L'abuela

A les cinc passades de la vesprada,

se sent cridòria de xiquets,

i unes dones estan a l'esplanada

a replegar els seus nets.

Unes mans primes i arrugades

agarren la infantil motxilla.

Mans de molts anys, ja cremades,

pel mateix sol que ara brilla.

I cada arruga és testimoni

de mil treballis i experiències,

de pujar els fruits del matrimoni,

d'ingratituds, alegries i paciències.

Perquè t'has fet brut,

mentres jugaves a l'escola?

Així em rebull sense insult,

la teua veu que per amorosa tremola.

He caigut! Ha estat sense voler!

Els pantalons eren nous!

Et dono un beso a la galta...

i en no res, fem les paus.

Alejandro Dalmau