Nota: Els documents que trobeu escrits en blau són els darrers que s'han afegit a la secció.
Llegim en la Viquipèdia:
Dins de l'edat dels metalls, s'hi pot incloure l'edat del coure, l'edat del bronze i l'edat del ferro. Encara que aquestes són classificacions vàlides per a Euràsia i a la costa nord d'Àfrica, no ho són tant per a la resta d'aquest continent i per a Amèrica.
[ca.wikipedia.org - Edat dels metalls. Consulta del 25.02.2024]
Llegim en la Viquipèdia:
El Calcolític/Eneolític (o Edat del Coure) valencià comença amb l'arribada dels primers metalls, tractant-se d'un període de transició a l'Edat del Bronze. En funció dels estils ceràmics pot dividir-se en dos períodes: Eneolític, des del 3900 aC fins al 2600 aC, i Calcolític Campaniforme, del 2600 aC al 2100 aC.
La caça és una activitat cada vegada menys exercida, tot i que encara hi ha indicis de la seua pràctica en alguns jaciments d'aquest període. És més comú, però, el cultiu de cereals i llegums, així com l'aprofitament del bestiar i dels productes derivats d'aquest, com la llet o la llana. Proves d'aquesta expansió agrària són les grans sitges de Niuet i Les Jovades, tots dos pròxims a la localitat de l'Alqueria d'Asnar [prop de Muro, a comarca alacantina del Comtat].
[ca.wikipedia.org - Prehistòria als Països Catalans. Consulta del 25.02.2024]
Llegim en la Viquipèdia:
La ceràmica campaniforme comença a prosperar. Aquest tipus de ceràmica es caracteritza per presentar vasos acampanats de profunditat considerable. Es pot observar l'evolució que presenten les tècniques de decoració d'aquestes ceràmiques, des d'un estil de ceràmica cordada (clavant cordes o teixits) i puntes (alineacions geomètriques), fins a una ceràmica d'incisió (realitzada amb eines punxants). Altres materials presents en aquest període són les armes de coure, com ara punyals de llengüeta i puntes de Palmela, les quals són una evidència de la transició a l'Edat del Bronze.
El nombre de poblats s'incrementa en gran manera, imperant els assentaments a l'aire lliure i sovint propers als rius. Les cases dels poblats comencen a adquirir robustesa i consistència, habitualment construïdes de fang en combinació amb vegetals, i de vegades al costat d'un sòcol de pedra com base. Aquestes estructures poden presentar dues formes predominants: rectangulars (l'Ereta del Pedregal, Navarrés) o circulars/ovalades (assentament de les Moreres, Crevillent). Aquest últim assentament es troba, a més, envoltat per una muralla amb baluards, cosa que, junt amb l'augment d'assentaments en zones elevades (com la Rambla Castellarda, a Llíria), evidencia la preocupació defensiva que començava a prosperar durant aquest període i que s'intensificarà durant l'Edat del Bronze.
Mentre que a la resta de la península Ibèrica comença a difondre's el megalitisme, durant el Calcolític valencià sorgeixen les coves d'enterrament. En general, en aquestes cavitats o esquerdes naturals s'enterraven col·lectivament als morts, juntament amb un gran nombre d'estris i objectes d'adorn. De vegades s'empraven per a aquesta finalitat les fosses o les sitges utilitzades per emmagatzemar gra dins del poblat.
Entre els objectes trobats en les coves d'enterrament es troben puntes de sageta de sílex, destrals, aixes, ceràmiques campaniformes (tant pentinades com llises), i una gran varietat d'elements d'adorn, com penjolls, ullals, collarets o petxines. A més, els objectes de coure són cada vegada més diversos; d'aquest material s'han trobat ganivets, punyals, cisells o punxons, entre altres elements.
Pel que fa als jaciments, potser la troballa més important en aquest tipus de coves corresponga a Les Llometes, al terme municipal d'Alcoi. [...]
[ca.wikipedia.org - Prehistòria als Països Catalans. Consulta del 25.02.2024]
Llegim en la Viquipèdia:
Amb la introducció del bronze per a la fabricació d'eines s'inicia l'Edat del Bronze. L'agricultura es desenvolupa, els assentaments són cada vegada més complexos, i les societats es comencen a jerarquitzar. La ceràmica és el material més abundant, encara que també són significatius els útils de pedra i os. Sorgeix la metal·lúrgia, sent el tret distintiu principal d'aquest període, i s'inicia tímidament la producció tèxtil. Els assentaments es localitzen en general en zones elevades i presenten muralles de pedra.
La seua datació és objecte de discussió, encara que en general tots els autors accepten que la seua durada és d'un mil·lenni. En canvi, segons quins autors el seu inici pot oscil·lar, sent el més acceptat el seu començament al voltant del 2200 aC i la seua finalització al voltant del 1000 aC. Dins d'aquest període s'ha definit el Bronze Valencià (2200 aC - 1500 aC) i el Bronze Tardà (1500 aC - 1000 aC). A més, com les fronteres entre l'Edat del Bronze i l'Edat del Ferro es mostren en certa manera difuminades, s'ha definit el Bronze Final (1000 aC - 800 aC aprox.) com una etapa de transició.
Miquel Tarradell va identificar el Bronze Valencià en la dècada de 1960 com una cultura pròpia de la regió valenciana, i independent de la cultura argàrica provinent d'Almeria. Les característiques que diferencien al Bronze Valencià són principalment l'absència d'enterraments sota les cases, l'escassetat d'elements metàl·lics, i la inexistència d'alguns objectes ceràmics, com ara copes o elements carenats.
Aquest concepte continua vigent en l'actualitat, encara que amb alguns matisos que altres prehistoriadors han introduït. No obstant això, encara que el nord i el centre del País presenten objectes de la cultura del Bronze Valencià, la província d'Alacant rep fortes influències de la cultura argàrica. [...] Del Bronze Tardà es té poca informació al País Valencià a causa de l'ús de materials tous i poc duradors, encara que s'ha documentat l'existència d'activitat social i comercial.
L'agricultura i la ramaderia són les activitats econòmiques principals. Els conreus van augmentant el seu rendiment i producció, degut sobretot a la inclusió de noves espècies [mill o panís?] i a l'alternança entre cereals i llegums. La introducció de l'arada va permetre una agricultura extensiva de secà. Quant a la ramaderia, aquesta es basava en la cria de cabres i ovelles, ja que se'n pot aprofitar la llet i els seus derivats (formatge i iogurts), així com la carn i la llana. També es criaven, encara que en menor proporció, porcs, cavalls, o bous, aquest últim també utilitzat com a animal de tracció per l'arada. Ocasionalment, es caçaven senglars i conills, tant per aprofitar la seua carn com per protegir els cultius.
La recerca de terres de cultiu i el bestiar, juntament amb l'augment de la població, va conduir a una marcada explotació del territori. La principal conseqüència d'això va ser una desforestació accentuada, ja que els boscos propers a les poblacions eren aprofitats per a la construcció i l'obtenció de llenya, entre altres activitats.
La ceràmica es caracteritza per ser d'escassa qualitat i per posseir poca o nul·la decoració. Entre aquests elements es troben bols, gerres o formatgeres. Els trets de les ceràmiques han permés identificar diferències comarcals, les quals podrien ser degudes a les adaptacions al medi que van haver de dur a terme els pobladors, així com a les influències externes de les diferents cultures. Les destrals de pedra polida continuen fabricant-se, al contrari que els elements de sílex, que deixen pràcticament de produir-se. Altres materials de pedra són els morters, maces, martells o dents de falç. [...] Alguns jaciments en els quals s'han trobat fusaioles i peses de teler, així com fibra de lli, evidencien l'inici de les activitats tèxtils. [...]
L'aparició i el desenvolupament de la metal·lúrgia conformen la característica principal del període, encara que aquesta no explica per si mateixa tots els canvis socioeconòmics que va esdevenir.
La producció de bronze al País Valencià fou molt reduïda, a causa de l'escassetat minera en general del territori, i en particular de les matèries primeres necessàries per a la fabricació de l'aliatge (coure i estany). Així doncs, la regió valenciana va haver de proveir-se gairebé exclusivament d'extraccions mineres externes, sobretot de zones més meridionals com Almeria i Múrcia, on, a més d'abundar els afloraments de coure, també destaca la facilitat d'accés a aquests. L'excepció és la serra d'Oriola, una zona rica en recursos miners [...]. Existeixen altres zones mineres de menor importància, com les proximitats del riu Palància, entre les províncies de València i Castelló, encara que el seu aprofitament no es va iniciar fins finals de l'Edat del Bronze. [...]
El tresor de Villena (trobat en 1963 i visitable al Museu Arqueològic de Villena) és un conjunt d'elements d'orfebreria compost per 66 peces d'or, plata i ambre que en total pesen gairebé 10 quilograms. Després de les Tombes Reals de Micenes (Grècia), del major tresor auri de tot Europa. [...]
[ca.wikipedia.org - Prehistòria als Països Catalans. Consulta del 25.02.2024]
En la versió castellana de la Wikipedia llegim (la catalana a penes diu res, segurament, perquè ací gairebé ni va arribar):
Península Ibérica. Durante el Bronce Medio (o Argar B) los enterramientos siguieron efectuándose dentro de las casas, pero depositando los cadáveres dentro de 'pithoi' [Un 'pithos' és una gerra gran de forma ovoidal i panxuda que s'utilitzava per a conservar qualsevol cosa]. Los ajuares denotan una mayor jerarquización que en la etapa anterior, habiéndose llegado a establecer hasta cinco clases sociales. Se ha comprobado la generalización de la herencia y una mayor esperanza de vida para las clases sociales superiores.
A partir del 1650 a.C. se ha constatado una desestabilización de la sociedad argárica, en la cual confluyeron factores como el agotamiento de los campos y bosques, la modificación de los sistemas productivos y posibles conflictos internos. Todo ello condujo a una decadencia irreversible y el abandono de los poblados hacia 1500 a.C. [...]
[es.wikipedia.org - Edad del Bronce. Consulta del 25.02.2024]
Sobre la Cultura dels Túmuls (1600 - 1200 aC), llegim en la Viquipèdia:
La cultura dels túmuls (Hügelgäberkultur, en alemany) es va caracteritzar per la pràctica de l'enterrament per inhumació del cos dels morts en túmuls. Es va desenvolupar a Europa Central durant l'edat del bronze (entre 1600 aC fins al 1200 aC).
Cal anar amb compte i no confondre les coses:
Els túmuls s'han utilitzat en altres llocs d'Europa des de l'Edat de pedra fins a l'edat del ferro; el terme "Cultura dels túmuls" es refereix específicament a la variant sud-alemanya de l'Edat del bronze.
[ca.wikipedia.org - Cultura dels túmuls. Consulta del 25.02.2024]
Sobre la Cultura del bronze atlàntic (1300 - 700 aC), llegim en la Viquipèdia:
L'Edat del bronze atlàntic és un complex cultural de l'edat del bronze que es va produir entre els anys 1300 i 700 aC a zones d'Europa atlàntica com Portugal, Andalusia, Galícia, Armòrica (part de la Gàl·lia) i les Illes Britàniques. [...]
[ca.wikipedia.org - Cultura del bronze atlàntic. Consulta del 25.02.2024]
Sobre la Cultura de Camps d'Urnes (1200 - 1100 aC), llegim en la Viquipèdia:
La cultura dels camps d'urnes o cultura sorotàptica [terme encunyat pel filòleg Joan Coromines de l'alemany 'Urnenfelderkultur', que uneix els mots "urna cinerària" i "enterrar"] pertany a la part final del període de l'edat del bronze. Ha estat possible dividir el desenvolupament d'aquesta cultura en tres fases:
Fase preliminar (1200 a 1100 aC). Aquesta fase constitueix una etapa de transició entre el bronze mitjà i el bronze final. És característica d'aquesta etapa la barreja en les necròpolis dels dos sistemes d'enterrament, inhumació en túmuls i incineració. Es creu que tribus o grups protoceltes, probablement poc nombrosos, es van barrejar entre grups de població amb cultures neolítiques tardanes, i s'instal·laren en passos estratègics (guals dels rius i afluents).
Fase colonitzadora (1100 a 1000 aC). Aquest període comprén una època de colonització i apropiació de terres i d'inici del cultiu de la terra. És en aquesta època quan es produeix un avanç decisiu en la tècnica del bronze: s'aboca el material fos en motlles de nucli reservat, es bat i s'endureix, s'aconsegueix obtenir xapes bastant primes que s'usaven per a confeccionar recipients complicats. La ceràmica també va arribar a una notable perfecció, i tot i que encara no es coneix el torn, les peces de ceràmica, inspirades en les complexes peces obtingudes amb làmines de bronze, són de gran finor en la superfície i d'un polit i un acabat extraordinaris. La incineració s'estén i es fa gairebé general. Les excavacions de poblats mostren uns "fons de cabana" (zona excavada d'un a dos metres, on es localitzen les troballes) que, per la seva densitat, indiquen l'existència de veritables poblats. L'economia passa d'un predomini pastoral del final del bronze a una economia predominantment agrícola. L'ús de la falç de bronze i la invenció dels carros amb rodes contribueixen al desenvolupament de l'agricultura, i la població que la practica tendeix a tornar-se sedentària.
Fase d'estabilització (1000 a 900 aC). Suposa una nova època d'estabilització i de trasllats locals de poblacions; reapareixen els enterraments en túmuls (potser fets per les poblacions que s'alliberaven de la presència protocelta o per les poblacions acabades de sotmetre-s'hi) i la decoració ceràmica d'incisions profundes. No hi ha cap dubte que la cultura dels camps d'urnes es difon en aquesta època per tota la Gàl·lia i penetra en la península Ibèrica, probablement pels passos centrals dels Pirineus. Potser amb anterioritat havien penetrat elements del grup il·liri, abans de l'any 1000 aC, procedents d'Itàlia o Provença, com suggereixen Martín Almagro o Santaolalla. Entre el 900 i el 800 aC es produeix un canvi climàtic decisiu. D'un clima càlid i sec es passa a un que ocasiona pluges persistents i inundacions en sèrie. Algunes poblacions abandonen els seus hàbitats a les zones baixes a la vora dels rius.
I, en la mateixa entrada de la Viquipèdia, la penetració protocelta i celta al sud dels Pirineus, la diferencien en quatre fases:
1) Fase il·líria (1000 aC aprox.), dubtosa i, en tot cas, molt escassa. Alguns grups il·liris van poder arribar a la península i remuntar l'Ebre. En tot cas, quedaria circumscrita a Navarra i potser a Catalunya.
2) Fase protocelta (950 - 700 aC). Subdividida en quatre períodes: català I (950 - 850 aC, en què els protoceltes s'assenten en part de Catalunya i part d'Aragó), període d'extensió (850 - 750 aC, en què els protoceltes s'estenen per la vall de l'Ebre i arriben a Navarra), període d'assimilació (750 - 650 aC, amb introducció de la cultura indoeuropea en la població local de les zones en les quals s'han establert els protoceltes), i català II (650 - 500 aC, considerat, bé una nova ornada d'emigrants indoeuropeus, o bé un període de decaïment de la religió dels celtes).
3) Fase de la cultura de Hallstatt (700 - 500 aC). Se subdivideix també, en aquest cas, en tres períodes: d'arribades a Navarra, d'arribades a l'altiplà central, i d'arribades al nord i nord-oest.
4) Fase post-hallstàttica i de La Tène (500 - 300 aC). Es divideix en tres períodes: arribada dels gals (500 - 450 aC), perdurabilitat de la cultura de Hallstatt (500 -a 450 aC) i període de La Tène (400 -a 300 aC). [...]
Els protoceltes establerts a la península cultivaren el blat i l'ordi i es dediquen al pasturatge de bestiar boví i llaner, i segurament al comerç. Probablement coincidint amb els canvis climàtics, aquestes poblacions remuntaren l'Ebre buscant nous assentaments (cap al 850 aC) i arribaren a Navarra, on fins i tot persisteix una cultura neolítica amb escassa penetració dels metalls, habitada per l'ètnia pirinenca estesa des d'Aragó a la Cornisa Cantàbrica. [...] Sembla segur que els protoceltes van portar els cavalls, animals que havien existit en el paleolític, però que després havien emigrat i desaparegut de la península amb els canvis climàtics. L'utilitzaven per als desplaçaments i com a animal de càrrega. [...] Disposar de cavall i la tinença d'armes de ferro donava als celtes una indubtable superioritat militar sobre les endarrerides poblacions autòctones. [...] Altres novetats aportades pels protoceltes van ser la cervesa (ja usada per frigis, tracis, armenis i, especialment, els il·liris, on era de consum freqüent cap al 1200 aC) i el vi (conegut pels pobles indoeuropeus des de temps remots, cap al 3000 aC, i a Egipte i l'Orient Mitjà; es va difondre cap al 2000 aC per Grècia i els Balcans i, abans que els protoceltes, els il·liris, entre els anys 1500 i 1000 aC; a la península no queda clar si el van introduir aquests protoceltes o pels fenicis, mitjançant les seues colònies del sud peninsular).
[ca.wikipedia.org - Cultura dels camps d'urnes. Consulta del 25.02.2024]
Sobre Coromines, hi ha un article excel·lent de Joan Veny, que diu, entre moltes coses que:
La proposta del 'sorotapte' o 'sorotàptic' no ha tingut gaire acceptació. És important el nombre de mots que atribueix a aquest poble, entre els quals figuren de tan corrents com 'agafar', 'amagar', 'tancar', 'pair', 'clapa', 'clot', 'corc', etc. (Dini, 2000: 26-29), així com fenòmens tan singulars com el de la palatització de L- inicial en català i astur-lleonés. Una anàlisi atenta i aprofundida dels casos pot revelar que alguns pertanyen a una etapa anterior o posterior a la cultura dels camps d'urnes, en aquest darrer cas, convé recordar que pobles bàltics com els galindi (incardinats dins els sorotaptes) van participar en les grans emigracions cap a les costes del Mar Negre on van establir contacte amb els gots i amb els quals haurien emigrat cap a la península Ibèrica (Dini, 2000: 37-40).
[VENY, Joan (2007): Coromines, colós de l'etimologia. p.14. "Zeitschrift für Katalanistk".] romanistik.uni-freiburg.de
Sobre la Cultura de La Tène (500 - 50 aC), llegim en la Viquipèdia:
La cultura de la Tène fou el darrer període de l'edat de ferro preromana a l'Europa. Va abraçar un període entre el 500 i el 50 aC, amb tres períodes diferents. Es caracteritza per una major unitat cultural dels "celtes", i un sentiment d'unitat ètnica i sobretot religiosa a través dels druides o sacerdots.
Amb l'arribada de l'onada de població gal·la, els trets físics, de caràcter i culturals dels celtes adopten característiques ja molt marcades. Encara que els celtes tenien bona estatura, els gals eren fins i molt més alts. Tots els pobles celtes, i els gals no n'eren excepció, eren valents. En aquesta època era característica la seva irritabilitat. També se'ls considerava exaltats. Desafiaven la mort en els combats i mataven les seves famílies si les veien en perill. Eren austers i lleials. Fins i tot, vencedors en combat, respectaven l'enemic. Tenien gran afició a la beguda. Eren arrogants, busca-raons i crèduls. [...]
Sobre els gals que van entrar a la península Ibèrica, diu aquest article:
Uns nous pobles indoeuropeus, els anomenats gals, van penetrar a la península Ibèrica cap al 500 aC. Encara que la cultura hallstàttica va perdurar, els gals deixaren abundants rastres de la seva penetració. La toponímia ens mostra el seu pas per Aragó amb noms com el riu Gállego i el riu Arva, ciutats com Mallén, Gallur, Mogallón, Munebrega, Gallocanta, Fòrum Gallorum, Gallicum, Gorum, Arcobriga, etc., i altres nombrosos topònims menys coneguts. Amb els gals va penetrar la cultura de la Tène. La penetració va quedar bastant circumscrita a la zona aragonesa i a la vall de l'Ebre central. Els celtes de la cultura posthallstàttica queden influïts per aquesta cultura a la qual no tarden a assimilar-se en molts aspectes, i donen origen a una sèrie de clans (els cum) agrupats en una tribu, a la capital confederal de la qual s'arribarà de vegades a emetre's moneda.
[ca.wikipedia.org - Cultura de La Tène. Consulta del 25.02.2024]
Llegim en la Viquipèdia:
Durant el Bronze Final la varietat agrícola en els cultius adquireix una major importància, introduint espècies com el lli, al jaciment de Cabezo Redondo (Villena), o el mill, documentada a la Mola d'Agres (Agres). A més, sorgeixen grups ramaders d'elevada mobilitat, que ocupen temporalment alguns assentaments nous.
La ceràmica característica d'aquest període és una ceràmica carenada (la carena és l'angle o corba que presenta en la seua superfície) feta a mà i amb base plana, amb diferents tipus de decoració (incisa, excisa, o acanalada).
La regió valenciana exercia de xarxa intercomunicadora entre les diferents cultures existents durant aquest període. El País Valencià es va veure influenciat, en gran mesura, per la cultura dels camps d'urnes, provinent de Centreeuropa, així com per la cultura de Cogotas I, originària de l'altiplà peninsular. Al voltant del 1100 aC està documentada la primera influència de la Cultura dels Camps d'Urnes, a la província de Castelló, trobant-se objectes d'aquesta cultura de fins al 650 aC. Entre aquests objectes cal destacar les ceràmiques [...] i entre els costums inculquen nous rituals d'enterrament. [...]
Està documentada una crisi en els assentaments, que van ser abandonats de forma progressiva a la fi del Bronze Tardà. Aquest abandó va ser més accentuat a les províncies d'Alacant i València. A conseqüència d'això, en el Bronze Final van sorgir nous assentaments en ubicacions diferents, alguns dels quals formarien importants centres urbans durant l'Edat del Ferro. No obstant això, la major part d'aquests nous assentaments van ser refugis on alguns grups de pobladors practicaven explotacions ramaderes, amb habitatges construïts amb materials poc duradors. [...]
A la província de Castelló es documenten alguns jaciments nous, com Vinarragell (Borriana) i Torrelló del Boverot (Almassora), influenciats, en gran manera, per la Cultura dels camps d'urnes.
La cultura dels camps d'urnes provinent de Centreeuropa va portar la pràctica de la cremació de cadàvers, la qual consistia a incinerar als difunts i dipositar les seues cendres sota terra en una urna ceràmica.
Destaquen tres tipus de rituals d'enterrament:
- Incineració, per posteriorment dipositar les restes en urnes ceràmiques: la necròpolis més coneguda del País Valencià és la de Torrelló del Boverot (Almassora), on es practicava aquest tipus de ritual. També s'ha documentat a Cabanes, la Salzadella i La Montalbana (Ares del Maestrat).
- Inhumació en cova: característics de la zona de la Foia d'Alcoi i el Comtat de Cocentaina.
- Incineració, per després dipositar les cendres en estructures tumulars: provinents del nord-oest (riu Segre i Baix Aragó), va influenciar una part de la província de Castelló.
[ca.wikipedia.org - Prehistòria als Països Catalans. Consulta del 25.02.2024]
En el llibre "Maestrazgo, laberinto de silencio", Montserrat Martínez diu:
Cuando llega la extensa etapa que denominamos Edad de Bronce (2000/1900-1600 a 1500-1150 aC) comprobamos el progresivo desarrollo de unas formas de vida que intensificarán la sedentarización y la consiguiente ocupación estable del territorio. Se realizarán prácticas agrícolas, pero con una ganadería donde la trashumancia estacional será muy importante. Conocerán el aprovechamiento de rastrojos y barbechos para los animales y se alimentarán de ovicápridos, cerdos y bovinos. En definitiva, practicaban unas actividades propias de una economía de subsistencia, sin acumulación de excedentes. Esta evolución es más temprana e intensa en las tierras bajas y en las hoyas, donde el medio geográfico y la relación con otras comunidades facilitará el desarrollo más rápido de las técnicas agrícolas, aunque sin arrebatar la primacía a la actividad ganadera de toda la zona.
[MARTÍNEZ GONZÁLEZ, Montserrat. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: La prehistoria y la antigüedad. pàg. 41. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]
En el catàleg de jaciments de la Conselleria de Cultura apareixen diversos jaciments de Portell. Un d'ells és el Poblat del Turó de la Barcella, del Bronze.
Assentament menut localitzat en una situació geogràfica molt bona, en una terrassa que penja sobre la Rambla de Sellumbres, al marge esquerre del congost format per la Roca Roja i la Roca Parda. Conserva restes de possibles estructures arquitectòniques, molt arrasades per la forta erosió. Malgrat les seues reduïdes dimensions, té una notable quantitat de material ceràmic no tornejat, destacant les decoracions plàstiques amb cordons digitats, incisos i impresos. També ha proporcionat un conjunt lític i amb diverses peces retocades.
[Pilar Ulloa Chamorro. Web de la Conselleria]
En el catàleg de jaciments de la Conselleria de Cultura apareixen diversos jaciments de Portell. Un d'ells és el Poblat del Masico la Penya, de cronologia indeterminada entre el Bronze i medieval. Segurament es deuen referir a Portell el Vell.
Situat en un morrot de roca, protegit pels dos costats per cingles, la qual cosa permet que el lloc siga fàcil de defendre. Presenta una molt bona visibilitat. Pel que fa al material trobat podem dir que almenys ha estat ocupat en dos períodes, el més antic del bronze i posteriorment en època medieval. Un dels punts que cal destacar són els amuntegaments de pedres que es poden veure pel cim del morrot. Sembla que aquestes pedres devien pertànyer a antigues estructures, molt probablement a una muralla, però després d'aquestes han sigut reaprofitades per a altres construccions més modernes. Actualment, al cim del morrot, quasi no queden restes materials i aquestes les trobem en els vessants. Es pot apreciar clarament un únic lloc d'accés que, normalment, hauria d'estar protegit per una muralla. A més dels fragments ceràmics del bronze i medievals, també trobem fragments de sílex. Cal destacar la presència de la Font de la Cova d'Antolà prop d'aquest jaciment.
[Marta Segura Ortí. Web de la Conselleria]
Fidel Puig, en el seu llibret sobre l'Anglesola, es fa ressò d'unes troballes registrades al seu poble:
24. HALLAZGO SIN PROCEDENCIA CONCRETA II. También en 1923, P. Bosch cita un hacha plana de bronce conservada entonces en el Museo Arqueológico de Madrid (Bosch, 1923, p. 45). Recogida por A. Beltrán en 1955 (Beltrán Martínez, 1955, p. 26, Lám. 9 g.), aparece incluida en el estudio de L. Monteagudo publicado en 1977 (Monteagudo, 1977, p.100, nº 612, Lám. 33, y Atrian y otros, 1980, p. 166, nº 318). Mide 8 cm. de alto y actualmente se conserva en el Museo Arqueológico Nacional. Se trata de un hacha argaroide, que este autor clasifica en el Grupo 9, variante AI, llamada de Ballybeg, con una cronología aproximada de 1700-1500.
25. HALLAZGO SIN PROCEDENCIA CONCRETA III. Entre las piezas procedentes de la colección Vilanova existentes en el Museo Arqueológico de Nacional (Adquisiciones, 1947, p. 36, Lám. 4, 1), hay un hacha de apéndices laterales cuyas medidas son 16,5 cm. de alto por 4 cm. de ancho. L. Monteagudo la clasifica en el Grupo 20, tipo A, llamado de Teruel, característico del Bronce Final, con una cronología aproximada de 800-600 (Monteagudo, 1977, p. 139, nº 823, Lám. 50, y Atrian y otros, 1980, p. 166, nº 318).
26. EL PUNTAL DEL MORO. Espolón rocoso que se prolonga hacia el Sur desde La Muela de la Iglesuela, sobre el Barranco de la Tosquilla, a unos 1.500 m. de altitud (Altaba, 1978, p. 41, y Atrian y otros, 1980, p. 167, nº 321). Su único acceso, por el Norte, aparece cortado por un alto montículo formado de piedras y barro, del que arrancan sendos muros laterales. El poblado se encuentra muy arrasado, apareciendo abundantes restos constructivos y cerámicos en las pronunciadas pendientes que descienden hacia el barranco, especialmente en la de poniente. La cerámica es la típica de la Edad del Bronce, fabricada a mano, reforzada con cordones aplicados y decoración a base de impresiones ungulares, etcétera. S. Gómez Bellot, que fue maestro de Vilafranca (Castellón) hacia 1970, encontró un pequeño brazalete de bronce, en forma de torques, actualmente perdido. Por sus características, presecia de objetos metálicos, etcétera, podría tratarse de un poblado de momentos avanzados de la Edad de Bronce.
27. LA PEÑA DEL MORRÓN. Es una prolongación en forma de espolón rocoso de La Muela de la Iglesuela, que se levanta sobre el pueblo a una altitud aproximada de 1.440 m. Está orientada hacia el Este y en su extremo se encuentra una gran cruz (Cuenta la tradición que San Jaime, persiguiendo a los moros, saltó con su caballo desde este lugar hasta las proximidades de la Ermita del Cid, donde se conservan las herraduras de su montura marcadas en una roca. Es una leyenda que hay que incluir en otras del mismo género, origen de topónimos como "El Salto del Caballo"). Se conservan restos de un montículo que corta transversalmente el acceso desde el Oeste, y también sobre el camino que desde el pueblo asciende por la ladera norte. En su parte sur se ven restos de algunas construcciones muy destruidas, entre las que pueden recogerse algunos fragmentos cerámicos fabricados a mano y otros típicamente ibéricos. Pieza destacable es una placa hembra de un broche de cinturón de garfios, partida, de poco más de 1 mm. de grosor, con cuatro aberturas bordeadas por una cenefa decorada con pequeños puntos, y dos agujeros en los extremos para los remaches de sujeción (fig. 9 [hi ha un dibuix de com seria aquesa peça, en la pàgina 27]). Dadas las características del lugar, es posible la existencia de un primer asentamiento de la Edad de Bronce, sobre el que más tarde se levantaría el poblado ibérico.
28. LA MONOTA. Pequeño montículo situado en esta partida, sobre el Barranco de las Mulas, en el banco calizo. Su altura es cercana a los 2 m., y presenta algunas remociones furtivas en uno de sus lados. No se encuentran restos cerámicos. Dada las escasas condiciones defensivas del lugar y la aparente inexistencia de restos constructivos que pudieran permitir su identificación con una fortificación turriforme, es probable que se trate de un túmulo funerario.
29. LOS CABEZOS. En la ladera SE de esta loma, no lejos del Mas de las Lomas, a poco más de 1.300 m. de altitud, se conservan los restos de una torre de planta redondeada, construida con grandes bloques de piedras. Junto a ella parecen existir restos de una pequeña estructura adosada. Se trata de una construcción aislada. Podría tratarse de una fortificación turriforme perteneciente a la Edad del Bronce.
33. LA CUEVA DE LA BONIFACIA. Situada en la margen derecha del Barranco del Cid, ya en las cercanías de La Rambla de las Truchas y frente al Morrón del Cid, a unos 1.120 m. de altitud, junto a otras pequeñas cavidades y abrigos que se abren en el banco calizo. Es un abrigo de unos 15 m. de profundidad, cuya boca mide unos 50 m. de ancho por 4 de alto. Conocida desde hace años (Obarty y Garay, 1978, pp. 28-29; Altaba, 197 8, p. 41, y Atrian y otros, 1980, p. 167, nº 320), en su interior se encontraron restos óseos y cerámicos pertenecientes a la Edad del Bronce. La cerámica está fabricada a mano, con la superficie alisada, reforzada con cordones aplicados y decoración a base de impresiones ungulares y digitales.
[PUIG IZQUIERDO, Fidel Alejo. La Iglesuela del Cid y su ermita. Datos geográficos e históricos. pàg. 25-29. Imprenta Ferrando. Alcañiz. 1991]
Llegim en un atles històric:
Europa en la primera Edad del Hierro. En los últimos siglos de la Edad del Bronce se había desarrollado en Europa central la "cultura de los campos de urnas", así denominada porque sus ritos funerarios implicaban la incineración y el entierro de las cenizas en urnas. Es probable que sus creadores fueran los antepasados de grupos indoeuropeos, como los celtas, los eslavos, los itálicos y los ilirios. Luego, en el siglo IX a.C., surgió la "cultura de Hallstatt", llamada también primera Edad del Hierro porque coincide con la introducción de este metal en Europa. Se piensa que algunos de los pueblos de la cultura de Hallstatt eran de lengua celta.
I afegeix:
Hispania prerromana. Se sabe poco sobre los pueblos que habitaban la península Ibérica antes de la conquista romana. En las costas mediterráneas, en las que la influencia púnica (fenicia) y griega contribuyó al desarrollo de la civilización, se hablaba la lengua ibera, conocida por algunas inscripciones.
[AVILÉS FARRÉ, Juan y otros. Atlas Histórico Universal, EL PAÍS-Aguilar. p. 34. Editorial Aguilar. Madrid. 1995.]
Del 1000 al 218 aC s'estableixen al territori que actualment es coneix com a Països Catalans diversos pobles, que parlaven llengües diferents: els sorotaptes [camps d'urnes], els celtes, els fenicis, els grecs o els ibers. Aquestes són les llengües que conformen el substrat del català. El 218 aC els romans desembarquen a Empúries i ocupen l'actual territori de Catalunya.
Tot i haver desembarcat el 218 aC, la romanització del territori no començà fins al segle I aC, i el centre en fou Tarragona. [...] De mica en mica es va anar produint un canvi lingüístic en aquests territoris, i després d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i les llengües indígenes, el llatí s'acaba imposant. No obstant això, s'observa en el llatí parlat en cada territori particularitats fruit de la influència de les llengües indígenes que s'hi parlaven (substrat). D'aquesta manera, des d'un primer moment hi ha diferències entre el llatí parlat a la península Ibèrica i el d'Itàlia, i encara, dins el llatí de la península també hi ha diferències. Els parlants, però, no tenien encara consciència d'aquestes diferències. [...]
[ca.wikipedia.org - Història de la llengua catalana. Consulta del 25.02.2024]
Llegim a la Viquipèdia que aquest terme, 'edat del ferro', "ha perdut valor com a etapa històrica, car és tan sols aplicable dins l'àmbit europeu".
L'edat del ferro en dos períodes: el de la cultura Hallstatt (800 - 500 aC) i el de la cultura de La Tène (500 - 50 aC).
L'edat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro com el metall, utilització importada d'Orient a través de l'emigració de tribus indoeuropees, que a partir del 1200 aC començaren a arribar a Europa occidental. Sembla que no van creuar els Pirineus abans del 900 aC. Aquests emigrants indoeuropeus, anomenats normalment celtes, encara que el poble d'aquest nom era només un més dels que formaven part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre sí, encara que conservaven certs elements homogenis com una sèrie de llengües indoeuropees i uns hàbits culturals similars. [...]
Al mateix article trobem un subapartat on parla del nostre territori:
Països Catalans. La divisió tradicional entre la primera i la segona edats del ferro (cultures de Hallslatt i de La Tène) no té gaire sentit als Països Catalans.
La producció de nou metall fou introduïda per dues vies: continental (introducció pels Pirineus mitjançant la invasió de pobles indoeuropeus hallstàttics entre els segles XI i VIII aC.) i mediterrània (la incidència dels pobles mediterranis, com els grecs, fenicis i etruscs, els quals instal·laren colònies a les costes mediterrànies, influint en els habitants autòctons mitjançant els contactes comercials a les acaballes del segle VII aC.). Aquesta doble influència dona lloc a l'inici de la producció del ferro a les nostres terres, superposant-se amb el bronze final i les cultures dels camps d'urnes. Tanmateix, la proliferació de la metal·lúrgia del ferro fou més tardana. Els pobles hallstàttics feien ús del ferro limitat a objectes ornamentals (fabricats a partir d'una adaptació de la fosa de bronze que donava com a resultat un ferro de baixa qualitat, limitant-ne l'ús pràctic), no començà l'edat del ferro fins que els pobles mediterranis importaren les tècniques d'aceratge, tremp i reveniment entorn del s.VI aC., ja dins l'època ibèrica, i no és acceptat de manera generalitzada fins al segle V aC i principis del segle IV aC.
Jaciments dels camps d'urnes: Millars (Rosselló), Agullana i Empúries (Alt Empordà), Puig d'en Roca (Gironès), Can Missert (Terrassa, Vallès Occidental), la Tosseta dels Guiamets (Priorat), El Boverot (Almassora, Plana Alta).
Jaciment de la Cultura de Hallstatt: Cova dels Encantats (Serinyà, Pla de l'Estany).
[ca.wikipedia.org - Edat del ferro. Consulta del 25.02.2024]
Sobre aquest període, trobem un pòdcast del programa "En guàrdia!" de Catalunya Ràdio titulat "La primera edat del ferro a l'Ebre", capítol 914 de 12/03/2022, que té aquesta introducció:
Durant l'anomenada primera edat del ferro, entre l'any 800 abans de Crist i l'any 550 abans de Crist, al nord-est de la península Ibèrica es van succeir un seguit de processos molt importants en un lapse relativament curt de temps, com a mínim curt en termes prehistòrics. Els pobles assentats en aquestes terres van ser els primers de treballar el ferro, i també els primers de tractar amb uns comerciants arribats de l'altra banda de la Mediterrània, els fenicis. Els canvis experimentats en aquesta etapa s'han rastrejat en diversos jaciments arqueològics de l'Ebre, del Sénia i del Baix Aragó. En parlem amb Josep m. Solé i Sabaté, historiador, i David Garcia i Rubert, arqueòleg, doctor en Història per la Universitat de Barcelona, professor agregat de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la UB.
La primera edat del ferro és el període posterior al bronze final, i és la fase que precedeix la cultura ibèrica, o segona edat del ferro. Les comunitats humanes que van viure en aquella etapa a les terres on actualment hi ha Catalunya, el País Valencià i l'Aragó, són conegudes com "els pobles dels rius", eren les terres regades per l'Ebre, el Sénia, l'Algars, el Matarranya, el Guadalope i el Bergantes, molt ben comunicades de manera natural. Tot i que no coneixem el nom que es donaven a si mateixos aquests pobles dels rius, ens han deixat un patrimoni molt valuós, precedent directe de la cultura ibèrica dels Ilercavons. Els canvis intensos d'aquells anys els van protagonitzar persones dedicades a tota mena d'activitats, sobretot pagesos i ramaders, però també mercaders, ferrers, fusters, miners, pescadors, pastors, etcètera, a més a més, les elits indígenes van veure l'oportunitat de comerciar amb els fenicis i, des del Baix Aragó, van anar baixant cap a les costes de les terres del Sénia. Entre els assentaments que es van anar creant, i dels quals s'han localitzat restes, n'hi ha de tan destacables com el de la Moleta del Remei, a Alcanar (el poblat més gran de tot el tram de costa entre Peníscola i l'Empordà); la residència fortificada de Sant Jaume, també a Alcanar; el poblat del tossal Redó, a Calaceit; o el coll del Moro, a Gandesa. Aquesta puixança es va frenar en sec quan els fenicis van marxar cap al 575 aC. Més del 90% dels assentaments van ser destruïts i abandonats, alguns per l'esclat de conflictes bèl·lics.
Diuen coses com aquestes:
Aquí es donen dues circumstàncies: una és que, com que va ser un període bastant convuls en la seva part final, ha donat com a resultat un volum de jaciments molt nombrós i amb un caràcter, podríem dir, molt "pompeià", perquè no hi ha ningú que torni a buscar cap res; quan passa això, marxes amb el que tens; llavors, tot queda allà i tot queda trencat (el 90 o 95% dels jaciments d'aquest període, acaben així); i l'altra és que en arqueologia podem aplicar uns mecanismes, que potser els altres historiadors no apliquen, o apliquen menys, que és la que emana de l'antropologia social i cultural (hi ha tota una sèrie de coneixement de com l'ésser humà es comporta en societat, de manera més o menys recurrent), mitjançant els objectes, etc. I és molt important que entrem en contacte amb una cultura molt més avançada que era la que venia de Tir (l'Orient Mitjà, on l'actual Líban). Estem en la protohistòria i no en la prehistòria. Aquests pobles no escrivien, i alguns que sí que ho feien no els entenem, per tant, no és encara història; però resulta que entren en contacte amb altres pobles que sí que escriuen, i sí que els podem llegir, amb la qual cosa hi ha una petita informació escrita d'esquitllada que ens parla d'aquesta gent.
Estem parlant d'uns territoris, el curs baix de l'Ebre, aproximadament des de Mequinensa cap a baix; les terres del Sénia, una regió natural que agafa tota aquella part del sud de Catalunya; al País Valencià, la zona del Maestrat, i aquests rius afluents de l'Ebre per la seva part dreta, l'Algars, el Matarranya, el Guadalop, el Bergantes, que són unes terres que just abans que comenci la primera edat del ferro, el poblament és desigual; hi ha molta gent que viu a les terres altes del Baix Aragó des de períodes molt antics del bronze (assentaments, poblats, muralles...) però, en canvi, a les terres del Sénia, pràcticament no viu ningú (arqueològicament no tenim pràcticament res); i a l'Ebre, més o menys, estaven igual. Llavors hi ha un canvi: és al voltant del 800 aC, aproximadament, que és quan els hi dona per venir a les terres de per aquí a uns comerciants mediterranis que, fins llavors, això no els havia interessat absolutament per res, però a partir d'un determinat moment venen perquè tenen uns interessos.
Aquests són els fenicis. En un moment determinat, tenen l'interès de buscar plom (per qüestions internes). Són un poble que venia de l'Orient Mitjà, però els fenicis ja estaven instal·lats a la península Ibèrica, tota l'àrea del Magreb, Sardenya, Sicília, des d'aproximadament el segle IX aC (a Eivissa tardaran una mica més, però també acabaran estant), amb factories, amb colònies. La més septentrional que coneixem és la que estava a Guardamar del Segura, a les comarques d'Alacant. Tota Múrcia i Andalusia és un rosari autèntic de ciutats fenícies, i fins a la costa de Portugal. Tenen fama de grans navegants, i tenien ja molts coneixements de navegació.
Els tres nuclis principals on arriben els fenicis són: el més poderós, el més notable, en la zona entre Alcanar i Vinaròs; també en tindríem a la costa del Penedès, molt potent també, i l'Empordà.
Quan els pobles, relativament nombrosos de l'interior, s'assabenten que ha nascut un comerç nou que no s'esperaven, comencen a baixar amb una certa quantitat de gent per instal·lar-se prop d'aquests fenicis. O sigui, els fenicis són el pol d'atracció i causa del desplaçament massiu de gent en aquella època. Els pobles de les terres del Baix Aragó ja tenien un coneixement molt bo dels territoris de les terres baixes i costaneres del Sénia, a través de les vies de transhumància, els passos de Morella, etcètera, transhumància que encara avui dia se segueix fent i pels mateixos camins de fa 3000 anys; i potser l'inici és el Neolític, fins i tot.
Per part dels indígenes, els interessos que prevaldran seran els de les elits, perquè en aquell moment ja eren societats jerarquitzades, i seran aquestes les que mobilitzaran a la població amb una certa planificació per crear noves comunitats, amb aigua, menjar, bon entorn, atalaies, zona residencial, etc. Les transaccions les devia fer els cabdills d'Alcanar o Ulldecona.
La presència dels fenicis sembla que no estaven establers i que tots els jaciments en estudi, com el de Sant Jaume d'Alcanar, són indígenes. Se suposava que era la residència d'un cabdill, amb moltes influències fenícies, però en les darreres excavacions sembla que el component fenici és més potent, més evident. Aquest jaciment podria ser perfectament un assentament fenici, però ara per ara no es pot dir.
El món indígena, si més no, aquests cabdills que han fet tota aquesta dinàmica de moguda de gent, de tot allò que el fenici li pugui oferir (a canvi de plom), triarà allò que més li convingui en clau interna, i allò que triarà i que arribarà massivament a partir d'aquell moment, serà el vi. No per valor organolèptic, sinó pel valor polític. Els grans productes que generen tota aquesta moguda són, per la banda fenícia, el desig de plom, i per l'altra, el desig de vi. No hi havia cultura de vinya cultivada i no es podia produir vi. Com que era un producte exòtic i arriba en poca quantitat, serà molt cobejat per totes les comunitats indígenes d'aquests territoris. Era un bé de prestigi. Aquell cabdill l'invertirà, per una banda, amb la seva pròpia població, a qui els regala vi en alguna festa; i, per una altra banda, amb altres cabdills per tenir-los de cara i rebre, així contraprestacions.
El jaciment del Barranc dels Gàfols (Ginestar, Ribera d'Ebre) és un bon exemple de com eren aquells assentaments. Durant el període del ferro, les dinàmiques de canvi són moltes; hi passen moltes coses; en realitat, podríem establir diversos subperíodes, i llavors, això vol dir que comencem el període, per dir-ho d'alguna manera, amb una tradició arquitectònica protourbanística que ve de l'edat del bronze final, sobretot en aquests poblats-tipus com, per exemple, la Moleta del Remei, d'Alcanar, que és un assentament amb una gran plaça central i tot de cases (compartint parets mitgeres, com encara ho fem ara), però encarades cap aquesta plaça (fan com un cercle que és alhora defensa i muralla); però aquesta societat experimenta molts contactes i influències que generen nous models. En aquest jaciment són carrers entrecreuats amb illes amb vivendes, i és que si aprimes la plaça, ja tens un carrer al mig. Cap al final del període, trobem elements realment nous, sorprenents. Per exemple, cap al 575 - 550 aC, quan estem ja a punt d'entrar al període ibèric, sorgeix el model de casa, podríem dir, aristocràtica, el model de les cases-torre, unes cases de forma circular, 10 metres de diàmetre, tres pisos d'alçada, de les que no hi ha referències prèvies. D'on surten i per què són d'aquesta manera, encara no ho sabem. Les podríem anomenar cases fortes. Surten de les cendres del món anterior. Arriba un moment que els fenicis deixen de venir, i aquell món, que s'havia muntat tot amb relació als fenicis, encara no està prou estabilitzat i aquell món cau absolutament (amb violència, agressivitat i conflicte) i d'aquelles cendres sorgeixen uns cabdills, encara més petits que els anteriors, que controlen poca gent, territoris molt petits, però que al mig tenen aquesta gran referència d'una casa forta com a símbol, també, d'aquest personatge.
Tota aquesta dinàmica de creació d'un món nou a les terres baixes i la xarxa de relacions que això després crea a partir de l'entrada continuada d'aquest vi fenici (vi que no deixava de ser una font de poder). Això vol dir que el sistema que s'està creant és inestable. El poder necessita unes potes sobre les quals descansar per afermar-se, i com més potes té aquest poder, més segur i més ferm és. En aquests moments té el vi per fer-se valer dintre de les seves pròpies comunitats i altres societats a l'interior; aquesta societat estava un procés d'anar cercant nous referents per afermar-se, però resulta que al voltant dels 575 aC, i per causes internes del món fenici, deixen d'arribar. Deixen de tenir la necessitat d'obtenir aquest plom. També és veritat que la metròpoli (Tir) té problemes importants amb l'imperi neobabilònic, etc. i aleshores, com que queda molt lluny, tot es trenca i aquest món canvia massa. Quan els comerciants deixen d'arribar, el sistema era massa tendre i, quan hi ha un problema, quan hi ha una crisi, doncs, si tot va lligat, tot cau com un dòmino. I això ho veiem molt clarament: violència, agressivitat, guerres. En Alcanar-Ulldecona tenim la primera guerra, d'alguna manera, documentada històricament del que avui en dia és el nord-est de la península Ibèrica i, per tant, de Catalunya. Tot aquest món cau, i cau estrepitosament.
A partir d'aquí passa el que abans comentàvem. Com sempre passa en moments de crisi, sempre hi ha algú qui treu profit, i sorgeixen unes elits, podríem dir menors, de menor categoria; eren uns petits cabdills que controlaran territoris molt menuts. Tindran aquest últim cant del cigne, brillant fins a cert punt, que és el de generar aquest model arquitectònic nou, o d'aquestes cases de deu metres de diàmetre, tres pisos, com a mínim, d'alçada, situades a més a més dalt dels turons, com a símbols del poder. Però al voltant, petites cabanes i això durarà molt poquet perquè també és molt inestable, i al voltant dels 550 aC, aproximadament, tot això ja desapareix. I aquí sí que tenim un problema greu, perquè entre els 550 i 500, aquesta segona part del s.VI aC., que ja coneixem com la primera meitat de l'ibèric, no sabem on està la gent. Ens desapareix tota. Abans hi havia molta gent i ara no sabem on viuen. Si han marxat o no. La gent se'ns ha esfumat.
Un dels debats que hi ha és si realment aquesta primera meitat del s.VI és realment ibèric o si és encara d'una edat del ferro en crisi.
En el llibre "Maestrazgo, laberinto de silencio", Montserrat Martínez diu:
La evolución hacia una ocupación del territorio más densa, selectiva y compleja, denotando un mejor conocimiento del espacio y de los potenciales recursos, a la vez de una necesidad de control, se comprueba en los asentamientos de la última etapa del Bronce (grandes estancias rectangulares -posiblemente para guardar ganado- con grandes mampuestos en las paredes) y presencia de fortificaciones, en Los Olmos, La Mata, Castellote y Guadalopillo, que tienen que ver más con un control del territorio que con una necesidad defensiva, pues en la zona norte del territorio abundan los establecimientos del Bronce en media ladera, sin protección natural. Todo esto, junto con la presencia de molinos abarquillados, exponente de la actividad agrícola que desarrollan, avalan la hipótesis de una intensificación en la ocupación del suelo, derivada de un desarrollo global de los pobladores. Finalmente, otro indicador de esta evolución es la abundancia de concentraciones tumulares -enterramientos bajo túmulos de piedra-, tanto en la fase final del Bronce como en la siguiente del Hierro I, encontrados en las áreas citadas anteriormente y en las estribaciones norte de la Sierra Palomita. La evolución anterior se comprueba también en la zona alta o meridional. Así lo indican, no solamente las formaciones tumulares aludidas de Sierra Palomita sino también los numerosos hallazgos localizados siempre que se realizan prospecciones intensivas, como las llevadas a cabo en Mosqueruela o en la zona de Galve. Por otra parte, el dualismo entre los pobladores de las tierras más bajas, donde la agricultura se intensifica, y las tierras ganaderas, más altas, se irá desdibujando progresivamente hacia un tipo mixto de actividad, aunque primen uno de los factores sobre los otros.
I afegeix:
Muchos de los yacimientos de la Edad del Bronce presentan un nivel de cerámica superficial y débil, correspondiente a la etapa ibérica, concretamente a la fase denominada ibérico antiguo, sin presentar materiales de la fase previa al ibérico, es decir, de la etapa conocida como Hierro I. En otros yacimientos, por el contrario, sí aparecen materiales del denominado Hierro I. Todo ello denota que no es fácil delimitar la transición de la etapa del Bronce final a la del Hierro I en la zona que nos ocupa; que es evidente el carácter conservador y retardatario de los materiales cerámicos de los poblados y que se produjo una ocupación selectiva del territorio, con la consiguiente desaparición de unos asentamientos, la creación de otros núcleos y la continuidad de muchos de los anteriores. Esta transformación se llevó a cabo durante los siglos VII y VI a.C., sobre todo a partir del 700 a.C., cuando se incrementa en el Bajo Aragón el número de yacimientos arqueológicos correspondientes a la Etapa Hierro I. [...] Es curioso el que todos ellos son puntos de comunicación claves entre los valles y en alguno de ellos se han encontrado materiales interesantes, como la cabeza de carnero, perteneciente al asa de una vasija, de Valdelosmiros. También ahora tenemos que destacar la presencia de la explotación metalúrgica, patente en la mina de Valdelastra (Castellote), en las escorias de la Centenera (Los Olmos), o en el conjunto excavado por el profesor Burillo en Villardecastillo (La Mata de los Olmos).
¿Qué elementos dinamizaron la transformación de la zona a lo largo del siglo VI a.C.? No cabe duda que fue la confluencia de los factores externos -la influencia de la cultura de los Campos de Urnas- y la evolución propia, interna, de las comunidades de la zona. [...] Coexisten pacíficamente grupos de población autóctona y otros pertenecientes a corrientes externas. Con estos elementos se reorganiza la vida colectiva de las cuencas de los ríos a lo largo de todo el siglo VI a.C. y se preparan las bases para las transformaciones culturales que se iniciarán en la centuria posterior.
A partir del siglo V a.C., asistimos a un abandono de la ocupación de muchos yacimientos y a una reestructuración del poblamiento de las cuencas de los ríos. En el área Norte de la zona se comprueba que aparecen nuevas estructuras defensivas -la circular, por ejemplo, de La Solana de Los Olmos. [...] Se trasladan los yacimientos a otros más bajos y accesibles a las zonas [...] Posiblemente se relacione con la presencia de nuevos grupos transpirenaicos. Para estudiar esta fase es interesante el nivel IV del Cabezo de La Guardia, de Alcorisa, donde conviven materiales a torno, de la fase ibérica antigua y plena, con la cerámica de tradición de la Primera Etapa del Hierro. En su estudio, hay que tener en cuenta la tesis del profesor Ruiz Zapatero, quien eleva los orígenes de la iberización de la comarca a unas fechas anteriores a las habitualmente admitidas.
La iberización significa una intensificación de los intercambios comerciales, con la presencia de materiales foráneos, como los fragmentos de una posible stemless o kylix griego, del siglo IV a.C. en La Guardia de Alcorisa, o de otros materiales importados en el Morrón del Cid, de la Iglesuela, y la consiguiente aculturación [procés de canvi cultural] de los pobladores indígenas, por los contactos mantenidos con el mundo clásico mediterráneo. La presencia del torno en la fabricación de las cerámicas, la mejora en las técnicas agrícolas; la incorporación de elementos culturales del mundo grecolatino y el avance cualitativo de la complejidad cultural, son los elementos que definen el concepto de iberización o de mundo ibérico. Este proceso de iberización se verá cortado bruscamente por la conquista romana.
[MARTÍNEZ GONZÁLEZ, Montserrat. Maestrazgo, laberinto de silencio. Capítulo: La prehistoria y la antigüedad. p. 41. Parque Cultural del Maestrazgo. Plan de Dinamización Turística del Maestrazgo. Teruel. 2003]
Fidel Puig, en el seu llibret sobre l'Anglesola, diu:
Perteneciente a la I Edad del Hierro fue el hallazgo de un hacha plana, con muñones diminutos y lados casi paralelos.
[PUIG IZQUIERDO, Fidel Alejo. La Iglesuela del Cid y su ermita. Datos geográficos e históricos. pàg. 14. Imprenta Ferrando. Alcañiz. 1991]
Entre els segles VIII-VII aC, comença l'explotació sistemàtica de caràcter mercantil de les costes del País Valencià per part dels fenicis, els quals probablement utilitzaren bases de caràcter permanent en el nostre litoral. Alguna d'aquestes, com ara la que possiblement existia en la desembocadura del Segura, servia de focus d'irradiació d'elements fenicis als pobladors del bronze final [...]. Hi ha ací una assimilació ràpida d'algunes noves tecnologies de producció de ceràmiques. Trobem imitacions indígenes de ceràmiques púniques, primerament fetes a mà i després amb la tècnica del torn. Cal pensar que, de manera similar a aquest exemple, la penetració tecnològica degué produir-se en molts altres aspectes: estris agraris, elements nous d'albarderia i fusteria, elements d'ornamentació, etc. Al costat de la penetració de caràcter material, estaria la de caràcter estrictament sociològic, nous costums i sobretot nous valors.
[GIL-MASCARELL, Milagro. Història del País Valencià. Capítol 1: "Prehistòria i Antiguitat". p.31. Papers bàsics 3 i 4. Eliseu Climent, Editor. València. 1992.]
Ya antes de la Primera Guerra Púnica, entre los siglos VIII y VII a. C., los fenicios (y posteriormente los cartagineses) habían hecho acto de presencia en la parte sur de la Península Ibérica y en la zona de levante, al sur del Ebro. Se asentaron a lo largo de estas franjas costeras en un gran número de instalaciones comerciales que distribuían por el mediterráneo los minerales y otros recursos de la Iberia prerromana. Estas instalaciones, consistentes en poco más que almacenes y embarcaderos permitían no sólo la exportación, sino también la introducción en la Península de productos elaborados en el Mediterráneo oriental, lo que tuvo el efecto secundario de la adopción por parte de las culturas autóctonas peninsulares de ciertos rasgos orientales.
También sobre el siglo VII a. C., los griegos establecerían sus primeras colonias en la costa norte del Mediterráneo peninsular procedentes de Massalia (Marsella), fundando ciudades como Emporion (Ampurias) o Rhode (Rosas), aunque al mismo tiempo fueron diseminando por todo el litoral centros de comercio, aunque no destinados a fundar nuevas polis. Parte del peso comercial griego, sin embargo, era llevado a cabo por los fenicios, que comerciaban en la Península con artículos de y con destino a Grecia.
Como potencia comercial en el Mediterráneo occidental, Cartago ampliaba sus intereses hasta la isla de Sicilia y el sur de Italia, lo que pronto resultó muy molesto para el incipiente poder que surgía desde Roma. Finalmente, este conflicto de intereses económicos (ya que no territoriales, puesto que Cartago no se había demostrado como una potencia invasora) desembocaron en las llamadas guerras púnicas, de las cuales la primera de ellas no terminó sino en un inestable armisticio, habiendo generado una animadversión entre ambas culturas que conduciría a la Segunda guerra púnica, la cual terminaría 12 años más tarde con el dominio efectivo de Roma sobre el levante y el sur peninsular. Posteriormente, Cartago sufriría la decisiva derrota en Zama que la borraría de la escena histórica.
A pesar de haberse impuesto sobre la potencia rival del Mediterráneo, Roma aún tardaría dos siglos en dominar por completo la Península Ibérica, ganándose con su política expansionista la enemistad de la práctica totalidad de los pueblos del interior. Se considera que los abusos a los que estos pueblos fueron sometidos desde el principio fueron en gran parte culpables del fuerte sentimiento antirromano de estas naciones. Tras años de cruentas guerras, los pueblos autóctonos de Hispania fueron finalmente aplastados por el rodillo militar y cultural romano, desapareciendo en este proceso de choque cultural, aunque no sin antes dejar el indeleble ejemplo de la resistencia feroz ante un enemigo muy superior.
[es.wikipedia.org - Conquista de Hispania. Consulta del 25.02.2024]