imperial com a pedra ornamental i suport epigràfic. [...] De manera significativa, doncs, alguns membres destacats de la ciutat i el seu territori van triar aquest tipus de pedra procedent de la veïna Dertosa per a llaurar els seus monuments epigràfics.
I afegeix, a continuació:
Segons hem vist, probablement amb August, LESERA va entrar a formar part de la llista de ciutats hispàniques que va obtenir la categoria de municipi i els seus habitants van ser inscrits en la tribu Galèria.
A continuació parla del jaciment del Cid:
El territori de LESERA a penes és conegut i cal pensar que ultrapassaria els límits comarcals i s'estendria també per terres terolenques. Un dels llocs habitats més destacats d'aquest territori devia ser el Morrón del Cid (La Iglesuela del Cid, Terol), important jaciment ibèric que continua ocupat en època romana on residia una destacada família de propietaris, els Domitii, que va deixar constància de la seua memòria en cinc inscripcions i almenys un monument funerari (Arasa, 1983 i 1987). Recentment, Corell (2005) ha plantejat la identificació d'aquest jaciment amb EDEBA, una de les ciutats esmentades per Ptolomeu encara no localitzades. Aquesta reducció descansa en la injustificada atribució a aquest lloc d'un ponderal de bronze trobat a Torrenueva (Ciudad Real) on s'esmenta la r(es) p(publica) Edebensium, i en dues inscripcions funeràries de Puertomingalvo (Terol) i Tortosa on figura el 'origo' dels difunts com domo Edeba i Edebensis, respectivament. Aquestes dues inscripcions proven l'existència del municipi esmentat per Ptolomeu com Adeba possiblement en territori de l'antiga Ilercavonia, en un cas prou semblant al de Lesera, però en absolut permeten determinar-ne la localització. El Morrón del Cid és un jaciment de reduïda extensió que no reuneix les característiques pròpies d'una ciutat i cal considerar-lo un nucli rural destacat, probablement un 'vicus' o aglomeració del territori del municipi més pròxim, Lesera. No hi ha, doncs, cap evidència, ni epigràfica, ni arqueològica, que permeta donar suport a tal hipòtesi. Possiblement el municipi de Edeba estava situat a la vall de l'Ebre, com la resta de poblacions esmentades pel geògraf alexandrí en territori ilercavó, i cal reconéixer que avui no tenim suficients elements com per a precisar el jaciment arqueològic a què correspon.
[ARASA, Ferran. La ciutat romana de LESERA. Les excavacions de 2001-2005. Miscel·lània en homenatge a José Eixarch Frasno. Pàg. 53-97. Ajuntament de Forcall i Editorial Antinea. Vinaròs. 2006.]
Invasions dels bàrbars:
La primera invasió que afecta a les províncies de la península Ibèrica es va iniciar l'any 253 quan grups de alamans i francs van travessar el Rin. La causa immediata de la invasió fou que les legions de Mèsia van proclamar Emperador a Emilià el 253 enfront de Trebonià Gal i aquest últim va demanar ajuda a Valerià, cap de les forces de la frontera del Rin. Les lluites internes, van deixar sense vigilància la frontera renana i grups de germànics, francs i alamans van aprofitar per creuar-la. Els alamans ho van fer per Mannheim i van penetrar a Renània i Palatinat, i els francs van assolar la regió de Metz, Reims i fins a París. Foren controlats a la Gàŀlia cap al 254, però van passar cap el sud, arribant vers l'any 257 a la Tarraconense, on van assetjar Tàrraco.
Poc després, l'emperador Valerià, triomfador en les lluites civils, va cedir la part Occidental de l'Imperi al seu fill Galiè, mentre ell es reservava la part Oriental. D'aquesta manera fou Galiè l'encarregat de fer front a les bandes de francs i alamans, mentre que Valerià poca ajuda podia oferir al seu fill car es va veure immers en una guerra amb Pèrsia des del 255, a més de patir també diverses incursions dels bàrbars. Galiè va lluitar amb els seus propis mitjans, escassos i poc adequats. Tanmateix, el 257 va restablir la frontera del Rin, tallant temporalment el pas de noves invasions, va aconseguir eliminar als alamans i va recobrar els passos del Rin, encara que no la zona fronterera (llimis) més enllà d'aquest riu. Els francs van haver d'abandonar el setge de Tàrraco per evitar ser aniquilats per Galiè. El 258 Galiè va fer front a la rebeŀlió d'Inganul (Ingenu) a la zona Danubiana, (Panònia), i el governador de la Prefectura de les Gàŀlies, Pòstum I va aprofitar per a independizar-se i crear un Imperi que l'any següent, el 259, va abraçar Hispània i Britània. [...continua]
Invasions dels bàrbars (continuació):
El 259 va tornar a trencar-se la frontera renana. Els alamans van tornar a assolar Nòrica i Rècia, mentre els sàrmates i quades van assolar Panònia. Els francs, potser contractats per Pòstum, van tornar a penetrar a les Gaŀlies (sense que arribessin a la seva part occidental) i van entrar seguidament (probablement el 259 o el 260) a la Tarraconense on van destruir Tarraco. La destrucció fou de tal magnitud que la ciutat seguia en ruïnes al segle V. Les lluites internes de l'Imperi afavorien als francs, que van fer noves incursions ja que eren molt superiors a les milícies locals. La Gàl·lia va patir un saqueig sistemàtic i unes destruccions amplíssimes. Després van travessar els Pirineus i van continuar el saqueig a Hispània. És molt probable que des de Tàrraco, seguint la via entre aquesta ciutat i Astorga, remuntessin la Vall de l'Ebre, i probablement van arribar a Galícia. La seva conseqüència immediata va ser la construcció de muralles des de Lucus Augusti (Lugo) fins a Bàrcino (Barcelona), a més d'altres molt punts. No va ser només a la Tarraconense on es van construir muralles: per tot l'Imperi les ciutats es fortifiquen i la vida urbana es va recloure al seu interior. [...continua]
Invasions dels bàrbars (continuació):
El 260, la desaparició de Valerià a la guerra amb Pèrsia, va fer sorgir Emperadors en diverses províncies, fent més difícil combatre als bàrbars que ja estaven a l'interior de l'Imperi. Tanmateix en els anys següents (262-266) es va poder allunyar el perill. Però les convulsions internes de l'Imperi continuaren i grups de germànics van tornar a travessar el Rin. El 276 els francs van penetrar de nou a la Gàŀlia, aquesta vegada en major número i amb més violència. La invasió va arribar probablement també a la Tarraconense encara que potser fou menys destructiva que la de 259-260.
En general es pot ubicar l'època d'invasions a la Tarraconense entre el 254 i el 279, amb tres moments extrems, un aproximadament entre el 253/254 i el 257, un altre entre el 259/260 i el 261/? i un altre entre el 276/277 a 278/279. Alguns historiadors indiquen que van durar uns dotze anys i van ser derrotats per Claudi el Gòtic (cap al 270), però com és dubtós que Claudi governés la Tarraconense, cal prendre la notícia amb reserves.
Les invasions van comportar violacions de dones, notables desposseïts dels seus béns que es dedicaren a saquejar després els d'altres, raptes d'homes i de dones lliures per convertir-los en esclaus. Sabem que el bisbe Gregori de Neocesarea va prescriure sobre l'actitud a adoptar amb:
- les verges violades pels bàrbars,
- els qui saquejaven als altres després de ser saquejats ells mateixos,
- els qui es quedaven com a esclaus a les persones raptades pels bàrbars,
- els qui s'havien unit als invasors,
- els qui els havien indicat els camins i
- els qui havien guardat botí que els bàrbars havien deixat endarrere al retirar-se.
De tot plegat es dedueix que era un fet habitual. Sens dubte els bàrbars, que actuaven en grups relativament nombrosos (diversos milers) arribaven a una ciutat, on poca resistència se'ls podia oposar car, fins i tot, quan les muralles ja estaven construïdes, no tenien l'envergadura suficient i es desconeixien les tàctiques defensives. Mentre una part de la població havia fugit a les muntanyes més pròximes i molts no eren combatents. Els bàrbars saquejaven casa per casa, matant a qui se'ls oposava, violant a les dones joves i emportant-se part de la població com esclaus o esclaves. A més a més, els bàrbars s'emportaven el bestiar i les collites emmagatzemades. En cas de salvar la collita o el bestiar, molt probablement es produia la requisa per part dels soldats romans.
Pel que fa al gruix de les forces romanes, combatien en les lluites civils o a les fronteres orientals, les forces auxiliars havien estat enviades a reforçar a les legions i les petites unitats locals, disperses no tenien suficient força. Sens dubte els soldats integrants d'aquestes petites unitats fugien davant els bàrbars com la majoria dels ciutadans que podien fer-ho. Si no fugien, morien combatent. Per tant, la tasca defensiva va passar gairebé en la seva totalitat a les petites guarnicions de l'interior, reforçades amb milícies ciutadanes, però poc adaptades per a lluites amb enemics forts.
El clima d'inseguretat va provocar l'èxode de la ciutat al camp, on emigra tant la gent adinerada com la població més pobra. La ruralització de l'economia, l'atomització del poder polític i la fragmentació de la societat dibuixen les característiques de l'estructura feudal.
Es divideix en la Hispania Citerior en tres parts i es crea així la província Tarraconense:
La Tarraconense (en llatí: "Provincia Hispania Tarraconensis") va ser una província romana de la Diòcesi Hispaniarum amb capital a Tàrraco (Tarragona) en l'època del Baix Imperi Romà (284-486). La Tarraconense fou creada durant la reforma provincial de l'emperador Dioclecià (284-305), quan l'antiga Hispania Citerior fou dividida en tres províncies: la "Gallaecia", la "Cartaginensis" i la "Tarraconensis". La Tarraconensis limitava al sud amb la Cartaginensis, a l'oest amb la Gallaecia, i al nord amb l'Aquitània i la Narbonensis. El límit meridional de la Tarraconensis quedà fixat al nord de Sagunt, fent-lo coincidir amb la frontera del convent jurídic Tarraconense. Després de la conquesta visigoda d'Hispània, la Tarraconense esdefingué una província del regne dels Visigots, situació que es perllongà fins el 713. A partir d'aleshores, la província fou conquerida pels àrabs durant la invasió musulmana d'Hispania. [...]
El 458 l'emperador Juli Valeri Majorià travessà la província camí de Carthago Nova on s'estava reunint una flota conjunta de l'imperi d'Occident i d'Orient, inclosos els aliats visigots, per atacar als vàndals de Genseric al nord d'Àfrica; però l'expedició no reeixí al ser destruida la flota imperial pels vàndals a la batalla de Cartagena del 461. A partir d'aleshores, la influència de la cort imperial de Ràvena sobre la província Tarraconense i, en general, sobre tots els territoris de la Diòcesi Hispaniarum, desapareix totalment quan l'Imperi Romà d'Occident fou abolit el 476 i els visigots consolidaren definitivament el seu regne sense cap tutela.
[Tarraconense. ca.wikipedia.org]
Trobem a la Viquipèdia:
Diócesis Hispaniarum (siglo III) dividida en seis (más tarde siete) provincias (una de ellas en el norte de África):
- Tarraconense.
- Carthaginense.
- Baetica.
- Lusitanica.
- Gallaecia.
- Balearica (apareció a mediados del siglo IV, bajo el reinado de Constancio I y Constantino II).
- Mauretania Tingitana.
División provincial de Diocleciano en 298.
[Historia de la organización territorial de España. es.wikipedia.org)
Tant Arasa com Gamundi (veure en l'apartat dels visigots) ens donen informació sobre la troballa en Portell d'una peça de bronze molt interessant coneguda com osculatori. ( fins i tot inclou una foto):
D'època tardo-romana només coneixem una troballa (als Ports), avui malauradament extraviada. Es tracta d'un objecte de bronze del tipus anomenat 'osculatori', procedent de Portell i pertanyent a la col·lecció de Senent (Álvarez-Osorio*, 1929, 8, núm. 24). Era una vareta amb una anella en un extrem i dos coloms afrontats a l'aire, amb un petit forat en el reforçament de la seua base (fig. 4 [de l'article]). Quant a la seua funció, una vegada descartada la seua utilització en l'antic ritual cristià, d'on prové el nom d'osculatori, avui dia les hipòtesis es divideixen entre les que els consideren simples objectes de tocador o mescladors-remenadors de perfums, i les que els atribueixen una funcionalitat litúrgica com a aplicador dels sants olis als malalts. De manera general, aquests objectes poden datar-se entre la segona meitat del segle IV i la primera del V (Arasa, 1991a, 203-206, fig. 2, 1996, 126).
[ARASA I GIL, Ferran. La comarca dels Ports des de la Prehistòria fins a l'alta Edat Mitjana. Actes de la XL Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos Morella. Volum I. Pàg. 26. Serveis de Publicacions de la Diputació de Castelló. Castelló. 2000.)
*ÁLVAREZ-OSORIO, F. (1929): Amuletos (?) conocidos como "osculatorios" romano-cristianos, de bronce, hallados en España, Madrid. [CONSULTAR]
[En internet, buscant 'osculatoris' n'hem trobat alguns i curiosament tots tenien en comú la presència de coloms, ja siga només un o dos, com el nostre]
Suposem que aquest mateix osculatori és un al que fa referència un altre article que hem trobat en internet, no sense certa dificultat. Sobre el què era un "osculatori", diu:
La mayor parte de estos objetos conocidos, terminan en uno de sus extremos con representaciones animales de palomas o aguilas, y otros con cuadriipedos [sic] como toros, perros o gatos. Algunos acaban con una cabeza de mujer con alto peinado, como el hallado en la necrópolis visigoda de Suellacabras (Soria). Otros pocos tienen terminación con bolas o pirámides invertidas de base cuadrada. Se ha supuesto que estos objetos eran de uso personal, ya que se han encontrado en los enterramientos. Sobre su significado se cree debe ser religioso, si bien su uso esta en discusión. Muchos se han hallado entre el ajuar funerario y junto a las manos de los cadáveres inhumados. De ahí viene la opinión de que el anillo que tienen en un extremo se fijara en el dedo al verificarse la inhumación.
I afegeix:
En España se conocen varios ejemplares, algunos de procedencia desconocida, mientras que otros han aparecido en necrópolis visigodas como la de Suellacabras (Soria), Peñalba de Castro (Burgos), Simancas (Valladolid); mas algunos hallados en Mendoza de Sobrado, Coria, Palencia, Briviesca, Valdíos de Portezuelo, Mérida, Portell de Morella, Milreu, Campos y Teruel. Es interesante el molde para la fabricación de estas piezas, encontrado por Schulten en Cacabelos.
[OLIVA PRAT, Miguel. Un "osculatorio" visigodo de Ampurias, Gerona (España). Inclós en Indica: the Indian Historical Research Institute silver jubilee commemoration volume, pàg 286. Issue 18 of Studies in Indian history of the Indian Historical Research Institute. St. Xavier's College. 1953] Trobat en books.google.com [Caldria consultar-lo)
L'historiador Menéndez pidal també parla d'aquesta peça, del que, de moment, només hem pogut extreure una seire de troballes d'aquesta mena:
[...] Mérida, Palencia, Peñalba de Castro, Portell de Morella, Milreu, Campos (Santander), Teruel, etc., y la serie más completa ha sido recogida en el Museo Arqueológico Nacional.
[MENÉNDEZ PIDAL, Ramón. Historia de España. Vol. III. España Visigoda. Pág. 641 Espasa-Calpe. Madrid. 1940.] Trobat en books.google.com [Caldria consultar-lo)
Nou bisbe de Tortosa: Exuperanci. Abans està Eustorqui (s.III) i després, Heròdot (s.IV).
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
Nou bisbe de Tortosa: Heròdot. Abans està Exuperanci (fins 369) i després, Liriós (de 364 a 399).
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
Llegim en Ortí Miralles:
La primera manifestación que tenemos del catolicismo aquí, es la capilla que se erigió al pie de nuestro castillo [el de Morella] que hoy ocupan las ruinas del convento de San Francisco, donde el año 303 se alojó San Vicente mártir, conducido preso a Valencia para ser martirizado.
[ORTÍ MIRALLES, F. Síntesis de la Historia de Morella. Pàg.17. Ediciones Ortí. Valencia. 1974]
Ubieto ens pinta aquesta ruta i diu:
Incluiremos el largo viaje de un santo (san Vicente) hacia un martirio en Valencia, la reconstrucción de un itinerario concreto (Daroca-Teruel) realizado tras el estudio de la documentación de la zona. [...] Se han recogido todos los recorridos o viajes en un solo mapa. [...] Es interesante estudiar el recorrido que se vio obligado a realizar san Vicente desde Huesca hasta Valencia en el siglo IV, época tan alejada de la peregrinación jacobea, aunque no de otras, como Roma y Jerusalén que estaban vivas y viajaron muchos hispanos. Lo llevaban a la ciudad mediterránea para ser martirizado.
El recorrido no se despega ni un ápice de las calzadas romanas que aún debían estaren buen uso. Por ejemplo, la comitiva pasa por Cariñena y Daroca (recorrido que durante mucho tiempo posterior tuvo poco uso) y desde Monreal toman una calzada romana secundaria hacia Cantavieja y Mirambel, actualmente recordada por los muchos topónimos "calzada" diseminados por los términos de la zona. Ante la carencia de datos posteriores, parte del último tramo habrá que tenerlo presente al hablar del "Camino del Maestrazgo".
(pàg.43-44)
[UBIETO ARTETA, Agustín (2016): Caminos peregrinos de Aragón. Institución Fernando el Católico (CSIC). Excma. Diputación de Zaragoza. Zaragoza.] ifc.dpz.es
Durant el regnat de Constantino (311-337) es restableix la unitat de l'imperi (324) i concedeix tolerància al cristianisme. Més tard, durant el regnat de Teodosio (379-395), primer en Orient i després en tot l'imperi, proclama el cristianisme com religió oficial. Durant aquells anys hi va haver diverses fases d'anarquia militar, com per exemple els anys 192-193 on van haver quatre emperadors en un any, o entre 235 i 284 quan els emperadors a penes duraven després del seu nomenament militar, la majoria perquè eren eliminats. O entre 284 i 305 quan Dioclecià instaurà la tetrarquia: dos emperadors en Orient i Occident i dos césars.
[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]
En un mapa esquemàtic sobre el cristianisme en l'Imperi Romà, apareixen els voltants de les terres de l'Ebre com a "regiones fuertemente cristianizadas antes del 325 (Concilio de Nicea)", i Tarragona com una de les "principales comunidades cristianas (siglos I y II)", i diu que aquesta ciutat va patir "persecuciones bajo Decio (249 - 251) y Valeriano (257)". Finalment, també nombra a Orosio (s. IV-V) com un dels qui van propagar aquesta nova religió.
[DEVOS W. & GEIVERS R. Atlas Histórico Universal. pàg. 30. Editorial Bruño. Madrid.)
Llegim en Ortí Miralles:
Cuando el rey Recaredo, el día 6 de mayo del año 589, en el concilio de Toledo, se convirtió al catolicismo, en Morella debió practicarse ya con bastante anterioridad esta religión, puesto que desde el año 364 teníamos nuestra diócesis en Tortosa y por obispo a Lodiciano. Entonces, ya libre Morella de poder practicar públicamente su verdadera religión, debió construir nuestra primera iglesia de San Nicolás, pues así lo testimonia su estructura con su desaparecida bóveda de medio punto y otros detalles arquitectónicos destruidos lamentablemente al convertirla en almacén.
[ORTÍ MIRALLES, F. Síntesis de la Historia de Morella. Pàg.17. Ediciones Ortí. Valencia. 1974]
Nou bisbe de Tortosa: Liriós. Fins el 399. Abans està Heròdot (s.IV) i després, Heros (c. 400).
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
En finalitzar el regnat de Teodosi (379-395), que primer en Orient i després en tot l'imperi, proclamà el cristianisme com religió oficial, té lloc la divisió definitiva entre Orient i Occident. L'imperi romà d'Occident serà per al fill menor, Flavi Honori.
[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. pàg. 39. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]
Nou bisbe de Tortosa: Heros. Abans està Liriós (de 364 a 399) i després, Ervici (s.VI).
[Llista de bisbes de Tortosa. ca.wikipedia.org)
El pas dels visigots per Morella va deixar escasses empremtes històriques. No obstant això, es considera que les esglésies de Sant Nicolau de Morella i de Sant Pere de Castellfort són d'origen visigòtic pel que fa a la seua fundació. Els vàndals van prendre Morella a sang i foc i la van ocupar durant uns tres anys, abandonant-la l'any 411. Els visigots manats per Ataülf van conquistar el Tarraconense l'any 414, però Morella, mitjançant un pacte, va quedar pendent de Roma fins que Euric es va apoderar totalment de la província l'any 476. Va ser ocupada pels berbers l'any 714. [...]
Sobre la decadència de l'Imperi Romà i els bagaudes, llegim en la Viquipèdia:
Durant l'antic Imperi Romà, primer al sud de les Gàl·lies i després a les Hispànies, reberen el nom genèric de bagaudes aquelles partides revoltades de camperols pobres lliures, esclaus o soldats desertors que s'enfrotaren violentament contra els latifundis i l'autoritat imperial. Arribaren a assetjar ciutats importants i van destruir grans propietaris. El fenomen de les bagaudes tingué lloc entre finals del segle II dC i el V dC, sobretot durant el segle III. [...]
Les bagaudes a la Tarraconense, s. V. Ja en plena decadència de l'Imperi Romà, al llarg del segle V s'alçaren partides anomenades bagaudes a diversos punts de la provincia Tarraconense, afectant des de Tarraco a Cantàbria (més a l'oest va quedar en mans dels bàrbars), però sobretot a la part dels Pirineus centrals i occidental.
409-420: Just després de les invasions bàrbares de la Gàl·lia el 406, una altra revolta bagauda va esclatar a la Gàl·lia el 407, la immensa majoria pagesos colons i alguns esclaus. Les notícies van arribar a la Tarraconense el 408, i aleshores els colons i la gent humil també va començar a expressar la disconformitat amb l'estat i la societat. Probablement, la revolta es va estendre per una part de la Tarraconense en algun moment no abans del 409. Inicialment la pagesia revoltada va col·laborar amb els pobles bàrbars. També es van formar algunes bandes de pagesos i esclaus fugitius allà on el terreny oferia refugi contra els atacs de les milícies dels propietaris. Vàndals, sueus i alans feren fugir, o mataren, molts propietaris; aquest fet va deixar abandonades moltes explotacions, i va facilitar la fugida de molts esclaus. [...] Les bandes es van fer nombroses el 410 quan es va saber la notícia del saqueig de Roma pel visigot Alaric I. Aleshores les revoltes s'escamparen sobretot per les regions a on vivien els vascons, els autrigons, els berons, els turmogues, els vàrduls i els caristis. A partir del 420 van fer expedicions de saqueig contra les regions veïnes de la vall de l'Ebre a on no havien triomfat les revoltes bagaudes.
441-445: Per acabar amb les revoltes, el 441 Valenitià III va enviar un exèrcit que va poder derrotar els bagaudes, però no de manera decisiva. [...]
449-456: El 449 els bagaudes vascons liderats per Basili s'havien aliat amb el rei sueu Requiari i van atacar Turiaso (Tarassona), on es trobaven els federals amb el bisbe Lleó, que moriren en l'atac i amb Requiari s'encaminen contra Lleida i Saragossa. Altres bandes bagaudes van assolar la vall de l'Ebre el 450 i el 454. [...]
La rebel·lió en bagaudes fou molt difícil de reprimir i tant el poder imperial com els latifundistes demostraren llur debilitat recorrent a la força militar dels reietons bàrbars per mantenir l'ordre intern. Aquesta debilitat va posar en escac i mat la cohesió i superviviència de l'estat romà, que finalment es va dissoldre en diversos regnes bàrbars donant pas a la nova edat feudal. [...]
[ca.wikipedia.org - Bagaudes. Consulta del 13.11.2024]
Deposició del darrer emperador romà d'Occident i extinció de l'Imperi Romà d'Occident. Llegim en la Viquipèdia:
Juli Nepot o Nepós va enviar un exèrcit contra els visigots sota la direcció d'Orestes. Aquest, en lloc d'usar les tropes per combatre als visigots, es va rebel·lar i va marxar contra Ravenna on estava Nepot, amb la intenció de destronar-lo i proclamar-se en el seu lloc. Nepot, que no tenia forces militars, va fugir a Dalmàcia (on es va sostenir fins al seu assassinat el 480) i Orestes va entrar a Ravenna i va proclamar Emperador al seu propi fill Ròmul August, menor d'edat, conservant ell mateix el poder efectiu com regent (475). Orestes va confiar l'exèrcit a auxiliars hèruls, el cap dels quals era Odoacre, prometent-los la cessió de terres. Impossibilitat de veure complerta la paraula donada, Odoacre no va tardar a rebel·lar-se. Orestes va fugir a Pavia però Odoacre va prendre la ciutat, capturant i executant a Orestes. Ròmul Augúst, nominal Emperador, que era un nen poc capacitat, va ser perdonat.
Encara que Odoacre va prendre per a si mateix les insígnies imperials, l'Imperi es va extingir de fet.
La província Tarraconense deixa de ser difinitivament una província de l'Imperi Romà d'Occident i passa a ser una província del Regne Visigod:
El 458 l'emperador Juli Valeri Majorià travessà la província camí de Carthago Nova on s'estava reunint una flota conjunta de l'imperi d'Occident i d'Orient, inclosos els aliats visigots, per atacar als vàndals de Genseric al nord d'Àfrica; però l'expedició no reeixí al ser destruida la flota imperial pels vàndals a la batalla de Cartagena del 461. A partir d'aleshores, la influència de la cort imperial de Ràvena sobre la província Tarraconense i, en general, sobre tots els territoris de la Diòcesi Hispaniarum, desapareix totalment quan l'Imperi Romà d'Occident fou abolit el 476 i els visigots consolidaren definitivament el seu regne sense cap tutela.